Guerra dels mercenaris
De Viquipèdia
La Guerra dels mercenaris (240 aC, també anomenada "Guerra líbia") va ser una revolta dels exèrcits de mercenaris al servei de Cartago durant i al final la Primera Guerra Púnica, i que va comptar amb el suport d'assentaments a Líbia descontents amb el control cartaginès. Quan Amílcar Barca va tornar a l'Àfrica després de la Primera Guerra Púnica, les seves tropes, que s'havien mantingut fidels només pel seu carisma i per la promesa d'una bona paga, es van revoltar quan les recompenses per la campanya van ser retingudes pels opositors polítics d'Amílcar dins l'aristocràcia. Aquesta guerra va representar un gran perill per a Cartago, ja que va ser una campanya molt violenta i destructiva. Aquest perill ja l'havia advertit Amílcar als generals de l'aristocràcia.
El comandament contra els rebel es va donar al general (i cap aristocràtic) Hannó, que no va aconseguir res. Al cap d'un temps Amílcar Barca fou cridat i va haver d'agafar el comandament de les forces lleials. Els mercenaris sollevats estaven dirigits per Espendi i Mató, i se'ls havien units els númides. Els rebels dominaven tot l'interior del país i assetjaven Útica i Hippo les dos úniques ciutat lleials a Cartago.
Amílcar només disposava de 10.000 homes i 70 elefants però en una batalla va forçar el pas del riu Bagrades (Medjerda), va derrotar als mercenaris en una batalla amb gran mortaldat i va recuperar les comunicacions amb l'interior del país, sometent moltes ciutats; en un moment d'especial perill el cap númida Naraves es va posar al seu costat en el moment oportú, i amb el seu ajut va poder derrotar a Espendi i un altre cap rebel de nom Autaritus i va fer gran nombre de presoners; Amílcar es va comportar suaument i va deixar que els que estaven penedits tornessin al seu exercit, i deixant que els demés tornessin a les seves llars amb la condició de no tornar a agafar les armes contra Cartago.
Davant aquestes mesures Espendi i Mató per consolidar el seu poder van matar als hostatges com al general Giscó i altres presoners; després d'això Amílcar va matar a tots els presoners que queien a les seves mans. Les victòries d'Amílcar van quedar compensades per la pèrdua d'Útica i Hippo.
Llavors el general Hannó fou designat associat a Amílcar en el comandament i les dissensions entre els dos generals van fer que no es podes obtenir cap bon resultat a la guerra; finalment el govern cartaginès va deixar que l'exèrcit triés el seu cap entre els dos generals, i els soldats van escollir a Amílcar que va romandre com a comandant, encara que es va nomenar un nou comandant associat, que fou Anníbal, probablement en posició subordinada.
Mentre Espendi i Mató havien fet progressos i es van decidir a assetjar Cartago. Amílcar llavors va practicar una política de terra cremada darrera les línees dels mercenaris i els va interceptar els seus subministraments, de manera que les forces assetjadores aviat van quedar desabastides i van haver d' aixecar el setge. Espendi, que tenia un exèrcit superior al d'Amílcar, va decidir enfrontar-se al general cartaginès, però aquest era millor estrateg i va conduir al seu enemic a un lloc posicionalment avantatjós per a ell i el va derrotar deixant als mercenaris sense escapatòria.
El mateix Espendi i nou més van anar a veure a Amílcar per demanar perdó; Amílcar va acceptar deixar sortir a l'exèrcit de mercenaris sa i estalvi però sense armes, i reservar-se el dret de castigar a deu caps. El pacte fou signat i Espendi i els seus nou acompanyants foren detinguts com a líders; els mercenaris al saber l'empresonament dels deu caps van tornar a agafar les armes però rodejats pels cartaginesos foren massacrats. Polibi parla de 40.000 morts.
Tot i així aquesta matança no va posar fi a la guerra ja que un important exèrcit sota comandament de Mató encara era operatiu i dominava la ciutat de Tunis. Amílcar la va assetjar però Mató es va aprofitar de la negligència del general Anníbal per sorprendre el camp cartaginès i matar a una gran part del seu exèrcit; el mateix Anníbal fou fet presoner; Amílcar va haver d'aixecar el setge i retirar-se cap al riu Bagrades.
El senat cartaginès alarmat va imposar la reconciliació entre Hannó i Amílcar i els dos general actuant en comú van aconseguir l'avantatge fins que en una batalla decisiva Mató fou derrotat i fet presoner; després d'això motes ciutat rebel·lades es van sotmetre. Útica i Hippo van resistir un temps però Amílcar va sotmetre la primera i Hannó la segona i la guerra es va donar per acabada (237 aC) després de tres anys i quatre mesos.
