Història d'Andorra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història d'Andorra està marcada per la llegenda què atribueix a l'emperador Carlemany la seva fundació. Segons aquesta tradició, cinc mil andorrans, a les ordres de Marc Almugàver, van ajudar els exèrcits de l'Emperador, situats al Pimorent i Campcardós per lluitar contra els àrabs. Carlemany en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805).

Si bé existeixen suficients proves de la presència de tribus a la zona des del paleolític, en realitat va ser lloc de pas per a romans i musulmans fins a l'estabilització dels Francs a l'edat mitjana, punt d'inflexió on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilització d'un règim feudal en el context de la Marca Hispànica comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.

Taula de continguts

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Edat de Pedra[modifica | modifica el codi]

Paleolític Superior[modifica | modifica el codi]

L'origen de la població d'Andorra es remunta ben lluny. Com pràcticament tots els països del món, el primer rastre de població data de la prehistòria. El gènere Homo ja ha evolucionat i patit tantes transformacions que ara el darrer descendent, l’Homo Sapiens, ja viu a tots els continents. Tanmateix, només gosarà trepitjar sòl andorrà al final del Paleolític Superior just quan s’acaba el període glacial Würm; vist que abans del Paleolític Superior, Andorra estava coberta per una glaciació important que impedia la vida d'éssers humans.

Així, entrada aquesta època Andorra ja gaudia d'un clima temperat, amb vegetació, rius... i animals que ja treien cap. En aquest entorn apareix un grup de caçadors-recol·lectors provinents de l'Arieja i del Segre que aprofiten l'abric rocós de la Balma de la Margineda per establir-s'hi només durant l'estiu, cosa que fa de l'indret un campament estacional. L'Andorra del 10000 aC era difícilment habitable durant les altres estacions. Les tempestes, neus i el mal temps els va allunyar durant l'hivern... Ara bé, a la Balma hi van trobar un bon camí per passar la frontera. Així, tot i que temporalment, l'indret es presentava com una bona connexió entre les dues vessants dels Pirineus, fet que va transformar la Balma en pas obligatori, però no només. L'indret també era ideal per caçar, ja que a Andorra el que no faltava eren isards (símbol d'Andorra), truites o cabres salvatges.[1]

La Balma de la Margineda se situa a Sant Julià de Lòria (una de les 7 divisions territorials d'Andorra) a 970 metres d'altitud per sobre del riu Valira (el riu més gran del país que recupera les aigües del Valira d'Orient i Valira del Nord). Les restes que s'hi han trobat d'aquests caçadors-recol·lectors són principalment arpons azilians utilitzats per a pescar truites i anguiles, puntes de dors microlaminars utilitzades per la caça amb llança, còndls gravats amb figures abstractes, que és una mostra artística d'estil azilià i micròlits triangulars utilitzats per a la caça amb arc.

Aquests objectes encara no són visibles per a cap turista, i és que el Govern andorrà encara té en fase d'esborrany el Museu de la Pau,[2] que, a causa de la crisi del 2008, ha posposat el projecte.

Neolític[modifica | modifica el codi]

Amb l’arribada del Neolític, la Balma de la Margineda es deixa endur pels canvis exteriors que arriben, en aquest cas, gràcies als corrents fluvials del Segre i de l’Arieja. Per entendre aquests canvis cal recordar l'expressió utilitzada per l'arqueòleg marxista Vere Gordon Childe el 1930, "Revolució Neolítica", que no fa altra cosa que donar nom a una sèrie de nous descobriments que revolucionaran realment la vida d'Homo Sapiens. Sapiens descobreix, en efecte, l'agricultura, cosa que li permet abandonar la caça i sedentaritzar-se, domesticar animals, per tant, baixar els índexs de mortalitat. Amb aquesta revolució segueix la construcció de petits pobles insípids a base de fang i una societat que comença a jerarquitzar-se, per tant, a desenvolupar creences. Les tombes amb pedres, a vegades colossals, com ara els megalítics en són una prova.

Així, en aquest context, s’ha trobat a la Balma formes arrodonides i simples de ceràmica, típiques de la Revolució Neolítica; és a dir, la Balma passa d’una vida nòmada a una de sedentària. S'hi ha constatat un augment de la població cap al VI mil·lenni a.C. (6000 aC fins a 5000 aC) i la utilització de l'indret com a pleta per al ramat. No obstant això, la Balma serà abandonada cap al 6640 aC i el desenvolupament humà continuarà a la Vall del Madriu –avui parc natural declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO– i altres indrets d’Andorra.

Al Madriu, concretament, hi neix una Explotació Humana. Es tracta d’un campament permanent on l’agricultura encara és incipient i on es combina la caça i la recol·lecció amb l’explotació del medi. Els grups d’humans que hi vivien eren poc estructurats i la presència d’utillatge i ornaments exògens al medi reforcen la hipòtesi que s’intercanviaven amb grups del Segre i d'Occitània. La cabra, l’ovella i el bou hi són domesticats i les truites, les anguiles, els vegetals i el blat i ordi són l’aliment amb el qual viuen.

A Ordino (una altra de les 7 divisions territorials del país) i Sant Julià, cap al Neolític Mitjà i Final, tenim restes de possibles societats més complexes. Les tombes de Segudet (Ordino) i de la Feixa del Moro (Juberri, St. Julià) en són la prova. A l’enterrament amb aixovar de Segudet s’hi ha trobat una dona enterrada als 30-35 anys amb braçalets, polseres i tot un conjunt d’ornaments fets, en part, de ceràmica. La Feixa del Moro s’hi ha trobat enterraments en cista (caixes de pedra) de pobladors estacionals que ja coneixien l’agricultura, la ceràmica i que eren capaços de viure en cabanes. Segons les datacions de carboni fetes a ambdós llocs, la Tomba de Segudet dataria d’uns 4300 aC aproximadament i la Feixa del Moro d’uns 4930 aC.

Edat del Bronze[modifica | modifica el codi]

Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'Edat del Bronze. Els gravats són més coneguts sota el nom "Roc de les Bruixes".

S’ha d’entendre que el descobriment de l’agricultura, ceràmica o ferro foren progressius i res va resultar ser descobert d’un dia per l’altre. Així, es pot entendre que mentre el Pròxim Orient experimentava canvis gegantins durant el Bronze, com ara l'aparició de la civilització Sumèria, l'antic Egipte,... Andorra encara vivia com al Neolític. En aquest context, mentre al 10000 aC el Pròxim Orient ja cultivava, Andorra entrava al Paleolític Superior. Això es deu en part a l’aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per què els primers pobladors d’Andorra s’anaven adaptant molt lentament a la resta de territoris.

Per la qual cosa, el bronze a Andorra segueix amb una economia mixta i un predomini de la ramaderia sobre l’agricultura, però sempre combinant-t’ho amb caça i recol·lecció. El model d’hàbitat de petits poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i tot i les troballes metal·lúrgiques, la vida segueix un model similar a l’anterior. En aquest entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s’instal·len en 7 estacions diferents, empesos per la cerca de terrenys més aptes. Dites estacions s’assenten just per sobre del fons de la vall, al llarg de més de mig quilòmetre, entre Santa Coloma i Andorra la Vella (capital d'Andorra) i reben el nom d’Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més assolellat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d’Andorra la Vella. Es tractava d’una de les zones demogràficament més poblades d’Andorra, però no n’era pas l’única. De l’Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d’Enclar, però són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar amb les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualitzar cada jaciment amb claredat.

El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada a Prats, Canillo (una altra de les 7 divisions del país). Dins s’hi ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lactis, cereals i estramoni. Les anàlisis realitzades porten a considerar que pugui tractar-se bé d’un aixovar d’un enterrament o bé d’una fossa amb caràcter votiu. A Prats mateix també s’ha descobert un conjunt de gravats anomenat Gravats del Roc de les Bruixes, que els seus descobridors interpreten com un santuari de l’Edat del Bronze, cosa que suposa també algun possible poblat a les vores, però sobretot, indica ja les primeres traces d’escriptura, encara que rupestres, a Andorra (element característic del Bronze, veure'n més a escriptura cuneïforme).

Edat del Ferro[modifica | modifica el codi]

Zona d'Influència Grega

Cap al 750 aC al bell mig de l’Edat del Ferro grecs i els fenicis instal·len colònies a la península Ibèrica (nom que designa Espanya, Portugal i Andorra). El sud té presència marcadament fenícia mentre que la part corresponent a Catalunya té presència marcadament grega. Un exemple clar és la presa d’Empúries i Marsella com a colònies gregues. Aquesta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran d’aprendre a conviure amb els colons. A poc a poc els autòctons s’aculturen als nouvinguts i d’aquest procés sorgeix el poble Iber, creant l’anomenada cultura Ibèrica. El món Ibèric s’estenia en el litoral mediterrani des d’Andalusia fins al Llenguadoc (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d’Andorra també passen a ser ibers.

La prova més evident d’això és l’existència del terme Andosins per referir-se a Andorra. Els Ibers no eren un grup homogeni i existien diferents tribus. Cadascuna tenia el seu propi nom i els andorrans van passar a dir-se Andosins. A les vores conviuran ceretans, castel·lans, bargusis, autesans, indigets, sordons,... Una altra evidència d’aquesta cultura ibèrica a Andorra és la llengua ibèrica: l’iber, inclosa dins la família lingüística paleohispànica. Abans de la colonització romana, la península Ibèrica era un nínxol de llengües.[3] S’hi parlava llengües indoeuropees (el celtibèric, el lusità,...), cèltiques (com el gàl·lic) i les anomenades “llengües aïllades”; ja que no se’n sap l’origen (és el cas del basc). Si ens fixem en la zona corresponent a Andorra, veiem que lingüísticament el país estava molt influenciat per l’iber i l’aquità. Es pensa que l’aquità donà el basc actual i els topònims andorrans vénen d’aquest idioma: Ransol, Erts, Arans, Llorts, Canillo, Bixessarri, Aixovall, Certers, Nagol, Aixirivall, Juberri, etc.

D’altra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restes de ferro, bronze i ceràmica pròpies de l’Edat del Ferro a Andorra. Dites restes s’han trobat a quatre llocs precisos:

D’entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ja que s’ha trobat d’un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l’Antuix s’hi ha trobat una tomba. El forn té una base circular d’un metre i una alçada de 88 centímetres. L’Antuix és un poblat a l’aire lliure, trobat l’any 1985, on s'ha descobert molt material iber. Ara bé, la manca de restes i el fet que els habitants del país encara vivien com a l’edat anterior dificulta, un cop més, la datació del Ferro a Andorra i s’hauria de parlar d’una arribada del ferro molt tardana. És el cas d’una peça interpretada com a exvot o amulet que data del segle II aC. La peça és única a Andorra i es tracta d’un peuet fet de bronze trobat al Roc de l’Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap mena de context arqueològic, s’han trobat unes 17 monedes de bronze i argent que podrien associar-se, tot i que no se n’està segur, a la cultura ibèrica; dues de les quals són del Roc d’Enclar (a Andorra la Vella).

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

A Andorra a causa de l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus la població que hi habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta, com ja s'ha explicat en l'Edat del Bronze (vegeu més amunt). Per aquesta raó es tenen molt poques restes de l’Imperi Romà i de la Cultura Ibèrica a Andorra. Tanmateix, el país també va ser objecte de la invasió romana amb els efectes que això comporta.

Les fonts de l’època romana esmenten la zona pirinenca com un espai únic i global que comprèn les actuals comarques de la Cerdanya, l’Alt Urgell i Andorra. Pels romans, els Pirineus tenien un interès estratègic militar i comercial. Andorra s'ha de situar en aquest domini com una marca de defensa.[4] L’existència d’una xarxa viària (en la qual trobem la Strata Ceretana, situada a Llívia) que travessa els Pirineus de nord a sud va fer que el país no quedés al marge de Roma. Andorra, dins d’aquesta xarxa, estaria comunicada directament amb la plana de l’Urgellet –seguint el Valira– a través d’una via natural que permetria l’arribada de mercaderies i persones.

Ruta d'Anníbal (en vermell) en direcció Itàlia i pobles ibèrics (en verd) que s'hi van oposar en batalla

La "submissió" d'Anníbal i Roma sobre els andorrans (Guerres Púniques):

L’enfrontament entre Roma i els cartaginesos d’Anníbal per la disputa del domini de la Mediterrània occidental fa evident la importància del Pirineu com a zona de pas i estratègia militar i comercial. L’any 218 aC, a fi d’evitar les zones d’influència de la colònia grega d’Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, pel camí d'Itàlia. Al mateix any, el general Corneli Escipió, al capdavant de l’exèrcit romà, desembarcava a Empúries amb l’objectiu de tallar el proveïment de l’exèrcit d’Anníbal i controlar els passos pirinencs. En aquest context, l’historiador grec Polibi, en relatar el pas d’Anníbal pels Pirineus, esmenta els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles sotmesos durant la travessa.

« Després d'haver dut a terme els esmentats preparatius durant l'hivern i d'haver garantit així la seguretat de l'Àfrica i d'Espanya, en ser el dia ficat, avançà amb noranta mil soldats d'infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergets, bargusis, aerenosis i andosins fins als Pririneus. Polibi, segle III aC. »

Ara bé, això no va ser probablement del tot així, ja que el poble iber va ser un gran resistent a aquestes invasions, segons poden explicar els diferents historiadors que s'han documentat. És a dir, en el decurs dels enfrontaments entre romans i cartaginesos, els ibers van tenir una importància, si més no, rellevant vist que van oposar resistència a l’exèrcit romà i cartaginès. Una prova d'això la tenim en el guerrer lusità Viriat que va lluitar contra Roma, d'igual manera que els andosins ho van fer contra Anníbal. Però, van acabar per sotmetre’s a Roma arran de diverses revoltes. Amb la submissió dels pobles ibers es va donar per iniciat el conegut procés de romanització, que comporta, entra altres, la incorporació del llatí en la vida quotidiana. Avui en dia el llatí figura encara en l’escut d’Andorra “Virtus, Vnita, Fortior” (l'acció o la força unida és més forta, en català).

