Història d'Andorra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història d'Andorra està marcada per la llegenda què atribueix a l'emperador Carlemany la seva fundació. Segons aquesta tradició, cinc mil andorrans, a les ordres de Marc Almugàver, van ajudar els exèrcits de l'Emperador, situats al Pimorent i Campcardós per lluitar contra els àrabs. Carlemany en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805).

Si bé existeixen suficients proves de la presència de tribus a la zona des del paleolític, en realitat va ser lloc de pas per a romans i musulmans fins a l'estabilització dels Francs a l'edat mitjana, punt d'inflexió on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilització d'un règim feudal en el context de la Marca Hispànica comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Edat de Pedra[modifica | modifica el codi]

Paleolític Superior[modifica | modifica el codi]

Abric rocós de la Balma de la Margineda, situat a St. Julià de Lòria, a Andorra

L'origen de la població d’Andorra es remunta ben lluny. Com pràcticament tots els països del món, el primer rastre de població data de la prehistòria. El gènere Homo ja ha evolucionat i patit tantes transformacions que ara el darrer descendent, l’Homo Sapiens, ja viu a tots els continents. Tanmateix, només gosarà trepitjar sòl andorrà al final del Paleolític Superior just quan s’acaba el període glacial Würm; vist que abans del Paleolític Superior, Andorra estava coberta per una glaciació important que impedia la vida d'éssers humans.

Així, entrada aquesta època Andorra ja gaudia d’un clima temperat, amb vegetació, rius... i animals que ja treien cap. En aquest entorn apareix un grup de caçadors-recol·lectors provinents de l'Arieja (França) i del Segre (Catalunya) que aprofiten l'abric rocós de la Balma de la Margineda per establir-s'hi només durant l'estiu, cosa que fa de l'indret un campament estacional. L'Andorra del 10.000 aC era difícilment habitable durant les altres estacions. Les tempestes, neus i el mal temps els va allunyà durant l'hivern... Ara bé, a la Balma hi van trobar un bon camí per passar la frontera. Així, tot i que temporalment, l'indret es presentava com una bona connexió amb França i la Seu d'Urgell, fet que va transformar la Balma en pas obligatori, però no només. L'indret també era ideal per caçar ja que a Andorra el que no faltava eren isards (símbol d'Andorra), truites o cabres salvatges.[1]

La Balma de la Margineda se situa a Sant Julià de Lòria (una de les 7 divisions territorials d'Andorra) a 970 metres d'alçada per sobre del riu Valira (el riu més gran del país que recupera les aigües del Valira d'Orient i Valira del Nord). Les restes que s'hi han trobat d'aquests caçadors-recol·lectors són principalment arpons azilians utilitzats per a pescar truites i anguiles, puntes de dors microlaminars utilitzades per la caça amb llança, còndls gravats amb figures abstractes, que és una mostra artística d'estil azilià i micròlits triangulars utilitzats per a la caça amb arc.

Aquests objectes encara no són visibles per a cap turista, i és que el Govern andorrà encara té en fase d'esborrany el Museu de la Pau[2] que degut a la crisi del 2008 ha posposat el projecte.

Neolític[modifica | modifica el codi]

Amb l’arribada del Neolític, la Balma de la Margineda es deixa endur pels canvis exteriors que arriben, en aquest cas, gràcies als corrents fluvials del Segre i de l’Arieja. Per entendre aquests canvis cal recordar l'expressió utilitzada per l'arqueòleg marxista Vere Gordon Childe al 1930, "Revolució Neolítica", que no fa altra cosa que donar nom a una sèrie de nous descobriments que revolucionaran realment la vida d'Homo Sapiens. Sapiens descobreix, en efecte, l'agricultura, cosa que li permet abandonar la caça i sedenteritzar-se, domesticar animals, per tant, baixar els índex de mortalitat. Amb aquesta revolució segueix la construcció de petits pobles insípid a base de fang i una societat que comença a jerarquitzar-se, per tant, a desenvolupar creences. Les tombes amb pedres, a vegades colossals, com ara els megalítics en són una prova.

Així, en aquest context, s’ha trobat a la Balma formes arrodonides i simples de ceràmica, típiques de la Revolució Neolítica; és a dir, la Balma passa d’una vida nòmada a una de sedentària. S'hi ha constatat un augment de la població cap al VI mil·lenni a.C. (6000 a.C. fins 5000 a.C.) i la utilització de l'indret com a pleta per al ramat. No obstant això, la Balma serà abandonada cap al 6640 a.C. i el desenvolupament humà continuarà a la Vall del Madriu –avui parc natural declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO– i altres indrets d’Andorra.

