Guerra russoturca (1877-1878)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra russoturca
Monument Plevna prop de les muralles de Kitai-gorod
Monument Plevna prop de les muralles de Kitai-gorod
Dates 18771878
Escenari Península Balcànica, Caucas
Resultat Tractat de San Stefano i Congrés de Berlín
Bàndols
Imperi Otomà Imperi otomà Imperi Rus Imperi Rus
Regne de Sèrbia Sèrbia
Romania Romania
Voluntaris búlgars Opaltxentsi
Comandants
Imperi Otomà Ahmed Muhtar Pasha
Imperi Otomà Osman Pasha
Imperi Otomà Suleiman Pasha
Imperi Otomà Muhammad Ali Pasha
Imperi Otomà Veisel Pasha
Imperi Rus Mikhaïl Skóbelev
Imperi Rus Mikhaïl Lorís-Mélikov
Imperi Rus Ióssif Gurkó
Imperi Rus Ivan Làzarev
Romania Carles I de Romania
Regne de Sèrbia Kosta Protić

La Guerra russoturca de 1877–1878 també coneguda com la Guerra d'Orient , va tenir els seus orígens en la voluntat russa d'aconseguir un accés a la Mar Mediterrània i alliberar els pobles eslaus dels Balcans de l'imperi Otomà.

La guerra comença: fonts balcàniques i la maniobra russa[modifica | modifica el codi]

A Bòsnia i Hercegovina es va iniciar una revolta antiotomana durant l'estiu del 1875, deguda principalment a la forta càrrega tributària imposada per l'administració turca. Malgrat una lleugera reducció dels impostos, la revolta va continuar fins a finals del 1875, desembocant en l'alçament búlgar d'abril del 1876. La tensió a Bòsnia i el suport rus van encoratjar els principats de Sèrbia i Montenegro a declarar igualment la guerra a l'Imperi Otomà al qual pertanyien nominalment. La guerra va despertar els interessos imperialistes de dues grans potències: Rússia (Príncep Gortxakov) i Àustria-Hongria (Comte Andrássy), que van signar l'acord secret de Reichstadt el 8 de juliol, pel qual es dividien la Península Balcànica depenent del resultat de la guerra.

A l'agost del 1876, les tropes sèrbies van ser derrotades per l'exèrcit otomà, la qual cosa contrariava els interessos russos i austríacs, que d'aquesta manera no podien reclamar cap territori otomà. No obstant això, les atrocitats comeses contra la població civil eslava durant la guerra i l'alçament búlgar d'abril van tenir una forta repercussió arreu d'Europa. Com a resultat, va tenir lloc, el mes de desembre d'aquell any, la Conferència de Constantinoble en la qual (la Turquia no hi estava representada) les grans potències van debatre les fronteres d'una o més futures províncies autònomes búlgares dintre de l'Imperi Otomà. La Conferència va ser interrompuda quan el canceller turc va informar als delegats que la Turquia havia aprovat una nova constitució que garantia els drets i llibertats de totes les minories ètniques i que els búlgars gaudirien dels mateixos drets que els otomans. Malgrat això, Rússia va continuar sent hostil envers l'Imperi Otomà, postulant que la constitució era només una solució parcial. A través de negociacions diplomàtiques, els russos van assegurar la no intervenció d'Àustria-Hongria en futures operacions militars. Les restants potències estaven paralitzades pel fort suport de l'opinió pública a la idea de la independència búlgara, per la seva incredulitat en les intencions de l'exèrcit rus, i per altres problemes interns.

Continuació: el borni i el cec[modifica | modifica el codi]

Rússia va declarar la guerra a la Turquia el 24 d'abril del 1877. Alguns descriuen aquesta guerra com "una guerra entre el borni i el cec" a causa dels molts errors d'estratègia comesos per ambdós bàndols, encara que això era un problema comú a totes les guerres contemporànies, des de la de Crimea fins a la dels bòers.

Sobre el paper, el resultat de la guerra era incert. Els russos tenien capacitat per a armar un exèrcit més gran, de fins a 200.000 homes, mentre que els turcs comptaven amb només uns 160.000 soldats, però tenien l'avantatge de les fortificacions i del control total del Mar Negre, a més de comptar amb vaixells patrullers al Danubi. No obstant això, la capacitat militar turca podia estimar-se en un 25% de l'exposat a les xifres. A més, els turcs desconeixien totalment els plans russos i van fer pocs intents per a predir les seves accions i contrarestar-les, preferint mantenir-se en les fortificacions esperant l'arribada de l'enemic.

El comandament militar turc a Istanbul havia subestimat la capacitat russa. No va creure que els russos creuarien el Danubi lluny del delta, pensant que preferirien el camí més curt per la costa del Mar Negre, tot i que en aquesta àrea hi havia les fortaleses turques més fortes, ben subministrades i fornides. A la part interior del Danubi només havia una posició correctament fortificada, la de Vidin, on es trobaven les tropes liderades per Osman Paixà, recentment victorioses contra els serbis.

