Guerra d'Independència dels Estats Units
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg){kind=small}
La Guerra d'Independència dels Estats Units, va començar com una guerra entre el Regne de Gran Bretanya i les tretze colònies britàniques a Amèrica del Nord, i va acabar en una guerra mundial entre diverses grans potències europees.
Taula de continguts |
Antecedents [modifica]
Els Estats Units d'Amèrica es van formar a partir de l'associació de tretze colònies de la Nord-amèrica Britànica, localitzades a la costa est del continent. Durant els segles XVII i XVIII les colònies van desenvolupar tradicions populars d'autogovern. Després de la guerra de Set Anys, o Guerra Franco-Índia, el 1763, el Regne Unit es va consolidar com a potència militar mundial, però enfonsat en deutes i sense poder finançar l'exèrcit necessari per mantenir un imperi mundial. El parlament britànic va provar d'elevar els impostos sobre els colons nord-americans. Els colons sentien que els seus drets d'autogovern i els seus drets com a "ciutadans britànics", que els havien estat conferits durant la guerra, eren ignorats.
Boston era estat el centre de l'activitat revolucionària i el 1774 es va dissoldre per llei el govern local i la resistència popular a aquestes mesures va obligar als funcionaris reals nomenats a Massachusetts a dimitir o a buscar refugi a Boston. El tinent general Thomas Gage, comandant en cap britànics d'Amèrica del Nord, va rebre el gener de 1775 ordres des de Londres de prendre mesures decisives per acabar amb la revolta.[1] Després d'una sèrie de disputes amb el parlament sobre els impostos proposats, es van formar els primers comitès informals de correspondència entre les colònies, així com una proposta coordinada de protesta i resistència, cridant a tots a una convenció general, que seria anomenada el Primer Congrés Continental. A aquest congrés van assistir dotze de les colònies originals, però no pas la Florida (que aleshores pertanyia a la Nova Espanya) ni la Geòrgia, aleshores només una petita colònia, ni les colònies lleials de Terranova i Labrador, Nova Escòcia ni la recentment annexada Quebec. El primer Congrés Continental va concloure que un segon congrés havia de ser organitzat si no s'assolia un acord de reconciliació amb Anglaterra.
El Segon Congrés Continental es va reunir per primera vegada el maig, 1775, després dels conflictes armats entre les forces militars de la Província de la Badia de Massachusetts i l'Exèrcit Regular Britànic l'abril del mateix any. El Segon Congrés Internacional, amb les tretze colònies representades, immediatament es va organitzar com a govern federal, i va instruir les colònies a escriure constitucions per establir-se com a estats. El juny, 1775, George Washington, un ciutadà prominent de Virgínia i amb experiència en la Guerra dels Sets Anys, va ser designat com a comandant del nou Exèrcit Continental. No obstant això, a cada estat, hi havia una minoria que professava la seva lleialtat al Rei d'Anglaterra. Milers de lleialistes van fugir a les colònies britàniques del nord, que encara eren controlades per Anglaterra. Els patriotes (nord-americans) no van poder prendre el Quebec, i l'enfortiment de les forces britàniques a Halifax, Nova Escòcia va impedir que el Canadà s'unís als estats nord-americans.
El 4 de juliol, 1776, el Segon Congrés Continental, reunit a la ciutat de Filadèlfia va signar la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, l'autor principal de la qual seria Thomas Jefferson. Les forces nord-americanes van rebre el suport de França, la qual cosa convertia la guerra d'independència en una guerra mundial. Poc després, Espanya i els Països Baixos els donarien suport també.
Intervenció espanyola [modifica]
Espanya es va mantenir neutral per aproximadament tres anys, fins que Bernardo de Gálvez y Madrid, el Governador Espanyol de Louisiana, va donar protecció material i sanitària a un grup de rebels a l'Oest de Florida, assistit per Oliver Pollock, un agent de salubritat americà, a Nova Orleans.
Durant el gener de 1778, la guerra ja havia arribat al baix Mississipí quan James Willing, un jove de Filadèlfia, es va mudar a Natchez (Mississipí), liderant un partit en correries a les plantacions del districte de Baton Rouge (Louisiana). Es van veure embolicats en incendis i saquejos, per més de 1,5 milions de dòlars en propietats, abans de ser reduïts per la milícia. Això va convèncer als britànics de reforçar les guarnicions locals des de la seva base principal situada a Pensacola (Florida). Durant el febrer França va declarar la guerra a Gran Bretanya.
Els primers anys, Espanya es va mantenir neutral, oferint-se com a mediador entre les parts, que fou rebutjada pel Regne Unit, i pel Tractat d'Aranjuez, Espanya va entrar en guerra el 8 de maig de 1779 per recuperar els territoris europeus de Gibraltar i, Menorca, i els americans de les Florides i la Hondures Britànica,[2] amb una declaració formal de guerra de Carles III d'Espanya. Aquesta declaració va ser seguida per una altra el 8 de juliol que va autoritzar els seus súbdits colonials per participar en les hostilitats contra els britànics.[3] Quan Bernardo de Gálvez y Madrid, governador de la colònia espanyola de Louisiana va rebre la notícia d'aquest el 21 de juliol, immediatament va començar a planejar operacions ofensives
El Governador Gálvez va marxar al nord de Nova Orleans el 27 d'agost de 1779, amb una milícia conformada per 1.400 francesos i castellans (i 7 voluntaris americans). Van prendre el Fort Bute a la batalla del mateix nom després d'una escaramussa menor el 7 de setembre i el Fort New Richmond es va rendir dues setmanes més tard després de 3 hores de bombardeig militar. Carlos Luis Boucher de Grand Pré es va convertir en el Comandant del Districte de Baton Rouge i Pedro José Favrot en Comandant del Lloc de Baton Rouge, el qual va ser reanomenat com a Fort San Carlos. Als residents se'ls va donar 6 dies amb el propòsit de declarar la seva aliança amb Espanya o que es resignessin a perdre les seves terres i llars. A conseqüència de la Batalla de Fort Charlotte Gálvez va prendre Mobile el 1780 i després de la Batalla de Pensacola en 1781, va arribar la fi del domini Britànic a la Costa del Golf.
El setge de Gibraltar de 1779, conegut com el Gran Setge a Gibraltar, el tercer dut a terme per Espanya per recuperar la colònia britànica, va ser la campanya més important duta a terme a la zona durant el segle XVIII i havia tingut com a antecedents dels setges de 1704 i 1727. Durant gairebé quatre anys de setge naval, bombardejos i la nova utilització de les anomenades bateries flotants la ciutat va ser capaç de resistir l'últim bloqueig espanyol.
El final de la guerra [modifica]
En les negociacions de la fi de la guerra, els Estats Units van ser representants per un grup encapçalat per Benjamin Franklin, i que incloïa a John Adams i John Jay. Van negociar les fronteres dels Estats Units que s'estendrien a l'oest cap al riu Mississipí, i als Grans Llacs, al nord; en total una regió tan gran com l'Europa Occidental. La resolució final es va signar en el Tractat de París el 1783.
Vegeu també [modifica]
Referències [modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra d'Independència dels Estats Units  |
- ↑ Fischer, David Hackett. Paul Revere's Ride (en anglès). Oxford University Press, 1995, p.76. ISBN 0-19-509831-5.
- ↑ Medina Rojas, F. de Borja. José de Ezpeleta, gobernador de La Mobila, 1780-1781 (en castellà). CSIC, 1980, p. XLII. ISBN 8400046498.
- ↑ (anglès) Charles Gayarré, History of Louisiana: The Spanish domination, v.3, p.121
