Hipòtesi de Sapir-Whorf

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La hipòtesi de Sapir-Whorf estableix que hi ha una certa relació entre les categories gramaticals del llenguatge que una persona parla i la forma com la persona entén i conceptualitza el món. També es coneix aquesta hipòtesi com PRL (Principi —o hipòtesi— de Relativitat Lingüística). Podem distingir una formulació forta i una més dèbil de la següent manera:

  • Hipòtesi whorfiana forta: La llengua d'un parlant monolingüe determina completament la manera com aquest conceptualitza, memoritza i classifica la "realitat" que l'envolta (això es dóna a escala fonamentalment semàntica, tot i que també influeix en la manera d'assumir els processos de transformació i els estats de les coses expressats per les accions verbals). És a dir, la llengua determina fortement el pensament dels parlants.
  • Hipòtesi whorfiana feble: La llengua d'un parlant té una certa influència en la manera com aquest conceptualitza i memoritza la "realitat", fonamentalment a escala semàntica. Això significaria que, igualment com tota la resta, poden haver-hi diferències estadístiques significatives en la manera com dos parlants de diferents llengües resolen o enfoquen certs problemes.

La hipòtesi de Sapir-Whorf ha estat un dels temes principals en els debats entorn del relativisme lingüístic.

Història del concepte[modifica | modifica el codi]

La hipòtesi original va ser formulada per Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf, essent aquest últim, deixeble del primer, qui prendria les teories del seu mestre per desenvolupar-les al llarg de la dècada del 1940. En la seva versió forta, la hipòtesi Sapir-Whorf pot considerar-se una forma de determinisme lingüístic, tot i que l'interès dels psicòlegs per la influència del llenguatge en el pensament és anterior a la formulació de la hipòtesi de Sapir-Whorf com a tal. Julia Penn, en el seu llibre Linguistic Relativity versus Innate Ideas. The Origins of the Sapir-Whorf Hypothesis in German Thought, remunta els fonaments teòrics d'aquesta hipòtesi al treball del pensador pietista alemany Johann Georg Hamann (1730–1788) i elabora una línia evolutiva per a aquest corrent interpretatiu del llenguatge, que inclouria Johann Gottfried Herder (1744–1803), Wilhelm von Humboldt (1767–1835) i Jan Baudouin de Courtenay (1845–1929), mentre que Franz Boas (1858–1942) i Edward Sapir (1884–1935) s'apartarien en una branca diferent de l'arbre evolutiu del corrent. En l'esquema de Penn, Benjamin Lee Whorf (1897–1941) prendria elements d'aquests pensadors, especialment de Sapir, per elaborar la hipòtesi tractada en aquest article.

Una hipòtesi molt revisada de la versió "dèbil" de la hipòtesi whorfiana és coneguda com la hipòtesi Whorf-Korzybski. Julia Penn considera aquesta hipòtesi altament probable i la defineix de la següent manera:

« La manera com els individus denominen o descriuen situacions influeix en la manera com es comporten davant d'aquestes situacions. »

Penn recolza, per contemplar aquesta hipòtesi com a possible, en els experiments realitzats per John B. Carrol i Joseph H. Casagrande amb parlants de hopi i navajo. Tanmateix, segons Xabier Zabaltza, en el seu llibre Una historia de las lenguas y los nacionalismos, cal destacar que aquesta hipòtesi es refereix a la parla individual (la qual cosa, en termes de Saussure, es denominaria parole) i no a la pròpia llengua (langue), que és una activitat social. Zabaltza destaca la diferència entre els dos conceptes en l'idioma francès i fa observar que en l'alemany no hi ha la diferència entre ells, essent que tots dos comparteixen la mateixa denominació: sprache.