Curs de la Guerra[modifica | modifica el codi]

Des de l'inici de la guerra, Rússia va destruir totes les embarcacions del Danubi, assegurant-se n'el pas per qualsevol punt. Al juny, una petita unitat russa va passar el Danubi prop del delta, a Galatz i va marxar cap a Ruse. Això va confirmar als turcs que la gran força russa utilitzaria aquesta zona per a travessar el riu. Al juliol, els russos van construir un pont a través a Svishtov, indret on no hi havia tropes turques significatives. El comandament a Istanbul va ordenar Osman Paixà que anés a protegir la fortalesa de Nikopol, però de camí Paixà es va assabentar que els russos ja l'havien conquerit i es va dirigir cap a la vila de Pleven.

A penes 24 hores després que Paixà fortifiqués Pleven, nombroses forces russes a càrrec del carismàtic "General Blanc" Mikhail Skobelev van atacar la ciutat. Osman Paixà va organitzar una defensa brillant i va repel·lir dos atacs russos ocasionant-los pèrdues enormes. Els bàndols tenien la mateixa quantitat d'elements i l'exèrcit rus se sentia desanimat. La majoria dels analistes coincideixen que un contraatac hauria permès als turcs prendre el control i destruir el pont. No obstant això, Osman Paixà tenia l'ordre de mantenir-se en el fort de Pleven, i allí es va quedar.

Camp de Batalla prop del Pas de Xipka (Pintura de Vasili Vereshchagin)

Rússia no tenia més tropes per assaltar Pleven, de manera que la van assetjar i demanaren als romanesos que els donessin suport amb tropes. Poc després, les forces romaneses van creuar el Danubi i es van se'ls van unir. El 16 d'agost, a Gorni-Studen, els exèrcits al voltant de Pleven - reanomenats com a Exèrcits de l'Oest - van quedar sota el control del príncep romanès Carles I, assessorat pel general rus Pavel Dmitrievitx Zotov i el general romanès Alexandru Cernat. Els romanesos van lluitar per a capturar els reductes de Grivitza al voltant de Pleven, i els van mantenir sota el seu control fins al final. El setge de Pleven va durar de juliol a desembre de 1877, a partir de quan els Exèrcits de l'Oest van tallar totes les rutes de subministrament cap a la fortalesa.

A finals de novembre, les forces otomanes van intentar trencar el setge en direcció a Opanetos, en el sector defensat per les tropes romaneses. L'intent va fallar i, el 28 de novembre, el comandant Osman Paixà, ferit, va ser capturat. Va lliurar la seva espasa al coronel romanès Mihail Christodulo Cerchez. Els russos a les ordres del mariscal de camp Josef Vladimirovitx Gurko van apoderar-se dels passos de la muntanya Stara Planina, que eren crucials per a maniobrar. Després, ambdós bàndols van lluitar a les Batalles del Pas de Shipka. Gurko va realitzar diversos atacs al Pas de Shipka i va aconseguir assegurar-lo. Les tropes turques van intentar reprendre aquesta ruta, per a reforçar a Osman Paixà a Pleven, però no ho van aconseguir. Alhora, Gurko va liderar una ofensiva final que va aixafar als turcs al voltant del Pas de Shipka.

L'ofensiva turca al Pas de Shipka és considerada com un dels pitjors errors de la guerra, atès que els altres passos estaven pràcticament sense protecció. En aquells dies, un gran nombre de tropes turques es van mantenir fortificades al llarg de la costa del Mar Negre i es van involucrar en molt poques operacions. Un fort contingent finlandès, una unitat romanesa de més de 40.000 soldats i brigades voluntàries de la població búlgara local van lluitar en la guerra del costat dels russos.

Intervenen les Potències[modifica | modifica el codi]

El febrer de 1878, l'exèrcit rus gairebé havia arribat a Istanbul però, tement que la ciutat caigués, els britànics van enviar una flota de cuirassats per a intimidar Rússia i evitar que entressin a la ciutat. Sota la pressió de la flota, i havent sofert pèrdues enormes (al voltant de 200.000 homes), Rússia va acceptar buscar un acord; d'aquesta manera se signaria el Tractat de San Stefano. (Ayastefanos Anlaşmesı en turc, el 3 de març, pel qual l'Imperi Otomà reconeixia la independència de la Romania, Sèrbia i Montenegro, així com l'autonomia de Bulgària). Alarmades per l'extensió del poder rus als Balcans, les grans potències van modificar el tractat en el Congrés de Berlín.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra russoturca (1877-1878) Modifica l'enllaç a Wikidata

* Exèrcit Romanès de la Guerra Russo-Turca