Història antiga de Sicília

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història de Sicília és convulsa donada la posició estratègica de l'illa al Mediterrani. Moltes de les grans potències l'han cobejada –fenicis, carteginesos, grecs, romans són alguns dels primers pobles invasors.

Història antiga de Sicília[modifica | modifica el codi]

Els fenicis[modifica | modifica el codi]

Els fenicis foren els primers que van establir factories a la costa siciliana. Aquestes colònies segons Tucídides foren força nombroses i se situaven a caps i petites illes, però eren bàsicament punts de comerç més que ciutats establertes. Amb l'arribada dels grecs el fenicis es van concentrar a la part nord-oest de l'illa amb tres establiments permanents: Mòtia, Panormos i Soluntum o Soloeis. Eren aliats dels elimis. Aquestes colònies van passar a dependre de Cartago a la meitat del segle VI aC quan les ciutats fenícies van passar a Pèrsia.

Colònies gregues[modifica | modifica el codi]

Les primeres colònies gregues es van establir a la meitat del segle VIII aC i van seguir durant cent anys. la més antiga sembla que fou Naxos (735 aC), colònia de Calcis, seguida de Siracusa (734 aC), colònia de Corint. Naxos va fundar dos establiments al cap de poc temps: Leontins i Catana (vers 730 aC) i Mègara va fundar Mègara Hiblea el 728 aC, entre Siracusa i la futura Messana. Gela fou fundada per rodis i cretencs el 690 aC. Els calcidis van fundar una altra colònia que es va dir Zancle i fou després Messana. Siracusa va fundar altres colònies, com Acres o Acrae (664 aC), Casmenes o Casmenae (644 aC) i Camarina (599 ac). Aquesta darrera va fundar una colònia a Agrigent (580 aC) que tot i ser de les darreres fou de les més importants. Mègara Hiblea va fundar Selinunt (628 aC), la més occidental ja limitant amb elimis i cartaginesos. Al nord la ciutat de Zancle va fundar Himera el 648 aC, i per la mateixa època Miles (Mylae). Naxos va fundar dos colònies: Cal·lípolis i Eubea, que no van agafar importància i van desaparèixer relativament aviat. Les colònies dominaven la costa, els siculs l'interior, i els cartaginès el nord-oest. Els elimis eren independents en un petit territori a Segesta, igual que ho eren els sicanis.

Gela[modifica | modifica el codi]

Al segle VI aC les principals ciutats eren Agrigent i Gela, la primera sota el govern de Falaris (570-554 aC). Vers el 500 aC el poder, fins llavors en mans del oligarques, havia passat als tirans: Panètios a Leontins, Cleandre a Gela, Terilos a Himera, i Scythes a Zancle. El més afortunat fou Cleandre al que va succeir el seu germà Hipòcrates que va estendre el seu domini sobre bona part de l'illa (Cal·lípolis, Leontins, Naxos, Zancle i Camarina); Siracusa es va salvar per l'ajut de Corint, però el successor de Hipòcrates, Geló I de Gela, va aconseguir el domini de Siracusa el 485 aC. Geló va descuidar Gela, va destruir Camarina i va dedicar les seves energies a engrandir Siracusa on va traslladar a la meitat dels habitants de Gela, i a tots els de Camarina, Mègara Hiblea i Eubea. Siracusa va esdevenir així la primera ciutat de l'illa.

Agrigent[modifica | modifica el codi]

Temple de la Concòrdia d'Agrigent

Mentre el 488 aC Teron (Theron) es va fer amb el poder a Agrigent i es va apoderar d'Himera (d'on va expulsar a Terilos el 481 aC); al mateix temps Anàxiles tirà de Rhegion va posar peu a l'illa ocupant Zancle (rebatejada Messana pel seu origen messeni).

Terilos, expulsat d'Himera, va buscar l'ajut de Cartago que va enviar una flota sota el comandament d'Amilcar que va assetjar Himera. Teron va poder mantenir la ciutat fins que el 480 aC va arribar en ajut seu el tirà Geló de Siracusa que amb 50.000 homes va atacar als cartaginesos i va derrotar els cartaginesos al mateix temps que es lliurava la batalla de Salamina a Grècia. Els captius d'Himera, molt nombrosos, foren repartits com esclaus per tota l'illa i amb el seu treball es van fer molts edificis públics arreu.

