Guardamar del Segura

De Viquipèdia

Guardamar del Segura és un municipi valencià que oficialment forma part de la comarca del Baix Segura. Es troba al sud del riu Segura que desemboca al mediterrani en el seu terme municipal.

El municipi, tot i ser valenciano-parlant, pateix una forta castellanització, com a les comarques de sud del País Valencià, però segons l'IEC un 30% de la població parla valencià. Les principals activitats són el turisme i la construcció, quan abans era la agricultura de regadiu. Al seu terme municipal es troba la Pineda de Guardamar, la gola del riu Segura des d'on desemboca al Mediterrani i les restes ibèriques on es va trobar la Dama de Guardamar.

El terme municipal abasta els 35,1 km². Una bona manera de conèixer-lo és passejant per les tres rutes senderistes que el travessen: la de les Dunes —al llarg del litoral, i que dóna l'oportunitat de conèixer les platges guardamarenques—, la Llacuna de la Mata i la del riu Segura.

Actualment hi ha 14.261 habitants, segons el cens de 2006. L'ajuntament és governat pel PSPV, que té 9 regidors; els altres grups municipals són el PP, que compta amb 4 i l'AUPG amb 3. El turisme és, hores d'ara, el dinamitzador de l'economia local. També ho són la construcció, l'horticultura (actualment en retrocès) i la pesca, tradicionalment dedicada als llagostins i les angules, tot i que, degut a la contaminació i la irregularitat del cabdal del Segura, aquestes últimes es troben gairebé desaparegudes. La indústria principal és la fabricació de bateries per a automòbils.

Taula de continguts 1 Geografia 2 Història 3 Etnologia 4 Llengua 5 Política 6 Demografia 7 Recursos naturals 8 Les platges[3] 9 Esports 10 Cultura i tradicions 11 Gastronomia 12 Monuments 13 Referències 14 Vegeu també 15 Enllaços relacionats

[edita] Geografia

El cas de la localització comarcal guardamarenca és tema de controvèrsia. Actualment, el poble pertany administrativament a la comarca del Baix Segura, des de la instauració del nou mapa comarcal a partir de l'Estatut d'Autonomia de País Valencià a finals dels 80. Baix Segura (en castellà, Vega Baja) fa referència a un tret geogràfic, com ara el curs del riu Segura; d'altra banda, les denominacions Vega Alta, Vega Media i Vega Baja porten implícit un element cultural més proper a l'històric Regne de Murcia i, com a conseqüència, amb el dialecte del castellà anomenat panotxo.

Guardamar sempre ha estat un nucli catalanoparlant, i històricament sempre ha estat més proper a la actual comarca del Baix Vinalopó. El Baix Vinalopó és de creació moderna, a l'any 1989, i antigament formava part de la històrica Horta d'Alacant; aquesta comarca antiga apareix ja al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934, juntament amb els pobles d'Elx, Santa Pola i Crevillent, localitats que tradicionalment han tingut una relació d'amor-odi entre elles.

[edita] Història

Els primers indicis de poblaments s'han trobat al Cabeçó Soler i són de l'Bronze; hi ha la hipòtesi que fou la històrica Alone, ciutat portuària fenícia fundada pels masiliencs, ja que es van trobar deixalles al jaciment de La Fonteta (segles VIII a VI a.C); del VI al II aC van ser els íbers els que deixaren la seva petjada al Cabeçó Lucero, on es va trobar la Dama de Guardamar; L'Oral, L'Escuera, i un santuari en la part alta del castell, amb moltes troballes d'escultura i ceràmica; el pas dels romans, entre el segle II aC i el VIII no ha deixat gaire records; els andalusins li donaren el nom equivalent a l'anterior en llur idioma i l'anomenaren Almodòvar, fortificaren la població i fundaren, l'any 944, una ràpita que es considerada la més antiga de la Península Ibèrica i un dels monuments islàmics més antics del món.

