Grec medieval

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Història de la llengua grega
(vegeu també: Alfabet grec)
 
 
Protogrec (cap al 2000 aC)
 
Micènic (aprox. 1600-1100 aC)
 
Grec antic (aprox. 800-300 aC)
Arcadoxipriota | Àtic | Dòric | Eòlic | Jònic | Nord-occidental
Grec homèric | Antic macedoni (possible)
Koiné (a partir del 300 aC)
 
Medieval (330-1453)
 
Modern (des del 1453)
Dialectes: Capadoci | Cretenc | Demòtic | Griko salentino
Ievànic (judeogrec) | Katharevousa | Pòntic | Tsacònic | Xipriota

El grec medieval, també conegut com a grec bizantí és un terme per cobrir totes les formes de la llengua grega que es van parlar o escriure durant l'Imperi Bizantí. Convencionalment es pren com a dates límit el segle 4t dC i 1453, la conquesta de Constantinoble pels turcs. Durant el període bizantí la llengua grega va perdre el seu antic caràcter, per l'evolució de les seves formes i per la barreja d'elements estranys, i va donar origen al grec modern.


Història[modifica | modifica el codi]

Al segle IV, quan la capital de l'Imperi Romà va ser traslladada a Constantinoble, la llengua oficial de l'estat era encara el llatí, si bé la llengua, tant oral com literària, de tota la part oriental de l'Imperi era el grec. El grec era també l'idioma de l'Església i de l'educació. Va existir una situació de diglòssia entre el grec i el llatí durant més de dos segles, però els emperadors bizantins van començar molt aviat a afavorir l'ús del grec. El llatí es va mantenir, però, en les inscripcions i encunyacions monetàries fins al segle XI.

En els segles V i VI es va produir una progressiva helenització de l'Imperi d'Orient, que va causar el definitiu desplaçament del llatí pel grec com a llengua de l'administració imperial. No obstant això, els habitants de l'Imperi bizantí no van deixar mai de considerar-se romans (ρωμαίκοιromaikoi), i van donar al seu estat el nom de (anatoliké) Romaiké Autokratoría (Ανατολική Ρωμαϊκή Αυτοκρατορία), subratllant així la seva condició d'hereus de l'Imperi Romà i la legitimitat de les seves reivindicacions territorials sobre Occident.


Evolució de la Koine hel·lenística a la medieval[modifica | modifica el codi]

Durant l'època medieval, el principal centre cultural del món grec no va ser Atenes, sinó Constantinoble. La capital de l'Imperi és el centre lingüístic tant del llenguatge literari com de les formes populars de la llengua oral. A la pràctica es va donar una situació de diglòssia entre la Koiné literària, que presenta trets arcaics, equivalents als de l'aticisme hel·lenístic, i la Koiné popular, evolució de la koiné grega. De la mateixa manera que els intel·lectuals d'Occident van utilitzar el llatí clàssic per a la seva obra literària, els bizantins van tendir a usar arcaismes amb elements de l'aticisme. Pau Silenciari va escriure durant el regnat de Justinià la seva Descripció de Santa Sofia (Έκφρασιν του Ναού της Αγίας Σοφίας), utilitzant els hexàmetres homèrics que van ser caracteritzats com "un idioma fosc i poètic". Els historiadors Procopi i Critobulus van imitar a Tucídides, i fins i tot Anna Comnena, al segle XII, té un estil marcadament aticisme.

Els escriptors eclesiàstics fins al segle IV van utilitzar la koiné popular, seguint l'exemple dels Evangelis, però posteriorment, a causa de la influència dels pares de l'església capadòcia, que havien estat educats en escoles gregues de retòrica, van començar a utilitzar la llengua literària per combatre amb les seves pròpies armes al paganisme hel·lènic. Amb el temps, el llenguatge aticisme seria un instrument fonamental dels escriptors eclesiàstics per lluitar contra les heretgies.


Evolució del lèxic[modifica | modifica el codi]

A causa de la molt de temps mantinguda diglòssia entre el llatí i el grec, el grec medieval va rebre nombrosos préstecs del llatí, alguns dels quals han sobreviscut en el grec modern. Algunes de les paraules o locucions d'origen llatí presents en el grec medieval són les següents (les negreta indiquen que aquestes veus sobreviuen en grec modern):


Frases freqüents:

  • Άνω φηλικίσιμε! <Annos Felicissimos!
  • Βαίνε <Bene (Venisti!)
  • Του βίκας! <Teu Vincas!
  • Ιν μούλτος άννος! <In multes annos!


Llenguatge quotidià:

Αύγουστος (August),Καίσαρ (César),πρίγκιψ (Príncep),κόμης (Comte), μάγιστρος (mestre), κοιέστωρ (quaestor, qüestor), σιλεντιάριος,παλάτιον (palau), κουροπαλάτης, ακτουάριος (actuari),καγκελλάριος (canceller), Μαγναύρα,λάβαρον (lábaro), βούλλα (butlla),τίτλος (títol), αντιμήνσιον,κανδήλιον (candela), μανουάλιον (manual), φαιλόνιον, σακελλάριος, τιτουλάριος, καλένδαι (calendes), βίσεκτος, etc.


