Het schilder-boeck

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El llibre dels pintors

Van Mander, gravat en el seu llibre
Títol original Het schilder-boeck
País Alkmaar, Països Baixos Països Baixos
Llengua neerlandès
Gènere Biografia d'autors
Data de publicació 1604
Seguit per Joachin von Sandart

El Llibre de la pintura[1] o el llibre dels pintors (Schilder-boeck) és un llibre d'història de l'art, que conté la vida i obres d'artistes de la zona dels Països Baixos, holandesos i flamencs. Està escrit en llengua holandesa per Karel van Mander que va ser un artista flamenc, poeta i historiador de l'art, conegut com el “Vasari Holandès”, ja que aquesta obra està influïda pel tractat de l'artista italià. També s'ha traduït el títol per el llibre dels pintors holandesos, alemanys i flamencs.La primera edició del llibre va ser l'any 1604 a Alkmaar.

Contingut del Tractat[modifica | modifica el codi]

El tractat tracta de les vides i l'obra dels pintors del cercle d'amistats de Karel van Marder, d'origen holandès, alemany i  flamenc. Té un valor objectiu sobre aquests artistes tot i ser amics seus, això fa que sigui interessant per als investigadors. Al llibre a part dels artistes de la pàtria de Van Mander, tant antics com contemporanis, també conté artistes italians que provenen del llibre de Vasari. A més, també conté les traduccions de les Metamorfòsis d'Ovidi. L'autor, al final, fa una petita biografia i es disculpa amb el lector per posar artistes més vells darrere de més joves, però comenta que això ho fa perquè esperava documents, informacions de les seves vides.

Von Mander volia que els artistes del Nort tinguessin al mateix nivell de valoració que els del Sud.[2][1]

Per Julius von Schlosser, un historiador de l'art austríac del final del segle XlX i principis del XX, va fer una crítica en què aquesta obra de Van Mander era la més important dels seguidors de Vasari, ja que dóna una visió molt objectiva de les obres i una documentació més rigorosa, per tant un punt més de verificació que Les Vides de Vasari.[3]

Llista d'artistes que apareixen en l'obra[modifica | modifica el codi]

[1]Artistes que provenen de la traducció del tractat de l'artista Vasari:

Artistes de la zona dels Països Baixos i voltants:

  • Adriaen de Weerdt
  • Aert Mijtens
  • Aertgen van Leyden
  • Albert van Ouwater
  • Albrecht Dürer
  • Aldegraef
  • Anthonis Mor (Antonio Moro)
  • Anthonie van Montfoort
  • Augustijn Ioorisz
  • Bernard van Orley
  • Bernaert de Rijcke
  • Christoffel Swarts
  • Cornelis Cornelisz Kunst
  • Cornelis Engelbrechtsz
  • Cornelis Molenaer
  • Dirck Barendsz
  • Dirk Bouts
  • Frans Floris
  • Frans Minnebroer
  • Frans Mostart i Gillis Mostart
  • Geertgen tot Sint Jans
  • Gielis Coignet
  • Hans Bol
  • Hans Holbein el Joven
  • Hendrick van Cleef i Marten van Cleef
  • Hendrik van Steenwijk I
  • Herri met de Bles
  • Hieronymus Bosch
  • Hubert Goltz
  • Hubert van Eyck
  • Hugo van der Goes
  • Ian den Hollander
  • Jacques Grimmaer
  • Jacob de Backer
  • Jacob Cornelisz van Oostsanen
  • Jan Joest van Calcar
  • Jan Cornelisz Vermeyen
  • Jan Mabuse
  • Jan Mostaert
  • Jan van Scorel
  • Joachim Beuckelaer
  • Joachim Patinir
  • Joos van Cleve
  • Joos van Liere
  • Joos van Winghen
  • Joris Hoefnagel
  • Lambert Lombard, Matthys Cock i Hieronymus Cock
  • Lucas Cornelisz de Kock
  • Lucas Gassel van Helmont
  • Lucas de Heere
  • Lucas van Leyden
  • Lucas van Valckenborch i Marten van Valckenborch
  • Maarten van Heemskerck
  • Marcus Gheeraerts el Vell
  • Marinus van Reymerswaele
  • Marten de Vos
  • Michel Coxcie
  • Quentin Matsys
  • Pieter van Aelst
  • Pieter Aertsen
  • Pieter Balten
  • Pieter Brueghel el Vell
  • Pieter Pourbus i Frans Pourbus el Vell
  • Pieter Vlerick van Cortrijck
  • Richard Aertsz
  • Rogier van Brugghe
  • Rogier van der Weyden
  • Swart Jan
  • Willem Key