Al Madriu, concretament, hi neix una Explotació Humana. Es tracta d’un campament permanent on l’agricultura encara és incipient i on es combina la caça i la recol·lecció amb l’explotació del medi. Els grups d’humans que hi vivien eren poc estructurats i la presència d’utillatge i ornaments exògens al medi reforcen la hipòtesi que s’intercanviaven amb grups del Segre i del Sud de França. La cabra, l’ovella i el bou hi són domesticats i les truites, les anguiles, els vegetals i el blat i ordi són l’aliment amb el qual viuen.

A Ordino (una altra de les 7 divisions territorials del país) i Sant Julià, cap al Neolític Mitjà i Final, tenim restes de possibles societats més complexes. Les tombes de Segudet (Ordino) i de la Feixa del Moro (Juberri, St. Julià) en són la prova. A l’enterrament amb aixovar de Segudet s’hi ha trobat una dona enterrada als 30-35 anys d’edat amb braçalets, polseres i tot un conjunt d’ornaments fets, en part, de ceràmica. La Feixa del Moro s’hi ha trobat enterraments en cista (caixes de pedra) de pobladors estacionals que ja coneixien l’agricultura, la ceràmica i que eren capaços de viure en cabanes. Segons les datacions de carboni fetes a ambdós llocs, la Tomba de Segudet dataria d’uns 4300 a.C. aproximadament i la Feixa del Moro d’uns 4930 a.C.

Edat del Bronze[modifica | modifica el codi]

Escrits rupestres trobats al poble de Prats (Canillo), coneguts més popularment com els Gravats del Roc de les Bruixes

S’ha d’entendre que el descobriment de l’agricultura, ceràmica o ferro foren progressius i res va resultar ser descobert d’un dia per l’altre. Així, es pot entendre que mentre el Pròxim Orient experimentava canvis gegantins durant el Bronze, com ara l'aparició de la civilització Sumèria, l'antic Egipte,... Andorra encara vivia com al Neolític. En aquest context, mentre al 10.000 aC el Pròxim Orient ja cultivava, Andorra entrava al Paleolític Superior. Això es deu en part a l’aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica el per què els primers pobladors d’Andorra s’anaven adaptant molt lentament a la resta de territoris.

Per la qual cosa, el bronze a Andorra segueix amb una economia mixta i un predomini de la ramaderia sobre l’agricultura, però sempre combinant-t’ho amb caça i recol·lecció. El model d’hàbitat de petits poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i tot i les troballes metal·lúrgiques, la vida segueix un model similar a l’anterior. En aquest entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s’instal·len en 7 estacions diferents, empesos per la cerca de terrenys més aptes. Dites estacions s’assenten just per sobre del fons de la vall, al llarg de més de mig quilòmetre, entre Santa Coloma i Andorra la Vella (capital d'Andorra) i reben el nom d’Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més assolellat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d’Andorra la Vella. Es tractava d’una de les zones demogràficament més poblades d’Andorra, però no n’era pas l’única. De l’Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d’Enclar, però són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar amb les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualitzar cada jaciment amb claredat.

El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada a Prats, Canillo (una altra de les 7 divisions del país). Dins s’hi ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lactis, cereals i estramoni. Les anàlisis realitzades porten a considerar que pugui tractar-se bé d’un aixovar d’un enterrament o bé d’una fossa amb caràcter votiu. A Prats mateix també s’ha descobert un conjunt de gravats anomenat Gravats del Roc de les Bruixes, que els seus descobridors interpreten com un santuari de l’Edat del Bronze, cosa que suposa també algun possible poblat a les vores, però sobretot, indica ja les primeres traces d’escriptura, encara que rupestres, a Andorra (element característic del Bronze, veure'n més a escriptura cuneïforme).

Edat de Ferro[modifica | modifica el codi]

Zona d'Influència Grega

Cap al 750 a.C. al vell mig de l’Edat del Ferro grecs i els fenicis instal·len colònies a la Península Ibèrica (nom que designa Espanya, Portugal i Andorra). El sud té presència marcadament fenícia mentre que la part corresponent a Catalunya té presència marcadament grega. Un exemple clar és la presa d’Empúries i Marsella (França) com a colònies gregues. Aquesta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran d’aprendre a conviure amb els colons. Poc a poc els autòctons s’aculturitzen als nouvinguts i d’aquest procés sorgeix el poble Iber, creant l’anomenada cultura Ibèrica. El món Ibèric s’estenia en el litoral mediterrani des d’Andalusia fins al Llenguadoc (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d’Andorra també passen a ser ibers.

