Guerra del Vietnam

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra del Vietnam
Guerra Freda
Amb la nostra potència de foc podem destruir qualsevol exèrcit del món. Aquí la fem servir contra els arbres i la brossa.  Un soldat americà  Aquests boscos i aquestes muntanyes són la nostra terra natal, la nostra arma Un dirigent comunista.[1]
Amb la nostra potència de foc podem destruir qualsevol exèrcit del món. Aquí la fem servir contra els arbres i la brossa.
Un soldat americà
Aquests boscos i aquestes muntanyes són la nostra terra natal, la nostra arma
Un dirigent comunista.[1]
Dates 1955-30 d'abril de 1975
Escenari Vietnam, Laos, Cambodja
Resultat * Victòria nord-vietnamita
  • Derrota sud-vietnamita
  • Retirada nord-americana
  • Ascens al poder dels Comunistes a Vietnam del Sud i Laos
  • Ascens del Khmers rojos a Cambodja
  • Unificació del Vietnam
Bàndols
Vietnam del Sud Vietnam del Sud
Estats Units d'Amèrica Estats Units
Amb el suport de:
Corea del Sud Corea del Sud
Tailàndia Tailàndia
Austràlia Austràlia
Filipines Filipines
Nova Zelanda Nova Zelanda
República Khmer República Khmer
Regne de Laos Regne de Laos
Vietnam Vietnam del Nord
Viet Cong Viet Cong
Amb el suport de:
Kamputxea Democràtica Kamputxea Democràtica
Laos Pathet Lao
Xina Xina
Unió Soviètica Unió Soviètica
Corea del Nord Corea del Nord
Comandants
Vietnam del Sud Nguyen Van Thieu
Vietnam del Sud Ngo Dinh Diem
Estats Units d'Amèrica Dwight D. Eisenhower
Estats Units d'Amèrica John F. Kennedy
Estats Units d'Amèrica Lyndon B. Johnson
Estats Units d'Amèrica Robert McNamara
Estats Units d'Amèrica William Westmoreland
Estats Units d'Amèrica Richard Nixon
Estats Units d'Amèrica Gerald Ford
Estats Units d'Amèrica Creighton Abrams
Vietnam Ho Chi Minh
Vietnam Le Duan
Vietnam Truong Chinh
Vietnam Nguyen Chi Thanh
Vietnam Vo Nguyen Giap
Vietnam Pham Hung
Vietnam Van Tien Dung
Vietnam Viet Cong Trần Văn Trà
Vietnam Le Duc Tho
Vietnam Đồng Sỹ Nguyên
Vietnam Le Duc Anh
Forces
~1.200.000 (1968)
  • Vietnam del Sud ~650.000
  • Estats Units d'Amèrica ~553.000 (1968)
  • Corea del Sud Nova Zelanda Tailàndia Filipines ~61.800
  • Austràlia ~ 7.000 (1969)
~520.000 (1968)
  • Vietnam ~340.000
  • Xina ~170.000 (1969)
  • Unió Soviètica ~3.000
  • Corea del Nord 300
Baixes
Vietnam del Sud 220.357 morts;[2] 1.170.000 ferits
Estats Units d'Amèrica 58.159 morts;[2] 2.000 desapareguts; 303.635 ferits
Corea del Sud 4.407 morts; 11.000 ferits
Tailàndia 1.351 morts[2]
Filipines 1.000 morts
Austràlia 520 morts;[2] 2.400 ferits
Nova Zelanda 37 morts; 187 ferits
Total: 285.831 morts i ~1.490.000 ferits; a més de 1.581.000 civils vietnamites morts; ~700.000 civils cambodjants morts i ~50.000 laosians morts
Vietnam Viet Cong 1.176.000 morts;[2] 600.000 ferits[3]
Xina 1.446 morts; 4.200 ferits
Total: ~1.177.446 morts i ~604,000 ferits

La Guerra del Vietnam,[4] també anomenada Segona Guerra d'Indoxina, és el conflicte bèl·lic entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud, que va tenir lloc entre els anys 1954 a 1975, amb la intervenció directa i indirecta de diversos països estrangers, (al sud, principalment els Estats Units, d'acord amb la Doctrina Truman, fins a la seva retirada el 1973; i al Nord els diversos països del Bloc comunista).

Les faccions al conflicte van ser, per un costat, la República Democràtica de Vietnam, amb el suport de guerrillers nord-vietnamites com el Viet Cong o Front d'Alliberament Nacional (NLF, per les seves sigles en anglès), amb ajut i subministraments soviètics i xinesos. Per l'altre costat, hi havia la República del Vietnam, amb el suport militar i logístic dels Estats Units. Al costat dels nord-americans també van altres estats anticomunistes,[5] i van lluitar soldats provinents d'Austràlia, Corea del Sud, les Filipines, Nova Zelanda i Tailàndia. D'altres països com l'Alemanya Occidental, Iran, Marroc, el Regne Unit o Suïssa van contribuir enviant subministraments materials i equipament mèdic. A més, Taiwan i Espanya van enviar contingents testimonials en suport dels Estats Units (Espanya va enviar un reduït nombre de metges militars en missió sanitària).[6]

La guerra es distingí per transcórrer sense la formació de les tradicionals línies del front, llevat les que s'establien als voltants dels perímetres de les bases o dels camps militars, de manera que les operacions se succeïren en zones no delimitades, i proliferaren les missions de guerra de guerrilles o de recerca i destrucció, juntament amb accions de sabotatge a les rereguardes de les zones urbanes, l'ús de la força aèria per a bombardeigs massius i l'ús extensiu d'agents i armes químiques, constituint aquestes darreres operacions violacions de diverses convencions internacionals que prohibeixen l'ús de l'armament químic o biològic.

La cobertura del conflicte realitzada pels mitjans de comunicació va permetre la denúncia de les freqüents violacions i abusos dels drets humans comesos per ambdós bàndols, però autors com Luciano Garibaldi afirmen que atreien molt més l'atenció les perpetrades pels Estats Units,[7] alimentant d'aquesta manera la creixent oposició de l'opinió pública occidental cap a la intervenció nord-americana.

Davant la resposta i divisió de la societat nord-americana, els acords de pau de París de 1973 van suposar la retirada de les tropes nord-americanes i el cessament de la seva intervenció directa, però no aconseguiren posar final al conflicte. Aquest va seguir fins que, el 1975, després de la captura de Saigon, es forçà la rendició incondicional de les tropes sud-vietnamites i la unificació del país, sota el control del govern comunista del Vietnam del Nord, amb el nom de la República Socialista de Vietnam, el 2 de juliol de 1976.

La guerra havia causat la mort, segons el govern de Hanoi, d'entre 2 i 5,7 milions de persones,[8] la majoria d'elles civils; a més de causar grans danys mediambientals.

Pels Estats Units, el conflicte resultà ser la confrontació més llarga en la qual mai s'han vist embolicats. Va sorgir el sentiment de derrota o "Síndrome de Vietnam" en molts ciutadans, que es va reflectir en el món cultural i la indústria cinematogràfica, així com en un replegament de la política exterior fins a l'elecció de Ronald Reagan com a President el 1980.[9]

Terminologia[modifica | modifica el codi]

L'exèrcit sud-vietnamita es denominava ARVN (d'Army of the Republic of Vietnam, Exèrcit de la República de Vietnam); mentre que l'exèrcit nord-vietnamita s'abreuja amb l'acrònim EVN (Exèrcit de Vietnam del Nord). A la guerrilla comunista que lluitava al sud se la catalogava com el Viet Cong (vietnamita comunista). El Viet Minh era l'exèrcit nacionalista que lluitava contra el colonialisme francès a Indoxina.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos expulsaren als francesos per a ocupar la península, tot i que van retenir als administradors francesos perquè mantinguessin l'engranatge de la colònia.[10] Després de la guerra, França volia restablir el seu mandat colonial, però el "Viet Minh", fundat per Ho Chi Minh, per lluitar en forma de guerrilla per la independència del Vietnam contra els francesos, va fer fracassar l'intent. La Conferència de Ginebra separà el país en dues meitats a partir del paral·lel 17 (Vietnam del Nord (comunista) i el Vietnam del Sud (anticomunista) amb la promesa de què el 1956 se celebrarien eleccions democràtiques per a reunificar el país,[11] eleccions que no es van arribar a fer mai.

Preliminars[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra d'Indoxina
Soldats francesos a Indoxina, 1953

Tot i que alguns autors comencen a tractar la guerra profundament des del 8 de març de 1965, data en què els Marines estatunidencs van desembarcar a la base Đà Nẵng, d'altres autors (com Peter Arnett) la uneixen amb la Guerra d'Indoxina en un únic conflicte. Arnett directament l'anomena "La Guerra dels 10.000 dies".[12]

A la Guerra d'Indoxina, els comunistes del Viet Minh van lluitar contra els colonialistes francesos. Però no s'ha de considerar que els francesos lluitessin en solitari contra tot el poble vietnamita; sinó que els nacionalistes vietnamites van donar suport durant tot el conflicte als francesos, arribant a l'extrem en què en la desesperada batalla de Dien Bien Phu, on els francesos van quedar assejats i es considerava impossible superar el setge, sempre sortien voluntaris vietnamites disposats a saltar en paracaigudes sobre la posició.[13]

A l'inici d'aquell conflicte, els Estats Units van donar suport a França aportant un 20% de les despeses, aproximadament. En finalitzar ja contribuïa amb el 80% de l'esforç bèl·lic i arribà a oferir als francesos dues armes nuclears, que aquests rebutjaren per no considerar-les útils.[13] Tot i no atorgar-los tot el suport demanat pels francesos, el President dels Estats Units Eisenhower envià assessors militars i ajut, especialment aèria. Així, un terç del material portat a Dien Bien Phu formava part de l'ajut nord-americà.[14]

Després de la derrota francesa i els acords obtinguts en la Conferència de Ginebra de 1954, el suport estatunidenc al règim de Ngo Dinh Diem al Vietnam del Sud continuà, igual que l'oposició gairebé total de l'administració estatunidenca a la unió de les dues nacions anomenades Vietnam.[12] Per la seva part, Vietnam del Nord continuà rebent assistència de Xina i, en molta menor mesura, de la Unió Soviètica. En un principi, l'ajut militar requeia principalment en el primer, especialment amb armes lleugeres i portàtils; però al mateix temps, amb aquesta mena d'enviaments, el govern de Pequín tractava de marcar les línies mestres que havien de seguir els vietnamites.[14]

La reunificació vietnamita[modifica | modifica el codi]

Tot i que als acords de Ginebra donaven suport a la independència de Cambodja, Laos, Vietnam del Nord i Vietnam del Sud, es va incloure una clàusula per la qual l'any 1958 se celebraria un referèndum per decidir si els dos Vietnams seguien separats o es reunificaven. Abans que es portés a terme aquest referèndum, Ngo Ding Diem va donar un cop d'estat, anul·lant els comicis. Al mateix temps, l'escassa entitat de Vietnam del Sud com a país i l'enorme corrupció existent dins del govern provocà que el règim fos enormement impopular. Davant d'aquesta situació succeïren dues accions paral·leles, però complementàries:

  • El Vietnam del Nord començà a pressionar al govern del Sud, lliurant armes i subministraments als opositors al règim pro-occidental.
  • Lentament es creà un moviment de resistència contra el règim dictatorial del president Diem denominat Front Nacional d'Alliberament del Vietnam, més conegut com a Viet Cong. El Vietcong començà la lluita el 1960 amb l'objectiu de provocar la caiguda del règim de Saigon i la reunificació del país. La tàctica seguia sent la guerra de guerrilles, que tants èxits els havia portat en el conflicte anterior contra els francesos.

Al Vietcong li resultava molt fàcil aconseguir voluntaris per posar punt final a un govern incompetent, repressiu i corrupte. Un camperol que se'ls uní declarà que quan arribava el cobrador d'impostos exigia als habitants els impostos i quan marxava gairebé no els quedava res.[1] A més, el Vietcong comptava amb un bon nombre de veterans del Viet Minh que havien derrotat als francesos una dècada abans, tot i que la majoria d'aquells veterans van ser repatriats al nord després de la guerra d'Indoxina.[14]

El president Diem va morir el 1963 durant un cop d'estat, amb el suport de l'administració estatunidenca de Kennedy, a qui no li convenia donar suport a un general catòlic en un país amb una majoria religiosa budista. Escenes com la que donà la volta al món, del monjo budistaThích Quảng Đức assegut a un carrer i cobert per flames seguint el ritual bonzo, que protestava contra la guerra, marcaven les diferències religioses entre els dirigents i el seu poble. Diem, tot i la seva mà dura, era l'únic cap d'estat capaç de controlar l'agressió de les guerrilles. Diem va ser substituït pel feble i mancat de voluntat Nguyen Van Thieu.

De nou en guerra[modifica | modifica el codi]

El President de Vietnam del Nord, Ho Chi Minh

Mentrestant, al Vietnam del Nord la cancel·lació del referèndum no va constituir un escull insalvable. El seu president, Ho Chi Minh, Vo Nguyen Giap, ministre de defensa i el Politburó, van considerar la independència de França com un nou pas en la seva estratègia a llarg termini. Segons aquesta estratègia, la reunificació del país seria el següent pas, fos per votació o per conquesta; i encara més amb la posterior dominació de tota la Indoxina (el vell somni vietnamita des de l'edat mitjana).[1]

Els combats per part dels guerrillers del Vietcong van començar aviat, amb el suport dels comunistes del nord en forma d'enviaments de munició, armament, menjar i d'altres estris per via marítima. També es realitzaren alguns enviaments per terra, en el que posteriorment seria anomenada la Ruta Ho Chi Minh; però inicialment els homes del sud portaren la iniciativa ajudats per mar.

Per la seva part, l'ARVN, l'Exèrcit del Vietnam del Sud, resultava molt ineficaç lluitant al seu propi país. L'armament era poc adequat, els escassos pilots d'helicòpters nadius i especialment la gran corrupció i ineptitud dels seus comandaments (la majoria dels quals col·locats per compromisos polítics entre famílies amb una qualificació militar escassa i encara menys valor) feia que els soldats s'arrisquessin el mínim imprescindible; arribant al punt en què veient lluitar als seus companys a desenes de metres, no tinguessin confiança en els seus comandaments i no seguissin les obligacions mínimes d'un soldat. Com a exemple, val el testimoni d'un soldat estatunidenc que quedà bocabadat al veure'ls fer guàrdia amb un aparell de ràdio a tot volumen.

Tot i els punts a favor dels insurgents, les victòries i la dominació massiva del territori es donaren quan arribaren els homes del nord (com s'ha anomenat de vegades als soldats de l'EVN),[1] perquè tot i el que pugui semblar, no tots els sud-vietnamites veien amb bons ulls als comunistes. Tampoc el Vietcong veia amb bons ulls als seus aliats, i aquest no acabaven de vèncer la seva resistència a obeir les ordres que arribaven des de Hanoi.

Per tots aquests motius, el règim del Sud no es desmoronà, però cada cop més cedia més i més territori. El 1965, any de l'inici de la intervenció directa dels Estats Units, aproximadament un 60% del país estava en mans del Vietcong, i no hi havia expectatives d'un canvi en la tendència perquè la iniciativa en els combats estava en mans dels guerrillers i els soldats del Nord.

Els Estats Units i la teoria del dòmino[modifica | modifica el codi]

L'avanç del comunisme preocupava als Estats Units dels del final de la Segona Guerra Mundial. Països com Malàisia, Indonèsia o Filipines havien estat molt a prop de caure en mans del bàndol comunista (ja ho havien fet Xina, Birmània, Vietnam del Nord, Cuba i totes les nacions de l'Europa Oriental, que es trobaven sota l'ocupació soviètica.

Així doncs, els Estats Units temien quedar envoltats d'una constel·lació comunista en la que Vietnam podia ser una peça més de la cadena de països que anirien caient: era el que s'anomenava la teoria del dòmino.

