Història d'Àfrica

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Estats de l'Àfrica precolonial.

L'Àfrica és un continent amb una història que es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a la prehistòria i les primeres civilitzacions, amb l'auge d'Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència.

La història d'Àfrica comença amb el sorgiment dels primers homínids fa uns cinc milions d'anys i s'estén fins als nostres dies. El període històric de l'Edat Antiga a l'Àfrica inclou l'aparició de la civilització egípcia, el posterior desenvolupament de les societats fora de la vall del Nil i la interacció entre elles i les civilitzacions de fora d'Àfrica. A finals del segle VII l'Àfrica del Nord i l'Àfrica Oriental van ser fortament influenciats per l'expansió de l'islam, propiciant l'aparició de noves cultures, com ara els pobles suajili. Això també va incrementar el tràfic àrab d'esclaus, que no culminaria fins al segle XIX.

La història africana precolonial s'enfoca en l'època que transcorre entre començaments del segle XVI, caracteritzada pel trasllat de grans quantitats de pobladors africans en qualitat d'esclaus al Nou Món, fins a l'inici de la disputa europea per Àfrica. El període colonial africà va transcórrer des de finals dels anys 1800 fins a l'adveniment dels moviments independentistes el 1951 quan Líbia es va convertir en la primera colònia africana a aconseguir la seva independència. La història africana moderna ha estat plena de revolucions i guerres, comptant també, però, amb el creixement de les economies d'algunes nacions africanes al llarg del continent.

Els vells prejudicis contra els africans de raça negra han fet que fins fa poc la història africana fora narrada o representada de forma marcadament eurocèntrica o racista. La història africana ha estat un repte per als investigadors donada l'escassetat de fonts escrites en grans parts de l'Àfrica subsahariana, i també a causa de les opinions contrastants sobre el que és i no és africà. Algunes tècniques d'estudi com el registre de la història oral, l'arqueologia i la genètica, per rastrejar el moviment dels pobles, han estat crucials a l'hora d'escriure la història de diverses regions africanes que en el passat havia estat un misteri.

Prehistòria africana[modifica | modifica el codi]

Àfrica és el bressol de la humanitat, allà va sorgir el gènere Homo que va donar lloc a l'espècie humana. La domesticació dels animals va començar al voltant del Nil cap al 6000 aC i mil anys més tard va començar l'agricultura a la regió del Sahel, amb cereals i posteriorment el cafè. L'avança del desert va fer que les civilitzacions es concentressin a prop de l'aigua, envoltant el Nil (amb els egipcis) i la zona dels Grans Llacs, on destaquen els pobles bantus amb totes les seves ramificacions.

No hi ha una història escrita encara que ompli i satisfaci als africans. Segons es diu en les últimes exploracions paleontològiques i arqueològiques, els homínids ja existien a l'Àfrica fa almenys 5 milions d'anys. L'anatomia del seu crani era similar a la dels seus parents propers, els grans simis africans, però havien adoptat una forma bípeda de locomoció, la qual els atorgava un avantatge crucial, ja que els permetia viure tant en àrees boscoses com en la sabana en una era en què Àfrica s'estava tornant àrida, amb les sabanes superposant-se als boscos i selves.

Fa uns 3 milions d'anys diverses espècies d'homínids del gènere Australopithecus havien sorgit al llarg del sud, est i centre d'Àfrica. El següent gran pas evolutiu va ocórrer fa aproximadament 2 milions d'anys amb l'arribada d'Homo habilis, la qual es creu que va ser la primera espècie d'homínid capaç de fabricar eines. Això li va permetre a H. habilis començar a menjar carn. A la cacera, H. habilis no era capaç de competir amb grans depredadors, i seguia sent més presa que caçador, encara que probablement podia robar ous de nius i va poder haver estat capaç de capturar petits animals.