La prova més evident d’això és l’existència del terme Andosins per referir-se a Andorra. Els Ibers varen donar topònims diferents a cadascuna de les zones que ocupaven i els andorrans van passar a dir-se Andosins. A les vores conviuran ceretans, castel·lans, bargusis, autesans, indigets, sordons,... Una altra evidència d’aquesta cultura ibèrica a Andorra és la llengua ibèrica: l’iber, inclosa dins la família lingüística paleohispànica. Abans de la colonització romana, la Península Ibèrica era un nínxol de llengües.[3] S’hi parlava llengües indoeuropees (el celtibèric, el lusità,...), cèltiques (com el gàl·lic) i les anomenades “llengües aïllades”; ja que no se’n sap l’origen (és el cas del basc). Si ens fixem en la zona corresponen a Andorra, veiem que lingüísticament el país estava molt influenciat per l’iber i l’aquità. Es pensa que l’aquità donà el basc actual i els topònims andorrans venen d’aquest idioma: Ransol, Erts, Arans, Llorts, Canillo, Bixessarri, Aixovall, Certers, Nagol, Aixirivall, Juberri, etc.

D’altra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restes de ferro, bronze i ceràmica pròpies de l’Edat del Ferro a Andorra. Dites restes s’han trobat a quatre llocs precisos:

D’entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre ja que s’ha trobat d’un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l’Antuix s’hi ha trobat una tomba. El forn té una base circular d’un metre i una alçada de 88 centímetres. L’Antuix és un poblat a l’aire lliure, trobat l’any 1985, on s’hi a descobert molt material iber. Ara bé, la manca de restes i el fet que els habitants del país encara vivien com a l’edat anterior dificulta, un cop més, la datació del Ferro a Andorra i s’hauria de parlar d’una arribada del ferro molt tardana. És el cas d’una peça interpretada com a exvot o amulet que data del segle II aC. La peça és única a Andorra i es tracta d’un peuet fet de bronze trobat al Roc de l’Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap mena de context arqueològic, s’han trobat unes 17 monedes de bronze i argent que podrien associar-se, tot i que no se n’està segur, a la cultura ibèrica; dues de les quals són del Roc d’Enclar (a Andorra la Vella).

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Resistència dels ibers durant el pas d'Anníbal pels Pirineus en plena Guerra Púnica

A Andorra degut a l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus la població que hi habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta, com ja s'ha explicat en l'Edat del Bronze (vegeu més amunt). Per aquesta raó es tenen molt poques restes de l’Imperi Romà i de la Cultura Ibèrica a Andorra. Tanmateix, el país també va ser objecte de la invasió romana amb els efectes que això comporta.

Les fonts de l’època romana esmenten la zona pirinenca com un espai únic i global que comprèn les actuals comarques de la Cerdanya, l’Alt Urgell i Andorra. Pels romans, els Pirineus tenien un interès estratègic militar i comercial.[4] Andorra s'ha de situar en aquest domini com una marca de defensa.[5] L’existència d’una xarxa viària (en la qual trobem la Strata Ceretana, situada a Llívia) que travessa els Pirineus de nord a sud va fer que el país no quedés al marge de Roma. Andorra, dins d’aquesta xarxa, estaria comunicada directament amb la plana de l’Urgellet –seguint el Valira– a través d’una via natural que permetria l’arribada de mercaderies i persones.

La "submissió" d'Anníbal i Roma sobre els andorrans (Guerres Púniques):

L’enfrontament entre Roma i els cartaginesos d’Anníbal per la disputa del domini de la Mediterrània occidental fa evident la importància del Pirineu com a zona de pas i estratègia militar i comercial. L’any 218 a.C., a fi d’evitar les zones d’influència de la colònia grega d’Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d’Itàlia. Al mateix any, el general Corneli Escipió, al capdavant de l’exèrcit romà, desembarcava a Empúries amb l’objectiu de tallar el proveïment de l’exèrcit d’Anníbal i controlar els passos pirinencs. En aquest context, l’historiador grec Polibi, en relatar el pas d’Anníbal pels Pirineus, esmenta els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles sotmesos durant la travessa.

