Guerra i pau (Prokófiev)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra i pau
Títol original: Vojna i mir
Llengua original: Rus
Música: Serguei Prokófiev
Llibret: Serguei Prokófiev i Mira Mendelssohn
Font literària: Guerra i pau de Tolstoi
Actes: cinc
Estrena: 12 de juny de 1946
Teatre: Teatre Maly de Leningrad
Estrena al Liceu: 7 de desembre de 1977
Personatges:
  • Natalya (Natasha) Rostov (soprano)
  • Comte Pyotr (Pierre) Bezukhov (tenor)
  • Príncep Andrei Bolkonski (baríton)
  • Napoleon Bonaparte (baríton)
  • Comte Ilya Rostov (pare de Natasha) (tenor)
  • Príncep Mikhail Kutuzov (baix)
  • Hélène Bezukhova (esposa de Pierre) (mezzosoprano)
  • Príncep Anatole Kuragin (germà d'Hélène) (soprano)

Guerra i Pau, op. 91 (en rus Война и мир, Vojna i mir), és una òpera de Serguei Prokófiev amb pròleg i cinc actes (tretze escenes), de vegades arranjades com cinc actes, segons un llibret rus del mateix compositor i Mira Mendelssohn, basat en la novel·la homònima de Tolstoi.

Degut a l'extrema longitud de la novel·la de Tolstoi, en un primer moment Prokófiev pensava en una òpera per a ser cantada en dues jornades consecutives; però va canviar d'idea i la va abreujar de tal manera que es pogués representar en una única sessió, que és tal com actualment se sol fer. La novel·la és una amalgama de fets històrics del segle XIX sobre les gestes de Napoleó a Rússia on es barregen els avatars de dues grans famílies russes: els Rostov i els Bolkonski, així com les seves relacions afectives i la seva actitud diferent davant la vida.

Els grans moments dramàtics amb la presència d'un importantíssim cor, la gran quantitat de personatges importants -amb el que comporta de vestuari i assajos-, li confereixen a aquesta òpera una dificultat que fa que pocs teatres es vegin en cor de representar-la. Tot i que es poden acoblar distints personatges, necessita un mínim de 37 solistes, pel que és sinó la més, una de les òperes més complexes de tot el repertori.

Prokófiev, a diferència de Tolstoi, li dóna un enfoc més cinematogràfic i àgil a base de prescindir de molts elements literaris mirant de lligar al màxim les diferents situacions amb un hàbil sistema d'encadenaments.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Prokófiev va treballar durant molts anys en el que seria el seu non-plus-ultra de la seva producció durant molts anys, de 1941 fins a la seva mort el 1953.[1] El 1941, el Comitè d'Afers Artístics de Moscou, va decidir evacuar a tots els músics i artistes en general de Moscou, a causa del perill que representava la proximitat dels alemanys a la capital. Prokófiev i Mira, al costat d'un grup de professors del conservatori van partir cap a Nàltxik, al Caucas, on s'establirien fins a 1943. El compositor deixava enrere una vida i l'havia canviat per una altra, Lina i els seus dos fills, s'havien quedat a Moscou suportant les vicissituds de la guerra. En aquest estat de depressió, Prokófiev va començar a compondre la música l'estiu de 1941, impulsat per la invasió alemanya de la Unió Soviètica que havia començat el 22 de juny d'aquell estiu. El terme "escenes líric-dramàtiques" del llibret suggereix tant un homenatge a l'òpera Eugene Onegin de Txaikovski com un èmfasi en els individus i les seves emocions més que en la gran imatge d'un país en guerra.

Amb el suport de la seva segona esposa, Prokófiev va escriure Guerra i Pau amb moltes expectatives. La novel·la homònima de Leon Tolstoi, era un clàssic entre el poble rus. Formava part de la literatura obligatòria a les escoles. Prokófiev sentia un gran afecte per aquesta obra, i va tractar de conservar intacte el text de Tolstoi. En escriure el llibret de Guerra i Pau, Mira va recopilar els episodis més representatius de la novel·la, usualment escrivint una escena per capítol.

