Història d'Andorra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Història d'Andorra
Història d'Andorra
Formació geològica
Període prehistòric
Període romà
Edat Mitjana
Alta Edat Mitjana
Baixa Edat Mitjana
Època moderna
Reforma i Contrareforma
Els Segadors
Segle XIX
Revolució Francesa
Entre absolutistes i liberals
La Qüestió d'Andorra
Segle XX
Primera Guerra Mundial
Del bucolisme a la revolució
Entre l'Estat català i Primo de Rivera
Guerra Civil
Segona Guerra Mundial
Andorra i el franquisme
Boom econòmic
Transició Nacional
Generació constitució
Segle XXI
Salt a la globalització
Transició energètica
Guerra antiterrorista
Crisi del paradís fiscal
Procés d'independència català i Andorra
Llista de coprínceps d'Andorra
Llista de caps de govern d'Andorra
Llista de síndics d'Andorra

La història d'Andorra està marcada per la llegenda què atribueix a l'emperador Carlemany la seva fundació. Segons aquesta tradició, cinc mil andorrans, a les ordres de Marc Almugàver, van ajudar els exèrcits de l'Emperador, situats al Pimorent i Campcardós per lluitar contra els àrabs. Carlemany en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805).

Si bé existeixen suficients proves de la presència de tribus a la zona des del paleolític, en realitat va ser lloc de pas per a romans i musulmans fins a l'estabilització dels Francs a l'edat mitjana, punt d'inflexió on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilització d'un règim feudal en el context de la Marca Hispànica comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.

Taula de continguts

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Els primers rastres d'homes a Andorra daten del Paleolític Superior, quan Andorra patia desgel perquè s'havia acabat l'últim període glacial (Würm). Abans d'això Andorra estava coberta per una glaciació que impedia la vida humana. Les primeres passes d'homes són doncs d'Homo Sapiens. Amb la desglaciació el clima s'escalfa amb les seves repercussions conseqüents. En aquest entorn apareix un grup de caçadors-recol·lectors provinents de l'Arieja i del Segre que aprofiten l'abric rocós de la Balma de la Margineda per establir-s'hi durant l'estiu. Havien trobat un passatge ideal entre Catalunya i França. Existeixen restes arqueològiques diverses que estan a l'espera de ser exposades.[1][2][3]

Cap al VI mil·lenni aC (6000 aC al 5000 aC) es constata un augment espectacular de presència humana a la Balma. Un fet que ens confirma que els recol·lectors-caçadors del Paleolític Superior han passat al Neolític. Per exemple, la Balma de la Margineda s'utilitza com a pleta per al ramat. Cap al 6640 aC aquesta població abandona la Margineda i es trasllada a la Vall del Madriu -avui parc natural declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO- on continua el desenvolupament humà. Destaquen tombes com la Feixa del Moro, tot i que situada a Ordino.[4][5]

L'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus va impedir que els canvis exteriors arribessin ràpid. Però hi van arribar i a l'Edat del Bronze es van notar canvis. Es continua amb una economia mixta i amb predomini de la ramaderia per sobre de l'agricultura, però sempre combinant-t'ho amb caça i recol·lecció. Però tot plegat evoluciona cap a hàbitats més elaborats, on es troben tombes amb rituals, ornaments i diversos metalls de bronze. Destaquen les restes del Cedre i de Prats. A Prats s'hi han trobat escriptures rupestres, popularment conegudes com a Roc de les Bruixes. És la primera forma escrita dels primers homes andorrans.[4][5]

A l'Edat del Ferro aquestes primeres comunitats s'integren al món ibèric. Andosins és la forma en com s'anomena la tribu que se situa a Andorra. És molt probable que parlés una llengua bascoide. Es pensa que els topònims andorrans vénen del basc, tot i barallar altres hipòtesis. Del món ibèric andorrà destaca la tomba del Grau de l'Antuix, el poblat iber de l'Antuix., els materials de ferro trobats al Roc de l'Oral, al Roc d'Enclar així com diferents monedes.[4][5]

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Article principal: Andorra durant l'Edat Antiga
Ruta d'Anníbal (en vermell) en direcció Itàlia i pobles ibèrics (en verd) que s'hi van oposar en batalla

El procés de romanització d'Andorra va venir molt tard. Els primers documents romans que parlen d'Andorra els trobem en el context de les Guerres Púniques. L'historiador grec Polibi, en relatar el pas d'Anníbal pels Pirineus, esmenta els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles sotmesos durant la travessa:[5][6]

« Després d'haver dut a terme els esmentats preparatius durant l'hivern i d'haver garantit així la seguretat de l'Àfrica i d'Espanya, en ser el dia ficat, avançà amb noranta mil soldats d'infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergets, bargusis, aerenosis i andosins fins als Pririneus. »
Polibi, segle I aC

Però els historiadors dubten d'aquesta submissió atès que el poble iber va ser molt resistent. Per exemple, a Lusitània Viriat va suposar un maldecap pels romans. Seria possible doncs que els andosins i altres ibers haguessin oposat resistència a aquesta travessa. Les restes arqueològiques, però, mostren que l'entrada de Roma a Andorra és tardana. Existeixen tombes, un recinte a Sant Julià de Lòria i l'aprofitament del Roc d'Enclar per fer-hi vi a la romana. Un cop els romans van aconseguir ocupar Hispània decideixen organitzar les rutes comercials del territori andosí. Andorra esdevé doncs una zona d'estratègia comercial. Els romans van millorar l'Strata Ceretana, situada a Llívia, per la qual un camí secundari portava els romans fins a Andorra. Amb el vi que s'hi produïa, després el traslladaven a la Seu d'Urgell per comercialitzar-lo.[5][6]

Cap al segle V aC Roma es veu sacsejada per l'ocupació del que ells anomenen els «bàrbars». Els pobles germànics fan que Roma decideixi militaritzar els Pirineus. Andorra, en aquesta estratègia, entra dins de la Marca Hispànica. L'objectiu era construir castells i ajudar-se de la barrera natural dels Pirineus per fer foragitar els nouvinguts. A Andorra s'hi construeix una torre de vigilància al Roc d'Enclar. És més aviat un castre.[5][6]

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Homenatge a Carlemany, estàtua situada a la parròquia de Canillo, lloc on suposadament va passar l'emperador per alliberar els andorrans dels sarraïns

Els primers «bàrbars» que ocupen Andorra són els visigots. Quan són expulsats cap a Hispània els francs ocupen la Gàl·lia romana. Des d'allà comença un període de guerres per conquistar tot el territori que avui va des de França fins a les fronteres poloneses. Andorra va ser també possessió franca, ja que quan Carlemany decideix invadir l'Al-Andalus crea novament la Marca Hispànica, en la qual es troba Andorra. La llegenda, però, diu que Carlemany va fundar Andorra en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns l'any 800. La llegenda també diu que Carlemany va entrar per Canillo a cavall i va expulsar els musulmans que es concentraven a Andorra. Això explica que a l'himne andorrà es faci referència a Carlemany com l'alliberador de la nació andorrana. Però la llegenda segueix sent llegenda. El que sí se sap, en canvi, és que el territori andorrà va formar part de la Marca Hispànica, que després esdevé la Catalunya Vella des d'on es formen els Països Catalans. Tot i així, la presència de Carlemany a Andorra és visible en avingudes i altres indrets susceptibles de tenir topònims que facin recordar l'emperador carolingi.[7][8][9][10]

A la mort de Carlemany els seus successors perden autoritat sobre el regne perquè es barallen per la possessió del territori, a més d'haver de fer front a les invasions vikinga, musulmana i hongaresa. El territori està dividit en comptats en els quals els seus comtes tenen cada cop més poder. Ben aviat desatenen el vassallatge que li deuen al rei carolingi. Per tot plegat l'imperi carolingi es fragmenta en petits regnes: el d'Occitània, Baviera, Catalunya,... Precisament la Marca Hispànica pateix transformacions que la porten a formar la Catalunya Vella. Andorra entra dins d'aquesta Catalunya Vella en tant que comtat d'Urgell. Els comtes catalans es veuen aviat assetjats per l'expedició Al-Mansur dels sarraïns. Andorra va ser objecte de ràtzies. Guifré el Pelós és el darrer comte de Barcelona, moment en què els altres comptes li reten homenatge fent-lo monarca. És a dir, l'expedició sarraïna fa que els Comtats Catalans demanin ajuda al rei franc. No ho fa, i els Comtats Catalans decideixen no renovar el vassallatge i tronen el comte de Barcelona. Neix la Catalunya Vella.[7][8][9][10]

És en aquest context que dos senyors feudals van adquirint importància a Andorra: el Comte d'Urgell i de Cerdanya, Sunifred I, i el senyor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Absorbeixen progressivament les possessions dels pagesos del Comtat d'Urgell. L'any 843 el comte d'Urgell rep per part de Carles el Calb el territori que correspon avui a Andorra. Els comtes d'Urgell consoliden el seu poder, mentre decreix el poder del senyor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. La fuita dels sarraïns de la Catalunya Nord fa que es despreocupin per les terres que tenen als Pirineus. És a partir de llavors que comencen a vendre les seves possessions al bisbe d'Urgell. L'any 1133 és la darrera cessió. Andorra queda en possessió del bisbe d'Urgell. És probable que la cristianització d'Andorra comencés en aquest moment atès que s'ha trobat la separació administrativa del territori andorrà (parròquies) en una Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell que data del 839.[7][8][9][10]

Baixa Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

La Catedral d'Urgell se situa al capdamunt de les jerarquies feudals gràcies a les compravendes efectuades amb els comtes d'Urgell. És a dir, té un poder amb conseqüències que aviat es faran sentir. Primerament perquè els habitants d'Andorra comencen a no voler pagar els delmes que li devien. El bisbe ha de signar dues concòrdies per tal d'apaivagar-los. En segon lloc perquè les possessions són cobejades per cases feudals dels voltants. Per solucionar-ho, el bisbe decideix passar un tracte amb la família dels Caboet. Infeuda la família Caboet, és a dir, els cedeix una part de l'administració dels seus béns andorrans a canvi de protecció militar.[7][8][9][10]

L'any 1185 aquest pacte es gira en contra seva. L'única filla i hereva dels Caboet, Arnalda, es casa amb l'hereu del vescomtat de Castellbò, Arnau. El bisbe d'Urgell no hi està d'acord perquè els Castellbò són càtars i perquè volen el seu patrimoni. Però el casament se celebra igualment. És l'inici d'una guerra entre el bisbe i els Castellbò que durarà durant tota la resta de l'Edat Mitjana. Conflicte que es trasllada a la casa dels Foix. Els Castellbò decideixen no retre el vassallatge al qual estan obligats i troben, tots dos, bisbe i Castellbò, l'ocasió d'afrontar-se durant les Croades Albigeses. Els Castellbò decideixen durant aquest conflicte casar-se amb els comtes de Foix. Els Foix també són càtars i, a més, volen posseir tota la Catalunya Nord. Les Corades Albigeses són l'ocasió ideal per començar l'expansió. El comte de Foix munta la Lliga dels Barons que saqueja Andorra i la Seu d'Urgell. El rei catalanoaragonès decideix protegir el bisbe d'Urgell. Però un cop acaben les croades el problema encara no s'ha resolt.[7][8][9][10]

