Green Day

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Green Day
Green day Live 5 june 2013 in Rome.JPG
Dades biogràfiques i tècniques
Lloc d'origen Oakland, Califòrnia Estats Units
Gènere(s) Punk rock
Rock alternatiu
Pop punk
Anys en actiu 1988 – present
Discogràfiques Reprise Records (1994-present)
Lookout! Records (1988-1994)
Membres
Billie Joe Armstrong
Mike Dirnt
Tré Cool

Green Day és una banda de música punk rock, formada el 1989 a Oakland, Califòrnia (EUA). Se'ls atribueix la reactivació del punk rock el 1994 amb l'àlbum Dookie, disc de diamant pels seus 10 milions de còpies venudes en els Estats Units des del seu llançament. A més, són considerats un dels iniciadors del pop punk, junt amb altres bandes del segell Lookout!.

Història[modifica | modifica el codi]

Començaments[modifica | modifica el codi]

L'any 1982, Billie Joe Armstrong i Mike Dirnt anaven a 5è curs en el mateix institut en el menjador del qual es van conèixer i van iniciar una gran amistat. Mike dormia tots els divendres a la casa de Billie Joe, on ambdós passaven les nits de llur preadolescència tocant amb les seues guitarres els èxits del heavy metal.

El 1984, amb dotze anys, Tré Cool era membre de la banda The Lookouts. Aquesta banda va publicar un àlbum que va atraure l'atenció del públic. Llavors Tré va començar a acudir a 924 Gilman Street, un punk club de Berkeley (Califòrnia).

Un dia, John Kiffmeyer es va escapar de casa seva i va caure a terra patint amnèsia, despertant-se al sòl davant d'un cartell que deia Benvingut a "El Sobrante", Califòrnia. John va llegir malament el nom i va entendre Al Sobrante, donant lloc al seu sobrenom Al. Al va conèixer Tré Cool mentre tocava la bateria al seu garatge, i Tré li va ensenyar a tocar la bateria i va deixar-lo dormir al seu garatge. Més tard Al es va unir a Sweet Children.

El 1987, Billie Joe, de 15 anys, i Mike, de 16, van fundar The Sweet Children (els Xiquets Dolços), amb Billie Joe com a guitarra i veu i Johnanson en el baix i fent els cors. En 1988, van tocar en públic la primera vegada a la cafeteria Rod's Hickory Pit de Volta (Califòrnia), on treballava la mare de Billie Joe. Dubtant que la banda triomfara, Brandon O'Lech (amic de Billie Joe i baixista) la va deixar per a centrar-se en el beisbol.

Un parell de mesos més tard, van tocar en una festa d'institut amb les putilles en un poble perdut a la muntanya, prop de Willits, Califòrnia, on Tré i Kain Kong de The Lookouts vivien i anaven a escola, a la casa no hi havia electricitat i van tocar amb un generador i enllumenats amb una vela, no va ser el seu concert més multitudinari, (van ser només 5 persones), però Laurence Livermore va dir que "van tocar com els Beatles en el Shea Stadium".

El 1989, els Children es van rebatejar com a Green Day, el mateix nom del seu primer semièxit, en referència al joc de paraules dia verd, que en l'argot de la badia californiana fa referència a un dia en el qual s'ha fumat contínuament marihuana. Prompte se'ls va unir Al Sobrante (John Kiftmeyer), i van cercar alguna casa de gravació.

La banda era una colla de grills des del principi de l'adolescència i a Billie Joe cridaven, "Two Dollar Bill", per vendre porros a 2 $ a l'institut. Es diu que quan la banda va ser a deixar l'institut pare dedicar-se per complet a la música li van dir al director que "hi hauria un dia verd a l'infern" abans de dir qualsevol altra cosa.

El dia després de la graduació a l'institut John Swett (en el que Mike es va graduar i van expulsar a Billie Joe el dia després que complira 18 anys) van començar una gira en el bibliobús del pare de Mike que els conduïa per la geografia americana: Atlanta, Los Angeles, Nova York i Canadà.

