Gustav Mahler

Gustav Mahler
Mahler el 1909
Estil:	Romanticisme
Naixença:	7 de juliol de 1860 Kaliště, Bohèmia
Defunció:	18 de maig de 1911 (als 50 anys) Viena, Àustria
Anys d'activitat:	1876-1911
Obres destacades
Fites
1860 Neix el 7 de juliol a Kalischt, Bohèmia. 1866 Comença els estudis musicals amb Viktroin 1870 Primer recital de piano 1871 El seu pare l'envia a Praga 1875 Ingressa en el Conservatori de Viena 1880 Comença a consagrar la major part del seu temps a la direcció d'orquestra (l'estiu el dedica a la composició). 1885 i 1886 Director a Praga i Leipzig 1889 Director de l'Òpera de Budapest. Llurs Lieder eines fahrenden Gesellen són rebuts amb fredor. 1891 Fins el 1895 director de l'Òpera d'Hamburg. 1897 Director de l'Òpera de Viena fins el 1907. 1898 Director de la Filharmònica de Viena fins el 1901. 1902 Es casa amb Alma Schindler. 1906 Gira pels Estats Units fins el 1910. 1908 Fins el 1910 dirigeix regularment en el Metropolitan de Nova York. 1910 Concerts a París, Roma, Colònia i Munic. Crisi matrimonial. 1911 Últim concert, el 21 de febrer a Nova York. Mor a Viena el 18 de maig

Gustav Mahler (Kaliště, Bohèmia, 7 de juliol de 1860 - Viena, 18 de maig de 1911) fou un compositor, director d'orquestra i pianista austríac. Un dels compositors més importants del postromanticisme.

Va compondre deu simfonies i diversos cicles de lieder entre els que cal destacar Das Lied von der Erde (El cant de la terra).

Biografia

Gustav Mahler infant

Mahler va nàixer a Kalischt, actualment Kaliště, a Bohèmia. Durant el seu primer any de vida la família es va traslladar a Jihlava, a Moràvia, on va transcórrer la seua infantesa. L'any 1875 va ser admès al conservatori de Viena, on va estudiar piano amb Julius Epstein i va compartir habitació amb Hans Rott. Paral·lelament va seguir les conferències impartides per Anton Bruckner a la Universitat de Viena. La seua primera obra important va ser Das Klagende Lied que va presentar a un concurs com a òpera (on va rebre el premi Beethoven), però que després va transformar en una cantata.

El fracàs d'aquesta temptativa el va persuadir de dedicar-se a la direcció d'orquestra. Després d'un primer contracte a Bad Hall, va anar ocupant càrrecs a teatres d'òpera cada vegada més importants; Ljubljana l'any 1881, Olomouc l'any 1882, Kassel el 1884, Praga el 1885 (on va dirigir la novena simfonia de Beethoven), Leipzig el 1886 i Budapest el 1891. El seu primer càrrec de llarga durada va ser a l'Staatsoper Hamburg, l'òpera estatal d'Hamburg l'any 1891, on hi va restar fins l'any 1897. Durant les vacances d'estiu, que llavors passava a Steinbach-am-Attersee, es dedicava a la composició i va acabar la seua primera simfonia i els Lieder aus «Des Knaben Wunderhorn».

L'any 1897 es va convertir del judaisme al catolicisme per a poder obtenir el càrrec de director artístic de la prestigiosa Òpera de Viena, del qual en la pràctica estaven exclosos els jueus. Va passar els deu anys següents a Viena i hi va adquirir reputació de perfeccionista. Durant aquest període; alternant la direcció durant nou mesos a l'any i la composició durant tres, principalment a Maiernigg, on tenia una petita casa a la vora del Wörthersee; va compondre les seues simfonies, de la segona a la vuitena.

Va casar-se amb Alma Schindler (1879-1964) l'any 1902 i van tenir dues filles, la major de les quals va morir l'any 1907. Aquest mateix any, se li va declarar una malaltia de cor i va perdre el seu treball a Viena, en resposta als atacs d'una premsa intensament antisemita, després d'haver intentat, sense massa èxit, defensar les seues obres. L'any 1910, tement que la seua esposa l'abandonés, va consultar Sigmund Freud, amb qui va tenir una entrevista-passeig de quatre hores de durada, durant la qual es va "guarir": va escriure a la seua esposa: "estic feliç. Conversa interessant..." Tot i que la seua quarta simfonia havia estat rebuda de manera bastant més favorable, va caldre esperar a 1910 per a obtenir un vertader èxit públic amb la vuitena simfonia. Les seues obres posteriors no van ser mai executades en públic en vida del compositor.