Fa 1,8 milions d'anys, Homo erectus va aparèixer per primera vegada a l'Àfrica, encara que de la mateixa manera ho va fer gairebé simultàniament en el Caucas (Europa Oriental). Alguns dels primers representants d'aquesta espècie seguien tenint cervells bastant petits i usaven primitives eines de roca, de forma molt similar a H. habilis. El seu cervell més endavant va créixer i H. erectus va acabar desenvolupant una tecnologia d'eines més complexa, de tipus acheulià. Possiblement van ser els primers grans caçadors. A més, Homo erectus va dominar l'art de produir foc, i va ser el primer homínid a sortir d'Àfrica, expandint-se per tot el Vell Món. També s'ha suggerit que Homo georgicus, un descendent d'Homo habilis, va poder ser el primer homínid i el més primitiu en viure fora d'Àfrica. No obstant això, molts científics consideren Homo georgicus com un membre anterior i més primitiu de l'espècie Homo erectus.

El registre fòssil mostra que Homo sapiens va poder viure al sud i a l'est d'Àfrica fa almenys 100.000 i possiblement 150.000 anys. Fa uns 40.000 anys va començar la colonització del nostre planeta pels éssers humans moderns amb la seva expansió cap a fora d'Àfrica. La seva migració és indicada per evidències lingüístiques, culturals i genètiques.

Al final de l'Edat de Gel (al voltant del 10.500 aC), el Sàhara s'havia convertit de nou en una fèrtil vall, i la seva població africana va tornar de l'interior del continent i de les muntanyes costaneres a l'Àfrica subsahariana. No obstant això, el clima cada vegada més sec i càlid va fer que per a l'any 5000 aC la regió del Sàhara s'anés tornant cada vegada més àrida. La població es va desplaçar fora de la zona dirigint-se cap a la vall del Nil, on van crear assentaments permanents o semipermanents. Va passar una recessió climàtica major, disminuint les fortes i persistents pluges a l'Àfrica central i oriental; des de llavors la condicions seques han prevalgut a l'est d'Àfrica.

Cultures prehistòriques[modifica | modifica el codi]

El fenomen internacional conegut com la cultura del got campaniforme va començar a afectar l'Àfrica nord-occidental. Anomenada així pels atuells de ceràmica de forma característica trobades en tombes, la cultura del got campaniforme està associada amb el sorgiment d'una mentalitat guerrera. L'art rupestre d'aquest període al nord d'Àfrica representa animals però també posa un nou èmfasi en la figura humana, equipada amb armes i adorns. La gent procedent de la regió dels Grans Llacs d'Àfrica es va assentar al llarg de la costa oriental del Mar Mediterrani per esdevenir els proto-cananeus, qui van dominar les terres baixes entre el riu Jordà, el Mediterrani i el desert del Sinaí.

Els grans imperis[modifica | modifica el codi]

El segon gran període, que abraça fins al segle XIX, està marcat per una gran diversitat de cultures, que van formar imperis hegemònics a la seva zona d'influència. El gran desert del Sàhara parteix el continent en dues meitats, de les quals la superior va tenir molt contacte amb la mar Mediterrània i els seus pobles. Egipte i els nòmades que comerciaven entre diferents imperis van ser els únics punts de trobada dels dos mons.

La part de l'Oest va estar dominada per ciutats-estat independents, com les de Mali, els fulanis, songhais o ashantis. Els pobles bantus van continuar dominant el centre del continent, amb els zulus expandint-se cap al sud. Etiòpia i Mali van ser les dues grans potències continentals. Al nord van destacar Cartago (en eterna pugna amb Roma pel domini del món conegut), Egipte i després tots els pobles àrabs, que a partir de la islamització progressiva del continent des del segle VIII van formar una nova àrea cultural i política, molt lligada a la religió musulmana: el Magrib, que encara perdura.

Des d'abans del I mil·lenni a.C. s'havia iniciat a l'Àfrica Central, una important expansió bantu, probablement associada a l'expansió de certs cultius, que va alterar profundament la distribució genètica i lingüística de l'Àfrica negra. Donant-li una aparença similar a l'actual, on hi ha un oceà de pobles que parlen llengües nigerocongoleses quedant poblacions marginals que o bé parlen llengües no emparentades amb el bantu (llengües koisanes, sandawe, hadza) o tenen marcadors genètics bastant diferents dels bantus comuns (per exemple pigmeus).