És llavors quan el rei catalanoaragonès decideix obligar les dues parts a fer la pau. El comte de Foix proposa un pariatge. Un pariatge era un document que concedia la propietat d'un territori a dos senyors de manera igualitària, posant fi als litigis que podien tenir entre ells. El comte de Foix estava acostumat a redactar-ne. El pariatge del 1278 és molt important per a la història d'Andorra per diversos motius. Primerament, estableix la pau i Andorra passa a ser possessió de les dues parts de manera igualitària. En segon lloc, perquè estableix les relacions que han de tenir les dues parts entre elles i amb els seus súbdits. És a dir, estableix que els habitants d'Andorra han de pagar un impost (la quèstia) als dos senyors anualment i per anys imparells. Estableix com s'ha de fer justícia a Andorra,... En tercer lloc perquè estableix el sistema de coprincipat. És a dir, hi ha dos prínceps (el bisbe d'Urgell i el comte de Foix). Els dos han de demanar-se permís per fer qualsevol cosa l'un a l'altre, els dos tenen la mateixa autoritat i els dos manen sobre Andorra. Per últim, és important per Andorra, ja que a partir d'aleshores es considera que Andorra és independent. És a dir, el sistema de coprincipat ha permès al llarg dels segles que el territori andorrà fos inviolable. Cap monarca, dictador o president aconseguirà posseir el territori perquè l'autoritat recau sobre els coprínceps que, a més, s'han de posar d'acord sobre les accions a portar a terme.[7][8][9][10]

El pariatge és importantíssim perquè, a part de tot això, va ser signat per un monarca (el rei catalanoaragonès) i el Papa. El Papa era una autoritat a Europa. De fet, els portuguesos van demanar-li que els reconegués la independència, cosa que no va voler fer en un primer moment. Això ens demostra que el pariatge pren un altre sentit i és això el que permet la independència andorrana: el pariatge està ratificat per les dues personalitats més altes del feudalisme, rei i papat. Però poc després tornen les baralles entre el bisbe d'Urgell i el Comte de Foix. Aquest cop perquè el comte ha decidit construir un castre (petit castell) a Sant Vicenç d'Enclar (Roc d'Enclar). El bisbe veu aquesta construcció com una ostentació i violació del pariatge. Primerament perquè no ha demanat permís per fer-ho, segon perquè és una declaració de guerra. Tornen les baralles i els saquejos de la Lliga dels Barons. L'any 1288 se signa un segon pariatge (o pareatge) i la pau s'aconsegueix definitivament permetent que el sistema de coprincipat perduri fins als nostres dies. El segon pariatge ratifica l'anterior i prohibeix la construcció de castells a Andorra. Això fa que totes les construccions fossin enderrocades al país, raó per la qual Andorra no pot presumir de castells com sí que poden fer altres indrets (ex.: Castell de Foix).[7][8][9][10]

El Consell de la Terra, el romànic i el català[modifica | modifica el codi]

Gravat de Ramon Llull del segle XVIII

Que els coprínceps tinguessin sobirania sobre Andorra, això no vol dir que els seus habitants fossin uns súbdits fidels i domables. L'acció dels coprínceps es va manifestar tot després del segon pariatge i no per bé. És per aquesta raó que els andorrans comencen a organitzar-se per tal de posar fi a l'abús dels representants dels coprínceps (el pariatge estableix que els coprínceps poden fer-se representar) o dels coprínceps mateixos. És en aquest intent que es crea el Consell de la Terra, o sigui, el primer parlament andorrà i l'un dels més antics d'Europa. Fou proposat per Andreu d'Alàs l'any 1419 i consisteix en realitat en una representació de parròquies (la divisió administrativa del país). Dit d'una altra manera, és un parlament federat. El Consell de la Terra esdevé cabdal per al país perquè és la representació de la voluntat i sobirania popular. A mesura que s'avança en els segles, el Consell de la Terra esdevé la representació de la personalitat andorrana. Com a tal, representa la sobirania popular i la voluntat d'ésser. És mitjançant aquestes premisses que el Consell de la Terra actua sobre Andorra i contrarestant sempre la sobirania dels coprínceps que es veurà sempre qüestionada, sobretot amb l'aparició del nacionalisme i el concepte d'estat-nació al segle XIX. Paral·lelament, es munten els primes comuns i quarts (administració local).[7][8]

Article principal: Art romànic andorrà

Mentrestant, la cristianització es manifesta per tota arreu. Els andorrans comencen a desenvolupar una adoració especial a les verges. De totes les verges existents a Andorra la més important és la Verge de Meritxell, patrona del país. L'art romànic és una altra mostra de la cristianització del territori nacional. Paral·lelament, el llatí és abandonat a poc a poc per ser substituït pel català. Andorra és considerada, juntament amb la Catalunya Vella, com l'embrió del català. Quan Jaume I de Catalunya decideix iniciar l'expansió del seu regne convertint-lo en el que anomenem avui dia els Països Catalans, el català ateny la seva edat d'or. A Andorra aquesta edat d'or és palpable i visible. Per últim, els andorrans viuen malament. La població pateix desnutrició general, pateix les intempèries típiques d'un territori muntanyenc i és un poble totalment rural. S'ha calculat que a Andorra hi vivien uns 1700 a 2300 habitants. Però a mesura que avança la Mitjana Edat, l'agricultura i la ramaderia són complementades amb professions artesanals i amb la metal·lúrgia. Es construeixen fargues que adopten l'estil de farga catalana. Quant a mentalitats, la població està altament marcada per la concepció catòlica del món.[11] [7][12][13]

Vegeu també: Història de la llengua catalana

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

La societat andorrana de l'època moderna[modifica | modifica el codi]

Entrada del Museu Farga Rosell situat a La Massana

L'economia andorrana de l'època moderna creix entre els segles XII-XIV, trencant l'escenari de l'Edat Medieval. Es combina agricultura, ramaderia, indústria artesanal, metal·lúrgia i dos nouvinguts: el tabac i el comerç. La mortalitat i natalitat segueixen sent altes, però la població ha augmentat gràcies a l'activitat econòmica. El tabac és l'únic element que visivilitza les repercussions de les exploracions sobre Andorra. N'és l'únic. La fisiocràcia i el mercantilisme, característiques de l'Edat Moderna, tampoc tenen incidència sobre Andorra, llevat del comerç. El comerç introdueix companyies comercials i mercantils modernes.[14][15][16]

El tabac fa una especial aparició en territori andorrà, ja que els estats veïns intenten controlar-ne l'entrada vists els guanys que en trauen. La manca de fiscalització a Andorra va fer que el tabac comencés a produir-se i vendre de manera espectacular. La prohibició i intent de control per part d'Espanya i França va fer que nasqués el contraban, d'on moltes famílies andorranes en van treure un gran profit. Paral·lelament, i seguint amb el creixement puntual medieval, la indústria artesanal i metal·lúrgia arriben al seu cènit. Les fargues no paren d'obrir, s'explota la mena que es troba a les muntanyes, es multipliquen els molins fariners,... Obre la primera Confraria dels Paraires de Sant Pere de Màrtir. L'any 1606 el Consell de la Terra decideix controlar la germandat administrativament. Esdevé un gremi i una associació de caràcter social i cultural alhora. El comerç fa que comencin a muntar-se les primeres fires. Un punt, que com el tabac, provoca problemes amb els coprínceps. La insistència de la població representada pel Consell de la Terra fa que el bisbe cedeixi i autoritzi les fires. La d'Andorra la Vella esdevé una cita nacional. Avui transformada en dues fires, la segona amb caire capitalista.[14][15][16]

Tot plegat fa canviar la societat. L'organització social andorrana de l'època moderna tria l'estil de vida tradicional català basat en la casa pairal. És a dir, segons aquest sistema, hi ha un «cap de casa», amo absolut del patrimoni familiar que, en morir-se, passa a un únic hereter universal: l'hereu o la pubilla. Els altres germans o germanes han de marxar del sostre familiar. Poden emigrar a l'estranger o llogar-se com a mossos en una casa que no necessiti. Aquest sistema crea una societat estamental de dos tipus de població: els focs (cases pairals riques) i els casalers o poble menut (cases pairals pobres i de recent creació).[14][15][16]

D'altra banda, els moviments com el renaixement o el barroc, típics de l'època, no s'impregnen totalment en la societat andorrana. L'aïllament d'Andorra envers la resta de països fa que se segueixi construint i creant art romànic. Però, l'enriquiment econòmic fa que es comencin a crear retaules amb tocs barrocs i gòtics. Les esglésies són ampliades tot i mantenir un format petit. Malgrat això, l'arquitectura civil resta com l'expressió artística de l'època moderna per excel·lència a Andorra. La Casa de la Vall n'és una mostra.[14][15][16]

Per últim, la pesta també afecta Andorra. Això fa que s'intenti evitar els contagis a Andorra, però la manca de coneixements no pot evitar la proliferació de la malaltia. Es van tancar les fronteres com a mesura de protecció, pensant que les malalties circulen de frontera en frontera. És evident doncs que la societat andorrana mancava de coneixements científics.[14][15][16]

Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França[modifica | modifica el codi]

Article principal: Comtat de Foix
Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra

