Guerra d'independència de Mèxic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra d'independència de Mèxic
Guerres d'independència hispanoamericanes
Mapa de la campanya de Miguel Hidalgo
Mapa de la campanya de Miguel Hidalgo
Data 16 de setembre de 1810 - 27 de setembre de 1821
Territori Virregnat de Nova Espanya (actual Mèxic)
Resultat El Primer Imperi Mexicà aconsegueix la independència
Bàndols
Mèxic Mèxic Imperi espanyol Espanya
Comandants en cap
Mèxic Miguel Hidalgo
Mèxic José María Morelos
Imperi espanyol Francisco Javier Venegas
Imperi espanyol Ignacio Elizondo
Forces
23.000 soldats
10.000 voluntaris
17.000 soldats
Baixes
1000 homes

La Guerra d'Independència de Mèxic fou un conflicte armat d'emancipació de Mèxic, que buscava independitzar-se dels seus colonitzadors, respecte de l'Imperi Espanyol. Després de tres segles sota el sistema colonial espanyol, els habitants del Virregnat de la Nova Espanya van començar a exigir la independència de la seva nació. Al començament del segle XIX aquest sentiment va enfortir-se entre els habitants de la ciutat de Mèxic. No obstant això, el crit de la independència del mossèn Miguel Hidalgo y Costilla marcaria, històricament, l'inici de la Guerra d'Independència de Mèxic el 16 de setembre, 1810. El conflicte va durar onze anys, i no va ser un moviment homogeni. Va començar encapçalat per sacerdots catòlics, després es va convertir en un moviment republicà, el qual va ser gairebé sufocat per l'exèrcit reialista (lleial a la corona espanyola). El moviment, llavors, es va convertir en una guerrilla de les muntanyes del sud. Finalment un coronel reialista, Augstín de Iturbide va pactar aliances amb totes les faccions republicanes i amb el virrei, i va consumar la independència de Mèxic, d'una manera pacífica, el 27 de setembre, 1821. Espanya, però, va reconèixer oficialment al país el 28 d'abril, 1836. El virregnat independent es va convertir en una efímera monarquia constitucional anomenada Imperi Mexicà.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Per a alguns historiadors la lluita per la independència de Mèxic va començar el desembre del 1650, quan l'irlandès William Lamport (conegut a Mèxic com Guillen de Lampart), va escapar de la presó de la Inquisició i va promulgar la seva proclamació de la independència.[1] No només va ser la primera proclamació d'independència d'un país del Nou Món, sinó la primera a prometre un monarca electe democràticament, igualtat racial i reforma agrària. Lamport volia que Mèxic se separés d'Espanya així com separar l'església i l'estat. Lamport, però, va ser capturat ràpidament i va ser condemnat a mort com a heretge.[1]

La figura principal i l'originador del moviment d'independència mexicà, va ser Miguel Hidalgo y Costilla, un mossèn del petit poble de Dolores, a Guanajuato. Després de convertir-se en sacerdot, Hidalgo va promoure la idea d'un aixecament entre el poble nadiu i mestís en contra dels peninsulars, que tenien privilegis exclusius en la política i en l'economia de la Nova Espanya. També va realitzar discussions a casa seva sobre els problemes socials i econòmics de la Nova Espanya; hi eren benvinguts no només els mestissos, sinó els criolls i fins i tot els peninsulars inconformes. Els criolls, fills d'espanyols nascuts a la Nova Espanya, que no tenien els mateixos privilegis dels peninsulars, van començar a anomenar-se a si mateixos "americans" (en referència al continent), com a identitat pròpia en oposició als "peninsulars" (o europeus). El moviment d'independència va sorgir arran d'aquestes discussions i en contra del domini polític i econòmic espanyol a la Nova Espanya. S'havia designat que el 8 de desembre, 1810 seria la data de l'inici de l'aixecament.

El començament de la guerra[modifica | modifica el codi]

Els plans de l'aixecament van ser descoberts pel govern central, i Josefa Ortiz de Domínguez, la Corregidora, l'esposa del corregidor de Querétaro, va advertir als conspiradors que serien arrestats. Per això, el 16 de setembre, 1810, Hidalgo va decidir començar el moviment sense esperar més, i va congregar al poble a l'església, demanant-les que se li unissin, contra el govern espanyol. El poble va respondre amb entusiasme, i van marxar cap a la capital de la regió, la ciutat de Guanajuato.

Després les forces van marxar cap a la ciutat de Mèxic, després d'haver pres les ciutats de San Luis Potosí, Zacatecas i Valladolid. El 30 d'octubre, 1810, van trobar una forta resistència al Monte de las Cruces, perdent força, i mai no van arribar a la ciutat de Mèxic. Després d'unes petites victòries, els revolucionaris es van moure a la regió de Texas. El març de 1811 els insurgents van ser ser emboscats i van ser empresonats a la ciutat de Monclova. Hidalgo va ser jutjat com a sacerdot pel Sant Ofici de la Inquisició, va ser declarat culpable, i va ser condemnat a mort. El 31 de juliol, 1811, Hidalgo va ser executat. El seu cap va ser posat al centre de la ciutat de Guanajuato per a dissuadir a altres insurgents.