Als motius geoestratègics s'uniren els interessos econòmics de les empreses estatunidenques a la regió. Ja durant la presidència d'Eisenhower es va ajudar dels francesos per mantenir així sota control les exportacions del cautxú, el tungstè, l'estany (totes elles matèries primeres estratègiques), més de l'arròs i l'opi vietnamita, pels que Vietnam era considerat la Joia d'Àsia.

Aquest va ser el motiu pel qual John F. Kennedy seguí amb el suport al règim del Sud i l'enviament "d'assessors" (fins a arribar a 60.000). Durant la dècada dels 50, els Estats Units ja havien donat suport econòmic a altres nacions i havia començat la Cursa de l'Espai per aconseguir que països com Indonèsia no canviessin de bàndol.[15] El cas indonesi es va saldar en triomf, i la possibilitat que es repetís es considerava probable.

En un inici, els assessors estatunidencs estaven allà per instruir a l'ARVN en tàctiques, manteniment d'avions i helicòpters, formació d'una defensa irregular a les Terres Altes Centrals i d'altres funcions auxiliars; però no podien intervenir en combat ni de bon tros preparar accions contra els guerrillers (encara que es rumoreja que en més d'una ocasió se saltaren la prohibició en la que seria, potser, la primera d'una llarga llista de violacions jurídiques i il·legalitats que farien famosa aquesta guerra).[1] El juliol de 1959, el major Dale Buis i el sergent Chester Ovnard van ser els primers estatunidencs morts al Vietnam durant els atacs a la base de Bien Hoa.

L'inici[modifica | modifica el codi]

Lyndon B. Johnson al gener de 1969, principal impulsor de la guerra al Vietnam

Durant la dècada dels 60, els assessors estatunidencs havien estat atacats en diverses ocasions, i fins i tot existeixen rumors de què participaren en operacions de recerca i destrucció juntament amb els vietnamites o de forma individual; però no va ser fins a l'agost de 1964 que succeí l'anomenat incident del Golf de Tonquín. Dos destructors que navegaven pel golf de Tonquín informaren que havien estat atacats en dues ocasions per llanxes vietnamites. S'arribà a dir que durant el segon atac els varen llançar desenes de torpedes; aquest fet posteriorment fou desmentit. El president Lyndon B. Johnson decidí actuar amb tot el poder del que disposava.

Després de l'incident, el mateix president Johnson comentà que els tripulants de les naus havien confós als vietnamites amb un estol de peixos voladors, i actualment és difícil, per no dir impossible, trobar experts que no considerin l'afer de Tonquín un error provocat per les condicions meteorològiques; però resultà l'excusa definitiva de Johnson per sol·licitar al Congrés l'aprovació de la resolució del Golf de Tonquín. Aquesta resolució conferia poders plens als assessors presents al Vietnam perquè realitzessin operacions fora dels recintes de les seves bases, a més de poder incrementar la presència militar en aquell país. A aquests factors calia afegir el fet de ser campanya electoral als Estats Units i que Johnson li calia mostrar una imatge de força davant el comunisme que li permetés guanyar vots, fins al punt què el seu rival hagué de donar suport a la petició.

El Congrés va donar suport a la Resolució sol·licitada pel president uns dies després dels atacs mencionats. A partir d'aquell moment, el Govern dels Estats Units tenia el que s'anomenà com "la camisa de dormir de l'àvia", on a sota d'ella hi cap tot i es pot fer de tot. A inicis de març de 1965 van desembarcar a la base de Da Nang 3.500 marines per afegir-se als 22.500 assessors que ja servien al Vietnam.

Tot i el que pogués semblar per la marxa que posteriorment van prendre els successos, el primer contingent de marines va ser molt ben rebut pels habitants de Da Nang, amb balls i flors. Al mateix temps, als Estats Units, el suport popular rondava el 60% de la població; tot i que les protestes en contra i les denúncies al sistema de reclutament molt classista van començar ben aviat.

Tampoc s'ha de pensar que els Estats Units van entrar en guerra contra cap nació des del punt de vista del Dret Internacional. No hi va haver cap declaració de guerra ni tampoc una invasió del Vietnam del Sud que aquest país hagués sol·licitat. Aquests motius fan que sempre s'hagi d'escriure "guerra de Vietnam" en minúscules ja que mai va ser reconeguda com a tal. Aquest punt feia impossible instaurar una censura de premsa com en qualsevol altre conflicte fins a la data i per tant, els periodistes van poder llançar-se a informar sobre uns esdeveniments històrics.

Membres de l'Equip 1 del SEAL en una operació pel riu Bassac, al sud de Saigon
Soldats estatunidencs a la recerca de Vietcongs

Igual que bona part de la població estatunidenca i vietnamita, durant l'any 1965, la majoria dels mitjans de comunicació estaven a favor de la intervenció.[1] Va ser posteriorment quan l'actitud dels periodistes començà a canviar. Amb motiu de les matances que van poder mostrar, el moviment pacifista parlava amb coneixement de causa i proves, i el canvi d'actitud de diversos polítics (com el propi McNamara) i l'horror d'una guerra de guerrilles van anar invertint l'actitud dels periodistes cap al conflicte del Vietnam, i la manca de suport popular fou una de les causes de la derrota. D'altres autors, entre els quals destaca el propi exèrcit dels Estats Units, prefereixen concretar que van ser les restriccions imposades pels polítics als militar, a conseqüència de la pressió mediàtica entre altres factors, les que contribuïren decididament a la derrota.[1]

Els Estats Units van deixar clar que havien anat fins al sud-est asiàtic per quedar-s'hi i, en segon lloc, volia desplegar la seva enorme potència de foc amb la que anihilar al seu enemic en molt poc temps.

Per assolir el primer objectiu, els enviament de soldats no van cessar en diversos anys, i a finals de 1965 els efectius destinats al Vietnam ja superaven els 100.000 en la part pressupostària, el primer any de conflicte, els Estats Units van destinar 1.000 milions de dòlars en ajut, i així, gràcies a aquesta riuada econòmica els subministraments van assolir la xifra de gairebé 10 milions de tones per mes. A més, els Estats Units sempre s'han enorgullit de què els seus soldats sempre han estat ben abastits, amb uniformes nets quan no podien banyar-se, regals de casa i fins tot diaris.[16] Els militars arribaven a garantir almenys una menjada diària calenta, transportada en pots d'alumini en helicòpter, encara que de vegades la varietat creava una certa desorganització i errors en la rotació dels ingents recursos disponibles. Un veterà es queixà de què rebien uniformes nous, galetes i d'altres articles, però ni un sol menjar decent en una setmana.[16]

Per a l'enemic, en canvi, les coses eren totalment diferents. Passaven necessitats de medicaments, menjar i fins i tot d'aigua als seus magnífics túnels, fins al punt en què quan els nord-americans van muntar una base sobre el sistema de túnels de Cu Chi (sense adonar-se mai del que hi havia a sota); els vietnamites sortien principalment a robar menjar.

Helicòpters recullen soldats del 2n batalló del 14è Regiment d'Infanteria, durant l'Operació Wahiawa

Tota aquesta ingent quantitat de material i subministraments requeria una enorme cadena logística que llastrà molt a l'Exèrcit i el convertia en un elefant lent i tòrpid, com el veien els comunistes. Així doncs, només un de cada set soldats estatunidencs es veié realment involucrat en combat, mentre que la resta pertanyien a cossos logístics, administratius, mèdics i mecànics, entre d'altres.[16]

Per acomplir la segona meta, el desplegament de la potència de foc, els camions i helicòpters portaven canons de diversos calibres on calgués, per així donar cobertura a les tropes d'infanteria. Quan les peces no podien ser descarregades per l'espessor de la seva, els diferents tipus d'avions llançaven bombes de centenars de quilos d'explosiu que obrien un cràter per a permetre l'aterratge dels helicòpters.[17] També es començà a equipar als helicòpters amb míssils i ben aviat apareixerien els nous helicòpters artillats.

Amb tot aquest poder a les seves mans, organitzaren diverses operacions de gran abast, sent la primera i més important l'anomenada operació Starlight contra el Vietcong i, la més sagnant, la de la vall d'Ia Drang, principalment contra l'EVN.

Els primers enfrontaments[modifica | modifica el codi]

Al contrari que els francesos, els estatunidencs van veure la utilitat de l'helicòpter en aquella guerra, usant-lo amb profusió. A la imatge, helicòpters de les companyies 170a i 189a esperant l'embarcament de les tropes a Polei Kleng, Vietnam del Sud.

Encara que de vegades els nord-americans potser depenguessin massa dels helicòpters, aquests resultaren ser una arma formidable, com quedà perfectament demostrat a la vall d'Ia Drang, on aquestes màquines realitzaren una missió fonamental per transportar als homes al centre de la batalla, portar-los subministraments i retirar als ferits. Encara més va ser-ho en l'Operació Starlight, que va ser la primera prova de foc per als marines. A principis de 1965, els estatunidencs van posar en marxa Starlight, aconseguint sorprendre i arraconar al Vietcong a la península de Noh Nang. Un cop allà va poder destruir als guerrillers amb tot l'armament disponible: armes portàtils, artilleria, aviació i artilleria naval dels creuers fondejats al golf de Tonquín. La victòria nord-americana resultà contundent.

Els èxits a Ia Drang i a Starlight, juntament amb el que s'havia après a la Guerra de Corea sobre evacuacions sanitàries (també sobre les mateixes selves de Vietnam quan només eren assessors) van ser la prova de foc per al nou mitjà de transport i de guerra, en paraules del propi general William Westmoreland.[17] No només s'usaven per evacuar ferits de manera immediata, sinó que també per portar el que fos menester a qualsevol lloc per difícil que fos l'accés, i fins i tot per atacar a terra amb les seves metralladores i poc després amb els coets.[18]

Ja a l'agost de 1962, l'informe Howse qualificà de "necessari i desitjable l'adopció del concepte de mobilitat aèria a l'exèrcit",[19] i les reticències que el Pentàgon pogués tenir cap als aparells d'ala variable quedaren dissoltes completament. Es redactaren plans per formar noves unitats que formarien la cavalleria aèria, transportada, ajudada i abastida per helicòpter. Homes de la 2a Divisió d'Infanteria van ser traspassats a la nova divisió, i l'1 de juliol de 1965 va néixer la 1a Divisió de Cavalleria Aèria.[19]

No obstant això, en batalles més o menys convencionals, els guerrillers vietnamites encara tenien cartes per jugar, demostrant-ho al mes de juny, quan van anihilar completament al 51è batalló de l'ARVN en una acció sorpresa prop del golf de Tonquín.

Però també la lliçó de com de temible podia ser la potència de foc i l'ús de l'helicòpter també la rebé l'EVN al novembre, quan esperaven als estatunidencs a la vall d'Ia Drang, a les Terres Altes Centrals. Tot i la desproporció en el nombre de combatents, un batalló de cavalleria aèria (gairebé 400 homes) aconseguí vèncer a gairebé 4.000 combatents de l'EVN i del Vietcong, amb una potència de foc tal que provocà que els comunistes patissin un gran nombre de baixes.[19]

Les primeres lliçons[modifica | modifica el codi]

Victòries com les anteriors van animar als estatunidencs a seguir amb les mateixes tàctiques. Aquestes serien:

  1. l'ús dels helicòpters per a disposar de mobilitat necessària en un país selvàtic i muntanyós, així com per ser usats com a plataforma d'atac.[18] Així va sorgir el primer helicòpter artillat, l'AH-1H, també conegut com el Cobra, o el UH-1H Huey (intrínsecament associat amb el Vietnam, encara que segueixi en servei a inicis del segle XXI)
  2. un gran desplegament d'artilleria, transportada en helicòpter si fos necessari
  3. recerca de l'enemic en camp obert i obligar-lo a una lluita "convencional"
  4. ús de la cavalleria lleugera i la infanteria, preparats per caminar per terreny poc apte. Així doncs, els vehicles pesants com el tanc Sheridan eren un objectiu senzill per a les armes anti-tanc portàtils.[20]

Així doncs ben aviat van estar disponibles batallons de cavalleria aèria i una gran quantitat d'helicòpters. Però pel seu costat, el Vietcong va prendre bona nota d'aquestes tàctiques, per tal de no repetir l'error dues vegades. Però per a alguns autors, van ser els vietnamites qui van aprendre més d'aquells reversos.[1] La gran capacitat del Vietcong i del general Giap per adaptar-se i aprendre dels seus errors els va fer rectificar la seva manera de lluitar, abandonant la idea de combatre als estatunidencs com un exèrcit i passar a una contesa llarga i sagnant, en forma de guerra de guerrilles, per la que seguiren les pautes següents:

Als túnels vivien i lluitaven grans contingents de vietnamites. Molts d'aquest, com aquest de Cu Chi, han estat transformats en museus[21]
  1. rebutjar sempre el combat en camp obert o en un terreny fàcilment abastable
  2. lluitar sempre el més a prop possible de l'enemic per evitar el seu foc d'artilleria
  3. no restar massa temps en la mateixa posició i abandonar-la tan bon punt l'enemic oferís massa resistència. S'arribà a l'extrem de llançar 3 granades de morter i marxar sense comprovar on queien
  4. continuar la construcció de túnels tant a les planes com als turons per oferir un refugi relativament segur al Vietcong i a l'EVN per a descansar, rebre cures mèdiques i esvair-se davant de l'enemic
  5. compartir tots les mateixes condicions de vida i fer-los sentir-se part d'una lluita comuna. Així, els oficials vivien als mateixos forats que els seus soldats, i els membres del Politburó de Hanoi solien endinsar-se per la Ruta Ho Chi Minh per animar als sapadors i a les Brigades de Xoc de les joventuts especials.
Diari de Duong Thi Xuan Quy
Al caminar sola pel bosc em vaig adonar que com n'era de vulnerable. Tot estava molt tranquil: no hi havia ningú al davant o al darrere, estava completament sola al camí. Però em sentia segura doncs sabia que els meus camarades estaven a prop, que marxàvem junts cap al front
Diari de la vietnamita Duong Thi Xuan Quy

Aquestes tàctiques descol·locaven totalment a l'alt comandament de la coalició, als seus oficials i als propis soldats. Un membre de les Forces Especials afirmaria que m'agradava més al 65 i al 66. Llavors eres tu contra ells. Ara t'asseus i esperes a que saltin pels aires o que ho facis tu.. Així, la guerra de Vietnam es convertí en una sèrie de llargs moments d'inactivitat o de marxa interromputs per instants de lluita sagnant,[22] la qual cosa destrossava els nervis dels soldats i els enfurismava enormement. Així doncs, l'emboscada es convertí en una obsessió, i evitar caure es convertí en una de les principals prioritats dels homes, abans de les ordres o de l'obediència deguda als oficials. Aquest tedi a la selva, paral·lel a la tensió davant un possible atac destruí els nervis a molts soldats, abocant a molts cap a la drogoadicció (una altra causa que, finalment, ocasionaria la derrota)[14]

Campament base del FNA atacada pels estatunidencs.

Si la batalla resultava dura pels soldats, no ho era menys per a l'alt comandament. El desig d'aconseguir una batalla campal convencional arribà a ser l'obsessió del Pentàgon, que organitzava operacions a fi de trobar el quarter general del Vietcong, car seguien suposant que els guerrillers defendrien aquella posició, i així tindrien una oportunitat per destruir-los. Però per més operacions que van portar a terme, el CGVC mai no va aparèixer (suposant que no fos tan sols una oficina a Hanoi).

Però no obstant tot això, durant el primer any de la guerra, els Estats Units van vèncer pràcticament totes les batalles que van lluitar. Això els va fer pensar en una victòria ràpida; però per tal que els oficials poguessin adquirir experiència de combat, s'enviaren allà a tots els possibles: els oficials rotaven cada 6 mesos en lloc de cada 12, quan les estadístiques informaven que un militar començava a moure's bé als 3 mesos i assolia el seu nivell operatiu òptim als 10. Això feia que les unitats es trobessin permanentment comandades per novells ineptes, convertint-los en candidats a les temudes emboscades, davant les quals els soldats veterans no dubtaven en acabar amb els seus caps i amb qualsevol recluta que no fos gaire destre. El càlcul de gairebé 800 oficials morts a mans dels seus propis homes es considera optimista.

