Heura

De Viquipèdia

Tingueu paciència. Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2008-09, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla.

Heura
Il·lustració d' Hedera helix
Estat de conservació
Risc mínim
Classificació científica
Regne: Plantae Divisió: Magnoliophyta Classe: Magnoliopsida Ordre: Apiales Família: Araliaceae Gènere: Hedera Espècie: H. helix
Nom binomial
Hedera helix (L.)
Sinònims
Hedera helix f. arborescens (Lodd. ex Loudon) C. K. Schneid. Hedera helix var. conglomerata (Haage & Schmidt) G. Nicholson Hedera helix var. crenata Hibberd Hedera helix f. minima (Hibberd) Tobler Hedera helix var. minima Hibberd [1]

L'heura, hedra, hedrera, heurera, gedra, heura (fruit) o heures ^[2](Hedera helix L. del llatí haerere, adossat) és una planta enfiladissa de la família de les araliàcies que pot arribar a viure fins a 500 anys.

Creix en llocs d'ambient humit i és originària d'Europa. A part de ser una planta amb aplicacions farmacològiques també s'utilitza per ornamentar i decurar jardins, per aquest motiu, hi ha un gran ventall de varietats domèstiques.

Taula de continguts 1 Distribució geogràfica 2 Hàbitat 3 Descripció botànica 4 Farmacologia[5][6] 4.1 Droga o òrgan de la planta utilitzat com medicinal 4.2 Composició química 4.3 Accions farmacològiques 4.4 Ús medicinal, etnomedicinal i popular 4.5 Ús homeopàtic 4.6 Efectes adversos i tòxics 4.7 Interaccions medicamentoses i contraindicacions 5 Estatus legal i de conservació de la planta 6 Història 7 Observacions i curiositats 7.1 Recol·lecció i secat 7.2 Floració 7.3 Preparació 7.4 Toxicitat en animals 8 Galeria d'imatges 8.1 Planta 8.2 Detall de les fulles 8.3 Detall de les flors 8.4 Detall dels fruits 9 Enllaços externs 10 Bibliografia 11 Notes i referències

[edita] Distribució geogràfica

L'heura és originària d'Europa, i està àmpliament distribuïda en regions temperades. Es pot trobar a diferents territoris: nord d'Àfrica (Algèria, Líbia, Marroc i Tunísia), illes del continent Africà (Açores, illes Madeira i Canàries), zona temperada d'Àsia (Xipre, Israel, Síria, Turquia, zona del Caucas, etc.), nord d'Europa (Dinamarca, Noruega, Suècia, Regne Unit i Irlanda), Europa central (Àustria, Alemanya, Hungria, Polònia, etc.), est d'Europa (Lituània, Ucraïna, etc.), sud-est d'Europa (Albània, Bulgària, Grècia, Itàlia, etc.) i sud-oest d'Europa (França, Portugal i Espanya). Altres indrets on està extensament cultivada i naturalitzada són Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units (inclòs Hawaii) i Canadà.^[3]

En els Països Catalans es troba en el Principat de Catalunya, concretament a les Valls dels Pirineus (de la Vall d'Aran, de la Baixa Ribagorça i de la Noguera al Rosselló i a l'Empordà), força comú al territori olositànic i al catalanídic (del Gironès als Ports de Beseit), també força comú al territori auso-segàrric (d'Osona a la Segarra) i poc comú de 0-1600m. En el País Valencià es troba dels Ports de Morella a les muntanyes de Migjorn (fins a l'Alacantès), és poc comú de 0-1700m. Finalment a les Illes Balears es troba a Mallorca, és poc comú a Menorca i Eivissa, i és poc rar de 0-1300m.

Paral·lelament és cultivada en jardineria, presenta, aproximadament, 40 formes reconegudes de fullatge.

[edita] Hàbitat

Cobreix el sòl dels boscos ombrívols i s'enfila per les roques i pels troncs en llocs no exposats a la insolació directa (Quercion ilicis, Querco-Fagetea, Thlaspietea, etc). De la plana mediterrània a l'estatge montà; manca a les contrades molt àrides.

[edita] Descripció botànica

Planta enfiladissa, perenne i faneròfit.

Té branques estèrils i reproductives. Les branques estèrils són rectes o serpentejants; d’escassa a densament piloses; de color verd terrós o rogenc i a vegades presenten rizomes.

Les fulles són alternes, coriàcies i brillants. Concretament, les fulles de les branques estèrils tenen de 3 a 5 lòbuls; estan separades per entrenusos; el limbe és de color verd intens o obscur, amb nervis verds o blancs, lleugerament prominents, i peciolades. Per altra banda, les fulles de les branques fèrtils són enteres, el•líptiques o ovades, a vegades lanceolades; estan separades per entrenusos; el limbe és de color verd obscur, amb nervis verdosos, poc prominents i peciolades.

L’escorça exsuda una resina gomosa.

