Heràclit d'Efes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Heràclit» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Heràclit (desambiguació)».
Heràclit( Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος)
Heraclitus, Johannes Moreelse.jpg
Filosofia occidental Filosofia antiga
Naixement: c. 544-41 aC
Efes,(Jònia)(Àsia Menor)
Mort: c. 480 aC,
Efes,(Jònia)(Àsia Menor)
Escola/tradició filosòfica: escola jònica, Filosofia presocràtica
Idees destacades: foc com a substància primera, unió dels contraris,Mobilisme, etern retorn
Influït per: Hipàs de Metapont,Xenòfanes de Colofó
Influí a: Cràtil, Plató, Aristòtil, Hegel, Nietzsche, Heidegger, Castoriadis, Conche, Deleuze, Char
Vegeu el Portal:Filosofia

Heràclit d'Efes (544 aC / 535 aC - 484 aC / 475 aC) (en grec antic Ἡράκλειτος ὁ Ἐφέσιος - Herákleitos ho Ephésios - Herakleitos l'Efesi) fou un filòsof presocràtic natural d'Efes, a l'Àsia Menor, fill de Blisó. Fou un filòsof considerat de l'escola jònica encara que diferia dels seus principis en alguns punts.

Fou deixeble d'Hipàs de Metapont (un pitagòric)[1] i de Xenòfanes de Colofó (un eleàtic). Heràclit fou mestre de Cràtil,[2] el qual fou (al mateix temps que Sòcrates) un dels mestres de Plató. Va viatjar de jove i durant un temps va ser ermità, i al tornar a Efes li fou oferta la màxima magistratura de la ciutat, però la va transferir al seu germà. Va morir amb 60 anys i va viure al temps de la olimpíada 69,[3] és a dir que fou posterior a Pitàgores i Hecateu, als que esmenta. Suides situa el seu floriment vers el 513 aC.

Obra i fonts d'estudi[modifica | modifica el codi]

Com amb altres presocràtics, l'únic coneixement que ens ha arribat de la filosofia són petits fragments i cites mencionats en obres d'altres autors posteriors. Per aquest motiu, i per la forma enigmàtica en què s'expressa en les cites que n'han quedat, és conegut amb el sobrenom de l'obscur (en grec antic ὁ Σκοτεινός - ho Skoteinós) i també φυσικός. El seu sistema va quedar escrit en el llibre "Sobre la natura" περὶ φύσεως del que només es conserven fragments.[4]

Filosofia[modifica | modifica el codi]

Contràriament a altres filòsofs presocràtics que l'havien precedit, no creia que la natura estava formada d'una última substància immutable, sinó que defensava que tot es trobava en estat de canvi continu. Per Heràclit tot es troba en “estat de flux”, com s'exemplifica en el que possiblement és el seu aforisme més famós; "Panta Rei":

Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει

Tot flueix, res s'està quiet

Heràclit en un detall de L'escola d'Atenes, de Rafael

També és coneguda la seva cita afirmant que “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”, ja que segons ell, en estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l'home seran els mateixos el segon cop que hi passin:

Ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν τε καὶ οὐκ εἶμεν.

Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som.

Se sol incloure Heràclit entre els primers filòsofs de la natura, o filòsofs físics (φυσικοί, com els anomenava Aristòtil), que pensaven que el principi de totes les coses (arkhé/αρχή) era quelcom material (com l'Aigua per Tales, l'aire per Anaxímenes, o el To Apeiron per a Anaximandre). En realitat, tot i que Heràclit va identificar que aquest principi era el foc, no s'ha d'interpretar en sentit literal sinó com una metàfora: el foc està en moviment i canvi constant, com la natura mateixa.,[5][6]

Aquesta permanent mobilitat es fonamenta en una estructura de contraris. L'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia - nit, guerra - pau, fred - calor,…[7]

Tot aquest flux continu està governat per la llei que tot ho regeix: el logos (λóγος)[8]

Segons ell, l'autèntica naturalesa de les coses és amagada donant a entendre que al coneixement només hi podem arribar amb els ulls de la raó.

Tot i que hi ha moltes similituds entre les filosofies d'Heràclit i Parmènides, tradicionalment les seves doctrines s'han presentat com a contraposades, ja que mentre Heràclit defensava el "tot flueix", el "Ser" de Parmènides es defineix com a estàtic, immutable i immòbil.

En l'art, Heràclit se sol representar en una actitud melancòlica, i sovint se l'identifica com "el filòsof trist", contraposat a Demòcrit que es coneix com "el filòsof rialler", això és degut al menyspreu que va mostrar per les persones que no es preocupen d'aprendre a filosofar.[9]

Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam)

Diversos historiadors (Plutarc, Diògenes Laerci, Estobeu) el citen com a autor de consells ètics i polítics.[10]

Influència sobre altres autors[modifica | modifica el codi]

La contraposició del "panta rei" va tenir una influència determinant sobre Plató, el qual per tal de resoldre les contradiccions amb la teoria de l'ésser de Parmènides, va concloure que el "no-ésser" existeix només en sentit relatiu, donant així un fonament filosòfic al sentit grec del devenir. Hegel va veure en aquesta conclusió la dialèctica fonamental de la filosofia grega. D'acord amb la seva interpretació de la filosofia de Parmènides es resumeix en la frase "tot és, res no es fa" (tesi), mentre que la d'Heràclit en "tot esdevé, res existeix" (antíntesi) i el moment de síntesi estaria representat per Plató.