« Després d'haver dut a terme els esmentats preparatius durant l'hivern i d'haver garantit així la seguretat de l'Àfrica i d'Espanya, en ser el dia ficat, avançà amb noranta mil soldats d'infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergets, bargusis, aerenosis i andosins fins als Pririneus. Polibi, segle III aC. »

Ara bé, això no va ser probablement del tot així ja que el poble iber va ser un gran resistent a aquests invasions, segons poden explicar els diferents historiadors que s'han documentat en el tema. És a dir, en el decurs dels enfrontaments entre romans i cartaginesos, els ibers ceretans van tenir una importància, si més no, rellevant vist que van oposar resistència a l’exèrcit romà i cartaginès. Però, van acabar per sotmetre’s a Roma arrel de vàries revoltes. Amb la submissió dels pobles ibers es va donar per iniciat el conegut procés de romanització, que comporta, entra altres, la incorporació del llatí en la vida quotidiana. Avui en dia el llatí figura encara en l’escut d’Andorra “Virtus Vnita Fortior” (l'unió fa la força, en català).

Restes arqueològiques:

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i altres materials d’època romana trobats a Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans al país ja a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels segles II i I a.C., en el procés de romanització, comencen a produir vi a la manera romana al Roc d’Enclar d’Andorra la Vella. Les restes demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d’un mosaic de propietats d’una vil·la situada a la plana de l’Urgellet on es traslladava el vi per a la seva comercialització. Els romans, en voler alguns productes de muntanya, van haver d’administrar el territori dels andosins. En aquest intent, Andorra va ser incorporada a l’Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l’Strata Ceretana (també anomenada Strata Confluetana) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n’és una prova. Al Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvetllat la primera tomba romana d’Andorra, que data del s. III d.C., i les restes d’un recinte habitacional força malmès, també romà. L’esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys d’edat el dia de la seva mort. Finalment, és té documentada l’existència d’una altra tomba o cupa romana a l’església de St. Marc i Sta. Maria d’Encamp (situada actualment dins el cementiri comunal d’Encamp), en què s’hi pot observar restes de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d’època romana a la Vall del Madriu, a prop del refugi d’Orris de Setut.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Al 476 dC finalment cau l'Imperi romà d'Occident. Això comportarà la fi d'una civilització i el naixement d'una altra.[6] Al segle V, segons recull el Manual Digest, Andorra va dependre dels visigots que havien arribat fins a la península ibèrica des de Narbona (414). Al 527 dC els visigots decideixen instal·lar una seu episcopal a la Seu d'Urgell, (Catalunya). Aquest fet serà important per Andorra, ja que posteriorment justificarà la presència d'un copríncep Bisbe. Al 572 dC es crea el Regne Visigot d'Hispània. Sent els Francs els qui aconseguiran dominar l'Occident durant tota l'Edat mitjana, aquest Regne cobra la seva importància, ja que seran ells qui imposaran la religió catòlica.[6]

Al 711 dC els musulmans arriben a la península Ibèrica i envaeixen el Regne Visigot. Aquests van ser expulsats pel musulmans al segle VIII en el seu procés d'expansió cap al nord, si bé no van deixar restes culturals a les valls i només les feien servir com a pas des del Segre cap a Tolosa, Narbona i Carcassona. Tres anys més tard, els musulmans conquistaran Catalunya, però a la batalla de Tours (Poitiers) el 732, Carles Martell frena aquesta expansió i s'acaben les incursions a les valls andorranes. Uns anys més tard, al 768, els Francs cedeixen el seu territori als Carolingis i amb aquest acte es dóna el tret de sortida al Regne de Carlemany.[7] Al 789 dC finalitza l'ocupació dels musulmans a l'àrea pirinenca però no per estona.

Ràtzia musulmana a la Seu d'Urgell[modifica | modifica el codi]

Al 793 els musulmans contraataquen de nou amb una ràtzia (atac espontani amb l'objectiu de saquejar) a la Seu d'Urgell.[7] Gràcies a aquest atac sabem que en aquest època Andorra es delimita ja en 6 parròquies, ja que trobem una acta a la Seu d'Urgell que així ho testimonia. Cada parròquia porta el nom d'un Sant i s'organitzen en l'ordre següent (que correspon a l'ordre de creació de cadascuna):[7]

  • St. Canillo
  • St. Encamp
  • St. Ordino
  • St. la Massana
  • St. Julià de Lòria
  • St. Andorra la Vella

Llegenda de Carlemany[modifica | modifica el codi]

El 795 es crea novament la Marca Hispànica. Aquest cop són els Francs qui la creen. Per gestionar millor el territori decideixen dividir-lo en comtats i crear, paral·lelament, zones militars.[7] A cada Comtat s'hi fica al capdavant un Comte. Andorra esdevé territori sota la sobirania Carolíngia junt amb l'Urgell i la Cerdanya.