Green Day van signar amb el segell punk Lookout! Rècords (creat per The Lookouts) en 1989 i van llançar el seu primer EP, 1,000 Hours, en 1990 i també la seua primer llarga durada 39/Smooth. Després vindrien altres dos EPS: Slappy i Sweet Children (gravat quan estaven en Minneapolis-St. Paul i que contenia les seues primeres velles cançons per a Skene Rècords, un segell local).

En 1990, 1,039/Smoothed Out Slappy Hours va eixir a la llum en un CD amb totes les pistes de 39/Smooth, Slappy i 1,000 Hours. Al Sobrant va deixar la banda per a anar a la universitat en Arcata, Califòrnia, i després d'altres quatre bateries, (el més durador va ser Dave E.C.) que van durar poc més de dues setmanes cada un, Lawrence Livermore els va proposar a Tré Cool, de 17 anys i ja resident en Berkeley, com nou bateria temporal, a qui la banda va acceptar cridant-lo jocosament el millor bateria de la banda.

Durant 1991, la banda va fer gira i va tocar a la zona on vivien, fent-se la seua primera massa de fans, i també va gravar el seu segon àlbum, Kerplunk!, que va eixir en Lookout Rècords al gener 1992. La versió en CD incloïa també les quatre pistes del Sweet Children EP. Aqueix any van continuar de gira i, entre 1992 i 1993, van viatjar per tota Europa: Regne Unit, Alemanya, Espanya, Itàlia, Holanda, Polònia i Txecoslovàquia. Quan van tocar en el Regne Unit, en el seu primer concert en Europa, va ser notable la seua aparició en Wigan, el 25 de desembre de 1992, en un conegut club social cridat The Donen (El Cau). El concert haguera sigut una aturada qualsevol d'una banda independent americana al Regne Unit, però va ser un dels millors xous que han donat en tota la història de la banda: amb una posada en escena que recull la seua pròpia versió de la Nativitat, presentant a Billie Joe com els Tres Esquizofrènics Punks Mags, Mike com Pare Noel i Tre Cool fent la seua versió de la Mare de Déu. Un roadie va fer de Jesus i una bossa de puré d'arròs i quetxup va simular la Sagrada Placenta. Aquest tipus de xous ha repercutit en la banda fins a deu anys després, encara que avui en dia és a gran escala.

1993-1996, Dookie i Insomniac: el bot a l'èxit[modifica | modifica el codi]

Havent venut 55.000 còpies de Kerplunk!, el grup va signar amb Reprise Records a l'abril de 1993, deixant Lookout! de manera amistosa. Va eixir a la llum el seu primer àlbum en Represa, Dookie, al febrer de 1994. I en pocs mesos, la MTV va emetre els vídeos de "Basket Case" i "Longview" el que els va llançar a la fama.

En 1994, Green Day es va embarcar en una gran gira per tots els Estats Units i van triar a la banda de queercore (hardcore gai), Pansy Division, com a teloners. En aquest temps tot es va tornar una controvèrsia; això no obstant, la gira va ser un èxit. La banda va encapçalar els festivals de Lollapalooza i Woodstock 94. En aquest últim va tenir lloc una baralla de fang entre ells i els més de 100.000 espectadors. Tot es va tornar un caos: quatre persones es van ofegar, Mike Dirnt va ser confós amb un fan en tornar a l'escenari (tenint una baralla amb els membres de seguretat perdent dos dents) i la banda va haver de fugir en helicòpter.

Després de la mort del seu amic Jason Andrew Relva, van gravar el single "J.A.R. (Jason Andrew Relva)" en 1995, seguit de l'àlbum Insomniac. En resposta a la simplicitat de Dookie aquest àlbum és més fosc, no tenint el mateix èxit que l'anterior, encara que va arribar a vendre 2 milions de còpies.