L'expansió dels bantus es perllongaria durant els primers segles de la nostra era fins i tot després de l'arribada dels exploradors europeus culminant en la formació del regne zulu a l'Àfrica Meridional.

Segles VII al XVI[modifica | modifica el codi]

Al segle XI hi va haver una considerable immigració àrab, resultant en una gran absorció de la cultura berber. Fins i tot abans d'això els berbers en general havien adoptat la llengua i la religió dels seus conqueridors. La influència àrab i la religió islàmica es van adherir indeleblement al nord d'Àfrica. Juntes es van propagar cap al sud, a través del Sàhara. També es van establir fermament al llarg de la costa oriental, on els àrabs, els perses i els indis van establir florents colònies, com ara Mombasa, Malindi i Sofala, jugant un paper marítim i comercial anàleg a aquell exercit en segles previs pels cartaginesos a la costa nord. Fins al segle XIV, Europa i els àrabs a l'Àfrica del Nord ignoraven l'existència d'aquestes ciutats i estats orientals.

Els primers immigrants àrabs havien reconegut l'autoritat dels califes de Bagdad, i la dinastia aglabina, fundada per Aglab, un dels generals de Harun al-Rashid, a finals del segle VIII, va regnar com vassall del califat. No obstant això, al començament del segle X la dinastia fatimita es va establir a Egipte on El Caire havia estat fundat l'any 968 i des d'allà va dominar fins a regions tan llunyanes com la costa de l'oceà Atlàntic. Més tard sorgirien altres dinasties com l'Almoràvit i l'Almohade. Eventualment els otomans, els qui havien propiciat la caiguda de Constantinoble el 1453 i havien pres Egipte el 1517, van establir, entre 1519 i 1551, les regències d'Algèria, Tunísia i Trípoli (Líbia) (romanent el Marroc com un estat berber arabitzat independent sota el domini de la dinastia Sharifan, la qual va sorgir a finals del segle XIII.

Sota el domini de les dinasties prèvies la cultura àrab havia assolit un alt grau d'excel·lència, mentre que el proselitisme dels seguidors de l'islam van conduir a una considerable extensió d'aquesta religió al continent. Això es va dur a terme més fàcilment per l'ús del camell (introduït originalment a l'Àfrica pels conqueridors perses d'Egipte), el qual va permetre que els àrabs poguessin travessar el desert. D'aquesta forma les regions de Senegàmbia i el centre de Níger es van convertir en zones clau per al comerç transsaharià i l'intercanvi d'idees.

Expansió de l'islam[modifica | modifica el codi]

Article principal: Expansió de l'islam

L'islam també es va difondre a través de l'interior de l'Àfrica occidental, com la religió dels manses de l'Imperi de Mali (1235 - 1400) i molts governants de l'Imperi Songhai (1460 - 1591). Després del llegendari hajj de 1324 de Mansa Musa, Timbuctú es va tornar cèlebre com a centre d'ensenyament islàmic tenint la primera universitat de l'Àfrica subsahariana. La ciutat havia estat visitada el 1352 pel gran viatger àrab Ibn Battuta, la travessia a Mombasa i Quiloa (Kilwa) va proporcionar els primers coneixements encertats d'aquelles florents ciutats musulmanes dels suahili de les costes orientals africanes.

L'avanç àrab cap al sud va ser detingut per l'ample cinturó de densa selva, desplegant gairebé a tot l'ample del continent aproximadament al sud de la latitud 10°N, i el mateix que va bloquejar el seu avanç tal com el Sàhara ho havia fet amb els seus predecessors. La selva va evitar que sabessin de l'existència de la costa de Guinea i de la resta d'Àfrica que es trobava més enllà. Una de les últimes regions a caure sota el control dels àrabs va ser Núbia, la qual havia estat dominada per cristians fins al segle XIV.

