Història d'Andorra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història d'Andorra està marcada per la llegenda què atribueix a l'emperador Carlemany la seva fundació. Segons aquesta tradició, cinc mil andorrans, a les ordres de Marc Almugàver, van ajudar els exèrcits de l'Emperador, situats al Pimorent i Campcardós per lluitar contra els àrabs. Carlemany en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805).

Si bé existeixen suficients proves de la presència de tribus a la zona des del paleolític, en realitat va ser lloc de pas per a romans i musulmans fins a l'estabilització dels Francs a l'edat mitjana, punt d'inflexió on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilització d'un règim feudal en el context de la Marca Hispànica comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Edat de Pedra[modifica | modifica el codi]

Paleolític Superior[modifica | modifica el codi]

L'origen de la població d’Andorra es remunta ben lluny. Com pràcticament tots els països del món, el primer rastre de població data de la prehistòria. El gènere Homo ja ha evolucionat i patit tantes transformacions que ara el darrer descendent, l’Homo Sapiens, ja viu a tots els continents. Tanmateix, només gosarà trepitjar sòl andorrà al final del Paleolític Superior just quan s’acaba el període glacial Würm; vist que abans del Paleolític Superior, Andorra estava coberta per una glaciació important que impedia la vida d'éssers humans.

Així, entrada aquesta època Andorra ja gaudia d’un clima temperat, amb vegetació, rius... i animals que ja treien cap. En aquest entorn apareix un grup de caçadors-recol·lectors provinents de l'Arieja (França) i del Segre (Catalunya) que aprofiten l'abric rocós de la Balma de la Margineda per establir-s'hi només durant l'estiu, cosa que fa de l'indret un campament estacional. L'Andorra del 10.000 aC era difícilment habitable durant les altres estacions. Les tempestes, neus i el mal temps els va allunyà durant l'hivern... Ara bé, a la Balma hi van trobar un bon camí per passar la frontera. Així, tot i que temporalment, l'indret es presentava com una bona connexió amb França i la Seu d'Urgell, fet que va transformar la Balma en pas obligatori, però no només. L'indret també era ideal per caçar ja que a Andorra el que no faltava eren isards (símbol d'Andorra), truites o cabres salvatges.[1]

La Balma de la Margineda se situa a Sant Julià de Lòria (una de les 7 divisions territorials d'Andorra) a 970 metres d'alçada per sobre del riu Valira (el riu més gran del país que recupera les aigües del Valira d'Orient i Valira del Nord). Les restes que s'hi han trobat d'aquests caçadors-recol·lectors són principalment arpons azilians utilitzats per a pescar truites i anguiles, puntes de dors microlaminars utilitzades per la caça amb llança, còndls gravats amb figures abstractes, que és una mostra artística d'estil azilià i micròlits triangulars utilitzats per a la caça amb arc.

Aquests objectes encara no són visibles per a cap turista, i és que el Govern andorrà encara té en fase d'esborrany el Museu de la Pau[2] que degut a la crisi del 2008 ha posposat el projecte.

Neolític[modifica | modifica el codi]

Amb l’arribada del Neolític, la Balma de la Margineda es deixa endur pels canvis exteriors que arriben, en aquest cas, gràcies als corrents fluvials del Segre i de l’Arieja. Per entendre aquests canvis cal recordar l'expressió utilitzada per l'arqueòleg marxista Vere Gordon Childe al 1930, "Revolució Neolítica", que no fa altra cosa que donar nom a una sèrie de nous descobriments que revolucionaran realment la vida d'Homo Sapiens. Sapiens descobreix, en efecte, l'agricultura, cosa que li permet abandonar la caça i sedenteritzar-se, domesticar animals, per tant, baixar els índex de mortalitat. Amb aquesta revolució segueix la construcció de petits pobles insípid a base de fang i una societat que comença a jerarquitzar-se, per tant, a desenvolupar creences. Les tombes amb pedres, a vegades colossals, com ara els megalítics en són una prova.

Així, en aquest context, s’ha trobat a la Balma formes arrodonides i simples de ceràmica, típiques de la Revolució Neolítica; és a dir, la Balma passa d’una vida nòmada a una de sedentària. S'hi ha constatat un augment de la població cap al VI mil·lenni a.C. (6000 a.C. fins 5000 a.C.) i la utilització de l'indret com a pleta per al ramat. No obstant això, la Balma serà abandonada cap al 6640 a.C. i el desenvolupament humà continuarà a la Vall del Madriu –avui parc natural declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO– i altres indrets d’Andorra.

Al Madriu, concretament, hi neix una Explotació Humana. Es tracta d’un campament permanent on l’agricultura encara és incipient i on es combina la caça i la recol·lecció amb l’explotació del medi. Els grups d’humans que hi vivien eren poc estructurats i la presència d’utillatge i ornaments exògens al medi reforcen la hipòtesi que s’intercanviaven amb grups del Segre i del Sud de França. La cabra, l’ovella i el bou hi són domesticats i les truites, les anguiles, els vegetals i el blat i ordi són l’aliment amb el qual viuen.

A Ordino (una altra de les 7 divisions territorials del país) i Sant Julià, cap al Neolític Mitjà i Final, tenim restes de possibles societats més complexes. Les tombes de Segudet (Ordino) i de la Feixa del Moro (Juberri, St. Julià) en són la prova. A l’enterrament amb aixovar de Segudet s’hi ha trobat una dona enterrada als 30-35 anys d’edat amb braçalets, polseres i tot un conjunt d’ornaments fets, en part, de ceràmica. La Feixa del Moro s’hi ha trobat enterraments en cista (caixes de pedra) de pobladors estacionals que ja coneixien l’agricultura, la ceràmica i que eren capaços de viure en cabanes. Segons les datacions de carboni fetes a ambdós llocs, la Tomba de Segudet dataria d’uns 4300 a.C. aproximadament i la Feixa del Moro d’uns 4930 a.C.

Edat del Bronze[modifica | modifica el codi]

Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'Edat del Bronze. Els gravats són més coneguts sota el nom "Roc de les Bruixes".

S’ha d’entendre que el descobriment de l’agricultura, ceràmica o ferro foren progressius i res va resultar ser descobert d’un dia per l’altre. Així, es pot entendre que mentre el Pròxim Orient experimentava canvis gegantins durant el Bronze, com ara l'aparició de la civilització Sumèria, l'antic Egipte,... Andorra encara vivia com al Neolític. En aquest context, mentre al 10.000 aC el Pròxim Orient ja cultivava, Andorra entrava al Paleolític Superior. Això es deu en part a l’aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica el per què els primers pobladors d’Andorra s’anaven adaptant molt lentament a la resta de territoris.

Per la qual cosa, el bronze a Andorra segueix amb una economia mixta i un predomini de la ramaderia sobre l’agricultura, però sempre combinant-t’ho amb caça i recol·lecció. El model d’hàbitat de petits poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i tot i les troballes metal·lúrgiques, la vida segueix un model similar a l’anterior. En aquest entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s’instal·len en 7 estacions diferents, empesos per la cerca de terrenys més aptes. Dites estacions s’assenten just per sobre del fons de la vall, al llarg de més de mig quilòmetre, entre Santa Coloma i Andorra la Vella (capital d'Andorra) i reben el nom d’Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més assolellat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d’Andorra la Vella. Es tractava d’una de les zones demogràficament més poblades d’Andorra, però no n’era pas l’única. De l’Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d’Enclar, però són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar amb les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualitzar cada jaciment amb claredat.