La posició que l'estructura i les categories de la pròpia llengua materna condicionen el pensament, va ser argumentada de manera convincent per Bhartrihari (segle VI d. C.) i va ser tema de segles de debat en la tradició lingüística de l'Índia. Nocions relacionades en Occident, com ara el principi que el llenguatge té efectes de control en el pensament, poden ser identificades en l'assaig de Wilhelm von Humboldt Über das vergleichende Sprachstudium [Sobre l'estudi comparatiu de les llengües], i la noció ha estat assimilada de manera important en el pensament occidental. Karl Kerenyi va començar la seva traducció de Dionysus a l'anglès el 1976 amb aquest passatge:

« La interdependència del pensament i el discurs deixa clar que els llenguatges no són tant mitjans per expressar una veritat que ja ha quedat establerta, com mitjans de descobrimient d'una veritat prèviament desconeguda. La seva diversitat és una diversitat no de sons i de signes, sinó de formes de veure el món. »

L'origen de la Hipòtesi de Sapir-Whorf com una anàlisi més rigorosa d'aquesta percepció cultural familiar pot remuntar-se al treball de Franz Boas, el fundador de l'antropologia als Estats Units. Boas va ser educat a Alemanya a les darreries del segle XIX, durant l'època en què científics com Ernst Mach i Ludwig Boltzmann tractaven d'entendre la fisiologia de la sensació.

Una aproximació important de l'època era el renascut interès en el treball d'Immanuel Kant. Aquest deia que el coneixement era el resultat del treball cognitiu concret de part de l'individu; la realitat ("intuïció sensitiva") estava en fluix constant i l'enteniment provenia d'interpretar aquesta intuïció mitjanant les "categories de l'entenimient". Individus diferents poden, llavors, percebre la realitat nuomenal com instàncies fenomèniques dels seus diferents conceptes individuals.

Als Estats Units, Boas va trobar llengües ameríndies de diferents famílies lingüístiques, totes distintes de les llengües semítiques i indoeuropees estudiades per la gran majoria d'acadèmics europeus. Boas es va adonar de com de grans poden ser les diferències entre les categories gramaticals i les formes de vida d'un lloc a un altre. Com a resultat, Boas va arribar a la conclusió que la cultura i les formes de vida d'un poble estaven reflectides en el llenguatge parlat per ells.

Edward Sapir va ser un dels estudiants més notables de Boas i va aprofundir en el seu argument, notant que els llenguatges eren sistemes formalment i sistemàticament complets. Així doncs, no es tractava pas que cap mot en particular expressés una manera de pensar o de comportar-se, sinó que la naturalesa sistemàtica i coherent del llenguatge interaccionava en un nivell més ampli amb el pensament i el comportament. Tot i que les seves idees van canviar amb el pas del temps, sembla que, cap al final de la seva vida, Sapir va arribar a creure que el llenguatge no era un simple reflex de la cultura, sinó que el llenguatge i el pensament podien, de fet, tenir una relació de mútua influència i fins i tot de determinació. Whorf encara va donar més precisió a aquesta idea quan va examinar els mecanismes gramaticals particulars mitjançant els quals el pensament influïa en el llenguatge.

Sapir va afirmar:

« "Quan es tracta de la forma lingüística, Plató camina juntament amb el porcaire macedònic; Confuci, amb els salvatges caçadors de caps d'Assam".
A Language: An Introduction to the Study of Speech. (1921: capítol X)
»

Aquesta expressió, en el fons prejuïciosa, detalla que la manera de parlar dels porcaires macedònics no era inferior a la forma de parlar de Plató, ni tampoc Confuci tenia una capacitat sintàctica superior a la dels caçadors de caps d'Assam. Sobre l'argument que la forma lingüística de tots els éssers humans és equivalent s'estructurarà la crítica a aquesta hipòtesi.

Evidència empírica[modifica | modifica el codi]

Hi ha fets que semblen difícils d'explicar si hom accepta la hipòtesi Sapir-Whorf en la seva versió forta. Així, per exemple, s'ha pogut comprovar que els nadons, ximpanzés i fins i tot els coloms, són capaços de categoritzar i agrupar categories d'objectes en conceptes sense tenir llenguatge.[1]

Tanmateix, la qüestió sembla diferent quan considerem la hipòtesi dèbil. Des de fa temps, se sap que la memòria i la percepció psicològica es veuen afectades o influïdes per la disponibilitat de les paraules i de les expressions adients, com ara substantius de colors. Els experiments han mostrat que les memòries visuals tendeixen a ser distorsionades de manera que amb el temps els records visuals tendeixen a semblar-se cada vegada més a les usades de manera habitual.