El mateix Hegel es considerava filosòficament hereu d'Heràclit fins al punt d'afirmar: «No hi ha proposició d'Heràclit que jo no hagi acceptat a la meva Lògica» (Hegel, Lliçons sobre la història del la filosofia). Heràclit però, a diferència de Hegel no concebia el devenir com una progressiva presa de consciència de l'absolut; per a ell el devenir sembla consistir més aviat en els canvis d'un idèntic substrat o Logos: «totes les coses són Un i l'Un totes les coses»; «aquest Cosmos és el mateix per a tots... doncs sempre és i serà». D'aquesta visió del món es veuria influenciat especialment l'estoicisme.[11]

Més endavant, la tradició filosòfica aristotèlica valoraria a Heràclit incompatible amb els principis del la lògica formal, si bé el mateix Aristòtil (com abans Plató) no havia acollit la teoria del devenir en un intent de conciliar-la amb el rígid estatisme de Parmènides i introduint així la doctrina de la transició perpètua de la potència a l'acte, que trobaria millor acollida entre els místics neoplatònics. D'acord amb Plotí, que també mantenia els principis de la lògica de l'eleàtica, «Heràclit sabia que l'Un és etern i espiritual: doncs només allò que té cos esdevé etern i flueix» (Ennèades, V, 9). Fins i tot els místics cristians com Mestre Eckhart i Nicolau de Cusa van ser capaços de tenir en compte el concepte dels oposats proposat per Heràclit i, posant-lo en un pla transcendent i supra-racional. De fet, per a ells, mentre que el pla immanent de la vida quotidiana seguien aplicant els principis del la racionalitat sil·logística, en Déu es trobaria l'arrel comuna d'allò que sembla contradictori per a la senzilla raó, perquè en Déu està present la unitat dels contraris els quals explicant-s'hi i materialitzant-s'hi en el món després tendeixen a diversificar-se.[12]

Heràclit va veure's finalment del tot acceptat en les teories de Hegel, el qual però va reinterpretar el seu concepte dels contraris no tant en sentit místic i transcendent, sinó des d'una òptica immanent.

També Nietzsche tenia una alta estima per Heràclit: la magnitud de la seva apreciacció, resideix en el fet que la noblesa d'allò que ha de dir no es prest a una claretat superficial. Martin Heidegger, qui a finals dels seixanta tenia un famós seminari sobre el filòsof grec juntament amb Eugen Fink a Friburg, considera que el concepte de veritat, entesa com a ἀλήθεια, o "no amagat" (en alemany Unverborgenheit), sigui una mena de paràfrasi del fragment del text d'Heràclit n. 93 DK: "El senyor, l'oracle del qual està Delfos, no diu ni amaga, sinó que indica". Per a Heidegger la filosofia d'Heràclit serveix de confirmació del la seva posició.[13]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Olof, pàg. 221
  2. G S Kirk, pàg. 285
  3. G S Kirk, pàg. 266
  4. G S Kirk, pàg. 269-272
  5. G S Kirk, pàg. 289
  6. Olof, pàg. 231-250
  7. G S Kirk, pàg. 280-284
  8. G S Kirk, pàg. 273
  9. Olof, pàg. 222, 226
  10. G S Kirk, pàg. 306
  11. Olof, pàg. 221, 257-273
  12. Marco Vannini, Storia della mistica occidentale, Mondadori, 2005.
  13. entrevista a Remo Bodei sobre les interpretacions de Nietzsche i Heidegger , per l'Enciclopedia Multimediale delle scienze filosofiche.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Frankel H A thought pattern in Heraclitus, 1938
  • Kahn, C H The art and thoght of Heraclitus Cambridge, 1979
  • G S Kirk: Los filósofos presocráticos, ed.Gredos, Madrid 1987, ISBN 84-249-1249-7
  • Olof Gigon: Los orígenes de la filosofia griega, ed.Gredos, 1985, ISBN 84-249-2181-X
  • Diògenes Laerci, Vite e dottrine dei più celebri filosofi, text en grec , 2005 (vida d'Heràclit al llibre IX).
  • Vittorio Macchioro, Eraclito. Nuovi studi sull'orfismo, Roma-Bari, Laterza, 1922.
  • Giorgio Colli, La sapienza greca. Eraclito, vol. 3, Milano, Adelphi, 1980.
  • Hans-Georg Gadamer, Eraclito. Ermeneutica e mondo antico, Roma, Donzelli, 2004.
  • Carlo Diano, Il pensiero greco da Anassimandro agli stoici, Torino, Bollati Boringhieri, 2007.
  • Ivan Pozzoni, Eraclito de-crittato. L'ontologia civica di Eraclito d'Efeso, Villasanta, Limina Mentis, 2009.
  • Martin Heidegger, Eugen Fink, Eraclito, Roma-Bari, Laterza, 2010.
  • Adriano Ardovino, Interpretazioni fenomenologiche di Eraclito, Macerata, Quodlibet, 2012.
  • Giuseppe Fornari (a cura di) Eraclito, la luce dell'oscuro, Firenze, Olschki, 2013 ISBN 978-88-222-6145-8.
Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Heràclit d'Efes
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Heràclit d'Efes


Filòsofs presocràtics

Escola de Milet: Tales de Milet · Anaximandre de Milet · Anaxímenes

Escola pitagòrica: Pitàgores · Alcmeó de Crotona · Filolau · Arquites de Tàrent

Escola d'Efes: Heràclit d'Efes — Escola d'Elea: Xenòfanes de Colofó · Parmènides d'Elea · Zenó d'Elea · Melissos de Samos

Pluralistes: Anaxàgores · Empèdocles — Atomistes: Leucip · Demòcrit

Sofistes: Protàgores · Pròdic de Queos · Gòrgies de Leontins · Hípies d'Elis · Críties · Antifont