El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada a Prats, Canillo (una altra de les 7 divisions del país). Dins s’hi ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lactis, cereals i estramoni. Les anàlisis realitzades porten a considerar que pugui tractar-se bé d’un aixovar d’un enterrament o bé d’una fossa amb caràcter votiu. A Prats mateix també s’ha descobert un conjunt de gravats anomenat Gravats del Roc de les Bruixes, que els seus descobridors interpreten com un santuari de l’Edat del Bronze, cosa que suposa també algun possible poblat a les vores, però sobretot, indica ja les primeres traces d’escriptura, encara que rupestres, a Andorra (element característic del Bronze, veure'n més a escriptura cuneïforme).

Edat del Ferro[modifica | modifica el codi]

Zona d'Influència Grega

Cap al 750 a.C. al vell mig de l’Edat del Ferro grecs i els fenicis instal·len colònies a la Península Ibèrica (nom que designa Espanya, Portugal i Andorra). El sud té presència marcadament fenícia mentre que la part corresponent a Catalunya té presència marcadament grega. Un exemple clar és la presa d’Empúries i Marsella (França) com a colònies gregues. Aquesta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran d’aprendre a conviure amb els colons. Poc a poc els autòctons s’aculturitzen als nouvinguts i d’aquest procés sorgeix el poble Iber, creant l’anomenada cultura Ibèrica. El món Ibèric s’estenia en el litoral mediterrani des d’Andalusia fins al Llenguadoc (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d’Andorra també passen a ser ibers.

La prova més evident d’això és l’existència del terme Andosins per referir-se a Andorra. Els Ibers no eren un grup homogeni i existien diferents tribus. Cadascuna tenia el seu propi nom i els andorrans van passar a dir-se Andosins. A les vores conviuran ceretans, castel·lans, bargusis, autesans, indigets, sordons,... Una altra evidència d’aquesta cultura ibèrica a Andorra és la llengua ibèrica: l’iber, inclosa dins la família lingüística paleohispànica. Abans de la colonització romana, la Península Ibèrica era un nínxol de llengües.[3] S’hi parlava llengües indoeuropees (el celtibèric, el lusità,...), cèltiques (com el gàl·lic) i les anomenades “llengües aïllades”; ja que no se’n sap l’origen (és el cas del basc). Si ens fixem en la zona corresponen a Andorra, veiem que lingüísticament el país estava molt influenciat per l’iber i l’aquità. Es pensa que l’aquità donà el basc actual i els topònims andorrans venen d’aquest idioma: Ransol, Erts, Arans, Llorts, Canillo, Bixessarri, Aixovall, Certers, Nagol, Aixirivall, Juberri, etc.

D’altra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restes de ferro, bronze i ceràmica pròpies de l’Edat del Ferro a Andorra. Dites restes s’han trobat a quatre llocs precisos:

D’entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre ja que s’ha trobat d’un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l’Antuix s’hi ha trobat una tomba. El forn té una base circular d’un metre i una alçada de 88 centímetres. L’Antuix és un poblat a l’aire lliure, trobat l’any 1985, on s’hi a descobert molt material iber. Ara bé, la manca de restes i el fet que els habitants del país encara vivien com a l’edat anterior dificulta, un cop més, la datació del Ferro a Andorra i s’hauria de parlar d’una arribada del ferro molt tardana. És el cas d’una peça interpretada com a exvot o amulet que data del segle II aC. La peça és única a Andorra i es tracta d’un peuet fet de bronze trobat al Roc de l’Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap mena de context arqueològic, s’han trobat unes 17 monedes de bronze i argent que podrien associar-se, tot i que no se n’està segur, a la cultura ibèrica; dues de les quals són del Roc d’Enclar (a Andorra la Vella).

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

A Andorra degut a l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus la població que hi habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta, com ja s'ha explicat en l'Edat del Bronze (vegeu més amunt). Per aquesta raó es tenen molt poques restes de l’Imperi Romà i de la Cultura Ibèrica a Andorra. Tanmateix, el país també va ser objecte de la invasió romana amb els efectes que això comporta.

Les fonts de l’època romana esmenten la zona pirinenca com un espai únic i global que comprèn les actuals comarques de la Cerdanya, l’Alt Urgell i Andorra. Pels romans, els Pirineus tenien un interès estratègic militar i comercial. Andorra s'ha de situar en aquest domini com una marca de defensa.[4] L’existència d’una xarxa viària (en la qual trobem la Strata Ceretana, situada a Llívia) que travessa els Pirineus de nord a sud va fer que el país no quedés al marge de Roma. Andorra, dins d’aquesta xarxa, estaria comunicada directament amb la plana de l’Urgellet –seguint el Valira– a través d’una via natural que permetria l’arribada de mercaderies i persones.

Ruta d'Anníbal (en vermell) en direcció Itàlia i pobles ibèrics (en verd) que s'hi van oposar en batalla

La "submissió" d'Anníbal i Roma sobre els andorrans (Guerres Púniques):

L’enfrontament entre Roma i els cartaginesos d’Anníbal per la disputa del domini de la Mediterrània occidental fa evident la importància del Pirineu com a zona de pas i estratègia militar i comercial. L’any 218 a.C., a fi d’evitar les zones d’influència de la colònia grega d’Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d’Itàlia. Al mateix any, el general Corneli Escipió, al capdavant de l’exèrcit romà, desembarcava a Empúries amb l’objectiu de tallar el proveïment de l’exèrcit d’Anníbal i controlar els passos pirinencs. En aquest context, l’historiador grec Polibi, en relatar el pas d’Anníbal pels Pirineus, esmenta els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles sotmesos durant la travessa.

« Després d'haver dut a terme els esmentats preparatius durant l'hivern i d'haver garantit així la seguretat de l'Àfrica i d'Espanya, en ser el dia ficat, avançà amb noranta mil soldats d'infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergets, bargusis, aerenosis i andosins fins als Pririneus. Polibi, segle III aC. »

Ara bé, això no va ser probablement del tot així ja que el poble iber va ser un gran resistent a aquests invasions, segons poden explicar els diferents historiadors que s'han documentat. És a dir, en el decurs dels enfrontaments entre romans i cartaginesos, els ibers van tenir una importància, si més no, rellevant vist que van oposar resistència a l’exèrcit romà i cartaginès. Una prova d'això la tenim en el guerrer lusità Viriat que va lluitar contra Roma, d'igual manera que els andosins ho van fer contra Anníbal. Però, van acabar per sotmetre’s a Roma arrel de vàries revoltes. Amb la submissió dels pobles ibers es va donar per iniciat el conegut procés de romanització, que comporta, entra altres, la incorporació del llatí en la vida quotidiana. Avui en dia el llatí figura encara en l’escut d’Andorra “Virtus, Vnita, Fortior” (l'acció o la força unida és més forta, en català).

Restes arqueològiques:

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i altres materials d’època romana trobats a Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans al país ja a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels segles II i I a.C., en el procés de romanització, comencen a produir vi a la manera romana al Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Les restes demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d’un mosaic de propietats d’una vil·la situada a la plana de l’Urgellet on es traslladava el vi per a la seva comercialització. Els romans, en voler alguns productes de muntanya, van haver d’administrar el territori dels andosins. En aquest intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també anomenada Strata Confluetana) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. Al Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvetllat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III d.C., i les restes d’un recinte habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys d’edat el dia de la seva mort. Finalment, és té documentada l’existència d’una altra tomba o cupa romana a l’església de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementiri comunal d’Encamp), en què s’hi pot observar restes de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana a la Vall del Madriu, a prop del refugi d’Orris de Setut.

