Guerra gòtica (376-382)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra gòtica (376-382)
Guerres gòtiques
Data 376 a 382
Escenari Balcans i Grècia
Resultat victòria pírrica romana.
Tractat de Noviodunium
Bàndols
Imperi bizantí Imperi Romà d'Orient
Imperi Romà d'Occident Imperi Romà d'Occident
Teruings
Greutungs.
Comandants en cap
Imperi bizantí Valent
Imperi bizantí Teodosi I el Gran
Imperi Romà d'Occident Gracià
Fritigern (visigot)
Comandants
Imperi bizantí Lupicí
Imperi bizantí Trajà
Imperi bizantí Profurtus
Imperi Romà d'Occident Ricomer
Alaviv (teruing) †
Alateu (greutung)
Safrax (greutung)
Farnobius (greutung) †

La Guerra gòtica de 376 a 382 fou un conflicte del segle IV que enfrontà a l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Romà d'Occident amb Teruings i Greutungs, que es veien pressionats per l'avanç dels huns.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra gòtica (367-369)

Fritigern i Atanaric van ser líders rivals dels teruings,[1][2][3] i estaven dividits per qüestions religioses, doncs Fritigern, s'havia convertit a l'arrianisme mentre Atanaric mantenia les creences ancestrals.[3][1] La rivalitat es va convertir en guerra, en la que Atanaric obtenia avantatge, va demanar ajuda romana. L'emperador Valent i l'exèrcit de campanya de Tràcia van intervenir la primavera del 367 travessant el Danubi a Transmarisca, fent-los fugir a les muntanyes dels Càrpats, eludint l'avanç de l'emperador, que va tornar més avançat l'estiu. La primavera següent, una inundació del Danubi va impedir a Valent creuar el Danubi, i l'emperador va ocupar les tropes amb la construcció de fortificacions. El 369, Valent va creuar de nou, des Noviodunum[4] i va atacar els greutungs abans d'enfrontar-se amb els teruings, als que va derrotar però no va anorrear cap dels dos pobles. Després de tres anys de penúries per la guerra, els gots van demanar la pau[5] i Atanaric va signar el tractat de Noviodunium, que va marcar en gran mesura les relacions entre gots i romans, incloent el lliure comerç i l'intercanvi de tropes com a tribut.

El 370 els huns derrotaren als alans del Volga, que van ser també vençuts i forçats a servir en el seu exèrcit juntament amb altres pobles germànics. Les notícies relatades pels refugiats van posar els gots en peu de guerra, però quan en 376 els huns van travessar el Dnièster els greutungs van ser derrotats igualment.[4]

Al contrari que els seus germans orientals, els teruings van tenir ocasió de fugir i la van aprofitar i Alaviv i Fritigern van demanar a Valent el 375 la protecció de l'Imperi Romà que van obtenir després de ser demanats per la seva cristiandat[6] i van dirigir al seu poble creuant el Danubi el 376 unint-se als taifals i els greutungs de Farnobius.[4] S'estima que van creuar el Danubi 200.000 visigots i es van establir a Mèsia, en territori romà com a foederati.

Durant l'any 377 Valent va romandre a Antioquia, i amb tanta població en una àrea petita la fam va colpejar als gots, i Roma va ser incapaç d'abastar amb els aliments que se'ls va prometre o la terra, sinó que es van conduir als gots en una camp de concentració envoltat per una guarnició romana, amb gra suficient només per a la guarnició romana, deixant als gots morir de fam. Els romans van oferir dues alternatives: el comerç d'esclaus a canvi de menjar de gos o trobar menjar i el comerç en els mercats de la llunyana ciutat de Marcianòpolis. Al no tenir alternativa, alguns gots van emigrar cap al sud.

Quan finalment van arribar a les portes Marcianòpolis, la guarnició militar els va negar l'entrada i el comes Lupicí i el dux Màxim els fustigaven amb les forces que comandaven i intentaven que tornessin a travessar el Danubi, peròcom van haver de servir-se dels soldats que vigilaven la frontera, que va quedar desguarnida, i Safrax i Alateu, els regents greutungs es van adonar i van entrar a territori romà amb les seves forces tot i que el permís els havia estat negat i es van unir a Fritigern prop de Marcianòpolis.[4]

La Guerra[modifica | modifica el codi]

L'imperi romà l'any 377

L'exèrcit inicial de teruings i refugiats greutungs, compost per uns 110.000 guerrers, va créixer fins a la impressionant xifra de 155.000 homes i 11.500 genets sense que ho sabessin els romans, i quan Lupicí va convidar Alaviv i Fritigern a un banquet a Marcianòpolis que se suposava de reconciliació va acabar en una batalla en la qual Alaviv i Lupicí van morir i els romans foren derrotats. Tota la tropa romana de Tràcia va desaparèixer i els teruings van dominar durant gran part de la província.[4] Els teruings, que havien conservat les seves armes en travesar el Danubi, van aconseguir-ne més en fàbriques atacades, serien una amenaça formidable.

