Grand Canyon Suite

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Grand Canyon Suite és una suite per a orquestra composta per Ferde Grofé durant el període comprès entre 1929 a 1931. Consta de cinc parts o moviments, cada un en el to d'evocació d'una escena en particular típica del Gran Canyó. Paul Whiteman i la seva orquestra van presentar l'estrena pública de l'obra, inicialment titulada Cinc retrats del Gran Canyó, en un concert al Teatre Studebaker de Chicago el 22 de novembre de 1931.

Des de la seva estrena va gaudir de gran popularitat fins als nostres dies. L'obra és fruit de les impressions que va deixar en el músic una visita al Gran Canyó de Colorado. Ens presenta gairebé pictòricament una excursió cap a aquest lloc de la geografia dels Estats Units. Una composició amb un llenguatge musical que es deriva principalment de l'impressionisme. Grofé va deixar escrites algunes interessants notes sobre la gènesi de la seva obra. Així, la idea principal del ritme en aquest On the trail no li va venir a Arizona veient el Canyó, sinó sentint al seu hotel de Chicago el soroll al carrer d'un martell piló, i la balada del cowboy en aquest mateix moviment li va venir de la cançó de bressol que cantava un home al seu petit fill.

Moviments[modifica | modifica el codi]

Consta de 5 moviments:

  • I. Sunrise
  • II. Painted Desert
  • III. On The Trail
  • IV. Sunset
  • V. Cloudburst

I. Sunrise (Alba)[modifica | modifica el codi]

Descriu la sortida del Sol sobre el Gran Canyó, mitjançant un tema entonat entretallat pel flabiol i més tard, en la seva versió completa, pel corn anglès. El fons sobre el qual apareix aquest tema està constituït per tres elements: el primer està a càrrec dels violins, que toquen unes notes pedals dissonants en els seus registres superiors (aquestes notes estan separades un semitò i es mantenen durant tot l'episodi), el segon és una escala ascendent, el tercer és un ostinato que segueix una pulsació diferent a la de l'escala. Sobre aquests elements apareix un flabiol, reforçat per les trompes, que repeteixen la seva crida inicial. El tema s'anirà completant a poc a poc, passant d'un instrument a un altre. També va creixent en intensitat, per desplegar-se en el seu primer clímax a càrrec de la corda, amb la llum del Sol banyant el paisatge.

II. The Painted Desert (El desert pintat)[modifica | modifica el codi]

Una misteriosa imatge musical comença amb un motiu oscil·lant, hipnòtic com els miratges (un recurs musical emprat en aquest context innombrables vegades, per exemple, per Maurice Jarre en la banda sonora de Lawrence d'Aràbia), baixant i pujant al voltant d'una simple nota entonada per les fustes.

Les melodies apareixen inicialment en petits retalls descendents que es veuen bruscament interromputs per un interval ascendent de trompetes, que emfatitza el motiu oscil·lant, seguit d'un o diversos de segona, amb un cert sentit de finalització.

La repetició d'aquesta estructura (oscil·lació, melodia, interrupció per les trompetes i segones gairebé conclusives) fa que el moviment romangui com estancat en una mena de naturalesa morta des de fa milions d'anys. Per descomptat, aquesta absència de moviment no significa que la música sigui plana, ja que Grofé dota de cert color a la peça (el seu nom, The Painted Desert, ens introdueix en un món de terres vermelles, ataronjades i grogues), sobretot en l'explosió tímbrica central. Però encara en aquest desplegament de color, Grofé no oblida el caràcter estàtic del moviment. Per a això empra una escala de forma descendent i ascendent. Aquesta simple estructura, oscil·lant en si mateixa, la hi dóna a dos grups d'instruments, d'una banda a les trompes i trombons i per una altra a violins i violes. Però no la toquen tots alhora, sinó desfasats: quan uns baixen, altres pugen, i viceversa. Això crea una mena de moviment circular al voltant d'un imaginari centre musical que és una altra expressió d'aquesta manca de moviment que és característic d'aquesta peça. Després d'aquesta fugaç visió, la música torna als seus orígens. La quietud de l'aire torna a regnar en aquest paisatge detingut en el temps.

III. On the trail (En el sender)[modifica | modifica el codi]

Sens dubte, aquesta és la part més coneguda de la suite. Hem vist l'alba, hem contemplat els colors d'aquesta zona i ara és el moment d'anar d'excursió muntats en ruc. El tercer moviment comença ni més ni menys que amb un poderós bram...

IV. Sunset (Capvespre)[modifica | modifica el codi]

Aquest moviment es construeix sobre dos elements ben diferenciats. El primer és una crida de les trompes, en la qual Grofé va voler donar vida als animals salvatges a aquesta hora del dia. Sembla que en aquesta ocasió les seves arrels germàniques li van gastar una petita broma, ja que sona més a una trompa de caça dels boscos de la Selva Negra que, per exemple, un coiot a la posta de sol.

El segon és una melodia, la segona part és deutora de les orquestracions que Grofé feia sovint de cançons i temes famosos, que és exposada per segona vegada, a càrrec dels oboès (amb l'ajuda puntual de flautes i violins). Amb aquests dos elements, Grofé desenvolupa el seu nocturn particular.

V. Cloudburst (Els núvols esclaten)[modifica | modifica el codi]

Aquest últim moviment comença recordant motius dels precedents, però comença a enfosquir: els glissandos dels violins adverteixen dels núvols amenaçadors que s'acumulen en la distància, mentre que els platerets i el piano il·luminen el negre cel com un llamp, el tro (el redoble de timbals) no és simultani amb el llampec, sinó que se sent uns cinc segons més tard. La tempesta està encara en la llunyania. Passat un temps, la tempesta està a sobre, encara que tan ràpid com ha vingut, desapareix, deixant que el transparent aire entri en els nostres pulmons, ens asseguem i recordem la nostra particular jornada al Gran Canyó del Colorado.