Invasió dels "bàrbars":

L'arribada migratòria dels pobles germànics va fer perillar l'Imperi Romà. En un intent per evitar que avancessin més del que ja ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en l'anomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilitzar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que poguessin fer front a la invasió. És en aquest context que es construeix al Roc d'Enclar, a Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una altra manera, el Castell d'Enclar). Aquest s'emmarcava en una primera línia de torres al peu de passos de muntanya que s'ajuntava a una segona línia de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Les restes trobades al Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres endinsades en un habitacle de 5600 m2 de mitjan del segle IV i V, però que va començar a ser abandonat cap al segle VI. Avui en dia aquest castell ja no existeix i només es poden trobar les bases de les torres que s'hi varen construir. Arrel del segon pariatge, el copríncep episcopal va haver d'enderrocar-lo com a part de l'acord que establia que cap dels dos coprínceps podia edificar una fortalesa a Andorra.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda)[modifica | modifica el codi]

Andorra esdevé visigoda un cop instal·lats francs i visigots.

L’inici de l’Edat Medieval comença amb la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, anomenats “bàrbars” pels romans, que es varen instal·lar al nord i est d’Europa durant el Ferro baixen cap a la mediterrània fugint dels huns, provinents de les estepes del nord d'Europa. Les tensions entre ambdós són tals que envaeixen Roma desestabilitzant-la i propiciant la seva caiguda. Vers l’any 395 Roma es va segregar en dos (Imperi d’Orient i Imperi d’Occident), incapaç de fer front als nouvinguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten l’últim emperador, Ròmul, l’any 476. L’Imperi d’Orient es converteix progressivament en Imperi Bizantí, mentre que l’altra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels francs i dels visigots, claus en la història d’Andorra.

Els Visigots envaeixen la península Ibèrica creant el Regne Visigot d’Hispània l’any 572, que s'estenia fins Narbona. Poc a poc van adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. A la Seu d'Urgell (Catalunya) hi instal·len una Seu Episcopal. Segons el Manual Digest Andorra va estar sota el domini visigot durant uns 200 anys. És en aquest moment en què es produeix la cristianització d’Andorra. L’emperador bizantí Justinià I, preocupat per recuperar l’esplendor del que fou Roma, avança i recupera el sud-est d’Hispània als visigots. Ara bé, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i després de l’Imperi musulmà que al 711 s’apodera d’Hispània creant l’Al-Àndalus. Andorra quedarà exempta d’aquestes invasions gràcies als francs.

Els Francs varen ocupar la Gàl·lia romana (avui França, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, Mònaco, part de Suïssa i d’Alemanya). Venien del Rin i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se amb Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, però, s’hi varen girar en contra. Clovis I, el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’aquest gir. Sotmet Roma a la batalla de Soissons (França) i després s’uneix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; tot això en contra dels visigots. És el cas de Clotilde de Borgonya (de confessió cristiana), neta del rei burgundi, amb qui es casa l’any 493. Després del casament combat contra els Visigots a Vouillé (França), i contra els alamans a Tolbiac. A Tolbiac (França) promet que si aconsegueix la victòria es converteix al cristianisme. Les dues batalles són un èxit i compleix la promesa. Andorra deixa de dependre dels visigots i es queda sota domini franc. El Papa de Roma decideix batejar Clovis a Reims (França) per honorar aquest acte. Així, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, París, que compartirà títol amb Constantinoble i Roma. Tot plegat dins la dinastia Merovíngia, nom que prové de l’avi de Clovis, Meroveu.

La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca)[modifica | modifica el codi]

Homenatge a Carlemany, estàtua situada a la parròquia de Canillo, lloc on suposadament va passar l'emperador per alliberar els andorrans dels sarraïns

A la mort de Clovis, el regne es reparteix entre els 4 fills d’aquests tal com l’imposa la tradició franca. No caldrà esperar gaire temps perquè els fills comencin a barallar-se sobre qui té més o menys dret o no a dominar tal o tal territori. S’entrarà doncs en un període de conflicte entre els successors d’aquests 4 fills fins a arribar a Carles Martell, fill de Pipí II, de la dinastia Carolíngia. Andorra va seguir dins del territori franc malgrat aquestes disputes. Però els musulmans estaven a prop i l’any 714 s’ataquen a Catalunya. Carles Martell decideix intervenir i al 732 els atura a Poitiers (França). Els musulmans es retiren i neix la Llegenda de Carlemany. Diu aquesta que Carlemany, net de Carles Martell, va fundar Andorra en reconeixement a l’ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns l'any 800, moment on el Papa de Roma corona Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany va entrar per Canillo a cavall i va expulsar els àrabs que es concentraven a Andorra. Això explica que a l’himne andorrà es faci referència a Carlemany com l’alliberador de la nació andorrana.

« El gran Carlemany, mon pare

dels àrabs em deslliurà,

i del cel vida em donà,

de Meritxell la gran Mare. (1r vers)


Princesa nasquí i Pubilla,

entre dues nacions, neutral;

sols resto l'única filla,

de l'Imperi Carlemany. (2n vers)

-> Himne d'Andorra

»

Ara bé, aquest relat no és altra cosa que una llegenda i no es pot provar que Carlemany alliberés Andorra dels sarraïns. Tanmateix, llegenda o no, el que sí és cert és que Carlemany accepta el tron l’any 768 en un moment on l’amenaça musulmana es feia cada vegada més seriosa. L’avançament ràpid de les trobes musulmanes cap a l’interior d’Europa va fer que els francs iniciessin la conquesta de les terres del sud dels Pirineus creant novament la Marca Hispànica. Si bé Andorra feia part de l'imperi franc, la presència musulmana als Pirineus feia que el país declinés més cap al costat àrab, que no pas franc. Quan Carlemany pren possessió del seient, divideix l’imperi franc en comtats, on hi fica al capdavant els comptes, i crea marques militars de defensa com ara la Marca Hispànica. Andorra serà per tant, un cop més, dins d'aquesta línia de de defensa militar però també dins del comtat d'Urgell. Això permeté al rei franc controlar molt millor l’imperi, sense necessitat de patir per les invasions. Els primers signes d’aquesta estabilitat va ser l’entrada en el “Renaixement carolingi”. Amb el temps, la figura de Carlemany ha anat prenent cada vegada més força a Andorra. D'uns fets no certificats en va néixer una llegenda, d'una llegenda un himne i avui encara el nom de Carlemany és ben present al país. L'any 2009 s'inaugurava el Centre Comercial Illa Carlemany, situat a l'Avinguda Carlemany i l'any 1953 s'inaugurava l'Hotel Carlemany (un hotel balneari construït amb granit i maó amb façana noucentista). Elements, que si bé no són rellevants, il·lustren la importància que aquest rei Carolingi té per Andorra.

Mort de Carlemany (l'Andorra catalana)[modifica | modifica el codi]

Independència dels Comtats Catalans i fragmentació de l'imperi franc[modifica | modifica el codi]
Panorama de l'Imperi franc després d'haver-se signat el Tractat de Verdum

L’any 814 quan mor Carlemany el seu fill, Lluís el Pietós, perd autoritat i es deixa dirigir pels bisbes. El regne està fragmentat, neixen principats, comtats independents i regnes. Per tal de girar la situació, dilapida el domini reial distribuint terres (feus) als comptes. Però, en lloc d’aconseguir allò que pretén, els comptes van prenent cada cop més força. Tolosa, per exemple, s'independitza. No és l'única, els comtats de la Marca Hispànica corresponents a l’anomenada Catalunya Vella (Rosselló, Empúries, Girona, Barcelona, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça) també ho fan. Es tracta de comptes no originaris de les terres que governen, però a la llarga passen de comptes forans a comptes naturals. Guifré el Pelós serà un d’aquests primers i amb la seva aparició neix Catalunya; motiu pel qual se’l considera com el fundador de Catalunya. Els Comtats Catalans en un principi reconeixen l’autoritat franca i, per tant, el rei franc. Això vol dir que Andorra entra dins dels Comtats Catalans, que alhora són dins de l’Imperi Franc. Però l’any 985 els Comtats Catalans decideixen trencar el vincle de vassallatge que els lligava al rei i s’independitzen. El motiu es deu a l’expedició musulmana d’Al-Mansur contra Barcelona. Els Comtes Catalans demanen ajuda al rei, però aquest no acut a ajudar-los (massa preocupat a fer la guerra contra els anglesos) i trenquen llaços: creen Catalunya. Andorra, integrada en el Comtat d’Urgell, quedarà doncs dins de Catalunya.