Les investigacions que van realitzar Mira i Prokófiev demostren la serietat amb què el compositor s'havia obligat a escriure aquesta obra. L'abril de 1942, Prokófiev ja havia acabat la reducció per a piano, dues escenes que han estat canviades de la versió original. Amb desitjos d'estrenar-la aviat, va enviar els esbossos a Moscou per a una avaluació oficial. La reacció del comitè d'artistes no va ser tan positiva com ell hagués esperat. No obstant això, Xostakóvitx va enviar una carta immediatament expressant la seva admiració per la nova òpera. El Comitè demanà que les escenes de la segona part (Guerra) necessitaven un èmfasi més patriòtic i heroic. Prokófiev, que volia veure la seva obra mestra completada al més aviat possible, hi afegia marxes, cors i altres materials per satisfer al comitè. A més a més, compongué un pròleg coral, que emfatitza el desafiament de la gent russa davant de l'enemic.

Guerra i pau està muntada sobre dos pols de gran força expressiva: per una banda el tema lírico-amorós, que segueix les relacions de la protagonista Natacha Rostov i el príncep Boltanski, d'una altra, el component èpic, tan estimat per Prokófiev i, en aquesta ocasió, centrat en el combat de Rússia contra els exèrcits napoleònics.

L'òpera, posterior a Alexander Nevsky, aprofita part del material preparat el 1936 per Prokófiev per la música d'escena del drama Eugeni Oneguin, projecte que finalment no es va dur a terme, i totes les seqüències dramàtico-musicals són constitutivament teatrals.[2]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Partitura de l'ària de Kutuzov

Tot estava previst per la seva estrena el 1943 al Teatre Bolxoi de Moscou, amb la direcció artística de Sergei Eisenstein i la direcció d'orquestra de Samuil Samosud. Però no va ser així, només es féu una actuació privada de vuit escenes amb l'acompanyament de pianos al Centre d'Actors de Moscou el 16 d'octubre de 1944 i dirigida pe Konstantin Popov, i una representació en concert de nou escenes, dirigides per Samosud, a la Gran Sala del Conservatori de Moscou el 7 de juny de 1945. De moment no hi havia cap teatre de Moscou que cregués que un projecte tan ambiciós fos representable en escena.

Guerra i Pau no es va escenificar a Leningrad fins a dos anys després de la mort del compositor, reduït l'espectacle a proporcions menys hiperbòliques i de major lògica teatral.[1] Fou el 12 de juny de 1946, al Teatre Maly una altra vegada dirigida per Samosud, i és considerada normalment com l'estrena, ara amb l'escena 7 de la primera part estesa (el que actualment és la segona escena amb l'afegit del suggeriment de Samosud), juntament amb l'escena 8 i la primera escena de la segona part. La segona part, també amb una escena addicional (la 10), havia de ser representada el juliol de 1947, però després de l'assaig general es va suspendre "per raons més enllà del control del teatre i el compositor".

Després del decret Jdànov de febrer de 1948, Prokófiev començava a treballar en una versió escurçada de l'òpera, alhora fent diverses revisions al seu esquema original, encara que respectant l'estructura de tretze escenes. Aquesta versió s'estrenà el 26 de maig de 1953 al Teatro Comunale de Florència, dirigida per Artur Rodziński, dos mesos després de la mort del compositor. Les escenes 2 i 9 eren, tanmateix, omeses. L'estrena russa d'aquesta versió es produïa al Teatre Maly de Leningrad, l'1 d'abril de 1955, dirigida per Eduard Grikurov, en aquest cas amb l'omissió de les escenes 7 i 11. Les tretze escenes (però amb talls) es representaven finalment juntes el 8 de novembre 1957 al Teatre Stanislavski-Nemirovich-Danchenko a Moscou, sota la batuta d'Alexander Shaverdov. El 15 de desembre de 1959, les tretze escenes i el pròleg s'estrenaven finalment sense cap retall (dirigit per Alexander Melik-Pashayev) al Teatre Bolxoi de Moscou, encara que fou precedit per una transmissió televisada als Estats Units de la NBC dirigida per Peter Herman Adler el 13 de gener de 1957.

