Guerres d'Itàlia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guerres Italianes
 La Batalla de Pavia , pintura d'un artista flamenc desconegut (segle XVI).
La Batalla de Pavia , pintura d'un artista flamenc desconegut (segle XVI).
Dates 1494-1559
Escenari Sud i oest d'Europa
Resultat Victòria dels Habsburg.
Espanya es converteix en la potència hegemònica
Bàndols
Diversos segons l'època Diversos segons l'època

Les Guerres d'Itàlia van ser un seguit de conflictes entre 1494 i 1559 que van involucrar, en diverses etapes, tots els grans estats d'Europa occidental (França, la Monarquia Hispànica, el Sacre Imperi Romanogermànic, Anglaterra, Escòcia, la República de Venècia, els Estats Pontificis i la major part de les Ciutats-estat italianes) a més de l'imperi Otomà. Inicialment originades per les disputes dinàstiques sobre el Ducat de Milà i el Regne de Nàpols, les guerres van desembocar en un conflicte generalitzat pel poder i el territori entre diversos participants, i van estar marcades per un creixent grau d'aliances, contra-aliances i habituals traïcions.

Origen[modifica | modifica el codi]

El Regne de Nàpols, fins a l'any 1442, va estar en mans de la família d'Anjou, casa derivada dels Capets. En aquesta data, la Corona d'Aragó amb el rei Alfons el Magnànim, en va prendre el control. La família d'Anjou va intentar sense descans recuperar-ne la possessió. El seu darrer representant, Renat I, va morir l'any 1480, i els seus drets sobre el tron van passar al Regne de França, sobre la qual regnava des de l'any 1483 Carles VIII. L'any 1486, alguns barons del Regne de Nàpols, que havien romàs fidels als Angevins, van revoltar-se. Vençuts, van haver de refugiar-se a França. A partir d'aleshores, els monarques francesos van intentar fer valdre els seus drets durant gairebé 60 anys.

Després de les Guerres de Llombardia entre Venècia i Milà, que van concloure amb el Tractat de Lodi[1] l'any 1454, el nord d'Itàlia havia romàs en pau durat el llarg període dels regnats de Cosme de Mèdici i Lorenzo de Mèdici a Florència, amb la notable excepció de la Guerra de Ferrara del 1482 al 1484.[2]

Invasions inicials[modifica | modifica el codi]

Itàlia l'any 1494.

Guerra d'Itàlia de 1494–98[modifica | modifica el codi]

Ludovico Sforza de Milà, a la recerca d'un aliat contra la República de Venècia, va encoratjar Carles VIII de França a envair Itàlia, amb el pretext de la reivindicació angevina del tron de Nàpols. En morir Ferran I de Nàpols i atenint-se al Tractat de Barcelona (1493), l'any 1494, Carles va envair la península, possiblement esperant utilitzar Nàpols com a base d'una croada contra els turcs. Durant uns mesos, les forces franceses van moure's per Itàlia gairebé sense oposició, atès que els exèrcits de les ciutats-estat italianes eren incapaços de resistir-hi. No obstant això, el seu saqueig de Nàpols va provocar finalment la reacció, i es va constituir contra França l'anomenada Lliga de Venècia, amb l'objectiu de fer tornar a casa l'exèrcit francès de Carles. Malgrat una victòria tàctica dels exèrcits francesos contra la Lliga en la batalla de Fornovo, la formació de la Lliga va forçar el rei francès a recular. Després de fracassos inicials, el més notable del quals va ser la desastrosa Batalla de Seminara, Ferran II de Nàpols, amb l'ajuda del general castellà Gonzalo Fernández de Córdoba, va reduir la guarnició francesa al Regne de Nàpols. Ludovico, havent traït els francesos a Fornovo, va conservar el seu tron fins a l'any 1499, quan el successor de Carles, Lluís XII de França, envaí la Llombardia i va capturar el ducat de Milà.