Restes arqueològiques:

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i altres materials d’època romana trobats a Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans al país ja a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels segles II i I a.C., en el procés de romanització, comencen a produir vi a la manera romana al Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Les restes demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d’un mosaic de propietats d’una vil·la situada a la plana de l’Urgellet on es traslladava el vi per a la seva comercialització. Els romans, en voler alguns productes de muntanya, van haver d’administrar el territori dels andosins. En aquest intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també anomenada Strata Confluetana) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. Al Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvetllat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III dC, i les restes d’un recinte habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seva mort. Finalment, es té documentada l’existència d’una altra tomba o cupa romana a l’església de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementiri comunal d’Encamp), en què es pot observar restes de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana a la Vall del Madriu, a prop del refugi d’Orris de Setut.

Invasió dels "bàrbars":

L'arribada migratòria dels pobles germànics va fer perillar l'Imperi Romà. En un intent per evitar que avancessin més del que ja ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en l'anomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilitzar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que poguessin fer front a la invasió. És en aquest context que es construeix al Roc d'Enclar, a Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una altra manera, el Castell d'Enclar). Aquest s'emmarcava en una primera línia de torres al peu de passos de muntanya que s'ajuntava a una segona línia de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Les restes trobades al Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres endinsades en un habitacle de 5600 m2 de mitjans del segle IV i V, però que va començar a ser abandonat cap al segle VI. Avui en dia aquest castell ja no existeix i només es poden trobar les bases de les torres que s'hi varen construir. Arran del segon pariatge, el copríncep episcopal va haver d'enderrocar-lo com a part de l'acord que establia que cap dels dos coprínceps podia edificar una fortalesa a Andorra.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda)[modifica | modifica el codi]

Andorra esdevé visigoda un cop instal·lats francs i visigots.

L’inici de l’Edat Medieval comença amb la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, anomenats “bàrbars” pels romans, que es varen instal·lar al nord i est d’Europa durant el Ferro baixen cap a la mediterrània fugint dels huns, provinents de les estepes del nord d'Europa. Les tensions entre ambdós són tals que envaeixen Roma desestabilitzant-la i propiciant la seva caiguda. Vers l’any 395 Roma es va segregar en dos (Imperi d’Orient i Imperi d’Occident), incapaç de fer front als nouvinguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten l’últim emperador, Ròmul, l’any 476. L’Imperi d’Orient es converteix progressivament en Imperi Bizantí, mentre que l’altra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels francs i dels visigots, claus en la història d’Andorra.

Els Visigots envaeixen la península Ibèrica creant el Regne Visigot d’Hispània l’any 572, que s'estenia fins a Narbona. A poc a poc van adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. A la Seu d'Urgell (Catalunya) hi instal·len una Seu Episcopal. Segons el Manual Digest Andorra va estar sota el domini visigot durant uns 200 anys. És en aquest moment en què es produeix la cristianització d’Andorra. L’emperador bizantí Justinià I, preocupat per recuperar l’esplendor del que fou Roma, avança i recupera el sud-est d’Hispània als visigots. Ara bé, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i després de l’Imperi musulmà que al 711 s’apodera d’Hispània creant l’Al-Àndalus. Andorra quedarà exempta d’aquestes invasions gràcies als francs.

Els Francs varen ocupar la Gàl·lia romana (avui França, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, Mònaco, part de Suïssa i d’Alemanya). Venien del Rin i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l’Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se amb Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, però, s’hi varen girar en contra. Clovis I, el primer rei important dels francs, va ser el responsable d’aquest gir. Sotmet Roma a la batalla de Soissons i després s’uneix a les tribus germàniques dels voltants casant-s’hi o barallant-s’hi; tot això en contra dels visigots. És el cas de Clotilde de Borgonya (de confessió cristiana), neta del rei burgundi, amb qui es casa l’any 493. Després del casament combat contra els Visigots a Vouillé, i contra els alamans a Tolbiac. A Tolbiac promet que si aconsegueix la victòria es converteix al cristianisme. Les dues batalles són un èxit i compleix la promesa. Andorra deixa de dependre dels visigots i es queda sota domini franc. El Papa de Roma decideix batejar Clovis a Reims per honorar aquest acte. Així, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, París, que compartirà títol amb Constantinoble i Roma. Tot plegat dins la dinastia Merovíngia, nom que prové de l’avi de Clovis, Meroveu.

La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca)[modifica | modifica el codi]

Homenatge a Carlemany, estàtua situada a la parròquia de Canillo, lloc on suposadament va passar l'emperador per alliberar els andorrans dels sarraïns

A la mort de Clovis, el regne es reparteix entre els 4 fills d’aquests tal com l’imposa la tradició franca. No caldrà esperar gaire temps perquè els fills comencin a barallar-se sobre qui té més o menys dret o no a dominar tal o tal territori. S’entrarà doncs en un període de conflicte entre els successors d’aquests 4 fills fins a arribar a Carles Martell, fill de Pipí II, de la dinastia Carolíngia. Andorra va seguir dins del territori franc malgrat aquestes disputes. Però els musulmans estaven a prop i l’any 714 s’ataquen a Catalunya. Carles Martell decideix intervenir i al 732 els atura a Poitiers. Els musulmans es retiren i neix la Llegenda de Carlemany. Diu aquesta que Carlemany, net de Carles Martell, va fundar Andorra en reconeixement a l’ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns l'any 800, moment on el Papa de Roma corona Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany va entrar per Canillo a cavall i va expulsar els àrabs que es concentraven a Andorra. Això explica que a l’himne andorrà es faci referència a Carlemany com l’alliberador de la nació andorrana.

« El gran Carlemany, mon pare

dels àrabs em deslliurà,

i del cel vida em donà,

de Meritxell la gran Mare. (1r vers)


Princesa nasquí i Pubilla,

entre dues nacions, neutral;

sols resto l'única filla,

de l'Imperi Carlemany. (2n vers)

-> Himne d'Andorra

»

Ara bé, aquest relat no és altra cosa que una llegenda i no es pot provar que Carlemany alliberés Andorra dels sarraïns. Tanmateix, llegenda o no, el que sí que és cert és que Carlemany accepta el tron l’any 768 en un moment on l’amenaça musulmana es feia cada vegada més seriosa. L’avançament ràpid de les trobes musulmanes cap a l’interior d’Europa va fer que els francs iniciessin la conquesta de les terres del sud dels Pirineus creant novament la Marca Hispànica. Si bé Andorra feia part de l'imperi franc, la presència musulmana als Pirineus feia que el país declinés més cap al costat àrab, que no pas franc. Quan Carlemany pren possessió del seient, divideix l’imperi franc en comtats, on fica al capdavant els comtes, i crea marques militars de defensa com ara la Marca Hispànica. Andorra serà per tant, un cop més, dins d'aquesta línia de defensa militar però també dins del comtat d'Urgell. Això permeté al rei franc controlar molt millor l’imperi, sense necessitat de patir per les invasions. Els primers signes d’aquesta estabilitat va ser l’entrada en el “Renaixement carolingi”. Amb el temps, la figura de Carlemany ha anat prenent cada vegada més força a Andorra. D'uns fets no certificats en va néixer una llegenda, d'una llegenda un himne i avui encara el nom de Carlemany és ben present al país. L'any 2009 s'inaugurava el Centre Comercial Illa Carlemany, situat a l'Avinguda Carlemany i l'any 1953 s'inaugurava l'Hotel Carlemany (un hotel balneari construït amb granit i maó amb façana noucentista). Elements, que si bé no són rellevants, il·lustren la importància que aquest rei Carolingi té per Andorra.

Mort de Carlemany (l'Andorra catalana)[modifica | modifica el codi]

Independència dels Comtats Catalans i fragmentació de l'imperi franc[modifica | modifica el codi]
Panorama de l'Imperi franc després d'haver-se signat el Tractat de Verdum

L’any 814 quan mor Carlemany el seu fill, Lluís el Pietós, perd autoritat i es deixa dirigir pels bisbes. El regne està fragmentat, neixen principats, comtats independents i regnes. Per tal de girar la situació, dilapida el domini reial distribuint terres (feus) als comtes. Però, en lloc d’aconseguir allò que pretén, els comtes van prenent cada cop més força. Tolosa, per exemple, s'independitza. No és l'única, els comtats de la Marca Hispànica corresponents a l’anomenada Catalunya Vella (Rosselló, Empúries, Girona, Barcelona, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça) també ho fan. Es tracta de comtes no originaris de les terres que governen, però a la llarga passen de comtes forans a comtes naturals. Guifré el Pelós serà un d’aquests primers i amb la seva aparició neix Catalunya; motiu pel qual se’l considera com el fundador de Catalunya. Els Comtats Catalans en un principi reconeixen l’autoritat franca i, per tant, el rei franc. Això vol dir que Andorra entra dins dels Comtats Catalans, que alhora són dins de l’Imperi Franc. Però l’any 985 els Comtats Catalans decideixen trencar el vincle de vassallatge que els lligava al rei i s’independitzen. El motiu es deu a l’expedició musulmana d’Al-Mansur contra Barcelona. Els Comtes Catalans demanen ajuda al rei, però aquest no acut a ajudar-los (massa preocupat a fer la guerra contra els anglesos) i trenquen llaços: creen Catalunya. Andorra, integrada en el Comtat d’Urgell, quedarà doncs dins de Catalunya.

D’altra banda, la situació de la cort reial francesa no millora a unir el que en un futur esdevindrà França. Lluís el Pietós, reparteix les terres entre els seus fills: Lotari I, Lluís el Germànic i Pepí el Breu. Però, el fill de Lluís el Germànic, Carles el Calb, i ell mateix signen un acord –el Jurament d’Estrasburg– amb el qual decideixen jubilar en Lluís el Pietós tancant-lo dins d’un convent i imposar-se a Lotari I. Al 843 la baralla acaba amb l’Acord de Verdun (843) mitjançant el qual s’estableix el repartiment de l’imperi franc en 3 zones:

Amb aquest acord França se separa de Germània i aquesta es transforma en el Sacre Imperi Germànic.

Andorra dins de la Corona Catalana[modifica | modifica el codi]
Localització d'Andorra dins del Comtat d'Urgell, vassall del rei català

És en aquest context que dos senyors feudals van adquirint importància a Andorra. Es tracta del Comte d’Urgell i de Cerdanya, Sunifred I, i del senyor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles (situat a Anserall). Ambdós van absorbint progressivament les possessions dels pagesos d'Urgell a través de pactes de vassallatge i compravenda de feus fins a exercir un verdader domini. Mentre el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d’Urgell, aquest rep per part del rei Carles el Calb l’any 843 el territori que avui es coneix com a Principat d’Andorra en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els normands. Durant els segles IX-X els comtes d’Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de la corona catalana, cosa que vol dir que Andorra quedarà sota el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perquè la presència musulmana al sud i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils van fer que els comtes d’Urgell es despreocupessin de les seves possessions als Pirineus. Així, a patir de la fi del segle X fins al segle XII, els comtes d’Urgell van traspassant les seves possessions d’Andorra a favor dels bisbes d’Urgell. Per exemple, al 988 Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a L'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del Comtat de Cerdanya i Berga. L’any 1133 el darrer comte d’Urgell, Ermengol VI, cedeix al bisbe Pere Berenguer i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,[5] des del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles en amunt, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous; és a dir, li cedeix Andorra i les seves possessions als Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una senyoria jurisdiccional, i les seves relacions amb Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per exemple, rep tributs dels andorrans i dels altres territoris que posseeix, té control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenatge i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l’empriu, que és el dret d’utilitzar les terres per cultivar-hi.

Malgrat aquest acord, el primer document que fa referència a Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral de la Seu d'Urgell del 839, moment en què es va reconstruir dita catedral després de ser arrasada anys abans. La importància d'aquest document recau en el fet que per primer cop s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és a dir, les 6 parròquies que configuren els límits territorials d'Andorra:

Les 6 parròquies que consten en l'Acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell

Actualment, però, existeixen 7 parròquies després que Escaldes-Engordany obtingués la seva independència envers la parròquia d'Andorra la Vella l'any 1978. A més, les nomenclatures han evolucionat i avui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, però sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial.

El text original diu així: Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de Lòria i d'Andorra amb la de Santa Coloma, de la Massana i d'Ordino, d'Encamp i de Canillo, amb totes les seves esglésies i llurs possessions, grans o petites.

Baixa Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Les Cases de Caboet i Castellbò[modifica | modifica el codi]

Estàtua d'Arnalda de Caboet al Prat del Roure, Escaldes-Engordany

En renunciar als seus drets sobre Andorra, el comte Ermengol VI completa els esforços de la catedral d’Urgell de situar-se al capdamunt de les jerarquies feudals i amb una senyoria amb poders eclesiàstics, jurisdiccionals i territorials. Un poder, però, amb conseqüències, ja que fou mal acceptat pels andorrans i cobejat pels senyors de Caboet i Castellbò. I és que hi havia ja conflictes amb els andorrans per una qüestió d’impostos o polítics i conflictes entre senyors veïns (en particular els comtes d'Urgell que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit) que volien constantment guanyar més territori; i les possessions del bisbe eren les més grans. Així s’opta per dues solucions,

  • L’any 1162 es va signar una Concòrdia amb el bisbe Bernat Sanç perquè els andorrans poguessin escollir uns batlles a canvi de “4 pernils, 40 pans i una mica de vi”. La primera Concòrdia no va resultar i se’n va signar una segona l’any 1176 amb el bisbe Arnau de Preixens que ampliava el pagament a “cent diners per cada dos anys”. Aquest nou conveni és important perquè el van signar els 838 caps de casa andorrans, fet que ha permès saber quanta gent viva a Andorra: 2300 persones.
  • A meitat del segle XI, no tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte i va infeudar Andorra a la família dels Caboet, és a dir, el bisbe va cedir una part de l’administració dels seus béns andorrans a canvi de protecció militar. Els Caboet tenien com a missió recordar l’autoritat de la catedral d’Urgell sobre Andorra.

