Gustav Mahler

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Gustav Mahler
Mahler el 1909
Mahler el 1909
Estil: Romanticisme
Naixença: 7 de juliol de 1860
Kaliště, Bohèmia, Imperi Austríac
Defunció: 18 de maig de 1911 (als 50 anys)
Viena, Imperi austrohongarès
Anys d'activitat: 1876-1911

Obres destacades

Fites
  • 1860 Neix el 7 de juliol a Kalischt, Bohèmia.
  • 1866 Comença els estudis musicals amb Viktroin
  • 1870 Primer recital de piano
  • 1871 El seu pare l'envia a Praga
  • 1875 Ingressa en el Conservatori de Viena
  • 1880 Comença a consagrar la major part del seu temps a la direcció d'orquestra (l'estiu el dedica a la composició).
  • 1885 Director a Praga
  • 1886 Director a Leipzig
  • 1888 Director de l'Òpera de Budapest. Els seus Lieder eines fahrenden Gesellen són rebuts amb fredor.
  • 1891 Fins al 1895 director de l'Òpera d'Hamburg.
  • 1897 Director de l'Òpera de Viena fins al 1907.
  • 1898 Director de la Filharmònica de Viena fins al 1901.
  • 1902 Es casa amb Alma Schindler.
  • 1906 Gira pels Estats Units fins al 1910.
  • 1908 Fins al 1910 dirigeix regularment en el Metropolitan de Nova York.
  • 1910 Concerts a París, Roma, Colònia i Munic. Crisi matrimonial.
  • 1911 Últim concert, el 21 de febrer a Nova York. Mor a Viena el 18 de maig[1]

Gustav Mahler (Kaliště, Bohèmia, 7 de juliol de 1860 - Viena, 18 de maig de 1911) fou un compositor, director d'orquestra i pianista austríac. Un dels compositors més importants del postromanticisme.

Va compondre deu simfonies i diversos cicles de lieder entre els quals cal destacar Das Lied von der Erde (El cant de la terra).

Biografia[modifica | modifica el codi]

Gustav Mahler infant

Mahler va nàixer a Kalischt, actualment Kaliště, a Bohèmia. Durant el seu primer any de vida, la família es va traslladar a Jihlava, a Moràvia, on va transcórrer la seua infantesa. L'any 1875 va ser admès al conservatori de Viena, on va estudiar piano amb Julius Epstein i va compartir habitació amb Hans Rott. Paral·lelament va seguir les conferències impartides per Anton Bruckner a la Universitat de Viena. La seua primera obra important va ser Das Klagende Lied que va presentar a un concurs com a òpera (on va rebre el premi Beethoven), però que després va transformar en una cantata.

El fracàs d'aquesta temptativa el va persuadir de dedicar-se a la direcció d'orquestra. Després d'un primer contracte a Bad Hall, va anar ocupant càrrecs a teatres d'òpera cada vegada més importants; Ljubljana l'any 1881, Olomouc el 1882, Kassel el 1884, Praga el 1885 (on va dirigir la novena simfonia de Beethoven), Leipzig el 1886 i Budapest el 1888. El seu primer càrrec de llarga durada va ser a l'Staatsoper Hamburg, l'òpera estatal d'Hamburg l'any 1891, on va restar fins a l'any 1897. Durant les vacances d'estiu, que llavors passava a Steinbach-am-Attersee, es dedicava a la composició i va acabar la seua primera simfonia i els Lieder aus «Des Knaben Wunderhorn».

L'any 1897 es va convertir del judaisme al catolicisme per a poder obtenir el càrrec de director artístic de la prestigiosa Òpera de Viena, del qual en la pràctica estaven exclosos els jueus. Va passar els deu anys següents a Viena i hi va adquirir reputació de perfeccionista. Durant aquest període; alternant la direcció durant nou mesos a l'any i la composició durant tres, principalment a Maiernigg, on tenia una petita casa a la vora del Wörthersee; va compondre les seues simfonies, de la segona a la vuitena.

