Guerres de la Revolució Francesa
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Les Guerres de la Revolució Francesa foren una sèrie de conflictes bèl·lics, esdevinguts entre 1792 i 1802, en què França s'enfrontà a diferents monarquies europees. Caracteritzades pel fervor revolucionari francès i per importants innovacions militars, aquestes guerres revolucionàries van dur al domini dels Països Baixos, Itàlia i Renània per França. A causa de la pràctica de la lleva forçosa, a les guerres de la França revolucionària, hi va participar un gran nombre de soldats.
Les guerres de la Revolució Francesa foren les de la Primera Coalició (1792-1797) i de la Segona Coalició (1798-1801). Malgrat tot, des de 1793 fins a 1802, la Gran Bretanya va estar contínuament en guerra contra França; aquesta hostilitat franco-britànica va finalitzar amb la signatura del Tractat d'Amiens el 1802.
Les Guerres Napoleòniques (1803-1815) foren una continuació de les guerres de la França revolucionària; per això, en l'àmbit anglosaxó, s'usa l'expressió la Gran Guerra de França la qual engloba les guerres revolucionàries i les napoleòniques.
Primera Coalició 1792-1798
Fins a 1791, les monarquies europees dubtaven sobre si intervenir contra la Revolució en favor de Lluís XVI o bé mirar d'aprofitar en benefici propi la greu crisi que patia França, una de les principals potències d'Europa. La figura més important en aquest afer fou l'emperador Leopold II, germà de la reina Maria Antonieta, el qual es mostrava cada cop més preocupat per la radicalització progressiva del procés revolucionari francès. El 27 d'agost de 1791, Leopold II i el rei Frederic Guillem II de Prússia, després d'haver consultat nobles francesos emigrats, promulgaren la Declaració de Pilnitz, segons la qual, els monarques europeus es mostraven interessats en la protecció de Lluís XVI i la seva família, i, vagament, s'hi amenaçava amb greus conseqüències si els passava res. Si Leopold II havia concebut la declaració de Pilnitz com una manera de prendre posició però sense haver d'intervenir realment contra els revolucionaris, el cas fou, però, que a França la declaració fou vista com una greu amenaça i com a tal fou denunciada pels dirigents de la Revolució. Per altra banda, a més de les diferències ideològiques, hi havia la qüestió dels dominis imperials a Alsàcia, i l'interès de França de controlar l'acció dels contrarevolucionaris emigrats als Països Baixos Austríacs i en alguns petits principats alemanys.
Finalment, el 20 d'abril de 1792, l'Assemblea Nacional francesa aprovà per majoria declarar la guerra a Àustria, després d'haver escoltat la lectura de tota una llista de greuges presentada pel ministre d'afers estrangers Dumouriez, qui preparà una immediata invasió dels Països Baixos austríacs, on esperava que la població local s'alcés contra el domini austríac. Tanmateix, arran de la Revolució, l'exèrcit s'havia desorganitzat completament, i, en el moment de l'inici de les hostilitats, es produïren desercions en massa.
Mentre el govern revolucionari lluitava frenèticament per reclutar noves tropes i reorganitzar l'exèrcit, es concentrà a Coblença un exèrcit majoritàriament prussià dirigit pel duc de Brunswick. Pel juliol, les forces prussianes van conquerir amb facilitat les fortaleses de Longwy i Verdun-sur-Meuse. Aleshores, el duc proclamà el Manifest de Brunswick, escrit pel príncep de Condé, dirigent d'un exèrcit contrarevolucionari format per emigrats, en el qual s'hi exposava que el propòsit dels aliats era restablir l'autoritat absoluta de Lluís XVI per la qual cosa tractarien com a rebel qualsevol que se'ls oposés, per la qual cosa el condemnarien a mort segons la llei marcial. Aquest manifest, però, fou una de les principals causes de la revolta de París del 10 d'agost de 1792 que dugué a l'empresonament de la família reial francesa a la Torre del Temple i a la proclamació de la Primera República Francesa.
L'avenç de les forces austroprussianes a França quedà deturat el 20 de setembre de 1792 gràcies al triomf dels exèrcits revolucionaris a la Batalla de Valmy; a partir d'aleshores, Prússia veient que la campanya estava resultant més llarga i costosa del que s'havia previst, va decidir retirar-se de França. Per altra banda, en altres fronts, els francesos aconseguiren ocupar Savoia i Niça,[1] mentre el general Custine va ocupar moltes poblacions a prop del Rin fins a arribar a Frankfurt. Als Països Baixos, Dumouriez derrotà els austríacs a Jemappes el 6 de novembre, cosa que li va permetre ocupar el territori a principis de l'hivern.