Nimrod, Warning i recopilatoris[modifica | modifica el codi]

Després de cancel·lar la gira europea d'Insomniac, la banda va dedicar la següent meitat de l'any tancar-se a escriure un nou material, traient Nimrod a l'octubre de 1997 més artístic i conceptual que els anteriors. Va aconseguir el doble platí per l'èxit inesperat de "Good Riddance (Time Of Your Life)".

Després d'un descans per a dedicar el seu temps a les seues famílies fora dels focus, van publicar Warning al novembre del 2000, l'àlbum menys "punk", amb influències de Bob Dylan i de The Beatles. El treball no va tenir la repercussió esperada.

En 2001, van traure la seua recopilació de grans èxit, International Superhits, que incloïa María com a cançó inèdita, així com la col·lecció de vídeos: International Supervideos, el llançament d'aquest àlbum, junt amb Shenanigans van alimentar els rumors que la banda estava en el punt més baix de la seua carrera i a la vora de la separació.

En 2002, en ple auge de les bandes de pop punk que es van crear entorn de la figura de la banda, es van unir en una gira amb blink-182, l'anomenada Pop Disaster Tour que va ajudar a la banda a recobrar un poc de fama, i la banda va rebre moltes millors crítiques que blink-182. La banda va decidir prendre's un temps després del tancament del Pop Disaster Tour, per a passar temps amb les seues famílies i reflexionar sobre el futur de la banda.

En 2002, per a fer l'espera del seu pròxim àlbum més suportable, van traure un CD de cares-b, Inèdites, Rareses, Versions i Altres Mentides, Shenanigans, que tenia l'èxit "Ha Ha You're Dead", escrita per Mike Dirnt, gravada exclusivament per a aquest àlbum.

En 2003 (mentre la banda estava en els estudis) va sorgir un grup anomenat The Network, en el que els seus membres estaven encaputxats amb un so molt semblat al de la banda. El nom del seu líder, Fink, recorda al títol de The Ballad of Wilhelm Fink (una cançó de 30 segons que va escriure Green Day per al recopilatori Short Music For Short People) i Wilhelm Fink és el pseudònim que Billie Joe ha usat en diverses ocasions. A més l'àlbum de la banda (Money Money 2020), està publicat en Adeline Records, propietat de Billie Joe. No obstant això, Green Day va desmentir els rumors d'una maniobra de màrqueting.

American Idiot[modifica | modifica el codi]

Concert multitudinari del grup l'any 2005 a Alemanya.

La banda va entrar en l'estudi en 2003 després d'un llarg descans, per a passar el temps amb els seus fills els quals quasi no els havien vist créixer i van decidir gravar quelcom mai vist, i van tenir gran comunicació amb els seus seguidors a través de la seua pàgina oficial publicant algunes mostres de rareses que feien.

Després de gravar 20 cançons l'ordinador en què estaven les còpies mestres va ser robat de l'estudi. La banda va decidir no fer el mateix àlbum dues vegades i es van centrar a fer-ne un una mica més ambiciós, després de diversos mesos discutint, i no podent expressar les seues emocions a la resta del grup, van decidir obrir-se i Billie Joe els va confessar que li agradaria fer la "Bohemian Rhapsody del segle XXI". Van començar a compondre des de zero, cercant influències d'altres estils, tocant des de cançons country, salsa, fins versions de nadales. Billie Joe va dir que van triar escriure les seues cançons d'aquesta manera en haver obtingut el respecte del món musical, i que els comentaris socials és part natural del creixement d'una banda.

