Guerra venecianogenovesa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerra venecianogenovesa
Expansió de la República de Venècia
Expansió de la República de Venècia
Data de 1350 a 1355
Resultat victòria genovesa
Bàndols
República de Gènova República de Gènova
Imperi Otomà Imperi Otomà
Sereníssima República de Venècia República de Venècia
Imperi bizantí Imperi bizantí
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Corona d'Aragó
Comandants en cap
República de Gènova Giovanni II Valente
República de Gènova Paganino Doria
República de Gènova Marià IV d'Arborea
Sereníssima República de Venècia Panerazio Giustinian
Sereníssima República de Venècia Niccolò Pissani
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Pere el Cerimoniós
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Ponç de Santa Pau
Escut de la Corona d'Aragó i Sicília Bernat II de Cabrera

La guerra veneciano-genovesa fou un conflicte entre la República de Gènova i la República de Venècia lluitat al mar Egeu pel control del mediterrani oriental entre 1350 i 1355, fou guanyat per Gènova.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Des de 1348 la República de Gènova estava en guerra amb l'emperador bizantí Joan VI Cantacuzè a Gàlata i Quíos, i el 1350 es va trobar en guerra amb la República de Venècia, que tracten d'eliminar l'activitat mercantil de Gènova a la Mediterrània oriental. Com Gènova havia ajudat els adversaris de la Corona d'Aragó a Sardenya, Pere el Cerimoniós va entrar a la guerra del costat de Venècia i de l'imperi bizantí. Gènova es va veure forçada a una aliança amb l'imperi otomà i fins i tot van assaltar Constantinoble. El Papa Climent VI va tractar d'evitar la lluita, però sense efecte.

L'any 1350, emissaris del dux de Venècia van proposar una confederació s Pere el Cerimoniós contra Gènova, i els genovesos, coneixedors de l'oferta dels venecians es van presentar immediatament davant del rei per oferir-li la confirmació de la pau que es va signar el 1336.[1] El 16 de gener de 1351, un tractat va ser signat a Perpinyà entre la República i la Corona d'Aragó "per la confusió, la destrucció i l'extermini final dels genovesos.",[2] pel que la Corona d'Aragó comandaria les accions al Mediterrani occidental i la República de Venècia a l'oriental.[3]

La guerra[modifica | modifica el codi]

Les hostilitats s'iniciaren amb el saqueig de la colònia genovesa de Pera, poc després, el 15 d'agost una armada genovesa de seixanta-dos galeres sota el comandament de Paganino Doria va assetjar la fortalesa veneciana d'Oreoi a l'illa de Negroponte[4] on s'allotjava Niccolò Pissani. Amb la seguretat que l'aliança era ferma, i encara que els preparatius anaven a poc a poc, el 3 d'agost, Pere el Cerimoniós va enviar una carta de desafiament a Gènova declarant la guerra i un cos de tres-cents cavallers i un gran contingent d'infanteria va ser enviat des del Ducat d'Atenes socórrer els venecians i trenta-tres galeres comandades per Ponç de Santa Pau,[5] aixecant el setge el 20 d'octubre de 1351, i, conjuntament amb l'estol venecià, derrotant als genovesos comandats per Paganino Doria a la batalla del Bòsfor el 13 de febrer del 1352, amb moltes baixes per culpa de la indecisió de l'almirall venecià i la inexperiència en aquelles aigües del català.[6] Contra l'opinió de l'emperador, que volia endegar un atac final contra Gàlata, Niccolò Pissani va optar per romandre al Bòsfor a esperar les ordres de Venècia[6] i l'abril va marxar.

L'almirall Ponç de Santa Pau morí a causa de les ferides[3] el 9 de març i només sobrevisqueren deu de les galeres catalanes, que tornaren a Catalunya, a més, l'atac va provovar un canvi d'aliances de l'emperador Joan VI Cantacuzè, pressionat pels genovesos amb el suport dels otomans donant el monopoli dels ports orientals[3] amb un tractat signat el 6 de maig de 1652,[6] i això a la vegada va provocar el fallit setge de Pera el 1352.