Hieró I de Siracusa[modifica | modifica el codi]

Geló va deixar el poder al seu germà Hieró I. Va lluitar contra els pirates etruscs aliats als cartaginesos que atacaven Cumes a Itàlia, i els va derrotar completament en una batalla naval (474 aC). L'oposició de les ciutats calcídides la va resoldre amb l'expulsió dels habitants de Naxos i Catana cap a Leontins, repoblant Catana amb nous habitants, donant-li com a nou nom el d'Etna (Aetna) . Teron d'Agrigent va morir el 472 aC i el va succeir el seu fill Trasideu que aviat fou expulsat per una revolta popular. A la mort d'Hieró I (467 aC) el poder va passar a Trasibul, la tirania del qual va provocar una revolta es va produir també a Siracusa que es va estendre a altres ciutat i Trasibul fou expulsat del poder i de l'illa. (466 aC).

Democràcia i emergència dels sículs[modifica | modifica el codi]

El buit de poder va provocar disputes internes a les ciutats però finalment els problemes foren resolts el 461 aC, els exiliats van poder retornar, Camarina fou reconstruïda i els calcídids van tornar a poblar Catana que va recuperar el seu nom. Va seguir un període de quasi mig segle de pau i prosperitat. En general el sistema democràtic fou substituir per oligarquies. En aquest temps cal esmentar l'actuació del cap dels sículs, el rei Ducetius, que va establir una confederació del sículs de l'interior i va fundar una nova ciutat anomenada Palica (o Palice), però l'intent es va acabar primer amb la seva derrota a mans dels siracusans (451 aC) i quan va tornar a la costa nord, va morir aviat (445 aC) sense que cap successor ocupés el seu lloc. Moltes ciutats dels sículs van passar a poder dels siracusans i les que van restar independents van ser hel·lenitzades cada vegada més.

Primera expedicio atenenca[modifica | modifica el codi]

El 427 aC els atenencs van enviar una expedició dirigida per Laques i Careades per ajudar a les ciutats jòniques i calcídides contra les més poderoses ciutats dòriques. les operacions d'aquestos generals i d' Eurimedon i Sòfocles que els van seguir (425 aC) no foren molt importats i el 424 aC es va establir una pacificació general a un congrés celebrat a Gela. La pau acordada no va durar i Siracusa va aprofitar de conflictes civils a Leontins per expulsar als demòcrates i col·locar al partit oligàrquic favorable a Siracusa. El 416 aC la guerra entre Selinunt i Segesta, que ja venia d'antic, es va reprendre.

Segona expedició atenenca[modifica | modifica el codi]

El següent esdeveniment important fou l'expedició atenenca del 415 aC. Els atenencs foren cridats per Segesta en ajut contra l'atac de Selinunt, i tanmateix pels exiliats de Leontins. Atenes esperava fer-se mestressa de tota l'illa amb certa facilitat. La inactivitat de Nícies, que va donar temps als siracusans a reforçar-se, i altres factors, van suposar el principi del fracàs atenenc; el setge de Siracusa es va iniciar el 414 aC i va seguir fins al setembre del 413 aC; totes les ciutat dòriques donaven suport a Siracusa (menys Agrigent) i les calcídides i Segesta donaven suport a Atenes. La derrota final atenenca va donar l'hegemonia a Siracusa i als doris. Però com que Selinunt va continuar atacant a Segesta, aquesta va haver de cridar als cartaginesos que seguien conservant Panormus, Motya, i Soluntum.