D'ací va eixir en 2004 American Idiot, títol que és una doble mofa cap a American Idol la versió americana d'Operación Triunfo, i cap a l'administració Bush. Etiquetatge com una "òpera punk rock", relata les històries de Jesus of Suburbia/Saint Jimmy i Whatsername. Dos de les pistes, "Jesus of Suburbia" i "Homecoming", consten de 5 parts amb una gran varietat d'estils en els més de 9 minuts de cada una. Segons Billie Joe, "Un dia Mike estava en l'estudi y va gravar una cançó de 30 segons. No sé, em va agradar tant que vaig voler fer una altra jo també. La que vaig fer la vaig connectar a la seua i llavors Tre va fer una altra i la va connectar a la meua i així successivament fins que gravem deu minuts. Va ser només tirar un bon estona." La cançó "American Idiot" va ser descrita per la banda com un estament públic com a resposta a l'escena de confusió que es viu en la societat americana des del 11-S. El disc va obtenir un Grammy en 2005 pel "millor àlbum de Rock" a més d'altres cinc nominacions.

El dia 28 d'agost de 2005 Green Day se'n va portar set de les vuit nominacions dels premis MTV VMA. L'única estatueta que no se'n va portar va ser la de millor direcció artística, en la que Gwen Stefani va ser guardonada per "What You Waiting For?".

21st Century Breakdown[modifica | modifica el codi]

Quan Green Day va rebre un Grammy el 2009, Billie Joe Armstrong va anunciar que el conjunt llançaria pròximament un nou àlbum, 21st Century Breakdown, que havia estat gravat durant l'estiu passat. Finalment, l'àlbum es va publicar el 15 de maig del 2009 a través de Reprise Records. Armstrong el va descriure com "una 'fotografia instantània' de l'època en què vivim, qüestionant i tractant de buscar sentit a la manipulació egoista al nostre voltant, provinent del govern, la religió, els mitjans o francament qualsevol forma d'autoritat". En l'àlbum es troben diversos senzills com "Know Your Enemy" o "21 Guns", en els quals mostren una forta crítica a la política nord-americana.

A finals de 2009 i acabant la dècada, la revista Rolling Stone va nomenar a la cançó "Boulevard of Broken Dreams" com el millor senzill de la dècada de 2000 igual que l'àlbum American Idiot com el millor de la dècada. A si mateix la revista també va declarar a Green Day com la millor agrupació musical del decenni.

El nou disc va ser un immediat èxit comercial, venent 215.000 còpies pocs dies després del seu llançament, que igual que el seu antecessor, American Idiot, és una opéra punk, encara que no tan ordenat com l'anterior però les cançons tenen un fil en comú entre una i altra. L'àlbum relata la història sobre Christian i Glòria, una parella nord-americana que intenta sobreviure al món estàtic, ple d'histèria i molt modern. Les crítiques al nou treball discogràfic van ser generalment positives. Els crítics que van lloar l'àlbum van considerar les composicions i les lletres d'Armstrong un èxit, mentre que els escèptics van rebutjar el concepte d'aquest.

El llançament del primer senzill va ser a l'abril, amb la nova cançó oficial de Smackdown "Know Your Enemy". Després van sortir els següents senzills que van ser "East Jesus Nowhere" i "21 Guns" per Estats Units i Regne Unit, a més de 21st Century Breakdown per a la resta del món. El següent senzill de la banda va ser "Last Of The American Girls", sent editat l'1 d'abril del 2010.Al maig van estrenar la seva adaptació a Broadway del disc American Idiot.

El dia 31 de gener de 2010, la banda va guanyar el Grammy a Millor Àlbum de Rock. El març de 2010, Billie Joe va declarar que la banda ja va gravar bona part del seu pròxim treball, que podria veure la llum a finals d'aquell any. Després en un concert a van anunciar la gravació del mateix per un DVD en viu, anomenat Awesome es F ** ki llançat el 22 de març de 2011. Temps després la banda va realitzar un tour per promocionar el seu àlbum 21st Century Breakdown, el qual va acabar a Costa Rica el 29 d'octubre del 2010. El 2010 la WWE va utilitzar la cançó "Know Your Enemy" per a la marca WWE Friday Night Smackdown.

