Hades

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hades

Hades Altemps Inv8584.jpg


Bust d'Hades, còpia romana després d'un original grec del segle V aC; El mocador negre és un complement modern.
Rei de l'inframón, Déu dels morts i de les riqueses
Residència Inframón
Símbol El Cèrber, la banya, el ceptre, el xiprer, el narcís o la clau
Consort Persèfone
Pares Cronos i Rea
Germans Posidó, Demèter, Hestia, Hera, Zeus, Quiró
Fills Macària, Melinoe i Zagreu
Equivalent romà Dis Pater, Orc

En la mitologia grega, Hades (grec Αδης o Αἵδης) (invisible) era el nom del món dels morts i alhora el del déu d'aquest món subterrani (corresponent al déu romà Dis Pater o Orc, i al déu etrusc Aita). Haidou era el genitiu de la paraula, i significava "la casa d'Hades"; el seu nominatiu Haides, era originalment la designació de l'estança de la mort. (un mot hebreu: She'Ol, per l'estança de la mort significava literalment invisible.)

Era fill de Cronos i Rea, i germà de Zeus, Posidó, Hera, Hèstia i Demèter. Com els seus germans, va ser devorat pel seu pare just després d'haver nascut, però va ser alliberat per Zeus. Durant la guerra contra els titans, Hades va lluitar al costat dels seus germans i els cíclops el van armar amb un casc fet per Hefest que el feia invisible quan se’l posava (aquest casc seria usat també per Perseu). En acabar la guerra, els tres germans es van repartir la sobirania del món en un sorteig i a Hades li va correspondre el govern del món subterrani.

El món d'ultratomba és el seu reialme on governa com un amo despietat que no deixa mai escapar les ànimes dels difunts al món dels vius. Per vigilar-les disposa d'un gran nombre de criatures i genis que treballen per a ell, com el barquer Caront i el gos Cèrber. Resideix en un luxós palau, amb la seva esposa i neboda Persèfone, que va raptar, però també manté relacions esporàdiques amb altres dones, com ara la nimfa Mente.

Rarament surt al món exterior i no participa mai en les reunions dels altres déus a l'Olimp. Com a sobirà del món subterrani, totes les riqueses que hi ha sota terra li pertanyen, i per això se'l coneix també com a Plutó, nom que els grecs usaven com un eufemisme per referir-se a ell.

El regne d'Hades[modifica | modifica el codi]

Hades amb Cèrber (Museu d'Arqueologia de Creta).

Als antics mites grecs, el regne d'Hades és la boirosa i ombrívola[1] llar dels morts (també anomenada Èreb), on anaven tots els mortals. La filosofia grega posterior introduí la idea que els mortals eren jutjats després de la mort i se'ls recompensava o maleïa. Molts pocs mortals podien abandonar aquest regne un cop hi havien entrat: les excepcions, Hèracles i Teseu, perquè eren herois. Odisseu no hi baixa, sinó que només crida els esperits des de fora.

Hi havia diverses seccions a l'Hades: els Camps Elisis, els Camps d'Asfòdelos i el Tàrtar. Els mitògrafs grecs no són totalment consistents sobre la geografia del més enllà. Un mite completament oposat sobre l'altra vida concerneix al jardí de les Hespèrides, amb freqüència identificat amb les illes de la Benedicció, on podien habitar els herois beneïts.

En la mitologia romana l'entrada a l'Inframón localitzat a l'Avern, un cràter proper a Cumes, fou la ruta que seguí Enees per baixar al regne dels morts.[2] Per sinècdoque, "Aver" pot fer-se servir com a referència a tot l'inframón. Els Inferi Dii eren els déus romans de l'inframón.

Per als hel·lens, els morts entraven a l'inframón travessant el riu Aqueront, portats per Caront, qui cobrava pel passatge un òbol, una petita moneda que posaven a la boca del difunt els seus familiars. Els pobres i qui no tenien amics ni família es reunien durant cent anys a la vora del riu.[2] Els grecs oferien libacions propiciatòries per evitar que els morts tornessin al món superior a "perseguir" a qui no els havien donat un funeral adequat. L'altra banda del riu era vigilada per Cèrber, el gos de tres caps vençut per Hèracles. Més enllà de Cèrber, les ombres dels morts entraven a la terra dels morts per ésser jutjades.

Els cinc rius del regne d'Hades i el seu significat simbòlic eren l'Aqueront (el riu de la pena o la congoixa), el Cocites (el de les lamentacions), el Flegetont (el del foc), el Leteu (el de l'oblit) i l'Estix (el de l'odi), el riu sobre el qual fins i tot els déus juraven i en què Aquil·leu fou submergit per fer-lo invencible. L'Estix formava la frontera entre els mons superior i inferior.

La primera regió de l'Hades comprenia els Camps d'Asfòdelos, descrits a L'Odissea, on les ànimes dels herois erraven abatudes entre esperits menors, que xisclaven al voltant seu com a ratpenats. Només libacions de sang ofertes en honor seu al món dels vius podien despertar-los durant un temps a les sensacions d'humanitat.

