Guardamar del Segura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guardamar del Segura
Bandera de Guardamar del Segura Escut de Guardamar del Segura
(En detall) (En detall)
Localització

Localització de Guardamar del Segura respecte del País Valencià Localització de Guardamar del Segura respecte del Baix Segura


Municipi del Baix Segura
Monument a la cultura comuna, a la plaça Jaume II
Monument a la cultura comuna, a la plaça Jaume II
Estat
• Com. autònoma
• Província
• Comarca
• Partit judicial
Regne d'Espanya
País Valencià
Província d'Alacant
Baix Segura
Oriola
Gentilici Guardamarenc, guardamarenca
Predom. ling. Valencià
Pressupost 14168477.48
Superfície 35,58 km²
Altitud 25 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
16.957 hab.
476,59 hab/km²
Coordenades 38° 05′ 23″ N, 0° 39′ 18″ O / 38.08972°N,0.65500°O / 38.08972; -0.65500Coord.: 38° 05′ 23″ N, 0° 39′ 18″ O / 38.08972°N,0.65500°O / 38.08972; -0.65500
Distàncies 195 km de València
35 km de Alacant
Organització
Nuclis
Ajuntament
• Alcalde:

1
9 PP, 7 PSPV i 1 EUPV
Carmen Verdú García (PP) (2011)
Codi postal 03140 i 03149
Codi territorial 03076
Web

Guardamar del Segura és un municipi valencià que forma part de la comarca del Baix Segura. Es troba a la gola del riu Segura que desemboca a la Mediterrània en el seu terme municipal. El centre històric es troba a 2 km. al sud de la gola del riu. El municipi és el límit sud del domini lingüístic del català. La composició lingüística actual és diversa especialment per la presència de residents de la tercera edat de tota Europa els quals habiten, principalment, en urbanitzacions enfora del nucli històric. Així, l'any 2010, un 40% de la població del municipi és de nacionalitat estrangera. Gairebé la meitat d'aquest col·lectiu són britànics (+15%), seguits d'escandinaus (+5%), alemanys (+4%) i altres nacionalitats diverses amb gairebé un 10% de països diversos de l'Est d'Europa.

Així, el cens lingüístic al padró poblacional de 1991 declarava un 41% de valencianoparlants que va baixar al 25% al cens del 2001 pel creixement d'aquesta immigració. La realitat interna és que el valencià encara supera el 50% als carrers tradicionals del poble mentre vora un 40% dels xiquets en pre-escolar fan "l'ensenyament en valencià" per desig dels pares; la qual cosa dóna una imatge molt més realista de la situació del valencià a l'únic municipi del Baix Segura on el valencià ha arribat al segle XXI a la comarca més meridional del País Valencià. L'ús social al carrer, però, és baix i no es correspon al coneixement del valencià com passa a la major part del territori catalanoparlant la qual cosa es veu agreujada a Guardamar per la seva situació fronterera i la procedència lingüística diversa esmentada més amunt. D'altra banda, cal dir que la població supera els 80.000 habitants al ple de l'estiu amb un fenomen compartit amb les destinacions turístiques costaneres valencianes.

El terme municipal abasta els 38,1 km2. Una bona manera de conèixer-lo és passejant per les tres rutes senderistes que el travessen: la de les Dunes —al llarg del litoral, i que dóna l'oportunitat de conèixer les platges guardamarenques—, la Llacuna de la Mata i la del riu Segura. Al seu terme municipal es troba la Pineda de Guardamar, la gola del riu Segura des d'on desemboca al Mediterrani -amb les restes fenícies més importants de la península Ibèrica i la presència d'una Ràbita Califal Islmàmica del s. XX_ com també les restes ibèriques on es va trobar la Dama de Guardamar i nombrosos jaciments arqueològics per la seva situació privilegiada.

Actualment hi ha 16,600 habitants, segons el cens de 2009. Les principals activitats són el turisme i la construcció. També ho són l'horticultura (actualment en retrocés) i la pesca, tradicionalment dedicada als llagostins i les angules amb una flota d'alta mar que s'ha vist molt minvada en la darrera generació. El riu Segura ha estat recuperat ecològicament en els darrers anys després d'un període en que la contaminació i la irregularitat del cabdal del Segura, posés en perill la biodiverstat a la gola del riu. La indústria principal és la fabricació de bateries per a automòbils. També hi ha importants piscifactories front a la costa guardamarenca.