Al 801 els Francs conquereixen la Catalunya Vella (adquisició d'Andorra) i al 801 Carlemany és coronat pel Papa com a Emperador d'Occident. Al 805 dC neix la Llegenda de Carlemany sobre Andorra. Segons aquesta, Carlemany deslliura els andorrans dels musulmans. Evidentment, es tracta d'una llegenda, ningú pot certificar que així hagi sigut.[7]

Mort de Carlemany[modifica | modifica el codi]

Al 814 Carlemany mort i el seu fill, Lluís el Piadós, decideix repartir el territori entre els seus tres fills, però el Regne es desmembra i van apareixent diverses unitats territorials independents com ara els Comtats Catalans (la Catalunya actual). El feudalisme entra amb força. L'església hi pren una importància màxima.[7]

Després de la desarticulació de l'Imperi Carolingi, i durant el regnat de Carles el Calb, aquest va cedir les terres andorranes a Sunifred I, comte de Cerdanya i Urgell (843), agraint-li el seu suport en les batalles contra els normands. Ara bé, el primer document amb referència clara a la història d'Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral de la Seu d'Urgell, feta al 839 pel bisbe Sisebut en presència del comte Sunifred I d'Urgell.[8] Al document s'hi citen les sis parròquies andorranes com a dependents d'aquella diòcesi:

"Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." (Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de Lòria i d'Andorra amb la de Santa Coloma, de la Massana i d'Ordino, d'Encamp i de Canillo, amb totes les seves esglésies i llurs possessions, grans o petites).

Amb l'expansió del Comtat d'Urgell cap al sud (Mur, Àger, Ponts, Balaguer, Guissona, Agramunt, etc.), on hi havia els terrenys més fèrtils, les zones muntanyoses del nord van deixar de tenir interès per al Comte. Al 988, Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix terres de Lòria, Santa Coloma i Ordino a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins el Comtat de Cerdanya i Berga. El bisbe d'Urgell esdevé així sobirà temporal de les valls.

Comença un període de desenvolupament del romànic al Principat, i augment dels dominis episcopals a Andorra, gràcies a diverses concessions de particulars i dels comtes d'Urgell, sempre reconegudes pels Papes.

Però s'haurà d'esperar al segle XII perquè es vegi confirmada la sobirania de l'Església d'Urgell sobre Andorra. Al 1133, el comte Ermengol VI d'Urgell cedeix al bisbe Pere Berenguer i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien a les valls de la Valira des del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles en amunt, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous. El domini territorial dels bisbes d'Urgell es transforma llavors en una senyoria jurisdiccional, i les seves relacions amb Andorra seran d'índole estrictament feudal. Aquesta donació està també garantida pels sis delegats andorrans, Arnau comte de Pallars, Pere de Castellbò vescomte d'Urgell i de la Cerdanya i, Miró Guitard senyor de les Valls de Cabó i de Sant Joan. El 1162, essent bisbe Bernat Sanç, es va signar una concòrdia sobre la designació de batlles a canvi del compromís a un tribut anual: "quatre pernils, quaranta pans i una mica de vi".

El 1176 una nova concòrdia amb el bisbe Arnau de Preixens completa i aclareix l'anterior, els andorrans es comprometien a lliurar al bisbe "cent diners cada dos anys" el dia de Nadal i a posar al seu servei un home de cada casa, en cas de conflicte armat. Aquesta concòrdia la signen 838 'caps de casa' andorrans, cosa que permet avaluar la població existent a les Valls al 1176 en 2.298 habitants aproximadament. Aquestes obligacions d'ordre judicial i militar, així com la prestació de tots els altres drets, han estat confirmades als bisbes successius.

Les Cases de Caboet i Castellbò[modifica | modifica el codi]

No tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte, en particular els dels comtes d'Urgell que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit.

El bisbe encarrega a la Casa de Caboet la defensa d'Andorra mitjançant un tractat. A un primer jurament de fidelitat d'en Guitard Isarn de Caboet l'any 1095, el seguiran Guillem Guitard al 1110 i Arnau de Caboet al 1159. Aquest tractat recorda la sobirania de l'Església d'Urgell sobre Andorra, així com la donació en feu de les valls d'Andorra a la Casa de Caboet i la seva posició de feudatari, és a dir que estava clarament estipulat que la Casa de Caboet no posseïa més drets sobre Andorra que els polítics, militars i judicials, quedant exclosos els drets de sobirania.