Mentre el títol de copríncep es mantingué en el bisbe d'Urgell, el de l'altre titular, el comte de Foix, passarà per diverses mans al llarg de l'edat moderna per la banda francesa, finalment, ostentat pel rei de França. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a París sota monarquia absoluta o parlamentària, dictadura o república.[17][18][19][20][21] Concretament, fins a arribar al rei de França, el títol passà de la filla de Gastó III de Foix, Isabel, al comtat de Bigorra pel seu casament amb Arquimbald de Grilly. La unió afegeix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra (Guerra Civil Catalana) per la successió del tron. Un cop Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa amb Elionor I de Navarra, filla del rei d'Aragó Joan II el Gran. Caterina I de Navarra es casa amb Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L'última Albert, Joana III, es casa amb la família Borbó, concretament amb Antoni de Borbó. El 1562 esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants a França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, però Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seva banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia així també la guerra de religió a Les Espanyes. Quan Francesc II de Valois puja al tron només té 15 anys i tres famílies nobles comencen a esbatussar-se pel tron prenent com a excusa la religió. Així, es forma a França la Lliga Catòlica. Arribats a Enric III de França i Valoisla corona francesa i catòlica té un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors suports en la monarquia espanyola, cosa que es tradueix pel reconeixement del cardinal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema amb aquest reconeixement és que el regne navarrès és protestant. S'inicia doncs la guerra entre Enric III de Navarra i Enric III de Valois. L'any 1589 finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança mitjançant la qual el navarrès esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc després Enric III de Valois i de França és assassinat. La noblesa francesa es baralla doncs per la coronació perquè l'hereu legítim és protestant. El 1593 s'ha de convocar els Estats-Generals alhora que Enric III de Navarra decideix convertir-se al catolicisme. La conversió fa que la noblesa francesa l'esculli com a rei, heretant d'aquesta manera el títol de copríncep d'Andorra vist que el seu pare, Antoni de Borbó, havia heretat el títol a través de la seva dona, Joana III dels Albert. Finalment l'any 1594 el rei navarrès pren el títol de rei de França sota el nom d'“Enric IV de França”. Els andorrans van cobrar protagonisme en aquests estats-generals, ja que es van negar que el governador de Foix intervingués en els afers andorrans, per molt que fos en nom del rei, considerant que el rei era l'únic senyor a qui tenien. L'any 1618 el Consell francès, és a dir, els assessors del rei Lluís XIII, van resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervenir sobre els afers andorrans, sempre que respectés les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títol de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d'Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d'Espanya qui els nomenaran perquè així li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa Adrià VI l'any 1521. L'explicació és senzilla: castellanitzar els Països Catalans per tal d'uniformalitzar i dominar-los. El bisbe triat per Espanya també intentarà castellanitzar Andorra.[17][18][19][20][21]

La Reforma i Contrareforma a Andorra[modifica | modifica el codi]

La Reforma i Contrareforma van sacsejar el territori andorrà, no perquè els andorrans es convertissin al protestantisme, sinó perquè les guerres dels estats veïns van provocar pillatges, confrontaments, sancions,... Andorra és vista pels regnes del seu voltant com un feu calvinista perquè el seu copríncep, mentre s'està en guerra, passa a mans del rei navarrès que és protestant. El bisbe i copríncep, que és catòlic, usarà aquest fet per imposar el catolicisme a la força. Però és que el país va ser objecte d'incursions hugonotes que venien a destrossar esglésies. El Concili de Trento va tenir les seves repercussions sobre Andorra. Les parròquies van haver de començar a fer registres de batejos, matrimonis i defuncions. Es volia tenir la població controlada. Per tot plegat, el bisbe aconsegueix que s'introdueixi el Tribunal de la Inquisició a Andorra que passa a tenir un altre nom: Tribunal de la Inquisició de les Valls. En realitat és el Tribunal del Sant Ofici espanyol adaptat a terres andorranes. Va ser introduït perquè Felip II d'Espanya va rebre la notícia que a Andorra es venien cavalls luterans. El bisbe per la seva banda es queixava que hi havia massa casos de bruixeria al país.[22][23][24] El tribunal va topar amb el copríncep francès que va prohibir-lo perquè s'havia implantat sense informar-los i sense el seu consentiment. Efectivament, el pariatge estableix que tot tipus de decisió ha de ser presa entre els dos coprínceps conjuntament. A canvi va instaurar el Tribunal de Cors, que esdevé en realitat un Tribunal de la Inquisició camuflat. El Manual Digest informa dels casos de crema de bruixes a Andorra i de condemnes per bandolerisme. També informa sobre la visió que tenien els andorrans del protestantisme i de «les bruixes». Pensaven que les bruixes es reunien especialment al Roc de les Bruixes i a l'estany d'Engolasters on hi feien reunions amb balls desenfrenats en què es podia convertir qualsevol intrús en «gatàs negre». També pensaven que per ser bruixa a Andorra calia tenir el cor del costat dret. Els andorrans eren en majoria catòlics i van celebrar la presència del Tribunal de Corts. La inestabilitat que va produir el bandolerisme va fer que es creés el «sometent».[22][23][24]

Les repercussions de la Guerra de Successió Espanyola sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Portada del Decret de Nova Planta.

Durant la Guerra dels Segadors els andorrans donen suport als catalans. Aquesta situació obliga el bisbe de la Seu d'Urgell (copríncep d'Andorra) a fugir perquè és un ferm defensor de Castella. La seva fuita es tradueix en la pèrdua del coprincipat momentàniament atès que Lluís XIII de França, i copríncep d'Andorra, usurpa dels drets del bisbe. Durant 10 anys andorrans depenen d'un únic copríncep i això té les seves conseqüències: allotjar, mantenir tropes franceses, pagar tributs, augment de la delinqüència... França i Catalunya demanen tropes, fent que els andorrans demanen a Carles d'Àustria que els renovés els privilegis. Una renovació que no va agradar ni a França, ni a Espanya. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Quan se signa el Tractat dels Pirineus (1659) i Catalunya perd el nord, França imposa sancions econòmiques a Andorra per haver-se aliat amb l'enemic.[25][26][27][26]

La guerra va delmar l'economia andorrana, però el Tractat dels Pirineus no posa en cap moment fi a les aspiracions hegemòniques franceses i espanyoles, tenint novament repercussions sobre Andorra. L'any 1700 Carles II de Castella i Aragó mor sense descendència. Aquesta situació significar l'extinció de la casa d'Àustria a Les Espanyes i motiva la proclamació de Felip d'Anjou (nét de Lluís XIV, el rei Sol), de la dinastia dels Borbons, com a Felip V de Castella i Aragó. Un canvi dinàstic que no està ben vist per Catalunya, ja que perd la seva sobirania, però tampoc pel Regne Unit, Portugal, Holanda o Savoia. El traspàs desequilibra el contrapes de les potències hegemòniques europees. A Europa tampoc s'està d'acord amb aquest traspàs, però va tenir lloc i això va provocar una altra guerra, la de Successió.[27][26]

Un cop més Andorra simpatitza amb Catalunya. Oficialment, en canvi, simpatitza amb França pel fet de l'associació del rei al coprincipat i per l'actitud servilista dels andorrans vers el seu copríncep. L'11 de setembre del 1714 quan Catalunya perd la batalla i Barcelona és assetjada i ocupada per les tropes de Felip V de Borbó, data que es commemora avui com el Dia Nacional de Catalunya, els andorrans viuen la situació amb recel i preocupació. Preocupació perquè el Decret de Nova Planta no triga a decretar-se cosa que comporta, primerament l'eliminació total i absoluta de la sobirania catalana, i després la repressió envers la llengua, cultura i tot símbol o actitud catalana. Andorra té por que sigui annexionada per Espanya i que se li apliqui les mateixes sancions que als catalans. Al cap i a la fi el nou rei castellà, no és altra cosa que el nét del seu copríncep. I França, precisament, no és que es mostri gaire més tolerant amb la llengua i cultura d'Andorra i Catalunya. El Tractat dels Pirineus és l'inici del genocidi lingüístic francès (més conegut com La Vergonha). Per al rei Sol el català és patuès, és a dir, un dialecte repugnant que no serveix per a res i que només parlen els incultes.[25][26][27]

Reacció a la Guerra de Successió[modifica | modifica el codi]

La Casa de la Vall, seu de l'antic parlament andorrà. Actualment museu. En front, la nova seu. Al vell mig la Plaça de la Vall.
Articles principals: Casa de la Vall i Manual Digest

Una de les primeres reaccions a la Guerra de Successió és intentar consolidar les institucions andorranes: comuns, parlament i coprincipat. És per aquest motiu que comencen a delimitar-se les funcions dels parlamentaris i els comuns. En surt la figura del síndic, avui president del parlament, a l'època portaveu del Consell de la Terra. Neixen també els cònsols majors i menors (menor en substitució per absència del major). Un cònsol és un alcalde i un conseller general és un diputat. L'elecció al Consell de la Terra és censatari. Això fa que no tothom hi pugui participar. Els representants han de ser obligatòriament el caps de casa de les cases pairals riques. Un fet que ens explica que la societat és masclista i estamental. És en aquest context que sorgeixen les primeres seus. Les reunions del Consell de la Terra es feien tot sovint després de la missa als porxos de les esglésies. Però, les tempestes i mal temps, propis d'un paisatge muntanyenc com és l'andorrà va forçar el Consell de la Terra a comprar l'any 1702 la casa de la família Busquests, avui coneguda amb el nom de “Casa de la Vall”. Es transforma en la seu del parlament andorrà i, a poc a poc, s'adopta un altre nom per designar el Consell de la Terra: el Consell General. L'edifici consta de tres pisos. Al primer pis hi trobem la Sala dels passos perduts, que servia de menjadors pels consellers i d'avantsala a la sala del Parlament. És per aquest motiu que se l'anomena així, perquè tot allò que s'hi parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra on es prenia finalment les decisions. A la sala del Parlament també hi ha un altar, perquè antigament abans de procedir a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Déu. D'ençà de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar abans de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada a la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dóna per començada la sessió. S'hi pot trobar, igualment, una sala de sindicatura i una cuina. El mal temps feia que els consellers haguessin de quedar-se diversos dies a la Casa de la Vall perquè la neu els aïllava de la resta del país i no podien marxar cap a casa seva.[28][29][30]

Vegeu també: Decadència i Vergonha

Com a reacció al decret de Nova Planta el Consell de la Terra demana a l'Antoni Fiter i Rossell la redacció del Manual Digest. És un momeràndum sobre l'origen històric d'Andorra i de la seva situació jurisdiccional. Està pensat primerament per instruir els polítics andorrans per tal que es puguin defensar en cas necessari. En segon lloc és una espècie de «Constitucions» que recull privilegis,... i, per tant, serà utilitzat com a tal. És en realitat una espècie d'Enciclopèdia de tipus Il·lustració, però cal vigilar amb qualificar-la així perquè el to emprat en ella és molt conservador i s'allunya de les idees il·lustrades. De fet, en el manual es pot llegir com els andorrans se sotmeten voluntàriament a una actitud servilista envers el copríncep francès. Segurament de por a ser annexionats. No tenint-ne prou, es redacta dos copèndix més: el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis. Els manuals estan redactats en llengua catalana, fet que ens demostra que Andorra s'apropa als catalans en la Guerra de Successió i que al país s'hi parla també la llengua catalana. D'altra banda, el Consell de la Terra intenta consolidar les seves institucions, mentre paral·lelament el bisbe intenta convèncer el Borbó que Catalunya és diferent d'Andorra i que, per tant, el Decret de Nova Planta no té lloc d'ésser a Andorra. En realitat es tracta d'una interpretació volguda del pariatge per deslligar-se de Catalunya i evitar l'annexió.[31][25][26][27]

Les repercussions de la Revolució Francesa sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Segons l'historiador Gaston Henry Aufrère, Napoleó va inserir el color blau als colors medievals catalans, formant la bandera andorrana

