Hipòlit Lázaro i Higueras

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Hipòlit Lázaro i Higueras (Barcelona, 13 de setembre de 1887 - Barcelona, 14 de maig, 1974) fou un tenor català. Posseïdor d'una esplèndida veu de tenor líric, va destacar per la brillantor de seus aguts i per les seves interpretacions d'òpera italiana, en especial Verdi i Mascagni.[1]

Els seus estudis foren precaris, per manca de recursos. Debutà a Olot el 1906 amb Marina, d'Arrieta. Després de cantar sarsueles,[1] el 1910 es presentà al Teatre Novetats de Barcelona amb La favorita, de Donizetti. El 1910 es trasllada a Milà per perfeccionar els seus coneixements. Aviat es destacà, i assolí èxits a Itàlia, al Caire i a Anglaterra (Rigoletto, 1912).

Durant els anys 1917 i 1920 fou l'ídol de la Metropolitan Opera de Nova York, tenint com a rival a Enrico Caruso. Després de Isabeau, va preferir el repertori verista, especialment de Mascagni, del qual es convertí en el seu protegit i en féu les estrenes mundials de Parisina (Teatro alla Scala de Milà, 1913) i Il piccolo Marat (Roma, 1921), així com de La cena delle beffe (1924), de Giordano.

El públic admirava les seves grans facultats vocals i la seva rivalitat amb Miguel Fleta féu època. Actuà per tot el món, especialment als Estats Units i a Cuba. Al Liceu de Barcelona, on havia debutat el 1914 amb Rigoletto i La favorita, estrenà el 1934 Euda d'Uriach, d'Amadeu Vives, i el 1935, El estudiante de Salamanca, de Jordi Gaig.

D'entre els nombrosos discs que enregistrà, destaca la versió completa de Marina, amb Mercè Capsir.

L'any 1947 publicà a Barcelona el volum Mi método de canto, que prologà el pedagog Frank Marshall. Dos anys després edità a Cuba la seva autobiografia El libro de mi vida.

Es retirà el 1950 i residí a L'Havana fins que deu anys després en règim de Fidel Castro expropià tots els seus béns. Aleshores retornà a Barcelona per a viure-hi en la modèstia més absoluta. Hi rebé diversos homenatges abans de morir.

Des de l'any 1931 l'antic carrer Matadero de Gràcia, on va néixer, porta el seu nom.

Al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserven el vestit que va portar en el paper de Duc de Mantua a Rigoletto (al Gran Teatre del Liceu el 1914).[2]

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Pérez García, Miquel. Hipólito Làzaro, o paradiso!. Témenos Edicions, 2010. ISBN 9788493834104. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]