D’altra banda, la situació de la cort reial francesa no millora a unir el que en un futur esdevindrà França. Lluís el Pietós, reparteix les terres entre els seus fills: Lotari I, Lluís el Germànic i Pepí el Breu. Però, el fill de Lluís el Germànic, Carles el Calb, i ell mateix signen un acord –el Jurament d’Estrasburg– amb el qual decideixen jubilar en Lluís el Pietós tancant-lo dins d’un convent i imposar-se a Lotari I. Al 843 la baralla acaba amb l’Acord de Verdun (843) mitjançant el qual s’estableix el repartiment de l’imperi franc en 3 zones:

Amb aquest acord França se separa de Germània i aquesta es transforma en el Sacre Imperi Germànic.

Andorra dins de la Corona Catalana[modifica | modifica el codi]
Localització d'Andorra dins del Comtat d'Urgell, vassall del rei català

És en aquest context que dos senyors feudals van adquirint importància a Andorra. Es tracta del Comte d’Urgell i de Cerdanya, Sunifred I, i del senyor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles (situat a Anserall). Ambdós van absorbint progressivament les possessions dels pagesos d'Urgell a través de pactes de vassallatge i compravenda de feus fins a exercir un verdader domini. Mentre el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d’Urgell, aquest rep per part del rei Carles el Calb l’any 843 el territori que avui es coneix com a Principat d’Andorra en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els normands. Durant els segles IX-X els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de la corona catalana, cosa que vol dir que Andorra quedarà sota el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perquè la presència musulmana al sud i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils van fer que els comtes d’Urgell es despreocupessin de les seves possessions als Pirineus. Així, a patir de la fi del segle X fins al segle XII, els comtes d’Urgell van traspassant les seves possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per exemple, al 988 Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a L'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del Comtat de Cerdanya i Berga. L’any 1133 el darrer compte d’Urgell, Ermengol VI, cedeix al bisbe Pere Berenguer i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,[5] des del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles en amunt, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous; és a dir, li cedeix Andorra i les seves possessions als Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una senyoria jurisdiccional, i les seves relacions amb Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per exemple, rep tributs dels andorrans i dels altres territoris que posseeix, té control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenatge i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilitzar les terres per cultivar-hi.

Malgrat aquest acord, el primer document que fa referència a Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral de la Seu d'Urgell del 839, moment en què es va reconstruir dita catedral després de ser arrasada anys abans. La importància d'aquest document recau en el fet que per primer cop s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és a dir, les 6 parròquies que configuren els límits territorials d'Andorra:

Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell

Actualment, però, existeixen 7 parròquies després que Escaldes-Engordany obtingués la seva independència envers la parròquia d'Andorra la Vella l'any 1978. A més, les nomenclatures han evolucionat i avui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, però sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial.

El text original diu així: Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de Lòria i d'Andorra amb la de Santa Coloma, de la Massana i d'Ordino, d'Encamp i de Canillo, amb totes les seves esglésies i llurs possessions, grans o petites.

Baixa Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Les Cases de Caboet i Castellbò[modifica | modifica el codi]

Estàtua d'Arnalda de Caboet al Prat del Roure, Escaldes-Engordany

En renunciar als seus drets sobre Andorra, el comte Ermengol VI completa els esforços de la catedral d’Urgell de situar-se al capdamunt de les jerarquies feudals i amb una senyoria amb poders eclesiàstics, jurisdiccionals i territorials. Un poder, però, amb conseqüències ja que fou mal acceptat pels andorrans i cobejat pels senyors de Caboet i Castellbò. I és que hi havia ja conflictes amb els andorrans per una qüestió d’impostos o polítics i conflictes entre senyors veïns (en particular els comtes d'Urgell que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit) que volien constantment guanyar més territori; i les possessions del bisbe eren les més grans. Així s’opta per dues solucions,

  • L’any 1162 es va signar una Concòrdia amb el bisbe Bernat Sanç perquè els andorrans poguessin escollir uns batlles a canvi de “4 pernils, 40 pans i una mica de vi”. La primera Concòrdia no va resultar i se’n va signar una segona l’any 1176 amb el bisbe Arnau de Preixens que ampliava el pagament a “cent diners per cada dos anys”. Aquest nou conveni és important perquè el van signar els 838 caps de casa andorrans, fet que ha permès saber quanta gent viva a Andorra: 2300 persones.
  • A meitat del segle XI, no tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte i va infeudar Andorra a la família dels Caboet, és a dir, el bisbe va cedir una part de l’administració dels seus béns andorrans a canvi de protecció militar. Els Caboet tenien com a missió recordar l’autoritat de la catedral d’Urgell sobre Andorra.

El bisbe encarrega doncs la defensa amb un primer jurament de fidelitat d'en Guitard Isarn de Caboet l'any 1095, el seguiran Guillem Guitard el 1110 i Arnau de Caboet el 1159. A la mort d'Arnau de Caboet el seu testament, datat del 14 de gener de 1170, transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda de Caboet. Així, la situació es gira en contra del bisbe l’any 1185 quan l’única filla i hereva dels Caboet, Arnalda, es casa amb l’hereu del vescomtat de Castellbò, Arnau de Castellbò. El bisbe d'Urgell es preocupa per aquest traspàs, i és que els Castellbò no s’entenien amb el Bisbe, primerament, per motius religiosos. El bisbe era catòlic i els Castellbò càtars i el catarisme era un moviment religiós dualista considerat heretgia per l’Església Catòlica. En segon lloc, perquè els Castellbò ostentaven el domini territorial del bisbe. Ben aviat, els Castellbò intenten ignorar el vassallatge que deuen al bisbe i inicien un llarg període d’enemistats.

Un exemple d’aquestes enemistats ja comença amb la falsa Carta Pobla de Carlemany de l’any 805 que es va fer amb l’acord dels andorrans, i que hauria beneficiats els adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat els Castellbò.

Les Croades Càtars i la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Bandera occitana i símbol càtar.
Aquesta és la cara que presentava la corona catalana després de les successives conquestes.

Però la cosa no es queda aquí, l’Església catòlica promogué una croada contra els càtars a Occitània (la Croada Albigesa) en la qual va animar el rei de França i la noblesa francesa a prendre-hi part. Aquestes croades van tenir repercussions a Andorra, abans però és necessari fer un repàs pel conflicte.

El rei francès ja intencionada annexionar-se el Llenguadoc (sud-est de França), per tant, la croada albigesa li venia com l’anell al dit. Al capdavant de l’exèrcit catòlic hi trobarem Simó de Montfort que al 1209, i amb gran brutalitat, va conquerir Besiers i Carcassona (tots dos territoris del Llenguadoc). L’any 1213 Pere el Catòlic d’Aragó patí una gran desfeta contra els catòlics. Pere és catòlic, però intervé per protegir la Catalunya del Nord perquè a la llarga vol annexionar-la (un pla que va en contra del rei francès). Ramon de Tolosa és un rei tolerant, encara que ell hagi estat l'iniciador d'aquestes croades. Va enviar una carta al papa Innocenci III fent-li part de la preocupació que tenia sobre l'avançament de la religió càtar a Tolosa. Tanmateix, no farà gaire cosa perquè caiguin els càtars. Així, tant ell com Roger Bernat de Foix varen acudir a ajudar el rei d’Aragó. Però, malgrat aquests reforços, el catarisme va anar apagant-se ja que entre els segles XIII i XIV la Inquisició va sumar-se al cavall de batalla. El Papa va decidir ficar-la en marxa per eradicar les heretgies, i el catarisme n'era una. Molts occitans càtars varen fugir cap a zona catalana per protegir-se d’aquesta massacre. Castellbò fou un lloc d’acolliment.