Per un temps les conquestes musulmanes del sud d'Europa pràcticament van convertir a la Mediterrània en un llac musulmà, però l'expulsió al segle XI dels musulmans de Sicília i del sud d'Itàlia per part dels normands va ser seguida per descendents dels conqueridors de Tunísia i Trípoli (Líbia). Una mica després un fort comerç amb les costes africanes, i especialment amb Egipte, es va desenvolupar amb les de Venècia, Pisa, Gènova i altres ciutats del nord de la península Itàlica. A finals del segle XV la Monarquia Hispànica havia expulsat completament als musulmans, però encara en l'època en què els moros seguien a Emirat de Gharnata, el Regne de Portugal havia estat prou forta per portar la guerra cap a l'Àfrica. El 1415 un exèrcit portuguès va capturar la ciutadella de Ceuta a la costa mora. D'aquí en endavant Portugal va interferir repetidament en els assumptes del Marroc, mentre que Castella va adquirir molts ports al que avui són Algèria i Tunísia.

El Regne de Portugal, però, va patir una aclaparadora derrota el 1578 a la batalla d'Alcazarquivir, sent comandats els moros per Abu Marwan Abd al-Malik I Saadi de la llavors recentment establerta Dinastia Saadi. Llavors els espanyols havien perdut gairebé totes les seves possessions africanes. Els estats berberiscos, primàriament a partir de l'exemple l'expulsió dels moriscos de la península Ibèrica, van degenerar en meres comunitats de pirates, i sota la influència turca la civilització i el comerç van decaure. La història d'aquests estats des d'inicis del segle XVI fins a la dècada del 1820 es compon en gran part de gestes pirates d'una banda i d'inútils represàlies per l'altra.

Regnes del Sahel[modifica | modifica el codi]

El comerç d'or i d'altres matèries primeres, va propiciar la formació d'aristocràcies a la regió del Sahel africà, en què un sobirà centralitzava el comerç amb la costa nord d'Àfrica. Entre aquests imperis van estar l'Imperi de Ghana, l'Imperi de Mali, l'Imperi Songhai i l'Imperi Kanem-Bornu. Se'ls coneix col·lectivament amb el nom de regnes sahelians.

Regió dels Grans Llacs[modifica | modifica el codi]

A la regió dels Grans Llacs d'Àfrica a partir del segle XV van sorgir regnes ben organitzats i centralitzats com Bunyoro, Budanda, Rwanda i Burundi. El sorgiment d'aquests regnes es va deure a l'inici de l'ús del ferro a la regió i a nous cultius com la banana. Ambdues innovacions van permetre una millora dels rendiments agrícoles que va comportar un augment important de la densitat de població.

Exploració europea[modifica | modifica el codi]

Durant el segle XV Enric el Navegant, fill del Rei Joan I de Portugal, va planejar adquirir territori africà per Portugal. Sota la seva inspiració i direcció alguns navegants portuguesos van emprendre una sèrie de viatges d'exploració que van resultar en la circumnavegació d'Àfrica i l'establiment de la sobirania portuguesa sobre una gran quantitat de zones costaneres.

Les naus portugueses van envoltar el Cap Bojador el 1434, Cap Verd el 1445 i el 1480 la totalitat de la costa de Guinea era coneguda pels portuguesos. El 1482, Diogo Cão va arribar a la desembocadura del riu Congo, el Cap de Bona Esperança va ser envoltat per Bartolomé Díaz el 1488, i el 1498 Vasco da Gamma, després d'haver envoltat aquell terme, va explorar la costa oriental, desembarcant a Sofala i Malindi, i d'aquí va anar cap a l'Índia. Portugal va declarar la seva sobirania en el punt en què els seus navegants desembarquessin, però aquesta no va ser exercida a l'extrem sud del continent.