Els vietnamites[modifica | modifica el codi]

Pels vietnamites del nord i els Vietcong, la presència estatunidenca només era un altre enemic imperialista més al que podien guanyar, com ja havien aconseguit en dues ocasions en el passat; aconseguint no només la reunificació del país, sinó arribar fins i tot a unir tota la península indoxina. Aquest era l'esperit nacionalista d'un país del Tercer Món, quelcom que els americans no arribarien a entendre mai i que, a la llarga, seria un altre motiu per la derrota, car els líders vietnamites podien confiar en què lluitarien durant mil anys'.

Quatre són els puntals que es considera en què els vietnamites es basaven per guanyar:

L'exèrcit del Vietnam del Nord[modifica | modifica el codi]

La guerra de Vietnam s'ha comparat (i possiblement se seguirà fent) amb qualsevol altra guerra en la que els Estats Units no guanyin amb la claredat que s'espera del seu armament, com a Somàlia o a l'Iraq. Però la guerra de Vietnam té dues diferències que no s'han repetit des de llavors:

  • els estatunidencs i la resta de països de la coalició lluitaven contra un exèrcit regular que estava envaint el país, a més de contra guerrillers. L'EVN emprava principalment tàctiques guerrilleres, i el seu entrenament estava destinat principalment a crear el que pot anomenar-se forces irregulars. Però era un exèrcit regular pel que fa a reclutament, organització, armament, etc. A més, Vietnam del Sud no comptava amb veïns enemics que hagués de vigilar amb unitats, podent per tant destinar pràcticament tots els seus efectius a les infiltracions al Sud.
  • l'exèrcit i el país que el comandava comptava amb el suport d'una superpotència, com era la Unió Soviètica, que els facilità l'adquisició de l'armament més modern, així com entrenament. Veritablement la quantitat no era semblada a la lliurada pels Estats Units. Aquesta afirmació no vol dir que sense l'ajut soviètic el Nord no hagués aconseguit la victòria, però sí que l'accelerà notablement. Al voltant d'uns 11.000 efectius soviètics van lluitar al Vietnam, la majoria d'ells pilots, tècnics i especialistes en defensa antiaèria.[23]

La Ruta Ho Chi Minh: l'abastiment dels guerrillers[modifica | modifica el codi]

La crueltat contra els presoners de guerra va ser quelcom comú per part d'ambdós bàndols. En el cas del desertor Le Van Than, capturat del Vietcong, va ser deliberadament desnodrit durant un mes

Com que la flota dels Estats Units feia impossible l'abastiment marítim, el Vietnam del Nord decidí reforçar, ampliar i emprar profusament la ruta que obrí el 1959.

Aquesta ruta va rebre el nom del primer president del Vietnam modern, Ho Chi Minh, i distava molt de ser una carretera o fins i tot un camí. Transcorria per Laos i Cambodja, i majoritàriament es tractava d'una col·lecció de senders emprats per transportat tota mena de provisions i soldats.

Tot i que la seva importància s'ha sobrevalorat, aquesta ruta va ser una peça clau en la victòria; especialment perquè mai no va poder ser tallada ni detinguda. Es van fer servir tota mena de tècniques (des dels bombardeigs massius fins al sembrat de sensors intel·ligents que detectaven el caminar de persones i fins i tot la suor); però per l'acció dels animals, la selva, els innumerables camins i la perseverança dels vietnamites, tot va ser inútil.

Amb el temps, la Ruta va omplir-se de zones per descansar, a més de cultivar menjar per alleujar la pressió sobre les mercaderies transportades. Aquests centres van ser objectiu dels bombardeigs, d'atacs per part de mercenaris contractats per la CIA i fins i tot d'incursions a Cambodja i Laos. Però com en el cas dels bombardeigs, tot això també va resultar inútil, i la Ruta Ho Chi Minh esdevingué una peça clau per poder llançar l'Ofensiva del Tet, la posterior Ofensiva de Pasqua i, finalment, l'ofensiva de Primavera que acaba amb el Vietnam del Sud.

Així doncs, va ser la Ruta i els posts que s'hi instal·laren el que obrí les portes a que Vietnam del Nord mobilitzés al seu exèrcit quan el govern pro-occidental de Laos va caure i el convertí en un protectorat de facto.

El Vietcong[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vietcong

El Govern Provisional de la República de Vietnam del Sud va aprendre ben aviat com n'era de mortífera la potència de foc estatunidenca, decidint-se per tant a emprar la guerra de la puça, amb petits cops però de gran contundència. En teoria, es tractava d'esclafar una unitat per la superioritat numèrica (déu a un, encara que no sempre era possible assolir aquesta proporció), i retirar-se abans de la reacció de l'enemic.

Entre els ajuts que aconseguien als països veïns, les que aportava el nord i les obtingudes de bombes i granades estatunidenques sense explotar, li permetien un subministrament limitat de material explosiu per fabricar bombes i trampes explosives. L'armament era una prioritat, i la resta de necessitats ocupaven un segon pla, de manera gairebé oposada a l'enemic, on la superioritat logística de les tropes estrangeres només comportava enveges i odis, i per tant, ganes de colpejar més forts.

« Els nostres oficials d'intel·ligència ens deien que els estatunidencs tenien filets, cervesa i gelats a les seves bases; i que la guerra només els ocupava part del seu temps. Nosaltres portàvem la guerra sobre les nostres espatlles allà on fóssim, armats o no. A diferència d'ells, teníem pocs medicaments i cap hospital quan ens ferien »
— Un antic membre del Vietcong

A més, la seva adaptació al terreny els permetis viure amagats o treballant durant el dia i, per la nit, realitzar tota mena d'atacs emprant el terreny i la vegetació per assetjat a l'enemic. Així doncs, la nit els pertanyia realment, ja que durant aquelles hores de foscor eren ells qui dominaven el terreny.

Soldats del Vietcong

El seu contacte proper amb la població local els permetia tenir accés a aliment i informació. Abans de triar un objectiu, els comandants de regiment enviaven un explorador que establís contacte amb la població local i preparessin l'entrada, l'atac i la retirada. Si les 3 accions es consideraven possibles, llavors s'emprenia l'atac. Aquests en moltes ocasions consistien en onades humanes; però sí que es tenia cura en no malaguanyar vides humanes, a més de netejar el terreny de cadàvers per a poder honrar-los amb una cerimònia fúnebre quan l'operació finalitzés.

La cadena de comandament del Vietcong funcionava com la de qualsevol exèrcit o potser millor. Tant és així que van arribar a sorprendre els estatunidencs organitzant atacs a nivell de divisió. Una unitat atacava a una inferior en nombre, i quan aquesta sol·licitava reforços per a rebutjar l'agressió, les forces enviades eren atacades per una unitat encara major que la primera. Així s'aconseguia augmentar la impaciència tant en auxiliars com en auxiliadors, contribuint a la victòria i a la caiguda de la moral (aquesta va ser una de les causes per les que fracassà el 1966 l'Operació Attleboro). Si els reforços eren massa nombrosos, el Vietcong sempre podia desaparèixer a la selva, llevat d'una unitat: els pijames negres. Aquesta unitat, formada pels homes més motivats, vestien la clàssica roba dels camperols, portant un fusell o un subfusell, un forrellat i una cadena per lligar-se a un arbre a fi de lluitar sense retirada ni rendició, per ferir amb força a l'enemic o permetre la retirada dels seus companys.[24]

Els guerrillers no eren comunistes en la seva majoria, i ni tan sols eren tot homes: quan alguna unitat estava mancada d'efectius reclutaven dones, que combatien tan ferotgement com els homes. Aquesta ferocitat, determinació i renúncies va sorprendre molt els estatunidencs, que sovint arribaven al sud-est asiàtic per una lleva. Fins i tot temps després els antics membres d'aquells cossos guerrillers també se sorprenen per la seva abnegació:

« Realment no sé com vam poder aguantar tots aquells anys. No hi havia res a fer excepte lluitar i seguir lluitant. Els soldats estatunidencs tenien sort. Tornarien a les seves llars, a milers de kilòmetres, un cop finalitzada la seva tasca. Nosaltres no teníem res, excepte la terra, la nostra terra. Si ens rendíem, no tindríem res. Possiblement, en el fons dels nostres cors, els odiàvem »

La moral dels vietnamites[modifica | modifica el codi]

Des de llavors, aquells homes menuts i generalment prims han sorprès a tothom per la seva tenacitat i voluntat en vèncer a quants enemics se'ls hagin posat al davant. Aquesta motivació, de vegades confosa pels nord-americans per fanatisme o per exemples dels menyspreu dels líders comunistes i dictatorials cap al seu poble. Encara que sigui veritat que ambdós Vietnams eren dictadures i que van ser molt comuns els casos d'execucions sumàries per part dels oficials de l'EVN, els nord-vietnamites tenien un gran desig de vèncer i una fe de ferro en els seus sacrificis. Com a exemple pot servir el testimoni de Duong Thi Xuan Quy en travessar l'Autopista 9 al final de la Ruta 9:

« Se m'està caient la pell i estic extenuada... Vaig arribar coixa i eren les 6 en punt quan vaig travessar l'Autopista 9. La carretera no era ample, però vam haver d'accelerar el pas per no cridar l'atenció dels avions enemics. Va aparèixer de cop davant meu, una corba difuminada pel sol de l'estiu i plena de pedres. No obstant això, semblava suficientment intacte. Així vaig travessar l'Autopista 9, una via el record de la qual es perpetuarà a la història del nostre poble heroic. »

Un altre exemple de la laboriositat sense desesperança el van adonar els habitants de Vietnam del Nord després dels bombardeigs. Un membre de la comunitat relatava que:

« Des que van començar els bombardeigs de l'Operació “Rolling Thunder”, tot el nord, llevat de Hanoi i Haiphong, havien patit bombardeigs aeris de tota mena: napalm, fòsfor blanc, mines anti-persona, alt explosiu, defoliants... Tots els ponts, tots els nexes de camins, totes les estacions ferroviàries, totes les fàbriques havien estat atacades, reconstruïdes, camuflats, de nou atacats, traslladats i de nou reconstruïts. »

Per a aquells originaris de regions temperades, la jungla els pot resultar com un lloc hostil, amiga dels seus enemics i enemiga seva, com la veien els anglesos a Birmània durant la Segona Guerra Mundial.[25] Els vietnamites havien d'alimentar-se de serps, rates, llangardaixos i, quan hi havia sort, d'arròs; però per aquest motiu, quan els aliments mancaven, podien sobreviure a la selva sense que la seva moral es ressentís, i quan aquests arribaven, després del robatori d'una base, es vivien autèntics moments d'eufòria i satisfacció. Això era quelcom que els francesos de la Columna Alessandri havien experimentat durant la seva penosa marxa cap a Xina, quan els avions estatunidencs els llançaven menjar, aquest era un festí,[26] cosa que per als membres de les unitats estatunidenques perdudes a la selva no suposava cap exquisidesa, i fins i tot s'arribaren a establir torns per escollir els que més els agradaven.[1]

El Sud recupera territori[modifica | modifica el codi]

El General William Westmoreland.

El comandant de les tropes nord-americanes al Vietnam, el general William Westmoreland, demanà i aconseguí els mitjans per poder portar a terme les accions que creia el portarien a la victòria.

Les accions nord-americanes[modifica | modifica el codi]

  1. Operació Rolling Thunder: que s'inicià a principis de març de 1965 per atacar objectius al Vietnam del Nord i reduir o eliminar les incursions de les seves unitats al Sud. Com es demostrà posteriorment, va ser un dels primers fracassos tant pels objectius assolits[27][28][29] (es pensava reduir la indústria nord-vietnamita en pocs dies) com per les morts civils causades. A més que constituïren un constant mal de cap per a les famílies dels pilots desapareguts en combat. Els F-105 Thunderchief de la Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica i els A-4 Skyhawk basats en portaavions de l'Armada dugueren a terme la majoria de missions contra els nordvietnamites. La campanya suposà el primer ús en combat d'ordinadors electrònics a bord per mostrar informació de posició d'aeronaus en temps real.[30]
  1. Tallar l'arribada de subministraments des del Nord: per a això s'intensificaren les accions dels Boines Verdes a les Terres Altes Centrals formant una milícia de montagnes i aconseguint molts èxits a la Ruta Ho Chi Minh (alguns autors creuen que va ser l'acció més eficient dels Estats Units). Al mateix temps, la flota estatunidenca va bloquejar gairebé tots els enviaments marítims.
  2. Atacat l'enemic al seu propi territori. S'intensificaren les operacions de recerca i destrucció, es patrullà amb llanxes el delta del Mekong, es formaren i enviaren els SEAL, per a portar a terme accions de contra insurgència
  3. Portar a terme la campanya de Cors i Ments, que tant d'èxit comportà als anglesos a Malàisia,[31] per atraure's a la població amb la reconstrucció de poblats, sanitat, o lliurament de maquinària agrícola.

Els Estats Units i els seus aliats van llançar una missió darrere de l'altre i lluitaren una batalla darrere de l'altre, de les que es poden destacar:

  • Operació Starlight, per arraconar al Vietcong
  • Batalla de la vall d'Ia Drang, per localitzar i destruir als regiments del EVN que hostigaven a les seves forces a la zona muntanyosa
  • Operació Rolling Thunder, per destruir la indústria militar nord-vietnamita i altres objectes suposadament militars
  • Operació Market Time, per tallar els subministraments arribats per mar
  • Operació Prairia, on es lliuraren combats molt durs a l'anomenat turó dels murmuris, a fi de detenir la infiltració per la zona desmilitaritzada.
  • L'ús de l'agent taronja, per eliminar la coberta vegetal que protegia les guarides i les posicions des d'on els guerrillers atacaven a les forces regulars.

Tanmateix, al desembre de 1965, la USAF posà en marxa el Programa Big Belly, per permetre que els Boeing B-52 Stratofortress transportessin gairebé 10.000kg de bombes, i a l'abril de 1966 van ser desplaçats fins a l'illa de Guam, per poder arribar fins a Vientam del Sud. Des d'allà es realitzava una mitjana de 300 sortides al mes. Amb aquest nova arma el 1966 s'aconseguí derrotar a la 9a Divisió del Vietcong, per a la qual hagueren de fer 255 sortides.[32]

Totes aquestes operacions, els bombardeigs i les victòries donaven una sensació a l'opinió pública nord-americana que s'estava aconseguint l'objectiu de pacificar el país, però la imatge que es tenia quan s'arribava a qualsevol lloc de Vietnam del Sud era d'inseguretat. Així ho van poder comprovar el contingent espanyol que arribà a Saigon a l'abril de 1966: els edificis oficials es veien protegits per sacs de sorra, l'autobús que els portava portava les finestres cobertes amb reixes per impedir l'entrada de granades, i fins i tot al propi hotel Península on estaven allotjats va haver d'interrompre l'emisió d'una pel·lícula per les explosions properes i el posterior atac amb helicòpters. I això dins de la pròpia capital del país.[6]

Amb aquesta campanya de missions i atacs, l'avenç comunista es va detenir gairebé en sec. No obstant, l'alt comandament estatunidenc veia diversos problemes: ja el 1965, el propi Westmoreland va reconèixer que la xifra de baixes era desproporcionadament alta; el 1966, el nombre de victòries es va reduir (els nord-vietnamites començaven a portar la iniciativa), circumstància davant la que Westmoreland respongué sol·licitant i obtenint més soldats i a seguir emprant l'artilleria, l'aviació, l'alt explosiu i altres mitjans devastadors al seu abast. D'aquesta manera, les operacions continuaren seguint-se una rere l'altre:

  • Operació Cedar Falls, per destruir les infraestructures del Vietcong, causar-li greus pèrdues i obrir el camí vers la victòria
  • Operació Junction City, per localitzar i destruir el suposat quarter general del Vietcong a una batalla convencional
  • Aixecar la línia McNamara per detectar i neutralitzar qualsevol temptativa de penetrar per la zona desmilitaritzada
  • Trasllat dels B-52 a Tailàndia per poder realitzar les missions sense necessitat de ser reaprovisionats en ple vol
  • Augment de les sortides dels B-52 fins a una mitjana de 800 al mes[32]
  • Desenvolupament de la Força Fluvial Mòbil per patrullar pel delta del Mekong per localitzar i netejar els santuaris del Vietcong, així com qualsevol carregament d'armes o subministraments que s'intentés infiltrar per aquest riu.