Per entendre l’aparició de Pere d’Aragó cal traslladar-se a la història de Catalunya. L’any 1065 el comte d’Urgell jura fidelitat al comte de Barcelona. Aquest jurament és cabdal ja que aconsegueix que la resta de nobles catalans reconeguin el comte de Barcelona com a monarca, el que vol dir que esdevé rei de Catalunya. Amb el temps Catalunya es confedera amb Aragó creant la Corona catalanoaragonesa, o dit altrament, la Corona d’Aragó que vindria a ser el Regne Català. Cap al segle XIII aquesta corona porta a terme una expansió militar contra els musulmans. Aquest episodi és dels més recordats ja que en sortirà Jaume I el Conqueridor que annexionà Mallorca i València, i així fins a Pere el Gran i Jaume II. El resultat final és un reialme que ocupa els territoris que avui rebem com a nom Països Catalans. Andorra, com a integrant de la Catalunya Vella, també hi feia part. En aquest territori la llengua catalana gaudirà d’una promoció excepcional, serà de fet l’edat d’or del català.

Els Comtes de Foix[modifica | modifica el codi]

Les baralles entre el bisbe d’Urgell i els Castellbò es varen intensificar amb l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per explicar la irrupció dels comte de Foix a l’escena andorrana és necessari tenir en compte les estratègies matrimonials dels grans llinatges feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d’un dels més grans dominis del sud de França, l’estratègia era baixar els Pirineus fins a la corona catalana. Així, en plenes croades els Castellbò i els Foix s’alien contra els croats i protagonitzen 3 campanyes militars (al 1198, al 1202 i al 1205) en contra del bisbe d’Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i esglésies com ara la Catedral de la Seu d’Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condemna d’heretges al 1237 per part del bisbe d’Urgell. Però les campanyes varen seguir amb saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d’Arnau de Castellbò fins al 1239.

L’única filla que varen tenir Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolica encara més el conflicte. Ermessenda es casa amb Roger Bernat II de Foix l’any 1202. Si fins ara parlàvem de tensions, amb el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es va negar a autoritzar l’enllaç, però el comte d’Urgell aconsegueix que els dos homes renunciïn a una aliança matrimonial, el que dóna peu a continuar amb les cerimònies de vassallatge amb el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. En morir Ermessenda, aquesta deixa al testament (1229) que traspassa les seves possessions al fill, Roger IV. Així, Andorra i la resta de possessions dels Caboet i Castellbò, així com les aliances amb el bisbe passen directament sota els Foix. Roger IV de Foix decideix tenir 6 fills més, però en destaca un, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa amb Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la cerimònia.

El Pariatge de 1278[modifica | modifica el codi]

Monument commemoratiu del 7è aniversari de la signatura dels pariatges. Obra de Luigi Terruggi, 1978; situat a la Plaça de la Vall, Andorra la Vella.

Amb tot aquest poder, decideix no renovar el vassallatge que li deu al bisbe. L’any 1277 el comte de Foix ocupa la Seu d’Urgell i encapçala la Lliga dels Barons en revolta contra el rei d’Aragó ja que aquest entra a defensar el bisbe: és la guerra total!

Al 1278 el rei d’Aragó, Pere II, cansat del conflicte decideix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d’Urgell i rei del Comte de Foix (degut a les terres de Castellbò que estaven sota corona catalana) asseu Pere d’Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signin la pau. El 8 de setembre del 1278 és la signatura del primer pareatge (o pariatge) davant d’una vintena de testimonis, entre els quals personatges importants de l’època i un notari de Lleida, Arnau de Vall-Llebrera.

Un pariatge era un document que concedia la propietat d’un territori a dos senyors de maners igualitària. El del 1278 va ser escrit en un pergamí, en llatí, i pel mètode de carta partida, és a dir, es va escriure dos cops el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una línia havien de ser tallats pel mig, de forma que no és pogués falsificar. Cada part del document anava als dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariatge, a més, havia de ser aprovat pel Papa de Roma, i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l’època (aprovació papal i reial). El document esdevé clau per la història d’Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d’aquí, com un país de facto. Això explica que els mapes europeus indiquin ja Andorra com a tal a partir d'aquesta data. I és que com que el territori se’l repartien dos prínceps (el bisbe d’Urgell i el comte de Foix) amb els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins l’època contemporània.

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pariatge precisa, entre altres, que:

  • “la fi del litigi” que ha portat “molts i greus danys a les dues parts” i “gairebé indescriptibles mals”
  • el consenyoriu o propietat indivisa entre els dos senyors, és a dir, la figura de copríncep (dos prínceps) i el règim de coprincipat
  • lliurement de la quèstia, un tribut que els andorrans pagarien alternativament al bisbe (anys parells) i al comte de Foix (anys imparells). La quantitat del bisbe era fixa (4000 sous) mentre que el comte cobrava una quantitat fixada segons la seva voluntat, sense límit
  • la justícia la portarien uns representants dels coprínceps de manera conjunta, però si en l’exercici de la llei s’ha de posar multes, el bisbe se n’emporta 1/4 part i el comte 3/4 parts. El pariatge parla de l’establiment d’un Veguer, nomenat pel comte de Foix, i d’un Batlle, nomenat en nom del senyor feudal, el que queda molt incert
  • en el servei militar, tots dos tenien dret d’Host (exèrcit regular) i de cavalcada (atacs ràpids a territoris veïns) i els andorrans havien d’acudir. El pacte exclou els enfrontaments entre els prínceps mateixos
  • i finalment es confirma l’alliberament de tres mals usos medievals sobre els andorrans: la intestia (si un súbdit no feia testament el senyor es quedava amb part dels seus béns), l’eixorquia (es penalitzava els que no tenien descendència) i la cugucia (multa per adulteri)

El Pariatge de 1288[modifica | modifica el codi]

Conjunt Medieval de les Bons, anomenat comunament Torre dels Moros on suposadament la reina favorita del rei sarraí s'hi banyava donant peu a que es parli "del bany de la reina mora".

Però deu anys més tard, la pau encara no s’havia aconseguit entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, entre altres motius, perquè en el pariatge el comte de Foix queda àmpliament afavorit quan resulta que precisament el que és pretén es un repartiment igualitari del que s’hi exposa. A aquest motiu, s’hi va afegir la reconstrucció i l’ampliació del castell del Roc d’Enclar (al costat de l’Església de Sant Vienç d’Enclar que també va donar nom el castell) que havia ordenat el comte de Foix. El bisbe considerava que l’existència del castell atemptava contra els seus drets. L’any 1280 el comte de Foix encapçala un altre cop una Lliga de Barons contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó. Vençut i capturat, haurà de renunciar al vescomtat de Castellbò. Però poc després s’uneix a la campanya portada pel rei de França contra Pere II d’Aragó, el que crea noves diferències amb el bisbe d’Urgell.