Mahler estava en l'objectiu d'atacs antisemites cada vegada més virulents quan va rebre una oferta per a dirigir el Metropolitan Opera a Nova York. Va dirigir-hi durant una temporada, l'any 1908, però va ser descartat en profit d'Arturo Toscanini. Va tornar-hi l'any següent per a dirigir l'Orquestra Filharmònica de Nova York. D'aquest període data la conclusió de Das Lied von der Erde i de la seua darrera obra acabada, la novena simfonia. Durant aquesta visita als Estats Units va caure greument malalt i va demanar tornar a Viena, on va morir el 18 de maig de 1911, deixant inacabada la desena simfonia. La darrera paraula que va pronunciar, amb un dit alçat en gest de dirigir una orquestra invisible, va ser: "Mozart!". Va ser enterrat prop de la capital austríaca, al cementeri de Grinzing.

Les seves primeres composicions

Mahler fou un compositor precoç; als sis anys ja va compondre un Lied i una Polka amb una marxa fúnebre com a introducció. Així mateix, també inicià la carrera de concertista en aquests anys. Probablement dona el seu primer concert el 1866; d'altres les quals dates estan documentades es realitzaren l'octubre de 1870 i l'abril i maig de 1873. Una de les obres que interpretà en aquests últims concerts fou la compromesa Fantasia sobre motius de l'òpera “Norma” de Sigismund Thalberg.

Als seus tretze anys Mahler ja era una celebritat local...Però el fet decisiu es produí vers el 1874 o 1875, en què conegué, en el curs d'unes vacances d'estiu a casa d'un amic a Saslau, en Gustav Schwarz. En aquests anys Mahler estava treballant en una obra a la memòria del seu germà Ernest titulada Ernst von Schwaben. Durant aquest estiu Schwarz va tenir oportunitat d'escoltar al piano el jove Gustav; l'episodia fou narrat per aquell en article paregut el 1909. Segons sembla, Schwarz restà meravellat de les excel·lents qualitats pianístiques de Mahler, pel que decidí presentar-lo a un il·lustre professor de piano anomenat Julius Epstein. L'encontre el relatà aquest últim, explicant que Bernhard Mahler arribà amb el seu fill i li demanà que decidís si el noi posseïa suficients qualitats per arribar a ser un bon músic. A això Epstein replicà que mai li havia agradat carregar amb la responsabilitat de tenir de decidir el futur d'una altra persona. No obstant això, Epstein escoltà al jove Mahler; les primeres composicions interpretades pel noi no impressionaren de cap manera al professor. Encara què, en un moment de l'audició, Epstein interrompí al jove pianista i, dirigint-se al seu pare, li manifestà que Gustav era un música nat. Aquesta opinió sorprengué en Bernhard ja que, un moment abans s'havia mostrat escèptic, Epstein replicà que en certs casos era quasi impossible equivocar-se.

Mahler com director d'orquestra

La seva condició de professor particular de música, així com la de compositor refusat, no s'ajustava en absolut a la seva personalitat, pel que molt aviat s'adaptà a la professió de director d'orquestra. Encara que, en aquest moment Mahler no era del tot conscient de què amb això iniciava una de les principals activitats de la seva carrera.

Llur afany de perfeccionisme i la seva extremada professionalitat el portaren al punt màxim d'aquesta activitat, sent anomenat director de l'Òpera de Viena. Això, que per qualsevol altra persona hagués significat una gran satisfacció, per ell només representà un obstacle en la seva vocació de compositor. Mahler arribà a qualificar d”infernal” llur activitat de director. Les seves cada vegada més intenses obligacions com director d'orquestra el portaren a arraconar la seva faceta de compositor, activitat que va tenir de reservar a l'estiu o a les pauses ocasionals de llur feina. Però aquest aspecte negatiu li proporcionava al mateix temps la possibilitat de viure la tradició musical i treure d'aquesta experiència l'indispensable virtuosisme professional necessari per a llur creació.