Gràcies a tot aquest suport i esforç, el govern de Saigon va anar recuperant bona part del territori perdut als anys anteriors, i el 1967 als Estats Units es tenia la sensació que la victòria arribaria en poc temps. Però la desmesurada potència de foc usada estava resultant contraproduent molt sovint. Un vilatà comentava que

« El poblat ja no existeix. Va ser destruït pels estatunidencs, reconstruït i tornat a destruir per ells. Després d'això se l'anomenà zona de foc lliure. Van dir que, amb el poblat mort, ja no hi havia cap motiu perquè ningú anés allà, ni tan sols per visitar la tomba dels nostres avantpassats »

A més, l'ús d'un arma tan temible com els superbombarders B-52 causà rebuig a bona part del món, incloent els propis Estats Units.

Altres participacions estrangeres[modifica | modifica el codi]

La jungla és un escenari hostil,[25] és per això que disposar de tropes experimentades resultava molt útil. A la imatge, efectius dels Marines de la Companyia H, 2n Batalló del 4t Regiment, avancen durant l'Operació "Hastings" a Dong Ha, juliol de 1966

Des de l'inici, el President Johnson tractà d'atraure a tants països com fos possible per donar una idea que el "Món Lliure" estava lluitant contra el comunisme. Molts països van enviar ajut, principalment en forma de subministraments mèdics (que és un dels ajuts millor vistos per la població del país emissor i receptor); però només 7 països van enviar tropes al Vietnam com a resposta del citat "Món Lliure", encara que l'adjectiu Lliure sovint és més un eufemisme que no pas una realitat.[1]

La més contundent va ser la dictadura coreana. El govern de Seül decidí donar suport al seu aliat estatunidenc, que els havia salvat de la invasió comunista la dècada anterior, amb un enviament de tropes per a missions de segona línia, tot i que ben aviat començaren a realitzar accions de combat.

Al febrer de 1965 només eren 200 homes, però paral·lelament a l'enviament massiu nord-americà, el contingent coreà augmentà fins a situar-se en 47.829 soldats el 1967, amb una preparació i un entrenament envejable. Les seves tàctiques eren estatunidenques, però els seus mètodes eren propis i, sovint, brutals.

La zona assignada era la costa est del país, entre les ciutats de Cam Ranh i Qui Nhon, patrullant-la amb gran fanatisme (al cap i a la fi, coneixien de primera mà les accions dels règims comunistes). El 1967, una companyia sudcoreana va ser atacada per una formació del EVN molt superior en nombre. La batalla finalitzà en un bany de sang, amb 243 baixes pels vietnamites i una retirada humiliant.

Els coreans romangueren a Vietnam fins a març de 1973, amb la missió de mantenir oberts els ports i vies de comunicació, a més d'enfrontar-se al Vietcong. La xifra total sud-coreans va ser de 312.853.[33]

Austràlia, pel seu costat, envià una força important. Els primers australians arribaren a Indoxina el 1962 com a assessors; però el 1965 el govern de Canberra augmentà el contingent fins a 1.400 homes. Aquesta aportació resultava de gran importància per als Estats Units i el seu intent d'unir a tot el Món Lliure en contra del comunisme, i tant és així que aquell destacament va ser rebut pel propi general Westmoreland. A més, els australians ja tenien experiència en la lluita a la jungla, ja que anteriorment havien lluitat amb els britànics contra els comunistes a Malàisia.[34]

Les tropes van seguir augmentant, fins a arribar als 7.672 soldats i oficials el 1967, que principalment realitzaren missions de recerca i destrucció a petita escala per tot el Vietnam, però principalment a la província de Phuoc Tuy.

El 1968, amb el canvi de situació, es va fer necessària la realització de missions conjuntes amb els estatunidencs per a defensar les bases de Bin Hoa i Long Binh; però aquest increment a la lluita no va ser apreciat en absolut al seu país. A Austràlia, la participació a la guerra va ser molt menys popular que als Estats Units, i provocà una controvèrsia desproporcionada respecte al volum de tropes enviades.

Al desembre de 1972 es retirà de Vietnam el darrer soldat australià, deixant un balanç de 49.968 participants (1962–1972),[35] 492 morts, 2.398 ferits i 500 milions de dòlars invertits.

Un contingent molt nombrós va ser enviat per Tailàndia, amb un total d'11.568 soldats. A més, va permetre als Estats Units que usessin el seu territori per operar els B-52, els caces i avions de reconeixement i el Centre de Vigilància de la Infiltració. El temor a que el Vietnam volgués conquerir tota la península d'Indoxina i estengués el comunisme va contribuir enormement a l'enviament d'una participació tan nombrosa.

Filipines envià uns 2.000 soldats, potser per aconseguir permissivitat per al règim dictatorial que implantava el president Marcos a l'arxipèlag. Taiwan, tot i que també compartia el temor de la invasió comunista amb Tailàndia i Corea del Sud, només envià 31 soldats, i l'Espanya governada pel dictador anticomunista Francisco Franco envià 13 metges militars, dels quals dos resultaren ferits rebutjant l'atac sofert durant l'Ofensiva del Tet.[6]

Les accions vietnamites[modifica | modifica el codi]

Un soldat del Viet Cong amagat a un búnquer amb un fusell SKS.

Els vietnamites, tant l'EVN com el Viet Cong, tenien molt clar que la seva tàctica d'atacar i causar tot el dany possible tornaria a ser la correcta. Novament es feia certa la metàfora:

« Serà una baralla entre un elefant i un tigre. Si el tigre es queda quiet, l'elefant l'esclafarà sense remei; però el tigre no s'estarà mai quiet. Saltarà sobre el llom de l'elefant arrencant-li grans trossos de carn per després amagar-se a la jungla. Així, l'elefant morirà desgagnat.[36] »

Aquesta sentència amaga l'essència cruel i sovint atroç d'aquella guerra (com solen ser totes les guerres de guerrilles). Un membre del Viet Cong ho explicava clarament:

« Els nostres camarades no sentien pena. Sabien que havien de matar tants estatunidencs com fos possible. Se'ns havia dit que massacressim tants soldats imperialistes com ens fos possible, ja que si creixia la xifra d'estatunidencs morts, el poble estatunidenc – al que no li agradava aquesta guerra – enderrocaria al seu govern. »

Aquesta frase conté una altra de les cartes que el poble vietnamita va saber jugar extraordinàriament bé: l'ús del terreny en el seu propi benefici. A la jungla podien amagar-se sense ser vistos ni tan sols pels visors llum d'estrella o d'infrarojos,[31] podien crear refugis més o menys segurs i podien amagar-se després d'una emboscada o per fugir d'una acció de recerca o destrucció. Els vietnamites sabien usar la selva hostil pel seu propi benefici, una cosa que els estatunidencs mai no van arribar a comprendre del tot, com demostra el seu desig d'acabar amb la vegetació amb desfoliants o de convertir el terreny en un camp erm a base de bombes.

Les lliçons que els Estats Units no van aprendre[modifica | modifica el codi]

Robert McNamara va ser un dels primers dirigents en adonar-se'n que la guerra no anava bé. Aquí, juntament amb el general Westmoreland, en un dels seus viatges al Vietnam (1965)

Tot i l'extraordinari esforç portat a terme i a la sensació de triomf, els Estats Units no havien comprès la mena de guerra en la que lluitaven i a l'enemic al que s'enfrontaven. Aquesta incomprensió s'adverteix en les contínues estadístiques i informes quantitatius sol·licitats i usats pels comandaments sense fixar-se massa en els discursos dels dirigents comunistes,[14] mostrant que es comportaven com en qualsevol guerra convencional, on el més important són les dades del potencial enemic, en lloc d'una guerra de guerrilles, en la que el punt vital és separar als guerrillers del suport popular.

Així doncs, la zona desmilitaritzada seguia sent un focus d'infiltració comunista, tot i els durs combats que tingueren lloc allà, a les bateries instal·lades a la Línia McNamara i a la seva avançada tecnologia.

Però la situació més crítica era la que es donava a l'anomenat Triangle de Ferro, una zona a 50 km de Saigon plena de túnels ocupats per vietcongs i soldats de l'EVN. Aquella zona va ser sempre una daga sobre la capital del Sud, a mig camí entre la principal ciutat del sud i els refugis segurs a Cambodja. L'Operació Attelboro va ser l'exemple d'una gran operació muntada per trobar i destruir els refugis i les unitats; però els soldats de la 196a Divisió d'Infanteria Lleugera van patir una gran derrota quan ho van intentar a l'agost de 1966. Els comunistes van aconseguir evitar el setge i refugiar-se a Cambodja. Es tornà a intentar al gener de 1967, en el marc de l'Operació Cedar Falls, però el Viet Cong va aconseguir fer el que els nord-americans consideraven impossible: desaparèixer. Es va capturar gran quantitat de material i es van destruir molts túnels, però el gruix de les tropes guerrilleres havia tornat a escapar-se de l'atac.

La majoria de l'Administració Jonhson defensava la idea d'augmentar els fons i el personal destinant al sud-est asiàtic, però Robert McNamara, un dels primers i més fervents defensors de la intervenció estatunidenca, començà a tenir dubtes el 1966 i a plantejar-se obertament la impossibilitat que la guerra es pogués guanyar el 1967. Segons ell, la iniciativa dels combats la portaven els comunistes; ells podien escollir quantes baixes podien patir i quantes causar-ne als seus enemics, i així, tal com deia McNamara, mantindran les baixes a un nivell suficientment baix com per poder agauntar indefinidament; però suficientment alt per temptar-nos a augmentar les nostres tropes fins a l'extrem que l'opinió pública nord-americana rebutgi la guerra. La CIA tenia una opinió similar, postulant també la impossibilitat de guanyar el conflicte únicament per mitjans militars.

1968, l'any que la guerra canvià de rumb[modifica | modifica el codi]

Fins a l'any 1968 existia una certa auto-complaença entre els comandaments militars estatunidencs per com anava la guerra. Tot i les baixes i a les manifestacions en contra de la mateixa, les victòries obtingudes i el terreny recuperat feia pensar que es trobaven al camí correcte,[14] tot i que existien informes d'intel·ligència que anunciaven una gran ofensiva comunista, però aquests informes no eren prou clars o fiables, ja que l'any anterior s'havia llançat una gran operació (l'Operació Cedar Falls), arran d'una altra operació d'intel·ligència, l'Operació Rendezvous, però que no aconseguí més contactes dels habituals amb el Vietcong.[1] Per aquests motius va ser una gran sorpresa per a pràcticament tots els militars, polítics i analistes, i 1968 va fer caure totes les expectatives estatunidenques i demostrà la tenacitat i la perseverança del poble vietnamita.

Les barres i estrelles onegen a Khe Sanh[modifica | modifica el codi]

Un C-130 Hèrcules, llançant subministraments a Khe Sanh amb el sistema d'extracció per paracaigudes

Al mes de gener de 1968, els estatunidencs patiren un fort bombardeig a la base de Khe Sanh que, assetjada per dues divisions de l'EVN, a més d'altres efectius del Viet Cong, amenaçava en convertir-se en un daltabaix per als victoriosos ànims estatunidencs. Així doncs, l'Alt Comandament realitzà un esforç enorme per mantenir aquesta possessió al seu poder.[16] Els Estats Units no deixaren d'enviar avions amb subministraments, i quan els aterratges van ser impossibles, van llançar les càrregues amb paracaigudes, socorrent als assetjats mitjançant l'Operació Pegasus, capturaren els turons que envoltaven les instal·lacions, i un llarg etcètera per mantenir la posició. Semblava que aquella lluita seria una de les poques de gran abast que les malmeses forces guerrilleres podrien emprendre després de gairebé tres anys de combat.

Durant el setge, els marines van capturar la cota 811 i hi van hissar la bandera estatunidenca. El comandament els ho va recriminar, doncs era territori de Vietnam del sud, però els marines van al·legar que l'única sang allà vessada era estatunidenca, i així donaren títol a aquesta part del conflicte, encara de manera optimista.

L'ofensiva del Tet[modifica | modifica el codi]

A finals de gener d'aquell any, mentre que s'estava celebrant la festivitat del Tet (l'any nou vietnamita), 38 de les 52 capitals del Sud van ser atacades i moltes d'elles pràcticament capturades. L'antiga capital de l'Imperi Vietnamita, Huế, va caure en poder dels rebels i la seva reconquesta va costar diversos dies; Saigon va estar en estat de setge, i la pròpia ambaixada dels Estats Units va ser atacada per un escamot suïcida que gairebé arriba a l'interior de l'edifici.

L'Ofensiva del Tet va causar molt de mal a les forces de l'EVN i del Viet Cong, però el mal causat a la moral nord-americana va ser molt més gran. A la foto, els cossos de diversos combatents del Viet Cong jeuen a la vista de dones i nens, maig de 1968

La sorpresa va ser absoluta pels estatunidencs i per l'ARVN. En aquest punt trobem una altra clau sobre la derrota dels Estats Units en aquesta guerra: la intel·ligència militar no era capaç d'oferir informació clara i concreta del que estava succeint i del que vindria. Tot i les tones de documents capturats a l'enemic en les operacions, l'ús massiu de la fotografia aèria (i, al final de la guerra, de satèl·lits espia), a la dispersió de milers de sensors per la seva i a l'ús dels, per a l'època, molt sofisticats ordinadors de tercera generació; l'Agència de Seguretat Nacional no era conscient dels preparatius per a l'Ofensiva, ni a la mida dels complexos de túnels que tant van col·laborar, ni a l'existència o no d'un quarter general de l'EVN al territori sud-vietnamita... arribant-se sovint a situacions on els oficials d'intel·ligència marcaven com a blancs importants llocs que no sabien realment si ho eren; però que en cas de ser-ho, els faria pujar punts. Naturalment, aquests llocs havien de ser inspeccionats per la infanteria, que es jugava la vida per ells, en lloc que fos la intel·ligència qui havia de treballar per a evitar-los riscs.

Tot i això, l'Ofensiva del Tet també guardava una petita sorpresa per a l'alt comandament nord-vietnamita: els soldats del sud van resistir l'atac amb poques desercions, guanyant així diversos combats acarnissats; el poder aeri escombrà gairebé per complert als guerrillers del Viet Cong (uns 40.000 morts, segons els estatunidencs), i pocs dies després, tot el territori guanyat pels guerrillers era recuperat, havent perdut l'EVN una bona part dels efectius que tan penosament havia aconseguit fer arribar al sud.[37] L'ofensiva del Tet tornava a ser un fracàs, com ho havia estat la batalla del delta del riu Roig 14 anys abans.

Molt s'ha discutit si el resultat era o no el desitjat per Giap i pels jerarques de Hanoi; però les opinions són gairebé unànimes sobre els efectes que comportà als Estats Units

La davallada de la moral[modifica | modifica el codi]

Encara que les manifestacions en contra van començar gairebé des de l'inici de la intervenció, va ser al 1968 quan els moviments en contra de la guerra de Vietnam començaren a ser majoritaris de manera definitiva

Paradoxalment, una victòria com la del Tet va fer veure als estatunidencs del carrer que els rebels no només podien donar un bon espant als seus soldats, sinó que podien atacar a qualsevol lloc del sud, podien atacar la seva ambaixada i violar el seu territori. Havien resultat inútils tants bombardeigs, tres anys de lluita amb un gran nombre de baixes, la riada de milions enviats i la multitud de manifestacions i contra-manifestacions? Així es produí el que alguns autors han batejat com "el col·lapse de la moral". Tants missatges de victòria eren poc menys que una enganyifa.

