Heràclides Pòntic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Heràclides Pòntic (grec: Ἡρακλείδης ὁ Ποντικός), (387 aC - 312 aC), també anomenat Heracleides, Heràclides d'Heraclea o Heràclides de Ponto, fou un filòsof grec, fill d'Eutifró o Eufró, i nascut a Heraclea Pòntica -actualment Karadeniz Ereğli, Turquia-. Heràclides és especialment conegut pel fet d'haver defensat que el moviment aparent de l'esfera dels estels fixos era produït pel moviment de rotació diari de la Terra.

Suides el fa descendent de Damis, un dels colonitzadors originals d'Heraclea procedent de Tebes. Era força ric i va emigrar a Atenes, on fou deixeble de Plató -mentre aquest va estar absent a Sicília va deixar la seva escola sota la direcció d'Heràclides-. Va estudiar també el sistema pitagòric i el d'Aristòtil. Sembla que era luxuriós i va rebre primer el renom de Ποντικός, que van modificar a Πομπικύς. Diògenes Laerci dóna un llarga llista dels seus escrits que tractaven sobre filosofia, matemàtiques, música, historia, política, gramàtica i poesia, però pràcticament tots s'han perdut excepte περὶ Πολιτειῶν segurament un extracte de l'obra περὶ Νόμων καὶ τῶν Συγγενῶν τούτοις esmentada per Laerci.

Durant molt de temps, es cregué que Heràclides defensà un model geo-heliocèntric de l'univers, on Mercuri i Venus giren al voltant del Sol, mentre que el Sol i els altres planetes giren al voltant de la Terra. Tanmateix, actualment es considera que aquesta teoria pot ser falsa.[1] De totes maneres, és notable la similitud d'aquesta teoria amb la de Tycho Brahe, normalment considerat figura de transició entre el sistema aristotèlico-ptolemaic i el copernicà. En el sistema de Brahe, el Sol i la Lluna giren al voltant de la Terra, mentre que la resta de cossos celests giren al voltant del Sol.

Fonts i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu, per exemple, Lindberg, p. 135:
    « A menudo también se ha atribuido a Heráclides la afirmación de què los movimientos de Mercurio y de Venus tenían el Sol como centro, pero la investigación moderna ha mostrado que esta interpretación no tiene fundamento. »
  • Lindberg, David C. Paidós. Los inicios de la ciencia occidental. La tradición científica en el contexto filosófico, religioso e institucional (desde el 600 a.C. hasta 1450), 2002. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]