Gregori Maians i Siscar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gregori Maians i Siscar
Retrat

Gregori Maians i Siscar (Oliva, 1699 - València, 1781) va ser un erudit, historiador, lingüista i polígraf valencià; típic representant de la primera Il·lustració espanyola.[1][2][3]

Va estudiar llatí, retòrica, dret i filosofia. Va tenir amistat amb autors com Tosca, Coratjà i Íñigo i amb humanistes. Va guanyar la càtedra de dret a la Universitat de València i va defensar moltes reformes (la veritat davant l'autoritat, superar l'escolàstica i la història crítica). Va rebutjar el barroc decadent. Va viure a Madrid en ser nomenat Bibliotecari reial. Per causa de la persecució de la cultura i llengua catalanes, es va centrar en l'estudi de la literatura, el dret i l'humanisme castellans. Després va abandonar la cort i realitzà una intensa activitat intel·lectual des d'Oliva, mitjançant la correspondència, amb personalitats culturals de l'època.

Biografia[modifica | modifica el codi]

El seu pare, Pasqual Maians, va lluitar en el bàndol austriacista en la Guerra de Successió Espanyola i va acompanyar al arxiduc Carles a Barcelona el 1706; això li suposaria certa marginació ulterior al seu fill a l'Espanya dels Borbons. Fins a 1713, quan torna a Oliva, va estudiar amb els jesuïtes de Cordelles, però ja en el poble natal el seu avi l'advocat Joan Siscar l'incita a l'estudi del dret. El cursa a la Universitat de València, on tracta els novatores més destacats: Tomàs Vicent Tosca, Joan Baptista Coratjà o Baltasar Iñigo, que li faciliten lectures essencials en la seua formació, com Locke i Descartes.

El 1719 va a la Universitat de Salamanca per aprofundir els seus estudis de dret. Un dels seus professors, Borrull, el posa en contacte amb l'hel·lenista Manuel Martí, degà alacantí, que serà el seu mentor i guia de lectures clàssiques, tant espanyoles com llatines o gregues, i que canalitzarà la seua vocació cap a les humanitats inclinant l'estudi del renaixement i els humanistes espanyols del XVI: Antonio de Nebrija, Benito Arias Montano, Fra Luis de Granada i Fra Luis de León, Francisco Sánchez de las Brozas el Brocense, Joan Lluís Vives, Sant Joan de la Creu, Teresa d'Àvila, Miguel de Cervantes, etc. Tota la seua vida es consagrarà a recuperar aquesta tradició, que el gust il·lustrat considerava dilapidada o oblidada per l'Espanya del Barroc.

Va guanyar la càtedra de Codi Justinià de la Universitat de València, però els seus col·legues de la Facultat de Dret el van assetjar contínuament. Després d'un pamflet en llatí contra els seus detractors, va publicar el 1725 la Oración en alabanza de las obras de D. Diego Saavedra Fajardo i el 1727 la Oración en la que exhorta a seguir la verdadera idea de la elocuencia española, on critica els excessos barrocs i pondera la senzillesa hispana i àtica dels Fra Lluïsos, Vives o el Brocense. Viatja a Madrid en aquest any, on l'acullen amb afecte el director de la Reial Acadèmia Espanyola (Mercurio Antonio López Pacheco, Marquès de Villena), i el Bibliotecari Reial (Juan de Farreras). Es carteja amb Benito Jerónimo Feijoo, però trencarà amb ell, igual que amb el pare Enrique Flórez, per la presumpta superficialitat dels seus coneixements.

Va defensar en aquells dies la reforma dels estudis jurídics en el sentit de disminuir la preponderància del dret romà i augmentar l'atenció sobre el dret autòcton espanyol, nus d'una reforma general de l'educació que exposarà més tard, sense fruit, al ministre José Patiño. En aquesta ocasió recomanava, per exemple, que el llatí s'ensenyara en llengua vulgar i que es fonamente en l'estudi dels autors clàssics i no en el llatí eclesiàstic, opinió que ja va sostenir l'humanista espanyol del segle XVI Pedro Simón Abril.