El bisbe encarrega doncs la defensa amb un primer jurament de fidelitat d'en Guitard Isarn de Caboet l'any 1095, el seguiran Guillem Guitard el 1110 i Arnau de Caboet el 1159. A la mort d'Arnau de Caboet el seu testament, datat del 14 de gener de 1170, transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda de Caboet. Així, la situació es gira en contra del bisbe l’any 1185 quan l’única filla i hereva dels Caboet, Arnalda, es casa amb l’hereu del vescomtat de Castellbò, Arnau de Castellbò. El bisbe d'Urgell es preocupa per aquest traspàs, i és que els Castellbò no s’entenien amb el Bisbe, primerament, per motius religiosos. El bisbe era catòlic i els Castellbò càtars i el catarisme era un moviment religiós dualista considerat heretgia per l’Església Catòlica. En segon lloc, perquè els Castellbò ostentaven el domini territorial del bisbe. Ben aviat, els Castellbò intenten ignorar el vassallatge que deuen al bisbe i inicien un llarg període d’enemistats.

Un exemple d’aquestes enemistats ja comença amb la falsa Carta Pobla de Carlemany de l’any 805 que es va fer amb l’acord dels andorrans, i que hauria beneficiats els adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat els Castellbò.

Les Croades Càtars i la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Bandera occitana i símbol càtar.
Aquesta és la cara que presentava la corona catalana després de les successives conquestes.

Però la cosa no es queda aquí, l’Església catòlica promogué una croada contra els càtars a Occitània (la Croada Albigesa) en la qual va animar el rei de França i la noblesa francesa a prendre-hi part. Aquestes croades van tenir repercussions a Andorra, abans però és necessari fer un repàs pel conflicte.

El rei francès ja té la intenció d'annexionar-se el Llenguadoc, per tant, la croada albigesa li venia com l’anell al dit. Al capdavant de l’exèrcit catòlic hi trobarem Simó de Montfort que el 1209, i amb gran brutalitat, va conquerir Besiers i Carcassona (tots dos territoris del Llenguadoc). L’any 1213 Pere el Catòlic d’Aragó patí una gran desfeta contra els catòlics. Pere és catòlic, però intervé per protegir la Catalunya del Nord perquè a la llarga vol annexionar-la (un pla que va en contra del rei francès). Ramon de Tolosa és un rei tolerant, encara que ell hagi estat l'iniciador d'aquestes croades. Va enviar una carta al papa Innocenci III fent-li part de la preocupació que tenia sobre l'avançament de la religió càtar a Tolosa. Tanmateix, no farà gaire cosa perquè caiguin els càtars. Així, tant ell com Roger Bernat de Foix varen acudir a ajudar el rei d’Aragó. Però, malgrat aquests reforços, el catarisme va anar apagant-se, ja que entre els segles XIII i XIV la Inquisició va sumar-se al cavall de batalla. El Papa va decidir ficar-la en marxa per eradicar les heretgies, i el catarisme n'era una. Molts occitans càtars varen fugir cap a zona catalana per protegir-se d’aquesta massacre. Castellbò fou un lloc d’acolliment.

Per entendre l’aparició de Pere d’Aragó cal traslladar-se a la història de Catalunya. L’any 1065 el comte d’Urgell jura fidelitat al comte de Barcelona. Aquest jurament és cabdal, ja que aconsegueix que la resta de nobles catalans reconeguin el comte de Barcelona com a monarca, el que vol dir que esdevé rei de Catalunya. Amb el temps Catalunya es confedera amb Aragó creant la Corona catalanoaragonesa, o dit altrament, la Corona d’Aragó que vindria a ser el Regne Català. Cap al segle XIII aquesta corona porta a terme una expansió militar contra els musulmans. Aquest episodi és dels més recordats, ja que en sortirà Jaume I el Conqueridor que annexionà Mallorca i València, i així fins a Pere el Gran i Jaume II. El resultat final és un reialme que ocupa els territoris que avui rebem com a nom Països Catalans. Andorra, com a integrant de la Catalunya Vella, també hi feia part. En aquest territori la llengua catalana gaudirà d’una promoció excepcional, serà de fet l’edat d’or del català.

Els Comtes de Foix[modifica | modifica el codi]

Les baralles entre el bisbe d’Urgell i els Castellbò es varen intensificar amb l’arribada del Comte de Foix, també càtar. Per explicar la irrupció dels comtes de Foix a l’escena andorrana és necessari tenir en compte les estratègies matrimonials dels grans llinatges feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d’un dels més grans dominis d'Occitània, l’estratègia era baixar els Pirineus fins a la corona catalana. Així, en plenes croades els Castellbò i els Foix s’alien contra els croats i protagonitzen 3 campanyes militars (el 1198, el 1202 i el 1205) en contra del bisbe d’Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i esglésies com ara la Catedral de la Seu d’Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condemna d’heretges el 1237 per part del bisbe d’Urgell. Però les campanyes varen seguir amb saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d’Arnau de Castellbò fins al 1239.

L’única filla que varen tenir Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolica encara més el conflicte. Ermessenda es casa amb Roger Bernat II de Foix l’any 1202. Si fins ara parlàvem de tensions, amb el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es va negar a autoritzar l’enllaç, però el comte d’Urgell aconsegueix que els dos homes renunciïn a una aliança matrimonial, el que dóna peu a continuar amb les cerimònies de vassallatge amb el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. En morir Ermessenda, aquesta deixa al testament (1229) que traspassa les seves possessions al fill, Roger IV. Així, Andorra i la resta de possessions dels Caboet i Castellbò, així com les aliances amb el bisbe passen directament sota els Foix. Roger IV de Foix decideix tenir 6 fills més, però en destaca un, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa amb Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la cerimònia.

El Pariatge de 1278[modifica | modifica el codi]

Monument commemoratiu del 7è aniversari de la signatura dels pariatges. Obra de Luigi Terruggi, 1978; situat a la Plaça de la Vall, Andorra la Vella.

Amb tot aquest poder, decideix no renovar el vassallatge que li deu al bisbe. L’any 1277 el comte de Foix ocupa la Seu d’Urgell i encapçala la Lliga dels Barons en revolta contra el rei d’Aragó, ja que aquest entra a defensar el bisbe: és la guerra total!

El 1278 el rei d’Aragó, Pere II, cansat del conflicte decideix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d’Urgell i rei del Comte de Foix (a causa de les terres de Castellbò que estaven sota corona catalana) asseu Pere d’Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signin la pau. El 8 de setembre del 1278 és la signatura del primer pareatge (o pariatge) davant d’una vintena de testimonis, entre els quals personatges importants de l’època i un notari de Lleida, Arnau de Vall-Llebrera.

Un pariatge era un document que concedia la propietat d’un territori a dos senyors de maners igualitària. El del 1278 va ser escrit en un pergamí, en llatí, i pel mètode de carta partida, és a dir, es va escriure dos cops el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una línia havien de ser tallats pel mig, de forma que no es pogués falsificar. Cada part del document anava als dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariatge, a més, havia de ser aprovat pel Papa de Roma, i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l’època (aprovació papal i reial). El document esdevé clau per la història d’Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d’aquí, com un país de facto. Això explica que els mapes europeus indiquin ja Andorra com a tal a partir d'aquesta data. I és que com que el territori se’l repartien dos prínceps (el bisbe d’Urgell i el comte de Foix) amb els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins a l’època contemporània.

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pariatge precisa, entre altres, que:

  • “la fi del litigi” que ha portat “molts i greus danys a les dues parts” i “gairebé indescriptibles mals”
  • el consenyoriu o propietat indivisa entre els dos senyors, és a dir, la figura de copríncep (dos prínceps) i el règim de coprincipat
  • lliurement de la quèstia, un tribut que els andorrans pagarien alternativament al bisbe (anys parells) i al comte de Foix (anys imparells). La quantitat del bisbe era fixa (4000 sous) mentre que el comte cobrava una quantitat fixada segons la seva voluntat, sense límit
  • la justícia la portarien uns representants dels coprínceps de manera conjunta, però si en l’exercici de la llei s’ha de posar multes, el bisbe se n’emporta 1/4 part i el comte 3/4 parts. El pariatge parla de l’establiment d’un Veguer, nomenat pel comte de Foix, i d’un Batlle, nomenat en nom del senyor feudal, el que queda molt incert
  • en el servei militar, tots dos tenien dret d’Host (exèrcit regular) i de cavalcada (atacs ràpids a territoris veïns) i els andorrans havien d’acudir. El pacte exclou els enfrontaments entre els prínceps mateixos
  • i finalment es confirma l’alliberament de tres mals usos medievals sobre els andorrans: la intestia (si un súbdit no feia testament, el senyor es quedava amb part dels seus béns), l’eixorquia (es penalitzava els que no tenien descendència) i la cugucia (multa per adulteri)

El Pariatge de 1288[modifica | modifica el codi]

Conjunt Medieval de les Bons, anomenat comunament Torre dels Moros on suposadament la reina favorita del rei sarraí s'hi banyava donant peu a que es parli "del bany de la reina mora".

Però deu anys més tard, la pau encara no s’havia aconseguit entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, entre altres motius, perquè en el pariatge el comte de Foix queda àmpliament afavorit quan resulta que precisament el que es pretén és un repartiment igualitari del que s’hi exposa. A aquest motiu, s’hi va afegir la reconstrucció i l’ampliació del castell del Roc d’Enclar (al costat de l’Església de Sant Vienç d’Enclar que també va donar nom el castell) que havia ordenat el comte de Foix. El bisbe considerava que l’existència del castell atemptava contra els seus drets. L’any 1280 el comte de Foix encapçala un altre cop una Lliga de Barons contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó. Vençut i capturat, haurà de renunciar al vescomtat de Castellbò. Però poc després s’uneix a la campanya portada pel rei de França contra Pere II d’Aragó, el que crea noves diferències amb el bisbe d’Urgell.

El segon Pariatge va ser signat, un altre cop en llatí, amb notari, l’escrivà Jaume Orig de Puigcerdà, i el 1288. En aquest es ratifiquen els punts de l’anterior i se n’hi afegeixen dos més:

  • L’edificació de fortaleses queden prohibides, el Castell del Roc d’Enclar s’ha d’enderrocar i per edificar una altra fortalesa caldrà l’acord dels dos coprínceps sense excepció.
  • Cada senyor nomena un notari o notaris que actuaran en nom i per autoritat dels dos senyors.

I amb aquesta signatura s’aconsegueix la pau definitiva que portarà aquest sistema de coprincipat fins als nostres dies. El document restarà un dels més solemnes d’Europa, ja que tindrà aprovació i ratificació papal i reial. De llavors ençà cap dels dos coprínceps ha volgut reconstruir cap castell, raó per la qual avui en dia Andorra no pot presumir de castell com sí que ho poden fer els territoris veïns (ex.: Castell de Foix a l'Arieja). Tanmateix, sí que queden restes dels intents de construcció de castells abans dels pariatges. És el cas, per exemple, de la Torre dels Moros situada al poble de Les Bons (Encamp). Diu la llegenda que fou construït ja en temps d'invasió àrab i que l'esposa favorita del rei sarraí s'hi banyava, raó per la qual avui es parla del "bany de la reina mora". Ara bé, deixant la llegenda a part, sí que es pot apreciar una torre a Encamp que fou un principi de castell construït probablement per Arnau de Castellbò.

L’Edat Baixa Mitjana es converteix de sobte amb els pariatges en la consolidació del coprincipat, però també, en l’ostentació de la Corona d’Aragó sobre Andorra. En un moment de crisi financera i patrimonial, el rei català reclama i exigeix l’annexió d’Andorra (1334, 1365 i 1369), la percepció de la quèstia (1396 i 1397) i la prestació de serveis militars a la Guerra Civil Catalana (1462-1472). Malgrat aquests intents, els coprínceps varen aconseguir mantenir separada Andorra de Catalunya i França. Amb el temps altres amenaces a la independència ha anat sorgint, concretament vingudes d'Espanya.[6]

El Consell de la Terra[modifica | modifica el codi]

Al Consell General pel 7è centenari del 2n pariatge (Meritxell, 1988)

Mentrestant l’actuació i l’exercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organitzant-se en col·lectiu ja sigui per protestar en contra d’aquesta situació o per debatre dels afers comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).

L’any 1433 els coprínceps, tot desenvolupant el pariatge, creen Les Corts de Justícia i l’any 1364 els andorrans, mitjançant 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per protestar contra els abusos comesos pels veguers. És doncs d’aquesta manera que neixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és a dir, el segon parlament més antic d’Europa; la millor manera de defensar els interessos comuns davant dels consenyors. Fou proposat el 1419 per Andreu d’Alàs, encarregat d’anar a demanar permís al bisbe. Aquest, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet il·lustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se amb independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit altrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol mena, com ara la creació d’aquest parlament. Els segles XIV i XV estaran marcats així per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, però també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d’administracions locals) i “institucionals” (creació d’un parlament).

El Quart representava un poble de cada parròquia i n’administrava els béns. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n’administrava també els béns comunals, podent exigir impostos com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent al país). El Consell de la Terra reunia els dos altres òrgans. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra només hi podien participar els “prohoms”, és a dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella època estem parlant d’uns 25 a 30 homes. En canvi, al Consell del Quart, s’hi asseient tots els caps de casa. Abans, però, la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l’agrupament de totes les parròquies. Va ser així fins a la proposició del Consell de la Terra. Aquesta va ser necessària, ja que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.

La vida a Andorra durant l'Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Es pot dir que la vida a Andorra a l’Alta Edat Mitjana era molt dura. La població patia desnutrició general a causa d'una alimentació deficient. El clima dels Pirineus dificultava, i molt, la cerca de terreny cultivable. La majoria dels andorrans eren analfabets, un element que no permet donar amb exactitud la quantitat de gent que hi vivia. Tanmateix, amb la signatura de la “Concòrdia” del 1176 s’ha pogut establir una població que oscil·lava entre 1700 i 2300 habitants.