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la decapitació del rei i copríncep l'any 1793. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d'una monarquia absolutista al règim de república amb una constitució que a més reconeix la Declaració de Drets Humans. Així, arran de la revolució el copríncep d'Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa amb el temps.[32] Tots aquests canvis inicialment només van afectar molt de lluny Andorra, però a mesura que s'avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, amb una societat estamental fortament arrelada i amb poques ganes d'obrir-se a l'exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d'arribar tard o d'hora al país.[33][34][35] L'any 1793 es produeix el primer efecte. El prefecte de l'Arieja es va negar a cobrar la quèstia que li portaven els andorrans perquè la considerava un impost feudal i França era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títol de copríncep, estripant (simbòlicament però efectivament) d'aquesta manera per primer cop, després de cinc segles, el pariatge. Això implicava per al país que quedava exclusivament sota el poder del bisbe d'Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sinó també la independència, ja que el bisbe depenia de l'elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d'actuació i van haver-se d'esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. Es va crear una delegació andorrana per presentar una sèrie d'arguments al copríncep francès a fi de restablir el coprincipat. Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganxar novament els trossos del pariatge atén més aviat a altres motius.[33] L'any 1799 la burgesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsol a un jove i prestigiós general, Napoleó Bonaparte, que aviat serà proclamat emperador. D'entrada la situació no fou gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc després aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on saqueja, mata, roba, viola,...[36] Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l'imperi francès, així que rebre la notícia que hi havia gent disposada a sotmetre's a ell amb un simple decret, era més aviat bona. Així va ser. L'any 1806 Napoleó signa el decret mitjançant el qual restableix el coprincipat.[33][37][35]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).
Departament del Segre (Département du Sègre)

Les guerres napoleòniques es van traduir a la península Ibèrica del 1808 fins al 1814. Els francesos l'anomenen Campanya Francesa, els espanyols Guerra de la Independència Espanyola, els catalans Guerra del Francès i els portuguesos Guerra Peninsular. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom, és perquè va tenir repercussions a tots indrets, a Andorra inclosa. Bonaparte va annexionar-se Catalunya i Andorra.[38] Formava part del “projecte d'annexió de nous territoris a l'imperi napoleònic”.[39][40] L'Europa que va caure sota les seves mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d'Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seva família (Castella) i les possessions aliades.[41] Com que França va quedar dividida en departaments arran de la revolució francesa, les annexions anaven acompanyades d'un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que alhora formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l'Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de Puigcerdà.[42] El país va perdre així la seva independència mentre durà la guerra, cosa que comportà problemes amb els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan Ferran VII d'Espanya retorna al tron, els andorrans s'adrecen a la monarquia espanyola perquè li confirmi els privilegis. L'any 1817, mitjançant un reial ordre, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.[43][44][45]

Repercussions del confrontament espanyol entre absolutistes i liberals[modifica | modifica el codi]

A partir de l'any 1820 la monarquia espanyola va veure's sacsejada per guerres entre absolutistes i liberals. L'any 1823 el veguer francès, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “De l'Andorre” que Espanya s'havia de mantenir ben lluny de la sobirania andorrana.[46][47][48] I és que la monarquia espanyola podia tornar a fer mostra d'ingerència, creient-se sobirana d'Andorra. Les guerres carlines no van millorar la situació. La primera guerra carlina (guerra dels set anys) va ser la que més conseqüències va portar per al país. La presència de refugiats carlins a Andorra va fer que el govern de Madrid enviés un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i sobirania andorrana, a més d'enviar tropes a la recerca de refugiats. L'any 1834 el Consell General va ser obligat a signar un conveni amb un representant del govern espanyol en el qual s'estableix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” sigui de quin bàndol sigui. La segona guerra carlina (guerra dels matiners) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sud de França. El govern de Madrid va ordenar el bloqueig de la frontera i va imposar al Consell General una sanció econòmica dura.[46][47][49][50]

La Qüestió d'Andorra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució Industrial

Si pel Regne Unit, Bèlgica, França, Suïssa o Alemanya la revolució industrial va representar un desenvolupament espectacular de la societat i economia, per Andorra va suposar la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'època moderna. L'Andorra del principi del segle XIX va mantenir-se amb el mateix model econòmic. Les fargues van començar a tancar progressivament. L'alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l'esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. Aquesta es va afegir a l'arribada de la còlera i la febre groga que van portar el país a un èxode migratori. La gent marxava per primer cop.[51]

Article principal: Societat estamental

La crisi econòmica en què va caure el país no va tardar a crear malestar entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Però el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar amb la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, com en el camp de l'economia, amb el sistema estamental de l'època moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. D'un costat estaven les cases riques, els focs. De l'altra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al parlament, segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra. Paral·lelament, hi havia molts casalers que s'havien fet rics en poc temps gràcies al comerç, el contraban i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al país no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4.000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país.[51]

La Reforma des de dalt[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guillem d'Areny-Plandolit

Davant la reiterada negativa del Consell General a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es van autoproclamar “reformistes” o “progressistes” van convocar reunions populars per tal d'aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratifiquessin atès que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A aquestes reunions hi va participar Guillem d'Areny-Plandolit, un foc riquíssim, propietari de fargues i amb gran influència política al país. Però delmat per la revolució industrial, decideix participar en la Nova Reforma, és a dir, el document resultant d'aquestes reunions. El 22 d'abril del 1866 el bisbe Josep Caixal i Estradé hi va decretar a favor a través del decret “Pla de Reforma” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:[51]

  • dret a vot a tots els caps de casa sense diferències
  • creació del càrrec de comissionat de poble amb la finalitat de controlar l'administració i els comptes comunals
  • renovació de la meitat del parlament comunal i general cada dos anys
  • incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsol o conseller de comú
  • limitació del nombre de consellers de comú de cada parròquia
  • durada màxima d'un càrrec a quatre anys

Tres anys més tard el copríncep francès, Napoleó III, va ratificar la reforma. Però molt que la iniciativa fos acceptada, permetent acabar amb la segregació entre focs i casalers, no va canviar en res la situació econòmica del país.[51]

El Principat de Mònaco era un petit país governat per un príncep que gaudia d'independència envers França, i com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats amb la seva sobirania, es va presentar com l'exemple a seguir. França va prohibir l'obertura de casinos al país i Mònaco va aprofitar aquesta prohibició per fer venir fortunes europees i així fer-les gastar els diners al país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, però, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari-casino. L'octubre del 1866 el Consell General va optar per signar un contracte de concessió amb una banca francesa que ha d'obrir un casino a Andorra a canvi de construir-hi carreteres. Però el projecte va fracassar perquè els coprínceps se'n van assabentar i van prohibir la construcció del casino-balneari.[51]

La Reforma des de baix[modifica | modifica el codi]

El 8 de desembre del 1881 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, es va armar i amb el suport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el Consell Revolucionari Provisional. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular amb el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any uns quants lleials als coprínceps de Canillo i Encamp, les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a Ordino i La Massana per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, però finalment van ser reprimits. El dia 10 de juny a la nit, després de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarevolucionaris, es va arribar a un acord conegut com el Tractat del Pont dels Escalls. L'acord va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bàndols i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l'amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jutjar i condemnar els revolucionaris. Al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d'una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra.[51]

El fracàs d'aquesta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que Madrid tornava a taxar l'entrada de mercaderies vingudes d'Andorra (1887). El govern de París, del seu costat, veient que el contraban proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica a Andorra era per perdre l'esperança. Tanmateix si d'alguna cosa va servir la Revolució del 1881, va ser perquè França s'interessés més sobre Andorra amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un protectorat. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van proposar als andorrans tot allò que els permetria sortir de la crisi (carreteres, teatres,...) a canvi de perdre la independència. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe. L'enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l'altra els pro-bisbe i per últim els pro-Consell General. El confrontament va desembocar en una petita guerra civil després de les eleccions comunals de l'hivern del 1885 a Canillo. L'esclat de la guerra es va conèixer amb el nom de “La Qüestió d'Andorra”. De sobte, es van iniciar nombrosos estudis sobre l'origen i la història del país que van anar en la línia de legitimar la postura dels tres camps: colonialisme francès, dominació eclesiàstica o independència de l'estat-nació andorrà. El Consell General va redactar un llibret que porta precisament aquest nom. La Qüestió d'Andorra s'ha d'emmarcar en la Qüestió d'Orient.[51]

Escoles per afrancesar els andorrans[modifica | modifica el codi]

Els coprínceps per la seva banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns serveis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar amb escoles concertades, els francesos instal·len un telègraf, el bisbe contraataca... Per als andorrans, mentre això no suposés perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només portava beneficis. És precisament d'aquesta actitud que va néixer l'expressió catalana, però ben andorrana de: fer-se l'andorrà. Les primeres escoles del país va estar durant molt de temps a càrrec dels comuns, fins que els esdeveniments que van derivar del 1881 van empènyer els coprínceps a interessar-se per l'educació andorrana. Els comuns contractaven un mestre que de manera general acostumava a ser capellà. A la segona meitat del segle XIX els comuns van començar a contractar alguns metres laics, tot i la negativa del copríncep episcopal. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l'ensenyament dels nens i nenes andorranes, que s'havien d'adoctrinar segons l'ètica de l'Església, va voler obrir ràpidament les seves pròpies escoles a partir del moment en què el copríncep francès instal·là la primera escola laica al país. L'any 1882 es va establir a Canillo l'escola religiosa de la Sagrada Família, encara dempeus en l'actualitat, seguida de la d'Andorra la Vella (1883) i Sant Julià de Lòria (1887). Amb la fi de contrarestar aquest avenç progressiu França va proposar les primeres beques estudiantils a noies andorranes que volguessin estudiar magisteri. Tot seguit, l'any 1900 el copríncep francès va instal·lar a Sant Julià de Lòria i a Andorra la Vella dos centres escolars més. La implantació d'escoles per part dels corpínceps podria emmarcar-se dins del nacionalisme romàntic que vivia França al segle XIX, però també i sobretot en la Qüestió d'Andorra, ja que es presenta com una eina per afrancesar els andorrans i fer-los renunciar així a la seva autodeterminació, cosa que transforma la iniciativa en una cosa negativa. Les escoles franceses d'Andorra no ensenyaven català, de fet el català era discriminat. Es menyspreava qualificant-lo de patuès (Vegeu també Vergonha).[52][53][54][55][51]

El despertar de la consciència nacional[modifica | modifica el codi]