En el seu testament, datat del 14 de gener de 1170, Arnau de Caboet transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda. A la fi del segle XII, aquesta es va casar amb Arnau de Castellbò (hereu del vescomtat de Castellbò). El bisbe d'Urgell, es preocupa en veure participar la Casa de Castellbò en els drets sobre Andorra a través d'aquesta unió. Efectivament, aprofitant el clima d'enfrontament entre l'església catòlicoromana oficial i el catarisme, molt arrelat a les dues vessants del Pirineu, les tropes del vescomte de Castellbò i del comte de Foix roben i devasten la catedral de l'Urgell i moltes altres esglésies, ja que tant Arnau com la seva filla i única hereva Ermessenda professen el catarisme. Finalment, el 1201 el bisbe Bernat de Vilamur i Arnau de Castellbò arriben a un acord, i el bisbe concedeix al vescomte i la seva filla la investidura de la Vall d'Andorra a canvi del jurament de fidelitat d'aquests.

Casa de Foix i els Pareatges de 1278 i 1288[modifica | modifica el codi]

El 1208, Ermessenda de Castellbò, filla única d'Arnau de Castellbò i d'Arnalda de Caboet, es casa amb Roger Bernat II de Foix. Els estats i drets de Caboet, Castellbò i Foix s'uneixen.

D'aquesta unió nasqué Roger IV de Foix i el fill d'aquest, Roger Bernat III, es va casar al 1257 amb Margarida de Bearn, unint així la Casa de Bearn a les Cases de Foix, de Caboet i de Castellbò.

El poder aconseguit per Roger Bernat III el va fer considerar-se deslligat de la submissió al Bisbat i comença una època de conflictes. La intervenció de Pere III el Gran d'Aragó donant suport als drets del bisbe, i del seu germà Jaume II de Mallorca, Rosselló i Cerdanya, casat amb amb Esclarmonda (germana de Roger Bernat III), a favor del comte de Foix, acaben involucrant ambdues bandes dels Pirineus.

Finalment, Pere II de Catalunya obliga Pere d'Urtx, bisbe d'Urgell i Roger Bernat III, comte de Foix a arribar a un acord arbitral en què tots dos quedaven com a co-sobirans d'Andorra. La signatura del conegut com "Primer Pareatge" es va fer a Lleida el 8 de setembre de 1278. Els tractats de pareatge són habituals a la França medieval : gairebé sempre signats entre una part laica i una altra eclesiàstica representaven, al sud de França, el mecanisme d'introducció de la Dinastia Capet dins els àmbits pertanyents a l'Església.

El Pareatge de 1278[modifica | modifica el codi]

Signatura del Segon pareatge

La signatura del primer Pareatge inicia una etapa fonamental de la història d'Andorra. Té un doble sentit, ja que en el pla jurídic, fixa l'acord entre els dos senyors feudals pel que fa a les seves pretensions respectives sobre les valls d'Andorra i, en el pla polític, és una transacció segons la qual d'una banda, la part episcopal ha d'admetre el comte com a participant i associat en l'exercici actiu del senyoriu d'Andorra i, d'altra banda, el comte havia de renunciar a exercir sol el poder que havia obtingut per la força, amb menyspreu dels juraments que disposaven que només era el feudatari de la Mitra.

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pareatge precisa, entre altres, que :

  • El tribut, la Qüèstia, serà pagat alternativament un any a la Mitra i un any al comte (per al bisbe, l'import és fixat en 4.000 sous, i el Comte pot fixar lliurement l'import que se li ha de lliurar).
  • La justícia és exercitada conjuntament pels dos senyors.
  • Els andorrans tenen obligacions militars envers els dos senyors, llevat que el conflicte oposi el comte i el bisbe d'Urgell.

L'any 1282, a petició del bisbe d'Urgell, el papa Martí IV reconeixia la conformitat del Pareatge.

El Pareatge de 1288[modifica | modifica el codi]

Poc després de la signatura del primer Pareatge, el comte de Foix, a l'empara d'algunes llacunes del text, fa construir un castell al Puig de Sant Vicenç, lloc que li permet vigilar les activitats del bisbe… i per tant, lloc d'oposició entre els dos senyors.