Guerra d'Itàlia de 1499 - 1501[modifica | modifica el codi]

El nou rei de França, Lluís XII, seguint la política del seu antecessor, va seguir reclamant per a si el ducat de Milà i el regne de Nàpols. Amb la intenció d'ocupar el nord d'Itàlia per la via militar va pactar aliances amb la república de Venècia, a la qual va oferir a canvi de la seva ajuda Cremona, i amb Alexandre VI i el seu fill Cèsar Borja, als quals va oferir territoris de la Romanya. L'agost de 1499 un exèrcit francès va creuar els Alps i va marxar sobre el Milanesat, sota el govern del duc Lluís Sforza. Davant la superioritat militar francesa, aquest va abandonar Milà, que va ser ocupat per Gian Giacomo Trivulzio al comandament de les tropes de Lluís XII.

Sforza va buscar l'ajuda dels turcs del sultà Bajazet (enfrontat ja des d'abans amb Venècia), i va reclutar un exèrcit de mercenaris suïssos amb els que al gener va aconseguir recuperar les principals ciutats del ducat, però l'abril va ser traït pels soldats suïssos a Novara, sent capturat igual que el seu germà Ascanio.

Cèsar Borja, mentrestant, va prendre Imola, Forli, Rimini, Pesaro i Faenza, a la Romanya, davant la passivitat o la prudència dels petits estats veïns, temorosos de l'enfrontament contra la coalició franco-veneciana-papal.

Guerra d'Itàlia de 1501–1504[modifica | modifica el codi]

L'any 1500, Lluís XII de França, havent signat un acord amb Ferran el Catòlic per a dividir el Regne de Nàpols, va marxar cap al sud des de Milà. El 1502, forces espanyoles i franceses combinades havien pres el control del regne. No obstant això, desacords sobre el repartiment del regne van portar a una guerra entre Lluís i Ferran. L'any 1503, Lluís, vençut a la Batalla de Cerignola, després del frustrat Setge de Salses i una nova derrota a la Batalla de Garellano, i va ser forçat a abandonar Nàpols per la capitulació de Gaeta, deixant el regne sota el control de Gonzalo Fernández de Córdoba, virrei d'Espanya conegut com el Gran Capità.

Aliances inestables[modifica | modifica el codi]

Guerra d'Itàlia de 1508–16[modifica | modifica el codi]

També anomenada com Guerra de la Lliga de Cambrai.

Mentrestant, el Papa Juli II havia incrementat el seu interès a frenar l'expansió territoral de la República de Venècia, i l'any 1508 va formar la Lliga de Cambrai, mitjançant la qual França, Espanya, el Papat i el Sacre Imperi Romanogermànic acordaven oposar-se als venecians. Tot i que la Lliga va destruir la major part de l'exèrcit venecià a la Batalla d'Agnadello, l'any 1509, no va reeixir en capturar Pàdua, i l'any 1510, Juli, ara veient França com la principal amenaça, va abandonar la Lliga i es va unir a Venècia. Després d'un any de lluita a la Romanya, durant el qual l'aliança vèneto-papal va ser repetidament vençuda, el Papa va proclamar una Lliga Santa contra França. Aquesta nova Lliga va engrossir ràpidament, incloent-hi Anglaterra, Espanya i l'Imperi Romanogermànic.

Les forces franceses, comandades per Gastó de Foix van infligir una vergonyosa derrota a l'exèrcit espanyol a la Batalla de Ravena, l'any 1512, però Gastó va ser mort durant la batalla, i les forces franceses van ser obligades a abandonar Itàlia a causa de la invasió de Milà per part dels suïssos, que van reinstaurar Maximilià Sforza al tron ducal. La Lliga Santa, victoriosa, va desfer-se per disputes sobre el repartiment del botí territorial, i l'any 1513 Venècia es va aliar amb França, acordant el repartiment de la Llombardia entre ambdues.