Article principal: La Qüestió d'Andorra

El fet que a Catalunya es visqués en plena Renaixença i que Andorra es va veure immersa en l'excursionisme que buscava al país "el caràcter andorrà", va fer que els andorrans prenguessin consciència que són una nació. La Qüestió d'Andorra va acabar per visibilitzar aquest sentiment. De fet, utilitzar la paraula "qüestió" per definir el conflicte entre coprínceps i andorrans no és ingenu. En aquells anys a Europa els nacionalismes romanès, serbi eslovac o txec reclamaven el seu dret a l'autodeterminació. Aquesta crisi va rebre el nom de Qüestió d'Orient, d'aquí la transcendència de la Qüestió d'Andorra. Quillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país del qual ell mateix en forma part: "participar més o menys directament en el govern i administració del país"... "s'ha regit aquesta República"... "res més distant de l'ànima del nou govern"... "a excepció dels ramats de la República"... i finalment "aquest país es troba incomunicat". Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Ell mateix va representar Andorra durant l'Exposició Universal de París del 1867 i va voler encunyar moneda pròpia pel país. Un altre exemple el tenim amb l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular al seu treball sobre senderisme "La República d'Andorra: guia itinerària". Usa la paraula "república" no és ingenu. Diuen que "som com som, però acabem sent una mica com ens veuen que som". Doncs bé, a fora de les fronteres andorranes els mateixos espanyols, francesos i catalans ja qualificaven Andorra com una nació i reaccionaven envers aquesta com a tal, encara que des del cantó espanyol i francès es va voler annexionar Andorra.[56][57][34][58] I és que els excursionistes van ajudar i molt a aquesta presa de consciència. Venien del Regne Unit, de Catalunya, Espanya o Amèrica. Andorra els era atractiva per la seva natura, "bella" i a vegades fins i tot "exòtica". Pels andorrans aquell moviment va ser del tot beneficiós ja que van adonar-se que podien viure del turisme, d'aquí la proposta de casinos-balnerais. Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos van trepitjar el país. És el cas d'Albert Laporte (Aux Pyrénées, le sac au dos; 1876). És en aquest context que es va estrenat l'obra "Le Val d'Andorre" a París. Era una òpera en què la descripció que es feia del país era molt lluny de ser real. Es barrejava cultura basca i francesa però amb l'èxit que va tenir l'obra es va internacionalitzar el país. L'obra es va traduir a l'alemany, espanyol i anglès. La reina Victòria I d'Anglaterra la va veure a Londres. Sens dubte va contribuir a fer venir més excursionistes i fer entendre a la resta del món que els andorrans se sentien un nació independent. L'obra deixa anar paraules com "república" o "orgull" de ser andorrà i fins i tot "estat lliure i independent". El nacionalisme va contribuir, i molt, de manera general durant el segle XIX a divulgar la cartografia. S'usava a fins propagandístics, de guerra i d'annexió. És probablement per aquesta raó que la CAF va cartografiar Andorra.[56][57][34][58]

L'art d'Andorra durant el segle XIX[modifica | modifica el codi]

El modernisme, neoclassicisme, realisme o historicisme són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el segle XIX el país no va experimentar cap d'aquests estils artístics. L'art del país seguia amb un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les esglésies. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil romànic i altament religiós. A Andorra pràcticament des de la seva creació la religió catòlica sempre ha sigut la base de la vida dels seus habitants. Idees com laïcisme, protestantisme o altres mai van arrelar realment. Només serà amb l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i segle XXI que el país s'obrirà a altres idees. Així, al segle XIX només destaca un personatge, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor català que vivia a la Seu d'Urgell i que es dedicava a pintar murals a les eslgésies del país. De les seves obres destaca els murals de l'església de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fou l'autor dels murals de la capella de la Casa de la Vall, el parlament andorrà. Aquesta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.[59][60]

El poble desaparegut del Fener[modifica | modifica el codi]

A Andorra com als altres indrets del món les inundacions, desplaçaments de terreny o activitats sismològiques no són noves. Per exemple, va haver-hi inundacions els anys 1586, 1726, 1772 o el 1837. Totes dramàtiques. Però n'hi ha una que ha suscitat especialment l'interès de la premsa andorrana del segle XXI. Es tracta de la inundació i desprendiment de terreny del 1865. L'interès es deu al fet que el poble del Fener (Escaldes-Engordany) va enfonsar-se amb els seus habitants, muntanya avall, desapareixent per complet. Els escrits sobre l'època i que documenten precisament d'aquesta desaparició apunta la causa a l'activitat sismològica detectada a Itàlia. Del poble es tenen referències des del 1176 on se'n documenta per primera vegada a la Consòrcia del bisbe Arnau de Pereixens. El Manual Digest també en parla, com també els escrits de diverses visites pastorals a les esglésies d'Andorra l'any 1760. Hi ha igualment escrits del segle XIX amb referències a aquest poble. Però n'hi ha tres que destaquen més. El primer data del 1841-1848 quan la reina Isabel II d'Espanya envia a Andorra un comissariat especial, Don Bonofació Ulrich per a fer uns "apunts sobre les valls neutrals d'Andorra". El segon i tercer són els, potser, més importants, ja que esmenten la catàstrofe de l'englutiment del poble amb pèls i senyals. Va ser el geòleg convidat pel Consell General l'any 1883 qui va relatar per primera vegada l'ocorregut. L'any 1892 un viatger català, Josen Aladen, va fer el mateix.[61][62][63]

Segle XX[modifica | modifica el codi]

El protectorat francès[modifica | modifica el codi]

Exemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.

Durant tot el segle XX França i Espanya tracten Andorra com si fos un protectorat, una colònia o part directa del seu territori. Això no va impedir els andorrans de defensar-se i lluitar perquè se'ls reconegués com un estat-nació independent. Espanya tenia una actitud paternalista a l'estil rus. França també adoptava una actitud semblant a l'espanyola. Quan França prenia posicions colonialistes envers Andorra, Espanya hi reaccionava en contra i defensant (entre cometes) els andorrans. El mateix passava, però en sentit contrari quan era Espanya la qui es comportava com un coló. El Vaticà, pel seu costat, va fer el mateix amb la persona del bisbe de la Seu d'Urgell pel fet de ser copríncep d'Andorra. Els catalans, per la seva banda, defensaven la independència andorrana. Els andorrans de principi de segle XX (dècada dels 1910, 1920 i 1930) tenen una simpatia especial envers el catalanisme. Defensen la independència catalana.[64][65][66][67][68] Els andorrans que vivien a Catalunya i els catalans pensaven que Andorra havia d'abolir el coprincipat perquè era una forma de feudalisme/monarquia. Apostaven per instaurar una república. El desig d'independència dels andorrans es va veure traduïda en l'actitud del Consell General: presentar-se a la SDN, intentar encunyar moneda pròpia, intentar controlar les escoles del país,..[69][64][65][66][67][68][70][71][64][65][66][67][68]

Principis de Segle XX[modifica | modifica el codi]

El principi del segle XX andorrà està marcat per l'obsessió de les carreteres. Andorra s'havia de modernitzar i les comunicacions eren l'element clau perquè això es produís. Mentre el Consell General posava tots els esforços del seu costat perquè així fos possible, la vida a Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l'agricultura. El comerç topava amb les restriccions dels coprínceps que impedien tota mena de modernització del país. Les festes com Nadal, Reis, de sants i aniversaris, així com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L'emigració va continuar marcant les conseqüències d'aquesta economia encara en crisi. Els anys 30 acabaran amb aquesta línia i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernitzarà Andorra i quan, paral·lelament, el país viurà al ritme dels esdeveniments exteriors: sindicalisme, república, sufragi universal masculí... Gràcies a aquests s'exigirà per primer cop el sufragi universal masculí, es veuran les primeres vagues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera premsa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees. És l'anomenada Revolució del 1933.[72]

Andorra i les guerres europees[modifica | modifica el codi]

El posicionament d'Andorra durant la Gran Guerra és difícil de precisar. Segons informacions entre diferents pàgines webs que es poden trobar per internet i un article del diari New York Times, Andorra li hauria declarat la guerra al bàndol central (Àustria-Hongria, Itàlia i Alemanya). Però segons la recerca feta per un periodista d'RTVA és probable que aquesta declaració de guerra fos falsa. Tot i així, tres andorrans van anar a fer la guerra del costat dels aliats.[73]

Durant la dictadura de Primo de Rivera el dictador va intentar prohibir el català a les escoles espanyoles d'Andorra. També l'Estat Català va preveure utilitzar Andorra com a centre d'estratègia per alliberar Catalunya. La presència massa important de guàrdies civils a la Seu d'Urgell va fer decantar el projecte cap a Vallespir. Tot i així, a Andorra s'hi va allotjar un contingent de catalans que es feien passar per miners, però que tenien per objectiu fer fracassar la dictadura.[74][75]

Durant la Guerra Civil Espanyola el país es va decantar cap al bàndol feixista i nacionalista espanyol. Segons els documents que es tenen de l'època va ser per raons alimentària atès que el país esperava avituallament de part dels republicans, que finalment no varen enviar res, i que els franquistes van aprofitar per seduir el país. El bisbe va marxar a l'asil a Itàlia i es va unir també al bàndol feixista. Tot i la presència de republicans a Andorra i de simpatitzants andorrans cap a la República, també n'hi havia de feixistes. Aquests ocupaven molts cops càrrecs importants. L'escassetat i pobresa provocada per la guerra va portar el Consell General a emetre moneda pròpia.[76]

Durant la Segona Guerra Mundial el país es va veure en el punt de mira d'espionatges de totes bandes. Ràdio Andorra va ser objecte d'espionatges per part americana, francesa, espanyola,... El país es va veure immers en un escenari de pobresa absoluta, amb un bisbe franquista i un representant del copríncep francès pro-nazi. A Andorra s'hi va matar gent, però també se'n va salvar. Andorra ser lloc de refugi, però tampoc dels més estables.[77]

El franquisme i Andorra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Andorra durant el franquisme
Fotografia del dictador (1969)

Durant la primera part de la guerra civil Andorra va ser objecte de l'arribada de refugiats més aviat de dretes i propers al règim. En la fase final Andorra acollia refugiats republicans i durant la resta, és a dir, durant el franquisme el petit país muntanyenc es va transformar en el lloc d'acollida de tots els republicans, en majoria catalans. Econòmicament el franquisme va ajudar Andorra a entrar en l'era capitalista. En primer lloc perquè l'economia que es va establir a Espanya era autàrquica i a Andorra es va aprofitar aquesta situació per vendre productes principalment als catalans que es desplaçaven. Buscaven productes que no tenien perquè estaven censurats o perquè eren molt cars a Espanya. La llibertat amb la qual es podia parlar català o parlar d'afers polítics a Andorra ver fer que molts s'encantessin i van quedar-se a viure. Tots aquests van ajudar el país a créixer econòmicament i culturalment. El paper dels refugiats, d'altra banda, va ser importantíssim. Van arribar noms destacadíssims com Josep VIladomat o Esteve Albert. Al final de la guerra civil el suport al bàndol franquista va deixar d'amagar-se. Totes aquelles autoritats que havien vingut d'Espanya i que eren declaradament feixistes van donar suport al règim, mantenint relacions estretes amb el dictador. Mostra d'això, la construcció d'una plaça de braus. El franquisme va trobar un aliat a Andorra. Però a mesura que el franquisme perdia força, a Andorra també. L'ambient contestatari que es vivia a Catalunya cap al final dels 60 es va traslladar a Andorra. D'altra banda, el país també va ser objecte de lloc de militància antifranquista. Els maquis van penetrar moltes vegades a Andorra fent perillar la independència del país, ja que el dictador no era partidari que a Andorra s'hi acollís “gent contrària al règim”. L'Hotel Mirador va ser un lloc de militància molt recordat.[78][79][76][80]