Va casar-se amb Alma Schindler (1879-1964) l'any 1902 i van tenir dues filles, la major de les quals va morir l'any 1907. Aquest mateix any, se li va declarar una malaltia de cor i va perdre el seu treball a Viena, en resposta als atacs d'una premsa intensament antisemita, després d'haver intentat, sense massa èxit, defensar les seues obres. L'any 1910, tement que la seua esposa l'abandonés, va consultar Sigmund Freud, amb qui va tenir una entrevista-passeig de quatre hores de durada, durant la qual es va "guarir": va escriure a la seua esposa: "estic feliç. Conversa interessant..." Tot i que la seua quarta simfonia havia estat rebuda de manera bastant més favorable, va caldre esperar a 1910 per a obtenir un vertader èxit públic amb la vuitena simfonia. Les seues obres posteriors no van ser mai executades en públic en vida del compositor.

Mahler estava en l'objectiu d'atacs antisemites cada vegada més virulents quan va rebre una oferta per a dirigir el Metropolitan Opera a Nova York. Va dirigir-hi durant una temporada, l'any 1908, però va ser descartat en profit d'Arturo Toscanini. Va tornar-hi l'any següent per a dirigir l'Orquestra Filharmònica de Nova York. D'aquest període data la conclusió de Das Lied von der Erde i de la seua darrera obra acabada, la novena simfonia. Durant aquesta visita als Estats Units va caure greument malalt i va demanar tornar a Viena, on va morir el 18 de maig de 1911, deixant inacabada la desena simfonia. La darrera paraula que va pronunciar, amb un dit alçat en gest de dirigir una orquestra invisible, va ser: "Mozart!". Va ser enterrat prop de la capital austríaca, al cementeri de Grinzing.

Les seves primeres composicions[modifica | modifica el codi]

Mahler fou un compositor precoç; a sis anys ja va compondre un Lied i una Polka amb una marxa fúnebre com a introducció. Així mateix, també inicià la carrera de concertista en aquests anys. Probablement dona el seu primer concert el 1866; d'altres les quals dates estan documentades es realitzaren l'octubre de 1870 i l'abril i maig de 1873. Una de les obres que interpretà en aquests últims concerts fou la compromesa Fantasia sobre motius de l'òpera “Norma” de Sigismund Thalberg.

Als seus tretze anys Mahler ja era una celebritat local...Però el fet decisiu es produí vers el 1874 o 1875, en què conegué, en el curs d'unes vacances d'estiu a casa d'un amic a Saslau, en Gustav Schwarz. En aquests anys Mahler estava treballant en una obra a la memòria del seu germà Ernest titulada Ernst von Schwaben. Durant aquest estiu Schwarz va tenir oportunitat d'escoltar al piano el jove Gustav; l'episodi fou narrat per aquell en article paregut el 1909. Segons sembla, Schwarz restà meravellat de les excel·lents qualitats pianístiques de Mahler, pel que decidí presentar-lo a un il·lustre professor de piano anomenat Julius Epstein. L'encontre el relatà aquest últim, explicant que Bernhard Mahler arribà amb el seu fill i li demanà que decidís si el noi posseïa suficients qualitats per arribar a ser un bon músic. A això Epstein replicà que mai li havia agradat carregar amb la responsabilitat de tenir de decidir el futur d'una altra persona. No obstant això, Epstein escoltà al jove Mahler; les primeres composicions interpretades pel noi no impressionaren de cap manera al professor. Encara què, en un moment de l'audició, Epstein interrompí al jove pianista i, dirigint-se al seu pare, li manifestà que Gustav era un músic nat. Aquesta opinió sorprengué en Bernhard, ja que, un moment abans s'havia mostrat escèptic, Epstein replicà que en certs casos era quasi impossible equivocar-se.[2]

Mahler com a director d'orquestra[modifica | modifica el codi]

La seva condició de professor particular de música, així com la de compositor refusat, no s'ajustava en absolut a la seva personalitat, per la qual cosa molt aviat s'adaptà a la professió de director d'orquestra. En aquest moment, però, Mahler encara no era del tot conscient que amb això iniciava una de les activitats principals de la seva carrera.

L'afany de perfeccionisme i la seva extremada professionalitat el portaren al punt màxim d'aquesta activitat quan va ser nomenat director de l'Òpera de Viena. Això, que per a qualsevol altra persona hauria significat una gran satisfacció, ell només ho va sentir com un obstacle per a la seva vocació de compositor. Mahler arribà a qualificar d”infernal” l'activitat de director. Les seves cada vegada més intenses obligacions com a tal el portaren a arraconar la seva faceta de compositor, activitat que havia de reservar per a l'estiu o per a les pauses ocasionals que la tasca li permetia. Amb tot, aquest aspecte negatiu li proporcionava alhora la possibilitat de viure la tradició musical, una experiència de la qual podia treure l'indispensable virtuosisme professional necessari per a la creació pròpia.