No obstant això, els seus principis foren molt modests. Mahler va poder dirigir per primer cop mercès a un contracte proporcionat per un agent de vendes. En la localitat de Hall, en l'Alta Àustria, el compositor devia de dirigir en una temporada d'opereta en un petit teatre freqüentat per estiuejants que acudien a fer-se cures en l'aigua iodada del llogaret. En aquest nou lloc de treball, que durà des de maig fins juliol de 1880, Mahler va tenir moments bons i dolents; entre els primers destaquen l'alè rebut per part d'Epstein i la cerimoniosa postal enviada per Anton Bruckner. En quant als moments difícils, Alma relata que en aquesta localitat el compositor començà relació amb alguns aristòcrates reunits al redós d'un cèlebre pintor de retrats, Heinrich von Angeli. Quan s'acomiadaren, al final de la temporada estiuenca, tots quedaren en prosseguir llur relació a Viena, però el músic, ja en la capital, trucà en va a les portes dels qui a Hall l'havien rebut tant cordialment; tots aquest aristòcrates es giraren d'esquena. Respecte a ell, Alma finalitza llur relat explicant que “es va veure refusat com a jueu, pel que evità fer nous amics i a partir de llavors es retirà entre els seus amics de joventut”.

Després d'això, Mahler inicià una nova etapa de inactivitat que passà entre Viena i Iglau. Fins setembre de 1881 no va tenir esperances de cap nou treball. Actuà com a primer director de l'orquestra del Teatre Provincial de Ljubljana. Aquest fou el primer treball important del compositor. Basant-nos en els propis testimonis de Mahler, aquest inicis sembla que foren duríssims, degut sobre tot a la mala organització del teatre. Mahler tingué l'oportunitat d'estrenar-se amb Il trovatore i La flauta màgica, a més d'una llarga sèrie de títols de repertori. Com clausura de la temporada, el març de 1882, dirigí Alessandro Stradell de Friedrich von Flotow.

Una volta més, diversos mesos d'inactivitat, en aquesta ocasió transcorreguts a Viena. Malgrat tot aquest període seria fructífer: en el seu apartament de la Wipplingerstrasse, el compositor acabà la sèrie de cinc Lieder que posteriorment formarien part del primer volum dels Lieder und Gesänge, que publicaria en tres series en la casa Schott de Magúncia. Després de la seva mort, el grup complet dels catorze Lieder es reuniren sota el títol de Lieder aus der Jungendzeit (Lieder de Joventut). Els texts d'aquests cinc primers Lieder no tenen gran coherència, en ser d'autors diferents. Dos d'ells estan basats en una traducció d'El burlador de Sevilla de Tirso de Molina; la cinquena balada no és més que el tercer dels Poisl-Lieder, Maitanz im Grünen, amb el títol canviat pel de Hans und Grethe.

A pesar d'haver dirigit una opereta, Boccaccio de Franz von Suppé, assolint un gran èxit en la seva ciutat, sempre es negà a actuar en aquesta. En els últims dies de 1883, malgrat tot, el compositor acceptà una oferta per dirigir a Olmütz, en la temporada d'òpera que ja s'havia iniciat. Es tractava d'una difícil papereta, car Emil Kaiser, el director oficial del teatre, havia deixat plantat a l'administrador, el qual es trobava al fil de la ruïna. Segons sembla, aquesta fou una pèssima experiència per Mahler, que s'agravà pel dolor que li produí la mort de `Richard Wagner, ocorreguda el 13 de febrer de 1883. A Olmütz, Mahler tingué ocasió de dirigir per primera vegada la Carmen de Georg Bizet. La temporada finalitzà el març, després de la qual Mahler tornà a Viena. Aquesta vegada el període d'inactivitat no seria tant llarg, car molt aviat trobà un lloc en el Reial i Imperial Teatre de Kassel. Pel contrari se sap que Mahler fou anomenat segon director d'orquestra i director de cor, exigint-se'li un compromís de tres anys. Encara què, i com es veurà, el compositor només i restà allí fins el 1885 (i no fins el 1886 com exigia el contracte).

El músic també fou contractat com a compositor. Durant aquest període, i pel seu nou treball, va compondre un Preludi amb cor (que actualment no s'ha pogut localitzar), i música incidental per El trompetista de Säkkingen. En quan a la seva activitat de director, cal assenyalar que se li confiaren títols força interessants, com Der Freischütz de Carl Maria von Weber o Les alegres comares de Windsor, d'Otto Nicolai.