L'execució de Lluís XVI a la guillotina (21 de gener de 1793) va dur Espanya, Nàpols, Províncies Unides i Gran Bretanya a unir-se a la Primera Coalició, amb la qual cosa, França es trobà atacada en totes les seves fronteres. Per això, França va decretar una lleva obligatòria. En un primer moment, els francesos foren forçats a marxar de Bèlgica i van patir greus derrotes a la Catalunya del Nord, com també va haver-hi alçaments contra els govern revolucionari a la Vendée. Després de la repressió de les revoltes mitjançant el règim del Terror, l'exèrcit francès va poder prendre de nou la iniciativa, amb la qual cosa, el 1794, els francesos ocuparen Sant Sebastià com també s'apoderaren de Bèlgica i de Renània després de la Batalla de Fleurus.
Un cop dominada els Països Baixos austríacs, els francesos s'apoderaren per sorpresa les Set Províncies Unides on hi establiren un estat satèl·lit denominat la República Bàtava. Poc després, Prússia i Espanya signaren amb França la Pau de Basilea (1795) per la qual la vora esquerra del Rin passava a França. A més, també fracassaren els intents de la Gran Bretanya de donar suport a la revolta de la Vendée; així doncs, França quedava lliure del risc d'invasió. Tot i així, a la frontera del Rin, el general Pichegru entrà en negociacions amb els emigrats i, d'aquesta manera, traí el seu exèrcit, per la qual cosa, els francesos hagueren de marxar de Mannheim i fracassà el setge de Mayence per Jourdan.
Per al 1796, els francesos prepararen un avenç en tres fronts: Jourdan i Moreau al Rin, i Bonaparte a Itàlia. Els tres exèrcits s'havien de trobar al Tirol, des d'on marxarien sobre Viena. Pel setembre, Moureau arribà a Baviera i als límits del Tirol, però Jourdan fou vençut pels austríacs, i els dos exèrcits hagueren de tornar cap al Rin. Per la seva banda, Napoleó havia triomfat a Itàlia, on, havent derrotat les forces sardes i austríaques, s'apoderà de Milà i posà setge a Màntua. A més, el 1796 fou sotmesa la revolta de la Vendée; malgrat tot, va fracassar l'expedició a Irlanda dirigida pel general Hoche, el vencedor de la Vendée.
Després que Napoleó hagués aconseguit prendre Màntua i entrar al Tirol i d'una nova invasió d'alemanya per Moreau i Hoche, l'abril de 1797 Àustria demanà la pau, signada al Tractat de Campo Formio l'octubre,[2] pel qual Àustria cedia Bèlgica a França, com també reconeixia el control francès de Renània i gran part d'Itàlia; a més, l'antiga República de Venècia quedà dividida entre Àustria i França. A partir d'aleshores, només la Gran Bretanya continuà la guerra contra França.
La campanya d'Egipte
Napoleó Bonaparte es va proposar el 1798 amenaçar la posició britànica en l'Índia mitjançant la invasió i la conquesta francesa d'Egipte. L'expedició era també cultural i va incloure a molts científics, educadors, i especialistes tècnics, car els intel·lectuals francesos havien discutit la viabilitat realitzar un canal entre la Mar Roja i el mediterrani. Napoleó va entrar al port de La Valetta per abastir les seves naus en camí a Egipte. Un cop fora de perill a l'interior del port va tornar les seves armes contra els seus amfitrions, i el Gran Mestre Ferdinand von Hompesch zu Bolheim va capitular i Napoleó va establir una nova administració i va partir per a Egipte, deixant una guarnició important.[3]
Tres setmanes després d'arribar a Egipte, un estol britànic de 14 naus comandades per Horatio Nelson, que havia estat navegant el mar mediterrani cercant la flota francesa, finalment va caure sobre les 15 naus franceses que eren utilitzades donar suport la invasió, derrotant-les a la batalla del Nil. La flota britànica havia destruït la flota francesa. De retorn a casa amb les notícies de Nelson, el Leander, capitanejat per Edward Berry va ser capturat pel Généreux, cosa que va endarrerir l'arribada de les notícies triomfants a Gran Bretanya.
Napoleó, que havia desembarcat amb el seu exèrcit i va acabar la seva conquesta d'Egipte, i va intentar conquerir Síria, però quan la situació política a París va canviar, va abandonar a les seves tropes i va marxar per donar un cop i enderrocar la constitució, assegurant la seva pròpia elecció com Primer Cònsol. La batalla va establir superioritat naval britànica durant la resta de les Guerres Revolucionàries Franceses, i contribuí a la fama cada vegada major de l'almirall Nelson.
