Gregori Palamàs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Gregori Palamàs

Icona bizantina
bisbe
Nom secular Γρηγόριος Παλαμάς
Naixement ca. 1296
Constantinoble?
Defunció 1359
Tessalònica
Enterrament Església de S. Gregori Palamàs (Tessalònica)
Commemoració en Església Ortodoxa, esglésies catòliques de ritu oriental
Canonització 1368, Constantinoble per Filoteu de Constantinoble
Festivitat 14 de novembre
Fets destacables Arquebisbe de Tessalònica
Iconografia Amb barba llarga i fosca, com a bisbe, amb els Evangelis i beneint amb la mà dreta

Gregori Palamàs (Gregorius Palamas, Γρηγόριος Παλαμα̂ς) fou un destacat monjo i teòleg bizantí del segle XIV (vers 1296-1359). Va renovar la mística i el monaquisme ortodox

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a la part asiàtica del aleshores reduït Imperi Bizantí i es va educar a la cort de Constantinoble, probablement sota Andrònic II Paleòleg el Vell.

Junt amb dos germans més es va fer monjo i va anar a un dels monestirs del Mont Athos on un dels tres germans va morir; a aquesta mort va seguir la del superior del convent que va governar vuit anys i a la seva mort Gregori va abandonar el monestir i se'n va anar a Scete, prop de Berrhoea, on es va construir una cel·la i durant deu anys es va dedicar a la contemplació divina i als exercicis espirituals. El fred que feia a la cel·la el va fer posar malalt, i a punt de morir fou portat a Mont Atos, i com que encara no es va recuperar, fou portat a Tessalònica.

Allí es va recuperar i va començar una controvèrsia amb Barlaam, un monjo de Calàbria de l'església grega i oposat als llatins, que havia visitat a l'emperador Andrònic III Paleòleg i havia obtingut el seu favor. Barlaam era un home intel·ligent que agafava a Palames com l'exemple d'un monjo fanàtic, per estudiar-lo; així Barlaam va poder comprovar diversos aspectes del fanatisme religiós de Palames i altres monjos, especialment una història sobre una llum divina que va esdevenir el dogma de la llum no creada del Mont Tabor, i va rebutjar les tendències dels hesicastes (ἡσυχάζοντες) o quietistes als que va qualificar de Ομφαλόψυχοι, Omphalopsychi (homes amb l'anima al melic) i els va identificar amb els massalis o euquites; els monjos atacats van encarregar la defensa a Gregori Palamàs (i foren anomenats sovint palamites), que tenia un cert ascendent i rellevants qualitats intel·lectuals.

La controvèrsia va durar uns tres anys, i finalment Barlaam, veien que els seus contraris podien recórrer a la violència, va apel·lar al Patriarca de Constantinoble davant el que va acusar a Palamàs i als monjos de fanatisme com els omfalòpsics, amb blasfemes visions de Déu. El Patriarca va convocar un concili a l'església de Santa Sofia el 1341 on la majoria dels càrrecs als monjos foren retirats però es va conservar el de practicar una variant de l'heretgia dels massalis. Sota pressió del influen Joan Cantacuzè (després Joan VI Cantacuzè) va decidir en favor dels monjos i Barlaam va reconèixer els "seus errors " i es va reconciliar amb els seus adversaris, però mortificat per l'evident injustícia va retornar a Itàlia i va entrar a l'església llatina.

Església Metropolitana de Sant Gregori Palamàs, Tessalònica, on hi ha les relíquies del sant.

Un altre religiós, Gregori Acindí, va agafar el relleu de Barlaam; però ara el partit dels monjos encapçalat per Palames gaudia del favor del regent Joan VI Cantacuzè que fins i tot va rumiar deposar al patriarca Joan Calecas i posar al seu lloc a Palames. Durant la guerra civil entre Joan VI Cantacuzè i Joan V Paleòleg, Palames fou detingut com amic del primer. El patriarca va donar suport a Gregori Acindí i als barlaamites contra els monjos d'Atos. Es va convocar un concili a Constantinoble i Palames i els monjos foren condemnats.

El gener del 1347 Joan VI va entrar a la capital com a co-emperador i va restablir la situació i Palames fou alliberat. El patriarca Joan Calecas fou deposat per la influència de l'emperadriu mare Anna, molt poc abans del triomf de Joan VI, i Palamàs va convèncer a aquest de convocar un sínode que va confirmar la deposició; Calecas fou desterrat a Didimòtica. Fou l'hora de la condemna dels barlaamites i de Acindí; un partidari dels monjos, Isidor I de Constantinoble, fou elegit patriarca. Palamàs fou nomenat arquebisbe de Tessalònica, però com que la ciutat estava en mans de la noblesa hostil a Joan VI, no hi va poder entrar i es va retirar a l'illa a Lemnos, fins que al cap d'un temps fou admès a la ciutat (1349).