Sigui com sigui, els seus inicis foren molt modestos. Mahler va poder dirigir per primer cop mercès a un contracte proporcionat per un agent de vendes. En la localitat de Hall, a l'Alta Àustria, el compositor havia de dirigir en una temporada d'opereta en un petit teatre freqüentat per estiuejants que acudien a fer-se cures en l'aigua iodada del llogaret. En aquest nou lloc de treball, que durà des de maig fins juliol de 1880, Mahler va tenir-hi moments bons i dolents; entre els primers destaquen l'alè rebut per part d'Epstein i la cerimoniosa postal que li envià Anton Bruckner. Quant als moments difícils, Alma relata que el compositor hi va travar relació amb alguns aristòcrates aplegats a redós d'un cèlebre pintor de retrats, Heinrich von Angeli: en acomiadar-se al final de la temporada estiuenca, tots quedaren de continuar-se tractant a Viena, però el músic, ja a la capital, trucà debades a les portes dels qui a Hall l'havien rebut tan cordialment; tots aquests aristòcrates li giraren l'esquena. Alma acaba el relat d'aquest fet explicant que “es va veure refusat com a jueu, cosa que el dugué a evitar de fer nous amics, i a partir de llavors es retirà entre els seus amics de joventut”.

Després d'això, Mahler inicià una nova etapa d'inactivitat que passà entre Viena i Iglau. Fins al setembre de 1881 no va tenir esperances de cap feina nova. Actuà com a primer director de l'orquestra del Teatre Provincial de Ljubljana. Aquest fou el primer encàrrec important del compositor. Basant-nos en els mateixos testimonis de Mahler, aquests inicis sembla que foren duríssims, sobretot a causa de la mala organització del teatre. Mahler tingué l'oportunitat d'estrenar-se amb Il trovatore i La flauta màgica, a més d'una llarga sèrie de títols de repertori. Com a clausura de la temporada, el març de 1882, dirigí Alessandro Stradell de Friedrich von Flotow.

Una volta més, seguiren diversos mesos d'inactivitat que en aquesta ocasió va passar a Viena. Potser per això aquest període va ser fructífer en l'àmbit creatiu: a l'apartament de la Wipplingerstrasse, el compositor acabà la sèrie de cinc lieder que posteriorment formarien part del primer volum dels Lieder und Gesänge, que publicaria en tres sèries en la casa Schott de Magúncia. Després de la seva mort, el grup complet dels catorze lieder es reuniren sota el títol de Lieder aus der Jungendzeit (lieder de joventut). Els textos d'aquests cinc primers lieder no tenen gaire coherència, atès que són d'autors diferents. N'hi ha dos que estan basats en una traducció d'El burlador de Sevilla de Tirso de Molina; la cinquena balada no és més que el tercer dels Poisl-Lieder, Maitanz im Grünen, amb el títol canviat pel de Hans und Grethe.

A pesar d'haver dirigit una opereta, Boccaccio, de Franz von Suppé, amb la qual va assolir un gran èxit a la seva ciutat natal, sempre es negà a actuar-hi. En els últims dies de 1883, malgrat tot, el compositor acceptà una oferta per dirigir a Olmütz, en la temporada d'òpera que ja s'havia iniciat. Es tractava d'un repte difícil perquè Emil Kaiser, el director oficial del teatre, havia deixat plantat a l'administrador, el qual es trobava al caire de la ruïna. Segons sembla, aquesta fou una pèssima experiència per a Mahler, que s'agreujà pel dolor que li produí la mort de Richard Wagner, esdevinguda el 13 de febrer de 1883. A Olmütz, Mahler tingué ocasió de dirigir per primera vegada Carmen de Georg Bizet. La temporada finalitzà pel març i després Mahler tornà a Viena. Aquesta vegada el període d'inactivitat no seria tant llarg, car molt aviat trobà un lloc en el Reial i Imperial Teatre de Kassel. En canvi, se sap que Mahler fou nomenat segon director d'orquestra i director de cor. Tot i el compromís de quedar-s'hi tres anys, el compositor només hi restà fins al 1885 (i no fins al 1886, com exigia el contracte).