Intervenció cartaginesa[modifica | modifica el codi]

Els cartaginesos van enviar un exèrcit a l'illa dirigit per Anníbal, net d'Amilcar (mort a Himera el 480 aC) que va desembarcar a Lilibea (409 aC) amb cent mil homes, va assetjar Selinunt poc preparada per fer front a un exèrcit nombrós i la va ocupar en pocs dies, matant als seus habitants o venent-los com esclaus, i arrasant la ciutat. Llavors es va dirigir contra Himera que també fou conquerida i on també va matar a tots els habitants mascles i va destruir igualment la ciutat. Anníbal va retornar llavors a Cartago que va decidir enviar un nou exèrcit a l'illa (406 aC), exèrcit encara més gran, i altre cop sota direcció d'Anníbal. La primera ciutat atacada fou Agrigent; després de vuit mesos de setge es va haver de rendir per la gana i la ciutat fou destruïda.

Dionis el vell de Siracusa[modifica | modifica el codi]

El 405 aC Himilcó va succeir a Anníbal i va avançar cap a Gela. Siracusa estava afectada per dissensions internes; l'intent siracusà de fer aixecar el setge de Gela va fracassar. Els habitants de Gela i de Camarina van fugir a Leontins que Dionís el vell de Siracusa, que s'havia imposat en aquesta ciutat, havia pogut fortificar i Dionís va haver de signar la pau deixant als cartaginesos la meitat de l'illa incloent Gela i Camarina com a tributaries.

Dionís va tenir llavors com a objectiu primer les ciutat calcídides: Naxos, Catana i Leontins, que va conquerir successivament, així com diverses ciutats dels siculs de l'interior. Va fer importants preparatius per la guerra reforçant les fortificacions de la ciutat, fins al 397 aC quan va declarar la guerra a Cartago i va obtenir diverses victòries; els seus exèrcits van arribar fins a la part occidental de l'illa on va assetjar Mòtia, plaça forta cartaginesa, que va conquerir després d'un llarg setge. El 396 aC Himilcó va arribar a l'illa amb un fort exèrcit, va recuperar Mòtia i altres ciutats ocupades per Dionís i va avançar per la costa nord fins a Messana que va ocupar i destruir. Dionís es va haver de tancar darrere les muralles de Siracusa i es va salvar només perquè una epidèmia de pesta es va declarar entre les forces púniques. Himilcó es va haver de retirar a Àfrica després d'un pacte secret amb Dionís. El 393 aC la guerra es va reprendre però sense resultats definitius i el 392 aC es va acordar la pau que van deixar les coses com estaven el 397 aC.

El 383 aC va tornar a esclatar la guerra; cada part va obtenir la victòria en una gran batalla i altre cop el riu Halicos fou establert com a frontera, línia que fou ratificada en posteriors tractats.

Durant el govern de Dionís va desaparèixer Naxos, destruïda pel tira, i substituïda per Tauromenium; va fundar Tindaris i Alaesa, a la costa nord (la segona fundada pel cap sícul Arcònides) i Lilibea, al cap de Lilibea.

Dionís el jove de Siracusa[modifica | modifica el codi]

Dionís va governar Siracusa per 38 anys i a la seva mort (367 aC) va transmetre el poder al seu fill, Dionís el jove, menys competent que el pare. El 357 aC Dion de Siracusa va desembarcar a l'illa amb un grup d'uns centenars de mercenaris i va atreure a la revolta als súbdits de Dionís. Aquest va resistir a la fortalesa d'Ortígia que finalment el seu fill Apol·òcrates va haver de rendir a Dion que va esdevenir amo de Siracusa (356 aC) però va incomplir les esperances de restabliment de les llibertats i fou assassinat al cap de poc temps per Cal·lipos, un dels seus oficials (353 aC).

Les revolucions es van succeir fins que el 347 aC va retornar Dionís i es va apoderar d'Ortígia mentre Hicetes I governava a la ciutat. Aquest va demanar ajut als cartaginesos que van assetjar Ortígia.