Lluís va organitzar una altra invasió de Milà, però va ser vençut a la batalla de Novara, la qual va ser immediatament seguida per una sèrie de victòries de la Lliga Santa a La Motta, Guinegate i Flodden Field, en les quals, les forces franceses, venecianes i escoceses van ser decisivament vençudes. No obstant això, la mort de Juli II va deixar la Lliga sense un lideratge efectiu, i quan el successor de Lluís, Francesc I, va vèncer els suïssos a Marignano l'any 1515, la Lliga es va col·lapsar, i amb els tractats de Noyon i Brussel·les, va lliurar a França i Venècia la totalitat del nord d'Itàlia.

Guerra d'Itàlia de 1521–26[modifica | modifica el codi]

L'ascensió al tron de Carles I de Castella i Aragó al Sacre Imperi Romanogermànic, una posició que desitjava Francesc I de França, va portar al trencament de relacions entre França i els Habsburg. L'any 1519, la invasió espanyola de Navarra, nominalment un feu francès, va proporcionar a Francesc el pretext per a iniciar una guerra generalitzada; les forces franceses van penetrar a Itàlia amb l'objectiu d'expulsar Carles de Nàpols. Però els francesos es van veure sorpresos per l'ús tàctic de l'arcabús que feia l'exèrcit espanyol, i hi van patir una sèrie de derrotes a Bicocca i Sesia contra l'exèrcit espanyol comandat per Fernando de Ávalos. Amb el mateix Milà amenaçat, Francesc, personalment, va encapçalar un exèrcit francès cap a Llombardia l'any 1525, però va ser novament vençut i capturat a la batalla de Pavia. Empresonat a Madrid, Francesc va ser forçat a acceptar importants concessions territorials sobre els seus territoris italians.

Guerra d'Itàlia de 1526–30[modifica | modifica el codi]

També anomenada Guerra de la Lliga de Cognac

L'any 1526, el Papa Climent VII, alarmat pel creixent poder de l'Imperi, va formar la Lliga de Cognac contra Carles V, aliant-se amb la República de Venècia, Florència i diverses ciutats-estat italianes, a més de França. No obstant això, Venècia va rebutjar aportar-hi tropes. Amb la retirada de les tropes franceses de Llombardia, Carles va procedir a sotmetre Florència, i l'any 1527, les tropes imperials van avançar vers el sud, produint-se fins i tot el saqueig de Roma. Climent va ser empresonat, i no va ser capaç d'oferir resistència a Carles. Amb el Tractat de Cambrai, de 1529, que formalment retirava França de la guerra, la Lliga es va dissoldre; Venècia va signar la pau amb Carles, mentre que Florència va ser posada de nou sota el control dels Mèdici.

Habsburg contra Valois[modifica | modifica el codi]

Guerra d'Itàlia de 1535–38[modifica | modifica el codi]

La tercera guerra entre Carles V i Francesc I va començar amb la mort de Francesc Maria Sforza, duc de Milà. Quan el fill de Carles, Felip va heretar el ducat, Francesc va envair Itàlia, capturant Torí, però no va reeixir a prendre Milà. En resposta, Carles va envair la Provença, avançant sobre Ais, però es va retirar cap a Espanya abans d'atacar la fortificada ciutat d'Avinyó. La Treva de Niça va concloure la guerra, deixant Torí en mans franceses, però no provocant de fet canvis significatius en el mapa d'Itàlia.

Guerra d'Itàlia de 1542–46[modifica | modifica el codi]

Francesc, aliant-se amb Solimà I de l'imperi Otomà, va llançar una invasió final d'Itàlia. Una flota franco-otomana va capturar la ciutat de Niça l'agost de 1543, i va posar-ne setge a la ciutadella. Els defensors van ser alliberats en el termini d'un mes. Els francesos, sota el comandament de François, Comte d'Enghien, van vèncer un exèrcit imperial a la Batalla de Ceresole l'any 1544, però no van aconseguir penetrar més endins de la Llombardia. Aleshores, Carles i Enric VIII d'Anglaterra van procedir a envair el nord de França, capturant Boulogne i Soissons. La manca de cooperació entre els exèrcits espanyol i anglès, unida a la creixent agressivitat dels atacs otomans, van forçar Carles a abandonar aquestes conquestes, restaurant-ne de nou el seu statu quo.