La música de Gustav Mahler

Gustav Mahler l'any 1909

La música de Mahler està ancorada en la tradició alemanya, de Johann Sebastian Bach, de l'«escola de Viena» de Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert i de la generació romàntica de Schumann i Mendelssohn. No obstant això, la influència decisiva en la seua obra va venir de Richard Wagner, la música del qual era l'única que posseïa, segons Mahler, un autèntic «desenvolupament».

La música de Mahler combina influències romàntiques - com el fet de donar títols a les seues simfonies, o d'associar-ne programes - amb l'ús de la música popular vienesa i l'art contrapuntístic, utilitzant els immensos recursos de l'orquestra simfònica. L'interès per a estendre el seu univers musical el va portar a desenvolupar la forma simfònica, fins al punt de fer-ne esclatar el motlle formal. Una simfonia havia de ser, segons les seues paraules, un univers sencer. Consegüentment, Mahler es va enfrontar a dificultats en la presentació de les seues obres i va patir la tendència a revisar-ne sense fi els detalls de l'orquestració.

Hom divideix generalment les seues simfonies en tres períodes:

• El primer període, marcat per la seua interpretació dels poemes del recull «des Knaben Wunderhorn» i per la profusió en l'ús de melodies procedents de la seua pròpia musicalització d'aquests poemes, comprèn les quatre primeres simfonies.
• En el segon període, que comprèn les tres simfonies següents, l'expressió esdevé més severa, més tràgica.
• En el darrer període es fa palesa una importància creixent de la polifonia i comprèn la simfonia núm. 8, anomenada «dels mil», la novena simfonia, la desena, inacabada, així com el cicle de lieder amb orquestra Das Lied von der Erde (el cant de la Terra).

Mahler estava obsedit per l'herència de Beethoven. Tot i trobar-se espaordit amb el fet de compondre una simfonia que portara el número 9, va declarar que cadascuna de les seues pròpies simfonies era una «novena», amb tant d'impacte i d'importància com la de l'"Oda a l'alegria". Pocs compositors han barrejat fins a aquest punt la seua obra i la seua vida personal. El manuscrit de la desena simfonia, du unes notes destinades a la seua esposa, que mantenia una relació amb Walter Gropius, i altres referències autobiogràfiques. Per a completar el retrat, podem afegir-hi la seua obsessió per Déu, amb qui deia que «conversava sovint per telèfon», i per la Natura.

Aquests aspectes van conduir a considerar la seua música, fins i tot durant un llarg període després de la seua mort, com emfàtica, i inclús recargolada. Claude Debussy, que havia abandonat ostensiblement la sala en l'estrena parisenca de la Segona Simfonia, va manifestar : «Obrim l'ull (i tanquem l'orella)… El gust francès mai no admetrà aquests gegants neumàtics excepte per a servir de reclam a Bibendum.

No obstant això, siga la que siga la durada de les seues obres, o dels efectius requerits per a la seua execució, és cert que realment constitueixen una demostració d'orquestració magistral, aspecte que fins i tot els pitjors detractors de la seua música, a l'època, van estar obligats a reconèixer. Fins i tot en les obres amb una orquestra petita (com en la quarta simfonia), la delicadesa de l'orquestració, la seua invenció, el fet que els timbres siguen part integrant de la composició fan de Mahler, en molts aspectes, un hereu directe de Berlioz.

Certament, Mahler sempre va intentar innovar i estendre el gènere simfònic, però això no deu fer oblidar que era també un artesà minuciós, que utilitzava mètodes de treball meticulosos, en la planificació ordenada de les seues obres i en els seus estudis dels antics mestres.

L'herència de Mahler

Mahler va tenir un paper de frontissa entre el període romàntic i el període modern. Les seues obres van tenir una influència decisiva sobre Richard Strauss, Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, com també sobre els directors d'orquestra Bruno Walter i Otto Klemperer, als qui va ajudar en la seua carrera.

Les seues melodies, de vegades al límit de la ruptura, el seu gust pels grans intervals expressius, les modulacions abruptes, la utilització d'acords dissonants en els punts clau quan el programa ho requereix, violant a poc a poc les regles del contrapunt clàssic, van fer possible el gran salt vers l'atonalitat. Entre d'altres innovacions, hi ha la introducció d'instruments «exòtics» en l'orquestra (guitarra, mandolina), l'extensió de la secció de percussió i l'ús de cors i de solistes vocals en la música simfònica.

