Guillem Cliton

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Guillem de Normandia dit Guillem Cliton (25 d'octobre de 1102 - Alost, 28 de juliol de 1128), comte de Flandes de 1127 a 1128, va reivindicar el ducat de Normandia i el tron del Regne d'Anglaterra. Cliton és l'equivalent en llatí medieval del terme anglès antic aetheling, que servia per designar els prínceps de les famílies reials que eren susceptibles d'accedir a la reialesa.

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Era fill del duc de Normandia Robert Courteheuse (vers 1053-1134) i de Sibil·la de Conversano († 1103), nét de Guillem el Conqueridor (vers 1027-1087) i de Matilde de Flandes († 1083), ella mateixa filla del comte Balduí V de Flandes i d'Adela de França. Era doncs el cosí del comte Carles I de Flandes, el seu predecessor, mort assassinat sense fills.

Després de la derrota i la captura del seu pare pel seu germà el rei d'Angleterre Enric I Beauclerc a la batalla de Tinchebray (28 de setembre de 1106), el jove Guillem va caure entre les mans del rei, el seu oncle. Enric I el va confiar a la guarda al comte d'Arques, Elies de Saint-Saëns, qui s'havia casat amb una germanastra de Guillem, una filla natural del duc Robert Courteheuse.[1]


A partir de 1109, el seu oncle Enric I va estar en conflicte obert amb el rei de França Lluís VI el Gras i els seus aliats angevins. Guillem Cliton va esdevenir una peça d'importància, ja que la seva reivindicació al ducat de Normandia era més legítima que la d'Enric I. El rei va decidir doncs fer-lo arrestar cap a 1109-1110 [1] Però amb la complicitat d'Elies, el jove va fugir de Normandia i es va refugiar amb diversos prínceps oposats a Enric I.[1] Aviat, els barons normands descontents i els enemics d'Enric I formaren una coalició que reivindica el ducat de Normandia per a Guillem.[1] Aquesta reivindicació va servir de pretext a Lluís VI de França, Folc V d'Anjou i Balduí VII de Flandes per oposar-se al rei anglès del qual la potència espantava. El 1113, Lluís i Folc, desfets militarment, van signar tractats molt favorables per a Enric, reconeixent-li els seus drets sobre Normandia.[1] Poc després, Enric reforçava encara més la pau negociant les esposalles del seu fill Guillem Adelin amb Matilde, una filla del comte d'Anjou.[1]

Exili[modifica | modifica el codi]

Entretant, Guillaume Cliton s'ha refugiat a la cort de Flandes, amb el comte Balduí VII.[1] Hi hauria arribat a l'edat de 13 anys, i hauria estat armat cavaller als 16.[1] A partir de 1114, el comte de Flandes va fer incursions a Normandia en suport del seu protegit.[1] A partir de 1117, els seus raids al nord-est reberen un cert suport local.[1] Certs barons es manifestaven llavors obertament a favor de Guillem Cliton, i aviat el rei de França i el comte d'Anjou trencaren la pau establerta des de 1113.[1] Entre els estius de 1118 i 1119, Enric I va estar en guerra oberta contra aquesta coalició d'enemics. Fou el període més difícil del seu regnat. Però el sobirà anglès va guanyar la guerra després de la mort en batalla del comte de Flandes, la pau arranjada amb el comte d'Anjou pel matrimoni dels seus fills, i la pesada derrota infligida al rei de França a la batalla de Brémule (20 d'agost de 1119).[1] A Normandia, la rebel·lió fou sufocada. Les esperances de Guillaume Cliton se'n van anar en orris i el jove va trobar a Enric I l'octubre de 1119, per demanar-li que alliberés al seu pare, prometent exiliar-se tots dos a Jerusalem.[1] Dubtant de la seva paraula, Enric va refusar. No obstant això, intenta atreure'l a la seva cort i li va prometre un estatut equivalent al d'un comte amb autoritat sobre tres comtats.[1] Guillem Cliton va refusar i va continuar a l'exili.[1] El 1120, els reis francès i anglès decidiren un nou tractat favorable a Enric I.[1]

