Halofília

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Un cas extrem d'halofília és l'arqueobacteri Haloferax volcanii que viu a la mar Morta, lloc quasibé vuit vegades més salat que els oceans (275 g/l de ClNa)

L'halofília (del grec halos, sal i filo, amant de, amant de la sal) és la tendència o necessitat d'alguns organismes de viure en ambients amb concentracions elevades de sals.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Els organismes halòfils són extremòfils donat que viuen en condicions extremes, en aquest cas, en entorns amb molta sal, com zones litorals, salines i llacunes salobres.

En la majoria d'organismes, la sal pot provocar la mort per deshidratació degut a l'osmosi. Si l'entorn és salí, amb molta concentració de sals, l'aigua de l'interior de les cèl·lules tendeix a sortir cap a l'exterior del citoplasma. És a dir, es dessequen i moren. En el cas dels halòfils, això no passa. Viuen allà on altres organismes moririen gràcies a diverses adaptacions fisiològiques que els permeten retenir l'aigua. Un dels mecanismes que han desenvolupat és emmagatzemar en l'interior dels seus teixits (cèl·lules, en definitiva) concentracions d'un solut compatible amb la viabilitat cel·lular, que compensi la concentració superior de sals de l'exterior, evitant així que l'aigua surti per osmosi i podent fins i tot, fer-ne entra pel mateix fenomen. Un d'aquests soluts és l'àcid polihidroxibutíric o PHB.

Alguns d'aquests halòfils pertanyen al domini bacterià dels arqueobacteris.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]