El rei En Jaume I efectuà la seua conquesta el 1264 per al seu gendre Alfons X de Castella, el qual el 1271 funda la vila independent de Guardamar al Fur d'Alacant, repoblada amb catalans, convivint amb els andalusins que s'hi quedaren. En 1296 Jaume el Just fa incursions per incorporar-la al Regne de València, cosa que s'esdevé el 1305 mitjançant els pactes de Torrellas en què Guardamar passa a ser Vila Reial amb vot en Corts; en la incursió efectuada pels granadins el 1331, l'objectiu de la qual consistia d'atacar Oriola, saquejaren la població i se n'emportaren 1.200 captius; posteriorment (1358-1359), durant les guerres contra Castella, Pere I el Cruel va atacar i incendiar el castell, si bé fins l'any següent no assoliria el seu objectiu, en ser destruïdes les seues tropes per un huracà. Pere el Cerimoniós li lleva al municipi la condició de Vila Reial, i la seua autonomia, en càstig a la seua feble oposició a les tropes castellanes i passa a ser des d'aquell moment una aldea d'Oriola; la nova situació deixà Guardamar en una situació marginal i procliu a ser objecte de corsaris, roders i contrabandistes, circumstància que el rei intentà pal·liar amb una repoblació morisca, que va fracassar; en 1400, Martí I l'Humà li concedirà carta pobla la qual, unida a l'augment del terreny conreable, va provocar un creixement important de la població; el 1558, per a defensar la vila dels atacs barbarescs, va ser reforçada la muralla; en 1692, després de nombrosos plets amb Oriola i el pagament d'una quantiosa suma, Carles II d'Aragó rehabilita al municipi el títol de Vila Reial i la representació en les Corts; en la Guerra de Successió va prendre partit pel pretendent Borbó i va sofrir l'atac i el saqueig dels austracistes.

El segle XVIII és un segle de creixement basat en l'agricultura. El cardenal Belluga va comprar 13.000 tafulles del terme de Guardamar per al seu projecte de les Pies Fundacions; en 1770 es va segregar del terme guardamarenc el llogaret de Rojals per constituir-se en municipi independent; a començaments del XIX un petit grup de liberals va desembarcar-hi, va ocupar la vila i va proclamar la Constitució de 1812; en 1829 un important terratrèmol causa diversos morts, deixà sense sostre a més de tres mil persones i va destruir la vila medieval, la qual cosa obligà a planificar un nou casc urbà amb el concepte de l'època d'illes de cases formades per carrers rectes i perpendiculars entre si i a la plana litoral i no pas a la zona tradicional del castell, que va ser utilitzat com a pedrera per a les noves cases; en 1923 Alfons XIII visita la vila per inaugurar la Companyia de Regs de Llevant, de què era principal accionista, que augmentaria la superfície regada del terme municipal; la dècada dels cinquantes saluda els primers balbotejos del turisme que, amb el pas dels anys, s'ha convertit en el principal motor de creixement urbà i demogràfic ja que, des d'aleshores és continua l'arribada d'immigrants.

[edita] Etnologia

"De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó" és una dita que s'utilitza habitualment per remarcar les quatre fites de la llengua catalana i que indica que Guardamar és el punt més meridional on es parla aquesta llengua. A Guardamar históricament es parla valencià, encara que hui en dia l'ús de la llengua està en total retrocés. Segons estudis a Guardamar el 30% de la població parla la llengua catalana, mentre que el 70% parla altres llengües.

Això no sempre ha estat així. Hi ha hagut dos fenòmens fonamentals en la perduda de la utilització de la llengua a la localitat de Guardamar durant el segle XX. El primer va ser l'arribada al poder del General Franco. El desprestigi de la llengua forçat o induït per l'administració central, va afectar negativament al valencià començant un procés del que s'entén filològicament com a substitució lingüística; és a dir, els parlants tradicionals d'aquesta llengua van començar a parlar als seus fills, a la seua descendència, en castellà, fet propiciat pel desprestigi social i institucional del valencià. Segons un reportatge dut a terme pel periòdic català La Vanguardia que tractava sobre els extrems del català, es relata una conversa que van tenir una dona gran amb una dona mes jove mentre aquesta última li parlava a la seva filla en valencià; la dona li pregunta: -Com li parles en valencià a ta filla, en lo guapa que és?. Amb aquesta frase se sintetitza gràficament el sentiment de vergonya dels propis parlants valencians envers a la seua llengua; en termes tècnics s'estudia com sentiment d'auto-odi. Un altre fet determinant en el procés de substitució lingüístic és l'arribada del sector turístic a la localitat a la dècada dels 60. La influència dels turistes, majoritàriament madrilenys, fou decisiva en la decisió de canviar la llengua familiar al castellà. També va començar a arribar nouvinguts atrets pel motor econòmic del turisme que es van instal·lar a la població costanera, augmentant així l'índex de censats castellanoparlants.