La població és distribuïda en nuclis situats seguint les zones a prop de l’aigua i aptes per l’agricultura. Malgrat les dificultats climàtiques, bona part del terreny andorrà estava constituït per pastura i boscs, i l’agricultura era una de les activitats econòmiques més importants juntament amb la ramaderia. Es produïa cereals i vinya, raó per la qual trobem encara a dia d’avui molins d’aigua a Andorra (la Serra i Mola de cal Pal, Ordino; el Molí fariner del mas d’en Soler a la Cortinada; el Molí de Casa Guillem d’Encamp). La parròquia que posseïa més molins era St. Julià, seguida d’Andorra la Vella. En tots els rius i rierols es van construir durant els segles XI i X nombrosos molins d’aigua per moldre i convertir el gra en faria per fer el pa, que era l’aliment bàsic de la població.

A banda de l’agricultura i la ramaderia, les professions artesanals (teixidors o pelleters) i la metal·lúrgia van prenent cada cop més importància dins de l’economia andorrana cap al principi del Baix Medieval. Les fargues es van instal·lant progressivament fins a imposar-se com una indústria primordial per al Principat, contribuint a incrementar la població i reduir la pobresa. Així, trobem a Andorra 5 meners de ferro, principalment a Ordino, 2 ferrers, una primera farga i els primers ponts de comunicació (ex.: Pont de St. Antoni). Aquesta indústria va evolucionant fins a incorporar el sistema de farga catalana. Les fargues i molins pertanyien als senyors feudals i els camperols estaven obligats a moldre el blat, pagar per fer-ho i col·laborar en la construcció dels molins. A mesura que va acabant el Baix Medieval, i que la població va en augment, els serfs deixen de pagar imposts (se’ls concedeixen “franquícies”) ja que els seus senyors els en dispensen pel fet de contribuir al repoblament (en surten les “carta pobla”). A més, gràcies al progrés econòmic que aporta la metal·lúrgia, molts serfs "compren" la seva llibertat. Cap al final del Medieval, aquesta actitud ha contribuït a fer que desapareguin els serfs i s'hagin instal·lat una societat que regnarà durant l'Edat Moderna constituïda de burgesos, clergats i nobles. A Andorra en concret aquest fenomen es tradueix en la cessió de privilegis administratius, econòmics i institucionals (vegeu-ne més a Consell de la Terra) als andorrans (amb els quals creen un parlament i comuns).

Quant a mentalitats i manera de veure la vida, la població andorrana estava altament marcada per la concepció catòlica del món. Com a Europa, l’Església tenia una importància cabdal dins de l’estructura social de les poblacions. La prova més evident d’això és la divisió del territori en parròquies, així com la construcció d’esglésies romàniques. La dona tenia un paper secundari, tal com l'exigia l'Església mateixa. La societat era masclista i poc igualitària. De fet, al Consell de la Terra només hi podien participar homes rics.

Primeres talles de Marededéu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mare de Déu de Meritxell

El creixement econòmic del principi del Baix Medieval, però, decau a causa de un lleuger augment de la temperatura. Això provoca crisi als camps, però sobretot a les ciutats medievals. Endemés, les rutes comercials han portat la pesta negra, i la psicologia de la gent se'n veu afectada. A tots aquests elements socioeconòmics, se n'afegeix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mitjan segle XIII. Durant Baixa Edat Medieval el cristianisme pateix un segon cisma. Estem parlant dels Papes d’Avinyó que varen afeblir l’autoritat espiritual que tenia l’Església Catòlica sobre els fidels. La gent, desconcertada, cerca suport en les confraries, multiplicant els exercicis de pietat. La gent deixa de llegir els llibres religiosos en llatí i es passa a llengües vernacles, com ara el català. Com que la gent no entén ni sap fer front a aquesta crisi econòmica i política, busca les respostes en la bíblia. Això farà que el fervor religiós vagi a més i a poc a poc es va rendint culte a les Verges. A Andorra en particular, aquest culte s’arrelarà força bé. Avui hi ha un total de sis marededéus al país.

  • Marededéu de Canòlich
  • Marededéu d'Ordino
  • Marededéu del Remei de Sant Julià de Lòria
  • Marededéu de Santa Coloma
  • Marededéu de Pal

i la més important,

  • la Verge de Nostra Senyora de Meritxell

Neix el Romànic a Andorra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Art romànic andorrà

L’art romànic es considera com el primer estil artístic d’Europa durant el Medieval i apareix gràcies a un context favorable a mitjan segle X en què es deixa enrere la inestabilitat per començar un procés de recuperació que es reflecteix en la demogràfica, economia i expansió religiosa. El papa Gregori VI contribueix en aquest procés mitjançant el desplegament de monestirs i temples. El terme romànic va ser adoptat pels erudits del segle XIX que van considerar les manifestacions artístiques d’aquesta època com deutores de l’art de l’Antiga Roma, ja que imiten elements romans. L’art romànic utilitza pintures murals sobretot a les naus, als absis i a les criptes.

Dins la península Ibèrica el romànic només s’implanta a la meitat nord, mentre que al sud s’imposa l’art islàmic. A Andorra les edificacions preromàniques són un reflex de la cristianització duta a terme pel bisbe d’Urgell i pel monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. La primera església preromànica construïda a Andorra fou l’Església de Sant Vicenç d’Enclar i data del s. IX moment en què Carles el Calb dóna al comte d’Urgell Sunifred I les terres d’Andorra. També és preromànica l’[[Església de Santa Coloma]] on, a més, hi destaquen les pintures murals que varen sortir del país el 1930 i recuperades pel govern d’Andorra el 2007. Aquestes caldria situar-les en el moment on Arnalda de Caboet es casa amb Arnau de Castellbò. Vers el segle on se signa la donació de les possessions del Comte d’Urgell, Ermengol VI, al bisbe d’Urgell, es construeixen també ponts romànics com ara el Pont de la Margineda o el Pont dels Escalls.

Aparició del català en terres andorranes[modifica | modifica el codi]

Gravat de Ramon Llull del segle XVIII

Es considera l'Edat Medieval com el bressol i desenvolupament de la llengua catalana. El canvi del llatí cap al català va ser lent i gradual, gairebé imperceptible, com qualsevol altra llengua que pren origen en una altra. Les generacions que s'anaven succeint mai van tenir la sensació de parlar una llengua diferent de la dels seus antecessors. Tanmateix, hi ha haver un tall però, com és el cas d'altres llengües romàniques (com ara el gallec, portuguès, castellà, francès, occità, italià, romanx o romanès), és difícil de dir quan va ser, sobretot si tenim en compte que malgrat la utilització de llengües vernacles a l'oral, el llatí va predominar en els texts durant molt de temps i només es comença a trobar texts escrits íntegrament en català cap al segle XII. Els historiadors i lingüistes parlen del període que va del segle VII fins al segle VIII com de canvis radicals, moment on ja s'aconsegueix fer una clara diferenciació entre el català i el llatí. A poc a poc va sorgint un català preliterari que viurà del segle IX fins al segle XII. A partir d'aquest moment i coincidint amb l'expansió de la Corona d'Aragó, on de fet 85% de la població ja parla català, la llengua catalana s'implanta (a banda de Catalunya i Andorra) a València, la Franja d'Aragó, les Illes Balears, la Sardenya i finalment al Rosselló. Neixen el que coneixem avui amb el nom de Països Catalans. De fet, Andorra en tant que territori del Comtat d'Urgell és l'un dels llocs embrionaris del català. El país en tant que territori català -atès que s'integrava dins la Catalunya Vella- comença a donar senyals escrits en llengua catalana fins i tot abans del començament de l'expansió duta a terme per Jaume I. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això, ja que resulta ser el primer document en el qual ja es comença a notar, a través dels topònims, paraules amb fonètica catalana. Així, a Andorra el català ja es parlava i de fet avui dia es pot trobar encara, sigui en documents de l'època, sigui en les esglésies preromàniques, paraules, inscripcions, mots... en aquest català preliterari. Més endavant, el català es normalitza a través de normes gramaticals que devem a Ramon Llull. Aquesta normativització portarà ja una presència definitiva del català als escrits.[7][8]

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

La vida a Andorra durant l'Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

La Pesta a Andorra[modifica | modifica el codi]

L'arribada de la pesta negra va ser la causadora de la mort prop de la meitat de la població europea. Fou una epidèmia característica del medieval, però també de l'edat Moderna. Els bizantins en van patir una, però, la segona que es va donar cap al final del medieval va ser devastadora.[9] Andorra, però, només va donar signes de contagi just al principi de l'edat Moderna. La malaltia va arribar a la frontera catalana l’any 1348 i a partir d’aquí es va estendre per Andorra. El 1652, per exemple, es va formar una reunió d’urgència, la Junta del Morbo, al Consell de la Terra per prendre mesures contra la pesta. L’any 1721 el Bisbe de Guinda dóna instruccions a fi d’evitar que l’epidèmia passés de Marsella a Andorra, i d’Andorra la resta de la península Ibèrica Però no es té constància que la pesta d’aquest any trepitgés sol andorrà. Les epidèmies van ser les causadores d’una natalitat i mortalitat altíssimes al país. La situació era molt greu. L’any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix sol·licita cereals a causa de la “misèria” que pateixen moltes famílies.[10]

L'economia andorrana[modifica | modifica el codi]

Tot i la pesta, l’economia andorrana reprèn el creixement dels segles XII-XIV. Es combina agricultura, ramaderia, indústria artesanal, metal·lúrgica i dos nouvinguts: el tabac i el comerç. La mortalitat i natalitat segueixen sent altes, encara que la població hagi augmentat a conseqüència de l’activitat econòmica. Les exploracions i posteriors colonitzacions no van influir en cap aspecte de l’economia andorrana, llevat de l’arribada del tabac. La fisiocràcia i mercantilisme, característics de l’Edat Moderna, tampoc van tenir cap incidència sobre Andorra, llevat del comerç i la introducció de companyies comercials i mercantils modernes. Tots els sectors en van tenir i aquestes aprofitaven les taxes dels estats veïns per comerciar. Es va crear, fins i tot, una Societat de Mercaders andorrana.[11]

L'agricultura:[modifica | modifica el codi]

En línies generals l’agricultura dels segles XVI i XVII era de tipus tradicional i no va aconseguir acabar amb les èpoques d’escassesa alimentària. Els períodes de fam van continuar i la producció era insuficient per cobrir les necessitats de la població. Tot i la collita de cereals i la producció de vi, les tècniques de conreu no van variar. A Andorra les tècniques es limitaven al guaret, l’adob orgànic i la rotació de conreus. El cultiu va eixamplar, això sí, el territori dedicat a l’agricultura.[11]

El tabac i contraban:[modifica | modifica el codi]
Terreny de cultiu de les fulles del tabac.
Article principal: Museu del Tabac

La popularitat del tabac, descobert per Cristòfol Colom, de què va gaudir a Europa el va portar a Andorra. A partir del segle XVII els governs veïns van començar a controlar-ne l’entrada, sortida, cultiu i venda, ja que representava una font d’ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal a Espanya i França. Serien probablement aquests motius els que van empènyer els andorrans a comerciar amb tabac. La manca de fiscalització sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis encetat durant l’Edat Mitjana va possibilitar el contraban. La primera notícia escrita sobre tabac a Andorra data de l’any 1692 en què el Consell de la Terra va prohibir els seus membres de fumar durant les reunions. No obstant això, diferents autors situen el cultiu de tabac a Andorra cap al s. XVII, i d’altres cap al principi del s. XVIII. Aquest nou element aportà noves fonts de riquesa a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol van portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el segle XVIII. Tot i així els andorrans no van deixar de cultivar-lo. Això va comportar una sèrie de decrets i ordres per part del Consell de la Terra en què es reclutava gent armada per arrencar les mates, capturar i condemnar els contrabandistes; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l’exèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats van esdevenir per als andorrans un bon element per la pràctica del contraban.[12]

La ramaderia:[modifica | modifica el codi]

La ramaderia andorrana es caracteritzava per l’explotació ovina que comporta la transhumància. Els ovins havien de ser traslladats al fons de la vall durant l’hivern i després cap al cim durant l’estiu. És aquest trasllat que rep el nom de transhumància; i per al país va ser de vital importància. Entre els segles XVI i XVII es van signar diversos convenis entre algunes parròquies i comunitats veïnes sobre el dret d’explotació de les terres frontereres entre Andorra, Catalunya i França. A vegades van acabar en disputes com va ser el cas de la Solana del Pas de la Casa. El litigi va enfrontar els pobles francesos de Merens i Ospitalet amb les parròquies andorranes de Canillo i Encamp. Les parts implicades han anat firmant al llarg dels segles diverses concòrdies fruit de baralles mil·lenàries que durant molt de temps ha donat la sensació de no tenir fi. Finalment el 1835 se’n va signar una darrera en la qual els pobles francesos reconeixen el territori com a propietat exclusiva de Canillo i Encamp.[13][14][15]

Els drets d’explotació de pastures situats entre dues parròquies també van ser objecte d’altercacions entre comuns. Encamp i Canillo es van disputar l’ús de les muntanyes situades prop d’Envalira. L’any 1672 els dos comuns acordaren explotar-se conjuntament la zona que posteriorment es coneixerà com a Terreny de la Concòrdia. Després d’anys, també mil·lenaris, de disputes s’ha acabat cedint el territori al Comú d’Encamp.[16][17]

La indústria artesanal i metal·lúrgica:[modifica | modifica el codi]
Article principal: Farga Rossell
Entrada del Museu Farga Rosell situat a La Massana