La derrota genovesa a la batalla naval de Port del Comte va permetre la conquesta de l'Alguer a Bernat II de Cabrera, que va deixar de capità Gispert de Castellet amb una guarnició i va marxar amb els presoners, les galeres pròpies i les capturades en direcció a Càller, però tan bon punt Bernat de Cabrera va marxar, la ciutat es rebel·là massacrant la guarnició, i Gispert de Castellet va fugir. Quan va conèixer la situació a l'Alguer, Bernat II de Cabrera va atacar derrotant als revoltats a la batalla de Quart,[7] però va ordenar evacuar l'illa davant de la importància de la revolta.[7] Tement la resposta catalana, Gènova va enviar un nombrós contingent toscà, genovès i llombard,[8] però Pere el Cerimoniós va conquerir l'Alguer l'any següent,[9] signant la Pau de Sanluri que establia la partició de Sardenya.[10]

La derrota al Port del Comte i la set de venjança[11] va obligar a la República de Gènova a sotmetre's a Joan Visconti, senyor de Milà, que finançà una flota amb la que va enviar Paganino Doria de retorn a Orient. La flota genovesa comandada per Paganino Doria va capturar trenta-cinc galeres,[12] l'almirall venecià Niccolò Pissani i cinc mil presoners a la batalla naval de Zonklon i provocant la destitució del dux Marino Faliero.

Giovanni Gradenigo dos mesos després de la seva elecció com a dux de Venècia va ser capaç de negociar un tractat de pau millor que la seva posició militar hauria suposat per la república de Venècia.[13]

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Mort el dux Giovanni Gradenigo el 1356, el va succeir Giovanni Dolfino i els hongaresos van envair Dalmàcia, apoderant-se de la part oriental de Hercegovina i van permetre que Vojeslav Vojnov es fes autònom a la part occidental amb el títol de comte. L'any següent els hongaresos van establir-se a Zadar i altres llocs de Dalmàcia abans sota domini venecià. Quan el 1358 les autoritats de Zadar van anunciar que acceptaven el protectorat hongarès, altres ciutats i illes dàlmates van seguir l'exemple i Venècia es va veure abocada a signar Tractat de Zadar.

Simone Boccanegra, que va pujar al poder de la República de Gènova després de la guerra venecianogenovesa, es va aliar amb el Regne de Castella per atacar la Corona d'Aragó,[14] amb un estol de galeres comandades per Egidi Boccanegra que va atacar Guardamar el 1358, i Barcelona l'any següent.

Les disputes de la República de Venècia amb la República de Gènova van continuar amb la guerra de Chioggia entre 1378 i 1381, lluitada fonamentalment a Itàlia, en la que la victòria a la batalla de Chiggia va permetre la supervivència veneciana.,[15] però ambdues flotes van quedar extremadament afeblides, permetent el domini otomà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (castellà) José Vicente Cabezuelo Pliego, Diplomacia y guerra en el Mediterráneo medieveal. La liga véneto-aragonesa contra Génova de 1351, Anuario de estudios medievales: gener-juny de 2006
  2. (anglès) Kenneth M. Setton, Catalan Domination of Athens 1311–1380. Revised edition. London: Variorum, 1975. p. 69
  3. 3,0 3,1 3,2 Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A: Història militar de Catalunya. 2a ed.. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.148. ISBN 84-232-0655-6. 
  4. Ernest Marcos, Els Catalans i l'Imperi bizantí, del recull de les jornades científiques Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana p.63
  5. Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana, p.58
  6. 6,0 6,1 6,2 (anglès) Donald M. Nicol. Byzantium and Venice: A Study in Diplomatic and Cultural Relations, p.276
  7. 7,0 7,1 Pere el Cerimoniós. Crónica del Rey de Aragón d. Pedro IV, El Ceremonioso, ó, del Punyalet. 1850a ed. (en castellà i català). Impr. de A. Frexas, p.310-311. 
  8. (castellà) Mario Orsí Lázaro, Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del Juez de Arborea y la "Armada e Viatge" de Pedro el Ceremonioso a Cerdeña (1535-1354)
  9. Ferran Soldevila, Història de Catalunya, 3a ed. (1972) p. 481
  10. «Sardenya». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. (anglès) Jean-Charles-Léonard Simonde Sismondi, A history of the Italian republics
  12. (anglès) Kenneth Meyer Setton i Harry W. Hazard, A History of the Crusades: The fourteenth and fifteenth centuries
  13. (anglès) C. I. Gable, The Four Genoa Wars
  14. Garcia i Sanz, Arcadi. Història de la Marina Catalana. Barcelona: Aedos, 1977, p. 286. 
  15. (anglès) C. I. Gable, The War of Chioggia

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona, 1898
  • (italià) Giuseppe Meloni, Genova e Aragona all'epoca di Pietro il Cerimonioso (1336-1387), 3 voll., Padova 1971-1982.
Portal

Portal de la història militar de Catalunya