Si prenem una perspectiva històrica recent, fins abans del conflicte bèl·lic dels anys 30, a Guardamar gairebé el 90% de la població parlava i es feia entendre en valencià; els castellanoparlants, al contrari del que succeeix a l'actualitat, havien d'adaptar-se i aprendre la llengua local. Això vol dir que el retrocés patit pel valencià a Guardamar respon a influències externes totalment excepcionals, que segurament marcaran a la llengua, fins al punt que dintre de no molt desaparega totalment del poble.

No obstant això, la consciència dels nous guardamarencs de pertànyer a una realitat social —o, més aviat, a una comunitat lingüística independent— és alta i, tot s'ha de dir, va en augment. Des que s'ha instaurat la democràcia en 1978, el creixement de la simpatia envers la llengua, i els actes culturals en aquesta llengua han augmentat considerablement. Una prova d'això és l'eixida del Correllengua des de Guardamar. La Plaça Jaume I (que commemora els punts cardinals del català), el canvi dels noms dels carrers, l'augment al cens de noms valencians, i com no, l'escola en valencià que educa als alumnes amb el valencià com a llengua vertebral, també en són símptomes.

Hi ha dues associacions a Guardamar que tracten aquest tema amb un èmfasi particular. Per una banda hi ha l'Associació La Gola, que defensa la normalització de la llengua i la seva institucionalització en l'administració, tot respectant i fent valer l'actual llei lingüística aprovada pel Consell de la Generalitat Valenciana. Per altra banda, l'Associació Dama de Guardamar és partidària de tot el contrari, això vol dir la substitució lingüística, la marginació de la llengua a l'administració, tot i anant en contra de la legislació vigent. Amb una demagògia victimista, sempre excusant-se en la llibertat d'escollir la llengua d'educació dels seus fills, pretenen la desaparició de les assignatures en valencià de la línia en castellà, així com la no obligatorietat del coneiximent de la llengua per opositar al funcionariat.

[edita] Llengua

El català de Guardamar té com a característica fonamental una forta inpromta del castellà si som fidels a la realitat. Partint d'aquesta base hem de senyalar algunes particularitats del dialecte guardamarenc.

En el cens de 1991, un 41,8% de la població de Guardamar del Segura sabia parlar valencià i només el 20,5% de la població era capaç de llegir-lo^[1].

La varietat dialectal que es parla és el català occidental i, dins aquest bloc, el subdialecte alacantí. Destaquen, com a elements lingüístics característics, la pèrdua de la d intervocàlica (cadira = /caira/); l'assimilació vocàlica (terra = /teɛrrɛ/); l'ús de la essa sonora en la terminació -ció (combinació = /combinazió/) i en les s finals de paraula seguides de vocal; èmfasi en la b, borinot=/þorinot/; el diftong -ou es pronuncia /-ɛu/ pou =/pɛu/, bou=/bɛu/. També hi ha diferencies amb les Normes de Castelló quant a la pronunciació de la primera i segona persona del plural, com nosaltres=/moatros/ vosaltres=/voatros/, degeneració del ja per si degenerat mosatros i vosatros apitxat, el terme /moatros/ també s'aplica com a adjectiu possessiu, així tenim: el nostre poble = el poble de /moatros/. Hi ha paraules arcaiques al lèxic autòcton com (manyaco=inmadur, cabota=capgrós, aplegar=arribar, cridar=anomenar); per si no hi hagués prou s'acepta el diminutiu -ico, -ica, ics, -iques, com ara anxovetes = /anxoviques/

