Guerra d'independència de Grècia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra d'independència de Grècia
Batalla de Navarino per Carneray
Batalla de Navarino per Carneray
Data 1821-1831
Localitat Grècia i Mar Mediterrània
Resultat Victòria grega, amb la qual aconsegueix la seva independència i s'estableix el Regne de Grècia
Bàndols
Grècia Grècia
Regne Unit Regne Unit
França França
Bandera de Rússia Rússia
Imperi Otomà Imperi otomà
Egipte Tropes egípcies
Comandants en cap
Theódoros Kolokotronis,
Alexandre Ipsilantis
Omer Vryonis,
Dramalis,
Ibrahim Pasha
Forces
100.000 400.000
Baixes
50.000 15.000

La Guerra d'independència de Grècia, també coneguda com a Revolució Grega (grec: Ελληνική Επανάσταση, Elliniki Epanastasi; otomà:يونان عصياني; turc: Yunan İsyanı), va ocórrer entre el 1821 i el 1830. Els grecs van rebre l'ajuda de diverses nacions europees, i els otomans van ser assistits per Tunísia i Egipte. Grècia va aconseguir-ne la independència i aquest dia (25 de març) se celebra com a festa nacional.

Fets històrics anteriors[modifica | modifica el codi]

Al Segle V aC les Guerres entre coalicions de diferents polis debilitaven la Nació Grega i portaren a la derrota definitiva de la ciutat de Esparta al 362 aC. En aquest clima de debilitat i desunió, sorgí l'oportunitat per a un regne del nord de la península, que havia rebut per segles la influència Helénica. Així Macedònia, liderada pel seu rei Filip II, derrota i sotmet els grecs l'any 338 aC a la batalla de Queronea. El fill de Filip, Alexandre el Gran, es va enfrontar a una revolta en Tebes i Atenes. Els seus successors van aconseguir mantenir el jou sobre la majoria de les ciutats gregues, però la Lliga Aquea i la Lliga Etòlia van aconseguir alliberar algunes com Atenes.

Però una altra vegada un nou invasor, els fills de la Magna Grècia, arrabassaria a les metròpolis la independència. El rei de Macedònia, Filip V estava en guerra amb l'emergent potència itàlica de Roma i més amb les Lligues Hel·lèniques. La derrota de la Lliga Etòlia va portar a aquesta a unir-se als romans amb l'esperança de la independència. Junts van guanyar Filip (197 aC). El mateix any la Lliga Aquea s'unia a Roma, el triomf es va aconseguir, però els seus victoriosos aliats es van girar contra ells i van dominar tota Grècia creant la província romana de Acaia.

Ja cap al segle V dC Roma no era una ciutat emergent, era un Imperi que dominava des Portugal al oest fins a Iraq a l'est i des Anglaterra al nord fins a Egipte al sud, això va portar a la divisió de l'Imperi en dos, i els grecs varen quedar enquadrats en la part oriental, que prengué les seves bases de la cultura hel·lènica, fent servir la llengua dels grecs com a pròpia. Aquesta part va donar origen al que avui coneixem com a Imperi bizantí, dominador de Grècia des del 493 i fins al 1453, uns anys en què el grecs van patir els atacs dels sarraïns i els abusos dels croats francs.

L'avanç dels mahometans pels dominis de Bizanci es va fer incontenible, i el mil·lenari Imperi va veure sucumbir la seva capital, Constantinoble, l'any 1453. Des d'aleshores, els grecs passaren a estar sota control de l'Imperi otomà. Els segles XVI, XVII i XVIII van ser testimonis de les revoltes contra la dominació otomana, però només amb la decadència otomana es van donar les circumstàncies que conduïren als principis de la futura independència.

Inicis de la Guerra de la Independència[modifica | modifica el codi]

Sortida de Messolonghi, de Theódoros Vrizakis

Els primers moviments que desembocarien en la independència grega s'esdevingueren durant l'últim quart del segle XVIII en què va néixer el nacionalisme grec. Aquest nou sentiment va ser recolzat pels russos que van incitar els Ortodoxos Grecs, correligionaris seus, a la revolta contra la dominació dels otomans. El 1770 arribà la primera manifestació de revolució, que va ser encapçalada pel comte rus Aleksei Grigórievitx Orlov, però no va tenir èxit. La Revolució Francesa va influir en la preparació de moviments independentistes, com ho va ser la important organització secreta Philiké Hetairía (Associació Amistosa), creada el 1814 a Odessa amb el propòsit de l'emancipació i la revolució. El 1820 el Patxà de Grècia, Governador del territori en nom del Soldà, es negà a enviar a aquest els impostos, de manera que el Soldà envià tropes contra ell. El 1821, els camperols grecs, Polícaros, aprofitaren la situació per començar la revolució, seguits pels comerciants, i amb el suport dels grecs que havien emigrat a altres zones d'Europa.