Geografia[modifica | modifica el codi]

El cas de la localització comarcal guardamarenca és tema de controvèrsia. Guardamar pertany administrativament a la comarca del Baix Segura coneguda històricament com l'Horta d'Oriola.

Guardamar no va patir la substitució lingüística del català pel castellà que es va donar a la resta de la comarca més meridional de l'antic Regne de València entre 1650-1750. Fins a 1960 la llengua hegemònica era el català local: valencià de Guardamar o guardamarenc. Dialectològicament és una prolongació del continuum lingüístic del català amb la comarca del Baix Vinalopó al nord. El Baix Vinalopó és el nom actual que rep la comarca tradicional coneguda com el Camp d'Elx amb capitalitat a la ciutat d'Elx. De fet, Guardamar fita al nord amb la pedania elxana catalanoparlant de La Marina del Pinet i les relacions amb Elx han estat molt intenses al llarg dels segles. Entre els anys 1940-1970 l'emigració guardamarenca es dirigia fonamentalment a les ciutats d'Elx i de Barcelona per la qual cosa els lligams amb aquestes dues ciutats són encara intensos en haver tornat molts guardamarencs d'aquestes ciutats o mantenir-hi lligams familiars. Fins als anys 1970 era molt habitual que els guardamarencs anaren a Elx (23 km.) a estudiar el batxillerat per no haver-hi Institut en el municipi. Posteriorment, passaren a l'Institut de Torrevella i actualment estudien a l'Institut les Dunes de Guardamar dintre de la població. Les relacions amb la ciutat d'Alacant (35 km) han sigut intenses, com també amb Santa Pola (17 km.). La capital històrica comarcal, Oriola, queda a 25 km. a ponent seguint el curs del riu Segura.

Història[modifica | modifica el codi]

Ciutat fenícia de La Fonteta. Segles VIII a VI aC. Una de les ciutats fenícies més ben conservades del món occidental.

Els primers indicis de poblaments s'han trobat al Cabeçó Soler i són de l'Edat del Bronze; hi ha la hipòtesi que fou la històrica Alone, ciutat portuària fenícia fundada pels masiliencs, ja que es van trobar deixalles al jaciment de La Fonteta (segles VIII a VI a.C); del VI al II aC van ser els íbers els que deixaren la seva petjada al Cabeçó Lucero, on es va trobar la Dama de Guardamar; L'Oral, L'Escuera, i un santuari en la part alta del castell, amb moltes troballes d'escultura i ceràmica; el pas dels romans, entre el segle II aC i el VIII no ha deixat gaire records; els andalusins li donaren el nom equivalent a l'anterior en llur idioma i l'anomenaren Almodòvar, fortificaren la població i fundaren, l'any 944, una ràpita que és considerada la més antiga de la península Ibèrica i un dels monuments islàmics més antics del món.

El rei En Jaume I efectuà la seua conquesta el 1264 per al seu gendre Alfons X de Castella, el qual el 1271 funda la vila independent de Guardamar al Fur d'Alacant, repoblada amb catalans, convivint amb els andalusins que s'hi quedaren. En 1296 Jaume el Just fa incursions per incorporar-la al Regne de València, cosa que s'esdevé el 1305 mitjançant els pactes de Torrelles en què Guardamar passa a ser Vila Reial amb vot en Corts; en la incursió efectuada pels granadins el 1331, l'objectiu de la qual consistia d'atacar Oriola, saquejaren la població i se n'emportaren 1.200 captius;