Amés hi ha un ús generalitzat de les distintes variants del /xe/ per segons quina situació; per eixemple tenim l'ús generalitzat del /xi/ quan fa referència a un subjecte, com ara: "/xi/, que t'el beurás tot", o "/xi/!" com salut; es fa servir el /xa/ quan la situació que fa referència té una connotació final positiva, com "/xa/ que bó " o només "/xa/!" per exclamar satisfacció; oposadament hi ha l'ús del /xe/ amb una connotació negativa, aíxi tindríem "/xe/ així no anem bé" o "/xe/!" com expressió de decepció. Un altre tret diferenciador és la confusió de la preposició amb per en, com "El teu fill va amb tota la colla" = "El teu fill va en tota la colla", encara que açò seria més aviat una errada a l'hora de parlar que no pas una particularitat dialectal, com si podria ser l'aplicació de noms de vegetals com a finalitat ofensiva, com a un insult, així és molt normal sentir tomata, carbassa, ceba,o llimó, en acalorades discussions com uns dels pitjors insults; es recomana als parlants forasters que no tracten d'improvisar amb aquesta pràctica lingüística ja que poden quedar en ridícul, ja que altres vegetals com carbassó, pebrot, o moniato no tenen cap significat pejoratiu.

[edita] Política

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979

Període	Nom de l'alcalde	Partit polític
1979-1983	Manuel Senent Pérez	UCD
1983-1987	Manuel Aldeguer Sánchez	PSPV-PSOE
1987-1991	Manuel Aldeguer Sánchez	PSPV-PSOE
1991-1995	Manuel Aldeguer Sánchez	PSPV-PSOE
1995-1999	Francisco García Gómez	PP
1999-2003	Francisco García Gómez	PP
2003-2007	María Elena Albentosa Ruso	PSPV-PSOE
2007-2011	María Elena Albentosa Ruso	PSPV-PSOE

[edita] Demografia

Guardamar presenta un fort creixement demogràfic des dels anys 80, i arriba als 15.132 habitants segons el cens de l'INE de 2007. Un 36,1% dels seus habitants és de nacionalitat estrangera, principalment procedents d'altres països del continent europeu.

Evolució demogràfica de Guardamar del Segura[2]
	1857	1887	1900	1910	1920	1930	1940	1950	1960	1970	1981	1991	2001	2006	2007
Població	2.696	2.549	2.862	2.898	3.067	4.016	4.703	4.704	4.586	4.715	5.708	7.513	9.944	14.261	15.132

[edita] Recursos naturals

La geografia guardamarenca està íntimament lligada al riu Segura. Aquest riu és l'eix unificador de tota la comarca; arriba a Guardamar amb un curs sinuós, fent capritxosos meandres. Des de les riuades dels anys 80 s'ha executat un pla per evitar les inundacions, que ha modificat el paisatge tradicional del curs baix del Segura.

Anys de desforestació de les muntanyes del sistema penibètic han influït en l'erosió de les àrees majoritàriament calcàrees que el riu Segura solca. Aquests sediments dipositats durant segles han creat el cordó dunar de Guardamar. Les dunes de Guardamar i Elx es van formar per les sorres a la platja arrossegades per les onades del mar que, posteriorment, el vent les introduïa terra endins formant grans monticles que, a la fi del segle XIX, amenaçaven de sepultar la població. Aquest espai va ser forestat a finals del segle XIX degut al perill que era per a la població després de la reconstrucció planificada pels danys que va causar el terratrèmol de 1829. La forestació va ser un procés antròpic de reconcepció del paisatge, que va portar un immens esforç als ciutadans guardamarencs, així com un llarg període de temps de adequació i cura. La forestació artificial començà l'any 1900 i finalitzà en els anys 30, i ha donat lloc a l'actual massa forestal consolidada al costat de la mar. També es conserva un viver i diverses edificacions forestals de l'època.

Aquest espai forestal té 800 hectàrees d'extensió i al seu origen va ser un conjunt de dunes d'arena mòbils, que van ser fixades mitjançant la plantació de diverses espècies vegetals com ara pins, palmeres, xipresos, eucaliptus; amés de diverses plantes resistents a la sequera com els Dents de Lleó o les Piteres.Un projecte iniciat l'any 1900, dirigit per l'enginyer de muntanyes Francisco Mira i Botella.

L'Horta de Guardamar situada a la ribera del Segura és un dels recursos naturals de què també gaudeix el poble. Els conreus tradicionals són el cotó, la carxofa, la reconeguda nyora de la D.O. Guardamar, i fins i tot el cànam.

