Hereros

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Herero
Dones herero
Població total 120.000
Regions amb poblacions significatives
Namíbia, Botswana, Angola
Llengua Otjiherero
Religió Luteranisme
Grups humans relacionats
Altres pobles Bantu

Els herero són un poble africà que principalment viu a Namíbia, on són el 7,54 % de la població. Parlen una llengua bantu, otjiherero. Es caracteritzen per emprar com a ferraters alguns estrangers (lemba). El seu nom prové del castellà herrero (també els anomenen helelo), i cap al segle XVIII adoptaren la parla dels bantús veïns. Antigament tenien un foc sagrat vigilat per una casta de sacerdots hereditaris segons el clan patriarcal (oruzo), pel qual es diferencien tots ells, o bé pel matriarcal (eanda). Fabriquen cistelles i recipients de fusta, fang i metall.

Eren un poble força nombrós que va dur a terme una aferrissada resistència a l'establiment de l'Àfrica del Sud-oest Alemanya, raó per la qual foren delmats. Per tal d'aprofitar la seva rivalitat amb els ovambo, durant els anys 1960 van crear per a ells el bantustan d'Hereroland. Políticament, han estat hostils al SWAPO i propers a altres grups com la SWANU.

Ubicació[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat els herero estan repartits entre tres estats:

Subgrups[modifica | modifica el codi]

Els herero estan dividits en diversos sub-grups. El més nombrós a Angola, és el dels kuvale, qui viuen prop a la zona desèrtica de la província de Namibe. En Namíbia els principals grups són els tjimba i ndamuranda en Kunene; els mahereo que habiten els voltants del poble de Okahandja (antiga capital del bantustan dedicat per als herero, Hereroland); els zeraua que viuen en la zona d'Omaruru.

Homes herero, finals del segle XIX

Història recent[modifica | modifica el codi]

Herero, 19 de tarda Segle

La història recent dels herero ha tingut freqüents episodis de violència. Mentre els grups que han habitat les zones al voltant de la frontera oest entre Angola i Namíbia han tingut una existència relativament tranquil·la, els seus germans d'altres zones no han tingut la mateixa sort.

Els altres grups van sofrir l'expropiació de terres i bestiar, la persecució i gairebé anihilament per part dels colonialistes alemanys, que obeïen les polítiques d'extermini genocida del seu líder Lothar von Trotha (alguns càlculs estimen que el 75% de la població va ser anihilada, quedant en l'any 1905, 16.000 herero d'una població de 80.000 en 1900). Molts herero d'Àfrica del Sud-Oest (antic nom de Namíbia) van fugir cap a altres zones, però sense el seu bestiar i per tant sense els mitjans de subsistència dels quals fins llavors depenien; aquests són els actuals herero de Botswana. Els kuvale d'Angola van passar per una situació similar en 1941. Després de la mort del rei Kwanyama, Mandume ja Ndemufayo, en 1917, els portuguesos van considerar definitivament conquistat el sud d'Angola. No obstant això, en una zona de l'oest, els kuvale van continuar criant el seu bestiar en les àrides terres de la marge dreta del ric Kunene, una zona sense cap vigilància per part de les autoritats portugueses.

Els Kuvele seguien amb la pràctica usual de no només engreixar el seu propi bestiar, sinó també tot aquell que podien robar. Davant les queixes dels afectats, l'exèrcit portuguès va decidir acabar amb aquestes pretensions d'independència de l'autoritat portuguesa. Entre setembre de 1940 i febrer de 1941, les tropes portugueses van ocupar el territori dels Kuvale matant-ne molts, i fent presoners al 25% de la seva població (unes 4.000 persones) i prenent possessió de prop del 90% del seu bestiar (uns 20.000 caps). Els presoners van ser enviats al penal de Damba en Sao Tomé, i després cedits com treballadors per a treballar forçadament a les hisendes dels colons portuguesos.

Supervivents herero de les massacres alemanyes

Característiques culturals[modifica | modifica el codi]

Els hereros tenen un gran orgull en la seva identificació i solidaritat ètnica. A pesar d'haver estat pràcticament anihilats, han mantingut les seves tradicions familiars i consciència nacional viva. Prova d'això és la festa anual herero, el Dia de Maharero a l'agost, quan les unitats paramilitars herero desfilen davant els seus caps tribals a través dels carrers d'Okahandja, Gobabis i Omaruru. A pesar que gran part d'ells s'han convertit al cristianisme, segueixen mantenint aspectes molt tradicionals de les seves antigues pràctiques religioses. Igual que la seva economia, que se centra al voltant del bestiar boví, gran nombre de cerimònies espirituals se centren al voltant de la la vaca com animal sagrat. L'actual vestit tradicional de les dones hehero (vegeu foto) és producte de la influència europea en el segle XIX. Els herero acostumaven vestir com els himba; és a dir, pràcticament no es vestien. Els missioners, ofesos per la nuesa, van assolir introduir el concepte de la vestimenta, amb un tipus de vestit de cort europeu de l'època, però vistós i colorit. El peculiar barret que usen, potser fou dissenyat en homenatge a la forma del cap de la vaca.

Tots els grups herero parlen l'otjiherero; a Botswana a més parlen el dialecte mbandieru.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

  • Hans Schinz, Deutsch Südwest-Afrika, (Oldenburg and Leipzig, 1891)
  • S. Passarge, Südafrika, (Oldenburg and Leipzig, 1908)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hereros