Simone Boccanegra, que va pujar al poder de la República de Gènova després de la Guerra venecianogenovesa, es va aliar amb el Regne de Castella per atacar la Corona d'Aragó, aliada dels venecians.[2] L'estol de dotze galeres del Regne de Castella, comandades per Pere el Cruel i sis galeres de la República de Gènova, comandades per Egidi Boccanegra es presentà davant de Guardamar, emparant-se de la ciutat, però el castell de Guardamar del Segura, defensat per Bernat de Cruïlles, restà en mans dels catalans.[2] Un temporal destruí la flota invasora, i Pere el Cruel hagué de retirar-se per terra. L'any següent, els castellans aconseguiren prendre Guardamar, en una expedició que pretengué amb la intenció de destruir el poder marítim català,[3] amb el suport del Regne de Granada, la República de Gènova[4] i el Regne de Portugal,[5] que fracassà en el seu intent de prendre València, Barcelona i Eivissa.[6] Pere el Cerimoniós li lleva al municipi la condició de Vila Reial, i la seua autonomia, en càstig a la seua feble oposició a les tropes castellanes i passa a ser des d'aquell moment una aldea d'Oriola; la nova situació deixà Guardamar en una situació marginal i procliu a ser objecte de corsaris, roders i contrabandistes, circumstància que el rei intentà pal·liar amb una repoblació morisca, que va fracassar.

En 1400, Martí I l'Humà li concedirà carta pobla la qual, unida a l'augment del terreny cultivable, va provocar un creixement important de la població; el 1558, per a defensar la vila dels atacs barbarescs, va ser reforçada la muralla; en 1692, després de nombrosos plets amb Oriola i el pagament d'una abundant suma, Carles II d'Aragó rehabilita al municipi el títol de Vila Reial i la representació en les Corts; en la Guerra de Successió va prendre partit pel pretendent Borbó i va sofrir l'atac i el saqueig dels austracistes.

El segle XVIII és un segle de creixement basat en l'agricultura. El cardenal Belluga va comprar 13.000 tafulles del terme de Guardamar per al seu projecte de les Pies Fundacions; en 1770 es va segregar del terme guardamarenc el llogaret de Rojals per constituir-se en municipi independent; a començaments del XIX un petit grup de liberals va desembarcar-hi, va ocupar la vila i va proclamar la Constitució de 1812; en 1829 un important terratrèmol[7] causa diversos morts, deixà sense sostre a més de tres mil persones i va destruir la vila medieval, la qual cosa obligà a planificar un nou casc urbà amb el concepte de l'època d'illes de cases formades per carrers rectes i perpendiculars entre si i a la plana litoral i no pas a la zona tradicional del castell, que va ser utilitzat com a pedrera per a les noves cases; en 1923 Alfons XIII visita la vila per inaugurar la Companyia de Regs de Llevant, de què era principal accionista, que augmentaria la superfície regada del terme municipal; la dècada dels cinquanta saluda els primers balbotejos del turisme que, amb el pas dels anys, s'ha convertit en el principal motor de creixement urbà i demogràfic, ja que, des d'aleshores és contínua l'arribada d'immigrants.

Etnologia[modifica | modifica el codi]

Ajuntament de Guardamar

"De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó" és una dita que s'utilitza habitualment per remarcar les quatre fites de la llengua catalana i que indica que Guardamar és el punt més meridional on es parla aquesta llengua.

Després d'un període d'abandó lingüístic intern entre 1955-85 Guardamar assisteix a una represa lingüística del català a partir de mitjan anys 80 entre la població autòctona com passa a la major part de ciutats mitjanes i petites del País Valencià. L'entrebanc més gran és la seva situació fronterera i el fet de ser l'únic municipì catalanoparlant dintre d'una comarca que va perdre l'ús popular del català als segles XVII-XVIII començant per la capital Oriola amb repoblaments intensos des de la Múrcia veïna a partir del mitjan segle XVII. Així i tot, la represa de la llengua catalana és liderada a Guardamar per les generacions més joves, instruïdes i més dinàmiques.

Així, la consciència dels nous guardamarencs de pertànyer a una realitat social —o, més aviat, a una comunitat lingüística independent— és alta i, tot s'ha de dir, va en augment. Des que s'ha instaurat la democràcia en 1978, el creixement de la simpatia envers la llengua, i els actes culturals en aquesta llengua han augmentat considerablement. Una prova d'això és l'eixida del Correllengua des de Guardamar. La Plaça Jaume II (que commemora els punts cardinals del català), amb el Monument a la Llengua Catalana, el canvi dels noms dels carrers, l'augment al cens de noms valencians, i com no, l'escola en valencià que educa als alumnes amb el valencià com a llengua vertebral, també en són símptomes.

