Història d'Albània

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa d'Albània

La història d'Albània com a estat independent comença després de les Guerres Balcàniques (1912-1913). Per aquell temps Albània era un país subdesenvolupat amb una mica menys d'un milió d'habitants dividits en tres grans grups religiosos i dues diferents classes socials: els que eren propietaris de la terra i defensaven els seus drets semifeudals, i aquells que no ho eren. Els primers sempre van tenir el control dels llocs de poder en el centre i sud del país, per tant esperaven mantenir els seus privilegis una vegada que Albània es fes independent. No obstant això, la majoria de la població havia començat a qüestionar aquesta situació. A més, gairebé tota l'aristocràcia terratinent professava la religió musulmana, així com la majoria dels oficials i funcionaris públics entrenats per l'administració de l'Imperi Otomà. En conseqüència la majoria dels llocs administratius, en tots els nivells, era manejat per albanesos de religió musulmana.

Edat antiga[modifica | modifica el codi]

El poble més antic conegut que va habitar l'actual territori d'Albània va ser el dels il·liris, dels quals els shqipëtars o albanesos són directes descendents, al sud estava la tribu epirota dels caonis; els grecs colonitzaren les costes i el sud del territori, que va quedar en gran part inclòs dintre de l'Epir. Freqüentment els il·liris efectuaven incursions als estats hel·lenístics de Molòssia, Peònia i fins i tot la Macedònia. L'any 35 aC els romans en van conquerir els llocs més accessibles i civilitzats i hi van formar les províncies de l'Illyricum i l'Epir, encara que els territoris més muntanyencs i remots mai van arribar a estar sota control de l'Imperi Romà, la qual cosa explica en gran manera la pervivència de l'idioma albanès. Sota els romans, Il·líria va conèixer una època de pau i prosperitat. La principal ruta comercial entre Roma i Constantinoble, la Via Egnatia, discorria entre Epidamnos/Durrës i Tessalònica. Els il·liris, igual que els grecs, van conservar la seva llengua i les seves tradicions durant el domini romà. Quan l'Imperi Romà va quedar dividit l'any 395 dC, els il·liris van ser assimilats per l'Imperi Bizantí. Durant els segles V i VI van confluir amb pobles itinerants com els visigots, huns, ostrogots; i van acabar sent veïns (al nord i a l'est) dels eslaus, que van assimilar en aquestes zones als il·liris o macedonis.

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Les àrees controlades abans per grecs i romans van passar després a ser part de l'imperi Bizantí, els territoris controlats pels bizantins van ser envaïts pels eslaus al segle VI i a aquests els van seguir els búlgars, que van annexar part del país a l'Imperi Búlgar del segle IX. Després va sorgir el Despotat de l'Epir, governat per prínceps d'origen grec. A finals de l'edat mitjana els turcs otomans van envair la península balcànica (1385), si bé Albània va resistir entre 1443 i 1468, principalment sota el lideratge de Gjergj Kastriot, acompanyat per l'ètnia albanesa dels mirdites. Va dirigir en nom dels albanesos les lluites conjuntes de serbis, búlgars, romanesos i altres pobles de la zona contra els turcs otomans, convertint-se en l'heroi nacional i una icona de la lluita contra l'invasor islàmic. Vivaldi li va dedicar una òpera a Skanderbeg amb el mateix nom. D'aquesta època daten els primers documents escrits en llengua albanesa, en alfabet ciríl·lic.

Albània va ser independent fins al 1479 (deu anys després de la mort de Gjergj Kastriot), però Turquia, després de ferotges matances, va assolir el control del territori, que va retenir fins al 1912. En aquest llarg període d'ocupació van succeir diversos fets determinants per a l'actual cultura albanesa: gran part de la població urbana es va exiliar, principalment al sud d'Itàlia (els arbëreshë), mentre que la majoria de la població que es va mantenir dins el país va ser convertida a l'islam al llarg dels set segles d'ocupació; després de la conversió a l'islam de gran part dels albanesos (en part per interès i supervivència), aquests es van convertir en un poble privilegiat i lleial a l'Imperi, aconseguint alts càrrecs en l'administració de l'Imperi Otomà (com els Köprülü, Ali Pasha de Tepelen o Mehemet Ali) i també com a forces de xoc que posseïen els turcs per mantenir el control sobre Grècia, Sèrbia, el territori de l'actual República de Macedònia i Bulgària. L'emigració de part de la població sèrbia de l'actual Kosovo va portar als albanesos a fer-se majoritaris en aquesta regió.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