Per desembre de 2010 21st Century Breakdown havia arribat a vendre 1.014.000 còpies als Estats Units, a més de 3,5 milions a nivell mundial.7

"¡Uno!","¡Dos!" i "¡Tré!"[modifica | modifica el codi]

La banda va anunciar a principis de 2012 que estaven treballant en una trilogia d'àlbums, "¡Uno!","¡Dos!" i "¡Tré!". ¡Uno! va ser llançat al mercat el 25 de setembre de 2012. ¡Dos! està disponible al mercat des del 13 de novembre i ¡Tré! des de l'11 de desembre.

Durant la gravació de la trilogia, segons va dir en una entrevista Billie Joe Armstrong, Jason White va convertir-se en el quart membre de la banda oficialment, després de 13 anys com a membre de suport.

Membres[modifica | modifica el codi]

  • Billie Joe Armstrong: Guitarra, Veu (1988–)
  • Mike Dirnt: Baix, Cors (1988–)
  • Tré Cool: Bateria, Veu, Cors (1990–)
  • Jason White: Segona Guitarra, Cors (1999-2012 com a membre de suport) (2012-)

Membres de suport[modifica | modifica el codi]

  • Jason Freese: Teclista, Saxofonista, Trombó, Cors (2003-)
  • Jeff Matika: Guitarra rítmica, Guitarra acústica, Cors (2009-)

Exmembres[modifica | modifica el codi]

  • Al Sobrante: Bateria (1991)
  • Dave E.C.: Bateria (diverses setmanes de 1989)
  • Mike Pellino: Guitarra i vocalista (2004-2005)
  • Ronn Blake: Trompetista, Cors (2003+)
  • Sean Hughes - Baix (1987–1988)
  • Timmy Chunks – Guitarres (1997–1999)
  • Garth Schultz – Trombó, Trompeta (1997–1999)
  • Gabrial McNair – Trombó, Saxofó tenor (1999–2001)
  • Jeanne Geiger – Trombó (2001)
  • Kurt Lohmiller – Trompeta, Timpaní, Percussió, Cors (1999–2004)

Discografia[modifica | modifica el codi]

Treballs d'estudi[modifica | modifica el codi]

1990 1. 39/Smooth Lookout! Poc temps després de la seva estrena va ser conegut com a 1,039/Smoothed Out Slappy Hours, una recopilació que conté aquest disc i altres EPs.
17 de gener del 1992 2. Kerplunk! Lookout! El segon en Lookout. Reactivat amb cançons del "Sweet Children".
1 de febrer del 1994 3. Dookie Reprise El seu primer àlbum en un gran segell, Dookie és l'àlbum més popular de Green Day, amb 10 discos de platí als EUA.
10 d'octubre del 1995 4. Insomniac Reprise El disc més fosc de la banda, després de l'èxit de Dookie. Primer àlbum experimental.
14 d'octubre del 1997 5. Nimrod. Reprise El segon àlbum experimental de Green Day, inclou Estafe Of Your Life.
3 d'octubre del 2000 6. Warning: Reprise Un àlbum amb influències del folk pop. El material de l'àlbum està basat en The Kinks i The Beatles. Va ser ben rebut per la crítica, encara que només va vendre 1 milió d'unitats.
21 de setembre del 2004 7. American Idiot Reprise Òpera Punk Rock. Molt ben rebut per la crítica i pel públic, sent el de més èxit junt amb Dookie. Ha venut set milions de còpies als Estats Units al seu llançament obtenint el triple platí.
15 de maig del 2009 8. 21st Century Breakdown Reprise Aquest esperat àlbum continua l'estil d'Òpera Rock d'American Idiot (2004). De nou, és ben rebut per la crítica...
25 de setembre del 2012 9. ¡Uno! Reprise -
16 de novembre del 2012 10. ¡Dos! Reprise -
11 de desembre del 2012 11. ¡Tré! Reprise -

EP[modifica | modifica el codi]

Any Titule Segell Una altra Informació
1988 Sweet Children Skene
1989 1,000 Hours Lookout! EP
1990 Slappy Lookout! EP
2004 American Idiot Reprise EP
2004 Sessions@AOL - Green Day Reprise EP