La indústria artesanal i la metal·lúrgia van viure moments d’apogeu al territori nacional durant el segle XVII. A Andorra es té documentada l'existència d’un únic gremi. Es tracta del de paraires i teixidors que es va constituir com a gremi el 1604. El bisbe d’Urgell, Andreu Capella, va concedir i confirmar els punts sobre els quals s’havia de regir la Confraria dels Paraires. L’any 1606 el Consell de la Terra va passar a controlar la germandat administrativament. Esclades va ser el nucli del gremi vist que posseeix aigües termals, element bàsic per poder desenvolupar una indústria d’aquesta mena. La seva existència va comportar algunes obligacions religioses, fet que fa del gremi més que una associació professional: era de fet un grup social i cultural.[18] [19]

Al llarg dels segles XVII i XVIII les fargues van assolir la seva màxima producció de ferro a Andorra. El territori nacional es va convertir en el centre de producció de lingots de ferro. Les fargues andorranes van adoptar el sistema de “farga a la catalana”. Es venien lingots de ferro destinats a mercats catalans. A Andorra se’n van construir 6, però amb el temps aquest nombre anirà pujant fins a una desena. Les fargues es van repartir entre les set parròquies. Les més importants són la Farga d’Areny i la Farga d’Ordino, propietat de la família Areny. Van ser les darreres en tancar les portes, però també cal destacar la Farga Rosell (avui un museu) i la Farga de Moles (un altre museu en l’actualitat). Com a conseqüència d’aquesta activitat van aparèixer meners a Ransol, Encamp i a la Vall del Madriu.[20][21]

El comerç:[modifica | modifica el codi]

El clima d’Andorra no permet conrear una gran quantitat de productes, i com que no tenia tampoc aliments de primera necessitat en abundància, els andorrans van dedicar-se naturalment al comerç. El comerç va esdevenir en poc temps de vital importància i això va portar al Consell de la Terra, i avui dia els governs actuals, a defensar sempre els privilegis fiscals cedits pels dos coprínceps perquè possibiliten la venda de productes més varats. La pràctica inexistència de guerres a Catalunya, Espanya i França, però també la desaparició de la pesta al segle XVII va afavorir el comerç a Andorra. Els mitjans de transport habituals eren les mules i els cavalls, ja que el terreny no permetia el passatge de carruatges. Els camins rals i ports es van transformar en les vies principals de circulació, i el comerç amb França es veia tot sovint blocat a causa del clima que tallava la comunicació durant 8 mesos l’any. Les fires i mercats es van desenvolupar ràpidament i els coprínceps no van trigar a voler-los controlar. Lluís XV el Ben Amat, copríncep d’Andorra i rei de França, va promulgar un decret l’any 1767 en què s’especificava el tipus i quantitat de mercaderies que els andorrans podien importar. En un principi, però, les fires estaven prohibides al país. Es va necessitar la insistència dels habitants d’Andorra perquè finalment el bisbe d’Urgell cedís el 1371 i atorgués el permís per construir una fira anual a Andorra la Vella. Aquest dret va ser ampliat pel comte de Foix, Gastó IV, i el bisbe, Roger de Pallars, l’any 1448[22]. La Fira d’Andorra la Vella ha esdevingut de llavors ençà un esdeveniment nacional en què cada any s’hi aplega tota la població i gent vinguda de fora que aprofita el seu temps lliure per comprar o informar-se de les novetats del mercat. La fira és de fet per al sector de l’automòbil un certamen obligatori. Tant el govern com el comú de la capital ajunten esforços tots els anys perquè la venta d’automòbils sigui millor que la de l’any anterior. La fira s’ha transformat també en un espai multicultural on les diferents immigrants del país acostumen a presentar-hi les seves especialitats gastronòmiques o culturals. A banda d’aquesta cita, també destaca la Fira del Bestiar d’Andorra la Vella, dedicada a l’agricultura i ramaderia.[23][24][25]

L'estructura social d'Andorra[modifica | modifica el codi]

Proclamació d'una pubilla en l'actualitat

L’organització social andorrana de l’Edat Moderna va triar l’estil de vida tradicional català basat en la casa pairal. Es va triar, en aquest sentit, un tipus d’heretament similar a l’existent a Catalunya. És a dir, segons aquest sistema, hi havia un “cap de casa”, amo absolut del patrimoni familiar, que, en morir-se, passava a un únic hereter universal: l’hereu o la pubilla. En succeir el seu pare, esdevenia el nou “cap de casa”, i li corresponia, per tant, mantenir el patrimoni familiar i casar-se per assegurar una descendència. Els altres germans o germanes es veien obligats a abandonar el sostre familiar. Podien emigrar a l’estranger o llogar-se com a mossos en una casa on necessitaven treballadors. Per als més afortunats quedava el casament amb l’hereu o la pubilla d’una altra casa, generalment pactat pels pares respectius que veien en el matrimoni l'acumulació del patrimoni d’ambdues cases.[26]

Així, la societat andorrana d’aquesta època es pot dividir en dues categories. D’un costat estan els focs, és a dir, les cases pairals tradicionals riques. Com que els seus mitjans econòmics eren molt superiors als de la resta de la població, pagaven més quantitat de tribus al Consell de la Terra i al Consell Parroquial (o Comunal). Eren els únics en poder optar a seure al Consell del Comú o al Consell de la Terra. Els que tenien més prestigi, anomenats prohoms o capgrossos, ocupaven càrrecs més importants com ara el de cònsol (alcalde a Catalunya).[26]

La segona categoria comprèn la resta del poble, és a dir, el poble menut o casalers. El nivell econòmic d’aquestes famílies era abastament inferior als focs. Aquestes famílies estaven vetades del Consell de la Terra o Consell de Comú. Dit altrament, no podien participar en la vida política del país. Eren ben sovint cases de creació recent i els casalers (o cabalers) no podien fundar-ne una de nova. Treballaven també com a mossos per algun propietari o exercien de contrabandistes, pastors,...[26] Aquest sistema de pubilles i hereus es veu encara reflectit avui en dia a l'himne d'Andorra. A més, Escaldes-Engordany segueix escollint cada any una pubilla, per molt que l'acte ja només representi un record de la tradició del país que Andorra comparteix amb els catalans.[27]

D’altra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins la tercera classes social característica de l’Edat Moderna: el tercer estat. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges als coprínceps corresponents. Per molt que el títol anés passant d’una família a una altra al llarg de l’Edat Moderna, els andorrans no van faltar mai al pagament de la quèstia. A més, el bisbe d’Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d’un estat catòlic.[26]

Manteniment de la llengua malgrat tot[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Decadència i Vergonha
"Parleu francès, no us embruteu", inscripció en una escola nord-catalana, a Aiguatèbia i Talau. Des del segle XVIII i encara ara França ha volgut uniformitzar la llengua de tots els seus territoris per mitjà de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferentes al francès (tot són patuès) a més d'altres mètodes propis de tots els genocidis lingüístics.

Durant els segles s. XVI i XVII el català ha substituït completament el llatí i continua essent la llengua d’ús popular a tots els nivells: relació familiar, a l’església, a l’administració,... sigui a Andorra, com a la resta de territoris catalanoparlants.[28] La prova més evident d’això a Andorra és la redacció del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis. Tots van ser redactats en llengua catalana.[29] No obstant això, a Andorra hi devia haver gent que sabia parlar francès, ja que el Consell d’Estat del rei francès redactava els decrets concernents a Andorra en francès; i lògicament calia algú per entendre’ls.[30]

Francesc I, rei de França i copríncep d’Andorra, va publicar l’Edicte de Villers-Cotterêts a través del qual tot text administratiu del Regne de França ha de ser redactat obligatòriament en francès, per molt que la població, com era el cas al Rosselló parlés català.[28][31] És doncs aquest edicte el que explica per què el rei francès s’adreçava als andorrans en aquesta llengua.[30] A Andorra, però, s’utilitzava el català com en deixa constància l’estudi sobre delinqüència, Perquè ara –gràcies a Déu– hi ha justícia, realitzat pels mateixos andorrans.[32] La prohibició del català al Rosselló es va donar amb el Tractat dels Pirineus.[28][31] Lluís XIV va ser el responsable de fer del francès la llengua de l’aristocràcia, cosa que va tenir repercussions per tota Europa. No és d’estranyar doncs que els phylosophes de la Il·lustració es fessin entendre al continent.[33] L’any 1700 Lluís XIV, per exemple, va deixar per escrit que “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Unes paraules de plena Guerra de Successió on els anglesos van venir a ajudar els catalans en contra de Castella i França. La Convenció del 1794 de la revolució francesa no ajudarà a la diversitat lingüística francesa, ja que decreta l’obligatorietat del francès per “anihilar el patuès i universalitzar l’ús del francès” quan només 10% de la població francesa el parla. Comença a França l’anomenat el genocidi lingüístic conegut com “La Vergonha”.[28]

Del costat espanyol el casament entre Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic va ser el punt d’inici de la castellanització de la cort i aristocràcia catalana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la renaixença de la literatura castellana derivada d’aquest casament, canviaran el català pel castellà. S’inicia així un procés de retrocés durant el segle XVIII conegut com a “Decadència”. La població catalana no es va castellanitzar,[28] cosa que es va entendre des d’Andorra. L'evidència d’això és el Decret de Nova Planta. El Consell de la Terra hi reacciona sol·licitant la publicació del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis, tots escrits en llengua catalana.[30] Del punt de vista evolutiu, els documents andorrans deixen constància d’una presència marcada del català antic a Andorra. La “o” àtona és força present, la utilització marcada del demostratiu “lo” també. S’emmudeixen les “r”, “nt” i “t” finals i les “eix” s’escriuen: “segueÿx”. Pel que fa el gènere, aquest ja se substitueix a poc a poc per les formes actuals: “as”/“es”. També apareix una presència important de possessius rossellonesos: “mon”, “ton”,... o altres “mia”, “tua”, “sua”.[34]

Art discret durant l'Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Article principal: Museu Casa Cristo
Retaule de l'Església de Sta. Coloma (parròquia d'Andorra la Vella).

Els diferents corrents artístics i polítics de l’època moderna a Andorra arriben de manera desigual. És per aquest motiu que l’art a país fou molt discret, amb poquíssims canvis. Políticament parlant, les idees de la Il·lustració franceses es veuen reflectides en la necessitat de recopilar la història, la geografia,... del país. Mostra d’això és la redacció del Manual Digest i el Politar Andorrà. Els andorrans van utilitzar doncs la tècnica de l’Enciclopèdia dels phylosophes per protegir-se de les conseqüències derivades de la Guerra de Successió. Ara bé, hi ha una diferència entre els il·lustrats i els andorrans, que utilitzen un to conservador i religiós en aquests compendis.[35]

Pel que fa a la vessant artística, el territori nacional no va gaudir ben bé ni del renaixement, ni del barroc. L’aïllament de la societat andorrana envers la resta de països va fer que se seguís construint i imitant el romànic. Tot i així, l’enriquiment econòmic del final de l’època moderna va portar el país la construcció de retaules (com ara el retaule barroc de l’Alatar Major de St. Serni de Canillo) per decorar les esglésies romàniques d’Andorra. També l’ampliació d’esglésies ja construïdes amb capelles laterals, canvis en els abissos semicirculars que es transformen en quadrats i on se’ls canvia l’orientació. Les esglésies parroquials d’Ordino, Canillo i la Massa en són bones proves. Gràcies a la indústria del ferro, a més, s’incorporen a les esglésies reixes, com ara a St. Climent de Pal i a St. Joan de Caselles. Els retaules andorrans són de fusta, de petites dimensions i d’estructura d’un sol pla a causa de les mides modestes de les esglésies. El segle XVI els retaules presenten dues tendències: la gòtica (com el retaule de St. Maria d’Encamp), i la renaixentista (com ara a St. Joan de Caselles). El segle XVII algunes esglésies comencen a embellir l’altar major i les capelles laterals amb retaules d’estil barroc (com el retaule de St. Joan Baptista de l’església de St. Esteve de la capital). Els temes més representats són el martiri i purgatori, la Passió de Crist, els arcàngels Miquel i Gabriel o Mare de Déu.[35]

Pel que fa l’arquitectura civil, el territori nacional veu com es construeixen les primeres grans cases de famílies benestants en pedra, de les quals han perdurat alguns exemples rellevants: la Casa de la Vall i la casa dels Areny-Plandolit, una família noble andorrana. Les cases tradicionals andorranes són cases senzilles, adaptades al terreny i a l’economia muntanyenca. Les parets són de pedra, les façanes pobres, amb fusta per construir-hi escales, portes, finestres,... El segle XVI i XVII es caracteritza per cases d’un o dos pisis, i més cap al final del s. XVIII apareixen cases de tres pisos. Cada nivell tenia una funció. La borda, per la seva banda, s’ha d’entendre com un edifici complementari a l’activitat econòmica de la casa. Per això se situava normalment a mitja muntanya.[35]

Segles XVI i XVII[modifica | modifica el codi]

Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França[modifica | modifica el codi]

Article principal: Comtat de Foix
Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra

El títol de copríncep que comparteixen el comte de Foix i el bisbe d'Urgell passarà per diverses mans al llarg de l'Edat Moderna del costat francès. El final d'aquest traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a París sota monarquia, monarquia parlamentària, dictadura o república. Tanmateix, és interessant veure la línia evolutiva dels successors fins al rei francès. La filla de Gastó III, Isabel de Foix, es casa amb Arquimbald de Grilly (comtat de Bigorra). La unió afegeix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra (Guerra Civil Catalana) per la successió del tron. Un cop Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa amb Elionor I de Navarra, filla del rei d’Aragó Joan II el Gran. Caterina I de Navarra es casa amb Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa amb la família Borbó, concretament amb Antoni de Borbó. El 1562 esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants a França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, però Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seva banda, ha unit les corones d’Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S’inicia així també la guerra de religió a Les Espanyes. Quan Francesc II de Valois puja al tron només té 15 anys i tres famílies nobles comencen a esbatussar-se pel tron prenent com a excusa la religió. Així, es forma a França la Lliga Catòlica. Arribats a Enric III de França i Valois la corona francesa i catòlica té un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors suports en la monarquia espanyola, cosa que es tradueix pel reconeixement del cardinal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema amb aquest reconeixement és que el regne navarrès és protestant. S’inicia doncs la guerra entre Enric III de Navarra i Enric III de Valois. L’any 1589 finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança mitjançant la qual el navarrès esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc després Enric III de Valois i de França és assassinat. La noblesa francesa es baralla doncs per la coronació perquè l’hereu legítim és protestant. El 1593 s’ha de convocar els Estats-Generals alhora que Enric III de Navarra decideix convertir-se al catolicisme. La conversió fa que la noblesa francesa l’esculli com a rei, heretant d’aquesta manera el títol de copríncep d’Andorra vist que el seu pare, Antoni de Borbó, havia heretat el títol a través de la seva dona, Joana III dels Albert. Finalment l’any 1594 el rei navarrès pren el títol de rei de França sota el nom d’“Enric IV de França”. Els andorrans van cobrar protagonisme en aquests estats-generals, ja que es van negar que el governador de Foix intervingués en els afers andorrans, per molt que fos en nom del rei, considerant que el rei era l’únic senyor a qui tenien. L’any 1618 el Consell francès, és a dir, els assessors del rei Lluís XIII, van resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervenir sobre els afers andorrans, sempre que respectés les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títol de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d’Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d’Espanya qui els nomenaran perquè així li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa Adrià VI l’any 1521.[36][37][38]

La Casa de la Vall[modifica | modifica el codi]

Els 7 poetes, inaugurats l'any 2014. Situats davant del Consell General, per sobre del Comú d'Andorra la Vella. Són obra de Jaume Plensa.