Com a director d'orquestra, la seua tècnica i els seus mètodes han sobreviscut fins a l'actualitat. Cèlebre per haver dit que «la tradició és la peresa», exigia un treball intensiu de repeticions abans d'un concert, el que conduia a tensions en les orquestres en què treballava, tot i que per altra banda es millorava el resultat final.

«El meu temps vindrà» va dir Mahler front a les dificultats que hi va trobar per fer acceptar les seues obres i en efecte això va ser el que es va produir als anys 1960, principalment gràcies a Leonard Bernstein, i després, l'any 1971, gràcies a l'ús de l'"adagietto" de la Cinquena Simfonia per Luchino Visconti com a il·lustració musical en la pel·lícula "Mort a Venècia". Tot això va engendrar una vertadera passió per la seua música, que la va fer sortir definitivament del relatiu purgatori on havia estat confinada des de la desaparició del seu creador.

Comiat d'Alma Mahler

Per acabar, res millor que les amargues paraules d'Alma Mahler després d'haver perdut per sempre el seu espòs: “Gustav Mahler se m'ha anat el 18 de maig. Quantes coses han ocorregut mentrestant. Una vida agitada. Alegries enormes. Avui és la primera nit que dormiré sola en el meu nou domicili... Acabo de trobar a la caixa forta el comiat que em dedica Gustav. Són els esborranys de la Dècima Simfonia. Aquestes tremendes paraules des del més enllà són com una aparició”.

Obres

SIMFONIES
Títol	Sobrenom	Tonalitat	Composició	Moviments	Orquestració	Durada
Simfonia núm. 1	«Tità»	Re major	1884-1888	4	Orquestra	55-60 minuts
Simfonia núm. 2	«Resurrecció»	Do menor	1888-1894	5	Orquestra, contralt, soprano, cor	80-95 minuts
Simfonia núm. 3		Re menor	1893-1896	6	Orquestra, contralt, cor infantil, cor femení.	95-105 minuts
Simfonia núm. 4		Sol major	1899-1900	4	Orquestra, soprano	55-60 minuts
Simfonia núm. 5		Do sostingut menor	1901-1902	5	Orquestra	70-75 minuts
Simfonia núm. 6	«Tràgica»	La menor	1903-1904	4	Orquestra	80-90 minuts
Simfonia núm. 7	«Cant de la nit»	Si menor	1904-1905	5	Orquestra	80-90 minuts
Simfonia núm. 8	«Simfonia dels mil»	Mi bemoll major	1906-1907	2	Orquestra, dues sopranos, dues mezzosopranos, contralt, tenor, baríton, baix, cor	80-90 minuts
Simfonia núm. 9		Re major	1908-1909	4	Orquestra	85-95 minuts
Simfonia núm. 10	«Inacabada»	Fa sostingut major	1910	5	Orquestra	25 minuts

OBRES VOCALS
Títol	Traducció	Text	Composició	Cants	Durada
Das Klagende Lied	La cançó del plany	Gustav Mahler	1878-1880 1896-1899	3 parts	60-70 minuts
Lieder aus der Jugendzeit	Cants de joventut Tres Lieder, Cinc Lieder i Nou primers Wunderhorn Lieder	Gustav Mahler Richard Leander Tirso de Molina	1880-1883	17
Lieder eines fahrenden Gesellen	Cançó del company errant	Gustav Mahler	1883-1885	4	15-20 minuts
Lieder nach Gedichten aus »Des Knaben Wunderhorn«	Lieder sobre els poemes del «Knaben Wunderhorn»		1888-1894	13	55-60 minuts
Rückert-Lieder	Rückert-Lieder	Friedrich Rückert	1901-1902	5	17-23 minuts
Kindertotenlieder	Cants per als infants morts	Friedrich Rückert	1901-1904	5	25-30 minuts
Das Lied von der Erde	El cant de la terra	Hans Bethge	1908-1909	6	60-70 minuts