A fi d'evitar nous conflictes, un segon Pareatge és signat, el 6 de desembre de 1288, entre Pere d'Urtx i Roger Bernat III. El segon Pareatge disposa entre altres que cap dels dos senyors no pot construir un castell o una fortalesa sense un consentiment mutu, i atorga als dos senyors el dret de nomenar respectivament un notari.

Andorra als segles XV i XVI[modifica | modifica el codi]

L'any 1419 es crea el Consell de la Terra, origen del Consell General de les Valls a instàncies d'Andreu d'Alàs (Andreu Ortodó), emissari dels ciutadans de les Valls d'Andorra. S'atorga la facultat perquè els homes d'Andorra (només els 'caps' de les cases més importants) elegissin els seus representants en aquest Consell que es pot considerar com un dels Parlaments més antics d'Europa. En el segle XV, canvien força les possessions de la Casa de Foix, fruit d'aliances, herències i llegats.

Joan I de Grally i Foix, fill d'Isabel de Foix i Arquimbald de Grailly, afegeix a les possessions de la Casa el Comtat de Bigorra al 1415.

Gaston IV, fill de Joan, i vescomte de Narbona, es casa al 1436 amb Elionor I de Navarra, filla de Joan II el Gran rei d'Aragó i de Navarra, i futura reina de Navarra.

El succeeix el seu nét Francesc Febus l'any 1479, i en morir, hereta la seva germana Caterina, esdevenint reina de Navarra, comtessa de Foix i Bigorra, vescomtessa de Bearn i Castellbó. El 1484 Caterina de Foix es casà amb Joan d'Albret, i així la Casa dels Albret foren també coprínceps d'Andorra.

Al 1512 Ferran II el Catòlic conquereix la part sud de Navarra i, després, s'apodera del vescomtat de Castellbò i de les Valls d'Andorra. Malgrat la donació que l'any següent féu el rei a la seva segona muller, Germana de Foix, en dot vitalici transformat en perpetu per Carles V (1519 i 1523), els andorrans continuen essent fidels i pagant regularment la qüèstia als reis de Navarra, comtes de Foix, segons es va establir en els pariatges.

Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França[modifica | modifica el codi]

Enric de Navarra, fill de Joana d'Albret i d'Antoni de Borbó, descendent de sant Lluís per branca paterna és reconegut per Enric III de Navarra i els estats-generals de Tours en virtut de la llei sàlica com a hereu legítim de la corona de França. L'any 1589, Enric de Navarra va esdevenir Enric IV, rei de França i de Navarra. Però no va ésser consagrat fins després de la seva abjuració l'any 1593. L'any 1607, Enric IV uneix a la corona els drets de consenyoria dels comtes de Foix.

Els segles XVIII i XIX[modifica | modifica el codi]

Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).
Departament del Segre (Département du Sègre)

A començament del segle XVIII, Andorra aconsegueix mantenir-se neutral en la Guerra de Successió Espanyola. El 1715, el bisbe d'Urgell, Simeó de Guinda, dicta diverses normes en què s'indicava als cònsols de les Valls d'Andorra no obeir cap ordre que no fos expedida pel rei de França o ell mateix, co-sobirans de les Valls d'Andorra, fets que asseguren aquesta actitud.

El 1748, Antoni Fiter i Rossell, doctor en dret i natural d'Ordino, recull els usos i costums d'Andorra en el Manual Digest. En aquest llibre hi ha transcrit tot allò que guardaven els arxius andorrans, començant pels documents de Carlemany i Lluís el Piadós.

El 1789 l'esclat de la Revolució Francesa col·loca Andorra entre dues potències, França i Espanya, contínuament enfrontades. Els revolucionaris francesos es van negar a mantenir el pariatge a causa del seu origen feudal i va quedar interromput, suspenent també les relacions amb els andorrans i la percepció dels seus tributs. Fou Napoleó qui, l'any 1806, restableix la tradició feudal i els drets de consenyoria de França sobre el Principat d'Andorra.

Andorra ha pogut mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el Departament del Segre.

L'any 1866, Guillem de Plandolit i d'Areny, noble i ric propietari, encapçala la "Nova Reforma", que fou acceptada pel bisbe Josep Caixal i Estradé el 14 d'abril del 1866. Aquesta reforma profunda de les institucions concedeix una participació més activa del poble en el govern del país. El "Consell General" es compondrà de 24 consellers que elegeixen els síndics. Tres anys després el copríncep francés Napoleó III va ratificar la reforma.

