Guerres romano-germàniques

Les guerres romano-germàniques és el nom donat a una sèrie de conflictes entre els romans i les tribus germàniques compresos entre el 113 aC. i el 491 dC. La natura d'aquests conflictes va ser molt divers incloent-hi conquestes romanes, revoltes germàniques i posteriors invasions de l'Imperi Romà d'Occident (sovint esponsoritzades per l'emperador oriental).

Al voltant del 390 aC, diverses tribus gal·les havien començat a envair Itàlia des del nord, en anar expandint-se la seva cultura per tot Europa. Això era pràcticament desconegut per als romans d'aquella època, que encara tenien interessos purament locals però es van alertar quan els sènnons, una tribu especialment guerrera, va envair la província etrusca de Siena des del nord i va atacar la ciutat de Clusium, no molt allunyada de l'esfera d'influència de Roma. Els habitants de Clusium, desconcertats per la mida de l'enemic en número i ferocitat, van demanar ajuda a Roma. Potser sense voler-ho, els romans van ser el seu objectiu principal. Els romans van anar a buscar-los en una batalla campal, la batalla de Alia, al voltant del 390 - 387 aC Els gals van vèncer a l'exèrcit romà, d'uns 15.000 homes, i van continuar perseguint-los fins a la pròpia ciutat de Roma, que van saquejar parcialment fins que van ser expulsats o sobornats.

L'activitat guerrera entre romans i gals continuaria a Itàlia durant més de dos segles, incloent la batalla del Anio, la batalla del Llac Vadimonis, la batalla de Feasulae el 225 aC, la batalla de Telamó el 224 aC, la batalla de Clastidium el 222 aC, la batalla de Cremona el 200 aC, la batalla de Placentia el 194 aC, la batalla de Mutina el 194 aC, la batalla d'Arausio el 105 aC, i la batalla de Vercelae el 101 aC El problema celta no es resoldria per als romans fins a la subjugació final de tots els gals després de la batalla d'Alèsia el 52 aC.