Hermenegild

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sant Hermenegild, o
Ermenegild

Triomf de sant Ermenegild, per Francisco Herrera "el Joven", 1654 (Madrid, Prado)
màrtir
Nom secular Hermenegildus
Naixement ca. 564
Toletum (actual Toledo) o Medina del Campo
Defunció 13 d'abril de 585
Hispalis (actual Sevilla, Hispània) o Tarragona
Commemoració en Església Catòlica, Església Ortodoxa
Canonització 1585, Roma per Sixt V
Festivitat 13 d'abril (1 de gener i 1 de novembre entre els ortodoxos)
Fets destacables Príncep, fill de Leovigild i rei de la Bètica
Iconografia Ceptre, corona; destral i palma del martiri
Patronatge Sevilla; monarquia hispànica (amb Sant Ferran III de Castella)

Ermenegild o Hermenegild (564-585) fou rei rebel dels visigots a Sevilla del 579 al 583 dirigint el sector catòlic visigot contra els arrians agrupats en torn del seu pare el rei Leovigild. Va ser venerat com a màrtir i proclamat sant per l'Església.

Vida[modifica | modifica el codi]

Fill del rei visigot Leovigild. El 579 Ermenegild es va casar amb la princesa franca Ingundis, filla del rei Sigibert I i de Brunequilda, que al seu torn era filla de Atanagild i de Gosuinda (segona dona de Leovigild), néta per tant de l'actual dona del rei. La princesa va passar, a la seva vinguda al regne, per la província de Septimània, i es va detenir a Agde on era Bisbe Fronimi (Fronimius), un gal de Bourges que havia emigrat a la regió en temps de Liuva I, havent estat consagrat després bisbe de la ciutat. Fronimius va alliçonar a la princesa perquè no es deixés convertir a l'arrianisme, i Leovigild en va tenir notícies. Posteriorment Ingundis es va negar reiteradament a convertir-se en arriana, però malgrat tot el rei va confiar a Ermenegild el govern regi de la província Bètica, amb residència a Hispalis (Sevilla), mentre Recared va rebre pel que sembla el govern de la zona fronterera amb els sueus i després amb els francs.

Conversió[modifica | modifica el codi]

Es creu que Ermenegild no va tardar a ser arrossegat al catolicisme per la seva dona i per Leandre de Sevilla, germà d'Isidor de Sevilla, que segurament seria ja el bisbe de la ciutat el 579. La seva conversió religiosa implicava (per la seva condició de presumpte hereu) una rebel·lia política (últims mesos del 579). Joan de Biclar culpa la reina Gosuinda (que era arriana) d'instigar la rebel·lió del seu fillastre, aparentment per assegurar el tron per als seus descendents.[1])De tota manera, el casament d'Ingundis amb l'hereu ja li assegurava el tron i no s'arriba a comprendre el motiu que va poder induir la reina a instigar el seu fill, sobretot tenint en compte les males relacions que sostenia amb Ingundis, la qual no havia aconseguit convèncer, ni tan sols sotmetent-la a forts vexacions, que es convertís a l'arrianisme.

Se suposa que Ermenegild es va convertir al catolicisme immediatament després d'arribar a Sevilla, el mateix any 579, adoptant amb tal motiu el nom de Iohannes (Joan). Aquesta conversió tan immediata no és ni de bon tros segura: s'atribueix a Leandre de Sevilla, probablement bisbe de la ciutat, però no se sap si Leandre era a Sevilla el 579.[2] Si realment va ser Leandre qui le va convertir (mèrit que Isidor podria haver atribuït al seu germà portat d'un afany de protagonisme, quan ja el regne era catòlic) la data més probable és el 582 i no abans del 581.

Rebel·lió[modifica | modifica el codi]

Els intents d'evitar la lluita per part de Leovigild van ser inútils (580). Van passar diversos mesos sense hostilitats enmig d'intents de pacte, que sols van servir per endarrerir l'expedició contra els vascons. El bisbe d'Agde, Fronimius, potser acusat de ser el responsable de tot, va rebre informacions que es planejava el seu assassinat (informacions probablement falses, difoses per espantar al Bisbe) i va abandonar la seva seu, passant a territori franc.

Els vascons, sabedors de la revolta, es va unir i van formar un exèrcit que va descendir en la primavera del 581 per la Vall de l'Ebre, i van devastar tota la Tarraconense amb excepció d'algunes ciutats emmurallades. El rei Leovigild va anar contra els vascons, i va fer una campanya lenta per donar temps a negociar amb el fill rebel. Acabada la campanya amb la construcció de la fortalesa de Victoriacum (581) ja no es podia demorar més el combat contra el rebel i el 582 Leovigild va decidir per fi marxar contra ell. Mèrida va ser ocupada, així com les ciutats i fortaleses de Lusitània que eren lleials a Ermenegild. Després va marxar contra la Bètica, atacant Sevilla.