El 1912, davant les successives derrotes que van sofrir els turcs als Balcans, Albània va obtenir de fet la independència, encara que es temia l'amenaça de l'expansionisme austríac i el dels estats veïns: (Itàlia, Grècia, Sèrbia, Montenegro). Entre 1914-1918, durant la Primera Guerra Mundial, l'empobrit territori albanès va ser camp de batalla entre les forces de l'Entente Cordiale i les dels autoanomenats Imperis Centrals. En acabar la guerra es ratificà el control serbomontenegrí sobre Kosovo i les zones de majoria albanesa de la Macedònia septentrional; Grècia va obtenir fins a la Segona Guerra Mundial el control de l'Epir del Nord, al mateix temps que deportava o obligava a l'hel·lenització les nombroses comunitats albaneses existents al territori grec clàssic (és a dir, al sud de la Línia d'Estrabó). El 1918, a Argiròpolis (malgrat que aquesta ciutat es trobava a la zona de control grec) es va proclamar la independència formal d'Albània, encara que l'«Albània independent» aviat va passar a ésser en la pràctica un protectorat italià sota el comandament inicial d'Ahmet Zogu.

Entre 1928 i 1943, doncs, Albània va ser una monarquia. Els reis foren:

Actualment el pretendent al tron és Leka II.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Monument i cementiri dels partisans a Tirana.

Alemanya ocupa Albània al setembre del 1943, mitjançant l'enviament de tropes aerotransportades a Tirana, abans que la guerrilla pogués prendre-la. Aviat, els alemanys obliguen a les guerrilles a retirar-se cap a les muntanyes i al sud del país i anuncien la seva intenció de reconèixer la independència d'una Albània neutral i organitzen un govern, una policia i un exèrcit albanès. Els alemanys van exercir un control menys ferri que en altres països ocupats i més aviat van tractar de buscar el suport albanès apel·lant a causes populars, com la permanència de Kosovo sota domini d'Albània. Això provoca que alguns dispositius de la Unió Nacional cooperin amb els alemanys en la lluita contra la guerrilla comunista i que diversos líders nacionalistes defensin certs aspectes del règim pro-alemany. Alguns col·laboradors albanesos, agrupats en la Divisió Waffen-SS "Skanderberg", expulsen als serbis que viuen a Kosovo.

El desembre del 1943, una tercera força de resistència anticomunista i antialemanya apareix a les muntanyes del nord i és coneguda com a Legalitat. Aquest grup és liderat per Abaz Kupi, i compta amb el suport de grups guerrillers GEG que es retiren del MLN després que els comunistes deixen de donar suport a la incorporació de Kosovo a Albània.

Mentrestant, els partisans comunistes es reagrupen i gràcies al suport britànic en armaments, obtenen el control del sud del país el gener del 1944. Al maig del mateix any, criden a un congrés de membres del Front d'Alliberament Nacional a Përmet, el qual escull un Consell Antifeixista d'Alliberament Nacional, que actua com un govern provisional albanès. Enver Hoxha és elegit cap del comitè executiu d'aquest consell i comandant suprem de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional. Per mitjans de juny del 1944, els comunistes derroten a les últimes forces de la Unió Nacional al sud del país, després de la qual cosa només troben una esporàdica resistència quan entren a la zona central i nord d'Albània a finals del juliol. Per la seva banda, la missió militar britànica insta els nacionalistes a no oposar resistència armada a l'avanç comunista, evacuant el líder de Legalitat, Abaz Kupi, a Itàlia.

Al novembre els alemanys es retiren del país i els comunistes no troben cap obstacle per conquerir Tirana. Un govern provisional, format un mes abans a Berat, comença a administrar Albània amb Enver Hoxha com a primer ministre. Entre les seves primeres directrius, Hoxha envia tropes comunistes a Kosovo per ajudar a les forces de Tito a combatre als nacionalistes albanesos. Amb la retirada alemanya, Kosovo és reincorporada a la República de Sèrbia de Iugoslàvia i la regió de Çamëria a Grècia.