La revolta dels gots va agafar per sorpresa Valent a la ciutat siriana d'Antioquia, des d'on planificava una campanya contra l'Imperi Persa que, com des de feia segles, discutia les fronteres romans a Pròxim Orient i donava suport revoltes dels pobles locals contra Constantinoble, va dirigir el transvasament de tropes veteranes des de la frontera oriental als Balcans i va demanar suport a Gracià, emperador de l'Imperi Romà d'Occident. Com esperava vèncer als gots per gana, i va ordenar concentrar les reserves de menjar en les ciutats emmurallades, inaccessibles als atacants.[4]

Valent va cridar les seves tropes d'Armènia, comandades pels generals Trajà, que conduïa la infanteria i Profurtus, que conduïa la cavalleria, i les tropes de Gracià, que va enviar Frigeridus, governador de Pannònia amb les seves tropes i reforços gals de Ricomer.[4] A Adrianòpolis, on es va instal·lar el campament i es va guardar el tresor imperial destinat a pagar la campanya, es van reunir 7 legions, amb un nucli format per 5.000 veterans de les legions palatinae, l'elit de l'exèrcit romà del moment, ajudats pels auxilia palatinae i altres tipus d'auxiliars fins a arribar als 21.000 homes. Donant suport a aquests es van reunir altres 28.000 auxiliars lleugers, amb poca o cap armadura.[7]

Els romans es van enfrontar als gots a la batalla d'Ad Salices i poc més tard al grup de Farnobius, que morí en combat.[4] Les pèrdues romanes foren tan grans que van deixar el camí obert als gots, que pel seu costat també van tenir moltes baixes. La guerra va continuar i el 9 d'agost de 378, Fritigern va venjar a la batalla d'Adrianòpolis en la que Valent va morir[8] la derrota dels seus parents a la batalla de Naissus de 109 anys abans. La victòria de Fritigern va portar als teruings a obtenir el control de gran part del Balcans.

Gracià va encomanar el seu govern el general hispà Flavi Teodosi, que va dirigir la campanya, que va acabar dos anys més tard, després dels quals va aconseguir derrotar-los i negociar un pacte en 382 amb el seu nou cap, Atanaric, que tornava a restituir com foederati a Mèsia. Fritigern havia mort per causes naturals l'any anterior. Tot i que el nou pacte suposadament retornava la situació a l'statu quo inicial, el cert és que ja no tornaria a ser igual per als gots ni per als romans. Després Adrianòpolis, els visigots van ser plenament conscients de la seva força i van continuar extorsionant als romans cada vegada que els semblava convenient. El que va arribar més lluny amb aquesta política va ser Alaric I, que aspirava a ocupar un càrrec important en el govern de l'Imperi d'Orient i en no veure resoltes les seves demandes, sotmeté els Balcans a una nova campanya de saquejos, arribant a entrar a Atenes. Només va cessar en el seu afany quan Rufí, el tutor ostrogot del fill de Teodosi, el va reconèixer com a Magister militum de la província d'Il·líria i va forçar als visigots a instal·lar-se en unes terres menys riques i fèrtils que les que deixaven enrere, i que a sobre eren disputades pels Imperis d'Orient i Occident.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra gòtica (376-382) Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 (grec antic) Sozomen, Ἐκκλησιαστι? ἱστορια (Historia Ecclesiastica), llibre 6, capítol 37.
  2. Zòsim, Història Nova, llibre 4.
  3. 3,0 3,1 (grec antic) Sòcrates Escolàstic, Ἐκκλησιαστή ἱστορία (Historia Ecclesiastica), llibre 4, capítol 33.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 (anglès) Herwig Wolfram. History of the Goths. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of California Press, 1988.
  5. (anglès) Noel Emmanuel Lenski, Failure of empire: Valens and the Roman state in the fourth century A.D., p.132
  6. (anglès) Stephen Williams, Gerard Friell, i John Gerard Paul Friell, Theodosius: the empire at bay
  7. (castellà) José I. Lago, Los Visigodos .4.- Los godos y el Imperio Romano. Adrianópolis.
  8. (anglès) Gregori de Tours, The History of the Franks