Hi ha dues associacions a Guardamar que tracten aquest tema amb una èmfasi particular. Per una banda hi ha l'Associació Cultural La Gola, que defensa la normalització de la llengua i la seva institucionalització en l'administració, tot respectant i fent valer l'actual llei lingüística aprovada pel Consell de la Generalitat Valenciana. El català és també emprat per l'Institut d'Estudis Guardamarencs creat el 2010 i per diverses associacions que fan teatre o cultura popular en aquesta llengua.

Llengua[modifica | modifica el codi]

El català de Guardamar és un català de frontera que conserva arcaismes que han desaparegut dels parlars valencians de més al nord -sovint es retroben a Catalunya, les Balears o en altres zones marginals de la llengua- al costat de castellanismes no compartits que tenen sovint la seva continuïtat en l'oriolà i en el murcià veí el qual té també un substrat català molt fort. Així i tot, es tracta d'un català molt ferm pel que fa al seu sistema fonològic en boca dels seus parlants més tradicionals. El català de Guardamar és una continuïtat del català que es parlava a l'antiga Governació d'Oriola i que té la seva unitat popular més absoluta en els parlars veïns del Baix Vinalopó encara que la major part d'aquestes característiques arriben fins a la línia històrica de Biar-Busot que separava l'antiga Governació d'Oriola de la resta del Regne de València la qual cosa va crear una subvarietat de la llengua catalana amb lleugeres diferències lèxiques, fraseològiques i morfosintàctiques amb els parlars valencians centrals que els uns i els altres aprecien clarament.

En el cens de 1991, un 41,8% de la població de Guardamar del Segura sabia parlar valencià i només el 20,5% de la població era capaç de llegir-lo.[8]

La varietat dialectal que es parla és el català occidental i, dins aquest bloc, el subdialecte alacantí anomenat localment com "valencià de Guardamar" o "guardamarenc".

Política[modifica | modifica el codi]

En les eleccions municipals de 2011, el PP va traure 3.480 vots i 9 regidors, el PSPV 2.591 vots i 7 regidors i EUPV 490 vots i 1 regidor.[9]

L'alcaldessa del municipi és Carmen Verdú García, del PP.

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Període Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Manuel Senent Pérez UCD
1983 - 1987 Manuel Aldeguer Sánchez PSPV
1987 - 1991 Manuel Aldeguer Sánchez PSPV
1991 - 1995 Manuel Aldeguer Sánchez PSPV
1995 - 1999 Francisco García Gómez PP
1999 - 2003 Francisco García Gómez PP
2003 - 2007 Maria Elena Albentosa Ruso PSPV
2007 - 2011 Maria Elena Albentosa Ruso PSPV
Des del 2011 Carmen Verdú García PP

Carmen Verdú García Maria Elena Albentosa Francisco García Manuel Aldeguer Manuel Senent

Demografia[modifica | modifica el codi]

Guardamar presenta un fort creixement demogràfic des dels anys 80, i arriba als 15.132 habitants segons el cens de l'INE de 2007. Un 36,1% dels seus habitants és de nacionalitat estrangera, principalment procedents d'altres països del continent europeu.

Evolució demogràfica de Guardamar del Segura[10]
1857 1887 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 2001 2006 2007
Població 2.696 2.549 2.862 2.898 3.067 4.016 4.703 4.704 4.586 4.715 5.708 7.513 9.944 14.261 15.132

Recursos naturals[modifica | modifica el codi]

La Gola

La geografia guardamarenca està íntimament lligada al riu Segura. Aquest riu, eix unificador de tota la comarca, arriba a Guardamar amb un curs sinuós, fent capritxosos meandres. Des de les riuades dels anys 80 s'ha executat un pla per evitar les inundacions, que ha modificat el paisatge tradicional del curs baix del Segura.

Anys de desforestació de les muntanyes del sistema penibètic han influït en l'erosió de les àrees majoritàriament calcàrees que el riu Segura solca. Aquests sediments dipositats durant segles han creat el cordó dunar de Guardamar. Les dunes de Guardamar i Elx es van formar per les sorres a la platja arrossegades per les onades del mar que, posteriorment, el vent les introduïa terra endins formant grans monticles que, a la fi del segle XIX, amenaçaven de sepultar la població. Aquest espai va ser forestat a finals del segle XIX a causa del perill que era per a la població després de la reconstrucció planificada pels danys que va causar el terratrèmol de 1829. La forestació va ser un procés antròpic de reconcepció del paisatge, que va portar un immens esforç als ciutadans guardamarencs, així com un llarg període de temps d'adequació i cura. La forestació artificial començà l'any 1900 i finalitzà en els anys 30, i ha donat lloc a l'actual massa forestal consolidada al costat de la mar. També es conserva un viver i diverses edificacions forestals de l'època.