En aquesta situació va intervenir el reu sueu Miro, pero no se sap per quin bàndol. Segons uns va marxar amb un exèrcit en ajuda del seu aliat Ermenegild. Segons altres Miro era vassall de Leovigild des del 576 i acudia com obligació cap al seu senyor. Tampoc no se'n coneix el resultat: segons uns els sueus van ser assetjats i Miro va haver de rendir-se i jurar fidelitat al rei visigot leovigoild. Segons altres Miro va arribar amb les seves tropes, va prendre part en les operacions i contribuí a prendre Sevilla.[3]

Leovigild va prendre algunes fortaleses o ciutats dels voltants de Sevilla i va estrènyer el setge de Sevilla. El riu Guadalquivir va ser bloquejat per impedir subministraments a la ciutat (hivern del 582 al 583).

Derrota i mort[modifica | modifica el codi]

En situació tan desesperada Hermenegild va demanar l'ajuda dels seus aliats bizantins, que fins aleshores sembla que havien romàs inactius; l'acord amb els bizantins no implicava la cessió de territoris i com els grecs disposaven de poques forces, sol es va ajustar un pacte d'intervenció en els combats en moments decisius deixant la qüestió territorial per més endavant; ara els bizantins havien d'actuar però probablement no tenien moltes esperances de victòria del rebel i van acceptar un suborn de Leovigild, de manera que van abandonar a Ermenegild en iniciar-se la batalla.

Derrotat Ermenegild va fugir cap a la província bizantina de Spania, encara que va acabar finalment a Còrdova, mentre Leovigild prenia per assalt Sevilla (estiu del 583), encunyant-se llavors una moneda amb la inscripció Cum Deo optinvit Spali (Amb ajut de Déu fou conquerida Sevilla). Leovigild es va presentar finalment davant Còrdova, que va prendre sense moltes dificultats a l'hivern del 583 al 584 (vers febrer del 584). El propi Ermenegild, refugiat en una església cordovesa, va caure a les seves mans (el seu germà Recared el va convèncer perquè es lliurés).

El fill rebel va ser enviat desterrat a València (584), i després a Tarragona (585). Exhortat pel seu pare a abandonar el catolicisme, Ermenegild sembla que s'hi va negar. El rei va haver d'ordenar al got Sisbert que l'assassinés, el que aquest va complir. Sisbert vivia a l'inici del regnat de Recared i és molt improbable que Leovigild l'hagués deixat amb vida d'haver assassinat Ermenegild sense mitjançar una ordre reial.

Veneració de l'església[modifica | modifica el codi]

Encara que seria la conversió al catolicisme el que va implicar la rebel·lió d'Ermenegild contra el seu pare, les conversions de gots no eren excepcionals (se'n coneixen diversos casos, i segurament havien augmentat els últims anys, sent de destacar el cas del bisbe got de Mèrida, Massona) i de cap manera pot considerar-se la seva rebel·lió com un aixecament catòlic. De fet les fonts catòliques peninsulars (Joan de Biclar i Sant Isidor) ni tan sols esmenten el fet que el príncep fora un convers catòlic (San Isidor tampoc esmenta la seva mort), però això va haver de ser a causa d'un silenci tàcit imposat pel seu pare i respectat per Recared (o establert pel propi Recared després de la seva conversió, per ometre que no va estar al costat del seu germà catòlic sinó del seu pare arrià, o que el poder catòlic procedia indirectament d'una rebel·lió contra el rei legítim), car Gregori de Tours atribueix a la rebel·lió un clar sentit catòlic.

Encara que ambdós contendents plantegen en les seves monedes i segurament en la seva propaganda, el suport diví a la seva causa, al costat d'Ermenegild van combatre gots catòlics (i molts hispano-romans catòlics), mentre que al costat de Leovigild lluitarien gots arrians. El mite del màrtir catòlic comença a prop de l'any 700 quan Valeri del Bierzo le inclogué en una llista de màrtirs (encara que abans ja havia rebut aquesta qualificació el 594 del Papa Sant Gregori Magne).

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Gosuinda va tenir dues filles: Galsuinda, que va morir sense descendents del seu enllaç amb Khilperic de Soissons, i Brunequilda, que va tenir tres fills: Khildebert, rei de Austràsia; Clodosinda, casada amb el rei Autari de Longobardia; i Ingundis
  2. Leandre estava a Constantinoble el 579 en el moment en què el futur papa Gregori va arribar a la ciutat com llegat papal de Pelagi. El seu retorn a Hispània va haver de produir-se per tant en el mateix 579, però és més probable que fora després d'aquesta data, segurament en el 581 o fins i tot posteriorment. Segons Isidor de Sevilla, va ser el seu germà Leandre qui va convertir al príncep, però Leandre s'entrevistà amb Gregori a Constantinoble, i després Gregori va assegurar que s'havia assabentat de la conversió ja essent papa, per uns viatgers hispans que van arribar a Roma. Com Gregori no va tornar a Roma fins al 585 la conversió va haver d'efectuar-se entre el 579 i el 585.
  3. Joan de Biclar assegura que es va permetre Miro d'entrar a Sevilla, on va morir poc després (583), però Gregori de Tours afirma que es va retirar als seus dominis a Galícia on va morir aquest mateix any. Per a Isidor de Sevilla, en la seva Història dels sueus, i per a Joan de Biclar, Miro va acudir en ajuda de Leovigild. Segons Gregori de Tours, ajudava Ermenegild
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hermenegild