Més enllà quedava l'Èreb, que podia prendre's com un eufemisme d'Hades, el nom del qual era temut. Hi havia dos llacs: el de Leteu, on les ànimes comunes acudien per esborrar llurs records, i el de Mnemòsine ('memòria'), on els iniciats als misteris preferien beure'n. A l'avantpati del palau d'Hades i Persèfone seien els tres jutges de l'Inframón: Minos, Radamant i Èac. Aquí, el trivi consagrat a Hècate, on els tres camins es trobaven, les ànimes eren jutjades, i anaven als Camps d'Asfòdelos si no eren virtuoses ni malvades, al Tàrtar si eren impies o vils, i als Elisis amb els herois.

Als Oracles sibilins, un cirós batibull d'elements grecoromans i judeocristians torna a aparèixer l'hades com a llar dels morts, i per etimologia popular, àdhuc prové del nom d'Adam (el primer home), afirmant-se amb motiu que fou el primer que hi entrà.[3]

El déu de l'Inframón[modifica | modifica el codi]

En la mitologia grega, Hades ('l'invisible'), el déu de l'Inframón, era un fill dels titans Cronos i Rea. Tenia tres germanes: Demèter, Hèstia i Hera, i dos germans: Zeus i Posidó. Tots ells constituïen els sis déus olímpics originals.

Després de fer-se adult, Zeus aconseguí obligar son pare que vomités els seus germans, i després d'alliberar-los, els sis joves déus, juntament amb els aliats que varen aconeguir reunir, desafiaren el poder dels déus majors a la Titanomàquia, una guerra divina. Zeus, Posidó i Hades van rebre armes dels tres Ciclops com ajut per la guerra: Zeus els trons, Posidó el trident i Hades un casc d'invisibilitat. La guerra durà deu anys i finí amb la victòria dels déus joves. Després del triomf, segons un únic passatge famós de la Ilíada,[4] Hades i els seus dos germans menors, Posidó i Zeus, jugaren a sort[5] els regnes que havien de governar. Zeus es quedà amb el cel, Posidó amb els mars i Hades va rebre l'Inframón,[6] el regne invisible a què els morts van després de morir, així com totes les coses que hi ha sota terra.

Hades va obtenir com a dona definitiva i reina, Persèfone, mitjançant estratagemes, en una història que connectava els antics misteris eleusins amb el panteó olímpic en un mite fundacional del regne dels morts. Hèlios digué a la plorosa Demèter que Hades «no és un indigne gendre el sobirà de tants, que és de la teva pròpia llavor i saps bé on viu i quina lot li tocà quan es féu el repartiment entre els tres germans...»

Malgrat les connotacions modernes de la mort com a maldat, Hades tenia en realitat un caràcter més altruista en la mitologia. Sovint se'l retractava més compassiu que no pas vil: el seu paper era habitualment mantenir un relatiu equilibri.

Hades regnava sobre els morts, amb l'ajut d'altres sobre qui tenia completa autoritat. Va prohibir estrictament als seus súbdits abandonar els seus dominis i s'enfurismava força quan algú ho intentava, o si algú tractava de robar ànimes del seu regne. Era també terrible per a qui intentés enganyar la mort o travessar-la, com Sísif i Pirítou van poder descobrir molt bé malauradament.

A més d'Hèracles, les úniques persones vives que s'aventuraren a l'Hades foren tots herois: Odisseu, Enees (acompanyat per la Sibil·la), Orfeu, Teseu i, en un romanç posterior, Psique. Cap d'ells no estigué especialment satisfet amb allò que varen presenciar al regne dels morts. En particular, Aquil·leu, qui Odisseu conjurà amb una libació de sang, digué «No em parlis amb dolçor de la mort, gloriós Odisseu. M'estimaria més servir com a mercenari a un altre abans que ser el senyor dels morts que han deixat el món.»[7]

Planes relacionades[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hades

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Himne homèric a Demèter.
  2. 2,0 2,1 Virgili, Eneida vi.
  3. Oracles sibilins i.101–3.
  4. Homer, Ilíada xv.187–93.
  5. Walter Burkert, a The Orientalizing Revolution: Near Eastern Influence on Greek Culture in the Early Archaic Age (1992) pp. 90 y sig., compara aquesta única referència amb l'Atrahasis mesopotàmic: «l'estructura bàsica d'ambdós texts és increïblement semblant». El sorteig no era la versió habitual: Hesíode (Teogonia 883) declara que Zeus derrocà el seu pare i fou aclamat rei pels altres déus. «Difícilment hi hagi en Homer un altre passatge que s'apropi tant a ser una traducció d'una èpica accàdia», conclou Burkert (p. 91).
  6. Posidó digué: «Jo vaig obtenir per sort habitar sempre a l'escumós i agitat mar, tocà a Hades les ombrívoles tenebres, correspongué a Zeus l'amplós cel enmig de l'èter i els núvols; mes la terra i l'alt Olimp són de tots.» (Ilíada xv.187.)
  7. Homer, L'Odissea xi.488.