Dècada dels 1950 i dels 1960[modifica | modifica el codi]

El món del final de la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb l'anterior. Europa, i de retruc la resta del globus assisteixen progressivament a un escenari bipolar. D'una banda està l'Europa capitalista recolzada pels americans. De l'altra està l'Europa comunista recolzada per l'URSS.[81] Andorra per la seva situació geogràfica va quedar dins del bloc capitalista i, per tant, el país va viure les transformacions pròpies d'una societat que camina vers el capitalisme i la posterior globalització. La guerra va engendrar la prohibició de fites democràtiques abans aconseguides com a conseqüència del gir a la dreta a Europa. Així el sufragi universal masculí va ser prohibit obligant a tornar al sistema anterior de la Nova Reforma. Els 50 i els 60 es transformen doncs en els anys de la lluita per recuperar aquests drets, per tenir drets laborals, però també en el segle del "turisme de massa". Si per als Estats Units els anys 50 i 60 són els anys del "somni americà", per Andorra els anys 50 i 60 també són els anys del "somni andorrà". Es podria dir que el país va passar en l'espai de 30 anys a una economia preindustrial a una de postindustrial. Si quan es va reunificar Alemanya es va parlar del "miracle alemany" no és gens exagerat qualificar la situació d'Andorra com a "miracle andorrà". A partir d'aleshores el país ha anat evolucionat al ritme del món, mai en paral·lel o en diferit com sí que passava abans. Tant és així que Andorra ha assolit un PIB per càpita i una esperança de vida superior als països més estàndards de l'economia actual. L'obertura andorrana a l'economia capitalista es va traduir en dos eixos. En primer lloc el turisme de massa (neu i compres) i en segon lloc en l'anomenat paradís fiscal, és a dir, en la desfiscalització del país.[79][82][7][83][84]

La Seguretat Social Andorrana[modifica | modifica el codi]

Deia el filòsof francès Ernest Renan que què és la nació italiana i alemanya sinó una barreja de tots. I certament els països es construeixen amb immigrants. Andorra no defuig a aquesta regla. La mà d'obra va ser la primera demanda del sector privat quan es va donar el boom econòmic i aquesta va respondre. L'allau d'immigrants va ser espectacular, el país va passar de 5000 habitants a més 60 000 en l'espai d'uns escassos anys. La població de nacionalitat andorrana va passar de representar el 70% de la població a ser-ne només el 30%. França, per exemple, un país que sempre s'ha qualificat tradicionalment com un país acollidor d'immigració no arriba ni ha arribat mai a aquestes xifres (el percentatge d'immigrants a França és del 15% el 2014). Aquests percentatges només són assolits per petits països com Mònaco, San Marino o Liechtenstein. El Luxemburg per exemple tenia un 45,3% de població immigrant l'any 2014. És evident doncs que Andorra és verdaderament un país d'acollida, però també és evident que algú havia de gestionar aquests nouvinguts. L'administració es va mostrar molt reaccionària en un primer moment davant l'onada immigrant.[79][82][7][85][86][87]

Evolució demogràfica
1950 1960 1970 1980 1990 2005 2010
6.176 8.392 19.545 35.460 54.507 78.549 85.015
Font: Departament d'Estadística d'Andorra[88]

El país mancava de lleis. El personal no tenia condicions de treball. Se'ls feia treballar fins a hores passades de la nit, sense dies de descans i amb un salari ridícul a vista de l'esforç humà que aportaven. Unir-se a un sindicat o protestar estava molt mal vist i els que ho feien quedaven marcats. A Ràdio Andorra, per exemple, es va contractar mà d'obra clandestina per construir l'edifici. Els andorrans excloïen els nou vinguts. Una persona de nacionalitat altra que andorrana que es prestava a protestar podia rebre respostes com "són andorrans i tu espanyol acabat d'arribar". No hi havia cap mena de cobertura sanitària, només una mísera cobertura de tercers. És d'entendre doncs que durant la Revolució del 1933 els treballadors de FHASA haguessin protagonitzat la revolta. Els primers sindicats del país es van ajudar de l'onada anarquista catalana del segle XX per reclamar drets laborals. A més, l'administració andorrana no va posar gaire de la seva part per integrar i garantir la cohesió social.[79][82][7][89] La llengua del país va ser la que en va sortir més mal parada. L'immigrant va passar a viure amb l'immigrant i a no sentir la necessitat de parlar la llengua pròpia del país, conèixer la cultura andorrana, la història del país. Al cap i a la fi les actituds de l'administració no l'encoratjaven a fer-ho. A això s'afegia el fet que molts immigrants eren espanyols i aquests venien d'una dictadura que els negava el dret de parlar català, gallec o basc. La voluntat doncs de parlar la llengua del país era pràcticament o totalment nul·la. Amb tot, la població andorrana va convertir-se en una autèntica poliglota. La majoria (més del 80%) esdevé bilingüe o poliglot (60%).[79][82][7] No obstant això, el Consell General va començar a operar canvis. Arran de la visita del copríncep el Consell General va aprovar per primer cop el primer codi de relacions laborals. Va seguir la primera mesura per intentar promoure la convivència i integració entre andorrans i residents. L'any 1966 el Consell General va decidir de l'obligatorietat d'utilitzar el català en l'administració i erigir el català i la cultura del país com a elements d'integració. L'any 1968 entra finalment en vigor la Llei de Seguretat Social que crea la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS). La llei va ser adoptada per prestigi, més que per donar cabuda als drets socials de què ha de gaudir qualsevol persona. El patronat va reaccionar-hi en contra perquè, segons explica Càndid Riba, consellera general de l'època, "havien de pagar als treballadors". Hi va haver gent que va voler fer veure que la llei era una manera per al Consell General d'enriquir-se. Es van haver de fer reunions a totes les parròquies per explicar què era la cobertura social.[79][82][7][90][91]

Andorra i la cultura de masses[modifica | modifica el codi]

El canvi radical de què va ser objecte Andorra gràcies a l'arribada del capitalisme també havia, òbviament, de modificar el modus vivendi dels seus habitants. L'anomenada cultura de masses és un producte de la societat de consum i correspon a una etapa avançada en el desenvolupament industrial capitalista. El bé esdevé de consum massiu i passa a ser idolatrat. Les cues a les botigues es multipliquen i l'estoc circula com pres per un frenesí imparable. El mercat esdevé comú i la societat s'homogeneïtza, és a dir, adopta els mateixos costums, sigui quin sigui el seu lloc d'origen o d'estada.[92][93] Com que és igual el lloc d'origen o d'estada es pot afirmar que Andorra també va viure el canvi d'una societat rural a l'anomenat "estil de vida americà". No hi ha molta documentació sobre Andorra relativa a aquest tema. No obstant això, el fet que el món capitalista es globalitzi permet afirmar, sense molts documents a la mà, que Andorra també va viure fenòmens com el "baby boom".[94][7] Així l'"estil de vida americà" es va traduir segurament per als andorrans dels 50 en l'arribada de les primeres cuines modernes. La mostra d'això és el duralex, la marca d'un conjunt de vaixella, que va arrasar literalment a Andorra. Els hàbits alimentaris van variar completament. Des d'ara es podia consumir tota mena de productes i s'havia abandonat aquell passat d'economia de subsistència. En conseqüència, la mida de la gent també va canviar. La població va créixer d'uns quants centímetres. L'esperança de vida també es va incrementar, d'igual manera que els naixements. Andorra també va experimentar el baby boom. Qui parla de "baby boom" també ha de parlar de la "cultura adolescent", és a dir, com a conseqüència de tenir una població en majoria molt més jove i menor d'uns 25 anys, la música, el cine, la moda,... experimenten canvis radicals. El fenomen del rythm and blues va generar automàticament el rock'n'roll. Tot seguit van venir els Beatles donant per començada l'era de la música industrial: o dit d'una altra manera, la música de "compra i llença". La beatlemania va fer néixer el fenoem fans, els primers concerts i va contribuir a l'arribada de la música pop. A Andorra tenim una mostra evident d'aquesta nova cultura musical. La "chason Française" s'escoltava a Ràdio Andorra i el país va acollir concerts de Jonhy Halliday, Dalida,... De fet, Ràdio Andorra va passar a una graella de programació estandarditzada. Si als EUA els Top Llistes acaparaven l'atenció dels primers televisors, a Andorra "la cançó dedicada" triomfava a Ràdio Andorra, i de retruc a Europa. L'emissora era líder a França i bona part dels països europeus..[95][94][7][96][89][97]

Les sufragistes andorranes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sufragi femení a Andorra

L'Europa de l'oest dels 50 i 60 era segurament molt capitalista i liberal però en qualsevol cas gens justa. Les minories ètniques eren excloses de la societat, d'igual manera que la dona o els homosexuals. Aconseguir que les dones poguessin votar va ser una tasca dura. Van haver de lluitar molts anys juntament amb les persones de color perquè se'ls reconegués que també són persones i, per tant, que també tenen dret no només al vot, sinó a ser tractades com a tal. És per aquesta raó que les fites aconseguides al principi del segle XX (Finlàndia permet el dret a vot a les dones el 1906 i Noruega el 1913) són considerades com a importantíssimes.[98][99][100] Andorra tampoc va quedar al marge d'aquests moviments. El mes de maig del 1967 tot un grup de dones van fer una crida a la signatura d'una súplica que després havia de ser entregada al Consell General perquè el parlament els cedís el dret a vot, així com el dret a ser elegides. Van aconseguir un total de 378 signatures de dones majors de 25 anys, és a dir, amb dret a signar. El Consell General només va respondre a la iniciativa el 4 de juliol del 1969, és a dir, dos anys després de la presentació de la sol·licitud. El decret del Consell General informava de dos punts. Primerament, reconeixia el dret a les dones de poder votar en igualtat de condicions que els homes (10 vots a favor, 8 en contra i 1 abstenció) però, en segon lloc, vetava el dret que tenien de poder ser elegides (12 vots a favor, 6 en contra i 1 abstenció). Si bé van aconseguir una part d'allò que pretenien, caldrà esperar-se al 14 d'abril del 1970, coincidint amb l'inici dels moviments feministes d'arreu dels països europeus capitalistes, perquè els delegats dels coprínceps decretessin que "totes les dones en possessió de la ciutadania andorrana plena tindran dret a vot, en igualtat de condicions que els homes". A França es va aprovar el dret femení a vot uns quants anys enrere (1944), mentre que Andorra es prohibia l'any 1941 el sufragi universal masculí. Aquest no va estar exempt de polèmiques, ja que l'any 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial, el nou president de França i, per tant, també copríncep d'Andorra va revocar el Consell General que va sortir de les eleccions del mateix any. La revocació va ser deguda al fet que De Gaulle considerava que el nou parlament no era representatiu de la població, ja que es va emparar en la Nova Reforma i, mitjançant decret, va restablir també el sufragi universal masculí. Finalment el 24 de maig del 1973 el Consell General va acordar el reconeixement del dret a elegibilitat a les dones andorranes, això sí, després d'un llarg procés reivindicatiu.[101][102][103][104][105]

El projecte fallit de l'aeroport andorrà[modifica | modifica el codi]

Fotografia des de dalt. Aeroport de la Seu d'Urgell-Andorra.