El músic també fou contractat com a compositor. De resultes d'això, durant aquest període va compondre un Preludi amb cor (actualment il·localitzat) i música incidental per a El trompetista de Säkkingen. Quant a la seva activitat de director, cal assenyalar que se li confiaren títols força interessants, com Der Freischütz de Carl Maria von Weber o Les alegres comares de Windsor, d'Otto Nicolai.[3]

La música de Gustav Mahler[modifica | modifica el codi]

Gustav Mahler l'any 1909

La música de Mahler està ancorada en la tradició alemanya, de Johann Sebastian Bach, de l'«escola de Viena» de Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert i de la generació romàntica de Schumann i Mendelssohn. No obstant això, la influència decisiva en la seua obra va venir de Richard Wagner, la música del qual era l'única que posseïa, segons Mahler, un autèntic «desenvolupament».

La música de Mahler combina influències romàntiques - com el fet de donar títols a les seues simfonies, o d'associar-ne programes - amb l'ús de la música popular vienesa i l'art contrapuntístic, utilitzant els immensos recursos de l'orquestra simfònica. L'interès per a estendre el seu univers musical el va portar a desenvolupar la forma simfònica, fins al punt de fer-ne esclatar el motlle formal. Una simfonia havia de ser, segons les seues paraules, un univers sencer. Consegüentment, Mahler es va enfrontar a dificultats en la presentació de les seues obres i va patir la tendència a revisar-ne sense fi els detalls de l'orquestració.

Hom divideix generalment les seues simfonies en tres períodes:

  • El primer període, marcat per la seua interpretació dels poemes del recull «des Knaben Wunderhorn» i per la profusió en l'ús de melodies procedents de la seua pròpia musicalització d'aquests poemes, comprèn les quatre primeres simfonies.
  • En el segon període, que comprèn les tres simfonies següents, l'expressió esdevé més severa, més tràgica.
  • En el darrer període es fa palesa una importància creixent de la polifonia i comprèn la simfonia núm. 8, anomenada «dels mil», la novena simfonia, la desena, inacabada, així com el cicle de lieder amb orquestra Das Lied von der Erde (el cant de la Terra).

Mahler estava obsedit per l'herència de Beethoven. Tot i trobar-se espaordit amb el fet de compondre una simfonia que portara el número 9, va declarar que cadascuna de les seues pròpies simfonies era una «novena», amb tant d'impacte i d'importància com la de l'"Oda a l'alegria". Pocs compositors han barrejat fins a aquest punt la seua obra i la seua vida personal. El manuscrit de la desena simfonia, du unes notes destinades a la seua esposa, que mantenia una relació amb Walter Gropius, i altres referències autobiogràfiques. Per a completar el retrat, podem afegir-hi la seua obsessió per Déu, amb qui deia que «conversava sovint per telèfon», i per la Natura.

Aquests aspectes van conduir a considerar la seua música, fins i tot durant un llarg període després de la seua mort, com emfàtica, i inclús recargolada. Claude Debussy, que havia abandonat ostensiblement la sala en l'estrena parisenca de la Segona Simfonia, va manifestar: «Obrim l'ull (i tanquem l'orella)… El gust francès mai no admetrà aquests gegants neumàtics excepte per a servir de reclam a Bibendum.[4]

No obstant això, siga la que siga la durada de les seues obres, o dels efectius requerits per a la seua execució, és cert que realment constitueixen una demostració d'orquestració magistral, aspecte que fins i tot els pitjors detractors de la seua música, a l'època, van estar obligats a reconèixer. Fins i tot en les obres amb una orquestra petita (com en la quarta simfonia), la delicadesa de l'orquestració, la seua invenció, el fet que els timbres siguen part integrant de la composició fan de Mahler, en molts aspectes, un hereu directe de Berlioz.

Certament, Mahler sempre va intentar innovar i estendre el gènere simfònic, però això no deu fer oblidar que era també un artesà minuciós, que utilitzava mètodes de treball meticulosos, en la planificació ordenada de les seues obres i en els seus estudis dels antics mestres.

L'herència de Mahler[modifica | modifica el codi]

Mahler va tenir un paper de frontissa entre el període romàntic i el període modern. Les seues obres van tenir una influència decisiva sobre Richard Strauss, Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, com també sobre els directors d'orquestra Bruno Walter i Otto Klemperer, als qui va ajudar en la seua carrera.

