Grigori Ordjonikidze

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Grigol (Sergo) Orjonikidze
armeni: გრიგოლ (სერგო) ორჯონიკიძე
rus: Григо́рий Константи́нович Орджоники́дзе
Grigori Ordjonikidze

Mandat
21 de desembre de 1930 – 18 de febrer de 1937

Membre suplent del Politburó
Mandat
23 de juliol de 1926 – 3 de novembre de 1926

Comissari del Poble per la Indústria Pesada de l'URSS
Mandat
5 de gener de 1932 – 18 de febrer de 1937
Precedit per Càrrec de nova creació
Succeït per Valeri Mejlauk

Mandat
10 de novembre de 1930 – 5 de gener de 1932
Precedit per Valerian Kúibixev
Succeït per Càrrec abolit i convertit en Comissari del Poble per la Indústria Pesada

Mandat
3 de novembre de 1926 – 15 de desembre de 1930
Precedit per Valerian Kúibixev
Succeït per Andrei Andreiev

Mandat
5 de novembre de 1926 – 10 de novembre de 1930
Precedit per Valerian Kúibixev
Succeït per Andrei Andreiev

Primer secretari del Comitè Regional del Caucas Nord
Precedit per Anastàs Mikoian
Succeït per Mikhaïl Txudov

Naixement 24 d'octubre de 1886
Rússia Goreix, comtat de Xorapansky, Governació de Kutaisi, (Imperi Rus)
Mort 18 de febrer de 1937 (als 50 anys)
RSFS de Rússia Bandera de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia Moscou (Unió Soviètica)
Partit polític Partit Obrer Socialdemòcrata Rus
Partit Comunista de la Unió Soviètica
Professió Metge i polític
Nacionalitat Rússia Rus
URSS Soviètic

Grigol Ordjonikidze (georgià: გრიგოლ (სერგო) ორჯონიკიძე - Grigol (Sergo) Orjonikidze, rus: Григо́рий Константи́нович Орджоники́дзе, generalment conegut com a Sergo Ordjonikidze (Серго́); (24 d'octubre de 188618 de febrer de 1937) fou un bolxevic georgià, que va ser membre del Politburó i amic íntim de Ióssif Stalin. Ordjonikidze, Stalin i Anastàs Mikoian van formar el que es va conèixer com el "Trio del Caucas".

Biografia[modifica | modifica el codi]

Grigol Ordjonikidze va néixer a Kharagauli, a l'oest de Geòrgia, al sí d'una família noble.[1] Ordjonikidze va estar involucrat en la política radical al 1903, i després de graduar-se com a metge a l'Escola Mèdica de l'Hospital Mikhailov de Tiflis, sent detingut per contraban d'armes. Va ser alliberat i marxà a Alemanya, però al 1907 tornà a Rússia i s'establí a Bakú, on treballà al costat de Stalin i d'altres. Es creu que Sergo va estar involucrat a l'assassinat del Príncep Ilia Txavtxavadze al 1907, un preeminent poeta i intel·lectual georgià.[2] Sergo també participà en la Revolució Constitucional Persa en una missió del Partit Bolxevic, estant una temporada a Teheran al 1909.[3]

El "trio del Caucas": Mikoian, Stalin i Ordjonikidze.

Va ser detingut per ser pertànyer al Partit Obrer Socialdemòcrata i deportat a Sibèria, d'on aconseguí escapar 3 anys després. Tornà amb Stalin a Sant Petersburg a l'abril de 1912, però de nou tornà a ser detingut i sentenciat a 3 anys de treballs forçats. Durant un temps serví al collegium de la nova txeka. Durant el transcurs de la Guerra Civil Russa esdevingué comissari per la Ucraïna i va participar en els combats contra l'Exèrcit Blanc d'Anton Denikin al Caucas. Nomenat president del Bureau Caucàsic del Partit Comunista Rússia al 1920, va ser instrumental en la incorporació del Caucas en la naixent Unió Soviètica. Després que els bolxevics es fessin càrrec d'Azerbaidjan i Armènia al 1921 Ordjonikidze dirigí invasió bolxevic de la República Democràtica de Geòrgia i establiren la República Socialista Soviètica de Geòrgia.[4][5] Posteriorment lluità per reduir l'autonomia georgiana de la RSFS de Rússia i esdevingué una figura clau a l'afer georgià de 1922. [6] Durant el mateix període ajudà a en l'establiment de Mirza Koochak Khan l'efímera República Socialista de Gilan, al nord de l'Iran.[7]

Sergo Ordzhonikidze si de jove hagués servit a les ordres del Tsar, 1927, caricatura de Nikolai Bukharin, 1927

Membre del Politburó[modifica | modifica el codi]