De la mateixa manera que ho és el casino, l'aeroport també ha suscitat i suscita encara avui molt en l'imaginari dels andorrans. I d'igual manera que el casino, aquest imaginari es deu al projecte fallit del Consell General de construir un aeròdrom perquè el turisme de massa vingués a comprar al país. La demostració del fet que era suposadament possible es va donar el 6 d'agost al camp de Santa Coloma (Andorra la Vella) el 1956. Aprofitant el creixement econòmic en què es va veure immers el país, la companyia francesa Max Holste fundada el 1942 en plena Segona Guerra Mundial va proposar-se de demostrar al Consell General que un aeròdrom era viable i que, per tant, es podria fer venir encara més turistes al país. L'encarregat de la demostració va ser el pilot Adonis Moulène, nascut el 1917 a França. Va lluitar durant la Gran Guerra com a pilot monoplaça i va caure presoner dels alemanys durant el segon. Va lluitar al costat del futur copríncep d'Andorra, De Gaulle, en la resistència al Regne Unit. Tot i així va sobreviure i el 6 d'agost del 1956 es va preparar a demostrar a tot el reguitzell d'autoritats andorranes que un aeròdrom a Andorra era possible. Però la sort no el va acompanyar.[101][106][107][108]

El Broussard MH1521 que pilotava va fallar a causa de les pluges dels dies anteriors. Va córrer 300 mètres però la humitat del camp va fer que la roda esquerra de l'aparell topés amb els pollancres precipitant-se contra el terra. El fort impacte va trencar-li l'espinada i va haver de ser traslladat a França d'urgències. No se'n va sortir i el mes de setembre del mateix any mor. El conseller general lauredià, Julià Reig, i el representant del copríncep francès, Yves Michel, no van tenir cap dubte que allò no es podia tirar cap endavant i van preferir desfer-se del projecte. S'ha de dir que malgrat l'accident l'enlairament del primer avió al país va suscitar curiositat en la població que va rebre la notícia com tot un espectacle.[101] El fet, però, és que per accedir a Andorra és força complicat i això és un greu impediment per fer venir turistes. Durant l'hivern l'accés a la frontera franco-andorrana està tallada tot sovint per les fortes nevades. Dins del país només les carreteres possibiliten el passatge a condició d'estar ben asfaltades i cuidades. Així el projecte d'un aeròdrom mai ha estat abandonat, ni pel Consell General ni pels posteriors Governs. Per tant, el 1978 un grup d'empresaris andorrans, empesos per Josep Betriu i Tàpies, un empresari industrial que triomfava al país, van començar a tenir contacte amb una empresa constructora anglesa perquè es pogués crear un aeroport a la Seu d'Urgell que geogràficament i territorialment té més condicions per construir-lo. La construcció va acabar finalment el 1980 però va ser tancat per a ús comercial l'any 1984 i el 2007 definitivament (reobert al 2014).[109][110][106][111]

La guerra de les ràdios[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ràdio Andorra
Antena emissora de Sud Ràdio a Andorra. L'emissora encara existeix a França però la joventut del país ja no sap el per què de la seva creació.

Després de la Guerra Civil Espanyola la radiodifusió, i així durant tot el franquisme, va passar a ser utilitzada pel règim per fer propaganda. Del costat francès, el govern postguerra mundial es va trobar també amb una radiodifusió francesa mig destrossada. El govern francès volia monopolitzar a tot preu les ràdios del país i això va fer després del conflicte. A través de l’ORTF (Oficina de Radiodifusió-televisió Francesa) el govern va crear una ràdio generalista, France Inter, i dues temàtiques, France Culture (de continguts culturals) i France Musique (amb contingut musical). Però l’afany de control no va donar fruits a França, ja que des dels petits països fronterers (Luxemburg, Mònaco i Andorra) que els francesos anomenaven “perifèriques”.[89] Fins i tot l'Espanya franquista es preocupava de tenir controlada Andorra. Les primeres emissions es van fer en castellà, ja que els franquistes temien que Ràdio Andorra emetés en català. Trémoulet va ser l'encarregat d'anar a veure les autoritats franquistes per dir-los que estiguessin tranquils, ja que des d'Andorra s'emetria en castellà. Va ser efectivament així però el veguer francès va intervenir advertint que aquesta situació havia de ser temporal, ja que el francès s'havia de sentir a Ràdio Andorra. També va ser així, l'acció del veguer va fer que el francès tornés a escoltar-se. L'afany del govern francès, d'altra banda, per tancar Ràdio Andorra després de la Segona Guerra Mundial en vista de monopolitzar la radiodifusió va traduir-se en una verdadera guerra, raó per la qual es va passar anomenar "la guerra de ràdios" el període postguerra. El govern francès va instal·lar una ràdio alternativa a Andorra sota control governamental. El seu objectiu era fer-li la competència a Ràdio Andorra. el Consell General es va revoltar i el copríncep francès va reaccionar-hi un cop més per la força. Això va fer que la població hi reaccionés un cop més creant una Assemblea Magna en què es va decidir regular la radiodifusió. Però els problemes continuaven. La nova ràdio francesa, Sud Ràdio, seguia la seva línia d'ofensiva privant d'electricitat a Ràdio Andorra. Sud Ràdio i Ràdio Andorra van entrar en una guerra d'audiències.[89]

Dècada dels 1970 i dels 1980[modifica | modifica el codi]

Procés Constituent[modifica | modifica el codi]

Andorra entra a formar part de l'ONU l'any 1994.

Arribats als anys 1970 el món ha canviat completament. Falten poques colònies per independitzar-se, el mur de Berlín té els dies comptats, el franquisme i el salazarisme també. A Catalunya l'ambient autonomista contagia els andorrans que decideixen prendre únanimement el camí cap a la sobirania pura. Prou de «vassallatges», aquest seria el lema que més va circular pels carrers. Els andorrans estaven farts de ser tractats com un protectorat per part francesa, episcopal i espanyola. Tot debut l'any 1975 amb l'anomenat «decret de la discòrdia». A partir de llavors s'inicia un procés de recuperació nacional, d'una banda. L'objectiu era fer prendre consciència nacional i per això van començar-se a divulgar la cultura i llengua catalana, a més de la història d'Andorra. En aquest apartat es va procedir a andorranitzar l'ensenyament, la ràdio i l'electricitat. Així FHASA passa a ser FEDA; Ràdio Andorra i Sud Ràdio tanquen. Ràdio Andorra és transformada en RTVA (Ràdio i Televisió d'Andorra). D'atra banda, es creen els primers organismes per crear estructures d'estat, com ara l'Institut d'Estudis Andorra. Per últim, s'inicien les negociacions per traspassar la sobirania dels coprínceps cap al poble. Tot plegat es tradueix en la Constitució del 1993 que autodetermina el país. Els coprínceps passen a ser una simple figura simbòlica sense poder intervenir en la política andorrana.[112][7]

Drets laborals i drets humans, una signatura encara pendent[modifica | modifica el codi]

Als anys 30 els treballadors de FHASA ja faltaven de drets laborals i molts es van afiliar a la CGT o sindicats anarquistes catalans.

Si als anys 60 i 50 el país mancava de lleis que protegissin els treballadors, als anys 70 i 80 la situació no era millor. Certament, ja s'havia aprovat la Llei de la CASS (Caixa de Seguretat Social Andorrana), però el país mancava i molt de drets laborals. El patronat seguia recusant-se a tenir en consideració el seu personal. Se seguien fent diferències entre andorrans i no andorrans. L'immigrant seguia considerant-se com un ciutadà de segona. Era habitual sentir de la boca d'un immigrant que "les lleis eren a favor dels andorrans com si els de fora fóssim menys". Els andorrans seguien rebent un tracte de favor. El patronat era capaç de pagar més als seus treballadors si aquests no s'asseguraven. La llei de la CASS es va implantar amb una forta polèmica al país, ja que el decret dels delegats permanents dels coprínceps no va defugir d'histèria i polèmiques. Es feia treballar encara gent als 71 anys. "Aquest reglament era llei i evitava que hi hagués abusos, que t’acomiadessin sense motiu, fixava indemnitzacions i donava dret a vacances. Era un bon text que satisfeia els treballadors", assegura Simó Duró, conseller general de l'època, i continua "els que no estaven contents eren els amos, perquè posava més obligacions a la patronal que al treba­llador".[91]

Els aiguats del 1982[modifica | modifica el codi]

Article principal: Aiguats del 1982

Els aiguats del Valira del 1982 foren una inundació que tingué lloc entre el 7 i 8 de novembre del 1982, arran de la pluja que caigué aquella nit i que va culminar amb el desbordament del riu Segre (Catalunya) i el riu Valira. Va afectar totes les parròquies del país. El riu Valira, d'Orient i del Nord van créixer durant tota la nit empassant-se cotxes, autocars, ponts, fanals, edificis i persones. Es van comptar uns 12 desapareguts i 7 morts. Els turistes que havien vingut a visitar el país van quedar atrapats als hotels, mentre que la centraleta del Servei de Bombers d'Andorra quedava col·lapsada per les trucades. Aquell cap de setmana el Papa havia anat a Barcelona. La pluja també el va sorprendre. Catalunya va quedar també molt tocada pels aiguats. Van ser notícia a tota la premsa internacional. La gent es va enfilar als teulats de supermercats i el país va trigar setmanes a recuperar-se. Va ser la primera prova de foc per al primer govern d'Andorra. Òscar Ribas Reig, cap de govern, va haver de demostrar que Andorra pot disposar d'ella mateixa.[113][7]

Dècada dels 1990[modifica | modifica el codi]