Aquest espai forestal té 800 hectàrees d'extensió i al seu origen va ser un conjunt de dunes d'arena mòbils, que van ser fixades mitjançant la plantació de diverses espècies vegetals com ara pins, palmeres, xipresos, eucaliptus; a més de diverses plantes resistents a la sequera com els Dents de Lleó o les Piteres. Un projecte iniciat l'any 1900, dirigit per l'enginyer de muntanyes Francisco Mira i Botella.

L'Horta de Guardamar situada a la ribera del Segura és un dels recursos naturals de què també gaudeix el poble. Els conreus tradicionals són el cotó, la carxofa, i la reconeguda nyora de la Denominació d'Origen Guardamar.

Guardamar també hi ha diferents turons que donen forma a l'horitzó guardamarenc. El punt més alt és el Mont del Moncaio, del mateix nom que el pic més alt d'Aragó; punt simbòlic com indret més meridional on es parla valencià, a més és el lloc on es localitza la Torre dels Americans, una base de control de ràdio de la Mediterrània creada per l'exèrcit nord-americà responent als Plans Marshall de militarització i logística americana a Europa Occidental. Actualment és una eina bèl·lica obsoleta degut a l'avenç en comunicació per satèl·lit, però tot i així continua sent un referent de la fisionomia de Guardamar, així com un símbol distingible a la distància. Altres turons són El Mont de la Pipa, on es va instal·lar una bomba que treia aigua del Segura i que va permetre els conreus de regadiu al Camp de Guardamar; o el Mont de Les Raboses, nom derivat de la població endèmica de guineus que al poble, així com altres indrets de parla catalana, s'anomenen raboses; ara s'hi ubica el camp de futbol Les Raboses, domicili del Alone F.C.

Les platges[11][modifica | modifica el codi]

Les Dunes

Les platges de Guardamar vénen determinades per un extens parc litoral de més de 800 hectàrees de dunes cobertes de pins, eucaliptus i palmeres que impedeixen l'avanç de les sorres que voregen els seus 11 km. de platges de sorra fina. De nord a sud, la costa guardamarenca comença amb dues platges naturals (els Tossals i els Vivers) separades per la desembocadura del riu Segura. A la desembocadura se situa també una moderna marina esportiva. Altres platges són Babilònia, Platja Centre, Platja La Roqueta, Platja el Moncaio, Platja del Camp, i finalment afrontant amb Torrevella Platja Les Ortigues. Guardamar sempre ha disposat de banderes blaves per l'extraordinària neteja i qualitat de les aigües i sorres que conformen les platges, fet que fa que molts turistes de la veïna Torrevella, o Rojals vinguin a Guardamar a gaudir de les seues platges davant la impossibilitat de fer-ho a Torrevella, ja que allà també hi ha platges, però la majoria sense sorra.

Monuments[modifica | modifica el codi]

  • La Ràpita Califal de les Dunes
  • Factoria romana i Ràpita islàmica de la platja del Moncaio
  • Ciutat fenícia de La Fonteta. Segles VIII a VI aC. Una de les ciutats fenícies més ben conservades del món occidental.
  • Fortificació fenícia del tossal xicotet. Segles VIII i VII aC. Petit nucli murallat.
  • Castell de Guardamar del Segura i muralles. Desapareguts pel terratrèmol de 1829, s'estan fent excavacions on s'han trobat restes de diferents civilitzacions i s'ha rehabilitat una part del castell.
  • Assut i molí de Sant Antoni. Molí fariner de tracció hidràulica del segle XIV, remodelat en el XVIII i en el XX.
  • Canal i comportes de Regs de Llevant
  • Casa Forestal de l'Enginyer. Alberga l'Oficina de Turisme i la Casa-Museu de dos guardamarencs il·lustres, el doctor Francisco Ribera i l'enginyer Francisco Mira.
  • Pont de ferro. Va substituir en els anys vint del segle passat un més antic de planta barroca.
  • Sénia del Riu Sec. Restaurada, adorna un espai públic.
  • Església parroquial de l'apòstol Sant Jaume. Neoclàssica, obra de Larramendi de 1845. Conserva alguna obra d'art rescatada de l'antiga i enrunada pel terratrèmol.
  • Ermita Vella del Camp. De 1907
  • Museu Arqueològic, Etnològic i Paleontològic. Amb bona mostra de les excavacions fetes en la zona.
  • Torreta de Guardamar

