Guerres Otomano-Bizantines

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerres Otomano-bizantines
La Mediterrània oriental el 1263
La Mediterrània oriental el 1263
Data 1265 - 1453
Localitat Àsia Menor
Bàndols
Bandera de l'Imperi Bizantí Imperi bizantí Imperi Otomà Imperi otomà

Les Guerres Otomano-Bizantines foren una sèrie de conflictes bèl·lics entre els turcs otomans i els grecs bizantins que conduïren a la destrucció final de l'Imperi Bizantí i l'ascens de l'Imperi Otomà.

Després de la caiguda de Constantinople el 1204 a mans dels catòlics occidentals durant la Quarta Croada, l'Imperi Bizantí restà dividit i en el caos; aprofitant la situació, el Soldanat Seljúcida de Rüm començà a ocupar els territoris bizantins de l'Àsia Menor (actualment Turquia). L'Imperi de Nicea, els més poderós dels estats grecs successors de l'Imperi Bizantí, pogué aturar la invasió turca i finalment, el 1261, reconquerir Constantinoble, restablint d'aquesta manera l'Imperi Bizantí. Tanmateix la posició de l'Imperi Bizantí al continent europeu romania incerta a causa de la presència dels altres estats grecs successors de l'Imperi Bizantí i que ara es resistien a reintegrar-se a l'Imperi Bizantí restaurat, destacant per sobre de tots el Despotat de l'Epir. L'Imperi Bizantí no tan sols hagué de fer front a l'hostilitat del Despotat de l'Epir, sinó també als emergents Regne de Sèrbia i al Segon Imperi Búlgar. Això provocà que l'Imperi Bizantí centrés la seua atenció a Europa i traslladés gran nombre de tropes des de l'Àsia Menor.

Per la seva part, el Soldanat Seljúcida de Rüm, el principal rival de l'Imperi Bizantí a l'Àsia Menor, es debilità progressivament; aquest fet però, no significà cap notícia positiva pels bizantins, ans al contrari, el Sultanat es veié sacsejat pels ghazi, islamistes encara més fanàtics que els seljúcides del Soldanat Seljúcida de Rüm. Un dels seus cabdill, Osman I, començà a assetjar les fronteres orientals bizantines. El 1299, Osman I es proclamà soldà i a d'aleshores ençà els territoris sota el seu domini foren coneguts com a Imperi Otomà.

Gallipoli es va convertir en cap de pont a Europa el 1354,[1] i després del final de la guerra civil entre Joan VI Cantacuzè i Joan V Paleòleg va arribar una petita pausa en els combats entre otomans i bizantins, però en 1361 Demòtica va caure en mans turques.[2] Murad I estava preocupat per Anatòlia i va deixar la presa del territori bizantí als seus vassalls, i Philippopolis caure després d'una important campanya entre 1363-4 i Adrianòpolis en 1369.[3]

L'Imperi Bizantí no estava en posició per llançar un contraatac o defensar-se i els otomans havien tornat summament poderosos. Murad va aixafar als serbis en 1371 a la batalla del riu Maritsa i els otomans es disposaren a conquerir Constantinoble. En un intent per evitar la derrota, Joan V Paleòleg va demanar suport militar al Papa però no va rebre cap ajuda i es va arribar a un acord pel qual Bizanci proporcionaria als otomans tribut regular en tropes i diners a canvi de seguretat. Filadèlfia era l'últim assentament independent cristià grec de l'oest d'Àsia Menor i el 1378 Manel II Paleòleg va prometre lliurar-la als turcs a canvi de l'ajuda del sultà otomà en una nova guerra civil bizantina però, els ciutadans de Filadèlfia es van negar a rendir-se i en 1390 Baiazet I va convocar els líders de la guerra civil Manel II Paleòleg i Joan VII Paleòleg ordenant que s'incorporessin a les forces assetjadores, fins que va ser presa la ciutat per part dels turcs.[4] Els otomans havien guanyat la guerra i l'Imperi Bizantí va ser reduït a Constantinoble i uns pocs assentaments, i es va veure obligat a reconèixer la seva condició de vassall del sultà otomà, que va continuar fins al 1394.

Va ser l'inici d'un seguit de guerres entre turcs i grecs que finalitzarien amb la Caiguda de Constantinoble el 1453.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vasiliev, A.A.. History of the Byzantine Empire, 324-1453. 2a ed. (en anglès). Madison, 1952, p. 622. 
  2. Mango, 2002, p. 268.
  3. Mango, 2002, p. 269.
  4. Ostrogorsky, George. Storia dell'Impero bizantino (en italià). Milano: Einaudi, 1968, p. 491. ISBN 8806173626. 
  5. Philippides, Marios; Hanak, Walter K. The Siege and the Fall of Constantinople in 1453: Historiography, Topography, and Military Studies (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2011, p.xiii. ISBN 1409410641. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • R.G. Grant, Battle: A Visual Journey Through 5,000 Years of Combat, Dorling Kindersley Publishers Ltd, 2005.
  • Philip Sherrard, Great Ages of Man Byzantium, Time-Life Books
  • Madden, Thomas F. Crusades the Illustrated History. 1st ed. Ann Arbor: University of Michigan P, 2005
  • Parker, Geoffrey. Compact History of the World. 4th ed. London: Times Books, 2005
  • Mango, Cyril. The Oxford History of Byzantium (en anglès). Oxford UP, 2002.