Segona rebel·lió normanda[modifica | modifica el codi]

La causa de Guillem va ressorgir amb la mort de Guillem Adelin,[1] el fill i hereu d'Enric I, en el naufragi de la "Blanca Nou", el 25 de novembre de 1120. El 1123, va obtenir la mà de Sibil·la d'Anjou, una filla petita de Folc V d'Anjou.[1] Un nou nucli de seguidors es va formar a Normandia.[1] En el transcurs d'aquest any i del següent, va seguir una revolta en el seu favor portada per Amauri III de Montfort, el comte d'Évreux, i Galerà IV, el comte de Meulan.[1] Però aquesta rebel·lió fou sufocada el 25 de març de 1124, quan els oficials militars de la casa reial, sobretot Ranulf el Metzí, comte de Chester, van capturar els seus líders en una emboscada prop de Bourgtheroulde.[1] Perseguint amb aferrissament el seu enemic, Enric I d'Anglaterra va obtenir fins i tot del papa l'anul·lació del matrimoni de Guillem Cliton per causa de consanguinitat.[1]

Comte de Flandre[modifica | modifica el codi]

El gener de 1127, Lluís VI de França va decidir arreglar-li un matrimoni amb Joana de Montferrat, una germanastra d'Adelaida de Savoia, la seva esposa.[1] Li va confiar també el Vexin francès i va decidir sostenir-lo amb tot el seu poder, mentre que Enric I d'Anglaterra havia decidit de fer reconèixer la seva filla Matilde l'Emperadriu com la seva hereva.[1] Immediatament, Cliton va creuar la frontera normanda i va assetjar la fortalesa de Gisors i va reivindicar de nou el ducat.[1]

Carles el Bo fou assassinat durant una missa, el 2 de març de 1127, i no va deixar cap hereu. Sent el nét de Matilde de Flandes i el besnét de Balduí V de Flandes, Guillem va reivindicar llavors, amb la benedicció i el suport del seu cunyat Lluís VI, el comtat de Flandes.[1] Malgrat els drets del comte Balduí IV d'Hainaut, i en presència dels barons flamencs reunits el 23 de març de 1127 a Arràs, Lluís VI, en tant que sobirà feudal, va intervenir i va imposar la investidura del comtat de Flandre a favor de Guillem. El rei de França va ensenyar la seva força posant setge a Lilla i després, el 6 d'abril de 1127, va tornar a Bruges per assistir a les mutuaes prestacions de juraments del nou comte i dels seus barons.[2] Guillem, prometent sobretot l'abolició del teloneu i del cens, va jurar respectar les lleis i els privilegis de les ciutats.[2] Fou en aquell moment que Saint-Omer va rebre una carta municipal (14 abril de 1127).[2]

Tanmateix la partida no s'havia acabat, ja que, a més a més de Balduí IV d'Hainaut que es va apoderar d'Oudenaarde,[3] els pretendents al títol eren nombrosos. Es compten amb aquesta llista: Guillem d'Ypres, nét de Robert I de Flandes pels mascles, però d'una branca natural; Teodoric d'Alsàcia, igualment nét de Robert I de Flandes per la seva mare Gertrudis de Flandes; i Arnold de Dinamarca, fill gran de la germana de Carles el Bo. Guillem va derrotar en principi a Arnold de Dinamarca, que s'havia fet fort a Saint-Omer; després, amb ajut de Lluís VI, va vencer també a Guillem d'Ypres i a Balduí IV.[3]

La seva experiència militar no li va servir de gaire a Flandes on la societat estava canviant ràpidament amb el desenvolupament de la indústria de la llana.[2] Guillem Cliton es va fer ràpidament odiós als seus nous súbdits: no només no va respectar els seus compromisos, ni tan sols els seus juraments, sinó que a més va imposar nous impostos sobre els mercats (teloni) i nous cànons sobre les cases (cens), que va fer recaptar per la violència.[4] El comte projectava sempre el reconquerir Normandia i actuava clàssicament com un feudal sense comptar amb la reacció de les ciutats, cada vegada més puixants, molt preocupades per la seva llibertat. A més Guillem no va donar signes d'una vida cristiana irreprotxable.

