Herminia Brumana
 Herminia Brumana el 1935 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Herminia Catalina Brumana 12 de setembre de 1897 Pigüé |
| Mort | 9 de gener de 1954 (als 56 anys) Buenos Aires |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Argentina |
| Activitat | |
| Ocupació | Mestra, periodista, escriptora, feminista |
| Activitat | 1918-1954 |
| Moviment | Feminisme, socialisme, anarquisme |
| Família | |
| Cònjuge | Juan Antonio Solari |
Herminia Catalina Brumana (Pigüé, 12 de setembre de 1897 - Buenos Aires, 9 de gener de 1954) va ser una mestra, escriptora, periodista i activista argentina, d'idees socialistes i anarquistes.[1] Va escriure nou llibres i onze obres de teatre, tres d'elles estrenades. Va col·laborar a Mundo Argentino, El Hogar i La Nación, entre altres publicacions periòdiques. Va participar activament tant en les files anarquistes com a socialistes, encara que les seves idees s'apropaven més cap a l'anarquisme, i es va considerar deixebla de Rafael Barret.
Biografia
Herminia Brumana va néixer a Pigüé, localitat situada al sud de la província de Buenos Aires, el 12 de setembre de 1897, en el si d'una família d'immigrants italians.[2] Va realitzar els seus estudis secundaris a l'escola Normal d'Olavarría on es va graduar el 1916. Va tornar a Pigüé per exercir el càrrec de mestra de primària a la seva ciutat natal.[3]
El 1917 va fundar la revista Pigüé i el 1918 va publicar el seu primer llibre, orientat a promoure la lectura entre els seus alumnes, Palabritas. El 1921 coneix el dirigent socialista Juan Antonio Solari amb qui es casa, i s'estableixen a Buenos Aires.
Es va exercir com a mestra en diverses escoles del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal. El 1923 publica el seu segon llibre, Cabeza de mujeres, definit per Herminia Solari com "un llibre sobre la dona dirigit a les dones", tema principal de la seva literatura i del seu activisme.[4] El llibre es compon de diversos relats que tenen en comú la necessitat de l'autoafirmació de la dona, i l'alliberament pels seus propis mitjans.
En els deu anys que van de 1929 a 1939 publica cinc llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro Hombre (1939). En els seus llibres, Herminia Brumana va bregar pels drets de les dones, l'amor lliure, el dret al divorci, la justícia social sobretot relacionada amb les dificultats dels nens pobres per cursar l'escola, etc.
En aquesta dècada es dedica també a participar en la campanya d'alliberament dels "presos de Bragado", tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini), que van ser torturats i condemnats per homicidi el 1931, sabent la seva innocència.[5]
El 1941 va començar a treballar a l'Escola per a Adults Nº6 (Fitz Roy 171, actual Escola 12; DE14), de la Ciutat de Buenos Aires, com a mestra en la matèria Pràctica d'escriptori.[6] Després de la seva mort, l'escola va rebre el nom d'Herminia Brumana.
A la seva mort es va organitzar la Societat Amics d'Herminia Brumana que va editar les seves obres completes el 1958, i en complir-se els deu anys de la seva defunció, va publicar Ideario y presencia de Herminia Brumana.
Diversos carrers, places, biblioteques i establiments educatius de l'Argentina duen el seu nom.
Obra
Prosa
- Palabritas, 1918.
- Cabezas de mujeres, 1923
- Mosaico, 1929
- La grúa, 1931
- Tizas de colores, 1932
- Cartas a las mujeres argentinas, 1936
- Nuestro Hombre, 1939
- Me llamo niebla, 1946
- A Buenos Aires le falta una calle, 1953
Teatre
- La protagonista olvidada, 1933
Referències
- ↑ Obdulia Esther Galante, Biografías sintéticas de autores argentinos, Talleres gráficos de Porter Hnos, OCLC 3195791, 2. ed., Buenos Aires, 1945.
- ↑ Sámatan, Marta Elena. Herminia Brumana, la rebelde. Buenos Aires: Plus Ultra, 1974.
- ↑ «Olavarría : Escuela Normal y Archivo Histórico Municipal». Archivo Histórico de la Escuela Normal de Quilmes, 01-02-2011. [Consulta: 6 juny 2011].
- ↑ Solari, Herminia. «Herminia Brumana ante la condición humana». Proyecto Ensayo Hispánico, 2004. [Consulta: 6 juny 2011].
- ↑ Quesada, Fernando. El proceso de Bragado. Buenos Aires: Korrigan, 1974.
- ↑ «Herminia Brumana». Escuela 12 (Gobierno de la Ciudad de Buenos Aires). [Consulta: 6 juny 2011].
Bibliografia
- Bellucci, Mabel «Anarquismo y feminismo. El movimiento de mujeres anarquistas con sus logros y desafíos hacia principios de siglo». Todo es Historia, abril, 321, 1994, pàg. 66-67.«Anarquismo y feminismo. El movimiento de mujeres anarquistas con sus logros y desafíos hacia principios de siglo». Todo es Historia. abril (321): 66-67.
- Fletcher, Lea. Una mujer llamada Herminia. Buenos Aires: Catálogos Editora, 1987.Una mujer llamada Herminia. Buenos Aires: Catálogos Editora.
- Paniza, Delio. Semblanza de Herminia Brumana. Buenos Aires: Montiel, 1954.Semblanza de Herminia Brumana. Buenos Aires: Montiel.
- Rodríguez Tarditi, José. Herminia Brumana, escritora y maestra, 1956.Herminia Brumana, escritora y maestra. Buenos Aires.
- Sámatan, Marta Elena. Herminia Brumana, la rebelde. Buenos Aires: Plus Ultra, 1974.Herminia Brumana, la rebelde. Buenos Aires: Plus Ultra.
- Szlaska de Dujovich, Raquel. Herminia C. Brumana en su proyección docente e intelectual. Buenos Aires: De la autora, 1987.Herminia C. Brumana en su proyección docente e intelectual. Buenos Aires: De la autora.
- Wapnir, Salomón. Perfil y obra de Herminia Brumana. Buenos Aires: Perlado, 1964.Perfil y obra de Herminia Brumana. Buenos Aires: Perlado.
Enllaços externs
- Solari, Herminia. «Herminia Brumana ante la condición humana». Proyecto Ensayo Hispánico, 2004. [Consulta: 6 juny 2011].
- Brumana, Herminia. «Los deberes», 1932. [Consulta: 6 juny 2011].. Texto del relato "Los deberes", incluido en el libro Tiza de colores (1932).