Hipòtesi dels tres sectors

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Producció agrícola el 2005.
Producció industrial el 2005.
Producció de serveis en 2005.

La Hipòtesi dels tres sectors és una teoria econòmica que divideix les economies en tres sectors d'activitat: l'extracció de matèries primeres (primari), la manufactura (secundari), i els serveis (terciari). Va ser desenvolupada per Colin Clark i Jean Fourastié.[1]

D'acord amb aquesta teoria el principal objecte de l'activitat d'una economia varia des del primari, a través del secundari fins a arribar al sector terciari. Fourastié va veure el concepte com essencialment positiu, i en la La Gran Esperança del Segle XX escriu sobre l'augment de la qualitat de vida, la seguretat social, la florida de l'educació i la cultura, una major qualificació, la humanització del treball i l'evitar la desocupació.

Els països amb una baixa renda per capita estan en un estadi primerenc de desenvolupament, la major part dels seus ingressos nacionals són a base de la producció del sector primari. Els països amb un estadi més avançat de desenvolupament, amb ingressos nacionals intermedis, obtenen els seus ingressos principalment del sector secundari. Als països altament desenvolupats amb elevats ingressos, el sector terciari domina les sortides totals de l'economia.

Prediccions incorrectes de la hipòtesi[modifica | modifica el codi]

Mentre que alguns estudis empírics semblen recolzar la hipòtesi dels tres sectors, en La Gran Esperança del Segle XX de Fourastié podem trobar quatre prediccions inexactes:

  1. D'acord amb Fourastié, la transició des del sector secundari al terciari hauria d'eliminar la desocupació, atès que el sector terciari té una grandària il·limitat. Però, quan la seva teoria va aparèixer en els 1930s, no va tenir en compte els enormes desenvolupaments tecnològics que transformarien el sector serveis, com ara la invenció dels ordinadors.
  2. Fourastié va creure que no hi hauria estats que conservessin forts sectors secundaris després d'haver assolit un alt desenvolupament en la tercera fase. Un contraexemple és la República Federal d'Alemanya. Encara que el sector secundari a Alemanya ha disminuït marcadament des dels 1950s, no ha caigut fins als nivells predits per Fourastié. La raó per aquesta incorrecció està en l'extremadament alta taxa d'exportacions d'Alemanya.
  3. Fourastié va creure que el sector terciari sempre requeria un nivell educatiu de la força de treball extremadament elevat. De tota manera aquest no és el cas. Atès que al sector terciari se'l relaciona sovint amb el sector serveis, això inclou molts treballs com els enllustradors, els escombriaires i els botons. La teoria que s'ha d'assolir un nivell educatiu alt en el sector serveiss queda refutada amb exemples com aquests.
  4. Fourastié va creure que els salaris dels treballadors s'equilibrarien a un nivell alt en les economies terciàries, però això no ha passat. De fet el canvi ha ocorregut en la direcció contrària: la desigualtat salarial s'ha incrementat de forma continuada en la majoria dels països de la OCDE.

Fourastié va descriure al sector terciari - que en general és assimilat al sector serveis- com un sector de la producció amb poc o cap desenvolupament tècnic i per tant amb reduïts guanys en productivitat en el millor dels casos. De tota manera, l'equivalència del sector terciari amb el sector serveis és avui dia vàlida només en alguns casos. Per això la creació d'un nou sector quaternari basat en la informació, i en l'evolució des d'una societat postindustrial de serveis a una societat de la informació, o una revolució de la informació, està entre les idees que es promouen en l'actualitat.

La terminologia de primer, segon i tercer sector és utilitzada sovint en l'actualitat per distingir entre l'economia orientada a la producció (primer sector), l'estat (segon sector), i les organitzacions no governamentals (tercer sector), més que en la manera descrita. és a dir que la la tres tipus d'indústria es en troba en una seqüència, depenent l'un de l'altre

Transformacions estructurals d'acord amb Fourastié[modifica | modifica el codi]

La distribució de la força de treball entre els tres sectors progressa al llarg dels diferents estadis de la manera següent, d'acord amb Fourastié:

Primera fase: Civilitzacions tradicionals[modifica | modifica el codi]

Quotes de força de treball:

  • Sector primari: 70%
  • Sector secundari: 20%
  • Sector terciari: 10%

Aquesta fase representa una societat no gaire desenvolupada científicament, amb un ús menyspreable de maquinària. L'estat de desenvolupament es correspon amb el dels països europeus en els inicis de la Edat Mitjana, o als actuals països en desenvolupament.

Segona fase: Període de transició[modifica | modifica el codi]

Quotes de força de treball:

  • Sector primari: 20%
  • Sector secundari: 50%
  • Sector terciari: 30%

Es desplega més maquinària en el sector primari, la qual cosa redueix el nombre de treballadors necessaris. Com a resultat de la demanda de producció de maquinària, el sector secundari creix. La fase de transició comença amb un esdeveniment que pot identificar-se amb la industrialització: la mecanització profunda (i per tant l'automatització) de la manufactura, com l'ús de les cintes de transport.

El sector terciari comença a desenvolupar-se, així com el sector financer i el poder de l'estat.

Tercera fase: Civilització terciària[modifica | modifica el codi]

Quotes de força de treball:

  • Sector primari: 10%
  • Sector secundari: 20%
  • Sector terciari: 70%

Els sectors primari i secundari estan creixentment dominats per l'automatització, i la demanda quantitativa de força de treball cau en aquests sectors. Això és acompanyat per demandes creixents del sector terciari. La situació es correspon amb les societats industrials actuals i amb la societat futura, la societat postindustrial o de serveis. Actualment el sector terciari ha crescut fins a una mida immens que fa que de vegades se li divideixi en un sector quaternari basat en la informació (vegeu més amunt), i fins i tot en un sector quinari basat en els serveis sense ànim de lucre.

Vegeu també: Terciarització

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fernando Martínez Rueda; Mikel Urquijo Goitia. Materiales para la historia del mundo actual. Ediciones AKAL, 2006, p. 285–. ISBN 978-84-7090-439-4 [Consulta: 4 agost 2012]. 

Lectures complementàries[modifica | modifica el codi]

  • Bernhard Schäfers: Sozialstruktur und sozialer Wandel in Deutschland. (Estructura social i canvi social a Alemanya) Lucius und Lucius, Stuttgart 7 ª edició 2002
  • Rainer Geissler: Entwicklung zur Dienstleistungsgesellschaft . In: Informationen zur politischen Bildung. (Informació per a l'educació política) Nr 269: Sozialer Wandel in Deutschland /2000 (canvi social a Alemanya), p. 19F.
  • Jean Fourastié: Die große Hoffnung des 20. Jahrhunderts . (La gran esperança del segle XX) Köln-Deutz 1954
  • Hans Joachim Pohl: Kritik der Drei-Sektoren-Theorie. In: Mitteilungen aus der Arbeitsmarkt-und Berufsforschung. (nocicias des del mercat de treball i investigació professional) Heft 4/year 03/1970, p. 313-325
  • Stefan Nährlich: Dritter Sektor: "Organisationen zwischen Markt und Staat." (organitzacions entre el mercat i l'estat). de la seqüela: "Theorie der Bürgergesellschaft" des Rundbriefes Aktive Bürgerschaft ("Teoria de la societat civil" de la revista de la societat civil activa) a data de 4/2003
  • Uwe Staroske: Die Drei-Sektoren-Hypothese: Darstellung und kritische Würdigung aus heutiger Sicht (la Hipòtesi dels tres sectors: presentació i exposició crítica des d'un punt de vista contemporani). Roderer Verlag, Regensburg 1995