Les seues melodies, de vegades al límit de la ruptura, el seu gust pels grans intervals expressius, les modulacions abruptes, la utilització d'acords dissonants en els punts clau quan el programa ho requereix, violant a poc a poc les regles del contrapunt clàssic, van fer possible el gran salt vers l'atonalitat. Entre altres innovacions, hi ha la introducció d'instruments «exòtics» en l'orquestra (guitarra, mandolina), l'extensió de la secció de percussió i l'ús de cors i de solistes vocals en la música simfònica.

Com a director d'orquestra, la seua tècnica i els seus mètodes han sobreviscut fins a l'actualitat. Cèlebre per haver dit que «la tradició és la peresa», exigia un treball intensiu de repeticions abans d'un concert, el que conduïa a tensions en les orquestres en què treballava, tot i que per altra banda es millorava el resultat final.

«El meu temps vindrà» va dir Mahler enfront de les dificultats que hi va trobar per fer acceptar les seues obres i en efecte això va ser el que es va produir als anys 1960, principalment gràcies a Leonard Bernstein, i després, l'any 1971, gràcies a l'ús de l'"adagietto" de la Cinquena Simfonia per Luchino Visconti com a il·lustració musical en la pel·lícula Morte a Venezia. Tot això va engendrar una vertadera passió per la seua música, que la va fer sortir definitivament del relatiu purgatori on havia estat confinada des de la desaparició del seu creador.

Comiat d'Alma Mahler[modifica | modifica el codi]

Per acabar, res millor que les amargues paraules d'Alma Mahler després d'haver perdut per sempre el seu espòs: "Gustav Mahler se m'ha anat el 18 de maig. Quantes coses han ocorregut mentrestant. Una vida agitada. Alegries enormes. Avui és la primera nit que dormiré sola en el meu nou domicili... Acabo de trobar a la caixa forta el comiat que em dedica Gustav. Són els esborranys de la Dècima Simfonia. Aquestes tremendes paraules des del més enllà són com una aparició”.[1]

Crítica[modifica | modifica el codi]

Obres primerenques, 1889-1911[modifica | modifica el codi]

L'amic de Mahler Guido Adler calcula que en el moment de la mort del compositor el 1911 s'havien realitzat més de 260 actuacions de les simfonies a Europa, Rússia i els Estats Units; la Quarta Simfonia, amb 61 representacions realitzades era la més freqüent.[5] En vida, les seves obres i les seves actuacions va atreure gran interès, però poques vegades l'aprovació sense reserves; anys després de la seva estrena el 1889 els crítics i el públic lluitaven per entendre la Primera Simfonia, descrita per un crític després de la interpretació de 1898 a Dresden com "l'obra [simfònica] més maldestre que s'ha produït a la nova època".[6] La Segona Simfonia va ser rebuda de manera més positiva; un crític va qualificar-la com "l'obra més magistral del seu tipus des de Mendelssohn".[7] Aquest generós elogi era estrany, sobretot després de l'adhesió de Mahler amb la direcció de Viena Hofoper. Els seus molts enemics a la ciutat va utilitzar la premsa antisemita i conservador, per denigrar a gairebé totes les prestacions d'una obra de Mahler;[8] per tant, la Tercera Simfonia, un èxit a Krefeld el 1902, va ser tractat a Viena amb menyspreu crític: "Qualsevol persona que hagi comès un fet de tal mereix un parell d'anys a presó".[9]

Una barreja d'entusiasme, consternació i el menyspreu crític es van convertir en la resposta normal a les noves simfonies de Mahler, tot i que les cançons van ser més ben rebudes.[10] Després que les seves simfonies Quarta i Cinquena no va poder guanyar l'aprovació del públic general, Mahler estava convençut que la Sisena finalment seria un èxit.[11] No obstant això, la seva recepció va estar dominada pels comentaris satírics sobre els efectes poc convencionals de la percussió de Mahler, l'ús d'una maça de fusta, vares de bedoll i un enorme bombo quadrat.[12] El crític vienès Heinrich Reinhardt va rebutjar la simfonia com "Bronze, un munt de bronze, increïblement molt més bronze! Encara més, res més que bronze!"[13] El triomf d'un rendiment pur durant la vida de Mahler va ser l'estrena de la Vuitena Simfonia a Munic, el 12 de setembre de 1910, anunciada pels seus promotors com la "Simfonia dels Mil" [n 1] En acabar, els aplaudiments i les celebracions reportats, es varen prolongar durant una mitja hora.[14]