Timoleon[modifica | modifica el codi]

Un partit siracusà, oposat als dos enfrontats, amb l'ajut de Corint que va facilitar una força de 1200 homes, va triomfar i va col·locar al poder a Timoleon (344 aC). Ortígia se li va rendir, i quan Magó, el general cartaginès, es va retirar de Siracusa, Timoleon va entrar a la ciutat sense resistència (343 aC). Llavors es va establir la democràcia tant a Siracusa com a la resta de ciutats de Sicília, que durant la guerra civil s'havien independitzat. Hicetes es va fer amb el poder com a tira a Leontins, Mamercos a Catana, Hippon a Messana, i altres tirans a altres ciutats (Apol·lònia de Sicília, Centúripa i Agírion). Timoleon va atacar a aquest tirans i els va enderrocar un darrere l'altre fins a restaurar la democràcia. Una nova invasió cartaginesa fou derrotada al riu Crimisos (340 aC), victòria decisiva que va posar fi al perill cartaginès; l'Halicos fou establert una vegada més com a frontera.

Agàtocles de Siracusa[modifica | modifica el codi]

La democràcia va retornar la prosperitat però el 317 aC el despotisme va entrar altre cop amb Agàtocles. El seu govern va durar fins al 289 aC i va estar marcat tant per lluites civils com per lluites contra els cartaginesos. Primer Agàtocles fou aliat de Cartago per l'establiment del seu poder a Siracusa i després a les altres ciutats. El 310 aC, enfrontat a Cartago, va ser derrotat al riu Himera prop del cap Ecnomos, pel general Amilcar; aquesta derrota semblava posar fi al període d'Agàtocles que va quedar bloquejat a Siracusa. En aquesta situació Agàtocles va tenir la genialitat d'escapar de la ciutat amb el seu exèrcit i presentar-se a Àfrica per fer la guerra a casa mateix de l'enemic, sollevant als númides contra Cartago. Durant la seva absència (310-307 aC) Amilcar va dominar quasi tot Sicília però va fracassar davant Siracusa i finalment encara fou fet presoner en un atac nocturn i executat.

Agrigent es va declarar independent i el cap Deinòcrates, al capdavant d'un exèrcit d'exiliats i mercenaris, va dirigir una revolta. Però Agàtocles al seu retorn (307 aC) va signar la pau amb Cartago, es va aliar a Deinòcrates i va restablir el seu poder a Siracusa massacrant a tots els que se li oposaven. Els anys finals (301-289 aC) el seu poder estava fermament establert a Siracusa i bona part de Sicília.

Pirros d'Epir a Sicília[modifica | modifica el codi]

A la seva mort i durant uns 20 anys la guerra civil va assolar Sicília. Siracusa va quedar sota govern d'un dèspota anomenat Hicetes II, i Agrigent en mans del tirà Fínties. Aquest darrer va estendre el seu poder sobre diverses ciutats i es va apoderar de Gela, dependent de Cartago, que fou destruïda (i substituïda per una ciutat anomenada Fínties, que fou la darrera ciutat grega fundada a l'illa). El perill cartaginès va obligar a les ciutats a demanar l'ajut de Pirros d'Epir que era a Itàlia a la Magna Grècia. Pirros va arribar a l'illa el 278 aC quan Fínties ja havia mort i Hicetes dominava Siracusa sense oposició, i així es va poder dedicar a lluitar només contra els cartaginesos. Els seus èxits foren espectaculars, i va conquerir una ciutat darrere l'altra; va conquerir també Panormos i va assaltar les fortaleses d'Erecte i Erix (Eryx), però finalment va fracassar davant Lilibea. Finalment Pirros va abandonar l'illa el 276 aC.

Hieró II de Siracusa[modifica | modifica el codi]

Sense un líder sicilià al marxar Pirros, els siracusans van nomenar al general Hieró II. Els mamertins assolaven bona part de Sicília des de la seva base de Messana, i moltes ciutats foren saquejades. Hieró els va fer la guerra i finalment els va derrotar decisivament prop de Messana. La ciutat només es va salvar per la intervenció del general cartaginès Anníbal. El 270 aC Hieró va assolir el títol reial. Fou aliat cartaginès. Els romans esperaven un pretext per intervenir a Sicília i la demanda d'ajut dels mamertins els hi va donar l'oportunitat que esperaven, donant origen a la Primera Guerra Púnica (264 aC).