Van esclatar aixecaments a Saint-Omer i a Lilla, després de la detenció l'1 d'agost de 1127 d'un dels seus serfs a Lilla en plena fira (el que estava prohibit).[4] El 17 de setembre següent fou la comuna de Bruges que es va agitar. Aquestes revoltes foren llavors dominades i el comte Guillem va exigir una forta multa. Però no va poder impedir que Gant i Bruges reconegueren a Teodoric d'Alsàcia com a comte.[3] El 1128 foren totes les terres imperials de Flandes les que es van unir al lorenès, com la majoria dels barons del Flandes reial o francès, amb el suport per sotamà del rei Enric I d'Anglaterra, que va explota aquestes tensions.[2] Lluís VI va fer dictar l'interdicte sobre Flandes, excomunicant a Teodoric, i va assetjar Lilla on aquest últim s'havia tancat.[3] Però es va retirar ràpidament, ja que Enric I tenia acumulat un exèrcit al castell d'Épernon.[1] Després d'haver aixecat el setge de Lilla el 21 de maig de 1128, Guillem, amb suport de Godefreu el Barbut (Godofreu I de Lovaina), va guanyar la batalla a Tielt així com al castell d'Oostkamp [3] i va encerclar a Teodoric a Alost on havia acabat després de la seva fugida de Lille.

Fou allà que el 27 de juliol de 1128, Guillem fou tocat per un tret de ballesta i va morir poc després. No va deixar cap fill i Teodoric d'Alsàcia va recuperar Flandes.

Ascendència[modifica | modifica el codi]

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Ricard II de Normandia
 
 
 
 
 
 
 
8. Robert el Magnifique
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Judit de Bretanya
 
 
 
 
 
 
 
4. Guillem el Conqueridor
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
9. Arleta de Falaise
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Robert II de Normandia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Balduí IV de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
10. Balduí V de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Ogiva de Luxemburg
 
 
 
 
 
 
 
5. Matilde de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Robert II de França
 
 
 
 
 
 
 
11. Adela de França
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. Constança d'Arle
 
 
 
 
 
 
 
1. Guillem Cliton
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
12. -
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Godofreu de Conversano
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. Tancred d'Hauteville
 
 
 
 
 
 
 
13. - ? d'Hauteville
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Sibil·la de Conversano
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Guimond de Moulins
 
 
 
 
 
 
 
14. Raül de Moulins
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
7. Siquelgaita de Molise
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Rofrit de Guardia
 
 
 
 
 
 
 
15. Alfreda de Guardia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guillem Cliton


  • William C. Warren Hollister (1102–1128), Oxford Dictionary of National Biography Oxford University Press, 2004
  • Galbert de Bruges, Le meurtre de Charles le Bon, traduït del llatí per J. Gengoux, Anvers, 1978 (ISBN 9061530989).
  • Sandy Burton Hicks, The Impact of William Clito upon the Continental Policies of Henry I of England, 1979, pàg. 1-21
  • John Le Patourel, The Norman Succession, 996-1135, The English Historical Review, vol. 86 numéro 339 abril 1971, pàgs. 225-250.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 1,24 1,25 1,26 C. Warren Hollister, «William (1102-1128)» Oxford Dictionary of National Biography, Oxford University Press, 2004.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 R.C. Van Caenegem, Introducció històrica a Le meurtre de Charles Le Bon, edició del Fons Mercator, Anvers, 1978.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Edward Le Glay, segons Galbert de Bruges, Histoire des comtes de Flandre jusqu'à l'avènement de la maison de Bourgogne, vol. primer, París, Comptoir des imprimeurs-unis, MDCCCXLIII.
  4. 4,0 4,1 . Galbert de Bruges