La Guerra[modifica | modifica el codi]

El 16 de setembre, 1810, Miguel Hidalgo y Costilla va declarar la independència de Mèxic des del petit poble de Dolores, Guanajuato, iniciant així una llarga guerra entre les forces independentistes republicanes i les forces reialistes lleials a Espanya.

El 16 de setembre, 1810 Miguel Hidalgo y Costilla va fer la proclama independentista coneguda com a Grito de Dolores ("Viva la independencia. Viva la virgen de Guadalupe. Muera el mal gobierno"), amb suport de 300 partidaris, entre ells molts indis nahua i otomí. En una guerra de guerrilles, va vèncer als reialistes a la batalla de San Miguel el Grande, Celaya (20 de setembre), a Valladolid (avui dia Morelia) el 17 d'octubre i a Guanajuato el 29 de setembre, però fou vençut per Calleja a Aculco (7 de novembre) quan marxava sobre la ciutat de Mèxic. Fou capturat a Norias de Baján quan fugia als Estats Units, i afusellat poc després.

José María Morelos y Pavón es va unir a la revolta i aconseguí revoltar Zacatula, Petatlán i Tecpán. El novembre del 1810 va setjar Acapulco fins maig del 1811, quan atacà Chilpancingo i Tixtla. El 1811 substituí Hidalgo com a cap revolucionari, i ocupà Taxlo, Chilapa, Orizaba, Oaxaca i Acapulco (19 d'agost, 1813). El 8 de setembre, 1813 proclamà la independència mexicana a Chilpancingo, però fracassà en la presa de Valladolid (avui Morelia). El 5 de novembre del 1815 fou fet presoner a Tezmalaca i afusellat el 22 de desembre del 1815.

El triomf de la revolució liberal de Rafael de Riego a Espanya el 1820 va provocar diversos temors entre els conservadors i reialistes a Mèxic: per una banda el sector conservador volia evitar l'apliació de les mesures radicals que impulsaven els diputats de les Corts de Madrid, i per altra banda els liberals volien aprofitar el re-establiment de la constitució liberal espanyola de 1812 per sol·licitar l'autonomia del virregnat. Els conservadors, per tant, es van reunir a l'església de la Profesa, encapçalats pel canonge Matías de Monteagudo, i van convèncer el virrei Juan Ruíz de Apodaca que designés a Iturbide com a comandant general per lluitar contra les forces independentistes del sud. Mentrestant, però, planejaven que Juan Gómez de Navarrete, amic d'Iturbide, diputat electe a les Corts, promogués un pla d'indpendència a Madrid que consistia a convidar uns dels membres de la família reial per governar Mèxic. Iturbide, per la seva banda, hauria de marxar al sud amb les seves tropes, suposadament per combatre l'últim general independentista que quedava, Vicente Guerrero, amb la intenció de convèncer-lo d'unir-se al nou pla d'indpendència dels reialistes.

Després de diverses lluites entre reialistes i insurgents, Iturbide va convèncer Guerrero i van acordar el 13 de febrer, 1821 el pla d'Iguala o Pla de les Tres Garanties: la Independència de Mèxic, la conservació de la religió catòlica i la unió de tots els habitants de la Nova Espanya, mexicans i espanyols. El Pla establia una monarquia constitucional, anomenada "Imperi Mexicà" i s'oferia la corona de Mèxic a Ferran VII d'Espanya (com a cap d'estat) o a algun dels seus germans. Si aquests es negaven, llavors es convidava a algun monarca europeu. També s'establia l'exclusivitat de la religió catòlica, "sense tolerància a cap altra". Per assolir la independència es conformava un nou exèrcit, anomenat "Exèrcit Trigarant" (en referència a les tres garanties), que unia les tropes d'Iturbide i les tropes insurgents de Guerrero, al qual s'unirien altres petites guarnicions reialistes del país.

El 24 d'agost, 1821 Iturbide va signar el Tractat de Córdoba amb Juan O'Donojú, tinent general dels Exèrcits d'Espanya, que havia succeït Apodaca com a virrei de la Nova Espanya, i amb el qual es reconeixia la independència de Mèxic. El 27 de setembre l'exèrcit trigaran va entrar a la ciutat de Mèxic. El dia següent es va reunir una Junta de 38 membres, presidida per Iturbide, la qual va proclamar l'Acta d'Independència de l'Imperi Mexicà, i es va constituir una Junta Provisional de Govern encapçalada per Iturbide que rebia el títol de Generalíssim i Altesa Sereníssima.

Després d'11 anys, i amb la unió de les dues forces arran de la proclamació de la Constitució Espanyola de 1812, el 1821 Mèxic va aconseguir la independència i es va constituir com a Imperi Mexicà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Racine, Karen; Mamigonian, Beatriz G. The Human Tradition in the Atlantic World, 1500–1850 (en anglès). Rowman & Littlefield, 2010, p.44. ISBN 1442206993. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra d'independència de Mèxic