Guardamar també hi ha diferents turons que donen forma a l'horitzó guardamarenc. El punt més alt és el Mont del Moncaio, del mateix nom que el pic més alt d'Aragó; punt simbòlic com indret més meridional on es parla valencià, amés és el lloc on es localitza la Torre dels Americans, una base de control de ràdio de la Mediterrània creada per l'exèrcit nord-americà responent als Plans Marshall de militarització i logística americana a Europa Occidental. Actualment és una eina bèl·lica obsoleta degut a l'avenç en comunicació per satèl·lit, però tot i així continua sent un referent de la fisionomia de Guardamar, així com un símbol distingible a la distància. Altres turons son El Mont de la Pipa, on es va instal·lar una bomba que treia aigua del Segura i que va permetre els conreus de regadiu al Camp de Guardamar; o el Mont de Les Raboses, nom derivat de la població endèmica de guineus que al poble, així com altres indrets de parla catalana, s'anomenen raboses; ara s'hi ubica el camp de futbol Les Raboses, domicili del Alone F.C.

[edita] Les platges^[3]

Les platges de Guardamar vénen determinades per un extens parc litoral de més de 800 hectàrees de dunes cobertes de pins, eucaliptus i palmeres que impedeixen l'avanç de les sorres que voregen els seus 11 km. de platges de sorra fina. De nord a sud, la costa guardamarenca comença amb dues platges naturals (els Tossals i els Vivers) separades per la desembocadura del riu Segura. A la desembocadura se situa també una moderna marina esportiva. Altres platges són Babilònia, Platja Centre, Platja La Roqueta, Platja el Moncaio, Platja del Camp, i finalment llindant amb Torrevella Platja Les Ortigues. Guardamar sempre ha disposat de banderes blaves per l'extraordinària neteja i qualitat de les aigües i sorres que conformen les platges, fet que fa que molts turistes de la veïna Torrevella, o Rojals vinguin a Guardamar a gaudir de les seues platges davant l'impossibilitat de fer-ho a Torrevella ja que allà també hi ha platges, però la majoria sense sorra.

[edita] Esports

Guardamar ama els esports, és un lloc idoni per practicar tota mena d'esports, des de la pesca, al windsurf, passant per totes les variants d'esport tradicional.

L'equip de futbol fundat a la dècada dels 50 és l'Alone F.C que actualment milita a la Tercera Divisió espanyola. L'equip de bàsquet Guardamar B.C va ser fundat als anys 70. Si hi ha un club esportiu reeixit a la població és el Frontenis Club Guardamar, i menció especial mereix el desaparegut Club Femení d'Handbol Guardamar que va portar el nom de la localitat a la màxima competició de l'Estat Espanyol. També són destacables les competicions de camp a través que regularment se celebren a les Dunes i Pineda de la localitat.

Els esports tradicionals a Guardamar són la colombicultura, les competicions de coloms. I l'ornitologia esportiva, un particular esport on s'avaluen i puntuen els cants dels pardalets, habitualment caderneres i canaris. Ambdós esports tenen una forta empremta àrab.

[edita] Cultura i tradicions

El Nadal comença amb l'arribada a la població del Gegant Menjabollos, un personatge mític de la població, que des de la seva cabanya en la pineda acudeix a visitar als nens, i acaba amb el dia dels Reis d'Orient, precedit per la cavalcada del vespre. És possible que aquesta història —recentment creada del no res per l'equip de govern actual— siga una simbiosi entre un ciutadà del Camp de Guardamar que patia gegantisme —a qui, de fet, li deien el Menjabollos— més un altre personatge de Guardamar, el Margarito, que apareixqué als anys 80, d'estética hippie, i que residia en una cabanya a la Pineda.

La festa per excel·lència és sense cap dubte els Moros i Cristians, si bé cal prendre's la seva "historicitat" amb reserves, car no fa més de 25 anys que hi té lloc aquest esdeveniment. Són unes festes en honor del patró local, Sant Jaume. Expliquen una invasió patida per la població, on un personatge de dubtosa existència cridat el Moro Traïdor venia l'exèrcit musulmà en benefici dels cristians. Aquesta història podria tenir un antecedent en la invasió liberal a càrrec dels germans Bazán. Una festa actualment institucionalitzada, però que sempre ha tingut un marcat caire popular, ha estat les Fogueres de Sant Joan, festa d'origen pagà i d'extensió mediterrània.