Albània socialista[modifica | modifica el codi]

En finalitzar la guerra, Albània es troba en una complicada situació. Els forts llaços d'Hoxha amb els comunistes iugoslaus i el suport militar i diplomàtic del Regne Unit, garanteixen a Belgrad un rol important en la política albanesa de postguerra. Cal destacar que els aliats mai van reconèixer un govern albanès a l'exili o al rei Zog I, així com tampoc van plantejar la qüestió d'Albània o les seves fronteres a cap de les conferències celebrades en temps de guerra.

Tot i que no hi ha estadístiques fiables de les pèrdues albaneses a la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van calcular que uns 30.000 albanesos van morir, 200 pobles van ser arrasats, 18.000 cases van resultar destruïdes i gairebé 100.000 persones van perdre les seves llars.

Després del final de la Segona Guerra Mundial, el partit comunista, creat el 1941 sota la influència dels bolxevics, va prendre el control de l'estat albanès, sota el lideratge d'Enver Hoxha, qui havia combatut en la resistència, i proclamà la República Popular d'Albània. Durant algunes dècades sota el seu domini, Hoxha va establir i va trencar les relacions amb diversos estats socialistes. El país va estar aïllat, primer de l'Oest (l'Europa Occidental, l'Amèrica del Nord i Australàsia), si bé posteriorment Hoxha va fer una dura crítica a Khrusxov, va trencar relacions amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i va començar un acostament a la República Popular de la Xina. El 1985, va morir Enver Hoxha i Ramiz Alia va prendre el seu lloc. Inicialment, Alia va intentar seguir els passos de Hoxha, però els canvis a l'Europa de l'Est ja havien començat: Mikhaïl Gorbatxov havia aparegut a l'URSS amb noves polítiques (Glasnost i Perestroika). Els règims leninistes eren pressionats pels Estats Units (EUA) i Europa. Després que Nicolae Ceauşescu (líder comunista de Romania) fos executat en una revolució, Alia ratificaria el Tractat d'Hèlsinki (que havia estat signat per altres països el 1975), pel qual es comprometia a modificar la legislació en matèria civil. Van ser convocades eleccions pluripartidistes, que va guanyar el Partit Demòcrata el 1992, amb el 62% dels vots.

Albània democràtica[modifica | modifica el codi]

En les eleccions generals de juny de 1996, el Partit Demòcrata va intentar guanyar amb la majoria absoluta i va manipular els resultats. El 1997 el frau va implicar el govern sencer i van començar els avalots. Algunes ciutats van ser controlades per la milícia i per ciutadans armats. Aquest caos i rebel·lió va causar que el Partit Socialista guanyés les primàries de 1997. Des de 1990 Albània ha estat orientada cap a Occident, va ser acceptada al Consell d'Europa (1995) i ha demanat formar part de l'OTAN, amb la qual va signar el protocol d'adhesió el 9 de juliol del 2008. La força laboral d'Albània va seguir emigrant a la Unió Europea (UE) i a l'Amèrica del Nord. La corrupció dintre del govern s'està tornant cada vegada més notòria.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bushkoff, Leonard. "Albania, history of", Collier's Encyclopedia. vol. 1. NY: P.F. Collier, L.P, 1996.
  • Oxford Encyclopedic World Atlas 5th Edition, Ed. Keith Lyle, Copyright 2000, Printed in Spain
  • Rodgers, Mary M. (ed.). Albania...in Pictures. Minneapolis: Lerner Publications Company, 1995.

2003 U.S. Department of State Background Note of Albania

  • Afrim Krasniqi: The End of Albania's Siberia. Tirana 1998.
  • Afrim Krasniqi: Civil Society in Albania. Tirana 2004.
  • Afrim Krasniqi: Political Parties in Albania 1920-2006.Tirana 2006.
  • Antonello Biagini, Storia dell'Albania contemporanea, Bompiani, 2005

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Albània