Guerres arabobizantines

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerres arabo-bizantines
Expansió musulmana
Mapa de les guerres arabobizantines

Mapa de les guerres arabobizantines
Data 634 - 1180
Localitat Llevant mediterrani, Síria, Egipte, Àfrica del Nord, Anatòlia, Creta, Sicília, sud de Itàlia
Territori Llevant mediterrani, Mesopotàmia i Àfrica del Nord annexades pels àrabs
Resultat victòria Bizantina
Bàndols
Imperi Bizantí [1]
Imperi Búlgar
Estats Llatins d'Orient
Gassànides[2]
Ciutats estat italianes
Primer califat
Califat omeia
Califat abbàssida
Aglàbides
Emirat de Bari
Emirat de Creta
Hamdànides d'Alep
Califat fatimita
Comandants en cap
Heracli
Teodor
Teodor Trithyrius
Constant II
Constantí IV
Justinià II
Constantí V
Lleó V l'Armeni
Teòfil
Nicèfor II
Joan I Tzimisces
Basili II
Zayd ibn Hàritha
Khàlid ibn al-Walid
Abu-Bakr as-Siddiq
Umar ibn al-Khattab
Abu-Ubayda ibn al-Jarrah
Amr ibn al-As
Xurahbil ibn Hàssan
Yazid ibn Abi Sufyan
Iyad ibn Ghanm
Az-Zubayr ibn al-Awwam
Abd-Al·lah ibn Sad
Yazid I
Muàwiya ibn Abi-Sufyan
Muhàmmad Ibn Marwan
Màslama ibn Abd-al-Màlik
Muàwiya ibn Hixam
Harun ar-Raixid
Al-Mamun
Al-Mútassim
Lleó de Trípoli
Úmar al-Aqta
Sayf-ad-Dawla


Les Guerres arabobizantines van ser una sèrie de guerres entre l'Imperi islàmic i l'Imperi Bizantí entre els segles VII i XII. Aquestes van començar durant l'expansió musulmana inicial sota els califes i el Califat Omeia, i van continuar en forma d'estira i arronsa constant en les fronteres fins a l'inici de les Croades. Com a resultat d'això, els bizantins (els romans o "Rum" en les cròniques musulmanes) van tenir una considerable pèrdua de territori. El conflicte inicial va durar del 634 fins al 718 i va finalitzar amb el setge de Constantinoble (717-718) que va aturar la ràpida expansió de l'Imperi àrab a Anatòlia ; emperò, els conflictes van continuar entre els anys 800 i 1169.

L'ocupació musulmana dels territoris italians del sud per les forces del Califat abbàssida en els segles IX i X no va ser tan reeixida com a l'Emirat de Sicília. No obstant això, sota la dinastia macedònica, els bizantins van recuperar el territori del llevant mediterrani amb l'avanç dels exèrcits bizantins que van arribar a amenaçar fins i tot Jerusalem pel sud. Per l'est, l'emirat d'Alep i els seus veïns es van convertir en vassalls dels bizantins, on la major amenaça va ser el califat fatimita egipci fins que l'ascens de l'Imperi Seljúcida va revertir tots els avenços i va empènyer els guanys territorials del Califat abbàssida cap a l'interior d'Anatòlia. En conseqüència, l'emperador bizantí Aleix I Comnè va demanar ajuda militar del Papa Urbà II al Concili de Plasència; un dels esdeveniments sovint atribuïts com a precursors de la Primera Croada.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Els tributaris de l'Imperi incloïen als armenis cristians, els àrabs gassànides, mardaïtes, eslaus i russos
  2. Encyclopædia Britannica (2006) Ghassan, Encyclopædia Britannica Online. consultat el 18 d'octubre de 2006

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Fonts primàries[modifica | modifica el codi]

Fonts secundàries[modifica | modifica el codi]

Bibliografia addicional[modifica | modifica el codi]

  • Kennedy, Hugh N.. The Armi of the Caliphs: military and society in the early Islamic state. Routledge, 2001. ISBN 0-4152-5092-7. 
  • Kennedy, Hugh N.. The Byzantine and Early Islamic Near East. Ashgate Publishing, 2006. ISBN 0-7546-5909-7.