Guerres Ferrandines

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

En les anomenades Guerres Fernandines s'enfrontaren a Ferran I de Portugal i els reis castellans de la casa de Trastàmara pel tron de Castella, després de l'assassinat de Pere I el Cruel a mans del seu germà Enric II.[1]

Primera guerra (1369-1370)[modifica | modifica el codi]

L'inici del regnat de Ferran I va estar marcat pel conflicte. Quan el 1369 mor el rei de Castella Pere I el Cruel sense deixar hereus directes, Ferran, com besnét de Sanç IV per part materna s'autoproclama hereu del tron de Castella. Els seus contendents, Pere el Cerimoniós, Carles II de Navarra i Joan de Gant, duc de Lancaster, però, també pretenien el dret, aquest últim a l'estar casat des de 1370 amb la filla gran del difunt rei Pere I, Constança. Però va ser, Enric de Trastàmara, un germà bastard de Pere I, el que, mentrestant, va assumir la corona i va ser declarat rei. La qüestió successòria va dur als contendents a dues campanyes militars amb resultats poc clars i finalment seria el Papa Gregori XI qui intervingués posant d'acord a totes les parts.

Diversos nobles Castellanos donen suport inicialment al monarca portuguès, entre altres Men Rodríguez de Sanabria, que l'inici de la campanya aporta vuitanta escuders. La Primera guerra Fernandina acaba amb la batalla del Port dels Bous, prop de Lugo el març de 1371, la derrota de Fernando de Castro suposa la caiguda de l'últim reducte petrista al regne de Castella , derrota a la qual segueix la signatura del Tractat de Alcoutim.

Les condicions del Tractat de Alcoutim de 1371 pel qual es va restablir la qüestió successòria de Pere I el Cruel incloure el matrimoni entre Ferran i Elionor de Castella, filla d'Enric. Però abans que la unió se celebrés, Ferran es va enamorar apassionadament d'Elionor Telles de Menezes, l'esposa d'un dels seus propis cortesans, i aconseguint l'anul·lació del primer matrimoni d'Elionor, no va dubtar a fer-la seva reina. Encara que internament va provocar una insurrecció, l'ofensa no va tenir gran efecte sobre les relacions amb Enric, que ràpidament va prometre la seva filla al rei Carles III de Navarra.

Segona guerra (1372-1373)[modifica | modifica el codi]

Però la pau acordada aviat va tornar a ser posada en perill a causa de les intrigues del duc de Lancaster, que va convèncer Ferran perquè participés en un acord secret pel qual ambdós pretenia expulsar Enric del tron.

Nobles castellans "Petristas" que després de la primera guerra Fernandina s'havien refugiat a Portugal, com Fernán Alfons de Zamora i Men Rodríguez de Sanabria, envaeixen Galícia des del nord de Portugal per tal d'atacar el monarca català pel nord-oest del seu regne. De nou, les places frontereres van tornar a posar-se del costat dels legitimistes i Men Rodríguez de Sanabria, juntament amb Juan Alfonso de Zamora, van aconseguir el control temporal de la terra de Valdeorras i Verín , així com de la vall del riu Támega, en el límit entre Portugal, Castella y Galícia, tancant així els accessos que des de Castella havia cap al sud de Galícia. Tanmateix, la superioritat d'Enric és incontestable i els petristas tornen a ser vençuts: Enric envaeix de nou Portugal el desembre de 1372 i, a les portes de Lisboa, imposa la signatura del Tractat de Santarem a la primavera de l'any següent (1373).

L'esmentat Tractat de Santarem suposa el final del petrismo i de la resistència legitimista a Portugal. El rei català, Enric, imposa al sobirà portuguès, a més de l'expulsió dels petristas de Portugal, un sistema d'aliances matrimonials entre les dues famílies. Això suposa una autèntica diàspora dels exiliats castellans, el que suposaria el seu final com a grup de pressió amb aspiracions a apartar el bastard Enric del tron de Castella.

El paper de la reina Elionor es va fer cada vegada més influent i la seva intervenció en les relacions polítiques exteriors la van fer cada vegada més impopular. Aparentment, Ferran es mostrava incapaç de mantenir un govern fort i l'ambient polític intern es ressentia amb constants intrigues cortesanes.

Tercera guerra (1381-1382)[modifica | modifica el codi]

En morir Enric a 1379, el duc de Lancaster va reclamar una vegada més els seus drets, i de nou va trobar un aliat en Ferran. Però segons alguns historiadors l'anglès es va mostrar tan ofensiu amb Fernando com amb els seus enemics i finalment Fernando va pactar la pau amb Castella en el Tractat de Badajoz 1382. En les condicions de la pau es va estipular que Beatriu, l'hereva de Ferran I de Portugal, casés amb el rei Joan I de Castella. Aquesta unió significava de facto l'annexió de Portugal per la corona de Castella i no va ser ben rebuda per la noblesa portuguesa.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Armando Alberto Martins. Guerras fernandinas, 1369-1382. Quidnovi, 2008. ISBN 9789896280260 [Consulta: 22 gener 2011].