El 1730, després de perdre en favor d'Arbuixerch la pabordia de la universitat valenciana, oposicions en les quals es van barrejar insídies polítiques de borbònics i austriacistes, foralistes i antiforalistes i, naturalment, les enveges i rancors suscitades entre els seus col·legues per Maians, va marxar a Madrid on va aconseguir el càrrec de bibliotecari regi. Allà va editar en 1732 les seues Epistolarum libri sex, que li van obrir les portes entre els humanistes de mitja Europa, i el 1733 el seu Orador Cristiano. Durant set anys va ser oficial de la Biblioteca Reial.

L'any 1740 es va retirar a la seua Oliva natal per dedicar-se als seus estudis i investigacions, però va seguir sostenint una activíssima correspondència intel·lectual amb erudits espanyols i estrangers, tant en llatí com en castellà. El 1737 envia la Carta-Dedicatòria al ministre Patiño amb un ambiciós pla de renovació acadèmica i cultural d'Espanya que ni tan sols va rebre resposta. Retirat a Oliva es casa amb una cosina, Margarita Pascual; funda el 1742 l'Acadèmia Valenciana «dedicada a recollir i il·lustrar les memòries antigues i modernes, pertanyents a les coses d'Espanya». La seua censura de lEspaña Primitiva de F. Javier de la Huerta y Vega, «fábula indecorosa y opuesta a las verdaderas glorias de España», el va enemistar amb les Acadèmies de la Història i de la Llengua. La seua edició de la Censura de historias fabulosas de Nicolás Antonio va enfrontar a l'Acadèmia Valenciana amb la Inquisició. En arribar Ferran VI al tron​​, el ministre Ensenada el va rescatar del retir forçat i, totalment reivindicat per Carlos III, el va nomenar Alcalde de Casa y Corte. Aquest li encarrega, després de l'expulsió dels jesuïtes (1767), un nou pla d'educació que els rectors universitaris trossejar i van arruïnar sense pietat. Va ser soci de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València, en la qual va ingressar l'any 1776. A Oliva i València el segueixen visitant vells i nous il·lustrats: el metge valencià i filòsof eclèctic Andrés Piquer, Francisco Pérez Bayer, Muñoz, Cerdà Rico, Cavanilles o Blasco. Va dedicar els seus últims anys a preparar l'edició de lObra Completa del seu adorat Joan Lluís Vives, però li va sorprendre la mort ja octogenari en 1781.

A banda de les obres ja citades, va editar les Advertencias a la historia del padre Mariana del Marquès de Mondéjar i les obres d'Antonio Agustín. Va admirar especialment a Ambrosio de Morales i a Páez de Castro. Col·laborar en el Diario de los Literatos amb el pseudònim de «Plácido Veranio». Va publicar uns monumentals Orígenes de la lengua española (1737) on va treure a la llum per primera vegada el Diálogo de la lengua de Juan de Valdés, a més, reimprimir dues vegades les Reglas de Ortographía de Antonio de Nebrija i va compondre una Rhetórica (1757) que és també una interessant antologia de la literatura espanyola i una anàlisi insuperable de la prosa castellana fins que va arribar el Teatro de la elocuencia españolade Capmany, és més, a ell se li deu també la primera biografia de Miguel de Cervantes, impresa el 1738.

Obres destacades[modifica | modifica el codi]

  • De crítica literària i filologia: Vida de Miguel de Cervantes (1737); Orígenes de la lengua española
  • Una edició de les Opera omnia de Lluís Vives.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fernando Durán López (2005), Vidas de sabios: el nacimiento de la autobiografía moderna en España (1733-1848), Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Anejos de Revista de Literatura, 65), pág. 119. ISBN 9788400083113
  2. Cervantesvirtual.com
  3. Google books

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gregori Maians i Siscar Modifica l'enllaç a Wikidata