Bibliografia

Obres en francès

• Henry-Louis de La Grange : Gustav Mahler. Chronique d'une vie. I Vers la Gloire 1860-1900. Fayard, 1979.
• Henry-Louis de La Grange : Gustav Mahler. Chronique d'une vie. II L'âge d'Or de Vienne 1900-1907. Fayard, 1983.
• Henry-Louis de La Grange : Gustav Mahler. Chronique d'une vie. III Le Génie foudroyé 1907-1911. Fayard, 1984.
• Theodor W. Adorno : Mahler, une physionomie musicale, Ed. de Minuit, 1976.
• Natalie Bauer-Lechner : Souvenirs de Gustav Mahler, L'Harmattan, 2000.
• Kurt Blaukopf : Gustav Mahler, Ed. Robert Laffont, 1979.
• Philippe Chamouard : Gustav Mahler tel qu'en lui-même, Méridiens-Klincksieck, 1989.
• Stéphane Friédérich : Gustav Mahler, Actes Sud, 2004.
• Françoise Giroud : Alma Mahler, ou l'art d'être aimée, Robert Laffont, 1988.
• Alma Mahler : Ma vie, Hachette, 1985.
• Jean Matter : Connaissance de Mahler, Ed. L'Âge d'Homme, 1974.
• Marc Vignal : Mahler, Seuil, 1996.
• Theodor Reik : "Variations psychanalytiques sur un thème de Gustav Mahler", Denoël, 1973, ISBN 2-207-21879-1

Obres en alemany

• Wolfgang Johannes Bekh : Gustav Mahler, oder die letzten Dinge, Almathea, 2005.
• Jens Malte Fischer : Gustav Mahler, der fremde Vertraute, Biografie, Zsolnay, 2003.
• Constantin Floros : Gustav Mahler, Wiesbaden, 1985.
• Christian Glanz : Gustav Mahler, Holzhausen Verlag, 2001.
• Stefan Hanheide : Mahlers Visionen vom Untergang. Interpretationen der Sechsten Simfonia und der Soldatenlieder, Universität Osnabrück, 2004.
• Erich Partsch et Oska Pausch : die Ära Gustav Mahler, Böhlau, 1997.
• Wolfgang Schreiber : Gustav Mahler, Rowohlt Taschenbuch, Reinbek, 1971.
• Bruno Walter : Gustav Mahler, Noetzel Florian, 2001 (réédition).

Obres en anglès

• Jonathan C. Carr : Gustav Mahler, Overlook TP, 1999.
• Stuart Feder : Gustav Mahler, a life in crisis, Yale University Press, 2004.
• Norman Lebrecht : Mahler Remembered, Faber and Faber, 1987.

Teatre

• Ronald Harwood : Mahler's Conversion, Faber Publishing, 2001 (anglès)
• Francis Huster : Putzi, 1991.
• Francis Huster : Mahler, 2000.

Novel·les

• Thomas Mann : Der Tod in Venedig (La mort a Venècia), 1912.

Filmografia

• Mahler, un film de Ken Russell, Regne Unit, (1974), amb Robert Powell.
• Bride of the Wind, un film de Bruce Beresford, Regne Unit/Alemanya/âustria, 2001, amb Sarah Wynter i Jonathan Pryce.
• Mort a Venècia (Morte a Venezia), un film de Luchino Visconti, Itàlia/França, 1971, amb Dirk Bogarde, basada en la novel·la de Thomas Mann.
• Death in Venice, un TV film de Robin Lough, Regne Unit, 1990, amb Robert Tear, basada en la novel·la de Thomas Mann.
• Death in Venice, un TV film de Tony Palmer, Regne Unit, 1981, amb Robert Gard, basada en la novel·la de Thomas Mann.
• Sterben werd ich um zu leben - Gustav Mahler, un film de Wolfgang Lesowsky, 1987, amb Reinhard Hauser.
• Conducting Mahler, un documental de Frank Scheffer, Països Baixos, 1995, amb Simon Rattle, Riccardo Muti i Bernard Haitink.
• Dracula, Pages from a Virgin's Diary, un film-ballet expressionnista de Guy Maddin, Canadà, 2001

Enllaços externs

• (català) Textos en català d'algunes de les seues obres Traduïts per Guillem Calaforra
• (francès) Discografia molt completa, amb els comentaris d'Henry-Louis de La Grange
• (francès) Plana dedicada a Mahler al web de l'IRCAM
• (anglès) Classic Cat - Mahler

Notes