Harold Pinter

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Quill-Nuvola.svg
Harold Pinter
Harold Pinter (2007)
Harold Pinter (2007)
Naixença: 10 d'octubre de 1930
Londres, Anglaterra
Defunció: 24 de desembre de 2008 (als 78 anys)
Londres, Anglaterra
Nacionalitat: Regne Unit Regne Unit
Cònjuge/s: Vivien Merchant (1956-1980)
Antonia Fraser (1980-2008)
Pàgina web: HaroldPinter.org
Premis BAFTA
Millor guionista britànic
1965 - The Pumpkin Eater
Millor guionista
1972 - The Go-Between
BAFTA honorífic
1997 - Trajectòria cinematogràfica
Fitxa sobre Harold Pinter a IMDb
Premi Nobel
Premi Nobel de Literatura
(2005)

Harold Pinter CH, CBE (Hackney, Londres, 10 d'octubre de 1930 - Londres, 2008) fou un dramaturg, poeta, guionista i actor anglès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 2005.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Harold Pinter va néixer en el si d'una família de classe obrera, nascuda a Anglaterra però d'origen jueu (sembla que d'ascendència asquenasita i no sefardita, encara que la qüestió no ha estat resolta). Va estudiar a la Hackney Downs Grammar School. Reconeix una "profunda influència" de l'evacuació a Cornualles i Reading entre 1940 i 1941, abans i durant els atacs nazis sobre Londres durant la Segona Guerra Mundial, i pel fet d'haver-se hagut d'enfrontar a la "intensitat a vida o mort de l'experiència diària". D'adolescent, escrivia i publicava poesia amb freqüència (i ho va continuar fent al llarg de la seva carrera). Va interpretar els papers de Romeo i Macbeth el 1947 i el 1948, encara com a estudiant de la Hackney Downs Grammar School, en produccions dirigides pel seu professor d'anglès i amic Joseph Brearley.

A principis de 1948, durant dos semestres, va fer classes a la Royal Academy of Dramatic Art (RADA). Aquell mateix any va ser cridat a files però es va declarar objector de consciència. El van dur a judici dues vegades i, finalment, va ser condemnat a pagar una multa. Odiava la RADA i la va deixar el 1949. Va fer un petit paper a Dick Whittington and His Cat al Chesterfield Hippodrome entre 1949 i 1950. De gener a juliol de 1951 va seguir dos trimestres a la Central School of Speech and Drama, i els dos anys següents va fer una gira per Irlanda amb la companyia d'Anew McMaster, amb qui va fer una dotzena de papers. El 1952 va anar actuant en diversos papers secundaris per tot Anglaterra. El 1953 i 1954 va treballar per a la Donald Wolfit Company, King's Theatre, Hammersmith, on va fer uns deu papers. De 1954 a 1959 Pinter va utilitzar el pseudònim de David Baron. Segons Billington, Pinter va treballar d'actor durant "uns nou anys", sobretot en companyies regionals, per a un total de vint-i-cinc papers. En aquesta època va fer també alguns papers en obres seves o d'altres (a la ràdio, TV i pel·lícules), com ha tornat a fer recentment.

Entre 1956 a 1980 Pinter va estar casat amb Vivien Merchant, una actriu de repartiment que va conèixer en una gira, coneguda pel seu paper a la pel·lícula Alfie (1966), amb la qual va tenir un fill, Daniel, que va néixer el 1958. A principis de la dècada del 1970 Merchant va aparèixer en diverses obres de Pinter, sobretot, Qui a casa torna, tant a l'escenari (1965) com a la pantalla (1973). El matrimoni va ser turbulent i ja va començar a desintegrar-se a partir de mitjans dels anys seixanta. Entre 1962 i 1969 Pinter va tenir un affaire secret amb Joan Bakewell, que va servir per a la seva obra Betrayal. Segons les seves pròpies notes per a aquesta peça, entre 1975 i 1980 va viure amb la historiadora Antonia Fraser, esposa del polític anglès Sir Hugh Fraser. El 1975, Merchant va demanar el divorci. Finalment, els Fraser es van divorciar el 1977 i els Pinter el 1980. Aquell mateix any es van casar Harold Pinter i Antonia Fraser.

Incapaç de superar l'amargor i el dol per la pèrdua del marit, Vivien Merchant va morir d'alcoholisme agut el 1983. Segons Billington, Pinter "va fer tot el possible per ajudar-la" i lamenta que l'apartés del seu fill, Daniel, després de la separació i segones núpcies de l'autor. Pinter va declarar públicament en diverses entrevistes recents que continua "molt feliç" en el seu segon matrimoni i que gaudeix de la vida familiar, que inclou sis fillastres adults i gairebé el doble de néts. Es considera "un home molt feliç en tots els aspectes".