Primera guerra púnica[modifica | modifica el codi]

La guerra va durar 23 anys. Hieró va patir diverses derrotes contra els romans però el 263 aC va fer un pacte separat que li deixava la possessió de Siracusa i les dependències d' Acrae, Helorus, Netum, Mègara Hyblaea, Leontini, i Tauromenium. Hieró va restar lleial a la seva aliança fins a la seva mort. Agrigent fou ocupada pels romans el 262 aC i els seus habitants venuts com esclaus; els cartaginesos la van ocupar el 255 aC però els romans es van apoderar de Panormos (Panormus) i els cartaginesos van quedar reduïts a Erix, Lilibea i Drepanum. Lilibea va desafiar els atacs romans i el seu bloqueig va durar deu anys fins a la destrucció de la flota cartaginesa a les illes Aegates el 241 aC; a la pau amb Roma les darreres possessions cartagineses a Sicília foren entregades a Roma.

Província romana[modifica | modifica el codi]

Tota l'illa va quedar en mans de Roma excepte el regne de Siracusa, aliat romà. Es va crear la província de Sicília que fou la primera província romana, sota govern d'un pretor anyal.

El 218 aC en esclatar la Segona Guerra Púnica, el cònsol Semproni fou enviat a l'illa per vigilar una possible invasió d'Àfrica però va tornar per fer front a Anníbal. El 215 aC el net i successor d'Hieró, Jerònim de Siracusa, es va passar als cartaginesos. Hierònimos fou assassinat el 214 aC però els seus successors Adranòdoros, Hipòcrates i Epícides de Siracusa eren favorables també als cartaginesos. Marcel va assetjar la ciutat i com que no la podia prendre la va bloquejar (212 aC) i la va conquerir (començaments del 211 aC). Arquimedes, un savi local, va fer servir el foc grec i altres artilugis però no va aconseguir impedir la conquesta.

Conquestes finals a la Segona Guerra Púnica[modifica | modifica el codi]

Mentre altres ciutats gregues s'havien passat als cartaginesos i el 211 aC la guerra encara seguia; el general cartaginès Mutines dominava Agrigent i des allí atacava tota l'illa. Finalment Mutines fou induït a abandonar als cartaginesos i entregar Agrigent als romans i des llavors el cònsol Lavini va poder reduir les ciutats revoltades completant la conquesta el 210 aC.

La nova província i les revoltes d'esclaus[modifica | modifica el codi]

Aquesta vegada la província de Sicília s'estenia a la totalitat de l'illa. La seva riquesa en gra la feia una peça important per Roma. Es van crear noves explotacions i es van portar milers d'esclaus, i la població lliure va disminuir almenys proporcionalment.

El 135 aC els esclaus es van revoltar. La revolta es va iniciar a Enna, a la hisenda de Damòfilos, dirigida per un esclau siri de nom Eunus, però es va estendre a tota l'illa amb 200000 homes revoltats; Eunus va derrotar els exèrcits enviats pels pretors romans i el 134 aC es va haver d'enviar al cònsol Fulvius Flaccus; després de dos anys de lluita, el 132 aC es van poder ocupar les places fortes de Tauromenium and Enna (cònsol P. Rupilius) i finalment la rebel·lió fou dominada. Es va establir una comissió de deu membres dirigida per Rupilius per analitzar les causes de la revolta i de la seva magnitud, i es va establir un nou codi de lleis intern de Sicília.

Al cap de menys trenta anys (103 aC) una segona revolta dirigida per Salvius i Athenion va durar tres anys i va rebutjar els exèrcits de tres successius cònsols fins que M. Aquilius els va derrotar el 100 aC, el que demostrava que les mesures preses el 132 aC no foren adequades o suficients. La riquesa en gra va permetre a l'illa recuperar parcialment la prosperitat almenys aparent.

Administració de la província romana de Sicília[modifica | modifica el codi]

La província era governada per un pretor o un propretor assistit per dos questors un resident a Siracusa i un a Lilibea, un per la part de la província dominada primer i un per la part dominada més tard. Tenia 60 ciutats municipals, de les que tres eren aliades (Messana, Tauromenium, i Netum) és a dir nominalment independents, cinc eren exemptes de tributs i lliures (és a dir no pagaven ni estaven sotmeses als magistrats romans), i la resta eren municipis ordinaris que tenien magistrats locals i pagaven un dècima part del producte; judicialment tenia alguns convents però no se sap quants, si be amb seguretat ho eren Siracusa, Agrigent, Lilibea, i Panormus.