Ordjonikidze va ser nomenat pel Politburó al 1926; entre 1926 i 1930 presidí el Comitè de Control del Partit (que juntament amb la OGPU i el Comitè Central supervisaven tota la vida pública soviètica [8] i al 1932 va ser nomenat Comissari de la Indústria Pesada Soviètica.[9] D'acord a l'historiador Roy Medvedev, Ordjonikidze s'oposà a les purgues de Stalin, Làzar Kaganóvitx i Nikolai Iejov, i a la detenció del vice-comissari de la indústria pesada, Georgi Piatakov.[10] L'historiador Oleg Khlevniuk no ha trobat proves als arxius soviètics que suggereixin que Ordjonikidze estava en desacord amb els Judicis de Moscou, incloent la detenció, judici i execució de Piatakov. D'acord a Khlevniuk, Ordjonikidze qüestionà personalment a Piatakov, i estava convençut de la seva culpa. Segons Robert Service, Piatakov va ser portat a entrevistar-se amb Ordjonikidze davant de Stalin, confirmant el testimoni donat al NKVD.[11] Va fer un esbos per a un discurs al febrer-març de 1937 al Plenari del Comitè Central que no deixava dubte de la seva determinació per eliminar sabotejadors com Piatakov des del seu comissariat. Suposadament allà existeix una còpia del discurs, que va ser lliurat al Plenari per Mòlotov després de la mort d'Ordjonikidze. En general, Khlevniuk manté que podria haver estat un estalinista tou, però malgrat tot un estalinista.[12]

Mort[modifica | modifica el codi]

Ordjonikidze va morir durant la nit del 17-18 de febrer de 1937. Després d'un violent altercat amb Stalin va disparar-se un tret.[11] Oficialment, la seva mort va atribuir-se a un atac de cor. El 19 de febrer, Pravda publicà un informe signat per 3 metges i pel Comissari del Poble de Salut Grigori Kaminski, afirmant que Ordjonikidze havia "mort per la paràlisi del cor".[13]

L'urna amb les seves cendres va ser enterrada el 21 de febrer a la muralla del Kremlin de la Plaça Roja de Moscou.

La història que Ordjonikidze s'havia suïcidat va ser mencionada per primera vegada per Nikita Khrusxov durant el seu Discurs Secret del 25 de febrer de 1956. Khrusxov ho afirmà de nou en el seu discurs del XXII Congrés del PCUS al 1961. A les seves memòries, Khrusxov donà dues fonts contradictòries per a la seva història: Anastàs Mikoian, que suposadament li ho va dir després de la guerra, i Georgi Malenkov, que suposadament li ho va dir durant la guerra.

Roy Medvedev informa d'un rumor que els arxius i papers de Ordjonikidze van ser posteriorment confiscats per Lavrenti Bèria, i que els guardaespatlles d'Ordjonikidze i la seva secretària personal, així com els seus germans Ivan i Konstantin, també van ser detinguts.[10] Realment els seus germans van ser detinguts, però en moments diferents i aparentment sense relació amb la mort de Sergo.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Grigory Ordjonikidze a un segell de 1952.

Diverses ciutats i districtes de la Unió Soviètica van ser redenominats Ordjonikidze en honor seu, com Vladikavkaz a Rússia i Vahdat al Tajiikistan. La Planta Sokol, el principal fabricant dels caces MiG va ser batejada en honor de Sergo Ordjonikidze,així com l'Institut Aeronàutic de Moscou.

Condecoracions[modifica | modifica el codi]

References[modifica | modifica el codi]

  1. Montefiore, Simon Sebag. Stalin: The Court of the Red Tsar. New York: Knopf, 2004, p. 123. ISBN 1-4000-7678-1. 
  2. Montefiore, Simon Sebag. Young Stalin. New York: Knopf, 2007, p. 179. ISBN 1-4000-9613-8. 
  3. Gregor Yaghikiyan, Showravi va jonbesh-e jangal (The Soviet Union and the Jungle Movement) (Persian), Editor: Borzouyeh Dehgan, Tehran: Novin, 1984.
  4. Montefiore. The Court of the Red Tsar, p. 123.
  5. Stalin, p.192
  6. Figes, Orlando. A People's Tragedy: The Russian Revolution: 1891–1924. New York: Penguin Books, 1998, p. 798–799. ISBN 0-1402-4364-X. 
  7. Ebrahim Fakhrayi, Sardar-e Jangal (The Commander of Jungle) (Persian), Tehran: Javidan,1983.
  8. Stalin, p. 277
  9. Service, Robert. A History of Modern Russia: From Nicholas II to Vladimir Putin. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 2003, p. 194. ISBN 067401801X. 
  10. 10,0 10,1 Medvedev, Roy A. Let History Judge: The Origins and Consequences of Stalinism. New York: Knopf, 1971. 
  11. 11,0 11,1 Stalin, p.347
  12. Khlevniuk, Oleg. In Stalin's Shadow: The Career of "Sergo" Ordjonikidze. New York: M.E. Sharpe, 1995. 
  13. Montefiore. The Court of the Red Tsar, p. 213.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Grigori Ordjonikidze