Les reunions del Consell de la Terra es feien tot sovint després de la missa als porxos de les esglésies, tal com s’ha vist a l’edat Mitjana. Les reunions van seguir fent-se als porxos. Però, les tempestes i mal temps, propis d’un paisatge muntanyenc com és l’andorrà va força el Consell de la Terra a comprar l’any 1702 la casa de la família Busquests, avui coneguda amb el nom de “Casa de la Vall”. L’edifici es transforma doncs en la seu del parlament andorrà pels segles venidors.[39]

L’any 1580 Antoni Busquests va fer construir l'edifici per a casa particular. La família Busquets hi va viure fins que al principi del s. XVII va morir l’últim membre de la família, que era capellà. És una casa de planta, gairebé quadrada, de 17m d’amplada per 22 de llargada, amb dues parets metres gruixudes, que arriben fins al sostre. A la dovella central de la porta hi ha l’escut de la família Busquets, i a sobre l’escut d’Andorra amb la inscripció Domus Conilii Justitiae Sades, que vol dir “Casa del Consell i la Seu de la Justícia”. Efectivament, la casa va servir tan de parlament, com de justícia vist que les bruixes se les cremava a la “curia” de la mateixa casa.[40][39]

L’edifici consta de tres pisos. Al primer pis hi trobem la Sala dels passos perduts, que servia de menjadors pells consellers i d’avantsala a la sala del Parlament. És per aquest motiu que se l’anomena així, perquè tot allò que s’hi parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra on es prenia finalment les decisions.[39] A la sala del Parlament també hi ha un altar, perquè antigament abans de procedir a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Déu. D'ençà l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar abans de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada a la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dóna per començada la sessió.[41] S’hi pot trobar, igualment, una sala de sindicatura i una cuina. El mal temps feia que els consellers haguessin de quedar-se diversos dies a la Casa de la Vall perquè la neu els aïllava de la resta del país i no podien marxar cap a casa seva.[42]

Finalment, el parlament andorrà té diversos elements arquitectònics destinats a la seva defensa. Un fet que s’explica perquè en el moment de construcció de l’edifici es vivia en època de guerra, bandolerisme,... Així s’hi poden trobar torres, talaies o una petita torre circular, i set matacans.[39] Endemés, a dins de la casa, just a dins del parlament hi ha un armari, “l’armari de les set claus” on els consellers guardaven les lleis sota set claus, d’aquí el nom. Ara bé, al principi era l’armari de les 6 claus ja que cadascuna representa una parròquia i Escaldes-Engordany es va independitzar molt més tard. Aquest armari va guardar durant molt de temps la constitució del país.[43]

L’edifici, però, ha sigut abandonat i actualment el Consell General, que és el nom que va adoptar el Consell de la Terra a partir del moment en què compra la casa, es reuneix a la nova seu, situada just davant de l’antiga casa. Va ser al 2011 quan es va fer la mudança, tot i que encara se segueixen celebrant reunions a l’antic edifici. Aquests, però, ja només són reunions d’inici de curs parlamentari quan s’acaba d’elegir el nou parlament després d’eleccions. Al sortir de la sessió es va, normalment, la foto de “família” de tots els consellers amb les vestimentes típiques de l’època moderna i tot seguit s’inaugura la legislatura a la nova seu.[44] L'antic edifici serveix de museu per a la resta del temps. Es pot visitar gratuïtament i és considerat com a patrimoni nacional pel Govern d'Andorra.[45] D'altra banda, sigui en l'antic com al nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris hi col·loquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la legislatura en decurs.

Per últim, l'any 2014 es va inaugurar la col·locació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 homes que en realitat són 7 torxes que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General pel mecenes Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'aquest període es renova el temps d'exposició és molt probable que esdevingui un símbol més, i element indissociable del parlament del país. Les escultures, a més, han estat col·locades sobre la Plaça Llídia Armengol, la dona que va lluitar pels drets de les dones a Andorra aconseguint finalment que aquestes puguin votar. En aquest sentit, s'ha de remarcar que durant la legislatura del 2011-2015, el parlament aconseguí la paritat de manera espontània. Així el parlament andorrà és l'únic parlament del món que ha aconseguit la paritat dins l'hemicicle de manera espontània i sense cap llei.[46][47]

Les repercussions de la Reforma i Contra-reforma sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. Enric IV esdevé, en efecte, com s’ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a aquest fet, Andorra no només passa a tenir un copríncep cap d’un altre estat, sinó que a més s’aturen momentàniament les guerres de religió a França mitjançant de l’Edicte de Nantes que el mateix rei i copríncep va redactar.[48] Tot i així, el territori nacional va estar sacsejat pel conflicte in situ.[49] Recordem, però, en què van consistir aquestes guerres abans d’endinsar-nos sobre les conseqüències per Andorra.

El Tribunal de Corts d'Andorra fou introduït pel copríncep francès i la seva sala fou construïda a la Casa de la Vall.

L’any 1517 Martí Luter penja a la porta del palau de Wittenberg a Alemanya 95 tesis que critiquen l’Església Catòlica. Anys abans, aquest senyor va quedar en estat de xoc quan durant el seu viatge a Roma va veure com el Papa Lleó X venia indulgències per tal de finançar la construcció de la basílica de St. Pere. Descontent, va decidir protestar amb aquestes 95 tesis creant el tercer cisma cristià: el protestantisme. Aquest fet va provocar l’inici de guerres de religió entre els monarques europeus, el Papa i el poble mateix. A França els protestants es van deixar endur per Jean Calvin, també protestant, creant el moviment calvinista.[48]

Així s’afrontaren calvinistes (o hugonots) contra catòlics en vuit guerres que els andorrans van viure de prop. Primerament perquè del costat urgellenc el copríncep és catòlic, segon perquè mentre va canviant de mans el títol de copríncep a França, Bearn i el Llenguadoc reben influència calvinista. Navarra, que també serà copríncep, es proclama màxima impulsora del protestantisme. Andorra és doncs considerada com un feu calvinista i les tropes hugonots entren al país per saquejar esglésies. El Consell de la Terra va haver de demanar als comtes de Foix el cessament de les incursions hugonots. Les esglésies St. Serni de Canillo i St. Esteve d’Andorra la Vella en van sortir greument afectades. Per als andorrans els hugonots eren gent indesitjable que qualificaven de “plaga”. La primera resposta del catolicisme fou el Concili de Trento (on es va gestar la contra-reforma) que va establir l’any 1611 l’obligatorietat de les visites pastorals a les parròquies andorranes per part dels bisbes, així com l’obligació per als rectors de cada parròquia de portar llibres de registre de batejos, matrimonis i defuncions.[49]

La segona resposta fou el Tribunal de la Inquisició. Va ser restablert durant els reis catòlics sota el nom de Tribunal del Sant Ofici. Arribats a Felip II, la cancelleria episcopal rep acusacions que apuntaven que els andorrans venien cavalls “luterans”. Amb el pretext que hi havia massa presència d'hugonots a Occitània i alta proliferació d’afers de bruixeria a Andorra, el bisbe d’Urgell introdueix el Tribunal de la Inquisició de les Valls. Hi ha andorrans que van celebrar aquesta decisió perquè permetia eliminar hugonots, tal com en deixa constància al Manual Digest. L’any 1601, però, Enric IV de França i copríncep d’Andorra, en va prohibir l’actuació per dos motius: vulnera la independència del país i la decisió fou presa unilateralment. Efectivament, el pariatge estableix que tota mena de decisió sobre Andorra s’ha de prendre de manera conjunta entre coprínceps i mai unilateralment. Llavors França va autoritzar els veguers i batlles a tractar els delictes de religió mitjançant el Tribunal de Corts. Andorra es dotava així d’una altra institució: la justícia; poc justa perquè era una espècie de tribunal inquisitiu andorrà camuflat sota un altre nom. El tribunal fou responsable de la caça de bruixes. Com que es creia que les zones de muntanya eren el refugi natural i lloc de trobada de les bruixes, a Andorra la denúncia per casos de bruixeria tampoc va faltar.[49]

Al Manual Digest s’hi explica com s’utilitzava la bruixeria per eliminar gent contrària a la “moralitat catòlica”. Canillo i Ordino són les parròquies on més bruixes s’han registrat. Es torturaven i després es cremaven a la “curia” de la Casa de la Vall. El roc de les Bruixes, és a dir, les restes arqueològiques d’escrits prehistòrics de l’Edat del Bronze, si va prendre aquest nom, és precisament perquè es pensava que era allà on es reunien. Un altre possible lloc de reunió fou el Barranc dels Dimonis a St. Julià de Lòria. Els andorrans creien que la vigília de St. Joan era el moment de màxima bruixeria. Pensaven que a l’estany d’Engolasters s’hi concentraven reunions importants de bruixes on proliferaven rituals de dansa “desenfrenats” a cos nu donant-se “cops ben forts darreres amb darreres”. Pensaven que si algú s’hi apropava i elles descobrien l’intrús, eren capaces de convertir-los en “gatassos negres”. També es creia que per ser bruixa a Andorra “t’havien de canviar el cor del costat dret” o no haver fet “la migdiada”. A la nit de St. Joan, segons la llegenda, es matava sempre una dona a Andorra per verificar si tenia el cor del costat dret o esquerra.[49]

A aquesta persecució s’hi va afegir el fenomen del bandolerisme. Les guerres van provocar fam i misèria entre la població més desafavorida, majoritàriament rural, i Andorra era una societat ruralitzada. La gent va dedicar-se doncs al bandolerisme per sobreviure. La Inquisició fins i tot va acusar protestants de ser bandolers vist que aquests no sempre gaudien de bona fama; es consideraven delinqüents. L’any 1617, per exemple, un andorrà, Bernat Gastó de Fontaneda, va ser acusat de bandoler. És molt probable que els bandolers d’Andorra fossin protestants que fugien de la inquisició espanyola o francesa. Els andorrans van organitzar-se per combatre aquest fenomen. Van crear el “sometent”, un exèrcit d’homes que havien de protegir el bestiar i les collites (encara segueix en vigor i se’l considera com “l’exèrcit andorrà”, però mai més ha estat utilitzat). Si els sometents trobaven algú, el sotmetien al Tribunal de Corts. L’any 1583, per exemple, l’andorrà Jaume Guitar va ser detingut amb una trentena de bandolers més, i després condemnat a mort pel Tribunal de Corts tot i haver declarat que “volia tenir una vida més interessant”.[49]

Segles XVII i XVIII[modifica | modifica el codi]

Les repercussions de la Guerra de Successió Espanyola sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Born Centre Cultural, ubicat a l'antic Mercat del Born, mostra la Barcelona del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió.