Esports[modifica | modifica el codi]

Guardamar ama els esports, és un lloc idoni per practicar tota mena d'esports, des de la pesca, al windsurf, passant per totes les variants d'esport tradicional.

L'equip de futbol fundat a la dècada dels 50 és l'Alone F.C que actualment milita a la Tercera Divisió espanyola. L'equip de bàsquet Guardamar B.C va ser fundat als anys 70. Si hi ha un club esportiu reeixit a la població és el Frontenis Club Guardamar, i menció especial mereix el desaparegut Club Femení d'Handbol Guardamar que va portar el nom de la localitat a la màxima competició de l'Estat Espanyol. També són destacables les competicions de camp a través que regularment se celebren a les Dunes i Pineda de la localitat.

Els esports tradicionals a Guardamar són la colombicultura, les competicions de coloms. I l'ornitologia esportiva, un particular esport on s'avaluen i puntuen els cants dels pardalets, habitualment caderneres i canaris. Ambdós esports tenen una forta empremta àrab.

Cadernera; "Cagarnera" en dialecte guardamarenc

Cultura i tradicions[modifica | modifica el codi]

El Nadal comença amb l'arribada a la població del Gegant Menjabollos, un personatge mític de la població, que des de la seva cabanya en la pineda acudeix a visitar als nens, i acaba amb el dia dels Reis d'Orient, precedit per la cavalcada del vespre. És possible que aquesta història —recentment creada del no res per l'equip de govern actual— siga una simbiosi entre un ciutadà del Camp de Guardamar que patia gegantisme —a qui, de fet, li deien el Menjabollos— més un altre personatge de Guardamar, el Margarito, que aparegué als anys 80, d'estética hippie, i que residia en una cabanya a la Pineda.

La festa per excel·lència és sense cap dubte els Moros i Cristians, si bé cal prendre's la seva "historicitat" amb reserves, car no fa més de 25 anys que hi té lloc aquest esdeveniment. Són unes festes en honor del patró local, sant Jaume. Expliquen una invasió patida per la població, on un personatge de dubtosa existència cridat el Moro Traïdor venia l'exèrcit musulmà en benefici dels cristians. Aquesta història podria tenir un antecedent en la invasió liberal a càrrec dels germans Bazán. Una festa actualment institucionalitzada, però que sempre ha tingut un marcat caire popular, ha estat les Fogueres de Sant Joan, festa d'origen pagà i d'extensió mediterrània.

Les celebracions més lligades a la història del poble són les religioses. La més important és la Setmana Santa. Les bandes de cornetes i tambors de la localitat són conegudes a la resta del territori estatal per la qualitat de les seves interpretacions; en destaquen notablement Nostre Senyor del Monte, La Flagel·lació i El Natzarè, amb una menció especial per a la confraria dels pescadors d'El Crist de la Bona Mort o Sepulcre. Una altra festa arrelada popularment són les Festes en Honor de La Mare de Déu del Roser, patrona municipal. El Camp de Guardamar també gaudeix de les seves festes patronals particulars.

Guardamar acull des de fa anys el Curs Internacional d'Estiu "Els Joves i Europa", una trobada de cultures on joves d'arreu del món intercanvien cultures i coneixements.

Moll dels Pescadors

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Basada en la cuina mediterrània i amb ingredients propis del terreny com ara el peix i els vegetals com la nyora, la gastronomia guardamarenca dóna l'oportunitat de tastar calderetes, arrossos, especialment el fet amb conill, l'hortolà, o l'arròs amb bacallà, o el putxero (tupí) amb pilotes de Nadal. Típiques de la zona són les salaons de peix, com la moixama o el bonítol sec.

En el terreny dels dolços són molt tradicionals els d'origen àrab com els mantecats, o els murcianets, així com les tonyes de merenga i les almojavenes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]