El segon Pariatge va ser signat, un altre cop en llatí, amb notari, l’escrivà Jaume Orig de Puigcerdà, i al 1288. En aquest es ratifiquen els punts de l’anterior i se n’hi afegeixen dos més:

  • l’edificació de fortaleses queden prohibides, el Castell del Roc d’Enclar s’ha d’enderrocar i per edificar una altra fortalesa caldrà l’acord dels dos coprínceps sense excepció
  • cada senyor nomena un notari o notaris que actuaran en nom i per autoritat dels dos senyors

I amb aquesta signatura s’aconsegueix la pau definitiva que portarà aquest sistema de coprincipat fins als nostres dies. El document restarà un dels més solemnes d’Europa ja que tindrà aprovació i ratificació papal i reial. D'ençà cap dels dos coprínceps ha volgut reconstruir cap castell, raó per la qual avui en dia Andorra no pot presumir de castell com sí ho poden fer els territoris veïns (ex.: Castell de Foix a l'Arieja). Tanmateix, sí que queden restes dels intents de construcció de castells abans dels pariatges. És el cas, per exemple, de la Torre dels Moros situada al poble de Les Bons (Encamp). Diu la llegenda que fou construït ja en temps d'invasió àrab i que l'esposa favorita del rei sarraí s'hi banyava, raó per la qual avui es parla del "bany de la reina mora". Ara bé, deixant la llegenda a part, sí que es pot apreciar una torre a Encamp que fou un principi de castell construït probablement per Arnau de Castellbò.

L’Edat Baixa Mitjana es converteix de sobte amb als pariatges en la consolidació del coprincipat, però també, en l’ostentació de la Corona d’Aragó sobre Andorra. En un moment de crisi financera i patrimonial, el rei català reclama i exigeix l’annexió d’Andorra (1334, 1365 i 1369), la percepció de la quèstia (1396 i 1397) i la prestació de serveis militars a la Guerra Civil Catalana (1462-1472). Malgrat aquests intents els coprínceps varen aconseguir mantenir separada Andorra de Catalunya i França. Amb el temps altres amenaces a la independència ha anat sorgint, concretament vingudes d'Espanya.

El Consell de la Terra[modifica | modifica el codi]

Al Consell General pel 7è centenari del 2n pariatge (Meritxell, 1988)

Mentrestant l’actuació i l’exercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organitzant-se en col·lectiu ja sigui per protestar en contra d’aquesta situació o per debatre dels afers comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).

L’any 1433 els coprínceps, tot desenvolupant el pariatge, creen Les Corts de Justícia i l’any 1364 els andorrans, mitjançant 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per protestar contra els abusos comesos pels veguers. És doncs d’aquesta manera que neixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és a dir, el segon parlament més antic d’Europa; la millor manera de defensar els interessos comuns davant dels consenyors. Fou proposat al 1419 per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Aquest, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet il·lustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se amb independència dels coprínceps, construint-se poc a poc com a nació. Dit altrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol mena, com ara la creació d’aquest parlament. Els segles XIV i XV estaran marcats així per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, però també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació d’un parlament).

El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els béns. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els béns comunals, podent exigir impostos com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent al país). El Consell de la Terra reunia els dos altres òrgans. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra només hi podien participar els “prohoms”, és a dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella època estem parlant d’uns 25 a 30 homes. En canvi, al Consell del Quart, s’hi asseient tots els caps de casa. Abans, però, la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l’agrupament de totes les parròquies. Va ser així fins a la proposició del Consell de la Terra. Aquesta va ser necessària ja que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles degut a les distàncies i males comunicacions.

La vida a Andorra durant l'Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Es pot dir que la vida a Andorra a l’Alta Edat Mitjana era molt dura. La població patia desnutrició general degut a una alimentació deficient. El clima dels Pirineus dificultava, i molt, la cerca de terreny conreable. La majoria dels andorrans eren analfabets, un element que no permet donar amb exactitud la quantitat de gent que hi vivia. Tanmateix, amb la signatura de la “Concòrdia” del 1176 s’ha pogut establir una població que oscil·lava entre 1700 i 2300 habitants.

La població es distribuïda en nuclis situats seguint les zones a prop de l’aigua i aptes per l’agricultura. Malgrat les dificultats climàtiques, bona part del terreny andorrà estava constituït per pastura i boscs, i l’agricultura era una de les activitats econòmiques més importants juntament amb la ramaderia. Es produïa cereals i vinya, raó per la qual trobem encara a dia d’avui molins d’aigua a Andorra (la Serra i Mola de cal Pal, Ordino; el Molí fariner del mas d’en Soler a la Cortinada; el Molí de Casa Guillem d’Encamp). La parròquia que posseïa més molins era St. Julià, seguida d’Andorra la Vella. En tots els rius i rierols es van construir durant els segles XI i X nombrosos molins d’aigua per moldre i convertir el gra en faria per fer el pa, que era l’aliment bàsic de la població.

A banda de l’agricultura i la ramaderia, les professions artesanals (teixidors o pelleters) i la metal·lúrgia van prenent cada cop més importància dins de l’economia andorrana cap al principi del Baix Medieval. Les fargues es van instal·lant progressivament fins a imposar-se com una indústria primordial per al Principat, contribuint a incrementar la població i reduir la pobresa. Així, trobem a Andorra 5 meners de ferro, principalment a Ordino, 2 ferrers, una primera farga i els primers ponts de comunicació (ex.: Pont de St. Antoni). Aquesta indústria va evolucionant fins incorporar el sistema de farga catalana. Les fargues i molins pertanyien als senyors feudals i els camperols estaven obligats a moldre el blat, pagar per fer-ho i col·laborar en la construcció dels molins. A mesura que va acabant el Baix Medieval, i que la població va en augment, els serfs deixen de pagar imposts (se’ls concedeixen “franquícies”) ja que els seus senyors els en dispensen pel fet de contribuir al repoblament (en surten les “carta pobla”). A més, gràcies al progrés econòmic que aporta la metal·lúrgia, molts serfs "compren" la seva llibertat. Cap al final del Medieval, aquesta actitud ha contribuït a que desapareguin els serfs i s'hagin instal·lat una societat que regnarà durant l'Edat Moderna constituïda de burgesos, clergats i nobles. A Andorra en concret aquest fenomen es tradueix en la cessió de privilegis administratius, econòmics i institucionals (vegeu-ne més a Consell de la Terra) als andorrans (amb els quals creen un parlament i comuns).

En quant a mentalitats i manera de veure la vida, la població andorrana estava altament marcada per la concepció catòlica del món. Com a Europa, l’Església tenia una importància cabdal dins de l’estructura social de les poblacions. La prova més evident d’això és la divisió del territori en parròquies, així com la construcció d’esglésies romàniques. La dona tenia un paper secundari, tal com l'exigia l'Església mateixa. La societat era masclista i poc igualitària. De fet, al Consell de la Terra només hi podien participar homes rics.

Primeres talles de Marededéu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mare de Déu de Meritxell

El creixement econòmic del principi del Baix Medieval, però, decau degut a un lleuger augment de la temperatura. Això provoca crisi als camps, però sobretot a les ciutats medievals. Endemés, les rutes comercials han portat la pesta negra i el comerç, i psicologia de la gent se'n veuen afectats. A tots aquests elements socioeconòmics, se n'afegeix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mitjan de segle XIII. Durant Baixa Edat Medieval el cristianisme pateix un segon cisma. Estem parlant dels Papes d’Avinyó que varen afeblir l’autoritat espiritual que tenia l’Església Catòlica sobre els fidels. La gent, desconcertada, cerca suport en les confraries, multiplicant els exercicis de pietat. La gent deixa de llegir els llibres religioses en llatí i es passa a llengües vernacles, com ara el català. Com que la gent no entén ni sap fer front a aquesta crisi econòmica i política, busca les respostes en la bíblia. Això farà que el fervor religiós vagi a més i poc a poc es va rendint culte a les Verge. A Andorra en particular, aquest culte s’arrelarà força bé. Avui hi ha un total de sis marededéus al país.