Víctimes de la massacre de My Lai, comesa per soldats estatunidencs

De ben poc serviren els comunicats sobre l'altíssim índex de baixes causat al Viet Cong i a l'EVN, la resistència que demostrà l'ARVN o les troballes de les matances de Hue. Les manifestacions de protesta es multiplicaren, augmentant espectacularment quan el 1969 es féu pública la massacre de My Lai: el descobrir que les atrocitats comeses pels nazis durant la Segona Guerra Mundial podrien estar repetint-se al Vietnam, i això era quelcom que deixava indiferent a ben pocs. Especialment quan es constatà que el sistema de mesurar l'acompliment dels objectius podria haver convertit accions com la de My Lai en la punta de l'iceberg.

Aquesta és una altra de les característiques de la guerra de Vietnam: els problemes d'integració que van patir molts veterans en la seva tornada a casa. L'haver arriscat la seva vida a una jungla indòmita, contra una població que sempre semblava sospitosa o fins i tot hostil, esgotant-se en llargues marxes entre trampes i riscs de ser atacat... tot per un país que, a la seva tornada, lluny de mostrar agraïment, els menyspreava o, fins i tot, els acusava d'assassinats i atrocitats semblants (més enllà si havien participat en elles o no). Certament no era la totalitat de la població, però només el fet que una part cada cop més nombrosa de la mateixa tingués aquest sentiment afectava molt als soldats que, com tot combatent, tornaven pensant que els país pel que s'havien arriscat els mimaria i estimaria.

La Vietnamització[modifica | modifica el codi]

Encara que la idea i el terme ja van ser plantejats pel President Kennedy a inicis dels anys 60, no va ser fins a la victòria de Nixon quan començà a portar-se a la pràctica.

Portada a terme pel famós analista Henry Kissinger, la vietnamització perseguia enfortir i preparar a l'ARVN per a defensar el territori del sud que mantenia sota el seu control (aproximadament el 94%), alhora que creava un context per desfogar el règim del president Thieu de l'assatjament constant al que el sotmetien els comunistes del Vietnam del Nord i del Viet Cong; així, li oferia una posició més forta a les negociacions que haurien de realitzar-se per trobar una sortida al conflicte, i ja al febrer de 1969 Kissinger es trobava en secret a París amb dirigents comunistes per a estudiar unes possibles condicions de pau.

Nixon decideix canviar el rumb[modifica | modifica el codi]

Nixon realitzà la vietnamització del conflicte, però es mostrà implacable en els bombardeigs i en l'extensió de la guerra

Es discuteix si després de l'Ofensiva del Tet el 1968, el President decidí el progressiu desvinculament del conflicte o si aquesta decisió es va prendre uns mesos després, després de la batalla del Turó de l'Hamburguesa. El que indubtablement sí que succeí va ser la percepció del president Johnson de no comptar ja amb la majoria de la ciutadania.

Però malgrat tot els enviaments de tropes continuaren, i el 1969 s'augmentà el nombre d'estatunidencs a més de 500.000; però per a llaors el President ja sabia que aquella guerra li havia costat la reelecció i no es presentà a les legislatives.

Johnson deixà la Casa Blanca al gener de 1969 i Richard Nixon va resultar escollit com a nou president. Els eixos sobre els que basaria la seva política al Vietnam serien:

  • una retirada progressiva de tropes
  • mantenir el suport financer al Vietnam del Sud
  • aconseguir una pau honrosa portat al Vietnam del Nord i al Viet Cong a la taula de negociacions, encara que fos a base de bombes
  • no estendre els bombardeigs i les accions bèl·liques a cap altre país

El segon punt del projecte va ser acomplert progressivament, tot i que no va ser així amb la resta. Aquest fet de prometre una cosa en un tema d'una importància capital, fer exactament el contrari i tornar a guanyar les eleccions ha quedat com a exemple per a molts americans de com un gran venedor de cotxes pot arrossegar a tot un país.[38] També prova la determinació de Nixon per no ser l'únic president dels Estats Units en perdre una guerra.[1]

Nixon es mostrà implacable amb els bombardeigs per tal d'obligar a Hanoi a seure a la taula. Es negociaren tots els detalls perquè semblés una pau honorable: s'arribaren a suspendre momentàniament els preparatius de la conferència per trobar una forma en que les quatre delegacions entressin alhora (en diplomàcia, l'orde d'entrada marca als vencedors i als vençuts), i fins i tot s'aturà tot fins a decidir si la taula seria rodona o bé quadrada, mentre que a la jungla continuaven els combats i les morts.

Després de la retirada del Nord de les negociacions tornaren els atacs aeris per a obligar-los a reincorporar-se. Quan ho feren es va voler presentar-ho com una victòria, però el cert és que Hanoi no canvià substancialment les seves exigències que obligaven, entre altres coses, al Sud a no poder reconquerir territori.

Respecte a la no extensió de la guerra, Nixon ordenà una campanya secreta de bombardeigs sobre Laos, que ràpidament va ser descoberta i publicada entre altres coses per ser Laos el país més bombardejat de la Terra, amb més de 2 milions i mig de bombes de tota mena i mida.[39] A més, l'ARVN envaí parcialment aquest país amb uns resultats pèssims, tal com també feren amb Cambodja acompanyant als estatunidencs. Això acabà d'estendre el conflicte a aquelles zones, que ja es trobaven enmig de guerres civils contra els moviments guerrillers.

Un altre problema que van afrontaren va ser la recopilació d'abundant informació sobre l'organització i la disposició de les forces enemigues. El 1969 la CIA, que ja portava molt de temps insistint en que aquella guerra no podia guanyar-se mitjançant medis convencionals, ja tenia llest el seu Programa Phoenix que havia començat el 1967 per a ser més selectius i causar menys carnisseries amb bombardeigs i granades d'alt explosiu. Però tot i els esforços de diversos comandaments en sentit contrari, el Programa Phoenix acabaria sent més terrorisme d'estat que no pas una font d'informació fidedigna.

Mentrestant, l'Exèrcit dels Estats Units portà a centenars d'oficials d'ARNV a cursos d'instrucció per a comandaments, pilots i personal de manteniment del costós material que els regalaria (especialment els mitjans aeris). Però els progressos van resultar molt lents, i sovint tenien problemes a causa de la corrupció crònica (els comandaments seguien sent seleccionats segons els compromisos dels dirigents polítics i no pas per les seves qualitats militars). En aquesta mateixa línia, els oficials estatunidencs començaren a veure que regalar helicòpters i substituir-los quan fossin abatuts no conduïa a res si els pilots seguien tenint una capacitació com a molt mediocre.

La retirada de les tropes començà el 1970 començant pel personal d'infanteria i finalitzant amb els pilots dels que sempre n'estava necessitat l'ARNV pel seu suport aeri vital. Per a aquesta missió, el general Westmorelanf va ser retirat de les seves funcions i tornà al Pentàgon.

La guerra s'estén[modifica | modifica el codi]

A Cambodja, els estatunidencs esperaven trobar el quarter general de l'enemic i la seva esperada batalla campal,[1] en la que podrien usar tot el seu potencial resident en unitats com aquests blindats, entre d'altres armes, estacionats a Vietnam en posició de defensa

Els dos veïns neutrals de Vietnam del Sud, Laos i Cambodja, estaven sent incapaços de contenir l'agressió dels seus guerrillers comunistes, i tampoc aconseguien tallar la Ruta Ho Chi Minh, que havia sigut molt important en la preparació de les principals ofensives. Si els Estats Units pretenien que el seu aliat pogués sobreviure a una guerra amb el nord, havia de tallar aquestes vies d'infiltració i, de pas, acabar amb el Quarter de l'Exèrcit Nord-vietnamita, un vell miratge que esperaven que trobarien a Cambodja i, finalment, podrien lluitar i guanyar una batalla convencional.

A inicis de 1969, el recent elegit Richard Nixon començà una campanya de bombardeigs secrets sobre Laos i Cambodja. Els pilots havien d'enlairar-se, anar a una posició determinada i esperar ordres. Un cop a la posició, els controladors els donaven les coordenades que havien d'atacar. A la tornada, els controladors havien de destruir tots els documents sobre aquestes incursions en territori neutral. Malgrat totes les precaucions, en menys d'un mes el New York Times ja publicava notícies sobre aquests documents (filtrades per membres de la USAAF disconformes amb aquestes operacions). Segons l'edició de 1986 del Llibre Guinness de Rècords, Laos va ser el país més bombardejat del planeta amb diversos megatons de bombes convencionals.

Aquests bombardeigs perseguien un objectiu tàctic: tallar la Ruta Ho Chi Minh, i un altre més estratègic, que era demostrar al govern del Nord que la nova presidència estava disposada a tot amb tal de finalitzar aquella guerra, fins i tot l'opció nuclear. Però els nord-vietnamites no es van mostrar gens impressionats i continuaren amb el seu flux cap al sud.

La invasió de Cambodja[modifica | modifica el codi]

La invasió de Cambodja del 1970. El mapa il·lustra les línies de l'atac estatunidenc combinat

El 14 d'abril de 1970, l'ARVN realitzà una primera incursió i el 29 d'abril, el tinent Do Cao Tri llança als seus 12.000 homes sobre el Pic del Lloro, però va ser l'1 de maig quan el general Robert Shoemacker envià l'ordre d'avançar sobre el Pic del Lloro i l'Esquer als oficials destacats a la frontera amb Cambodja. Tot i que alguns s'ho prengueren amb resignació, la majoria estava content de poder colpejar el santuari del Viet-cong i, especialment els vietnamites, per poder venjar tots els morts que els cambodjans els havien enviat flotant pel riu Mecong.

La incursió va estar precedida per grans bombardeigs que causaren molts morts entre els camperols, la qual cosa a llarg termini va ser temible per al govern pro-occidental de Cambodja; ja que la guerrilla comunista aconseguí legitimitat i més voluntaris per a la seva victòria. Nixon era conscient de les repercussions que portarien aquelles accions però, com ell mateix havia declarat, preferia perdre la reelecció a ser el primer president en perdre una guerra.

La incursió a L'Esquer trobà alguna resistència de grups esporàdics que, com era habitual, desapareixien a la seva després d'un breu tiroteig. Encara que la resistència va anar incrementant-se una mica per part de l'EVN, ni tan sols al poble de Snuol l'oposició va intentar resistir la potència de foc dels M40 Patton. Ben aviat els emplaçaments d'artilleria de l'EVN van ser capturats i s'enviaren 100 carros d'exploració Sheridan, els quals van trobar resistència. Usant tota la potència de foc van vèncer la resistència, van arrasar el poblat i, mentre que interrogaven als camperols, van saquejar tot el que van poder.

Els cambodjans informaren que hi havia tota una ciutat guerrillera a la jungla. Poc després, un helicòpter Lonch trobà una casa ben camuflada i començà el bombardeig d'artilleria i aviació. Quan els infants aconseguien entrar a, el que ells mateixos anomenarien, "La Ciutat" trobarien 400 cabanes de palla i 180 amagatalls on hi havia subministraments mèdics, aliments, roba, a més de 480 fusells i 120.000 projectils. Entre les dues incursions van trobar 4.793 armes individuals, 730 morters, 7.285 coets, 124 camions, 3 milions de projectils de fusell i 9 milions de kilos d'arròs, a més de molta documentació. La cavalleria aerotransportada realitzà 6.436 sortides per portar a Vietnam del Sud les 25.000 tones capturades; i el 30 de juny, tots els soldats tornaren a les seves bases.

En tota la incursió van morir 354 estatunidencs, i 1.689 van resultar ferits. L'ARNV va dir haver perdut 866 homes i tenir 3.274 ferits. A més, el President va dir haver capturat armes i subministraments per a tot un any, a més d'haver mort a 11.349 enemics, encara que la pròpia CIA qualificà aquest recompte com a altament sospitós.

Per a Nixon, això era com un regal de Nadal, i ordenà l'enviament de 31.000 soldats més a Cambodja per destruir tot el que no s'havia pogut transportar. No obstant, la famosa "caserna general de l'EVN" per a Vietnam (el COSVN) no va aparèixer, mentre que les manifestacions augmentaven als Estats Units, sent la de Kent State la més dura de totes.

Però aquests atacs i bombardeigs estatunidencs van animar la població en contra del seu govern, que no podia o no volia defendre'ls, i van animar als sanguinaris Khmers rojos, que ja combatien des de feia anys i havien aconseguit consolidar una base d'operacions al nord del país. Amb aquesta base i un poble que volia acabar amb un govern corrupte, el terreny estava adobat perquè els camperols de la mort llauressin aquells camps.

Entrant a Laos: el camí de l'infern[modifica | modifica el codi]

L'operació Lan Som 719 havia de castigar a l'EVN al seu santuari de Laos; però les coses van ser molt diferents al que haurien d'haver estat

Autoritzada el 18 de gener de 1971, i anomenada en honor a la famosa victòria vietnamita sobre els xinesos el 1427, l'operació Lan Som 719 tenia com a objectius desmuntar qualsevol possible ofensiva comunista sobre Vietnam del Sud durant tot un any. Laos era considerada com la frontera més utilitzada per al subministrament de material i armament a les guerrilles, i havia de ser colpejada amb contundència per dos motius:

  • donar més temps a l'ARVN per a culminar una preparació que el permetés derrotar a l'EVN
  • advertir als nord-vietnamites que Nixon estava disposat, com ja havia fet a Cambodja, a emprar tots els mitjans al seu abast per forçar la pau.

Sota aquestes premisses es preparà i autoritzà l'Operació Lan Som 719. L'objectiu militar de Lan Som era obrir un corredor de 25km d'ample per 35 de llarg entre la frontera de Vietnam del Sud i la ciutat laosiana de Tchepone. Això tallaria la Ruta Ho Chi Minh i aturaria les operacions dels guerrillers al sud.

Desgraciadament per al general Xuam Lam i els seus homes, l'EVN oposà molta més resistència i amb armes molt millors que un any abans a Cambodja i, a meitat de camí, les nombroses baixes patides a la carretera 9 i als turons al nord d'aquestes obligaren a aturar l'avanç i a començar l'evacuació en helicòpters. Les imatges de centenars d'helicòpters entrant al Vietnam del Sud plens de soldats ferits i atemorits va llençar per terra qualsevol esperança que amb l'ARVN hi hauria prou per defensar Vietnam del Sud.

El desastre de Lan Som 719 costà gairebé 10.000 homes a l'exèrcit de Vietnam del Sud, poc menys de la meitat dels efectius dels que disposava, així com una derrota que feia témer per l'operativitat d'aquest exèrcit al futur.

Però dos anys després, els sud-vietnamites demostraren que encara els quedaven cartes per jugar davant el mateix enemic que tan durament els havia derrotat.

El duel tecnològic[modifica | modifica el codi]

Com en qualsevol conflicte lluitat entre un país gran i un altre de petit, sobre la Guerra de Vietnam existeixen diversos tòpics que no són certs per més repetits que siguin. Un d'aquests tòpics és l'afirmació que els vietnamites lluitaven amb unes armes rudimentàries contra la més avançada tecnologia. Veritablement, diversos informes d'intel·ligència mostraven que el Viet-Cong obtenia la major part del seu material de l'exèrcit del Sud i de les mines i altres artefactes sense esclatar llançats pels Estats Units.[14] Es té constància que el Vietcong i l'EVN preparaven trampes gairebé artesanes com les estaques punji cobertes d'excrements per accelerar la gangrena al soldat que les trepitjava. Pel seu costat, els Estats Units empraven les bombes lazy dogs, carregades amb milers de punxes per generar una mort lenta a les víctimes.

Encara que sí que és veritat que els Estats Units van usar al Vietnam els productes electrònic més sofisticats que disposava (detectors de moviment, bombes intel·ligents guiades per làser, helicòpters artillats...), no és menys cert que el Vietnam del Nord i el Viet-Cong (encara que menys) disposaven del millor que produïa l'arsenal soviètic, especialment en la segona i tercera part de la guerra.

