Hipòstasi dels Arconts

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Hipòstasi dels Arconts, és un text gnòstic escrit en idioma copte que pertany al Còdex II dels Manuscrits de Nag Hammadi (NHC II, 4, pp. 86, 20 – 97, 23). Precedit per l'Evangeli apòcrif de Joan i els evangelis de Tomàs i de Felip, és seguit pel Sobre l'origen del món i l'Exegesi de l'ànima. Aquest document està en molt bon estat de conservació, malgrat algunes llacunes menors. El títol La hipòstasi dels arconts es limita a reproduir els termes grecs del títol copte. Una traducció més correcte seria "la realitat de les potestats".

Procés de formació[modifica | modifica el codi]

Els seus vincles amb el pensament de Filó fan preveure a Alexandria com a lloc probable de composició. També s'ha proposat Síria com a lloc de composició per raó de l'ambient lingüístic semita que s'hi mostra en els noms del creador malèfic del món (Saclas = el boig) i Yaldabaoth.

El text, segons el tenim, és el resultat de la re-edició cristiana d'un text originalment jueu. La majoria dels comentaristes accepten que l'escrit grec subjacent al text idioma copte presenta diversos estrats redaccionals, l'últim dels quals, per lo menys, és cristià. Els estrats més antics són almenys dos: L'antropogónic i el teogònic, i podrien derivar de fonts comunes a l'Evangeli apòcrif de Joan i sobretot a l'escrit sense títol (Tractat sobre l'origen del món).

La primera font es tractaria d'una versió re-escrita del Gènesis, considerada "Gènesis verdader", és a dir un nou relat de la història de Gènesis des d'un punt de vista gnòstic. La Hipòstasis, el Escrit sense titul, i l'Evangeli apòcrif de Joan, haurien utilitzat la mateixa font. La segona font, no tan clarament vinculada amb l'apòcrif de Joan, pot reconstruir-se parcialment per l'anàlisi comparativa amb l'escrit sense Títol. D'aquesta reconstrucció hipotètica resulten els lligams amb la filosofia de Filó d'Alexandria (principis del segle I), gran exegeta i filòsof jueu, sobretot en relació a la seva doctrina de les dues hipòstasi de Déu, i la determinació de característiques diferents per cada una. Les fonts comunes esmentades podrien ser jueves si es confirma la hipòtesis d'un judaisme hel·lenístic anti-javiste. En tot cas, es tracta d'una especulació teològica estretament lligada a la revelació bíblica.

L'últim redactor grec es recolze secundàriament en el Nou Testament (Pau), i probablement reconeix els aspectes negatius de l'univers dels arconts. El text original dataria de principis del segle II i la re- edició de finals del mateix segle.

Finalitat[modifica | modifica el codi]

L'escrit es presenta com una instrucció sobre el tema dels dominadors d'aquest món esmentats per Pau a Efesis 6:12. La intenció expressa d'aquest escrit (86.26 - 27) és ensenyar la veritat sobre els poders que tenen autoritat sobre aquest món. El relat comence amb l'ostentació del demiürg, l'arcont principal, en paraules atribuïdes al Déu de la Bíblia: "Jo sóc el que sóc, Déu no és res separat de mi". Pot afegir-se com a objectiu de l'escriptor cristià la clarificació de la condició de l'home gnòstic (la raça de Set) i la seva conflictiva relació amb els "prínceps d'aquest món". Per aquesta finalitat, l'autor procedeix a una rectificació de la història sagrada.

Contingut[modifica | modifica el codi]

La llengua de la versió copte és el sahídic amb fortes contaminacions subacmímiques, com en tot el Còdex II. La llengua de composició del text hauria estat el grec.

Després d'una breu al·lusió al primer arcont, l'autor passa a la creació de l'home. És explicada a partir dels textos del Gènesi, interpretats i ostentosament rectificats. Els arconts creen primer a l'home terrenal com una còpia del seu propi cos i segons la imatge divina. Després d'anomenar diversos animals i aus, els arconts posen a Adam en el Jardí de l'Edèn, i tracten d'agafar l'esperit que ha rebut de d'alt. Però aquest esperit es fa dona, "Mare dels vivents" (89: 15). Els arconts tracten de violar-la, però es converteix en un arbre, deixant que solament un reflex d'ella sigui profanat. Aquest reflex és la "Dona carnal" (90: 2), la bíblica Eva, que es fa esposa d'Adam. L'original, muller dotada d'esperit es transforma en una serp, i en aquesta forma ensenya a Eva, dient-li que mengi de l'arbre del coneixement del be i del mal. Eva i Adam en mengen, i són expulsats del jardí com en el Gènesi, la diferència rau en el fet que aquí l'arcont principal és un ser ignorant, gelós i temorós. L'autor coneix una especulació sobre l'ajuda femenina que auxiliarà a Adam, però la desenvolupe confusament. La comparació amb Sobre l'origen del món permet reconstruir la font original. L'Eva psíquica aixeca a Adam, i després l'Eva espiritual, "viva semblança de la divinitat", el converteix en home espiritual. Després, s'explica la història de Cai i Abel, i Eva dóna a llum a Set. Com espirituals, Adam i Eva engendren a Set, que és l'avantpassat comú de la raça gnòstica. A diferència de la versió de Gènesi, Eva pareix una filla, Norea, que és en realitat la muller espiritual del Jardí de l'Edèn. Els arconts bojos de cels, tracten de destruir la humanitat, Norea demana refugi a Noè. És en aquest moment que els arconts intenten de violar-la, i demana ajuda (93: 1-2). El seu plany és respost per l'arribada de l'àngel Eleleth. La raça gnòstica és salvada de l'extinció per l'arcont Sabaot, sota el seu poder quedarà fins a l'avinguda del Salvador (judaisme recuperat).

Teogonia[modifica | modifica el codi]

L'argument teogònic (origen dels arconts) és abordat en segon lloc i presentat com una revelació de l'àngel Elelet a Norea. El cicle teogònic explica l'origen dels arconts a partir de la matèria. En aquest moment, l'autor del relat canvia a primera persona, i el text pren la forma d'un discurs de revelació, a on el narrador pregunta a Eleleth sobre la naturalesa i l'origen dels arconts, sobre la seva pròpia naturalesa, i sobre la quantitat de temps restant fins a l'alliberació escatològica dels "fills de la llum" (97: 13-14). A les preguntes de Norea, li explica sobre l'activitat creadora de Sofia, sobre l'abandó de Samael (el demiürg), fill de Sabaot, sobre l'activitat de Zoe (la "Vida"), filla de Sofia, i el penediment de Samael. Aquestes revelacions últimes provenen d'un origen diferent al del principi de la Hipòstasis, i no estan totalment d'acord entre sí. El text conclou amb una discussió sobre la vinguda de "l'Home Verdader" (96: 33), l'elegit, el que ve de la "Llum incorruptible" (96: 21). La doctrina més important d'aquest passatge és la distinció entre un arcont maligne, Yaldabaot, i un arcont convers, Sabaot, el Déu dels jueus. El tractat conclou amb una evocació cristiana de l'obra del Salvador.

Enllaços extern[modifica | modifica el codi]