A causa del passat clàssic de Grècia, hi havia una gran simpatia per la causa grega a tot Europa. Molts aristòcrates europeus i rics americans, com per exemple el famós poeta Lord Byron, que va morir a Mesolongi, van prendre les armes per unir-se als revolucionaris grecs. Molts altres van finançar la revolució i l'historiador escocès filohel·lènic Thomas Gordon va prendre part en la lluita revolucionària i va escriure una de les primeres històries de la revolució en anglès.[1]

Lord Byron va ser un prominent filohel·lè anglès que va ser mort durant la revolució grega

Més enllà de la idea de croada contra els infidels otomans, va ser l'herència clàssica la que va fer que un bon nombre d'occidentals abracessin la causa grega. Lluís I de Baviera va expressar bé aquesta idea: «Europa té un deute enorme amb Grècia [...], els devem les Arts i les Ciències. » Els filohel·lens s'organitzaren en comitès per tot Europa i Amèrica. La seva principal activitat va ser la recerca de fons per a la compra d'armes. El seu repartiment va ser encarregat als més intrèpids.

Quan va esclatar la revolució, les atrocitats otomanes van tenir una gran cobertura a Europa i va provocar simpatia cap a la causa grega, encara que els governs anglès i francès pensaven que la insurrecció era un pla rus per apoderar-se de Grècia i possiblement Constantinoble. Els grecs no van ser capaços d'establir un govern coherent en les àrees que controlaven i aviat van començar a lluitar entre ells. Els combats entre grecs i otomans van continuar fins a 1825, quan el soldà Mahmud II va demanar ajuda al seu vassall més poderós, Egipte.

Declaració d'independència[modifica | modifica el codi]

El 1821 Aléxandros Ypsilantis, màxim dirigent de la Philikí Hetairía va entrar en Jassy, capital de Moldàvia (llavors territori otomà) amb un petit exèrcit i mesos després, el 1822, va proclamar la independència de Grècia al teatre de Epidaure. Després aquesta, el Sultà i el Pachá s'alien contra la revolta. Anglaterra i França, als quals interessava la independència de Grècia pel seu comerç amb aquesta, van donar suport militarment als independentistes. Rússia hi va donar suport també, però tot i això van lluitar pràcticament sols. Les primeres batalles, com la de Quios, les va guanyar clarament l'Imperi Otomà.

Entre els dirigents grecs es trobaven Markos Botsaris, Theódoros Kolokotronis, Aléxandros Mavrokordatos i Andreas Vókos Miaoulis. Les disputes entre aquests i la intromissió egípcia a favor dels otomans debilità els grecs, però el 1827 i per un temps, la reconciliació entre els dirigents hel·lènics possibilità l'aprovació per l'Assemblea Nacional d'una nova Constitució republicana i el nomenament del comte Ioannis Kapodístrias com a primer president de la República de Grècia. Les diferències entre partits van reaparèixer després d'aquesta breu treva.

El 1827 les potències van acordar intervenir militarment sobre la zona dels Balcans i el 20 d'octubre les flotes de França i Anglaterra derrotaren els otomans a la Batalla de Navarino.

Tractat de pau[modifica | modifica el codi]

La presència de les forces armades de les potències i els esforços de Rússia, van obligar als otomans a assumir l'hegemonia d'aquells. El Tractat d'Adrianòpolis (1829) va posar fi a les Guerra Russo-Turca (1828-1829), i a les aspiracions de Rússia al sud-est d'Europa. L'Imperi otomà, vençut, va acceptar les condicions que les potències imposaren sobre Grècia, és a dir la independència d'aquesta i permetre el lliure trànsit pels estrets de Bòsfor i Dardanels, a més de cedir a Rússia els territoris de Valàquia i Moldàvia.

El 1830, França, Gran Bretanya i Rússia van signar el Protocol de Londres, pel qual negaven la Constitució grega i declaraven la independència d'una Grècia sota la seva protecció. L'extensió de l'Estat grec era considerablement inferior al que els grecs esperaven: la frontera nord es va establir lleugerament més al nord del golf de Corint, per haver de renunciar al sud de Tessàlia.

Monarquia grega[modifica | modifica el codi]

A la guerra de la Independència li seguí un període de gran inestabilitat civil. El conflicte de faccions seguia existint i els grecs, que havien previst un renaixement del seu país d'acord amb l'antiga Hèlade, es van oposar fermament a la reducció del seu territori. Mentre que les potències buscaven un rei per a Grècia, l'administració del país va recaure sobre l'abans president provisiona Ioannis Kapodístrias, que va governar un règim dictatorial fins al seu assassinat a 1831.

Va esclatar la guerra civil i, després de constituir Grècia en regne, Otó de Baviera va acceptar a 1832 el tron que li oferien les potències europees i va ser coronat l'any següent com Otó I de Grècia, però la seva gestió no va ser del gust dels hel·lènics i va ser deposat per una Assemblea Nacional recolzada per les potències europees l'any 1862.

Príncep Alfred de la Gran Bretanya, duc de Saxònia-Coburg Gotha

El príncep Alfred, segon fill de la reina Victòria d'Anglaterra i duc de Saxònia-Coburg Gotha va ser elegit rei per plebiscit nacional, però el govern britànic va rebutjar l'oferta del poble hel·lènic i designà el príncep Jordi de Dinamarca, segon fill del rei Cristià IX com a nou rei dels hel·lens. Els grecs van acceptar el candidat, i el príncep va ser coronat amb el nom de Jordi I de Grècia, a 1863, mantenint la seva dinastia fins a l'abolició de la monarquia l'any 1973.

Reis de Grècia[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra d'independència de Grècia


  1. Gordon, Thomas History of the Greek Revolution Kessenger Publishing 2004