Hipàs de Metapont

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Hipàs(Ἵππασος)
Ippaso di Metaponto.jpg
Filosofia occidental Filosofia antiga
Naixement: c. 500 aC
Metapont,(Magna Grècia)
Mort: ?
Escola/tradició filosòfica: escola pitagòrica, Filosofia presocràtica
Idees destacades: incommensurabilitat de la natura. arkhé=foc. ànima divina
Influït per: Pitàgores
Influí a: Heràclit
Vegeu el Portal:Filosofia

Hipàs de Metapont (Hippasus, Ἵππασος) era un filòsof presocràtic, membre de l'escola Pitagòrica.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer al voltant de l'any 500 aC a Metapont dins les colònies gregues de la península itàlica (Magna Grècia).[1][2][3][4][5] Però segons Iàmblic altres creuen que el seu lloc de naixement podria haver estat Crotona.[6] o potser Sybaris.[7] Es creu que va provar l'existència dels nombres irracionals en un moment en què els pitagòrics pensaven que els nombres racionals podien descriure tota la geometria del món. Hipàs hauria trencat la regla de silenci dels pitagòrics revelant al món l'existència d'aquests nous nombres. Això hauria fet que aquests l'expulsessin de l'escola i erigissin una tomba amb el seu nom, mostrant així que per a ells estava mort. Els documents de l'època donen versions diferents del seu final: sembla que va morir en un naufragi de circumstàncies misterioses;[8] alguns diuen que va suïcidar-se com a autocàstig, deixant així llibertat a la seva ànima per anar a buscar la purificació en un altre cos, d'altres diuen que un grup de pitagòrics fanàtics el van matar i fins i tot hi ha la teoria que Pitàgores en persona el va condemnar a mort.[9]

Pensament i obra[modifica | modifica el codi]

En el seu moment va tenir molta admiració per Pitàgores, a qui anomenava el gran home. Dirigia el grup dels acusmàtics, mentre que Pitàgores s'ocupava dels matemàtics. Es creu que Hipàs va ser, també, mestre d'Heràclit d'Efès i, com aquest, pensava que l'arkhé o origen de totes les coses era el foc,.[10] metàfora del canvi, a diferència dels pitagòrics que situaven aquest privilegi en els nombres. Segons la seva concepció filosòfica l'ànima participa del foc diví.[11] Tot i que afirmava que el nombre no és l'arkhé, sí que té una importància decisiva dons és « l'òrgan de decisió d'un del déu que és l'artesà responsable de l'ordre al món »[12] i que és el primer model de la creació de l'univers.

A més dels treballs sobre matemàtiques, que inclouen el descobriment de la irracionalitat de l'arrel de 2, va fer estudis sobre acústica i ressonància.[13][14][15] Segons Boeci, Hipàs i Eubolides haurien afegit dos nous intervals musicals als tres coneguts fins aleshores: la doble octava i l'acord de dotze.[16]

Si ens basem en Diògenes Laerci, Hipàs no va deixar res escrit però, potser va escriure μυστικὸς λόγος on calumniava a Pitàgores.

Hipàs a la Ficció[modifica | modifica el codi]

El personatge d'Hipàs de Metapont va aparèixer també en el curtmetratge La Proporció Àuria, que tracta sobre els orígens i la presència del nombre irracional Φ en el nostre entorn. Hipàs és la faceta humorística del curt, en el qual se'l retrata com un pitagòric autista amb molt poques llums.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Aristòtil, Metafísica I,3
  2. name="tufts1">Perseus: Diogenes Laertius, Lives of Eminent Philosophers, VIII,pp=84
  3. Simplici: Physica 23,33
  4. Aeci I,5,5 (Dox. 292)
  5. Clement d'Alexandria, Protrepticus 64,2
  6. Iamblic, Vita Pythagorica, 18 (81)
  7. Iamblic, Vita Pythagorica, 34 (267)
  8. Pappos d'Alexandria, Comentari al llibre X dels Elements d'Euclides
  9. Iamblic, Vita Pythagorica, 34 (246)
  10. Aristòtil, Metafísica, A, 3, 984 a 7.
  11. Aeci, Opinions, IV, 3, 4
  12. Iàmblic, citat per Estobeu, I, XLIX, 32
  13. Bartel, pàg. 371, 355-357
  14. Assunta, pàg. 371-167,
  15. Antonio, pàg. 139
  16. Boeci, De institutione musica 2,19.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bartel Leendert van der Waerden: Die Pythagoreer (Zürich, 1979)
  • Assunta Izzo: Musica e numero da Ippaso ad Achita
  • Antonio Capizzi: Forme del sapere nei presocraticiRoma, 1987
  • W. Burkert: Lore and Science in Ancient Pythagoreanism (1962),, Cambridge (Mass.), Harvard University Press, 1972, p. 206-208, 455-461.
  • Jean-François Mattei: Pythagore et les Pythagoriciens, PUF, coll. "Que sais-je ?", n° 2732, 1993.
  • André Pichot: La naissance de la science, t. II : "Grèce présocratique", coll. "Folio", 1991.
  • Maurice Caveing: L'irrationalité dans les mathématiques grecques jusqu'à Euclide, Presses universitaires du Septentrion, 1998 (ISBN 2859395393), p. 103-106
  • B. L. van der Waerden: Die Pythagoreer, Zürich, Artemis-Verlag, coll. « relig. Bruderschaft & Schule der Wiss. », 1979, 505 p. (ISBN 376083650X)


Filòsofs presocràtics

Escola de Milet: Tales de Milet · Anaximandre de Milet · Anaxímenes

Escola pitagòrica: Pitàgores · Alcmeó de Crotona · Filolau · Arquites de Tàrent

Escola d'Efes: Heràclit d'Efes — Escola d'Elea: Xenòfanes de Colofó · Parmènides d'Elea · Zenó d'Elea · Melissos de Samos

Pluralistes: Anaxàgores · Empèdocles — Atomistes: Leucip · Demòcrit

Sofistes: Protàgores · Pròdic de Queos · Gòrgies de Leontins · Hípies d'Elis · Críties · Antifont