Història contemporània[modifica | modifica el codi]

Andorra la Vella, Parlament

Discreta modernitat[modifica | modifica el codi]

Fins al segle XX, Andorra ha estat un territori força aïllat, rural, amb condicions de vida molt dures i nul·la atenció per part dels seus coprinceps que mantenien un règim feudal amb institucions i lleis més pròpies de l'Edat Mitjana. El primer coprincep francès que va trepitjar el territori va ser Charles de Gaulle al 1967 (una espera de sis segles). És per això que alguns dels fets del primer terç del segle XX que destaquem, tenen una especial rellevancia.

  • 1914, construcció de la primera carretera que comunica Andorra amb la Seu d'Urgell. El 1933 es completà el traçat fins al Pas de la Casa, a la frontera amb França
  • 1928 el govern espanyol crea un servei postal amb Andorra. França ho farà tres anys després.
  • 1929 es creen les primeres instal·lacions elèctriques.
  • 1935 el Consell General acorda la concessió d'una emissora de ràdio: 'Ràdio Andorra'

Ocupació francesa[modifica | modifica el codi]

El 17 de juny de 1933, el Consell General, pressionat per unes manifestacions populars, acorda el sufragi universal pels andorrans, que fins aleshores estava limitat als caps de casa. El dret de vot s'establia als 25 anys. Les dones no varen tenir vot fins a 1970.

El Tribunal de les Corts va considerar aquesta decisió una desobediència als Coprinceps i va destituir el Consell General. No obstant això, els seus membres es neguen a abandonar el càrrec i continuen els aldarulls.

El president de la República Francesa, com a copríncep d'Andorra, a demanda del bisbe, va enviar el 8 d'agost, un destacament de la gendarmeria per tal de restablir l'ordre, acabar amb la resistència del Consell destituït i assegurar el normal desenvolupament de les eleccions.

El destacament, comandat pel coronel René Baulard, es retirava el dia 9 d'octubre de 1933.

Rei Borís I d'Andorra[modifica | modifica el codi]

El 6 de juliol de 1934, el rus Boris Skossyreff, amb la promessa de diners i millores a una Andorra rural i endarrerida, i amb el suport del membre del Consell General Sr. Pere Torres Riba, aconsegueix el suport de la resta de la cambra per a ser nomenat Rei d'Andorra. El 8 de juliol de 1934 es vota al Consell General i només un Conseller, Sr. Cinto, hi vota en contra. Aquest es trasllada al palau del Bisbe de la Seu, Copríncep d'Andorra, per comunicar la situació. França, per la seva banda, renuncia a qualsevol intervenció deixant com a vàlida la decisió del Consell General.

El 9 de juliol de 1934 es constitueix el Govern Provisional: el Consell General es converteix en parlament i s'anuncia la redacció d'una constitució. També es decreta l'absoluta llibertat política, religiosa i d'impremta.

El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola entra a Andorra i s'enduu Boris Skossyreff a Barcelona. El dia 23 de juliol, va arribar sempre detingut a Madrid,[9] des d'on va ser expulsat a Portugal.

Andorra i les guerres Europea i Espanyola[modifica | modifica el codi]

Durant la Guerra Civil, de juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de Franco (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). Les tropes de Franco, poc després d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de 1939. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte. Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Durant la Segona Guerra Mundial, Andorra va romandre neutral. El 1944 un destacament de gendarmes alemanys sense acord amb el bisbe de la Seu i una agrupació de la guàrdia civil es van establir a Andorra, però no es produí cap enfrontament destacable entre les dues forces, que van restar al Principat fins al 1945.

El 18 d'octubre de 1943 es produeix l'execució per afusellament d'en Gastó, l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del cerimonial Andorrà aplicat en cas de pena de mort, original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital.

Evolució actual[modifica | modifica el codi]

En la dècada dels 60 del segle XX, es produeix un fort salt a la vida dels andorrans de la mà del comerç i el turisme. Es desenvolupen instal·lacions esportives per a la pràctica de l'esquí; es crea la Caixa Andorrana de Seguretat (1968); s'inaugura el servei telefònic automàtic; es rebaixa l'edat per a votar als 21 anys per homes i dones (1970); es crea l'Institut d'Estudis Andorrans (1976).

El 1973 es produeix la primera trobada dels dos coprínceps des del segle XIII, Georges Pompidou i el bisbe Joan Martí i Alanis. Des de les hores les trobades entre coprinceps ha estat freqüent.

A partir de 1980, és quan arriba la gran evolució política, legislativa i de presència internacional d'Andorra.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Andorra

Prehistòria i Edat Antiga:

Edat Mitjana, Edat Moderna i Edat Contemporània:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]