  • Marededéu de Canòlich
  • Marededéu d'Ordino
  • Marededéu del Remei de Sant Julià de Lòria
  • Marededéu de Santa Coloma
  • Marededéu de Pal

i la més important,

  • la Verge de Nostra Senyora de Meritxell

Neix el Romànic a Andorra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Art romànic andorrà

L’art romànic es considera com el primer estil artístic d’Europa durant el Medieval i apareix gràcies a un context favorable a mitjan del segle X en què es deixa enrere la inestabilitat per començar un procés de recuperació que es reflecteix en la demogràfica, economia i expansió religiosa. El papa Gregori VI contribueix en aquest procés mitjançant el desplegament de monestirs i temples. El terme romànic va ser adoptat pels erudits del segle XIX que van considerar les manifestacions artístiques d’aquesta època com deutores de l’art de l’Antiga Roma, ja que imiten elements romans. L’art romànic utilitza pintures murals sobretot a les naus, als absis i a les criptes.

Dins la península Ibèrica el romànic només s’implanta a la meitat nord, mentre que al sud s’imposa l’art islàmic. A Andorra les edificacions preromàniques són un reflex de la cristianització duta a terme pel bisbe d’Urgell i pel monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. La primera església preromànica construïda a Andorra fou l’Església de Sant Vicenç d’Enclar i data del s. IX moment en què Carles el Calb dóna al comte d’Urgell Sunifred I les terres d’Andorra. També és preromànica l’[[Església de Santa Coloma]] on, a més, hi destaquen les pintures murals que varen sortir del país al 1930 i recuperades pel govern d’Andorra el 2007. Aquestes caldria situar-les en el moment on Arnalda de Caboet es cada amb Arnau de Castellbò. Vers el segle on se signa la donació de les possessions del Comte d’Urgell, Ermengol VI, al bisbe d’Urgell, es construeixen també ponts romànics com ara el Pont de la Margineda o el Pont dels Escalls.

Aparició del català en terres andorranes[modifica | modifica el codi]

Gravat de Ramon Llull del segle XVIII

Es considera l'Edat Medieval com el bressol i desenvolupament de la llengua catalana. El canvi del llatí cap al català va ser lent i gradual, gairebé imperceptible, com qualsevol altra llengua que pren origen en una altra. Les generacions que s'anaven succeint mai van tenir la sensació de parlar una llengua diferent a la dels seus antecessors. Tanmateix, hi ha haver un tall però, com és el cas d'altres llengües romàniques (com ara el gallec, portuguès, castellà, francès, occità, italià, romanx o romanès), és difícil de dir quan va ser, sobretot si tenim en compte que malgrat la utilització de llengües vernacles a l'oral, el llatí va predominar en els texts durant molt de temps i només es comença a trobar texts escrits íntegrament en català cap al segle XII. Els historiadors i lingüistes parlen del període que va del segle VII fins al segle VIII com de canvis radicals, moment on ja s'aconsegueix fer una clara diferenciació entre el català i el llatí.[6] Poc a poc va sorgint un català preliterari que viurà del segle IX fins al segle XII. A partir d'aquest moment i coincidint amb l'expansió de la Corona d'Aragó, on de fet 85% de la població ja parla català, la llengua catalana s'implanta (a banda de Catalunya i Andorra) a València, la Franja d'Aragó, les Illes Balears, la Sardenya i finalment al Rosselló. Neixen el que coneixem avui amb el nom de Països Catalans. De fet, Andorra en tant que territori del Comtat d'Urgell és l'un dels llocs embrionaris del català. El país en tant que territori català -atès que s'integrava dins la Catalunya Vella- comença a donar senyals escrits en llengua catalana fins i tot abans del començament de l'expansió duta a terme per Jaume I. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això[7] ja que resulta ser el primer document en el qual ja es comença a notar, a través dels topònims, paraules amb fonètica catalana. Així, a Andorra el català ja es parlava i de fet avui dia es pot trobar encara, sigui en documents de l'època, sigui en les esglésies preromàniques, paraules, inscripcions, mots... en aquest català preliterari. Més endavant, el català es normalitza a través de normes gramaticals que devem a Ramon Llull. Aquesta normativització portarà ja una presència definitiva del català als escrits.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Segle XVI[modifica | modifica el codi]

La Pesta a Andorra[modifica | modifica el codi]

L'arribada de la pesta negra va ser la causadora de la mort prop de la meitat de la població europea. Fou una epidèmia característica del medieval, però també de l'edat Moderna. Els bizantins en van patir una, però, la segona que es va donar cap al final del medieval va ser devastadora.[8] Andorra, però, només va donar signes de contagi just al principi de l'edat Moderna. La malaltia va arribar a la frontera catalana l’any 1348 i a partir d’aquí es va estendre per Andorra. El 1652, per exemple, es va formar una reunió d’urgència, la Junta del Morbo, al Consell de la Terra per prendre mesures contra la pesta. L’any 1721 el Bisbe de Guinda dóna instruccions a fi d’evitar que l’epidèmia passés de Marsella a Andorra, i d’Andorra la resta de la península ibèrica Però no es té constància que la pesta d’aquest any trepitgés sol andorrà. Les epidèmies van ser les causadores d’una natalitat i mortalitat altíssimes al país. La situació era molt greu. L’any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix sol·licita cereals degut a la “misèria” que pateixen moltes famílies.[9]

Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França[modifica | modifica el codi]

Article principal: Comtat de Foix
Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra

El títol de copríncep que comparteixen el comte de Foix i el bisbe d'Urgell passarà per diverses mans al llarg de l'Edat Moderna del costat francès. El final d'aquest traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a París sota monarquia, monarquia parlamentària, dictadura o república. Degut al fet que els bisbes no es poden casar, el títol de copríncep del costat episcopal no variarà i seguirà en possessió de la mateixa persona.Tanmateix, és interessant veure la línia evolutiva dels successors fins al rei francès. Un cop el comte de Foix es casa amb els Bearn, els Foix ja comencen a pensar en altres casaments per tal d'eixamplar més el patrimoni. Aquesta ambició porta la darrera Bearn, Isabel de Foix, a casar-se amb Arquimbald de Grailly, que afegeix a les possessions de Foix la casa el comtat de Bigorra el 1415. Gastó IV, fill de Joan I de Bigorra, i vescomte de Narbona, es casa el 1436 amb Elionor I de Navarra, filla de Joan II el Gran rei d'Aragó i de Navarra, i futura reina de Navarra. El succeeix el seu nét Francesc Febus l'any 1479, i en morir, hereta la seva germana Caterina I, esdevenint reina de Navarra, comtessa de Foix i Bigorra, vescomtessa de Bearn i Castellbò. El 1484 Caterina I de Foix es casà amb Joan d'Albert, i així la casa dels Albert foren també coprínceps d'Andorra. El 1512 Ferran II el Catòlic conquereix la part sud de Navarra i, després, s'apodera del vescomtat de Castellbò i de les Valls d'Andorra. Malgrat la donació que l'any següent féu el rei a la seva segona muller, Germana de Foix, en dot vitalici transformat en perpetu per Carles V (1519 i 1523), els andorrans continuen essent fidels i pagant regularment la quèstia als reis de Navarra, comtes de Foix, segons es va establir als pariatges. Enric de Navarra, fill de Joana d'Albret i d'Antoni de Borbó, es converteix al catolicisme. És descendent de sant Lluís per branca paterna, cosa que li permeté ser reconegut per Enric III de Navarra i els estats-generals de Tours en virtut de la llei sàlica com a hereu legítim de la corona de França. L'any 1589, Enric de Navarra va esdevenir Enric IV, rei de França i de Navarra. Però no va ésser consagrat fins després de la seva abjuració l'any 1593. L'any 1607, Enric IV uneix a la corona els drets de consenyoria dels comtes de Foix[10][11].