Així, la reconquesta dels turons de Laos es va deure, en bona mesura, a la intervenció dels carros de combat enviats per la Unió Soviètica. A més, molts veterans estatunidencs es queixaven sovint d'haver de combatre amb armes que no funcionaven, pel mal començament del fusell M16 davant de l'AK-47 (per la seva fiabilitat i senzillesa).

Durant les incursions aèries sobre el Vietnam del Nord durant els anys 60 i 70, el govern de Hanoi llançà els seus MiG-17. Al món occidental en un inici es creia que el MiG 17 no era més que una simple millora d'un aparell anterior emprat a la Guerra de Corea, a la dècada anterior.[40] Però els pilots vietnamites demostraren que disposaven d'un aparell completament diferent, molt més manejable i encara més certer. Encara més sofisticats eren els mundialment famosos MiG-21, un aparell concebut en només 18 mesos i desenvolupat a finals dels anys 50[40] que abaté nombrosos avions estatunidencs (inclosos els F-4 Phantom llançats en contra seva). Encara millors eren els MiG-23, però entraren en servei quan el conflicte ja s'acabava.

En diverses publicacions s'han destacat les proeses aèries com les realitzades pel tinent Randall Cunningham als comandaments del seu Panthom,[41] però el que és cert és que els pilots vietnamites abateren nombrosos caces i bombarders tant amb els MiG-17 com els MiG-21, tot i que tenien un manteniment menor i, sobretot, menys entrenament que els americans.

« Fins i tot abans del Nadal (de 1973) ja havíem demostrat fins a quin punt els nostres sistemes antiaeris eren eficaços. El 17 d'octubre vam abatre l'avió estatunidenc número 4.000 des de 1964. La víctima era un General Dynamics F-111, el caça-bombarder supersònic d'ala de fletxa, que llavors era el darrer en tecnologia aeronàutica. »

La fiabilitat i la resistència de l'armament vietnamita van ser superiors a l'estatunidenc. Tant és així que moltes d'aquestes armes, com l'AK-47, han estat posteriorment alguns dels enginys més venuts a tot el món, gràcies a la seva altíssima relació qualitat-preu, per damunt que els seus homòlegs estatunidencs. El MiG-21 resultà un avió tan bo que nacions com la República Txeca decidiren durant la dècada de 1990 dona de baixa als seus avions més moderns i modernitzar aquests aparells.[42] Finalment, el MiG-23 va causar certa preocupació a la USAAF, portant-los a començar el desenvolupament d'una nova generació de caces.[40]

L'ofensiva de Pasqua: l'ARVN resisteix[modifica | modifica el codi]

L'Ofensiva de Pasqua fracassà perquè el Vietnam del Sud no es desmoronà i els bombarders i vaixells estatunidencs estaven allà.

A les dues de la matinada del 30 de març de 1972, l'artilleria i els míssils de l'EVN van atacar les posicions de l'ARVN a la zona desmilitaritzada amb una potència tal que recordava els pitjors moments a Khe Sanh. Es llançaren 12.000 projectils, 4.000 homes i 200 blindats contra les posicions sud-vienamites a fi d'escombrar-les, envoltar Quang Tri i tornar a ocupar Huế, com ja havien aconseguit el 1968 durant el Tet. Poc després, avançà una altra incursió des de Cambodja per la regió de l'Ham i el Bec de Lloro, assetjant les ciutats d'An Loc i Tay Ninh camí de Saigon. A més, una tercera onada sortí del sud de Cambodja per infiltrar-se al delta del Mecong.

Però tots aquests moviments no eren més que una distracció de l'atac principal que es llançà dies després al centre del país sobre la ciutat de Kontum. Les imatges de carreteres plenes de refugiats, avions tractant d'enlairar-se amb homes penjats de les rampes i vehicles plens de vietnamites espantats semblaven donar la idea que el Vietnam del Sud cauria en pocs dies.

Giap llançà sobre el sud la pràctica totalitat del seu exèrcit amb la intenció d'atemorir als soldats del sud, desfer l'exèrcit enemic i donar el cop de gràcia al règim de Saigon. Va ser necessari un cop d'aquesta mena perquè el timorat president Thieu rellevés del comandament al General Giai i al tinent general Ngo Dzu (ambdós qualificats de covards i corruptes) i posés al capdavant dels seus homes al general Ngo Quang Truong, qualificat per alguns com el millor oficial de Vietnam del Sud.[1] Aquest home enèrgic va detenir les retirades i ordenà que tots els desertors i saquejadors fossin executats. Amb el nou comandament i, potser, lluitant desesperadament perquè no es repetissin de nou les atrocitats de 1968, Hue va poder ser salvada al mateix temps que Kontum i An Loc resistien un atac darrere de l'altre. Tot això va fer que augmentés la confiança dels sud-vietamites en el seu exèrcit.

A l'altre costat del Pacífic, Nixon declarà que llançaria un atac com mai no s'havia vist i ho acomplí. Els 700 avions desplaçats al sud-est asiàtic, inclosos els B-52 amb els seus 24.500kg de bombes, i els bucs fondejats a les aigües del Vietnam del Sud llançaren un atac ferotge que va detenir en algunes ocasions i desintegrà en altres les unitats del nord.

Giap tornà a la seva tàctica de llançar onada rere onada, que li havia donat funestos resultats a Dien Bien Phu, fins a quedar-se sense efectius. Al mateix temps, els carros de combat recent arribats de la Unió Soviètica van ser destruïts pels caces estatunidencs o pels soldats de l'ARVN amb els seus llançadors portàtils.

Finalment, les incursions de l'EVN es van detenir, els bombardeigs van cessar detenint-se l'ofensiva. Les pèrdues del Nord van ser terribles, i gairebé es quedà sense forces per a portar a terme operacions de certa mida el 1973 i 1974. Havia conquerit més del doble del territori de Vietnam del sud del que tenia fins llavors (del 3,7% fins al 9,7%), encara que el 15% d'aquestes conquestes les va perdre durant els anys següents davant l'ARVN, que ja lluitava en solitari.

El fracàs de la vietnamització[modifica | modifica el codi]

El programa de vietnamització va aconseguir alguns èxits, com:

  • Causar un dur cop a la infraestructura del Viet Cong i a l'EVN a Cambodja.
  • Apoderar-se d'abundant munició, provisions i subministraments destinats a les tropes al sud.
  • Armar al règim de Thieu amb abundants provisions de munició i equipament (com posteriorment també farien els soviètics abans de la seva retirada de l'Afganistan).[43]
  • Reduir els quadres de comandament dels comunistes per les accions terroristes del Programa Phoenix.
  • Resistir el gran atac que representà l'ofensiva de Pasqua.

Però no obstant això, els nord-vietnamites també havien aconseguit la seva part:

  • Augmentar el territori sota el seu control.
  • Causar una terrible derrota a l'ARNV a Laos.
  • Conservar la seva capacitat d'acció i les seves línies d'abastiment.
  • Mantenir la moral de combat de les seves tropes, malmesa pels bombardeigs i l'eliminació dels seus membres.

Les fites aconseguides pels comunistes vietnamites coincidien pràcticament amb el que l'Administració Nixon pretenia evitar, i per tant es pot dir que el resultat final de la vietnamització va ser un fracàs.[14] Aquesta opinió sembla que queda confirmada davant de l'ordre que donaria Nixon de bombardejar de forma massiva el Vietnam del Nord i minar tant els ports com els estuaris, accions gairebé realitzades a la desesperada per tal d'aconseguir un acord de pau.

La victòria del Nord i la derrota dels Estats Units[modifica | modifica el codi]

Tot i el que els successos demostraren després, el 1972 i 1973 la derrota del Sud no estava gens clara per a cap de les dues parts. Per un costat estaven combatent sols, però per l'altre estaven recuperant territori i els Estats Units els havia lliurat 2.500 milions de dòlars en armes i municions, suficients per resistir durant diversos anys; i tampoc les circumstàncies internacionals facilitaven les coses a cap bàndol:

Problemes econòmics[modifica | modifica el codi]

Tot i la generosa càrrega de l'arsenal que havien deixat els estatunidencs, la sortida de la guerra reduí en dues ocasions els ajuts econòmics al règim de Saigon (primer per Nixon i després pel Congrés), fins a deixar-les en 700 milions de dòlars anuals. Aquesta retallada als ajuts augmentà el 1975, la qual cosa obligà a deixar a terra a més de 200 avions, la meitat de la força aèria vietnamita.

La Crisi del petroli va fer que augmentessin el preu dels aliments i d'altres productes de primera necessitat a tot el Sud, la qual cosa obligà a molts soldats a realitzar treballs extres fora de les files o a deixar el seu lloc per poder guanyar el suficient per mantenir a les seves famílies, a costa de reduir el temps disponible per a entrenaments i operacions.

Per al Nord les coses no anaven pas millor: la política d'apropament de Nixon a Xina (la famosa Diplomàcia del Ping Pong de 1971 i la visita de Nixon a Pekin el 1972)[44] feia pensar en una disminució de l'ajut militar del gegant asiàtic a Vietnam del Nord. A més, l'URSS també disminuí les seves generoses aportacions de fons i armes a l'haver de preocupar-se per la seguretat de la seva frontera amb Xina, on esporàdicament hi havia efrontaments.

Les Linebaker: els bombardeigs sobre el Nord[modifica | modifica el codi]

A la fotografia, un B-52 llançant bombes. Nixon ordenà la major campanya de bombardeigs durant la guerra, però els resultats finalment quedaren en res

El 8 de maig de 1972, Richard Nixon suspengué les negociacions de París pels continuats atacs de l'EVN i ordenà la campanya de bombardeigs Operació Linebacker per minar els ports, els objectius militars, les vies ferroviàries, les instal·lacions petrolieres, els aeròdroms i els molls de tot el Vietnam del Nord. Segons les fonts estatunidenques, el President estava indignat per les contínues incursions del Nord sobre el Sud, i digué que aquells vietnamites patirien un bombardeig com abans no havien patit mai. Nixon tenia present que l'Operació Rolling Thunder havia desgastat molt a Johnson, i que una campanya encara més dura faria el mateix amb ell, però era un home enèrgic i no dubtà en ordenar la sortida dels Boeing B-52 Stratofortress.

En aquesta ocasió, els F-4 Phantom II i els B-52 anaven equipats amb bombes intel·ligents, que tan famoses es farien en conflictes posteriors, i que segons l'Administració Nixon, només atacarien objectius militars o econòmics, però mai zones habitades per civils. Així, la ferocitat de les bombes es veia compensada per la seva precisió; però els vietnamites ho veien diferent:

« Els estatunidencs diuen que bombardejaven objectius militars o econòmics i declararen que nosaltres ens posàvem al costat de les nostres escoles i hospitals. Això només són excuses per a la temible quantitat de víctimes que ocasionaren entre la població civil. Les escoles i hospitals van ser construïdes durant l'època dels francesos, abans de les hostilitats, i nosaltres no eren tan ximples com per atraure el foc sobre els nostres fills i els nostres malalts situant objectius potencials al seu costat. La seva definició de "bombes de precisió" no es pot mantenir davant illes de veïns totalment destruïdes, com la zona de Kham Thien, que estava densament poblada; o l'hospital de Bac Mai, de 1.000 llits, ambdós destruïts per bombes. »

Aquesta campanya va ser encara més temible que Rolling Thunder, i l'eficàcia d'aquestes armes superà en molt a les anteriors: en aquesta ocasió es llançaren 155.548 tones de bombes en 41.000 missions. Així, les fàbriques van ser pràcticament destruïdes per complert, igual que les comunicacions ferroviàries (incloent el famós pont de Thanh Hoa, que va rebre l'impacte de 15 bombes guiades per làser i es desplomà), i les ciutats de Hanoi i Haiphong, encara intactes, també va ser atacades.

Segons les fonts occidentals, els bombardeigs no perseguien portar al Vietnam del Nord de nou a la taula de negociacions, sinó demostrar a Vietnam del Sud que els seguirien donant suport encara que retiressin als seus soldats. Però Nixon perseguia una sortida honorable per a la que seria la primera derrota militar pel seu país, i aquesta circumstància també influí en la decisió de llançar els bombardeigs.

Des del punt de vista estatunidenc, les operacions Linebaker van minvar la moral vietnamita, i el govern de Hanoi començà a pensar en tornar a la taula de negociacions. Realment, els avions estatunidencs complicaren molt les coses al poble vietnamita.

« La sirena sonava de vegades fins a 20 vegades al dia. Les incursions continuaven de nit, obligant-nos a sortir del llit enmig del fred hivernal i ficar-nos a uns refugis humits »

El 23 d'octubre els bombardeigs s'aturaren i es reprengueren les negociacions. Però uns mesos després, els líders nord-vietnamites no veieren satisfetes les seves demandes per començar a negociar i es retiraren de nou. En aquella època havien rebut míssils SAM (terra-aire) soviètics i confiaven en poder resistir els nous atacs; però a més coneixien la resistència del seu poble i la situació als Estats Units, per la qual cosa l'amenaça de nous bombardeigs no els impressionà massa.

Nixon, habitualment ferm en les seves decisions i enèrgic en la seva aplicació, reinicià els bombardeigs (campanya coneguda extraoficialment com a Operació Linebacker II) entre el 18 i el 29 de desembre de 1972 (aturant-se només el dia de Nadal).

Em aquesta segona fase de la campanya caigueren 20.370 tones de bombes, matant a unes 1.000 persones, aturant les comunicacions internes, malmentent la xarxa elèctrica i destruint la totalitat de la força aèria vietnamita. Però el preu va ser alt: els vietnamites van abatre 26 avions (15 d'ells B-52) i capturaren a diversos pilots, la qual cosa feia augmentar el seu marge de negociació a París i constituint una de les majors preocupacions que el conflicte deixà en anys posteriors: on estan els pilots desapareguts en combat?

Per a Nixon s'haven aconseguit gairebé tots els objectius: demostrar al seu aliat del sud que el seu suport seguiria tot i la retirada, i reprendre les conversacions. Per a molts vietnamites, la conclusió era una altra:

« El 30 de desembre Nixon va suspendre els bombardeigs, i 9 dies després es tornaren a prendre les converses a París. Le Duc Tho, el nostre negociador en cap, no s'apartà de la posició que havia mantingut des d'abans dels bombardeigs. No s'acceptaren els canvis estatunidencs. Nixon claudicà i se signaren els Acords de Pau entre el Vietnam del Nord i els Estats Units el 27 de gener, majorment en els mateixos termes plantejats l'octubre anterior. La voluntat de ferro del nostre poble i la seva creença en el destí havien donat els seus fruits. Havíem sobreviscut al poder dels Estats Units. »

L'alto el foc de París[modifica | modifica el codi]

Tots els bàndols realitzaren molts esforços a París per demostrar que ells no havien perdut la guerra, tot i que van ser en va. A la imatge, diversos representants signen l'acord de pau el 27 de gener de 1973

El 27 de gener de 1973 la delegació del Vietnam del Sud, la del Nord, l'estatunidenca i la del Govern Provisional de la República de Vietnam del Sud (el Viet Cong) signaren els Acords de Pau de París.[45] El document presentava 23 articles amb les missions de cadascun dels bàndols, i va ser preparat fins als mínims detalls, però el Vietnam del Sud en quedà exclòs. Els estatunidencs tenien presa per tancar aquest capítol de la seva història. Els acords suposaven l'alto el foc, la retirada dels estatunidencs en 60 dies i, a canvi, la celebració d'eleccions al sud i l'intercanvi de presoners. El 29 de març surt l'últim soldat estatunidenc del Vietnam del Sud,[46] quedant només els marines que guardaven l'ambaixada a Saigon.

Per als Estats Units, aquests acords representaven un respir: amb el final de la seva participació a la guerra s'estalviava uns 800 milions de dòlars, a més d'alleugerir la gran tensió que es vivia al país. Però pels vietnamites només representava una pausa a la lluita. Pel seu costat, el govern del sud anuncià que no celebraria eleccions al seu territori.