Les celebracions més lligades a la història del poble són les religioses. La més important és la Setmana Santa. Les bandes de cornetes i tambors de la localitat són conegudes a la resta del territori estatal per la qualitat de les seves interpretacions; en destaquen notablement Nostre Senyor del Monte, La Flagel·lació i El Natzarè, amb una menció especial per a la confraria dels pescadors d'El Crist de la Bona Mort o Sepulcre. Una altra festa arrelada popularment són les Festes en Honor de La Mare de Déu del Roser, patrona municipal. El Camp de Guardamar també gaudeix de les seves festes patronals particulars.

Guardamar acull des de fa anys el Curs Internacional d'Estiu "Els Joves i Europa", una trobada de cultures on joves d'arreu del món intercanvien cultures i coneixements.

[edita] Gastronomia

Basada en la cuina mediterrània i amb ingredients propis del terreny com ara el peix i els vegetals com la nyora, la gastronomia guardamarenca dóna l'oportunitat de tastar calderetes, arrossos, especialment el fet amb conill, l'hortolà, o l'arròs amb bacallà, o el putxero (tupí) amb pilotes de Nadal. Típiques de la zona són les salaons de peix, com la moixama o el bonítol sec.

En el terreny dels dolços són molt tradicionals els d'origen àrab com els mantecats, o els murcianets, així com les tonyes de merenga i les almojavenes.

[edita] Monuments

• La Ràpita Califal de les Dunes
• Factoria romana i Ràpita islàmica de la platja del Moncaio
• Ciutat fenícia de La Fonteta. Segles VIII a VI aC. Una de les ciutats fenícies més ben conservades del món occidental.
• Fortificació fenícia del tossal xicotet. Segles VIII i VII aC. Petit nucli murallat.
• Castell de Guardamar i muralles. Desapareguts pel terratrèmol de 1829, s'estan fent excavacions on s'han trobat restes de diferents civilitzacions i s'ha rehabilitat una part del castell.
• Assut i molí de Sant Antoni. Molí fariner de tracció hidràulica del segle XIV, remodelat en el XVIII i en el XX.
• Canal i comportes de Regs de Llevant
• Casa Forestal de l'Enginyer. Alberga l'Oficina de Turisme i la Casa-Museu de dos guardamarencs il·lustres, el doctor Francisco Ribera i l'enginyer Francisco Mira.
• Pont de ferro. Va substituir en els anys vint del segle passat un més antic de planta barroca.
• Sènia del Riu Sec. Restaurada, adorna un espai públic.
• Església parroquial de l'apòstol Sant Jaume. Neoclàssica, obra de Larramendi de 1845. Conserva alguna obra d'art rescatada de l'antiga i enrunada pel terratrèmol.
• Ermita Vella del Camp. De 1907
• Museu Arqueològic, Etnològic i Paleontològic. Amb bona mostra de les excavacions fetes en la zona.
• Torreta de Guardamar

[edita] Referències

v • d • e Notes i referències ↑ Cens de 1991 ↑ Font: Població de fet segons l'INE. Alteracions dels municipis en els Censos de Població des de 1842, Sèries de població dels municipis de l'Estat Espanyol des de 1996. ↑ Platges de Guardamar del Segura (castellà)

[edita] Vegeu també

• Dama de Guardamar
• Ciutat Fenícia de La Fonteta
• Costa Blanca

[edita] Enllaços relacionats

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guardamar del Segura

• El portal de l´Ajuntament de Guardamar
• Secció "Poble a poble" del Diari Parlem, d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor
• Agrupació Musical de Guardamar del Segura
• guardamardelsegura.com
• Institut Valencià d'Estadística
• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat

v • d • e Municipis del Baix Segura Albatera  •  Algorfa  •  Almoradí  •  Benejússer  •  Benferri  •  Benijòfar  •  Bigastre  •  Callosa de Segura  •  Catral  •  Coix  •  Daia Nova  •  Daia Vella  •  Dolors  •  Formentera del Segura  •  la Granja de Rocamora  •  Guardamar del Segura  •  els Montesinos  •  Oriola  •  Pilar de la Foradada  •  Rafal  •  Redovà  •  Rojals  •  Sant Fulgenci  •  Sant Isidre  •  Sant Miquel de les Salines  •  Torrevella  •  Xacarella