Artistes contemporanis de Karel van Mander:

Les Metamorfosis d'Ovidi[modifica | modifica el codi]

Són un conjunt de relats del poeta romà Ovidi escrits entre el 2 i el 8 dC. Estan escrits en vers hexàmetres i componen quinze llibres. Són relats mitològics grecs i romans. S'inicia amb el relat de la creació del món i finalitza amb Juli Cèsar, en quel seu esperit es transforma en un estel, passant per les transformacions d'humans i divinitats menors que varien de forma en animals o plantes. La majoria de relats són del tema de l'amor però com a càstig o recompensa els déus els transformen. Algun d'aquests mites són:

  • Dafne, una nimfa que fugia de l'amor del déu Apol·lo, va demanar ajuda els déus i aquests la van transformar en un lleure.
  • Cal·listo, una nimfa caçadora del seguici d'Artemis, Zeus si va enamorar i van tenir un fill i com a càstig la van transformar en óssa i quan va morir en la constel·lació d'Óssa Major.
  • Eco, una nimfa per un càstig d'Hera, no podia parlar només dir l'última paraula de l'altra persona. Per ser rebutjada pel pastor Narcís, va passar la resta de la seva vida ambulant per les muntanyes fins que només li va quedar la veu.
  • Tsibe i Píram, dos enamorats però amb la prohibició dels seus pares, van decidir casar-se al costat d'una morera i després fugir. Però Tsibe va arribar primera, però va fugir en veure un lleó i li va caure el vel. Pírem en veure la bèstia i el vel tacat de sang, de la seva víctima anterior i no pas de Tsibe, es va clavar el seu punyal. Tsibe va tornar i en veure'l mort també se'l va clavar. La sang dels dos van tenyir de vermell els fruits de la morera que eren blancs.
  • Aracne, era una teixidora que va ratar a la deessa Atenea, va fer un tapís en què mostrava una de les infidelitats del pare d'Atenea, Zeus (el rapte d'Europa). Com a càstig va transformar la teixidora en una aranya perquè teixís tota la seva existència.
  • Escil·la, una bella donzella que va rebutjar el déu marí Glaucos, com a últim esforç va demanar ajudar a la bruixa Circe perquè la donzella s'enamorés. Circe qu estava enamorada d'ell i en veure que no li feia cas, gelosa li va donar una pócima que li poses en un basal que Escil·la si banyes i així caure enamorada. El déu ho va fer, però Escil·la es va transformar en un monstre marí amb cap i tors de dona però en les extremitats inferiors cua de peix o dotze peus i en la cintura un conjunt de caps de gossos ferotges. Glauco en veure la va marxar.
  • Biblis, s'enamorà del seu germà Caune, ell indignat va fugir i ella perseguint-lo però sense assolir-lo les nimfes o els déus el final la van transformar en font.
  • Alcíone i Ceix, ella filla del déu dels vents Èol i ell fill de l'estel del matí ( Fòsfor ) i rei de Traquis. Eren una parella enamorada i feliç, però ell s'embarcà per fer una consulta en l'oracle d'Apol·lo. Alcíone amb un somni enviat pels déus va veure que Ceix estava mort a la platja. En despertar-se va anar i allà el va veure mort, desesperada es va tirar al mar per suïcidar-se, però els déus compadint-se els van transformar en alcions (blauets).
  • Ariadna, filla del rei Minos de Creta, va ajudar, ja que estava enamorada, a Teseu,, a sortir del laberint del Minotaure. Després de matar el minotaure van anar cap a Atenes on Teseu li va prometre que es casaria amb ella. Però en l'illa de Naxos, Teseu i la seva tripulació van marxar deixant la donzella adormida. Però Dionís en veure-la es va enamorar i es van casar. Quan Ariadna va morir Dionís va agafar la corona que li va regalar i la va llençar creant així la constel·lació Corona Boreal.

Edicions[modifica | modifica el codi]

La primera edició del llibre de la pintura escrita per Karel van Mander l'any 1604 a Alkmaar,una segona edició l'any 1618 a Amsterdam en aquesta edició es va afegir una biografia de van Marder. Va ser reeditat amb modernització del text per Jongh, a Amstredam l'any 1764, en holandès modern, Amsterdam 1936, amb segona edicio d'aquesta modernització del text en holandès modern l'any 1943 i la tercera l'any 1946.[2] Les editorials de les ediciós no estan citades en el llibre la literatura artistica de J. Schlosser.