Les flors estan organitzades en grups de 12 a 20 i es troben disposades en umbel•les. Els pètals són deltoïdes, d’un verd groguenc. Els sèpals triangulars, castanys. Els estams amb filaments d’un groc verdós.

Els fruits són baies, petits, carnosos, negres o verd fosc.^[4]

[edita] Farmacologia^[5][6]

... AVÍS MÈDIC

[edita] Droga o òrgan de la planta utilitzat com medicinal

La droga o els òrgans de la planta utilitzats com a medicinals són les fulles, les tiges i els fruits.

[edita] Composició química

• En tota la plantes:

1. Saponines triterpèniques(5-8%): Glucòsids de la heuragenina (heuracòsid C, alfa heurina), de l’àcid oleanòlic (heuracòsid B, beta-heurina) i de la baiogenina.

• En les fulla:

1. Àcids fenòlics derivats de l’àcid cinàmic: Àcids cafèics, clorogènic.
2. Traces d’alcaloides: Emetina
3. Flavonoids: Rutòsids , rutinòsids.
4. Poliacetilens: Falcarinol, falcarinona.
5. Esteroids: Beta-sitosterol, estigmasterol, campesterol, colesterol, espinasterol.
6. Sesquiterpens: Germacrè, beta-elemè, elixí.

• En el troncs:

1. Gomoresina
2. Traces de falcarinona (cetona poliacetilènica)

[edita] Accions farmacològiques

Els principis actius de la planta tenen diferents accions farmacològiques:

• Els saponòsids li confereixen una acció vasoconstrictora, antifúngica, antibacteriana (bacteris grampositius), antihelmíntica, antipotozoària.

L'estructura química de les saponines triterpèniques de l'heura s'assemblen a varis compostos que han inactivat, in vitro, al HIV. Això ha portat a alguns investigadors a iniciar estudis preliminars en aquesta patologia.

• L’heurina posseeix una acció espasmolítica i expectorant.
• Els poliacetilens (falcarinona i falcarinol) reforcen l’acció antisèptica i antimicòtica. A més a més el falcarinol és lleugerament sedant.

Per via externa l’heura té un efecte analgèsic i lipolític; freqüentment està present en la composició de gels i cremes revitalitzadores cutànies, ja que els saponòsids faciliten l’absorció cutània i la difusió dels altres principis actius. Per això, és molt utilitzada en medicina estètica, sobretot sobre els nòduls de cel·lulitis, combinant-se amb Hidrocotile asiatica. Investigacions portades a terme en 47 casos de cel·lulitis tractats amb cremes i sabons amb extractes d'heura durant 28 dies, va presentar resultats altament significatius. El tractament va consistir en la realització de massatges circulars en les zones crítiques per espai de 5 minuts sota la dutxa, amb sabó d'heura al 10%. Un cop seca la pell es va aplicar una crema amb el mateix extracte i el mateix percentage. D'aquest estudi, es pot considerar que la vasodilatació perifèrica obtinguda, permet una major penetració en l'epidermis dels principis actius de l'heura, alhora estimula la circulació local i permet eliminar toxines.

[edita] Ús medicinal, etnomedicinal i popular

L'ús medicinal de l'heura aprovat per la Comissió E del Ministeri de Sanitat Alemany és: tos espasmòdica i bronquitis. En aquests casos, les fulles seques en forma d'infusió poden ser útils, encara que s'ha de delimitar el seu ús a unes poques preses. En canvi, popularment, es prepara un licor sedant en base de 100g de pols de llavors dissolta en un litre de vi.

En cas de mal de queixal, s'utilitza un glopeig bucal preparat amb una decocció de fulles d'heura en vinagre. Antigament les dents amb càries eren tractades amb la gomoresina que produeix la planta. Tradicionalment s’ha utilitzat en discinèssia biliar, artràlgia, artritis i gota.

També s’ha emprès per via tòpica pel tractament de lesions cutànies, úlcera cutània, flebitis o cel·lulitis.

[edita] Ús homeopàtic

L’homeopàtic Hedera helix L. es prepara en dilucions relativament altes, a les potències entre 12 i 30, pel seu contingut en iode, aquestes dilucion s’utilitzen contra la hiperfunció de la glàndula tiroides; també es recomana en la escrofulosi i en els catarros de les mucoses.^[7]

[edita] Efectes adversos i tòxics

L’administració oral s’ha de fer exclusivament per prescripció i sota control del metge. Tota la planta, sobretot les baies, són tòxiques, degut a l’heurina. Pot provocar vòmits, dolors còlics, trastorns nerviosos i resultar avortiva. La ingestió de dos o tres fruits produeix símptomes d’intoxicació en nens (nàusees, vòmits, excitació); 5-12 fruits poden arribar causar la mort per col•lapse respiratori. L'heurina, a més a més, té una capacitat hemolítica (per via injectable), pot provocar cefalees i nerviosisme. Es recomana, utilitzar aquesta espècie per via extrínseca únicament, encara que les seves fulles seques són menys tòxiques.