Rebutjos discrets, 1911-1950[modifica | modifica el codi]

L'execució de les obres de Mahler es va fer menys freqüent després de la seva mort. Als Països Baixos la defensa de Willem Mengelberg Mahler va assegurar que seguís sent popular. El compromís de Mengelberg amb la Filharmònica de Nova York des de 1922-1928, va portar Mahler amb regularitat a les audiències americanes.[5] No obstant això, la reacció majoritària de la crítica americana a la dècada de 1920 va ser negativa, malgrat un esforç entusiasta del jove compositor Aaron Copland per presentar Mahler com un progressista, avançat 30 anys al seu temps i infinitament més original que Richard Strauss.[16] Anteriorment, el 1916, Leopold Stokowski havia realitzat les estrenes americanes de la Vuitena Simfonia i de Das Lied von der Erde a Filadèlfia. La vuitena va ser una actuació amb un èxit sensacional que va ser portat immediatament a Nova York, on va obtenir un nou triomf.[15] A la Gran Bretanya, l'Orquestra Hallé va portar Das Lied i la Novena Simfonia a Manchester el 1931, Sir Henry Wood va organitzar la vuitena a Londres el 1930, i de nou el 1938, quan el jove Benjamin Britten va trobar l'actuació "execrable", però no obstant això, va quedar impressionat per la música.[17] En general, durant aquest període els crítics britànics tracten Mahler amb condescendència i elogi. Així, Dyneley Hussey, escrivia el 1934 que va pensar que les "cançons infantils" eren una delícia, però que les simfonies calia deixar-les passar.[18] El compositor-director Julius Harrison descriu les simfonies de Mahler com "interessant, de vegades, però laboriosament elaborades", i com mancades d'espurna creativa.[19] George Bernard Shaw, en el seu paper de crític musical, va pensar que les audiències musicals de la dècada de 1930 trobarien Mahler (i Bruckner) "cars i de segona classe".[20]

Abans que la música de Mahler fos prohibida com "música degenerada" durant el període nazi, les simfonies i les cançons es tocaven a les sales de concerts d'Alemanya i Àustria, sovint dutes a terme per Bruno Walter i el jove ajudant de Mahler Otto Klemperer[5] i Willem Mengelberg. A Àustria, el treball de Mahler va experimentar un breu renaixement entre 1934 i 1938, un període conegut avui com a Austrofascisme, quan el règim autoritari, amb l'ajuda d'Alma Mahler i Bruno Walter, que estaven en bones relacions amb el nou canceller Kurt Schuschnigg, van tractar de fer de Mahler una icona nacional (amb un estatus comparable al de Wagner a Alemanya).[21] La música de Mahler es va interpretar durant l'era nazi a Berlín a principis de 1941 i a Amsterdam durant l'ocupació alemanya dels Països Baixos per orquestres jueves i només per al públic jueu; entre les obres interpretades s'inclou la Segona Simfonia (Berlín), les simfonies Primera i Quarta, i les Cançons d'un Caminant (Amsterdam).[22]

Renaixement modern[modifica | modifica el codi]

Segons el compositor nord-americà David Schiff, el seu compatriota Leonard Bernstein acostumava a expressar que ell només havia rescatat Mahler de l'oblit el 1960, després de 50 anys d'abandonament. Schiff assenyala que aquesta negligència era només una mica inferior que el desconeixement de Bach els anys següents a la seva mort. Encara que Bernstein va donar a la reactivació de Mahler un nou impuls, ja s'havia iniciat abans de 1960, per part de directors com Stokowski, Dimitri Mitropoulos i John Barbirolli i pel molt temps defensor de Mahler, Aaron Copland.[23]