Estrenes a altres països[modifica | modifica el codi]

En altres països, la versió amb tretze escenes de l'òpera es realitzava primer a Alemanya (Bonn) i Bulgària (Sofia) el 1957, Sèrbia (Belgrad) el 1958, Croàcia (Zagreb) el 1961, la República Txeca (Liberec) el 1962, França (Théâtre des Champs-Élysées, París, en concert), Canadà (Montreal) i Anglaterra (Leeds, en concert) el 1967, Àustria (Òpera Estatal de Viena, dirigida per Mstislav Rostropóvitx) el 1971, (Austràlia (Òpera de Sydney) i Argentina (Teatro Colón, Buenos Aires) el 1973, Estats Units (Òpera de Boston) el 1974, Catalunya (Liceu, Barcelona) el 1977 i els Països Baixos (Amsterdam, dirigida per Edo de Waart) el 1991.

Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona s'estrenà el 7 de desembre de 1977 amb una reducció que va quedar centrada en dos actes de 13 quadres, alguns molt breus, gairebé simbòlics.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena I[modifica | modifica el codi]

Primavera de 1809. En la seva visita per qüestions de negoci a la família Rostov, en una nit de lluna, el taciturn príncep Andrei Bolkonski remuga a la seva habitació. Escolta per casualitat l'alegre intercanvi entre Natasha i la seva cosina Sonya i això l'anima. Andrei se sent atret per l'encantadora Natasha.

Escena II[modifica | modifica el codi]

La nit del següent any nou, en un opulent ball a Sant Petersburg. Natasha i Sonya són al ball, acompanyades del comte Rostov, pare de Natasha, i de la padrina Maria Akhrosimova. Tots estan enlluernats amb Hélène, la meravellosa esposa de Pierre Bezukhov i amb el seu germà, el comte Anatol Kuragin. Andrei balla amb Natasha i li confessa que el va captivar la conversa que va escoltar la primavera passada. El pare de Natasha el convida a que passi a visitar-los l'endemà.

Escena III[modifica | modifica el codi]

Dos anys després, Natasha i Andrei estan compromesos per casar-se. El pare d'Andrei l'envia a l'estranger i durant la seva absència, Natasha viatja a Moscou a conèixer als seus futurs parents. La princesa Maria Bolkonskaya, germana d'Andrei, rep a Natasha fredament, parlant per parlar sobre rumors d'una possible guerra. El pare d'Andrei, el príncep Nikolai, inadvertidament interromp la visita i dóna a entendre amb el seu comportament que no li agrada veure a Natasha. Natasha s'adona que el príncep Nikolai ha allunyat a Andrei amb la intenció de debilitar el compromís entre ells. Li enfuria la insinuació que ella no és prou noble per a la seva aristocràtic promès.

Escena IV[modifica | modifica el codi]

Pocs mesos després, la família Rostov encara es troba a Moscou. Natasha visita a Hélène a casa. Encara que sap que Natasha està compromesa amb Andrei, Hélène li confessa que el seu germà Anatol està enamorat d'ella. El mateix Anatol es dirigeix ​​a Natasha, li lliura una carta i, abans de sortir, li fa un petó. Afalagada i perplexa davant la sobtada atenció, Natasha llegeix la carta en què Anatol li declara, de la forma més romàntica, el seu desesperat amor per ella. Sentint-se sola a causa de la prolongada absència d'Andrei, Natasha s'entusiasma amb Anatol. Sonya tracta d'advertir-li que Anatol és un enamorat incorregible, però Natasha no s'ho creu. El comte Rostov, preocupat per l'ambient de decadència moral, se'n porta la seva família a casa.

Escena V[modifica | modifica el codi]

Anatol visita al seu amic, el tinent Dolokhov, que va ser qui va escriure la carta d'amor a Natasha. El encapritxat Anatol, joiosament proclama que Natasha ha accedit a escapolir-se amb ell. Dolokhov el reprèn, al·ludint al fet que ja és un home casat. Amb un gest, Anatol descarta les protestes de Dolokhov i ambdós s'encaminen sota la neu, rumb a la cita que Anatol té amb Natasha.