Es va mostrar, per exemple, que els parlants monolingües de zuni, una llengua ameríndia parlada a Nou Mèxic que no codifica diferència entre "taronja" i "groc" en el seu vocabulari, experimentaven més dificultat que els zuni monolingües en anglès o els zuni que també sabien anglès, en reidentificar, després d'un cert període de temps, objectes d'un color que era fàcilment codificable i expressable en anglès, però no en llengua zuni. En l'experiment s'ensenyava un objecte de color groc o bé ataronjat a cada individu; passat el temps, s'ensenyava al subjecte dos objectes iguals, un de groc i un altre d'ataronjat, entre els quals hi havia el que havia vist anteriorment. Llavors es preguntava al subjecte quin dels dos era el que li havien ensenyat l'altra vegada. S'ha mostrat, a més a més, que no és que els parlants de zuni fossin incapaços de percebre la diferència entre un groc i un objecte ataronjat, si hom els demanava que els comparessin quan els tenien presents, sinó un efecte de memòria, al cap del temps, per recordar la tonalitat. Aquests experiments semblen confirmar parcialment la hipòtesi de Sapir-Whorf, però no proveeixen prou evidència en favor de la seva formulació forta. Sembla raonable acceptar que el llenguatge que hom parla té influència sobre la memòria i la manera com es s'hi codifiquen algunes coses, tal com s'ha dit, però és dubtós que el llenguatge sigui en realitat el que proveeix tots els patrons de pensament dels individus (certs experiments mostren l'existència de pensament no verbal).

Crítiques[modifica | modifica el codi]

Ara per ara, aquesta hipòtesi està desacreditada en la seva forma forta. Els exemples en els quals es van basar Sapir i Whorf són irreals. Per exemple, ells deien que els amerindis zuni no tenien vocable diferent per al "groc" i el "taronja" i que això hauria de condicionar la seva manera de pensar. La veritat és que no tenen aquests vocables, però diferencien perfectament el groc del taronja. El que passa és que, en el seu mode de vida, la diferència és irrellevant, tot i que, com explica Lyons, els seus hàbits de memòria sí semblen afectats per l'existència de la distinció lèxica.

Un altre exemple pot ser el dels molts verds que distingeixen (en el llenguatge) els indis de l'Amazones i els pocs que distingim nosaltres. Significa això que no vegem els diferents verds? Òbviament, no. El que significa és que, en el nostre mode de vida, no és tan important.

Una possible prova de l'error de Sapir-Whorf seria el fet que els traductors són capaços de traduir el que es diu en una llengua a altra. No es podria dir, per tant, que el llenguatge determinés la manera com pensem, fóra més exacte i correcte dir que influeix en el pensament.

Les principals crítiques a la hipòtesi del relativisme lingüístic serien, per tant:

  1. L'"innatisme" de Noam Chomsky, que argumenta l'existència d'un llenguatge-L que és igual per a tots els membres de l'espècie humana, interioritzat i innat, que constitueix la facultat lingüística.
  2. L'"universalisme semàntic" d'Anna Wierzbicka, que sosté l'existència d'un sistema semàntic universal, al qual es pot traduir el de cada una de les llengües naturals.

Una altra crítica que es fa a aquesta teoria és la visió nacionalista, o fins i tot racista, que podria comportar, ja que en distingir el funcionament de la ment humana en funció de la llengua dels parlants, s'estaria sostenint que els individus tindrien capacitats intel·lectuals diferents segons el seu idioma, en cas que parlessin una única llengua, naturalment. Xabier Zabaltza escriu: "L'avui coneguda com a hipòtesi Sapir-Whorf [...] ha servit de coartada intel·lectual a tots els nacionalismes lingüístics" (Una historia de las lenguas y los nacionalismos. Xabier Zabaltza, 2006).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • The Nurture Assumption. The Free Press, 1998. 
  • Semantics. Cambridge, EUA: Cambridge University Press, 1977. 

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. The Nurture Assumption. The Free Press, 1998.