Pinter morí el dimecres 24 de desembre de 2008 a la ciutat anglesa de Londres, a l'edat de 78 anys, degut a un càncer. La malaltia que patia va impedir que assistís el desembre a la seva investidura como a doctor honoris causa a la Central School of Speech and Drama de Londres.[2]

Carrera literària[modifica | modifica el codi]

Pinter és autor de vint-i-nou obres teatrals, quinze esquetxos dramàtics, més de vint guions per a televisió i cinema, una novel·la, proses de ficció i assagístiques. També és co-autor de dues obres de teatre i de ràdio. Juntament al Premi Tony de teatre rebut el 1967 per The Homecoming (Qui a casa torna) i altres premis i nominacions als Estats Units, autor i obra han rebut diversos premis al Regne Unit i arreu. Els guions per a La dona del tinent francès i Betrayal van ser nominades als premis Oscar, en la categoria de guió adaptat, els anys 1981 i 1983.

La seva primera obra teatral, The Room, escrita el 1957, fou una producció dels estudiants a la Universitat de Bristol que va dirigir l'actor Henry Woolf, que, a més, va interpretar el personatge de Mr. Kidd. Pinter va comentar-li que tenia una "idea" per a una peça i Woolf li va demanar d'escriure-la per poder-la dirigir (com un dels requisits per obtenir un postgrau). Sembla que Pinter la va escriure en tres dies. Per celebrar el cinquantè aniversari de la primera representació de l'obra, Henry Woolf tornarà a representar el paper de Mr. Kidd, a la Universitat de Leeds en un simposi sobre l'autor previst per l'abril de 2007.

The Birthday Party, la segona obra de Pinter i una de les més conegudes, va començar sent un desastre, malgrat una crítica entusiasta al Sunday Times del reputat crític Sir Harold Hobson (que, tanmateix, només es va publicar un cop clausurada l'obra i, per tant, sense possibilitat per salvar-la). Se sol considerar que Hobson va descobrir i àdhuc salvar Pinter. Després de l'èxit de The Caretaker el 1960, que va fixar la reputació teatral de Pinter, es va reprendre The Birthday Party tant a la televisió (on el propi Pinter feia de Goldberg) com al teatre (on va ser ben rebuda). Quan la producció de The Homecoming (1964) de Peter Hall va arribar a Nova York (és a dir, el 1967), Harold Pinter ja era un famós autor de teatre i l'obra va recollir quatre premis Tony, entre altres guardons.

En una ressenya publicada el 1958, aprofitant com a subtítol el A Lunatic View d'una obra de David Campton, el crític teatral Irving Wardle va anomenar les primeres obres de Pinter "comèdia de l'amenaça", una etiqueta que el públic ha aplicat sovint al seu teatre, de vegades en un intent d'encasellar-lo i reduir-lo. Aquestes obres s'inicien amb una situació d'aparença innocent que acaba esdevenint amenaçadora i absurda a mesura que els personatges es comporten d'una manera que el públic sol veure com inexplicable, i que enllaça amb el teatre de l'absurd. En aquest sentit, Pinter reconeix la influència de Samuel Beckett, en especial, en les primeres obres; van ser amics i sovint es van intercanviar els esborranys que escrivien.

Des de finals dels seixanta i fins a principis dels vuitanta Pinter va escriure Landscape, Silence, "Night", Old Times, No Man's Land, Betrayal, The Proust Screenplay, Family Voices i A Kind of Alaska. Totes elles dramatitzen aspectes de la memòria i, per aquest motiu, solen veure's classificades com "obres de la memòria". Durant els anys setanta, Pinter es va posar a dirigir més freqüentment. Fins i tot va esdevenir director adjunt de la Royal National Theatre el 1973. En total, ha dirigit gairebé cinquanta produccions, pròpies i d'altres autors, tant per al teatre com per al cinema i per a la televisió.

Des dels anys vuitanta, les seves obres tenen tendència a ser més breus i amb clar contingut polític, per criticar l'opressió, la tortura i altres violacions dels drets humans. En una entrevista el 1985, Pinter afirma que si bé les seves primeres obres presentaven "metàfores" sobre el poder i la manca de poder, les darreres presentaven "realitats" del poder i l'abús. De 1993 a 1999, com a reflex de preocupacions polítiques i personals, va escriure Moonlight i Ashes to Ashes, obres de plena durada amb escenaris familiars relacionats amb la mort i (en la darrera obra) a atrocitats com ara l'Holocaust. En aquesta època, després de la mort dels seus pares, barrejant un cop més política i vida personal, Pinter va escriure els poemes "Death" (1997) (que va llegir en el discurs d'acceptació del Premi Nobel) i "The Disappeared" (1998).

A finals del 2001, se li va diagnosticar càncer d'esòfag, malaltia que, el 2002 el va dur a una operació (amb èxit) i a a la quimioteràpia. Durant el tractament, va dirigir una versió de la seva peça No Man's Land, va escriure i va actuar en un esquetx titulat "Press Conference" i va aparèixer a la televisió dels Estats Units fent un paper en una pel·lícula de la HBO, Wit, escrita per Margaret Edson (guanyadora del Premi Pulitzer). Des d'aleshores, gradualment més compromès políticament com a "citizen Pinter", l'autor ha continuat escrivint i presentant poesia, peces de teatre, assaigs i discursos de continguts clarament polítics.