Si econòmicament les exploracions i la colonització no van tenir cap mena de repercussió sobre Andorra, políticament van ser l’element de consolidació de les institucions andorranes. Per entendre el perquè d’això cal passar per la casella guerra franco-espanyola del 1635-1659, Guerra de Successió Espanyola i Guerra dels Segadors, a més del casament entre el rei catalanoaragonès i la reina castellana. La successió de tots aquests conflictes porten a un perill gens menyspreable per als andorrans: la pèrdua de la seva sobirania, o el que és el mateix, la seva independència envers els estats veïns. Una situació que farà que els andorrans vulguin consolidar les seves pròpies institucions de por de perdre el coprincipat.[50]

Les exploracions van ajudar a enriquir monarquies, com el Regne de França i el Regne de Castella, de tal manera que allò que va començar per descobertes es va transformar ràpidament en el desig de crear estats hegemònics amb poder internacional. Així, sigui França o Castella, iniciaran un procés de colonització per atènyer aquest objectiu. L’any 1469 la reina de Castella, Isabel la Catòlica, i el rei d’Aragó, Ferran el Catòlic, s’uneixen en matrimoni materialitzant d’aquesta manera l’ambició hegemònica de Castella. Fou un casament de caràcter importantíssim, ja que a partir d’aquest moment el regne catalanoaragonès va perdent cada cop més força davant de Castella que esdevé una potència econòmica i política a Europa gràcies a les seves possessions llatinoamericanes, així com l’herència d’imperis europeus. Per molt que Catalunya hagués guardat les seves institucions, moneda i llengua, i que de fet es parlés de Les Espanyes, el cert és que Catalunya està perdent la seva independència. La mort d’Isabel la Catòlica inicia un procés complex de successió que acaba amb el domini d’Holanda o el Sacre Imperi Germànic. El Regne d’Espanya esdevé llavors una efectiva potència hegemònica que no trigarà a rivalitzar amb França.[51][52]

L’any 1635 esclata així la guerra entre els dos regnes tenint els Pirineus com a escenari. Els catalans es neguen a col·laborar amb el rei espanyol en resposta a la pèrdua de la seva sobirania. Una revolta que dóna pas a la Guerra dels Segadors. Els andorrans van donar suport als catalans. L’any 1641 les autoritats catalanes, presidides pel canonge de la Seu d’Urgell, Pau Claris, proclamen rei de Catalunya a Lluís XIII, rei de França i copríncep d’Andorra. Aquesta situació obliga Pau Duran, bisbe d’Urgell i defensor de Castella a deixar el bisbat i refugiar-se a Castella. La fugida es tradueix automàticament en la pèrdua de sobirania andorrana, ja que l’any 1642 Lluís XIII usurpa dels drets de Pau Duran. Durant 10 anys el copríncep episcopal no participarà en la política andorrana fent que el país quedés sota ordre d’un sol senyor. En conseqüència, Andorra ha de pagar tributs, allotjar i mantenir tropes franceses. El Consell de la Terra va iniciar negociacions per suprimir aquestes disposicions, sense èxit. Les negociacions van requerir demanar crèdit als focs més adinerats. La presència d’aquestes tropes fomenta la inestabilitat social al país generant un augment de la delinqüència. Tot i així el Consell de la Terra va sol·licitar a Lluís XIII la renovació dels privilegis duaners i passaports per poder fer transhumància entre Catalunya i Andorra. El rei va atorgar-ho provocant confrontació franco-espanyola. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Però la situació va continuar així fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) on els dos regnes fan la pau, però Catalunya perd la Catalunya Nord que passa a mans franceses. Com a represàlia França no va dubtar en imposar fortes sancions econòmiques als andorrans sota pretext que havien deixat passat guerrillers catalans per territori andorrà en direcció a Catalunya Nord. Mentrestant, el Principat de Catalunya retorna l’autoritat al rei castellà, Felip IV, i Joan Manel d’Espinosa, bisbe de la Seu d’Urgell, recupera el seient restablint el coprincipat. Però l’any 1691 esclata novament la guerra entre França i Espanya que torna a tenir els Pirineus com a escenari posant de nou en perill la sobirania andorrana. En aquest esclat les autoritats del país són obligades a lliurar queviures per al manteniment de les tropes franceses; tot i que els privilegis cedits no ho permeten. A més, entren tropes espanyoles a St. Julià per foragitar soldats francesos.[50]

Portada del Decret de Nova Planta.

L’any 1700 mor Carles II, rei de Castella i Aragó, sense descendència. Aquesta situació significa l’extinció de la casa d’Àustria a Les Espanyes i motiva la proclamació de Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV, el rei Sol), de la dinastia francesa dels Borbons, com a Felip V de Castella i Aragó. Aquest canvi dinàstic no està ben vist a Catalunya perquè és un pas més per eliminar la sobirania catalana. L’any 1705 el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València i Mallorca es revolten, ajudats per les tropes angleses, contra Felip V de Borbó i proclamen rei a l’arxiduc Carles d’Àustria. S’inicia una nova guerra, la Guerra de Successió, que enfronta castellans i francesos contra catalanoaragonesos i anglesos.[53]

Andorra simpatitza amb l’arxiduc Carles d’Àustria o Carles III. Oficialment, en canvi, simpatitza amb França pel fet de l’associació del rei al coprincipat. Però l’any 1714 l’arxiduc és proclamat emperador de l’imperi austrohongarès i es veu obligat a renunciar al tron de la corona caralanoaragonesa. Anglaterra retira el suport i Barcelona és assetjada i ocupada per les tropes de Felip V de Borbó, fet que posa fi a la guerra; l’11 de setembre Barcelona capitula. Avui la data ha esdevingut el dia nacional de Catalunya, és a dir, la Diada de Catalunya. L’any 1716 Felip V promulga el Decret de Nova Planta als territoris catalans pel qual s’aboleixen les institucions i sobirania del Principat de Catalunya. A més, el decret elimina el dret a parlar, escriure o llegir en català i imposa el castellà com a única llengua. Andorra viu aquesta situació amb recel, ja que els andorrans simpatitzaven amb Catalunya. És en aquest context polític que sorgeixen el Manual Digest, el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis.[50]

Andorra ha vist com Catalunya perdia la seva sobirania i com l’imposen un rei, unes institucions i una llengua que no li són pròpies.[53][50] De por de perdre la sobirania, institucions i llengua, tal com l’ha perduda Catalunya, el país reacciona perquè de fet el rei castellà és nét del rei francès, copríncep alhora d’Andorra. El problema és que la reacció comportarà declarar-se neutre. El motiu va donar-se l’any 1728 quan el rei espanyol va ordenar l’anul·lació de concessions duaneres a Catalunya. Això vol dir que tot producte que entrés a Catalunya, sigui andorrà o estranger, havia de pagar una taxa del 10% sobre seu valor i això era un perill pels productes andorrans que se suposa que havien de ser més barats. El Consell de la Terra va iniciar doncs negociacions que van finalitzar amb la Sentència de Manutenció que anul·lava aquest 10% exclusivament sobre els productes andorrans. A canvi, Andorra es mantenia neutra. De fet, durant el procés de negociació Andorra va jugar aquesta carta. D’un altre costat, al 1748 el Consell de la Terra demana la redacció a Antoni Fiter i Rosell del Manual Digest que és un memoràndum sobre l’origen històric d’Andorra i de la seva situació jurisdiccional, per tal de dotar de coneixements als representants polítics dels andorrans per si en algun moment, el país hagués de fer front a la ingerència espanyola. El memoràndum es compon de 6 llibres en què es descriu la geografia, història, institucions d’Andorra, càrrecs polítics, justícia,... Hi apunta els usos, costums i privilegis i conclou amb una sèrie de màximes. La màxima és una sentència que conté un precepte moral, proposada com a regla de conducta. Les màximes del Manual Digest expressen justament la inquietud dels andorrans pel manteniment de la neutralitat d’Andorra envers els conflictes sorgits als estats veïns, però també la inquietud sobre l’actitud centralitzadora de Castella i França. En aquesta mateixa línia es va redactar un altre memoràndum, més aviat un costumari en 6 llibres, on es trona a abordar les institucions, privilegis, geografia o consenyoria d’Andorra. Es tracta del Politar andorrà, publicat el 1763, en el qual l’autor, Antoni Puig, que va ser rector d’Escaldes, reflecteix la preocupació per dotar de coneixements els “homes públics d’Andorra”. Les dues obres han estat d’importància capital, ja que no només reflecteixen la preocupació andorrana pel Decret de Nova Planta, sinó que a més van servir de referència a les autoritats del país durant molt de temps. Una altra obra, datada del 1674, complia els principals privilegis concedits a Andorra. Es tracta de Llibres de Privilegis que són dos llibres en què al primer s’hi recull els privilegis andorrans atorgats pels reis catalanoaragonesos, i l’altre és el recull dels drets concedits pels comtes de Foix. Un cop més la intenció és posar per escrit tot allò que fa d’Andorra el que avui denominem amb el nom de nació. L’absència de les guerres i revoltes, fins l’esclat de la revolució francesa, aporten un període d’estabilitat i tranquil·litat al país afavorint el creixement econòmic i social. És aquesta estabilitat que evitarà la pèrdua del coprincipat.[50]

La consolidació de les institucions andorranes[modifica | modifica el codi]

Al segle XVI el Consell de la Terra es defineix i s’estructura quant a la seva composició, organització i competències. El sistema de coprincipat, per la seva banda, adquireix una altra dimensió, ja que el país esdevé possessió directa del bisbe d’Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Aquest trencament amb el sistema feudal, permet el desenvolupament de les institucions andorranes que, endemés, provaran de reforçar-se després de la capitulació catalana. Així, el Consell de la Terra esdevé l’eix vertebrador d’Andorra.[54]

Es va decidir doncs que el Consell de la Terra havia d’estructurar-se amb 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d’any amb una durada del càrrec d’un any. Quan deixen el càrrec són nomenats consellers per un any més en la sessió del Consell de Sancogesma (maig o juny de l’any següent).[54]

Competències del Consell de la Terra
Àmbit polític pot participar en l'elecció dels càrrecs de la justícia, arbitrar en els conflictes territorials entre parròquies i particulars
Àmbit econòmic pot regular el preu i la qualitat dels productes de primera necessitat. El Consell de l'Afor, que se celebrava als voltants de la diada de Meritxell, per exemple, establia el preu del bat. També pot controlar els pesos i les mesures, centralitzar els diners i fer efectiu el pagament de tributs i rendes, participar en l'establiment del preu i la qualitat dels productes de la Confraria de paraires i teixidors
Àmbit social pot regular la pràctica de la caça i pesca, vetllar pel bon estat dels camins, vetllar per la sanitat pública contractat metges, per exemple o pot vetllar per l'ordre públic

El Consell de la Terra també gestiona i defensa els interessos d’Andorra a l’exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas amb els territoris limítrofs obligava el Consell a nomenar un nombre indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la durada del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell de la Terra. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realitzar viatges a l’exterior, ja sigui per tasques agrícoles o comercials, obliga l’any 1667 a nomenar un mínim de dos síndics que s’han d’ocupar permanentment dels afers d’Andorra. A partir d’aquest moment el càrrec de síndic adquireix una importància política que s’enforteix al llarg dels segles XVIII i XIX.[54]

Competències del Síndic i Subsíndic
Internes al país té competències per a politiques econòmiques i socials
Externes al país té competències per resoldre litigis territorials, comercials i de drets de pas

Pel que fa la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l’àmbit judicial mitjançant veguers, batlles, jutges d’apel·lació i raonadors del Tribunal de Corts. El veguer episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir del 1599 el bisbe d’Urgell concedeix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), un prohom de cada parròquia, de la qual el bisbe escull qui ha d’ocupar el càrrec de batlle episcopal durant un període de tres anys. Pocs anys després el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a jutges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seva sentència pot ser apel·lada davant del jutge d’apel·lacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de jutge d’apel·lacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perquè exerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Aquests aplicaven la justícia i portaven els comptes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seva banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l’elecció del notari. Aquest era l’encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.[54]

Pel que fa l’administració local, també s’assisteix a una definició de les seves competències. Així, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. A la sessió del Consell Parroquial es comptava amb la presència dels propietaris de les cases amb estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s’asseien després al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.[54] Eren competents en:

  • L’administració de pastures i boscos comunals,
  • Explotació dels hostals, fleques, tavernes, carnisseries o bladeries,
  • Recaptaven el pagament de tributs
  • Vetllaven per la higiene i salut públiques
  • Asseguraven el bon estat de les vies de comunicació
  • Sufragaven les despeses de culte i la instrucció dels infants.

El Consell del Quart, per la seva banda, administrava només els béns del poble i depenia del Consell de Comú.[54]

Les repercussions de la Revolució Francesa sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució Francesa

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la decapitació del rei i copríncep l’any 1793. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d’una monarquia absolutista al règim de república amb una constitució que a més reconeix la Declaració de Drets Humans. Així, l’arrel de la revolució el copríncep d’Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa amb el temps.[55] Tots aquests canvis inicialment només van afectar molt de lluny Andorra, però a mesura que s’avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, amb una societat estamental fortament arrelada i amb poques ganes d’obrir-se a l’exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d’arribar tard o d’hora al país.[56]

L’any 1793 es produeix el primer efecte. El prefecte de l’Arieja es va negar a cobrar la quèstia que li portaven els andorrans perquè la considerava un impost feudal i França era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títol de copríncep, estripant (simbòlicament però efectivament) d’aquesta manera per primer cop, després de cinc segles, el pariatge. Això implicava per al país que quedava exclusivament sota el poder del bisbe d’Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sinó també la independència ja que el bisbe depenia de l’elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d’actuació i van haver-se d’esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una sèrie d’arguments per presentar-los al copríncep francès. L’objectiu era de convèncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.[56] Els arguments principals foren:

  • que el andorrans veien amb disgust la situació creada l’any 1793 amb l’abolició de França amb el cobrament de la quèstia;
  • que aquesta mesura deixava Andorra en mans urgellenques únicament;
  • que a pesar del domini tàcit del bisbe, els andorrans sempre han mantingut neutralitat amb els conflictes franco-espanyols;
  • que Andorra lamentava haver trencat el vincle amb França degut a una administració subalterna.

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganxar novament els trossos del pariatge atén més aviat a altres motius.[56] L’any 1799 la burgesia moderada francesa va lliurar el càrrec de president a un jove i prestigiós general, Napoleó Bonaparte, que aviat es va autoproclamat emperador. D’entrada la situació no fou gens bona ni per França, ni per Europa ja que poc després aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent, a més d’establir una dictadura.[57] Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l’imperi francès, així que rebre la notícia que hi havia gent disposada a sotmetre’s a ell amb un simple decret, era més aviat bona. Així va ser. L’any 1806 Napoleó signa el decret mitjançant el qual restableix el coprincipat.[56]

La Bandera d'Andorra[modifica | modifica el codi]
Bandera d'Andorra amb els colors medievals.
Escut medieval d'Andorra situat a la Casa de la Vall.