La costa de Guinea, sent la més propera a Europa, va ser la primera a ser explotada. Nombrosos forts europeus i establiments comercials van ser fundats, sent el primer d'ells São Jorge da Mina (Elmina), construït el 1482. Les principals mercaderies comercialitzades van ser esclaus, or, ivori i espècies. El descobriment europeu d'Amèrica (1492) va ser seguit per un gran desenvolupament del tràfic d'esclaus, el qual, abans de l'era portuguesa, havia estat un trànsit per terra confinat gairebé exclusivament a l'Àfrica musulmana. La naturalesa lucrativa d'aquest tràfic i les grans quantitats d'or luvial obtingut pels portuguesos van atreure a altres nacions a la costa de Guinea. Els navegants anglesos van arribar el 1553, i van ser seguits pels espanyols, holandesos, francesos i danesos, entre d'altres. La supremacia colonial al llarg de la costa va passar al segle XVII de Portugal als Països Baixos i dels holandesos en els segles XVIII i XIX a França i el Regne Unit. Tota la costa del Senegal a Lagos va ser dotada de fortes i "fàbriques" de les potències europees, i aquest panorama internacional va persistir fins al segle XX encara que totes les terres interiors de l'oest d'Àfrica s'havien tornat territori francès o britànic.

Al sud de la desembocadura del riu Congo a la regió de Damaraland (en el que avui en dia és Namíbia), els portuguesos a partir del 1491 van guanyar influència sobre els nadius, i ja a començaments del segle XVI a través dels seus esforços el cristianisme va ser adoptat en gran part del Regne del Congo. Una incursió de tribus de l'interior més tard aquest mateix segle va acabar amb el poder de l'estat semi-cristià, i l'activitat portuguesa va ser transferida en bona part cap al sud, fundant São Paulo de Loanda (avui Luanda) el 1576. Abans de la independència d'Angola el 1975, la sobirania de Portugal sobre aquesta regió costanera, excepte a la desembocadura del riu Congo, només havia estat desafiada per una potència europea, els holandesos, del 1640 al 1648 quan Portugal va perdre el control dels ports marítims.

El tràfic d'esclaus[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tràfic d'esclaus

El més antic tràfic africà d'esclaus extern va ser transaharià. Encara que fa molt ja hi havia hagut una mica de trànsit al llarg del Nil i molt poc a través del desert occidental, el transport de grans quantitats d'esclaus no va ser viable fins que es van introduir els camells provinents d'Aràbia en el segle X. En aquest punt, una xarxa transahariana comercial va ser establerta per transportar esclaus cap al nord. A diferència de les Amèriques, els esclaus a l'Àfrica del Nord eren principalment servents en lloc de peons, i un nombre de dones igual o major que d'homes va ser portat, les mateixes que en general eren emprades com a cambreres de les dones dels harems. Tampoc era poc comú convertir els esclaus homes en eunucs.

El tràfic d'esclaus a través de l'oceà Atlàntic es va desenvolupar més endavant, però acabaria convertint-se molt més gran i tindria un impacte molt més gran. La penetració en increment de les Amèriques per part de portuguesos, espanyols, anglesos, francesos i holandesos, entre d'altres, va propiciar una enorme demanda de mà d'obra al Brasil, Guaiana, el Carib i l'Amèrica del Nord. Els treballadors eren requerits per a l'agricultura, la mineria i altres tasques. Per satisfer aquesta demanda es va desenvolupar un tràfic transatlàntic d'esclaus. Els esclaus adquirits en aquelles regions de l'Àfrica occidental conegudes pels europeus com Costa de l'Esclau, Costa d'Or i Costa d'Ivori amb freqüència eren el desafortunat producte de les lluites entre els estats africans enemics. Els poderosos reis africans de la badia de Biafra podien vendre els seus presos internament o intercanviar-los amb els traficants d'esclaus europeus per béns com armes de foc, rom, teles i llavors. Cal destacar que els traficants europeus també realitzaven les seves pròpies caceres d'esclaus.

Conquesta europea[modifica | modifica el codi]

Exploradors europeus del segle XIX[modifica | modifica el codi]

David Livingstone, el primer explorador de l'interior d'Àfrica.

Tot i que les Guerres Napoleòniques van distreure a Europa de l'exploració d'Àfrica, hi va haver desenvolupaments significatius. La invasió d'Egipte (1798 - 1803) primer per part de França i després per l'Imperi Britànic va resultar en un intent de Turquia de recuperar el control directe sobre aquell país, seguit el 1811 per l'establiment sota el comandament de Mehmet Alí d'un estat gairebé independent, i l'extensió del domini egipci sobre l'est del Sudan (del 1820 en endavant). Al sud d'Àfrica la lluita contra Napoleó va portar al Regne Unit a prendre assentaments holandesos al Cap, i el 1814 la Colònia del Cap, la qual havia estat ocupada contínuament per tropes britàniques des del 1806, va ser cedida formalment a la corona britànica.