Davant l'arribada de l'alto el foc els combats es tornaren més violents per tal de guanyar el màxim territori possible. Però el govern de Saigon acollí la notícia amb indiferència i decidí afrontar l'atac del Nord. Els Estats Units havien promès seguir donant suport econòmicament al Sud, però ben aviat reduïren les partides econòmiques fins a pràcticament suspendre-les en temps del President Gerald Ford.

Hanoi es prepara[modifica | modifica el codi]

Encara que la victòria no es veia a curt termini i que els homes de Giap estaven retrocedint davant de l'ARVN, havien indicis que els territoris capturats durant l'Ofensiva de Pasqua i assegurats als Acords de París constituïen una base sòlida per a l'atac final:

  • a finals de 1974, Hanoi havia doblat el nombre de combatents (de 150.000 a 300.000)
  • havia construït una xarxa de carreteres des de la província de Quang Tri fins al Mekong per permetre la marxa d'homes i màquines
  • l'aeròdrom de Khe Sanh tornava a estar operatiu i en poder seu
  • quedà obert l'oleoducte fins a Loc Ninh per enviar combustible fins al sud
  • la Ruta Ho Chi Minh, lliure ja de bombardeigs, era transitada per tota mena de vehicles

A inicis de 1974 les zones de Quang Nam i Quang Ngai van ser atacades, mentre que al maig es registraren intensos combats a Ben Cat i Thuong Duc va ser recuperat per l'ARNV amb molta dificultat. Però a la primavera de 1974, l'EVN havia recuperat tot el territori perdut al delta del Mecong.

Els preeliminars de l'Ofensiva de Primavera[modifica | modifica el codi]

Un soldat del Viet Cong sosté un fusell AK-47 sota la bandera del Viet Cong mentre que participa en la cerimònia d'intercanvi de presoners supervisat per la junta militar de les quatre potències, al 1973.

En un inici, la gran derrota patida a l'ofensiva de Pasqua feia dubtar al politburó d'aconseguir una ràpida victòria. Més aviat, el que tractaven d'aconseguir era una posició més forta, a ser possible partint el país en dos, preparant-se per a l'atac final que tindria lloc el 1976.

Mentre, al Sud, el general nord-vietnamita Trần Văn Trà demanava la realització d'una gran acció a uns 10 kilòmetres de la capital. Insistia en que, d'aquesta manera, es podria aconseguir una victòria ràpida. El pla consistia en dividir les Terres Altes Centrals fins a la ciutat de Pleiku i tallar la seva connexió amb Ban Me Thuot. Inicialment, la petició es posposà; però, finalment, Hanoi decidí iniciar l'ofensiva i el general Van Tieng Dung va ser enviat al sud per preparar totes les accions.

L'1 de març de 1975, l'EVN tallà els enclavaments terrestres amb Ban Me Thuot, i la ciutat caigué el dia 13 de març. L'atac va comportar que el president Thieu prengués dues decisions errònies i que en aquells moments esdevingueren tràgiques:

  • Treure les seves forces de Pleiku i Kontum per a concentrar-les a Ban Me Thuot, encara que aquesta acabava de caure.
  • Abandonar la zona desmilitaritzada, replegant tots els efectius de la ciutat de Quang Tri cap a Hue i Da Nang.

La retirada es convertí en una desbandada. La pressió de l'exèrcit enemic, el pànic dels civils que fugien atemorits i la ineptitud del comandament que no pogué fer una retirada ordenada (una de les missions considerades més difícils) minaren per complert la cohesió i l'esperit de lluita dels soldats que, en lloc de defensar les ciutats esmentades, fugiren entre la multitud. En un intent d'evitar una derrota catastròfica, Theiu ordenà la mobilització general per tractar de contenir una ofensiva imparable. L'esforç va ser inútil, Hue caigué el 25 de març i el dia 30, Da Nang. A les Terres Altes també regnà el pànic i només dos dies després el territori caigué en poder del Nord.

Com posteriorment reconeixeria el general Van Tieng Dung, aquell va ser un cop de sort amb el que no hi comptaven. Davant totes aquestes notícies, el politburó de Le Duc Tho i la junta militar de Giap enviaren cables aprovant la mobilització demanada per Dung. Aquest general comenta les discussions que hi havia hagut per quin seria el camp de batalla triat. Finalment es decidí que fos la regió de Tay Nguyen, ja que el Sud només tenia dues divisions per defensar-la, a més de escampades. Quan el nord atacà, aquestes no van poder oferir gran resistència, doncs tot el país era un caos.

Al govern de Saigon només li quedava la carta de combatre a les províncies del sud (les més riques), a l'espera que les pluges del monsó ho aturaria tot. Mentrestant, el Viet-Cong assentava les seves bases i organitzava un Govern Revolucionari Provisional. Alhora, si bé els contactes amb els Estats Units per aconseguir suport aeri no es van deixar, en aquesta ocasió només van rebre bones paraules d'un país que volia oblidar com més aviat millor tot aquell conflicte.

L'Ofensiva de Primavera[modifica | modifica el codi]

Aquell ensorrament al nord del país i a les Terres Altes Centrals modificà la percepció que tenien els dirigents d'una victòria per a l'any següent. També canvià tot a Saigon, que tractà d'establir negociacions amb els comunistes. Aquests exigiren la desaparició de Thieu de l'escena política, abandonant finalment el poder el 21 d'abril i sent substituït pel general Duong Van Minh.[44] A finals de març, el politburó es tornà a reunir i es decidí a llançar l'Ofensiva. Dung recordà el discurs pronunciat després de la reunió:

« La nostra ofensiva general començà a la campanya de Tay Nguyen. Ara ha arribat una nova oportunitat estratègica i les condicions permeten un ràpid final per a la nostra resolució d'alliberar el Sud. Vam decidir concentrar ràpidament les nostres forces, armes i material per alliberar Saigon abans de l'estació de les pluges. »

El 22 d'abril, diversos avions A-37 capturats a l'enemic van volar fins a Tan Son Nhut, i valent-se de la seva aparença, van atacar la torre de control i destruïren nombrosos caces. El fum es va poder veure des de Saigon, amb el pànic conseqüent.

El general Cao Van Vien ordenà als seus homes defensar les posicions fins al final, i poc després va fugir. El President Thieu va fer el mateix. El 28 d'abril Duong Van Minh va ocupar el seu càrrec. Unitats senceres de Saigon es rendien al pas dels comunistes, que avançaven capturant una ciutat rere l'altra sota el lema "En el millor moment, amb la major rapidesa, la major gosadia i la major sorpresa, i segurs de la victòria".

La rendició incondicional[modifica | modifica el codi]

Al 1975 ja no quedava cap lloc on poguessin anar els refugiats. A la foto, evacuats sudvietnamites travessen la coberta d'un vaixell nord-americà durant l'operació "Frequent Wind" a l'abril de 1975, per a la seva posterior transferència a Filipines o a la base de Camp Pendleton, Califòrnia

A les 00:00 del 29 d'abril, Saigon va ser atacada des de totes les direccions, excepte el mar. Per la Zona Desmilitaritzada penetraren més unitats, així com des de Laos i des del centre nord de Cambodja.

A un bosc de cautxú proper a Dau Giay estava situada una unitat d'atac en profunditat formada per una brigada de carros de combat, un regiment d'infanteria i algunes unitats més. Portaven els vehicles camuflats amb branques, els braços amb cintes vermelles per distingir-se i els uniformes impecables per capturar la capital.

El general Cao Van Vien signà l'ordre de resistir amb la frase defensar fins a la mort, fins al final, la porció de terra que ens queda... desertant poc després del seu lloc i fugint del país.

A les 15:00 del 29 d'abril, els transports, blindats i carros de combat de la unitat d'atac en profunditat sortiren del bosc i arribaren a la capital esclafant tota resistència que van trobar. L'endemà van arribar a Saigon, mentre que la gent tractava de fugir per qualsevol mitjà, ocupant els carrers de la capital i avançant cap al quarter general de l'estat major, el Palau de la Independència, el quarter general de la Zona Capital Especial, el Directori General de la Policia i l'aeròdrom de Tan Son Nhut amb gran rapidesa. Fins i tot els periodistes es quedaren bocabadats quan reberen la notícia que havien penetrat al Palau Presidencial (els tanquistes vietnamites van tenir la cortesia de repetir l'acte poc després perquè ho poguessin fotografiar). Era la caiguda de Saigon.

Els comunistes van pujar les escales del palau amb les seves banderes. Van arribar al despatx del president i entraren. Amb certa dignitat Minh els digué: "Els hem estat esperant per a poder transferir-los el govern". La resposta va ser: "Vostè no té rés per transferir. Pot rendir-se incondicionalment".[1]

Repercussions del conflicte[modifica | modifica el codi]

Probablement, pocs conflictes han tingut tantes repercussions a la Història contemporània com el del Vietnam, i també poc han atret més l'atenció de novel·listes i, sobretot, cineastes.

Als Estats Units[modifica | modifica el codi]

Les claus de la derrota nord-americana
Segons Andreu Mayayo, les claus de la derrota americana són:
  1. Els EUA cometeren un error polític derivat de la guerra freda i l'anomenada teoria del dòmino, que intentava barrar el pas al comunisme. El problema al Vietnam del Sud no era, però, el comunisme, sinó el conflicte entre una dictadura feble i inestable, sostinguda pels mandaris (el 2% de la població, però que acaparava la meitat de la propietat de la terra), i una oposició hegemònica que abraçava des del budistes als comunistes.
  2. El suport de la República Democràtica del Vietnam al Viet Cong fou decisiu, així com la utilització per part de la guerrilla de l'espai territorial de Laos i Cambodja i els subministraments militars de la Xina i l'URSS.
  3. El cost humà i econòmic de la guerra provocà el rebuig de l'opinió pública nord-americana, cada cop més convençuda que la intervenció militar era un error.
  4. El relleu i la selva vietnamites van jugar a favor de la lluita guerrillera del Viet-cong.

[47]

Els bombardeigs massius i la crueltat de la guerra retransmesa en directe per primera vegada pels mitjans de comunicació acabaren de canviar la imatge que encara hi havia a molts països dels Estats Units, i especialment la que tenien els propis estatunidencs de sí mateixos. La imatge d'un país enorme esclafant a un altre de petit, i la dels seus soldats realitzant matances fora i dins van resultar demolidores, deixant esclafat (però no mort) l'esperit del Destí Manifest. A les eleccions de 1968, un president dedicat a les reformes socials com Lyndon Johnson s'hagué d'enfrontar a grans desafiaments per part de dos demòcrates oposats a la guerra: els senadors Eugene McCarthy i Bob Kennedy (germà de l'assassinat President Kennedy i també assassinat al final de la campanya). El 31 de març, en vista d'una derrota humiliant segons les enquestes i de la incessant prolongació del conflicte al Vietnam, Johnson es retirà de la contesa presidencial i oferí negociar el final de la guerra. La reelecció de Nixon el 1972 provocà un èxode massiu de ciutadans descontents cap a països com Canadà.[48]

L'oposició a la guerra s'estengué dins i fora dels Estats Units entre la joventut, sent una de les causes dels moviments contra el sistema, com el moviment hippie. Les universitats estatunidenques van ser escenari de manifestacions de protesta contra la implicació dels Estats Units en aquesta guerra no declarada i, en opinió de molts, injustificada. Va haver encontres violents entre els estudiants i la policia amb diverses matances. A l'octubre de 1967, uns 200.000 manifestants marxaren davant del Pentàgon, a Washington, exigint la pau, sent un dels punts més àlgids del moviment pacifista. També és cert que dita situació coincidí amb un dels moments de màxima prosperitat econòmica amb una gran demanda de treball, la qual cosa donava molta seguretat a la joventut i possibilitats de canviar modes i costums.

Una manifestant ofereix una flor a un policia militar durant una protesta anti-Vietnam a Arlington, Virgina, 1967

La signatura dels acords de pau a París no va ser una sortida honorable, com pretenia Nixon, com després demostrà la societat nord-americana cap als desapareguts en combat i, en dècades posteriors, a tots els que evitaren el conflicte d'una manera o altra. A més, el conflicte deixà centenars de milers de soldats amb una àmplia addicció a les drogues i afectats pels efectes de l'agent taronja usat durant la guerra.

L'exèrcit estatunidenc afirmà sempre que havia lluitat com calia, i si no va aconseguir la victòria va ser per tenir les mans lligades a l'esquena, havent de portar als periodistes fins al mateix front, no podent enfrontar-se com desitjaven, etc. Però el trauma de Vietnam durà molt més als militars que no pas a la societat en general. Així, les referències a aquest conflicte en qualsevol guió de cinema que requereixi l'ajut del Pentàgon són discutides fins a la sacietat fins i tot amb l'amenaça de trencar la col·laboració si no s'atén a les seves demandes,[49] com va ser el cas d'Oficial i Cavaller sobre les cançons que cantaven els cadets sobre els nens i el napalm, o TAPS Més enllà de l'honor, on es van haver de canviar els diàlegs, el final i l'actitud del capità de la Guàrdia Nacional perquè s'estrenava deu anys després de la matança de Kent State i podia recordar el fet (els productors necessitaven els carros i els helicòpters), o al mateix James Bond, uns 30 anys després de finalitzar el conflicte, els guionistes van haver de suprimir una frase sobre la possibilitat de començar una nova guerra contra Vietnam si era descobert i pot ser que aquest cop guanyem.[49]

Per Vietnam[modifica | modifica el codi]

La victòria davant del capitalisme no portà la pau al Vietnam, com el canvi de nom de la seva festa nacional pel de Dia de la Pau pot fer creure. Pocs anys després envairien Cambodja, i els refugiats van seguir augmentant sense que cap país volgués fer-se'n càrrec. Tot i que la invasió del seu veí portà l'alliberament dels cambotjans del seu règim maoista, un dels més sanguinaris del planeta (sinó el que més), no aconseguí la pau. Les lluites contra les restes dels khmers rojos es prolongaren fins a més d'una dècada, amb continuats anuncis de retirada que es retardaven o no s'acomplien, fins que als anys 90 se celebraren eleccions en aquell país.

L'antic Vietnam del Nord va perdre el 70% de la seva infraestructura industrial i de transport, a més de 3.000 escoles, 15 centres universitaris i 10 hospitals.[14]

El medi ambient vietnamita quedà profundament malmès per l'ús d'agent taronja, que desfolià grans extensions de seva que no han tornat a recuperar-se per la invasió del bambú i altres plantes. Però encara pitjor van ser els efectes d'aquestes substàncies sobre la població, tot i que aparentment era innocu, provocà milers d'avortaments, esterilitat i naixements amb malformacions, a més de tots els fills il·legítims amb faccions caucàsiques i africanes, deixats en la pobresa i marginació pels soldats estatunidencs.

A més, els milers d'explosius, municions i mines sense esclatar ni retirar als boscos i arrossars han causat molts danys a l'agricultura, a més de morts entre camperols i amputacions (especialment entre els nens). Aquests efectes provocaren la baixada de producció a les explotacions agrícoles i l'augment de la població urbana que fugia del camp, convertit en camp de batalla. S'han comptabilitzat 10.500.000 refugiats, creant unes pèrdues de 200.000 milions de dòlars.[14]

També és veritat que, tot i que silenciats per la censura oficial, molts vietnamites enyoraven els temps dels iankis i els seus diners.[1] Però amb l'obertura de relacions diplomàtiques als anys 90 i l'ajut econòmic estatunidenc s'han produït situacions de cert desconcert davant tanta generositat.

Les enormes infraestructures de túnels excavats per tot Vietnam actualment formen part de les atraccions que visiten els turistes. Es poden veure les entrades camuflades, recórrer les seves galeries, asseure's a les seves de reunions i fins i tot disparar amb els AK-47. Aquest turisme de guerra ha contribuït a aixecar l'economia del país, molt afeblida després de la caiguda de l'URSS.

Per a la resta del món[modifica | modifica el codi]

La impressió que un poble pobre però molt motivat podia vèncer a la major potència mundial emprant la guerra de guerrilles va endinsar-se molt en la majoria dels països; fins al punt de considerar-se com el mitjà definitiu de lluita de les nacions pobres contra les riques, cosa de la qual posteriorment s'han apartat moviments com els dels Sense Terra sud-americans.