Article principal: Dècada dels 1990 a Andorra

L’Andorra de la dècada dels 1990 creix econòmicament i s’introdueix en un món cada cop més globalitzat. El model econòmic es construeix sota la base d’una economia liberal, que afavoreixi el paradís fiscal. La tendència migratòria continua a l’alça i la societat de l’anomenada “generació constitució” ara viu en un entorn totalment cosmopolita. És els temes centrals de l’Andorra moderna i independent. El país viu amb un escenari polític molt conservador i tancat, que no s’adequa amb la realitat del país que és molt més diversa i plural. Aviat les veus crítiques comencen a fer-se sentir. L’aprovació de la Llei de matrimonis és un exemple clar dels canvis a què ha d’afrontar la nova societat. La diversitat provoca problemes d’integració, en un moment en què la religió està perdent peu dins de les mentalitats.[114][115]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Informació sobre la Balma de la Margineda, el Castell de Sant Vicenç i el Jaciment de la Roureda de la Margineda».
  2. Guillamet Antoni, 2009, p. 30, 31.
  3. Armengol Aleix, 2009, p. 44 a 93.
  4. 4,0 4,1 4,2 Guillamet Anton, 2009, p. 32, 33.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Armengol Aleix, 2009, p. 44 a 92.
  6. 6,0 6,1 6,2 Guillamet Anton, 2009, p. 52, 53.
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 7,15 7,16 7,17 Armengol Aleix, 2009.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 Guillamet Anton, 2009.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 Jordi Planellas, 2013.
  11. «Història de la Llengua Catalana».
  12. Garcia, 2011.
  13. Guillamet Anton, 2009, p. 48, 49,.
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 Llop Rovira, 1998, p. 14.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Guillamet Anton, 2009, p. 104.
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Armengol Aleix, 2009, p. 257, 258, 259.
  17. 17,0 17,1 «Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr» (en francès). Encyclopædia Universalis France.
  18. 18,0 18,1 Llop Rovira, 1998, p. 50.
  19. 19,0 19,1 Guillamet Anton, 2009, p. 90, 91, 100, 101.
  20. 20,0 20,1 Jordi Planellas, 2013, p. 40, 41.
  21. 21,0 21,1 Armengol Aleix, 2009, p. 231, 235, 236, 237.
  22. 22,0 22,1 Llop Rovira, 1998, p. 44, 45, 47, 48, 50.
  23. 23,0 23,1 Guillamet Anton, 2009, p. 108, 109.
  24. 24,0 24,1 Armengol Aleix, 2009, p. 238, 239.
  25. 25,0 25,1 25,2 «Reis catòlics, lloc web de la revista Sàpiens».
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 Armengol Aleix, 2009, p. 229.
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 Llop Rovira, 1998, p. 49 a 52, i 57, 58.
  28. Llop Rovira, 1998, p. 15.
  29. Guillamet Anton, 2009, p. 134.
  30. Armengol Aleix, 2009, p. 270 a 275.
  31. «Ferran el Catòlic, lloc web de la revista Sàpiens».
  32. «Revolució Francesa, Encopèdia Catalana».
  33. 33,0 33,1 33,2 Peruga Guerrero, 1998, p. 10, 11, 7, 12.
  34. 34,0 34,1 34,2 Armengol Aleix, 2009, p. 354, 355, 356, 357.
  35. 35,0 35,1 Armengol Aleix, 2009, p. 341.
  36. «Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana».
  37. Guillamet Anton, 2009, p. 171.
  38. «Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)».
  39. Peruga Guerrero, 1998, p. 17.
  40. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 14.
  41. «Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)».
  42. «Guerra del francès: la Catalunya napoleònica, revista Sàpiens(.cat)».
  43. Armengol Aleix, 2009, p. 172.
  44. Guillamet Anton, 2009, p. 172.
  45. Armengol Aleix, 2009, p. 342, 343.
  46. 46,0 46,1 Armengol Aleix, 2009, p. 173.
  47. 47,0 47,1 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 5, 6, 8, 10, 11.
  48. Guillamet Anton, 2009, p. 173.
  49. Armengol Aleix, 2009, p. 180, 181.
  50. Guillamet Anton, 2009, p. 180, 181.
  51. 51,0 51,1 51,2 51,3 51,4 51,5 51,6 51,7 Peruga Guerrero, 1998.
  52. SANABRE, José. La Resistència del Rossellò a incorporar-se a França. Trabucaire, 1985, p. 177. ISBN 2905828013. 
  53. «France : politique liguistique sur le Français».
  54. Labouysse, Georges. Histoire de France: l'imposture, mensonges et manipulations de l'hisotire officille. IEO Edicions, p. 90-92. 
  55. «300, capítol primer: La Identitat» (en català). [Consulta: 2014].
  56. 56,0 56,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 78, 79, 80, 81.
  57. 57,0 57,1 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 74.
  58. 58,0 58,1 Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra, 2006, p. 33.
  59. Peruga Guerrero, 1998, p. 85, 84, 83, 82.
  60. Guillamet Antoni, 2009, p. 186, 187, 208, 209.
  61. http://www.andorraantiga.com/el-poble-del-fener..html
  62. http://www.andorradifusio.ad/emissions/zona-incognita-cap-5
  63. Segalàs, 2013.
  64. 64,0 64,1 64,2 Guillamet Anton, 2009, p. 199.
  65. 65,0 65,1 65,2 http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html
  66. 66,0 66,1 66,2 http://www.un.org/en/members/
  67. 67,0 67,1 67,2 Armengol Aleix, 2009, p. 352.
  68. 68,0 68,1 68,2 Soriano, 2005, p. 29.
  69. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998, p. 10 a 21.
  70. Soriano, 2005, p. 28.
  71. Soriano, 2005, p. 20, 19, 29.
  72. Guillamet Anton, 2009, p. 215, 216, 217.
  73. «Andorra va declarar la guerra a Alemanya el 1914?». (RTVA, 04-02-14).
  74. http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia
  75. Soriano, 2005, p. 28, 29, 30, 32, 33.
  76. 76,0 76,1 Soriano, 2005.
  77. Porta, 2009.
  78. http://www.editorialgavarres.cat/index.php?option=com_redshop&view=product&pid=65&Itemid=23&lang=ca
  79. 79,0 79,1 79,2 79,3 79,4 79,5 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998.
  80. http://www.qucut.com/portfolio/documental-2/
  81. «La guerra freda i la política de blocs». [Consulta: (Julià Buxadera i Vilà, www.buxaweb.cat)].
  82. 82,0 82,1 82,2 82,3 82,4 Guillamet Andon, 2009.
  83. «Guerra Freda», (revista sàpiens.cat).
  84. «Trente Glorieuses», (enciclopèdia Larousse).
  85. «Dades de la immigració al Luxemburg», (statistiques.public.lu).
  86. «Dades de les estadístiques d'immigrants de França», (insee.fr).
  87. Qu'est-ce qu'une nation, Ernest Renan (s. XIX)
  88. «Població total». Departament d'Estadística d'Andorra. [Consulta: 12 d'agost de 2011].
  89. 89,0 89,1 89,2 89,3 Osorio, 2013.
  90. http://www.elperiodicdandorra.ad/politica/34480-el-boom-econmic-apropa-lelisi-a-andorra.html
  91. 91,0 91,1 http://diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=37428&view=item&Itemid=541
  92. Enciclopèdia Larousse
  93. Enciclopèdia Catalana
  94. 94,0 94,1 Guillamet Antoni, 2009.
  95. http://www.julia.ad/cat/index.php?sc=140
  96. http://www.uha.ad/wp-content/uploads/2012/05/PUBLICITAT-HOTELERA-ANYS-20-300001.pdf
  97. Adam Hart-Davis, "Historia"
  98. «Sufragisme», (Enciclopèdia Catalana, Moviment feminista per a la consecució del vot).
  99. «Apartheid», (Enciclopèdia Catalana, Sistema de segregació de les poblacions no blanques instituït oficialment a la República de Sud-àfrica).
  100. «El sufragi femení a Occident», (donantdades.cat 03-abr-14).
  101. 101,0 101,1 101,2 Segalàs, 2012.
  102. «El Principat d'Andorra, l'únic parlament paritari 2011-2015», (fòrum.ad, 30-08).
  103. «El parlament andorrà és el segon del món amb més dones», (Periòdic d'Andorra, 03-03-12).
  104. «El Consell General celebrarà el 40è aniversari del sufragi femení», (Diari d'Andorra, 21-11-11).
  105. Guillemet Anton, 2009.
  106. 106,0 106,1 «Aeroports i heliports, els miratges del país», (Periòdic d'Andorra, 01-oct-14).
  107. «Primera Guerra Mundial cambió la historia de la aviación», (El Nacional i BBC, 20-10-14).
  108. «La Seconde Guerre Mondiale», (Larrousse.fr, enciclopèdia).
  109. «El Comú i la Plaforma es mostren satisfets per la revocació de l'heliport al roc del Patapou», (Periòdic d'Andorra, 04-12-12).
  110. «El PS vol saber quants diners ha costat la mala gestió de l'heliport», (Periòdic d'Andorra, 07-12-2012).
  111. http://www.bondia.ad/entrevistes/jordi-alcobe-hi-posarem-els-mitjans-suficients-perque-laeroport-de-la-seu-funcioni
  112. Guillemet Antoni, 2009.
  113. Toni Solanelles, 2012.
  114. «[www.anuaris.cat Anuaris.cat]».
  115. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Andorra Modifica l'enllaç a Wikidata

General[modifica | modifica el codi]

Prehistòria i Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

  • Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra. Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança). 
  • Albert Villaró. Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra. Andorra. 

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

  • Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra. Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança). 
  • Guia turística Andorra de l'Agència Andorra Turisme, propietat del Govern d'Andorra
  • Guia Llocs Emblemàtics d'Escaldes-Engordany d'Andorra Turisme, iniciativa del Comú d'Escaldes-Engordany
  • Villaró, Albert. Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra. Editorial Andorrana, 2011. 
  • Garcia, Mireia. El Romànic a Andorra. Editorial Andorrana, 2011. 
  • Anne Doustaly-Dunyach. Le Moyen Âge, dix siècles d'ombre et de lumière. Milan Jeunesse, 2011, p. 218. ISBN 978-2-7459-4870-0. 

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

  • Llop Rovira, Marta. Govern d'Andorra. L'Edat Moderna a Andorra (S. XVII al XVIII). Editorial Andorrana, 1998, p. 8, 9 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 99920-0-185-2. 
  • Jacinto Bonales Cortés. Comú d'Encamp. La Solana d'Andorra: un conflicte mil·lenari pel control dels recursos naturals. Editorial Andorrana, 2003, p. 1, 2. ISBN 99920-1-501-2. 
  • Xavier Rull. El parlar d'Andorra dels segles XVII i XVIII. Premsa Andorrana, SA, 2007, p. 120. ISBN 978-99920-0-584-2. 

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

  • Peruga Guerrero, Joan. Govern d'Andorra. La crisi de la societat tradicional (S. XIX). Editorial Andorrana, 1998, p. 95 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 9920-0-186-0. 
  • Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra. Crèdit Andorrà. La casa d'Areny-Plandolit: de casa pairal a casa noble. Encamp (Andorra): Impremta Envalira, 2006, p. 52. ISBN 99920-0-430-4. 
  • Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Govern d'Andorra. La crisi de la societat tradicional del segle XIX, 1996, p. 4. 

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]