Escena VI[modifica | modifica el codi]

Natasha es troba a la casa de Maria Akhrosimova i descobreix que Sonya li ha explicat a la senyora Maria els plans que té de fugar-se amb Anatol. Quan Anatol arriba buscant a Natasha, el lacai l'informa que se l'ha de conduir davant la senyora de la casa. Dolokhov li ha previngut sobre una possible trampa i, ateses les sospitoses ordres del lacai, Anatol decideix escapar-se.

Escena VII[modifica | modifica el codi]

Maria confronta a la seva fillola sobre els plans que aquesta té de fugar-se i atribueix l'escandalosa conducta a la influència d'Hélène. Natasha no es deixa intimidar. Pierre, el marit d'Hélène arriba i Maria li explica el que va fer Anatol. Pierre promet que farà que Anatol se'n vagi de Moscou abans que es descobreixi la notícia de l'escàndol. Natasha escolta quan Pierre esmenta que Anatol és un home casat. Pierre, que també sent afecte per Natasha, es preocupa per haver-la pertorbat i se'n va. Natasha, embogida, pren una dosi de verí, però després busca l'auxili de Sonya.

Escena VIII[modifica | modifica el codi]

Pierre es dirigeix ​​a Anatol per convènce'l que surti de la ciutat per evitar un escàndol. Pierre se sent completament fastiguejat de gent com la seva dona i el seu cunyat i voldria poder viure segons els seus propis principis. El tinent coronel Denisov arriba, anunciant que les tropes de Napoleó s'han congregat al llarg de la frontera i que la guerra sembla imminent.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Escena IX[modifica | modifica el codi]

La vigília de la batalla de Borodino, el 25 d'agost de 1812. En el camp de batalla, els homes es preparen per obrir trinxeres. Andrei medita sobre el desafortunat final del meravellós amor que hi va haver entre ell i Natasha. Veu a Pierre, en el seu càrrec d'observador civil, i els dos s'abracen. En començar la batalla, Andrei se'n va a comandar el seu propi destacament, amb la por que mai més veurà a Pierre.

Escena X[modifica | modifica el codi]

El mariscal Kutuzov, comandant de les tropes russes, es troba assegut amb els seus consellers en una barraca de pagès. En una maniobra estratègica, Kutuzov decideix retirar-se de Moscou; disposat a perdre una batalla per poder guanyar la guerra. Medita sobre la profunda afecció dels russos cap a Moscou i sap perfectament que continuaran resistint la potència invasora.

Escena XI[modifica | modifica el codi]

Els francesos detenen Pierre i l'acusen de ser un "individu sospitós". Durant la seva detenció, Pierre coneix un granger anomenat Platon Karateyev, el indestructible patriotisme reflecteix la ferma voluntat del poble rus. Napoleó es presenta al mateix temps que es porten als presoners. Ell està frustrat i sorprès davant l'extraordinària resistència del poble. Presència, amb incredulitat, el moment en què els ciutadans cremen la seva pròpia ciutat.

Escena XII[modifica | modifica el codi]

Natasha troba a Andrei ferit en una barraca als afores de Moscou. Junts recorden el seu amor d'abans. Andrei mor amb Natasha al seu costat.

Escena XIII[modifica | modifica el codi]

Els francesos es retiren durant les nevades de novembre. Obliguen als seus presoners, incloent a Pierre i a Karateyev, a marxar amb ells. En el moment en què un guarda tiroteja a un granger, es tendeix una emboscada i els presoners vencen als francesos. Kutuzov es presenta anunciant que Rússia ha sortit victoriosa. Les seves tropes celebren en honor al seu comandant i al triomf rus.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra i pau (Prokófiev) Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 Xavier Montsalvatge. La Vanguardia. Crònica de la representació al Liceu de 1977
  2. El País. Guerra i Pau a Santander

Vegeu també[modifica | modifica el codi]