Grandesa d'Espanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La grandesa d'Espanya és la màxima dignitat de la noblesa espanyola immediatament després de la d'Infant d'Espanya, que és la que correspon als fills del monarca.[1] Els grans d'Espanya són considerats successors dels antics rics-homes dels regnes de la Corona de Castella, de la Corona d'Aragó i de Navarra.[2] En l'escalafó de l'aristocràcia europea se situen darrere de les cases reials europees i abans dels prínceps mediatitzats de l'Imperi i dels pars de França i d'Anglaterra.

L'origen de la grandesa d'Espanya es remunta al regnat de l'emperador Carles V.[2] L'any 1520, després de ser escollit emperador romanogermànic, el monarca decidí diferenciar entre els simples nobles (els que tenien un títol de noblesa) i els grans (aquells a qui el monarca concedia una mercè i un títol). Així, mentre els primers eren considerats «parents» els segons eren «cosins», dins de l'imaginari familiar de la monarquia.

L'any 1520, el rei-emperador distinguí vint-i-cinc títols amb la grandesa de classe immemorial. Representaven els principals llinatges dels regnes ibèrics del monarca, aquells que, en les guerres civils de finals del segle XV, havien donat suport a la monarquia i que havien concentrat a les seves mans un poder territorial molt extens:

A la dècada de 1980 s'abolí el darrer dels privilegis de la Grandesa, el passaport diplomàtic. Actualment, es concentren a l'entorn de la Diputació de la Grandesa, una fundació formada per la noblesa, que vetlla per la preservació del llegat històric de la noblesa espanyola i que presideix el duc d'Híjar.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «gran d’Espanya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 «Grandesa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.