Guerra d'Itàlia de 1551–59[modifica | modifica el codi]

L'any 1551, Enric II de França, que havia succeït Francesc al tron, va declarar la guerra a Carles amb l'intent de reprendre Itàlia i d'assegurar el domini de França sobre Europa. Una inicial ofensiva sobre Lorena va tenir èxit, però la planejada invasió francesa de la Toscana l'any 1553 va ser frenada en la Batalla de Marciano. L'abdicació de Carles l'any 1556 va dividir l'Imperi Habsbúrgic entre Felip II d'Espanya i Ferran I del Sacre Imperi Romanogermànic, i va fer de Flandes el centre de la contesa, on Felip, en companyia de Manuel Filibert de Savoia va vèncer els francesos a Saint-Quentin. L'entrada d'Anglaterra en la guerra aquest mateix any, va permetre els francesos prendre Calais, i els exèrcits de França van colpejar les possessions espanyoles als Països Baixos. No obstant això, Enric va ser forçat a acceptar la Pau de Cateau-Cambrésis, en què va renunciar a les seues pretensions sobre Itàlia.

Arts de guerra[modifica | modifica el codi]

Les Guerres d'Itàlia van ser testimoni d'avanços significatius en la tecnologia i la tàctica militar, incloent-hi artilleria de campanya, mosquets i tàctiques amb armes combinades.

Impacte[modifica | modifica el codi]

Cap al final de les guerres, l'any 1559, Casa d'Habsburg espanyola s'havia establert com la primera potència europea, en detriment de França. Els estats italians, que havien gaudit d'un poder desproporcionat respecte de la seua mida durant l'edat mitjana i el Renaixement, van quedar reduïts a potències de segon rang o van ser completament eliminats. Les Guerres d'Itàlia van influir en l'obra de Leonardo da Vinci, per exemple desbaratant els seus plans d'esculpir l'any 1495 una gran estàtua d'un cavall (el "Gran Cavallo"), quan les setanta tones de bronze que hi calien van haver de ser foses per a fabricar armes per a la defensa de Milà.

Historiografia[modifica | modifica el codi]

Les Guerres d'Itàlia són un dels conflictes bèl·lics dels que es disposa de més testimonis contemporanis dels seus protagonistes, havent involucrat alguns oficials literats i sovint extremadament cultes.

Nomenclatura[modifica | modifica el codi]

La nomenclatura dels diferents conflictes de les Guerres d'Itàlia no ha estat mai estandaritzada, i ha variat segons el punt de vista dels diferents historiadors i l'evolució dels estudis històrics. Algunes de les guerres solen separar-se o unir-se donant un elevat nombre de permutacions, provocant que les denominacions mitjançant nombres ordinals no siguen consistents quan es comparen diferents fonts. Les guerres també s'ha referit usant les dates o amb els monarques que hi van intervenir.

Fonts contemporànies[modifica | modifica el codi]

La principal font contemporània, almenys de la primera porció de les Guerres d'Itàlia, és la Storia d'Italia de Francesco Guicciardini, escrita durant el conflicte, i que es va beneficiar de l'accés directe que Guicciardini tenia als afers papals.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