Amb Napoleó, d’un altre costat, entrem ja en el darrer episodi de la història d’Andorra en l’època moderna. L’historiador Gaston Henry Aufrère esmenta que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolitzar la pertinença d’Andorra al costat francès. Un fet que va perfectament en la línia del desig napoleonista. Aprofitant doncs l’avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d’Andorra.[58]

Fins l’any 1866 el país no tenia bandera i utilitzava una ensenya basada en els colors medievals catalans, verticalment o horitzontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau l’any 1806 quan va dotar Andorra d’una constitució. Però el país mai ha tingut constitució fins al 1934. La hipòtesi més assenyada doncs la proposa l’historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perquè Napoleó així ho va voler per tal de simbolitzar la pertinença del país al copríncep francès. Del 1866 al 1931, es va establir com a bandera oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) amb els colors catalans (vermell i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment amb l’escut. Aquest també presentava variacions segons el fabricant: català o francès. L’escut, a més, variava molt d’aquell que es pot observar a la casa de la vall. Del 1931 al 1939, la versió horitzontal es va utilitzar durant la República Espanyola perquè per als andorrans simbolitzava el sistema republicà (a Espanya la bandera republicana és horitzontal). Cap al 1939 la bandera ja es presenta amb la corona del comte de Foix al mig; tot i que hi ha gent que la relaciona amb el rei Borís I (primer i únic rei d’Andorra). Finalment fins 1993 la bandera va ser utilitzada indistintament en els dos sentits sense o amb escut. Però amb l’arribada de la segona constitució (1994), el país va decidir mantenir els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarditzat. Andorra va haver d’introduir-hi l’escut perquè els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el Txad, Romania i Moldàvia.[58]

Pel que fa al significat de l'escut. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, coprínceps d'Andorra. A la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana pel que fa el quarter esquerrer i el vescomtat de Bearn pel que fa el quarter dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, tots dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en llatí (la unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és a dir, dos coprínceps i una nació. Al llarg de la història d'Andorra aquests tres poders, dos coprínceps i una nació, han permès al país garantir la seva independència ja que tots tres sempre s'han hagut de posar d'acord perquè una decisió fos presa. Si hi ha discrepància, no hi ha acord. D'un altre punt de vista, la història del país també ha demostrat que la voluntat d'unir esforços ha permès els andorrans encarar els coprínceps quan ha estat necessari. És per això que es va triar per aquest lema ja que al cap i a la fi, la unió fa la força.[59]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).
Departament del Segre (Département du Sègre)

A començament del segle XVIII, Andorra aconsegueix mantenir-se neutral en la Guerra de Successió Espanyola. El 1715, el bisbe d'Urgell, Simeó de Guinda, dicta diverses normes en què s'indicava als cònsols de les Valls d'Andorra no obeir cap ordre que no fos expedida pel rei de França o ell mateix, co-sobirans de les Valls d'Andorra, fets que asseguren aquesta actitud.

El 1748, Antoni Fiter i Rossell, doctor en dret i natural d'Ordino, recull els usos i costums d'Andorra en el Manual Digest. En aquest llibre hi ha transcrit tot allò que guardaven els arxius andorrans, començant pels documents de Carlemany i Lluís el Piadós.

El 1789 l'esclat de la Revolució Francesa col·loca Andorra entre dues potències, França i Espanya, contínuament enfrontades. Els revolucionaris francesos es van negar a mantenir el pariatge a causa del seu origen feudal i va quedar interromput, suspenent també les relacions amb els andorrans i la percepció dels seus tributs. Fou Napoleó qui, l'any 1806, restableix la tradició feudal i els drets de consenyoria de França sobre el Principat d'Andorra.

Andorra ha pogut mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el Departament del Segre.

L'any 1866, Guillem de Plandolit i d'Areny, noble i ric propietari, encapçala la "Nova Reforma", que fou acceptada pel bisbe Josep Caixal i Estradé el 14 d'abril del 1866. Aquesta reforma profunda de les institucions concedeix una participació més activa del poble en el govern del país. El "Consell General" es compondrà de 24 consellers que elegeixen els síndics. Tres anys després el copríncep francés Napoleó III va ratificar la reforma.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Andorra la Vella, Parlament

Discreta modernitat[modifica | modifica el codi]

Fins al segle XX, Andorra ha estat un territori força aïllat, rural, amb condicions de vida molt dures i nul·la atenció per part dels seus coprinceps que mantenien un règim feudal amb institucions i lleis més pròpies de l'Edat Mitjana. El primer coprincep francès que va trepitjar el territori va ser Charles de Gaulle el 1967 (una espera de sis segles). És per això que alguns dels fets del primer terç del segle XX que destaquem, tenen una especial rellevancia.

  • 1914, construcció de la primera carretera que comunica Andorra amb la Seu d'Urgell. El 1933 es completà el traçat fins al Pas de la Casa, a la frontera amb França
  • 1928 el govern espanyol crea un servei postal amb Andorra. França ho farà tres anys després.
  • 1929 es creen les primeres instal·lacions elèctriques.
  • 1935 el Consell General acorda la concessió d'una emissora de ràdio: 'Ràdio Andorra'

Ocupació francesa[modifica | modifica el codi]

El 17 de juny de 1933, el Consell General, pressionat per unes manifestacions populars, acorda el sufragi universal pels andorrans, que fins aleshores estava limitat als caps de casa. El dret de vot s'establia a 25 anys. Les dones no varen tenir vot fins a 1970.

El Tribunal de les Corts va considerar aquesta decisió una desobediència als Coprinceps i va destituir el Consell General. No obstant això, els seus membres es neguen a abandonar el càrrec i continuen els aldarulls.

El president de la República Francesa, com a copríncep d'Andorra, a demanda del bisbe, va enviar el 8 d'agost, un destacament de la gendarmeria per tal de restablir l'ordre, acabar amb la resistència del Consell destituït i assegurar el normal desenvolupament de les eleccions.

El destacament, comandat pel coronel René Baulard, es retirava el dia 9 d'octubre de 1933.

Rei Borís I d'Andorra[modifica | modifica el codi]

El 6 de juliol de 1934, el rus Boris Skossyreff, amb la promessa de diners i millores a una Andorra rural i endarrerida, i amb el suport del membre del Consell General Sr. Pere Torres Riba, aconsegueix el suport de la resta de la cambra per a ser nomenat Rei d'Andorra. El 8 de juliol de 1934 es vota al Consell General i només un Conseller, Sr. Cinto, hi vota en contra. Aquest es trasllada al palau del Bisbe de la Seu, Copríncep d'Andorra, per comunicar la situació. França, per la seva banda, renuncia a qualsevol intervenció deixant com a vàlida la decisió del Consell General.

El 9 de juliol de 1934 es constitueix el Govern Provisional: el Consell General es converteix en parlament i s'anuncia la redacció d'una constitució. També es decreta l'absoluta llibertat política, religiosa i d'impremta.

El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola entra a Andorra i s'enduu Boris Skossyreff a Barcelona. El dia 23 de juliol, va arribar sempre detingut a Madrid,[60] des d'on va ser expulsat a Portugal.

Andorra i les guerres Europea i Espanyola[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil, de juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de Franco (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). Les tropes de Franco, poc després d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de 1939. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte. Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Durant la Segona Guerra Mundial, Andorra va romandre neutral. El 1944 un destacament de gendarmes alemanys sense acord amb el bisbe de la Seu i una agrupació de la guàrdia civil es van establir a Andorra, però no es produí cap enfrontament destacable entre les dues forces, que van restar al Principat fins al 1945.

El 18 d'octubre de 1943 es produeix l'execució per afusellament d'en Gastó, l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del cerimonial Andorrà aplicat en cas de pena de mort, original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital.

Evolució actual[modifica | modifica el codi]

En la dècada dels 60 del segle XX, es produeix un fort salt a la vida dels andorrans de la mà del comerç i el turisme. Es desenvolupen instal·lacions esportives per a la pràctica de l'esquí; es crea la Caixa Andorrana de Seguretat (1968); s'inaugura el servei telefònic automàtic; es rebaixa l'edat per a votar a 21 anys per homes i dones (1970); es crea l'Institut d'Estudis Andorrans (1976).

El 1973 es produeix la primera trobada dels dos coprínceps des del segle XIII, Georges Pompidou i el bisbe Joan Martí i Alanis. Des de les hores les trobades entre coprinceps ha estat freqüent.

A partir de 1980, és quan arriba la gran evolució política, legislativa i de presència internacional d'Andorra.

Segle XXI[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Informació sobre la Balma de la Margineda, el Castell de Sant Vicenç i el Jaciment de la Roureda de la Margineda».
  2. «Fragment de l'Informatiu d'Andorra Televisió sobre el projecte del Museu de la Pau».
  3. «Mapes digitals del lloc web de Casa de les Llengües de la Generalitat de Catalunya».
  4. Armengol Aleix2009.
  5. «Article de premsa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974».
  6. Guillamet Anton 2009, p. 92, 93.
  7. «Història de la Llengua Catalana».
  8. «PDF de racocatala.cat amb el relat de la Història de la Llengua Catalana».
  9. Anne Doustaly-Dunyach 2011, p. 218.
  10. Llop Rovira 1998, p. 8, 9.
  11. 11,0 11,1 Llop Rovira 1998, p. 14.
  12. Llop Rovira 1998, p. 15.
  13. Llop Rovira 1998, p. 16, 17, 18, 19, 20.
  14. Jacinto Bonales Cortés 2003, p. 107.
  15. Guillamet Anton 2009, p. 83, 86, 87.
  16. Llop Rovira 1998, p. 16, 20.
  17. Guillamet Anton 2009, p. 83.
  18. Llop Rovira 1998, p. 20, 21.
  19. Guillamet Antoni 2009, p. 106, 107.
  20. Llop Rovira 1998, p. 20, 21, 22, 24, 37.
  21. Guillamet Antoni 2009, p. 104, 105.
  22. Llop Rovira 1998, p. 25, 26, 27.
  23. «La Fira d'Andorra la Vella supera amb escreix els 60.000 visitants (El Periòdic d'Andorra, 28-10-13)».
  24. «Una Fira d'Andorra la Vella més participativa i menys institucional (El Periòdic d'Andorra, 22-10-11)».
  25. «La Fira d'Andorra la Vella oferirà demostracions gastronòmiques (El Periòdic d'Andorra, 11-09-11)».
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 Llop Rovira 1998, p. 43.
  27. «La pubilla i l'hereu d'Escaldes-Engordany surten al carrer per obsequiar els turistes (Fòrum.ad, 25-07-2014)».
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 «Història de la Llengua Catalana».
  29. Llop Rovira 1998, p. 59, 57, 56, 48, 47.
  30. 30,0 30,1 30,2 Llop Rovira 1998, p. 26.
  31. 31,0 31,1 «Edicte de Villers-Cotterrêts (text integral)».
  32. Xavier Rull 2007, p. 9.
  33. «La Ilustración de Gonçal Mayol, Universitat de Barcelona».
  34. Xavier Rull 2007, p. 25, 13, 48.
  35. 35,0 35,1 35,2 Llop Rovira 1998, p. 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,.
  36. «Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr» (en francès). Encyclopædia Universalis France.
  37. Llop Rovira 1998, p. 50.
  38. Guillamet Anton 2009, p. 90, 91, 100, 101.
  39. 39,0 39,1 39,2 39,3 Llop Rovira 1998, p. 60.
  40. «Informació sobre la història de la Casa de la Vall».
  41. «Article sobre l'ús d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General».
  42. «Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall».
  43. «Informació sobre l'arquitectura de la Casa de la Vall».
  44. «Detalls sobre la nova seu del Consell General d'Andorra».
  45. «Lloc web del Museu de la Casa de la Vall».
  46. «Els estilites ja 'plensen' a la capital, Periòdic d'Andorra (16-01-14)».
  47. «Les dones i el Consell General d'Andorra».
  48. 48,0 48,1 «La reforma i la contra reforma, lloc web xtec.cat».
  49. 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 Llop Rovira 1998, p. 44, 45, 47, 48, 50.
  50. 50,0 50,1 50,2 50,3 50,4 Llop Rovira 1998, p. 49 a 52, i 57, 58.
  51. «Ferran el Catòlic, lloc web de la revista Sàpiens».
  52. «Reis catòlics, lloc web de la revista Sàpiens».
  53. 53,0 53,1 «Commemoració del Tricentenari, lloc web xtec.cat».
  54. 54,0 54,1 54,2 54,3 54,4 54,5 Llop Rovira 1998, p. 53, 54, 56.
  55. «Revolució Francesa, Encopèdia Catalana».
  56. 56,0 56,1 56,2 56,3 Peruga Guerrero 1998, p. 10, 11, 7, 12.
  57. «Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana».
  58. 58,0 58,1 «Portal web andorraantiga.ad, especialitzat en la història d'Andorra».
  59. Jordi Planellas 2013.
  60. La Vanguardia. El pretendiente al trono de Andorra, Boris I (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Andorra

Prehistòria i Edat Antiga:

  • Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra. Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança). 
  • Albert Villaró. Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra. Andorra. 

Edat Mitjana:

  • Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra. Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança). 
  • Guia turística Andorra de l'Agència Andorra Turisme, propietat del Govern d'Andorra
  • Guia Llocs Emblemàtics d'Escaldes-Engordany d'Andorra Turisme, iniciativa del Comú d'Escaldes-Engordany
  • Villaró, Albert. Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra. Editorial Andorrana, 2011. 
  • Garcia, Mireia. El Romànic a Andorra. Editorial Andorrana, 2011. 
  • Article publicat al Periòdic d'Andorra el 17 de juliol del 2014: "Història de les Bons", per Sofia Fabiola Masegosa a La Finestra Oberta.
  • Anne Doustaly-Dunyach. Le Moyen Âge, dix siècles d'ombre et de lumière. Milan Jeunesse, 2011, p. 218. ISBN 978-2-7459-4870-0. 

Edat Moderna:

  • Llop Rovira, Marta. Govern d'Andorra. L'Edat Moderna a Andorra (S. XVII al XVIII). Editorial Andorrana, 1998, p. 8, 9 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 99920-0-185-2. 
  • Jacinto Bonales Cortés. Comú d'Encamp. La Solana d'Andorra: un conflicte mil·lenari pel control dels recursos naturals. Editorial Andorrana, 2003, p. 1, 2. ISBN 99920-1-501-2. 
  • Xavier Rull. El parlar d'Andorra dels segles XVII i XVIII. Premsa Andorrana, SA, 2007, p. 120. ISBN 978-99920-0-584-2. 

Segle XIX:

  • Peruga Guerrero, Joan. Govern d'Andorra. La crisi de la societat tradicional (S. XIX). Editorial Andorrana, 1998, p. 95 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 9920-0-186-0. 

Prehistòria, Edat Antiga, Edat Mitjana, Edat Moderna i Edat Contemporània:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]