Mentre els barlaamites eren cada vegada més nombrosos i fins i tot van obtenir el suport de l'emperadriu Irene, la dona de Joan VI Cantacuzè, convençuda de què la mort del seu jove fill Andrònic el 1347 fou un signe diví que mostrava l'hostilitat de deu pel favor de l'emperador als palamites. Es van fer reunions entre l'emperador, el patriarca Isidor, Palamàs, i l'historiador Nicèfor Gregoras. Isidor I va morir el 1349 abans de celebrar un sínode per aclarir la situació i fou elegit successor Calixt I que va presidir el sínode (1351) on Gregoras va actuar com a campió dels barlaamites que disposaven del suport dels arquebisbes d'Efes i Tir, i d'alguns bisbes; Palames fou el campió del seu bàndol, que tenia la majoria a la reunió i el suport de l'emperador; els bisbes i arquebisbes contraris foren deposats; Barlaam i Acindí (que no hi eren presents) foren excomunicats i els seus seguidors van veure prohibida la propagació de les seves idees en paraula o escrit. Però el poble donava suport als barlaamites i va estar a punt de linxar a Palames.

Aquest no torna a aparèixer i va morir algun temps després, vers el 1359. Canonitzat pel Patriarcat de Constantinoble el 1368, el calendari de ortodox celebra la seva festivitat[1] el segon diumenge de Quaresma i també el 14 de novembre.

Obra[modifica | modifica el codi]

Palamàs va escriure nombrosos obres, entre elles almenys seixanta λόγοι, ορατιονες, unes setanta homilies i altres peces curtes. Entre les seves obres cal esmentar:

  • 1. Prosopopoeia s. Prosopopoeiae, s. Orationes duae judiciales, Mentis Corpus accusantis, et Corporis sese defendentis, una cum Judicum Sententia
  • 2 Dos discursos: Εἰς τὴν σεπτὴν μεταμόρφωσν του̂ Κυρίου καὶ Θεου̂ καὶ Σωτη̂ρος ἡμω̂ν ̓Ιησου̂ Χριστου̂: ἐν ᾑ̂ παράστασις ὅτι κατ' αὐτὴν φω̂ς ἀκτιστόν ἐστιν. λόγος α, In venerafilem Domini et Dei ac Salvatoris nostri Jesu Christi Transformationem, ubi probatur quod in ea est lumen increatum esse; Oratio Prima; i ̔Ομιλία εἰς τὴν αὐτὴν τθυ̂ Κυρίου σεπτὴν μεταμόρφωσιν ἐν ᾑ̂ παράστασις ὡς εἰ καὶ ἄκτιστόν ἐστι τὸ κατ' αὐτὴν Θειότατον φω̂ς, ἀλλ' οὐκ ἔστιν οὐσία Θεου̂, λόγυς β, Tractatus in eandem venerandanz Domini Transformationem; in quo probatur, quanquam increatum est illius divinissimum Lumen, haud tamen Dei Essentiam esse. Oratio Secunda.
  • 3. Λόγοι, ἀποδεικτικοὶ ὅτι οὐχὶ καὶ ἐκ του̂ Υἱου̂ ἀλλ' ἐκ μόνου του̂ Πατρὸς ἐκπορεύεται τὸ πνευ̂μα τὸ ἅγιον, Orationes duae demonstrativae quod non ex Filio, sed ex solo Patre procedat Spiritus Sanctus.
  • 4. Αντεπιγραφαὶ, Refutatio Expositionum s. Epiqrapharum Joannis Vecci
  • 5. S. Petri Athonitae (s. de Monte Atho) Encomium
  • 6. Επὶ Λατίνων συντοιμία, Adversus Latinos Confession
  • 7. Επιστολὴ πρὸς την Θεοστεφη̂ βασιλίδα κυρὰν ̓́Ανναν τὴν Παιολορίναν, Epistola ad divinitus coronatam Augustam Annam Palaeologinam
  • Tomus o declaració del sínode de Constantinoble del 1351, probablement obra de Palames : Τόμος ἐκτεθεὶς παρὰ τη̂ς θείας καὶ ἱερα̂ς συνόδου του̂ συγκροτηθείσης κατὰ τω̂ν φρονούντων τὰ Βαρλαάμ τε καὶ ̓Ακινδύνου ἐπὶ τη̂ς βασιλείας τω̂ν εὐσεβω̂ν καὶ ὀρθυδόξων βασιλέων ἡμω̂ν Καντακουζηνου̂ καὶ Παλαιολόγου, Tomus a divina sacrae Synodo adversus eos coacta qui Barlaam et Acindyni opinionis sunt, Cantacuzeno ac Palaeologo religiosis orthodoxisque Imperatoribus nosiris, editius ac eapositus.

El dogma de la llum no creada del mont Tabor encara està nominalment dins els dogmas ortodoxos, però fou oblidat fa segles.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Entrada "Gregori Palamàs", Gran Enciclopèdia Catalana, (data d'accés: 12-02-09).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gregori Palamàs Modifica l'enllaç a Wikidata