La mort d'Enric II de França durant les celebracions del final de la guerra va portar ràpidament al col·lapse de la monarquia francesa en les Guerres de religió de França.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres d'Itàlia
  • Arfaioli, Maurizio. The Black Bands of Giovanni: Infantry and Diplomacy During the Italian Wars (1526–1528). Pisa: Pisa University Press, Edizioni Plus, 2005. ISBN 88-8492-231-3.
  • Arnold, Thomas F. The Renaissance at War. Smithsonian History of Warfare, edited by John Keegan. New York: Smithsonian Books / Collins, 2006. ISBN 0-06-089195-5.
  • Baumgartner, Frederic J. Louis XII. New York: St. Martin's Press, 1994. ISBN 0-312-12072-9.
  • Black, Jeremy. "Dynasty Forged by Fire." MHQ: The Quarterly Journal of Military History 18, no. 3 (Spring 2006): 34–43. ISSN 1040-5992.
  • ———. European Warfare, 1494–1660. Warfare and History, edited by Jeremy Black. London: Routledge, 2002. ISBN 0-415-27532-6.
  • Blockmans, Wim. Emperor Charles V, 1500–1558. Translated by Isola van den Hoven-Vardon. New York: Oxford University Press, 2002. ISBN 0-340-73110-9.
  • Guicciardini, Francesco. The History of Italy. Translated by Sydney Alexander. Princeton: Princeton University Press, 1984. ISBN 0-691-00800-0.
  • Hackett, Francis. Francis the First. Garden City, New York: Doubleday, Doran & Co., 1937.
  • Hall, Bert S. Weapons and Warfare in Renaissance Europe: Gunpowder, Technology, and Tactics. Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1997. ISBN 0-8018-5531-4.
  • Knecht, Robert J. Renaissance Warrior and Patron: The Reign of Francis I. Cambridge: Cambridge University Press, 1994. ISBN 0-521-57885-X.
  • Konstam, Angus. Pavia 1525: The Climax of the Italian Wars. Oxford: Osprey Publishing, 1996. ISBN 1-85532-504-7.
  • Norwich, John Julius. A History of Venice. New York: Vintage Books, 1989. ISBN 0-679-72197-5.
  • Oman, Charles. A History of the Art of War in the Sixteenth Century. London: Methuen & Co., 1937.
  • Phillips, Charles and Alan Axelrod. Encyclopedia of Wars. 3 vols. New York: Facts on File, 2005. ISBN 0-8160-2851-6.
  • Taylor, Frederick Lewis. The Art of War in Italy, 1494–1529. Westport, Conn.: Greenwood Press, 1973. ISBN 0-8371-5025-6.

Bibliografia addicional[modifica | modifica el codi]

  • Boot, Max. War Made New: Technology, Warfare, and the Course of History: 1500 to Today. New York: Gotham Books, 2006. ISBN 1-59240-222-4.
  • Du Bellay, Martin, Sieur de Langey. Mémoires de Martin et Guillaume du Bellay. Edited by V. L. Bourrilly and F. Vindry. 4 volumes. Paris: Société de l'histoire de France, 1908–19.
  • Giovio, Paolo. Pauli Iovii Opera. Volume 3, part 1, Historiarum sui temporis. Edited by D. Visconti. Rome: Libreria dello Stato, 1957.
  • Lot, Ferdinand. Recherches sur les effectifs des armées françaises des guerres d'Italie aux guerres de religion, 1494–1562. Paris: École Pratique des Hautes Études, 1962.
  • Monluc, Blaise de. Commentaires. Edited by P. Courteault. 3 volumes. Paris: 1911–25. Translated by Charles Cotton as The Commentaries of Messire Blaize de Montluc (London: A. Clark, 1674).
  • ———. Military Memoirs: Blaise de Monluc, The Habsburg-Valois Wars, and the French Wars of Religion. Edited by Ian Roy. London: Longmans, 1971.
  • Saulx, Gaspard de, Seigneur de Tavanes. Mémoires de très noble et très illustre Gaspard de Saulx, seigneur de Tavanes, Mareschal de France, admiral des mers de Levant, Gouverneur de Provence, conseiller du Roy, et capitaine de cent hommes d'armes. Château de Lugny: Fourny, 1653.