Heraclea Minoa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Heracleia Minoa fou una ciutat grega de Sicília a la costa sud de l'illa, a la desembocadura del riu Halikos (Halycus) entre Agrigent i Selinunt. La mitologia diu que Hèrcules va guanyar en combat singular al heroi local Eryx i va obtenir el dret a la meitat occidental de l'illa per ell i els seus descendents; però Hèrcules no va arribar a fundar cap ciutat a la regió i el rei Minos de Creta, quant va anar a Sicília en persecució de Dèdal, va desembarcar a la boca del Halycus i va fundar la ciutat a la que va anomenar Minoa (un altra versió de la mateixa història diu que foren els seus seguidors els que van fundar la ciutat després de la mort de Minos). Heràclides Pòntic informa que abans de la fundació de la ciutat grega hi havia en el lloc una ciutat dels sículs anomenada Macara.

Les primeres notícies històriques la presenten com a colònia de Selinunt amb el nom de Minoa. Llavors va arribar a la ciutat Dorieos, germà del rei d'Esparta Cleòmenes I, amb un nombrós grup de seguidors, amb l'exclusiu objectiu de reclamar el territori que havia pertanyut al seu ancestre Hèrcules; Dorieos es va enfrontar amb segestans i cartaginesos i fou derrotat i mort juntament amb la majoria dels seus companys; l'únic cap espartà que es va lliurar de la mort fou Eurileó, que es va apoderar de Minoa a la que va anomenar Heracleia, cosa que si bé Heròdot no esmenta al seu relat del fets, es desprèn de què Diodor de Sicília considera a Eurileó el fundador d'Heracleia. Per distingir-la d'altres ciutats el nom de Minoa es va afegir sovint al seu nou nom.

Diodor diu que la ciutat va prosperar però fou destruïda al cap d'uns anys pels cartaginesos, però no esmenta les dades en què aquestos fets van tenir lloc. Diodor no fa esment d'aquesta destrucció durant la gran expedició d'Amilcar el 480 aC. Heracleia Minoa no apareix a la història la resta del segle V aC i la següent noticia és del 357 aC quant Dió va desembarcar a la ciutat (que tornava a portar el nom de Minoa) i era una petita ciutat dedicada a l'agricultura en territori d'Agrigent, i per tant sota la sobirania de Cartago. El tractat entre cartaginesos i Dionís de Siracusa va fixar el riu Halycus com a límit entre ambdós, pero Heracleia Minoa, que era al costat esquerra del riu, devia romandre probablement, com excepció, en mans cartagineses; un tractat similar entre els cartaginesos i Agàtocles confirmà el riu com a límit i l'excepció d'Heraclea Minoa (i d'Himera) com "havia estat abans" segons literalment diu el tractat.

Des aquest temps la ciutat va recuperar importància; aviat es va unir al moviment revolucionari de Xenòdicos a Agrigent el 307 aC i es va declarar independent dels cartaginesos i d'Agàtocles. Aquest darrer la va conquerir a la seva tornada d'Àfrica. En temps de l'expedició de Pirros d'Epir la ciutat estava altra vegada sota domini cartaginès i fou la primera ciutat conquerida per l'epirota quant va avançar a l'oest des d'Agrigent.

A la Primera Guerra Púnica fou ocupada pel general cartaginès Hannó quant va marxar cap a Agrigent que estava assetjada pels romans (260 aC) i va esdevenir una de les principals bases navals cartagineses a Sicília. El 256 aC una flota cartaginesa de 350 vaixells establerta a Heracleia Minoa per prevenir el pas de la flota romana a Àfrica, fou derrotada pels cònsols Regulus i Manlius. El 249 aC l'almirall Cartal tenia a la ciutat les seves posicions quant la flota romana es va acostar per aixecar el bloqueig de Lilybaeum; al final de la guerra la ciutat va passar, amb la resta de Sicília, a Roma.

A la Segona Guerra Púnica va ser ocupada pels cartaginesos i va resistir als romans dirigits per Marcel fins i tot després de la caiguda de Siracusa.

Des llavors, sota domini romà, no es van produir fets destacats. Va patir destruccions a la guerra dels esclaus (134 aC a 132 aC) i el pretor P. Rupilius hi va enviar un grup de colons per compensar les baixes; les relacions entre els antics ciutadans i els colons foren regulades per una llei local que encara existia en temps de Ciceró (meitat del segle I aC) quant la ciutat encara és descrita com a prospera; pero després va caure en decadència com va passar a altres ciutats de la costa sud de Sicília.

Estrabó no l'esmenta però Pomponi Mela diu que era una de les tres ciutats que subsistien a la costa sud; la seva continuïtat està acreditada per Plini el Vell i Claudi Ptolemeu que també l'esmenten. Ptolemeu és el darrer a fer-ne esment doncs després devia desaparèixer, ja que no apareix als Itineraris del segle IV.

Algunes ruïnes encara es conserven i permeten fixar la posició de la ciutat en el riu Platani (Halycus) fins al Capo Bianco (que Estrabó esmenta com promontori d'Heracleia). Un aqüeducte que portava l'aigua del riu encara existia en part al segle XVI (segons informa Tomaso Fazello) pero al XIX havia desaparegut.

Coord.: 37° 23′ 38.23″ N, 13° 16′ 50.69″ E / 37.3939528,13.2807472