[edita] Interaccions medicamentoses i contraindicacions

L’heura pot provocar reaccions d’hipersensibilitat. En cas d’intolerància a la fructosa, el tractament només s’ha de realitzar després d’haver consultat al metge. Contraindicada en lactància i embaràs. El producte és sensibilitzant i irritant. Les fulles fresques i el seu suc poden originar dermatitis de contacte (eritema amb vesícules i erosió cutània), la reacció és especialment intensa si la pell està humida i es produeix una exposició solar.

[edita] Estatus legal i de conservació de la planta

A Espanya està prohibida la seva comercialització i venda segons la llei 25/1990 de 20 de desembre en el seu article 42, on s'estableixen les condicions generals d'utilització i comercialització de medicament de plantes medicinals. Concretament en l'apartat segon existeix un llistat de plantes de venda restringida o prohibida per raons de seguretat; la Hedera helix L. és la nº86 de les plantes no comercialitzades.^[8]

[edita] Història

Encara que les seves propietats medicinals van ser reconegudes en el segle XX, l'heura va tenir molta reputació com planta "màgica" en l'antiguetat, ja que protegia contra els mals esperits i contra la borratxera, mantenint-se una fulla al front (per això va ser dedicada al Deu Baco). Per això, aquelles tavernes que tenien pintada una heura a la porta, era una espècie de seguretat pels parroquians, ja que significava que allà es venia "bon vi".

A més a més , les corones d'heura representaven el símbol de la fidelitat, adornant les celebracions matrimonials en l'Antiga Grècia.

Posteriorment, l'Església Cristana les va prohibir per paganes. Degut a la seva longevitat, aquesta espècie va ser venerada com a símbol d'immortalitat.

Paral•lelament s’ha emprès per tenyir teles de diferents colors: groc, verd grisós o vermell, segons si s’utilitzaven les baies, les fulles, etc.

[edita] Observacions i curiositats

[edita] Recol·lecció i secat

Les fulles es recol·lecten durant qualsevol època de l'any, tot i així, abans que la planta floreixi; es sequen a l'ombra en llocs ventilats o amb calor artificial a menys de 40ºC.

[edita] Floració

L'heura floreix durant la tardor, concretament al setembre i a l'octubre.

[edita] Preparació

• Decocció al 20%: 200g/l, es bull 10 minuts i s'aplica en compreses sobre la zona adolorida.

La decocció s'aplica sobre ferides que no s'acaben de cicatritzar bé i inflamacions.

• Tintura mare: compreses al 10%, cremes anticel·lulítiques.
• Extracte fluid: 3 a 5 gotes diàries.
• Extracte tou hidroalcohòlic: 0,005 a 0,01g diaris.
• Tintura al 10%: 25 gotes diàries.

[edita] Toxicitat en animals

És molt infreqüent, es produeix com a conseqüència d'altes ingestes de fulles i fruits. Les manifestacions són: marxa atàxica, mugit de dolor i excitació de l'animal; la recuperació és de 2 o 3 dies.

[edita] Galeria d'imatges

[edita] Planta

[edita] Detall de les fulles

[edita] Detall de les flors

[edita] Detall dels fruits

[edita] Enllaços externs

• Herbari virtual de la Mediterrània occidental: heura
• Plantas medicinales aprobadas en Colombia
• Aplicacions de l'heura en l'homeopatia

[edita] Bibliografia

Llibres

• Alonso, J.R. Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos, 2a. ed. Ed. Corpus. Buenos Aires, 2004. ISBN 9789872029234. 
• Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
• Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 
• Bruneton, J. Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Editorial Acribia. Zaragoza., 2000. ISBN 9788420009353. 

[edita] Notes i referències

1. ↑ United States Department of Agriculture. Agricultural Research Service, Beltsville Area
2. ↑ termcat centre de terminologia
3. ↑ United States Department of Agriculture. Agricultural Research Service, Beltsville Area
4. ↑ Castroviejo et al., Flora iberica (1980-2008). CSIC. Madrid.
5. ↑ Vanaclocha, B. & Cañigueral, S. (2003). Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4ª. Barcelona.
6. ↑ Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos
7. ↑ NATURAL HISTORY MUSEUM
8. ↑ BOE: Llei 25/1990 de 20 de desembre [1]

Més informació de Wikimedia:
	Commons
	[{{localurl:Commons:Category:{{{commonscat}}}|uselang=ca}} Commons]
	[[wikt:{{{wikt}}}|Viccionari]]
	[[q:{{{q}}}|Viquidites]]
	Viquiespècies.
	[[b:{{{b}}}|Viquillibres]]
	[[n:{{{n}}}|Viquinotícies]]
	[[:{{{w}}}:|Viquipèdies]]
	[[s:{{{s}}}|Viquitexts]]
	[[:en:v:{{{v}}}|Viquiversitat]]