Mentrestant, canvis considerables s'havien produït en altres parts del continent, sent el més notable la invasió d'Alger per part de França el 1830. Aquesta acció va posar fi als estats berbers independents, l'obstacle més gran per l'estratègia francesa a la Mediterrània. L'autoritat egípcia va continuar la seva expansió cap al sud. La ciutat de Zanzíbar, a l'illa homònima, ràpidament va cobrar importància. Relats sobre un vast mar interior, i el "descobriment" el 1840 - 1848, per part dels missioners Johann Ludwig Krapf i Johannes Rebmann, de la muntanya Kilimanjaro i de Kenya, van estimular a Europa el desig de major coneixement.

Per mitjans del segle XIX les missions protestants van realitzar activitats missioneres a la costa de Guinea, a Sud-àfrica i en els dominis de Zanzíbar. Es duien a terme entre persones a qui els europeus coneixien poc. En molts casos els missioners es convertien en exploradors o agents comercials i de colonialisme. Un dels primers a intentar omplir els espais en blanc restants al mapa europeu va ser David Livingstone, que havia estat involucrat en les tasques missioneres des del 1840 al nord del riu Orange. El 1849 Livingstone va creuar el desert del Kalahari de sud a nord i va arribar al llac Ngami, i entre 1851 i 1856 va travessar el continent d'oest a est, donant a conèixer les grans vies fluvials de l'alt Zambeze. Durant aquestes travessies Livingstone "va descobrir", el novembre de 1855, les famoses Cascades Victòria, anomenades així en honor de la reina Victòria I del Regne Unit. A l'Àfrica, aquest salt d'aigua és anomenat Mosi-oa-Tunya ("fum que trona"). Entre 1858 i 1864 el baix Zambeze, el riu Shire i el llac Nyasa van ser explorats per Livingstone. Una meta primordial per als exploradors era localitzar el naixement del Nil. Les expedicions de Burton i Speke (1857 - 1858) i Speke i Grant (1863) van aconseguir localitzar el llac Tanganyika i el llac Victòria. Més endavant va ser demostrat que era del segon llac del que naixia el Nil.

Henry Morton Stanley, qui el 1871 havia tingut èxit en trobar i socórrer Livingstone, es va dirigir a Zanzíbar el 1874, i en una de les més memorables de totes les expedicions d'exploració d'Àfrica va circumnavegar els llacs Victòria i Tanganiyka, i endinsant més fins al riu Lualaba, va seguir el seu curs riu avall fins a l'Oceà Atlàntic, on va arribar a l'agost del 1877 i va demostrar que era el riu Congo.

Els exploradors també van estar actius en altres parts del continent. El sud del Marroc, el Sàhara i el Sudan van ser travessats en moltes direccions entre 1860 i 1875 per Friedrich Gerhard Rohlfs, Georg August Schweinfurt i Gustav Nachtigal. Aquests viatgers no només van augmentar considerablement el coneixement geogràfic, sinó que també van obtenir informació inavaluable respecte a la gent, els llenguatges i la història natural dels països que van visitar. Entre els descobriments de Schweinfurth hi va haver un que va confirmar les llegendes gregues sobre l'existència més enllà d'Egipte d'una "raça pigmea". Però el primer occidental a descobrir els pigmeus de l'Àfrica Central va ser Paul du Chaillu, qui els va trobar al districte d'Ogowe de la costa oest el 1865, cinc anys abans que la primera trobada de Schweinfurth amb ells; Chaillu va dur prèviament, com a resultat dels seus viatges a la regió del Gabon entre 1855 i 1859, el fer popular a Europa el coneixement de l'existència del goril·la, possiblement el simi gegant vist per Hannon el Navegant, i l'existència, fins a mitjan segle XIX, era concebuda com llegendària igual que la dels pigmeus d'Aristòtil.