Deryck Cooke sosté que la popularitat de Mahler es va intensificar quan va sorgir una nova generació de postguerra dels amants de la música, no contaminats per "les polèmiques antiquades d'anti-romanticisme", que havia afectat la reputació de Mahler en els anys d'entreguerres. En aquesta era més lliure, l'entusiasme per Mahler va ampliar-se fins i tot a llocs com Espanya, França o Itàlia, que havia estat durant molt temps resistent a ell.[24] L'explicació de Robert Carr sobre el reconeixement de Mahler a la dècada de 1950 és que "va ser l'aparició del disc de llarga durada [a la dècada de 1950] més que la Zeitgeist el que va fer possible un avanç integral. L'obra de Mahler es va convertir en accessible i repetible a la llar".[5] Els anys següents al seu centenari el 1960, Mahler es va convertir ràpidament en un dels més realitzat i més enregistrats de tots els compositors, i ha estat així durant molt de temps. A la Gran Bretanya i a altres llocs, assenyala Carr, en la mesura de les actuacions i enregistraments de Mahler ha substituït una relativa fam amb un excés d'oferta, comportant problemes d'excés de familiaritat.[5]

Obres[modifica | modifica el codi]

SIMFONIES
Títol Sobrenom Tonalitat Composició Moviments Orquestració Durada
Simfonia núm. 1 «Tità» Re major 1884-1888 4 Orquestra 55-60 minuts
Simfonia núm. 2 «Resurrecció» Do menor 1888-1894 5 Orquestra, contralt, soprano, cor 80-95 minuts
Simfonia núm. 3 Re menor 1893-1896 6 Orquestra, contralt, cor infantil, cor femení. 95-105 minuts
Simfonia núm. 4 Sol major 1899-1900 4 Orquestra, soprano 55-60 minuts
Simfonia núm. 5 Do sostingut menor 1901-1902 5 Orquestra 70-75 minuts
Simfonia núm. 6 «Tràgica» La menor 1903-1904 4 Orquestra 80-90 minuts
Simfonia núm. 7 «Cant de la nit» Si menor 1904-1905 5 Orquestra 80-90 minuts
Simfonia núm. 8 «Simfonia dels mil» Mi bemoll major 1906-1907 2 Orquestra, dues sopranos, dues mezzosopranos, contralt, tenor, baríton, baix, cor 80-90 minuts
Simfonia núm. 9 Re major 1908-1909 4 Orquestra 85-95 minuts
Simfonia núm. 10 «Inacabada» Fa sostingut major 1910 5 Orquestra 25 minuts
OBRES VOCALS
Títol Traducció Text Composició Cants Durada
Das Klagende Lied La cançó del plany Gustav Mahler 1878-1880

1896-1899

3 parts 60-70 minuts
Lieder aus der Jugendzeit Cants de joventut

Tres Lieder, Cinc Lieder i Nou primers Wunderhorn Lieder

Gustav Mahler

Richard Leander

Tirso de Molina

1880-1883 17
Lieder eines fahrenden Gesellen Cançó del company errant Gustav Mahler 1883-1885 4 15-20 minuts
Lieder nach Gedichten aus »Des Knaben Wunderhorn« Lieder sobre els poemes del «Knaben Wunderhorn» 1888-1894 13 55-60 minuts
Rückert-Lieder Rückert-Lieder Friedrich Rückert 1901-1902 5 17-23 minuts
Kindertotenlieder Cants per als infants morts Friedrich Rückert 1901-1904 5 25-30 minuts
Das Lied von der Erde El cant de la terra Hans Bethge 1908-1909 6 60-70 minuts

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. El títol de "Simfonia dels Mil" no va ser reconegut per Mahler. Robert Carr, indica que, en la seva estrena a Munic, havia menys de 1.000 artistes presents.[14] A l'estrena americana sota la direcció de Leopold Stokowski el 1916, però, hi va haver 1.068 artistes, entre ells 950 membres del cor.[15]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Tom núm. 5, pàg. 72 de Los Dioses de la Música 93. Editorial Planeta
  2. Tom núm. 5, pàg. 44 de Los Dioses de la Música 93. Editorial Planeta
  3. Tom núm. 5, pàgs. 49 a 52 de Los Dioses de la Música 93. Editorial Planeta
  4. Bibendum és el nom que rep el personatge que serveix de marca a la companyia francesa de neumàtics Michelin»
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Carr, pp. 221–24
  6. La Grange 1995, Vol. 2 p. 99, p. 140
  7. La Grange, vol. 2 pp 141-42
  8. La Grange: vol. 2 pp 307-09, pp 148-55
  9. La Grange 2000, vol. 3 pp 68-69
  10. La Grange 2000, vol. 3 pp 107-08
  11. La Grange 2000, vol. 3 p. 405
  12. La Grange 2000, vol. 3 pp 412-13
  13. La Grange 2000, Vol 3 p. 536
  14. 14,0 14,1 Carr, p. 207
  15. 15,0 15,1 Ander Smith, pàg. 91
  16. Copland, pp 149-50
  17. Kennedy, Michael. «Mahler's mass following». The Spectator [London], 13 de gener de 2010 [Consulta: 24 de febrer de 2012].
  18. Hussey, pp 455-56
  19. Harrison, p. 237
  20. Shaw, p. 753
  21. Niekerk pp 216, 217 i 271
  22. Niekerk pp. 216, 271).
  23. Schiff, David. «Music: The Man who Mainstreamed Mahler». The New York Times, 4 de novembre de 2001 [Consulta: 24 de febrer de 2012].
  24. Cooke, pp 3-4