Traduccions[modifica | modifica el codi]

Les traduccions del llibre es va fer a l'anglès per c. Van de Wall a Nova York l'any 1936, al francès per Hymans a París l'any 1884 en aquesta traducció se li afegiren notes molt valuoses, a l'alemany per Floertce mes[Aclariment necessari] el text en holandès aquesta es troba a “Frimmels galeri estudien” IV serie, I-II, a Munich, l'any 1906.

[2]Les editorials de les traduccions no estan citades en el llibre la literatura artistica de J. Schlosser.

"Vasari del nord"[modifica | modifica el codi]

Giorgio Vasari va ser un artista italià del segle XVI. Vasari, pintor i teòric de l'art, va escriure una recopilació de les vides dels pintors italians de la seva època, la seva obra s'anomena Vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes, però no va rebre una bona crítica per ser poc objectiva. Com Van Mander, Vasari tingué altres seguidors que van utilittzar el seu mètode per parlar dels autors de les seves localiats.

Com  a Vasari del nord també es coneix a Joachin von Sandart, aquest és conegut pel seu tractat anomenat Accademia tedesca della architettura, sccultura et pictura oder teutsche academie del edeln baubild-  und mahlerey-künste traduït com Acdemia alemanya de les arts de la arquitectura, l'escultura i la pintura. Era un artista alemany nascut a Frankfurt l'any 1606. Es va formar com a artista a Frankfurt, Nürnberg i a Praga, la seva formació pictòrica la va dur a terme a Utrecht amb Honthrost. Mor l'any 1688.

El tractat va tindre una primera edició l'any 1675  en la qual apareixia la primera part d'aquest. El tractat està dividit en tres parts en la primera i en la segona apareix la teoria de les tres arts (en la primera es trobaria la dirigida sobre l'arquitectura i en la segona les altres dos arts, pintura i escultura) a la tercera part trobaríem les biografies dels artistes alemanys, en la major part recorda a Van Mander i en algunes a Neudörfer. L'obra probablement va ser manada a fer per un príncep alemany que escrivís sobre els artistes alemanys com va fer Vasari amb els italians, però Sandrart li afegeix una teoria sobre les tres arts més les biografies de diferents mestres extragueres i alemanys. Supera als seus models, Vasari i Van Mander, quan inclueix i posa al mateix nivell a les arts plàstiques amb l'arquitectura. En canvi hi ha altres punts que segueix als seus models, com que busca legitimi sa la posició social dels artistes, la teoria evolutiva que presenta Sandart es diferencia de Vasari aquest diu que el període de més esplendor va ser l'època de Durero i després va vindre una etapa de decadència, i al segle XVII va ser una nova etapa de començament amb un punt àlgid en la mateixa obra de Sandart. En el pròleg de l'obra es veu com l'autor pensa que només un artista és capaç d'escriure sobre art per això repeteix diverses vegades: “ningú menys un bon pintor pot escriure sobre pintura”; també en el pròleg  es veu, com en Vasari, no exclou les grans dificultats i esforços que li causa escriure el treball. La seva gran obra és resultat dels esforços de l'època expressa'n[Aclariment necessari] la teoria de l'art i la preocupació per l'estat social dels artistes a la cort durant l'època, la seva teoria es basa a elogiar la seva pròpia obra. També és conegut per el desprès[Aclariment necessari] i  que li tenia a Rembrandt von Ryn expressat en el seu tractat. L'any 1683 es va fer una traducció al llatí posant al dia l'obra. Els seus predecessors van ser Ridolifi Cornelis de Bie, Adraham Bosse i Ulisse Aldovarandi.[4]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • KULTERMANN, U., Historia de la historia del arte: El camino de una ciencia. Barcelona: Akal, 1996.
  • SCHLOSSER, J., La literatura artística , Madrid, Cátedra, 1976.
  • TATARKIEWICZ, W., Historia de la estética, vol. III. La Estética moderna 1400-1700Madrid, Akal, 1991 (1970).
  • VAN MANDER, K. El libro de la pintura, 1946.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 VAN MANDER, Karl. El libro de la pintura, 1946. 
  2. 2,0 2,1 2,2 SCHLOSSER, J., La literatura artística , Madrid, Cátedra, 1976
  3. Schlosser, Julius. La literatura artística (en castellà). Madrid: Cátedra, 1976. 
  4. KULTERMANN, Udo. Historia de la historia del arte: El camino de una ciencia (en español). Barcelona: Akal, 1996, p. 37-38. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]