Colonització i independència[modifica | modifica el codi]

Els europeus havien usat l'Àfrica com a font de matèries primeres i esclaus per a Amèrica durant tota l'Edat Moderna però a partir del segle XIX comença, amb l'imperialisme, la veritable colonització de l'Àfrica, amb el traçat de fronteres arbitràries que són la font de conflictes encara no resolts.

La descolonització va deixar països independents amb futurs desiguals. Molts d'ells tenen una forta dependència de l'ajuda exterior pel seu baix nivell de desenvolupament, amb fam i corrupció interna. La petjada de les cultures colonials, especialment la britànica i la francesa, és ben patent en la majoria d'Estats. Diversos intents d'unir les voluntats comunes (el panafricanisme) no han aconseguit eliminar la rivalitat entre antigues ètnies.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Collins, Robert O.; Burns, James M. (2007). A History of Sub-Saharan Africa. New York City: Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-68708-9.
  • Davidson, Basil (1991). Africa In History, Themes and Outlines. Revised and expanded ed. New York City: Simon & Schuster, ISBN 0-684-82667-4
  • Ehret, Christopher (2002). The Civilizations of Africa. Charlottesville: University of Virginia, ISBN 0-8139-2085-X.
  • Iliffe, John (2007). Africans: The History of a Continent. 2nd ed. New York City: Cambridge University Press, ISBN 978-0-521-68297-8.
  • Lye, Keith (2002). Encyclopedia of African Nations and Civilization. New York City: The Diagram Group, ISBN 0-8160-4568-2.
  • Martin, Phyllis M., and O'Meara, Patrick (1995). Africa. 3rd ed. Bloomington: Indiana University Press, ISBN 0-253-20984-6.
  • Page, Willie F. (2001). Encyclopedia of African History and Culture: From Conquest to Colonization (1500–1850). New York City: Learning Source Books, ISBN 0-8160-4472-4.
  • Shillington, Kevin (2005). History of Africa. Revised 2nd ed. New York City: Palgrave Macmillan, ISBN 0-333-59957-8.
  • Diamond, Jared M. (1999). Guns, Germs, and Steel: The Fates of Human Societies. New York City: W.W.Norton. ISBN 0-393-31755-2.
  • Stearns, Peter, ed. (2001). The Encyclopedia of World History: Ancient, Medieval, and Modern, Chronologically Arranged. Boston: Houghton Mifflin. OCLC 644651969.
  • This article incorporates text from a publication now in the public domain: Chisholm, Hugh, ed. (1911). Encyclopædia Britannica (11th ed.). Cambridge University Press.
  • Cheikh Anta Diop (1987). Precolonial Black Africa. Chicago Review Press.
  • Clark, J. Desmond (1970). The Prehistory of Africa. Thames and Hudson
  • Davidson, Basil (1964). The African Past. Penguin, Harmondsworth
  • Freund, Bill (1998). The Making of Contemporary Africa, Lynne Rienner, Boulder (including a substantial "Annotated Bibliography" pp. 269–316).
  • Reader, John (1997). Africa: A Biography of the Continent. Hamish Hamilton. ISBN 0-241-13047-6
  • Shillington, Kevin (1989). History of Africa, New York: St. Martin's.
  • UNESCO (1980–1994). General History of Africa. 8 volumes.
  • Théophile Obenga (1980). Pour une Nouvelle Histoire Présence Africaine, Paris
  • Worden, Nigel (1995). The Making of Modern South Africa, Oxford UK, Cambridge USA: Blackwell.

Cambridge History of Africa, Volume 1-5.

  • Falola, Toyin. Africa, Volume 1-5.
  • July, Robert (1998). A History of the African People, Longrove, Il.: Waveland Press, 1998.
  • O'Meara, Dan (1996). Forty Lost Years: The Apartheid State and the Politics of the National Party, 1948-1994, Athens: Ohio University Press; Randburg, Raven Press

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Àfrica Modifica l'enllaç a Wikidata