Recopilatoris, directes i vídeos[modifica | modifica el codi]

1990 1,039/Smoothed Out Slappy Hours Conté material de 39/Smooth, Slappy, 1,000 Hours i Sweet Children. Ha sigut reactivat amb vídeos en viu inèdits, fotos de la seua infància, pàgines extres en el llibret, etc.
1996 Bowling Bowling Bowling Parking Parking Reprise EP en Directe
13 de novembre del 2001 International Superhits! Reprise Col·lecció de Grans Èxits de 1994-2001
  1. 40 US, #15 UK
13 de novembre del 2001 International Supervideos! Tots els vídeos de la banda de 1994-2001
2 de juliol del 2002 Shenanigans Reprise cares-b Rareses i una nova cançó. #27 US, #32 UK
15 de novembre del 2005

Bullet in a Bible

Reprise CD en viu més documental i vídeos de la Gira American Idiot 2005, en el Milton Keynes National Bowl, Anglaterra, el 18 i 19 de juny del 2005, i en el Rock AM ring 2005.

Simples[modifica | modifica el codi]

  • De "Dookie:
    • 1994: "Welcome to Paradise"
    • 1994: "Basket Case"
    • 1994: "Longview"
    • 1995: "When I Come Around"
  • D'"Insomniac":
    • 1995: "Geek Stink Breath"
    • 1995: "Stuck With Me"
    • 1996: "Brain Stew" / "Jaded"
  • De "Nimrod":
    • 1997: "Hitchin' a Ride"
    • 1998: "Good Riddance (Time of Your Life)"
    • 1998: "Redundant"
  • De "Warning":
    • 2000: "Minority"
    • 2000: "Warning"
    • 2001: "Waiting"
  • D'"American Idiot":
    • 2004: "American Idiot"
    • 2004: "Boulevard of Broken Dreams"
    • 2005: "Holiday"
    • 2005: "Wake Me Up When September Ends"
    • 2005: "Jesus of Suburbia"
  • De "21st Century Breakdown":
    • 2009: "Know Your Enemy"
    • 2009: "21 Guns"
  • De "¡Uno!":
    • 2012: "Oh Love"
    • 2012: "Kill The DJ"
    • 2012: "Let Yourself Go"
    • 2012: "Nuclear Family"
  • De "¡Dos!":
    • 2012: "Stray Heart"

Premis[modifica | modifica el codi]

Des del seu bot a la fama la banda ha tingut gran quantitat de premis:

1995[modifica | modifica el codi]

37è Premis Grammy

  1. Interpretació de Música Alternativa (Dookie)

1998[modifica | modifica el codi]

5è Premis Kerrang!

  1. Millor Directe

Premis MTV

  1. Millor Vídeo Alternatiu (Estafe Of Your Life)

2001[modifica | modifica el codi]

Premis de la Música de Califòrnia

  1. Millor Àlbum (Warning)
  2. Millor Àlbum de Punk Rock (Warning)
  3. Millor Grup
  4. Millor Vocalista Masculí
  5. Millor Baixista
  6. Millor Bateria
  7. Millor Compositor (Billie Joe Armstrong)
  8. Major Artista d'un Grup

8è Premis del Rock de Kerrang!

  1. Compositor Clàssic

2005[modifica | modifica el codi]

47è Premis Grammy

  1. Millor Àlbum de Rock

12è Premis Anuals del Rock Kerrang!

  1. Millor banda del planeta
  2. Millor actuació en directe

Premis MTV VMA

  1. Vídeo de l'any
  2. Elecció dels Espectadors
  3. Millor Vídeo de Rock
  4. Millor Vídeo de Grup
  5. Millor Direcció
  6. Millor Edició
  7. Millor Cinematografia

Premis Billboard

  1. Billboard 200 Albúm de Grup
  2. Artista Rock de l'Any
  3. Cançó Rock de l'Any
  4. Hot 100 Grup
  5. Rock Modern Artista de l'Any
  6. Grup Pop

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Green Day