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Obres en francès[modifica | modifica el codi]

  • Henry-Louis de La Grange: Gustav Mahler. Chronique d'une vie. I Vers la Gloire 1860-1900. Fayard, 1979.
  • Henry-Louis de La Grange: Gustav Mahler. Chronique d'une vie. II L'âge d'Or de Vienne 1900-1907. Fayard, 1983.
  • Henry-Louis de La Grange: Gustav Mahler. Chronique d'une vie. III Le Génie foudroyé 1907-1911. Fayard, 1984.
  • Theodor W. Adorno: Mahler, une physionomie musicale, Ed. de Minuit, 1976.
  • Natalie Bauer-Lechner: Souvenirs de Gustav Mahler, L'Harmattan, 2000.
  • Kurt Blaukopf: Gustav Mahler, Ed. Robert Laffont, 1979.
  • Philippe Chamouard: Gustav Mahler tel qu'en lui-même, Méridiens-Klincksieck, 1989.
  • Stéphane Friédérich: Gustav Mahler, Actes Sud, 2004.
  • Françoise Giroud: Alma Mahler, ou l'art d'être aimée, Robert Laffont, 1988.
  • Alma Mahler: Ma vie, Hachette, 1985.
  • Jean Matter: Connaissance de Mahler, Ed. L'Âge d'Homme, 1974.
  • Marc Vignal: Mahler, Seuil, 1996.
  • Theodor Reik: "Variations psychanalytiques sur un thème de Gustav Mahler", Denoël, 1973, ISBN 2-207-21879-1

Obres en alemany[modifica | modifica el codi]

  • Wolfgang Johannes Bekh: Gustav Mahler, oder die letzten Dinge, Almathea, 2005.
  • Jens Malte Fischer: Gustav Mahler, der fremde Vertraute, Biografie, Zsolnay, 2003.
  • Constantin Floros: Gustav Mahler, Wiesbaden, 1985.
  • Christian Glanz: Gustav Mahler, Holzhausen Verlag, 2001.
  • Stefan Hanheide: Mahlers Visionen vom Untergang. Interpretationen der Sechsten Simfonia und der Soldatenlieder, Universität Osnabrück, 2004.
  • Erich Partsch et Oska Pausch: die Ära Gustav Mahler, Böhlau, 1997.
  • Wolfgang Schreiber: Gustav Mahler, Rowohlt Taschenbuch, Reinbek, 1971.
  • Bruno Walter: Gustav Mahler, Noetzel Florian, 2001 (réédition).

Obres en anglès[modifica | modifica el codi]

  • Carr, Jonathan. Mahler: A Biography. Woodstock (Nova York): The Overlook Press, 1998. ISBN 0-87951-802-2. 
  • La Grange, Henry-Louis de. Gustav Mahler Volume 2: Vienna: The Years of Challenge (1897–1904). Oxford (RU): Oxford University Press, 1995. ISBN 0-19-315159-6. 
  • La Grange, Henry-Louis de. Gustav Mahler Volume 3: Vienna: Triumph and Disillusion (1904–1907). Oxford (RU): Oxford University Press, 2000. ISBN 0-19-315160-X. 
  • Stuart Feder: Gustav Mahler, a life in crisis, Yale University Press, 2004.
  • Norman Lebrecht: Mahler Remembered, Faber and Faber, 1987.

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • Ronald Harwood: Mahler's Conversion, Faber Publishing, 2001 (en anglès)
  • Francis Huster: Putzi, 1991.
  • Francis Huster: Mahler, 2000.

Novel·les[modifica | modifica el codi]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]