Segle XVII[modifica | modifica el codi]

Segles XVIII[modifica | modifica el codi]

Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).
Departament del Segre (Département du Sègre)

A començament del segle XVIII, Andorra aconsegueix mantenir-se neutral en la Guerra de Successió Espanyola. El 1715, el bisbe d'Urgell, Simeó de Guinda, dicta diverses normes en què s'indicava als cònsols de les Valls d'Andorra no obeir cap ordre que no fos expedida pel rei de França o ell mateix, co-sobirans de les Valls d'Andorra, fets que asseguren aquesta actitud.

El 1748, Antoni Fiter i Rossell, doctor en dret i natural d'Ordino, recull els usos i costums d'Andorra en el Manual Digest. En aquest llibre hi ha transcrit tot allò que guardaven els arxius andorrans, començant pels documents de Carlemany i Lluís el Piadós.

El 1789 l'esclat de la Revolució Francesa col·loca Andorra entre dues potències, França i Espanya, contínuament enfrontades. Els revolucionaris francesos es van negar a mantenir el pariatge a causa del seu origen feudal i va quedar interromput, suspenent també les relacions amb els andorrans i la percepció dels seus tributs. Fou Napoleó qui, l'any 1806, restableix la tradició feudal i els drets de consenyoria de França sobre el Principat d'Andorra.

Andorra ha pogut mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el Departament del Segre.

L'any 1866, Guillem de Plandolit i d'Areny, noble i ric propietari, encapçala la "Nova Reforma", que fou acceptada pel bisbe Josep Caixal i Estradé el 14 d'abril del 1866. Aquesta reforma profunda de les institucions concedeix una participació més activa del poble en el govern del país. El "Consell General" es compondrà de 24 consellers que elegeixen els síndics. Tres anys després el copríncep francés Napoleó III va ratificar la reforma.

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Andorra la Vella, Parlament

Discreta modernitat[modifica | modifica el codi]

Fins al segle XX, Andorra ha estat un territori força aïllat, rural, amb condicions de vida molt dures i nul·la atenció per part dels seus coprinceps que mantenien un règim feudal amb institucions i lleis més pròpies de l'Edat Mitjana. El primer coprincep francès que va trepitjar el territori va ser Charles de Gaulle el 1967 (una espera de sis segles). És per això que alguns dels fets del primer terç del segle XX que destaquem, tenen una especial rellevancia.

  • 1914, construcció de la primera carretera que comunica Andorra amb la Seu d'Urgell. El 1933 es completà el traçat fins al Pas de la Casa, a la frontera amb França
  • 1928 el govern espanyol crea un servei postal amb Andorra. França ho farà tres anys després.
  • 1929 es creen les primeres instal·lacions elèctriques.
  • 1935 el Consell General acorda la concessió d'una emissora de ràdio: 'Ràdio Andorra'

Ocupació francesa[modifica | modifica el codi]

El 17 de juny de 1933, el Consell General, pressionat per unes manifestacions populars, acorda el sufragi universal pels andorrans, que fins aleshores estava limitat als caps de casa. El dret de vot s'establia als 25 anys. Les dones no varen tenir vot fins a 1970.

El Tribunal de les Corts va considerar aquesta decisió una desobediència als Coprinceps i va destituir el Consell General. No obstant això, els seus membres es neguen a abandonar el càrrec i continuen els aldarulls.

El president de la República Francesa, com a copríncep d'Andorra, a demanda del bisbe, va enviar el 8 d'agost, un destacament de la gendarmeria per tal de restablir l'ordre, acabar amb la resistència del Consell destituït i assegurar el normal desenvolupament de les eleccions.

El destacament, comandat pel coronel René Baulard, es retirava el dia 9 d'octubre de 1933.

Rei Borís I d'Andorra[modifica | modifica el codi]

El 6 de juliol de 1934, el rus Boris Skossyreff, amb la promessa de diners i millores a una Andorra rural i endarrerida, i amb el suport del membre del Consell General Sr. Pere Torres Riba, aconsegueix el suport de la resta de la cambra per a ser nomenat Rei d'Andorra. El 8 de juliol de 1934 es vota al Consell General i només un Conseller, Sr. Cinto, hi vota en contra. Aquest es trasllada al palau del Bisbe de la Seu, Copríncep d'Andorra, per comunicar la situació. França, per la seva banda, renuncia a qualsevol intervenció deixant com a vàlida la decisió del Consell General.

El 9 de juliol de 1934 es constitueix el Govern Provisional: el Consell General es converteix en parlament i s'anuncia la redacció d'una constitució. També es decreta l'absoluta llibertat política, religiosa i d'impremta.

El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola entra a Andorra i s'enduu Boris Skossyreff a Barcelona. El dia 23 de juliol, va arribar sempre detingut a Madrid,[12] des d'on va ser expulsat a Portugal.

Andorra i les guerres Europea i Espanyola[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil, de juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de Franco (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). Les tropes de Franco, poc després d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de 1939. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte. Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Durant la Segona Guerra Mundial, Andorra va romandre neutral. El 1944 un destacament de gendarmes alemanys sense acord amb el bisbe de la Seu i una agrupació de la guàrdia civil es van establir a Andorra, però no es produí cap enfrontament destacable entre les dues forces, que van restar al Principat fins al 1945.

El 18 d'octubre de 1943 es produeix l'execució per afusellament d'en Gastó, l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del cerimonial Andorrà aplicat en cas de pena de mort, original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital.

Evolució actual[modifica | modifica el codi]

En la dècada dels 60 del segle XX, es produeix un fort salt a la vida dels andorrans de la mà del comerç i el turisme. Es desenvolupen instal·lacions esportives per a la pràctica de l'esquí; es crea la Caixa Andorrana de Seguretat (1968); s'inaugura el servei telefònic automàtic; es rebaixa l'edat per a votar als 21 anys per homes i dones (1970); es crea l'Institut d'Estudis Andorrans (1976).

El 1973 es produeix la primera trobada dels dos coprínceps des del segle XIII, Georges Pompidou i el bisbe Joan Martí i Alanis. Des de les hores les trobades entre coprinceps ha estat freqüent.

A partir de 1980, és quan arriba la gran evolució política, legislativa i de presència internacional d'Andorra.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Andorra

Prehistòria i Edat Antiga:

  • Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra. Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança). 
  • Jordi Planellas. Història Digital d'Andorra. Aloma Editors.  2013.
  • Albert Villaró. Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra. Andorra. 

Edat Mitjana:

  • Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra. Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança). 
  • Jordi Planellas. Història Digital d'Andorra. Aloma Editors.  2013.
  • Guia turística Andorra de l'Agència Andorra Turisme, propietat del Govern d'Andorra
  • Guia Llocs Emblemàtics d'Escaldes-Engordany d'Andorra Turisme, iniciativa del Comú d'Escaldes-Engordany
  • Villaró, Albert. Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra. Editorial Andorrana, 2011. 
  • Garcia, Mireia. El Romànic a Andorra. Editorial Andorrana, 2011. 
  • Article publicat al Periòdic d'Andorra el 17 de juliol del 2014: "Història de les Bons", per Sofia Fabiola Masegosa a La Finestra Oberta.

Edat Moderna:

  • Llop Rovira, Marta. Govern d'Andorra. L'Edat Moderna a Andorra (S. XVII al XVIII). Editorial Andorrana, 1998, p. 8, 9 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 99920-0-185-2. 
  • Anne Doustaly-Dunyach. Le Moyen Âge, dix siècles d'ombre et de lumière. Milan Jeunesse, 2011, p. 218. ISBN 978-2-7459-4870-0. 

Prehistòria, Edat Antiga, Edat Mitjana, Edat Moderna i Edat Contemporània:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]