Helicòpters amb el seu blindatge i els dos parells d'aspes, o la implantació definitiva de les armilles antibales i antifragments es deuen en part a les experiències al Vietnam. A més a més, molts pocs governs amb el suport dels Estats Units van perdre una guerra de guerrilles.[50]

Una conseqüència nefasta d'aquella guerra va ser que Occident no s'interessà per genocidi cambodjà per ser un poble poc desenvolupat que també havia aconseguit vèncer a un aliat dels Estats Units i, per tant, en la mentalitat d'esquerra/revolucionària, no podia ser dolent o si ho era, els informes aportats per organismes com Amnistia Internacional es qualificaven de falses o manipulades pels serveis d'intel·ligència estatunidencs.

Es pot dir que l'Exèrcit dels Estats Units van aprendre molt de les seves experiències al Vietnam. Encara que els polítics d'aquell país van tenir cura després en no fer combatre als seus assessors al costat de les forces locals en regions com Centreamèrica, l'experiència obtinguda al sud-est asiàtic serví per formar a les tropes de països com El Salvador, Guatemala, Hondures, etc. i ser una de les causes per aconseguir detenir els moviments guerrillers d'ideologia comunista a Centreamèrica, que preocuparien als Estats Units en dècades posteriors.[51] En aquella regió, només Nicaragua venceria a la seva revolució.[50]

Al continent africà, només a Etiòpia va vèncer una revolució marxista el 1977[50] La. La famosa i ineficaç Línia McNamara es posà de nou en pràctica al Sàhara Occidental per aturar els atacs del Front Polisari, que van estar a punt per derrotar per complert al Marroc. Aquests murs de separació entre l'anomenat Sahara Útil i la resta del desert fan servir la mateixa tecnologia de sensors de moviment, detectors de personal i bateries darrere de les barreres físiques que la usada a la Zona Desmilitaritzada, però l'experiència obtinguda va per metre millorar la tecnologia usada a la selva i suposaren així un dels motius pels que Marroc aconseguís contenir al Polisari.[52]

A Europa, ni l'ELAS a Grècia ni el Dev Sol a Turquia van aconseguir imposar-se.[50] Finalment, ni a Àsia ni a Oceania cap moviment marxista aconseguí l'èxit dels vietnamites.[50]

Després del fracàs al Vietnam, les diverses administracions estatunidenques van tractar d'evitar la participació directa en qualsevol altre conflicte, especialment a Amèrica. Tanmateix, quan aquestes es van portar a terme als diferents governs reaccionaren amb rapidesa: l'Administració Clinton retirà a temps les forces enviades a Somàlia per evitar que aquella intervenció se sentís com una nova derrota. A la dècada anterior, l'Administració Reagan retirà del Líban les tropes allà estacionades després d'un atemptat suïcida a Beirut.[50]

La utilització massiva de l'helicòpter en una guerra asimètrica es demostrà correcta, tot i la derrota final. Tant és així que als conflictes posteriors s'han usat de forma massiva. A les invasions d'Iraq i Afganistan s'han demostrat com el millor mètode per a combatre a un enemic dispers i extremadament mòbil a l'anomenada "Guerra contra el Terrorisme". Així, la majoria dels exèrcits d'inicis del segle XXI van tendir a reforçar i diversificar les seves flotes d'helicòpters davant dels més cridaners, però menys eficaços, caces i bombarders.[53]

La influència al cinema[modifica | modifica el codi]

Tot i que en un inici la guerra del Vietnam no cridà excessivament l'atenció de Hol·lywood, als anys 80 la producció de pel·lícules sobre el tema va florir amb títols molt destacats com Apocalypse Now o Platoon. Aquesta atenció per part de la indústria cinematogràfica nord-americana contrasta amb l'escàs interès del cinema francès per la seva derrota una generació abans.[14]

Al contrari que les anàlisis històriques i fins i tot la pròpia societat estatunidenca, el cinema sí que va saber assimilar la derrota estatunidenca.[1] Així es passà de la patriòtica i poc creïble Green Berets de John Wayne, en la que apareixen els sacrificats membres de les Forces Especials dels Estats Units en la seva lluita contra els malvats comunistes, obviant les temibles tortures que el llibre original narrava,[49] a una més crítica Apocalypse Now, que preferí arribar a uns pressupostos astronòmics abans de rendir-se a la censura del Pentàgon a canvi dels seus helicòpters.[49] Pel seu costat, el director Oliver Stone realitzà entre 1986 i 1993 tres obres sobre la guerra: Platoon, Nascut el 4 de juliol i Cel i Terra. Platoon va rebre 4 premis Oscars i deixà fora de lloc als veterans de guerra, ja que no els retratava pas com a herois (apareix el fragging, les violacions a nenes, els assassinats, l'incendi de poblats, la droga), però també els mostra en situacions molt dures que es veuen obligats a acceptar per la seva condició de pobres, a més del fet que no tots són iguals i també hi ha herois, com el sergent Elias Grodin (interpretat per Willem Dafoe). Born on the Fourth of July només va obtenir dos Oscar (un al millor director), però guanyà als Globus d'Or. A Cel i Terra, basada en els llibres de Le Ly Hayslip, Stone provà d'apropar-se a la visió vietnamita del conflicte, emfatitzant les penúries patides per una jove vietnamita a la que convertia en narradora del film en una versió que cerca un punt de vista neutral, narrant els horrors i les atrocitats d'ambdós bàndols.

Altres clàssics del tema són Full Metal Jacket de Stanley Kubrick i El turó de l'hamburguesa, de John Irvin. També és interessant Jardins de pedra, de Francis Ford Coppola, on uns veterans madurs intenten fer veure a un jove impulsiu que no podran guanyar aquella guerra, davant la creença que amb la seva potència de foc i la seva alta tecnologia podran guanyar contra els arcs i fletxes dels vietnamites (una clara metàfora d'una de les causes de la derrota, el fet de pensar que podrien guanyar a un país subdesenvolupat només a base de bombes)[14]

Una absència en molts llargmetratges és la postura vietnamita, amb poques excepcions com Vietnam Vietnam, mostrant la participació australiana i les accions vietnamites als poblats. S'hauria d'esperar gairebé al segle XXI per veure Quan erem soldats i endinsar-nos una mica més en la vida dels túnels amb els soldats del nord.

També és interessant el musical Hair, doncs mostra l'actitud de la societat civil (especialment del moviment hippie) davant la guerra.

Informació sobre uniformes[modifica | modifica el codi]

Els estatunidencs rebia com a roba de camp o de feines 4 pantalons de cotó de color verd oliva o verd boreal, confeccionats amb una butxaca als costats i dues butxaques al darrere amb solapes abotonades.

Rebia 4 camises de feina de cotó de color verd oliva, amb una única butxaca al pit. Els galons de rang es portaven en aquestes camises. Els uniformes americans potser eren els més sofisticats, però també eren molt incòmodes, doncs en part estaven fets de material sintètic. En total, els Estats Units van arribar a produir gairebé 30 milions de pantalons i camises, gairebé el triple que no pas soldats.

Òbviament, els uniformes nord-americans eren de millor qualitat que no pas els artesanals del Viet Cong. Va existir una certa controvèrsia en el debat referent a si la roba interior havia de ser també de color de camuflatge, en cas que els soldats destinats a primera línia de foc tinguessin problemes de camuflatge a l'haver de fer les seves necessitats. Finalment, aquesta idea es desestimà, i als partidaris de mantenir la roba interior blanca, un fet curiós els donà la raó: un grup de soldats havien quedat perduts a la selva, i per aconseguir cridar l'atenció d'algun pilot, van posar la seva roba interior blanca sobre el terra verd formant les sigles SOS. Finalment, van salvar-se.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 Varios, Nam, Crónica de la guerra de Vietnam, 1988, Editorial Planeta-De Agostini, Barcelona, ISBN 84-395-0766-6
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Aaron Ulrich (Editor); Edward FeuerHerd (Producer & Director). Heart of Darkness: The Vietnam War Chronicles 1945-1975 (Box set, Color, Dolby, DVD-Video, Full Screen, NTSC) [Documentary]. Koch Vision. Event occurs at 321 minutes. ISBN 1-4172-2920-9.
  3. Soames, John. A History of the World, Routledge, 2005.
  4. També es pot escriure en minúscules (guerra del Vietnam) perquè mai va ser una guerra declarada
  5. «Vietnam War». Encyclopedia Britannica. [Consulta: 5 de març de 2008]. «Meanwhile, the United States, its military demoralized and its civilian electorate deeply divided, began a process of coming to terms with defeat in its longest and most controversial war»
  6. 6,0 6,1 6,2 Alfredo Bosque Coma. "Españoles en Vietnam", La aventura de la Historia, núm. 30, Arlanza Ediciones, Madrid, abril de 2001
  7. Luciano Garibaldi. Un siglo de guerras, Librería Universitaria de Barcelona, S.L, Barcelona, 2002, ISBN 84-89978-36-0
  8. Segons va informar el govern de Hanoi amb ocasió del 20è aniversari, Agence France Presse, 4 d'abril de 1995 (http://www.rjsmith.com/kia_tbl.html)
  9. José María Carrascal. La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, juliol de 2006.
  10. Neale, Jonathan. The American War, p. 17
  11. Agreement on the Cessation of Hostilities in Viet-Nam, 20 de juliol de 1954
  12. 12,0 12,1 Peter Arnett. Vietnam la guerra de los 10 000 días (1945-1975), Editorial Planeta-De Agostini, Barcelona, 1993, Dipòsit Legal NA-212/1993
  13. 13,0 13,1 David Solar. "Ocaso Francés en Indochina", núm. 62 de La aventura de la Historia, Madrid, Arlanza Ediciones, desembre de 2003.
  14. 14,00 14,01 14,02 14,03 14,04 14,05 14,06 14,07 14,08 14,09 14,10 14,11 María Teresa Largo Alonso. La guerra de Vietnam, Ediciones Akal, Madrid, 2002, ISBN 84-460-0454-2
  15. Carl Sagan. Un punto azul pálido, Editorial Planeta, Barcelona, 1996, ISBN 84-08-01645-8
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 Diversos autors. Los músculos de la guerra, cap. 13, Londres, BBC, 1984
  17. 17,0 17,1 Peter Arnett. Bombardeos aéreo - Vietnam la guerra de los 10.000 días (1945-1975), Editorial Planeta-De Agostini, Barcelona, 1993, dipòsit legal NA-212/1993
  18. 18,0 18,1 José María Saenz. "De todo y para todo", Avion Revue núm. 275, Motor Press Ibérica, Madrid, maig de 2005
  19. 19,0 19,1 19,2 Diversos autors. 1° de Caballería: Vietnam, núm. 9 de Cuerpos de Élite, Barcelona, Planeta de Agostini, 1986, ISBN 84-7598-185-2
  20. "El carro de combate", capítol 4 de Soldados, BBC, Londres. 1984
  21. Noticias con Historia, La aventura de la Historia, Madrid, Arlanza Ediciones, juliol de 2006
  22. Varios, Capítulo 1 de Soldados, Londres, BBC, 1984
  23. «Revelan que unos 11 mil efectivos del Ejército soviético combatieron en Vietnam» (en castellà). Agència EFE via La Segunda, 15-2-2008. [Consulta: 16-02-2008].
  24. Max Walmer. Guía Ilustrada de Fuerzas de Élite 2, Tecnología Militar, Ediciones Orbis, Barcelona, 1986, ISBN 84-7634-926-2
  25. 25,0 25,1 John Williams. "Mañana será un día maravilloso", cap. 14 de El mundo en guerra, Thames Television Int. Ltd, Londres
  26. Alfredo Bosque. "Lucha o revienta, un español en Indochina", núm. 62 de La aventura de la Historia, Madrid, Arlanza Ediciones, desembre de 2003
  27. Boyne 2003, p. 327.
  28. Boyne 2003, p. 329.
  29. Boyne 2003, p. 331.
  30. Lockee 1969, p. 143.
  31. 31,0 31,1 Diversos autors. "Irregulares", cap. 12 de Soldados, Londres, BBC, 1984.
  32. 32,0 32,1 Diversos autors. Guía ilustrada de guerra aérea sobre Vietnam (I), Tecnología militar, Ediciones Orbys, Barcelona, 1986, ISBN 84-7634-711-1
  33. Larsen, Stanley Robert; Collins, James Lawton, Jr.. «CHAPTER VI, The Republic of Korea». A: Allied Participation in Vietnam. Department of the Army, 1975. Library of Congress Catalog Card Number 74-28217. 
  34. Nugus/Martin Productinos. Cuerpos de élite, BBC, Londres, 2005, del Llibre-DVD traduït al castellà, Cuerpos de élite Misión Imposible, ISBN 84-609-6758-1
  35. «Vietnam War 1962-72». [Consulta: 5 d'octubre de 2008].
  36. Peter Batty. Visiones de la guerra. La batalla de Dien Bien Fu, ed. Margaret Harris, Pamplona, IVS (Internacional Video Sistemas), D.L., 1990
  37. Diversos autors. "De Indochina a Vietnam", núm. 10 de Grandes Batallas de la Historia, Ediciones Dolmen, Madrid, 2004, ISBN 84-96193-46-2
  38. Julio Martín Alarcón. "Tribulaciones de un vendedor", La aventura de la Historia Madrid, Arlanza Ediciones, juliol de 2006
  39. Libro Guinness de los Récords, Ediciones MAEVA, Estella-Lizarra, 1987, ISBN 84-86478-04-9
  40. 40,0 40,1 40,2 Diversos. Guía Ilustrada de Cazas Modernos, Tecnología Militar (en castellà). Barcelona: Orbis, 1985. ISBN 84-7634-579-8. 
  41. Diversos autors. "Phantom contra MiG", núm. 2 de Cuerpos de Elite, Ed. Delta, Barcelona, ISBN 84-7598-185-2
  42. Julio Maíz. "La mejor opción", núm. 279, Avion Revue, Motor-Press Ibérica, Madrid, setembre de 2005
  43. Arturo Arnalte. "El Vietnam soviético", núm. 37 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, novembre de 2001
  44. 44,0 44,1 Diversos autors. Crónica del siglo XX, Plaza & Janés Eds., Barcelona, 1986, ISBN 84-01-60298-X
  45. «Agreement on Ending the War and Restoring Peace in Vietnam, signed in Paris and entered into force January 17, 1973.» (en anglès). Mount Holyoke College, 17/1/1973. [Consulta: 22/10/2011].
  46. Westheider, James. Fighting in Vietnam: The Experience of the Us Soldier (en anglès). Stackpole Books, 2011, p.27. ISBN 0811708314. 
  47. A «Per què els EUA van perdre al Vietnam». Sàpiens, número 15, gener 2004.
  48. Informativo Antena 3, Antena 3 TV, Madrid, 5 de novembre de 2004
  49. 49,0 49,1 49,2 49,3 Robb, David L. Operación Hollywood (en castellà). Barcelona: Océano, 2006. ISBN 84-494-2696-0. 
  50. 50,0 50,1 50,2 50,3 50,4 50,5 Diversos autors. Historia de la Guerra - The Times (Atlas), La esfera de los libros, Madrid, 2006, ISBN 84-9734-505-3
  51. Diversos autors. "El patio Trasero", núm. 90 de Cuerpos de Elite, Planeta-Agostini, Barcelona, 1986, ISBN 84-7598-185-2
  52. David Solar. "Sin Solución. Sáhara, 30 años de conflicto", núm. 89 de La aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, març de 2006
  53. José Mª Sainz. "El día que cambió el poder aéreo", Avion Revue, núm. 291, Motor Press Ibérica, Madrid, 2006.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Boyne, Walter J. The Influence of Air Power upon History. Pelican, 2003. ISBN 1-58980-034-6. 
  • Lockee, Garette E.. «PIRAZ» (en anglès). United States Naval Institute Proceedings, Abril de 1969.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra de Vietnam