El 73 aC fou nomenat pretor Verres que va governar tres anys. El govern de Verres fou pitjor que totes les guerres, i amb les seves exaccions abusives va provocar la ruïna de milers de propietaris, va saquejar els temples, i va posar les bases per la futura pobresa.

Sicília durant la darrera part de la república[modifica | modifica el codi]

Sicília fou primer partidària de Gneu Pompeu a la guerra civil però després el pretor Curió la va ocupar amb quatre legions. Juli Cèsar i va passar de camí cap a l'Àfrica. A la mort de Cèsar va quedar en mans de Sext Pompeu que controlava la flota i podia desafiar a Octavi. La pau de Misenum li va garantir la possessió (39 aC) juntament amb Sardenya i Còrsega, però la victòria final d'Agripa a Naulocus (36 aC) el va obligar a abandonar l'illa en mans d'Octavi i refugiar-se a l'orient. Durant el domini de Sext Pompeu les exaccions van tornar a ser freqüents. August va intentar la recuperació de l'illa enviant alguna colònia(Tauromenium, Catana, Siracusa, Thermae, i Tindaris) però van tenir poc efecte. Estrabó descriu l'illa en estat de forta decadència amb poques excepcions. Algunes ciutats van desaparèixer i altres van esdevenir llocs pocs importants, i l'interior va quedar com a terra de pastura i despoblat.

Sicília durant l'Imperi[modifica | modifica el codi]

Sota August Sicília fou una província assignada al Senat romà governada per un procònsol. Al segle IV va passar a dependre del Vicarius Urbus Romae i governada per un consularis.

Plini esmenta que al seu temps només els habitants de Messana tenien ciutadania romana. Centúripa, Netum, i Segesta tenien dret llatí, i la resta (menys les colònies) eren ciutats estipendiaries (tributaries).

Sota l'Imperi es parla molt poc de Sicília. En el regnat de Gal·liè es va produir una revolta d'esclaus que sembla fou reprimida ràpidament. La importància del gra d'Àfrica i Egipte va fer perdre importància al gra de Sicília.

Alta edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Alaric I va intentar creuar a Sicília però va morir quan era al sud d'Itàlia. Genseric, rei dels vàndals, que posseïa una flota, va poder envair l'illa i la va dominar per uns anys però en foren expulsats pels ostrogots que la van conservar fins que el 535 la va ocupar el general bizantí Belisari, i va romandre en poder de Bizanci fins a la conquesta àrab.

Els àrabs van ocupar Mazara, a l'oest, el 827, i es van apoderar d'Agrigent. Messana fou ocupada el 831, i Panormos el 835. Siracusa no fou ocupada fins al 878. Al segle XI els bizantins van iniciar la reconquesta amb ajut dels normands, però Robert Guiscard el 1061 va iniciar la conquesta de l'illa pel seu compte i al cap d'un temps la va reduir.

Rius de Sicília[modifica | modifica el codi]

  • Symaethus
  • Chrysas
  • Adranus
  • Acesines (o Asines)
  • Himera (del sud)
  • Halycus
  • Hypsas
  • Anapus
  • Cyane
  • Motychanus
  • Hirminius
  • Hipparis
  • Oanus
  • Gela
  • Acragas
  • Camicus
  • Selinus
  • Mazara
  • Achates
  • Porpax
  • Telmessus
  • Crimessus o Crimisus
  • Orethus
  • Eleutherus
  • Himera (del nord)
  • Monalus
  • Halesus
  • Chydas
  • Timethus
  • Helicon
  • Phacelinus
  • Melas
  • Onobalas
  • Acis
  • Amenaus
  • Terias
  • Pantagias
  • Alabus
  • Cacyparis
  • Erineus
  • Asinarus
  • Helorus

Ciutats de Sicília[modifica | modifica el codi]

Referència[modifica | modifica el codi]

  • W. Smith, Dictionary of Greek and Roman Geography, 1854