La Segona Coalició 1798-1801
La guerra de la Segona Coalició (1798-1801), en la que Rússia, el Regne de la Gran Bretanya, Àustria, l'imperi Otomà, Portugal, Regne de Nàpols i els Estats Pontificis lluitaren contra la Primera República Francesa va ser al principi més efectiva que la primera.
El govern corrupte i dividit de França, sota el Directori francès es trobava en plena agitació, i la República estava trencada (certament, quan l'any 1799 Napoleó va prendre el poder, va trobar només 60.000 francs en el Tresor Nacional). La participació russa va suposar un canvi decisiu sobre la guerra de la Primera Coalició. Les forces russes a Itàlia estaven manades pel notòriament despietat i mai derrotat Alexander Suvorov. La República Francesa no disposava de líders, excepte Lazare Carnot que era el ministre de guerra que havia dut a França a les victòries successives que van seguir a les massives reformes de la primera guerra. A més, Napoleó Bonaparte estava ocupat en una campanya a Egipte, amb l'objectiu d'amenaçar l'Índia britànica. Sense dos dels seus més importants comandants al conflicte anterior, la República va sofrir successives derrotes contra uns enemics revitalitzats, finançats per la corona britànica.
Bonaparte va tornar l'any 1799, deixant la campanya a Egipte a càrrec del seu segon al comandament, el general Kléber, que hi va morir assassinat l'any següent. Va prendre el control del govern francès l'any 1799, derrocant el Directori francès amb l'ajuda de l'ideòleg Joseph Sieyès. L'ofensiva de les forces austríaques al Rin i a Itàlia es va convertir en una amenaça continua per a França, però totes les tropes russes havien estat retirades del front després de la mort de la tsarina Caterina II. Napoleó va reorganitzar la milícia francesa i creà un exèrcit de reservistes per donar suport tant als esforços en el Rin com a Itàlia. En tots els fronts, els avanços francesos van trobar els austríacs amb la guàrdia baixa. En aquell moment l'exèrcit francès comptava només amb 300.000 soldats lluitant contra les forces de la Coalició. A Itàlia la situació era no obstant d'allò més delicada a causa de la pressió d'Àustria. Napoleó es va veure forçat a mobilitzar l'exèrcit de reservistes. Va xocar amb els austríacs a la Batalla de Marengo el 14 de juny de 1800 i podria haver perdut la batalla de no ser per la intervenció decisiva del general Louis Charles Antoine Desaix, que va atacar la rereguarda austríaca i la va vèncer. Desaix va morir a la batalla, i Napoleó va commemorar posteriorment el seu coratge construint-li monuments i gravant el seu nom a l'Arc de Triomf. En el riu Rin, en canvi, la batalla decisiva va arribar quan un exèrcit francès de 180.000 homes es va enfrontar a 120.000 soldats austríacs a la Batalla de Hohenlinden el 3 de desembre. Àustria va ser vençuda definitivament i va abandonar el conflicte després del Tractat de Lunéville, el febrer de 1801, en el qual acceptava tornar a la situació creada per l'anterior Tractat de Campo Formio.[4]
A partir d'aquell moment el major problema pendent de Napoleó Bonaparte era el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, que exercia una influència desestabilitzadora a les potències continentals. Els britànics havien propiciat la Segona Coalició mitjançant l'aportació dels diners per garantir el seu finançament. Napoleó estava convençut que sense una derrota britànica o un tractat amb el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda no podria aconseguir una veritable pau. L'exèrcit britànic era una amenaça relativament petita per a França, però l'Armada Reial Britànica era una contínua amenaça per a la flota francesa i per a les colònies franceses a les illes del Carib. A més, els fons anglesos eren suficients per unir les grans potències del continent contra França, ja que malgrat les nombroses derrotes l'exèrcit austríac encara era un perill potencial per a la França Napoleònica.
El 1802, els britànics signaren el Tractat d'Amiens pel qual reconeixien les conquestes franceses, i així va començar el més llarg període de pau entre França i Gran Bretanya durant tota l'època de 1792-1815. El Tractat d'Amiens és considerat per molts historiadors com el fet que separa les guerres revolucionàries de les Guerres Napoleòniques.
Referències
- ↑ Wilkinson, Spenser. The Rise of General Bonaparte (en anglès). Spenser Wilkinson, 1930, p. 38-39.
- ↑ Esdaile, Charles J. Las guerras de Napoleón: Una historia internacional, 1803-1815 (en castellà). Editorial Critica, 2009, p. 57. ISBN 847423753X.
- ↑ Testa, Carmel. «The French in Malta, 1798–1800» (en anglès). [Consulta: 25 agost 2011].
- ↑ Péronnet, Michel. ??? (en castellà). Ediciones AKAL, 1991, p. 242. ISBN 847600513X.
Vegeu també
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres de la Revolució Francesa |