Guaiac

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Guaiacum officinale
Guaiacum officinale - Köhler–s Medizinal-Pflanzen-069.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Sapindales
Família: Zygophyllaceae
Gènere: Guaiacum
Espècie: G. officinale
Nom binomial
Guaiacum officinale L.

El guaiac (Guaiacum officinale) és un arbre de la família de les zigofil·làcies, propi de l'Amèrica Central i que proporciona una fusta dura i resistent, força emprada en ebenisteria i també una resina utilitzada com a laxant i estimulant.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Planta medicinal i aromàtica. És un arbre de 15 m d'alçada, escorça grossa, llisa i grisenca. Té les fulles persistents i compostes i ovals. A les petites flors blau marí, amb forma d'estel, succeïxen els fruits de la mida d'una cirera, gairebé amb forma de cor.

Té branques flexibles; fulles de 3 a 9 cm amb 4 a 6 folíols (generalment 4), ovals o obovats, glabres, d'1 a 5 cm, arrodonits a l'àpex, coriacis quan són adults; estípules pubescents, d'1 mm. Els folíols normalment posseeixen nervis prominents en ambdues cares i el nervi central no arriba a la punta del folíol. Les flors tenen peduncle, són pubescents, tenen sèpals d'ovalats a orbiculars, de 5 a 7 mm, pètals blaus, obovats, de 12 mm, arrodonits o mucronats. Fruit generalment bicarpel·lar, de 15 a 20 mm, llavors elipsoïdals de 10 a 12 mm.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

El guaiac creix en matorrals xerofítics o boscos secs, consolidats en sustrats arenosos o rocosos, sempre en àrees costaneres. La seva àrea de distribució és en l'arc oriental de la regió del gran Carib. S'escampa des de les Bahames i les Antilles Majors, a l'Est pasant-hi per les Antilles Menors fins a Barbados, les Antilles holandeses, Venezuela i Colòmbia.

Vulnerabilitat[modifica | modifica el codi]

Les poblacions de G. officinale han declinat fortament darrerament degut a una explotació excesiva i són amenaçades o properes a l'extinció a una gran part de la seva àrea de distribució natural al Carib. Està en els annexes de CITES.

Principis Actius[modifica | modifica el codi]

  • Furoguaiacidin, guaiacin, furoguaiacin, furoguaiaoxidin.
  • Àcids de resina; àcids guaiarètic, hydroguaiarètic, guaiàcic i àcid a i b guaiacònic.
  • Miscelània; vainillina, terpenoids incloent-hi el guaiagutin, guaiasaponin.

Acció farmacològica, usos[modifica | modifica el codi]

Al segle XVI, va ser ràpidament incorporada a la Farmacopea Europea per les seves propietats en el tractament de la sífilis, el reumatisme i febres en general. El guaiacum officinale s'utilitza també en artritis, la gota i erupcions cutànies. L'estracte de la fusta i la resina s'utilitza com estimulant, laxant, diurètic i sudorífic. Les serradures de la fusta de guaiac, barrejades amb alcohol s'usen contra el reuma. De la llavor s'extreu un oli analgèsic contra els mals de queixal.

Diverses espècies del génere produeixen una de les fustes comercials més pesades. La fusta del guaiac s'utilitza principalment per dispositius mecànics en coixinets i en arbres per a hèlixs de vaixell, però també per pebrers, boles de la bolera i estoigs.

L'arbre és un arbre ornamental.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

Si s'abusa de la seva resina i dels seus fruits pot resultar tòxica.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guaiac
  • IUCN: 2006, asesores: Americas Regional Workshop (Manejo y Conservación Sustentable de Árboles, Costa Rica, noviembre de 1996). 1998. ID: 33701. Guaiacum officinale. 11 mayo 2006. Listado como En Riesgo de Extinción (EN C2a v2.3)

Enllaços Externs[modifica | modifica el codi]