Herba de Sant Benet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Herba de Sant Benet
Geum urbanum Sturm44.jpg

Nuvola apps kuickshow.png Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Rosales
Família: Rosaceae
Subfamília: Rosoideae
Gènere: Geum
Espècie: G. urbanum
Nom binomial
Geum urbanum
L.
Sinònims

Caryophyllata officinalis Moench
Caryophyllata urbana (L.) Scop.
Caryophyllata vulgaris Lam. nom. illeg.
Geum caryophyllata Gilib. nom. invalid.
Geum hederifolium C.C.Gmel.
Geum hirtum Wahlb.
Geum mengelii Sennen
Geum roylei Wall.
Geum rubrifolium Lej.
Geum salvatoris Sennen
Geum sordidum Salisb. nom. illeg.
Geum urbanum var. platylobum Rouy & E.G.Camus
Geum urbanum var. stenolobum Rouy & E.G.
Streptilon odoratum Raf. nom. illeg.

L'herba de Sant Benet,[1] herba botera, Meligó montès, flor de Sant Benet, herba de les set sagnies, herba de set sagnies, set sagnies (Geum urbanum L.), és una planta herbàcia de la família de las rosàcies. El terme Geum deriva del grec geno, que significa "que te un agradable olor" i es refereix a l'olor de l'arrel d'aquesta planta, semblant al clavell o clau d'espècia. El nom cariofil·lada (que significa arrel de clau), té el mateix significat. El nom específic urbanum, fa referència a l'hàbitat de la planta, normalment de zones ruderals.

És present a la major part d'Europa, excepte en els extrems nord i sud del continent. També es pot trobar a l'Orient Mitjà. Respecte a Catalunya, té una distribució generalitzada, tret de la part més Occidental de Catalunya on el territori és sicòric. Al País Valencià es localitzen al territori catalanoíndic sud i serrànic.

Taula de continguts

[modifica] Morfologia

Geum urbanum

Planta de port herbaci, pilosa però no sedosa, d'uns 20-60cm. Té les fulles basals amb 5-7 folíols molt desiguals i lobato – dentats, el terminal més gran i profundament lobat. Les fulles caulinars són més o menys tant llargues com amples. La tija ordinàriament ramificada i amb flors més o menys nombroses. Després de la florida es produeixen sèpals reflexos. L'estil és glabre o bé poc pilós, articulat a la part superior, amb la part inferior persistent i acabada en ganxo i l'apical caduca abans de la maturitat. Respecte a les flors, són erectes o inclinades, els pètals patents de color groc i d'uns 5-9mm. Fructificació sèssil, són núcules piloses d'uns 4-5mm.

Forma vital de Raunkjaer [2] és la d'hemicriptòfit; planta herbàcia, amb les gemmes persistents situades arran de terra.[3]

[modifica] Ecologia i hàbitat

La planta creix, normalment en boscos caducifolis humits, però també es molt habitual en zones ruderals (cunetes de carreteres i camins, pastures, etc.). Es troben en estatge montà i contrades mediterrànies plujoses. 0-1.650 i excepcionalment fins als 1.900 msnm. Querco-Fagetea. Euro-siberià (medioeuropeu)

[modifica] Farmacologia

La part utilitzada com a droga es troba a les parts soterrades de la planta, per tant la part utilitzada és l'arrel i el rizoma.

[modifica] Acció farmacològica

Tradicionalment s'usa com antidiarreic, hemostàtic local, aperitiu i antipirètic. Tot i això, encara que aquestes accions no han sigut demostrades experimentalment, l'alt contingut en tanins fa possible que la droga presenti propietats astringents.

[modifica] Indicacions

Popularment s'utilitza per via interna, en gastroenteritis i anorèxia. En ús tòpic per al tractament de ferides i úlceracions dèrmiques i bucals, paradontopatíes,dermatitis, eritemas i hemorroides.

[modifica] Posologia

Es fan preparats de la droga per decocció o normalment es pren mitjançant infusions.

[modifica] Història

A l'època medieval s'anomenava "l'herba beneïda", ja que es creia que tenia el poder de protegir d'esperits malignes i bèsties verinoses. L'arrel d'aquesta planta es duia com a amulet.

[modifica] Imatges

[modifica] Referències

  1. herba, Diccionari de la llengua catalana de l'IEC
  2. correspon a la forma vital de Raunkjaer, seguint el criteri que apareix a la Flora Manual dels Països Catalans
  3. Bolòs, O. i cols. Flora manual dels Països Catalans. 3a ed. Barcelona: Pòrtic, 2005.

[modifica] Bibliografia

  • Bolòs, O. & J. Vigo (1984). Flora dels Països Catalans. ed. Barcino. Barcelona.
  • Berdonces i Serra, J.L. Gran enciclopedia de plantas medicinales. Tikal ediciones, 1999.
  • Bernat Cañigueral, Vanaclocha Vanaclocha. Fitoterapia: Vademécum de prescripción. ed. Elsevier España, 2003 ISBN 8445812203, 9788445812204

[modifica] Enllaços externs

Eines personals
Espais de noms

Variants
Accions
Navegació
Comunitat
Imprimeix/exporta
Eines
En altres llengües