Noms:

Αξούγγιον,βερίκοκον, βίγλα, βούκα, γούλα, εξέμπλιον,καλαμάριον, καλλίγιον,κάγκελον,κάρβουνον,κουβούκλιον ', στέρνα, λουκάνικον, λωρίον, μάγκιψ, μάγουλον, μακελλάρης, μανίκιον, μαρούλιον, μενσάλιον, μίλλιον,μουλλάριον,οσπίτιον,παλούκιον, πανάριον, πέδικλον, πούγγιον,σέλλα, σέρβουλον,σκαμνίον, σκουτέλλιον,στάβλος,ταβέρνα,τάβλα,φλάσκα,φόρος, φούρκα,φούρνος 'etc.


Adjectius:

Βαρβάτος, βένετος, μπλάβος etc.


Verbs:

Ακκομβίζω,βουλλώνω,καβαλικεύω, κανακεύω, μισσεύω, πλουμίζω, φουρνίζω etc.


Sufixos:

  • -Aton: Μαγιστράτον, μανδάτον, δουκάτον etc.
  • -Dades: Αμυγδαλάτος, καρυδάτος, κυδωνάτος, πιπεράτος etc.
  • -Aris: Νοτάριος, σχολάριος etc.
  • -poullos/poullon: Κομητόπουλλος, Τουρκόπουλλος, Αρχοντόπουλλον, Φραγκόπουλλον etc.
  • -Isios: Καστρήσιος, κολονήσιος, βουνήσιος etc.
  • -Anys: Δέκανος, Πάγανος etc.
  • -Alion: Μανουάλλιον, Μενσάλλιον, τριβουνάλιον etc.


Evolució fonològica[modifica | modifica el codi]

A la fonologia, es van generalitzar diverses innovacions que ja havien aparegut en la koiné grega.

  • La vocalη ja s'havia confós amb ι, excepte en el grec del Pont i en el grec de Capadòcia, on es va conservar la seva anterior pronunciació (νύφε, κεπίν, τίμεσον, Ελλένικος, θελυκό, πεγάιδι).
  • La vocalυ i el diftongοι, que en la koiné helenística havien pres el so de la vocal francesa o, es confonen també ι en el segle X, excepte en alguns dialectes locals com els d'Egina, Megara i Cumas (κιούτομαι, χιούρος, τσιουλία, Κούμη).
  • La vocal ω es converteix en alguns casos en ου (ζουμιν, κλουβίν, κουνούπιν, κουπίν, αλωπού, μαιμού, Γιλλού).
  • La vocalε es transforma en ι quan va seguida d'α i ο, i durant el segle XIII va perdre el seu (its accent) (μηλέα> μυλιά, λεοντάριν> λιοντάριν), a tot arreu excepte el Pont, Capadòcia, les Illes Jòniques i el sud d'Itàlia.
  • La vocal ο va anar desapareixent gradualment de la terminació -ιον,-ιος (καλαμάριν, κουβάριν, σακκίν, χαρτίν, κύρις).
  • La combinació fonètica ου-ε es pronuncia ocasionalment com ο (μόδωκε, οπόχουν, πόναι, οπόκαμεν, πόλειπες).
  • Les consonants κ i π es converteixen a vegades en χ i φ quan van seguides de τ ( νύχτα, προσεχτικά, σουδαχτικά, εκλεχτοί, εφτά, λεφτός, φτωχός, βαφτίζω).
  • La consonantθ es transforma de vegades en τ quan va precedida per φ i χ (εγεύτη, φτοράν, φτόνος, παρευτύς, εταράχτησαν, να συναχτούν, να δεχτούμε, μάχεστε, επιάστη).
  • La vocal υ en els diftongs αυ i ευ, que en època de la Koiné grega ja havien pres el so de φ i β, ara deixa de pronunciar-se quan va seguida d'μ (θάμα, ψέμα), i es converteix en π quan va seguida d'σ (απεζέψασιν, επλέψασιν, ωδήγεψαν, να θεραπέψουν, ανάπαψη).
  • La vocal υ a la combinació υν es transforma en μ (εύνοστος> έμνοστος, χαύνος> χάμνος, ελαύνω> λάμνω).
  • Les consonants nasals μ i ν deixen de pronunciar-se quan van seguides de consonants fricatives sordes (νύφη, άθος, πεθερός).
  • La -ν final es continua pronunciant (καλαμάριν, κουβάριν, σακκίν, χαρτίν) i en diverses ocasions apareix de forma equivalent (γάλαν, οξύγαλαν, πράμαν, εγίνοτον, επνίγην, εκτίστην).


Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Andriotis, N. History of the Greek language. 
  • Horrocks, G. Greek: A history of the language and its speakers. 
  • Tonnet, Henri. Histoire du grec moderne. 


Enllaços[modifica | modifica el codi]