El 2005, durant una entrevista a la BBC, va anunciar que deixava d'escriure teatre per dedicar-se a l'activisme polític i la poesia. Aquell mateix any fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per unes obres que descobreixen el precipici sota una xerrameca diària i foren l'entrada en les cambres tancades de l'opressió.

Ha estat traduït al català per Joaquim Mallafrè (Qui a casa torna), Ernest Riera (Traïció), Imma Garín i Víctor Batallé (La festa d'aniversari), Miquel Berga (Engany), Manuel de Pedrolo, Jordi Malé, Josep M. Balañà, Víctor Batallé amb Joaquim Mallafrè (Esquetxos i altres peces), Jordi Martín (Veus vàries) i Marta Pera (Els nans).

Obres publicades[modifica | modifica el codi]

Teatre[modifica | modifica el codi]

  • 1957: The Room
  • 1957: The Birthday Party
  • 1957: The Dumb Waiter
  • 1958: A Slight Ache
  • 1958: The Hothouse
  • 1959: The Caretaker
  • 1959: A Night Out
  • 1960: Night School
  • 1960: The Dwarfs
  • 1961: The Collection
  • 1962: The Lover
  • 1964: Tea Party
  • 1964: The Homecoming
  • 1966: The Basement
  • 1967: Landscape
  • 1968: Silence
  • 1970: Old Times
  • 1972: Monologue
  • 1974: No Man's Land
  • 1978: Betrayal
  • 1980: Family Voices
  • 1982: A Kind of Alaska
  • 1982: Victoria Station
  • 1984: One for the Road
  • 1988: Mountain Language
  • 1991: Party Time
  • 1993: Moonlight
  • 1996: Ashes to Ashes
  • 1999: Celebration
  • 2000: Remembrance of Things Past

Esquetxos dramàtics[modifica | modifica el codi]

  • 1959: "The Black and White"
  • 1959: "Trouble in the Works"
  • 1959: "Last to Go"
  • 1959: "Request Stop"
  • 1959: "Special Offer"
  • 1959: "That's Your Trouble"
  • 1959: "That's All"
  • 1959: "Interview"
  • 1959: "Applicant"
  • 1959: "Dialogue for Three"
  • 1969: "Night"
  • 1983: "Precisely"
  • 1991: "The New World Order"
  • 2002: "Press Conference"
  • 2006: "Apart from That"

Guions per ràdio[modifica | modifica el codi]

Guions de pel·lícules[modifica | modifica el codi]

  • 1963: The Caretaker
  • 1963: The Servant
  • 1963: The Pumpkin Eater
  • 1963: The Compartment
  • 1965: The Quiller Memorandum
  • 1966: Accident
  • 1967: The Birthday Party
  • 1969: The Go-Between
  • 1969: The Homecoming
  • 1972: The Proust Screenplay
  • 1974: The Last Tycoon
  • 1980: The French Lieutenant's Woman
  • 1981: Betrayal
  • 1982: Victory
  • 1984: Turtle Diary
  • 1987: The Handmaid's Tale
  • 1988: Reunion
  • 1988: Heat of the Day
  • 1989: The Comfort of Strangers
  • 1992: Party Time
  • 1993: The Trial
  • 1994: Lolita, versió ni publicada ni filmada
  • 1997: The Dreaming Child
  • 2000: The Tragedy of King Lear, versió ni publicada ni filmada

Prosa de ficció[modifica | modifica el codi]

  • 1949: Kullus
  • 1953: Latest Reports from the Stock Exchange
  • 1955: The Black and White
  • 1955: The Examination
  • 1963: Tea Party
  • 1975: The Coast
  • 1976: Problem
  • 1977: Lola
  • 1995: Short Story
  • 1995: Girls
  • 1997: God's District, inèdita
  • 1999: Sorry About This
  • 2000: Tess
  • 2001: Voices in the Tunnel

Poesia[modifica | modifica el codi]

  • 1971: Poems
  • 1977: I Know the Place
  • 1978: Poems and Prose 1949-1977
  • 1990: Ten Early Poems
  • 1995: Collected Poems and Prose
  • 2002: "The Disappeared" and Other Poems
  • 2003: War

Nominancions i premis cinematogràfics[modifica | modifica el codi]

Premi Oscar[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1984 Guió adaptat Betrayal Candidat
1982 Guió adaptat The French Lieutenant's Woman Candidat

Globus d'Or[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
2007 Guió The French Lieutenant's Woman Candidat

Premi BAFTA[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1987 BAFTA honorífic (a la seva trajectòria) Guanyador
1984 Guió adaptat Betrayal Candidat
1982 Guió The French Lieutenant's Woman Candidat
1972 Guió The Go-Between Guanyador
1968 Guió britànic Accident Candidat
1967 Guió britànic The Quiller Memorandum Candidat
1965 Guió britànic The Pumpkin Eater Guanyador
1964 Guió britànic The Servant Candidat

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Doris Lessing wins Nobel prize a The Guardian, per Sarah Crown, 11/10/2007 (anglès)
  2. Mor el dramaturg Harold Pinter als 78 anys, Avui.cat, 25 de desembre 2008 (data d'accés: 26-12-08).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Harold Pinter Modifica l'enllaç a Wikidata