Història d'Andorra

Escut d'Andorra

La Història d'Andorra està marcada per la llegenda què atribueix a l'emperador Carlemany la seva fundació. Segons aquesta tradició, cinc mil andorrans, a les ordres de Marc Almugàver, van ajudar els exèrcits de l'Emperador, situats al Pimorent i Campcardós per lluitar contra els àrabs. Carlemany en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805).

Si bé existeixen suficients evidències de la presència de tribus a la zona des del paleolític, en realitat va ser lloc de pas per a romans i musulmans fins a l'estabilització dels Francs a l'edat mitjana, punt d'inflexió on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilització d'un règim feudal en el context de la Marca Hispànica comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.

Prehistòria

Edat de Pedra

Paleolític Superior

El Paleolític es divideix en tres subbranques. D'un costat hi ha el paleolític inferior i mitjà i de l'altre el superior. A la Balma de la Margineda. La Balma de la Margineda és un abric rocós situat a la parròquia de Sant Julià de Lòria que servia al 10500 aC com a refugi a caçadors-recol·lectors que venien de l'Arieja i del Segre buscant-hi proveïment per a l'hivern. Aquest caçadors-col·lectors no s'hi estaven gaire estona al país. De fet, les restes trobades daten dels mesos d'estiu on Andorra era habitable.

Cal recordar que abans d'aquest període el país estava cobert per una glacera, d'aquí el fet de que no trobem restes humanes abans del Paleolític Superior o per ser més precisos al Mesolític. Entre els objectes trobats hi destaquem un arpó azilià, un còdol gravat, una punta de dors microlaminar, un micròlit triangular o un gratador denticulat entre altres. Aquests objectes deixen en evidència que estem parlant clarament del Paleolític Superior ja que és en aquesta època on l'home comença a utilitzar estris, en aquest cas amb pedra, en el seu dia a dia. Aquests objectes encara no són visibles per a cap turista, i és que el Govern andorrà encara té en fase d'esborrany el Museu de la Pau que degut a la crisi encara no s'ha construït.

Neolític Inicial

Al Neolític la població comença a sedentarietat-se, descobreix l'agricultura, aprèn a domesticar certs animals, comencen a sorgir els primers poblats... És a dir, es crea una revolució, la revolució neolítica. Aquests fets tenen, evidentment, conseqüències al Principat. D'un costat, la Balma de la Margineda augmenta espectacularment en nombre d'habitants (4000 aC). Habitants que se sedentaritzen i transformen la Balma en una pleta per als ramats. I de l'altra banda apareix un petit assentament d'humans, per dir-ho d'una altra manera un petit poblat, a la Vall del Madriu. El Madriu se situa a Escaldes-Engordany i és un parc natural, declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO, títol atorgat gràcies a la combinació d'activitats humanes i naturals que s'hi han produït al llarg de la història.

Neolític mitjà i neolític final

Al neolític mitjà i final apareixen dos jaciments de gran importància al país degut a les troballes arqueològiques. El primer és la Tomba de Segudet, que com el seu nom indica, conté la resta d'éssers humans que varen ser enterrats entre el 4300 aC i el 4500 aC. Aquesta troballa s'ha de situar a Ordino. La segona, en canvi, s'ha de situar a Juberri, Sant Julià de Lòria. En aquesta hi trobem la Feixa del Moro on hi ha restes tan destacades com: estructures d'hàbitats, focs simples, cubetes amb signes de combustió, forats de pals per a bigues, braçalets, penjolls, collarets, una dona enterrada, un nounat. La Feixa del Moro era un petit assentament ramader, que segons indiquen els historiadors, podria haver estat ocupat a la tardor. Sigui com sigui, el que queda clar és que al Neolític Andorra també vivia els mateixos canvis revolucionaris que la resta d'indrets veïns. La Balma de la Margineda no se n'escapa, però va perdent força. La població comença a desplaçar-se a altres zones del país.

Edat del Bronze

L'edat del bronze és el període de desenvolupament de la civilització. Es divideix en tres subgrups (Antic, Mitjà i Final o Tardà) i es caracteritza per la manipulació avançada de la metal·lúrgia. Comencen les tècniques d'extracció del coure i minerals per fer-ne aliatges i així aconseguir el bronze. En aquesta època apareixen diferents jaciments a Andorra. Jaciments com el de Prats, Canillo, que daten de 16.000 aC o com els gravats del Roc de les Bruixes, situats al mateix assentament de Prats. El primer és un assentament ramader mentre que el segon és una sèrie de gravats (escriptura rupestre) sobre pedra. Aquests gravats ha sigut des de fa temps objecte de llegendes, creences i discussions al Principat. Ningú en sabria donar el significat, però el que quedar clar és que al llarg del temps ha deixat volar la imaginació a més d'un. La Balma de la Margineda, per la seva banda, deixa de ser habitada definitivament. És amb aquest fet que apareixen el Roc d'Enclar i els jaciments del Cedre. Cap dels dos poden datar-se, però sí situar-se. El primer està situat a la capital mateixa, Andorra la Vella, mentre que el segon està al poble de Santa Coloma d'Andorra. Les restes trobades en ambdós jaciments daten de diferents èpoques: de l'Edat del Bronze a l'Edat Mitjana, el que dificulta una explicació clara del que s'hi feia. Tanmateix, sabem que en aquesta època s'hi experimentaven els mateixos canvis que a l'exterior (restes de ceràmica, arracades, puntes de bronze, gerres de bronze,...).

Edat de Ferro

En aquest període desapareix el jaciment de Prats. El Roc d'Enclar i el Cedre seran els únics indrets en què s'hi trobarà presència humana a les Valls d'Andorra. Cap altra resta arqueològica apunta una altra mena de presència al país. Situat entre Santa Coloma i Andorra la Vella, el Cedre, o jaciment del Cedre, és un conjunt de diferents estacions que s'assenten al llarg de més de mig quilòmetre entre les dues poblacions (Andorra la Vella i Sta. Coloma). El Roc d'Enclar, per la seva banda, és pot considerar com una fortificació. Tanmateix, no es podrà parlar com a tal fins entrada l'Edat Antiga.

Edat Antiga

Formació del món Ibèric

amb l'entrada de l'Edat Antiga, Europa veu com es crea el món Ibèric. Una sèrie de pobles, els fenicis, els grecs, romans... i cartaginesos envaeixen els països mediterranis i es forma a poc a poc el món Ibèric.

Conquesta del territori pels romans

entre els diferents pobles que van arribant, els romans, seran els qui aconseguiran dominar i mantenir un domini quasi absolut de la Mediterrània. Andorra s'ha de situar en aquest domini com una marca de defensa.

• Primerament, s'hi construeix la fortificació del Roc de l'Obac, coneguda actualment com el Conjunt Medieval de les Bons (Encamp). Es tracta d'una torre de defensa, més coneguda com a Torre dels Moros, que servirà d'estratègia. Per als romans Andorra formava part de la marca Hispànica, és a dir, essencialment lloc de passatge i defensa del territori. Tanmateix, a Sta. Coloma hi trobarem presència de viticultura, cosa que prova que Andorra no era només una zona de passatge. L'Antuix, per exemple, és un altre testimoni clar d'aquest fet. Situat a St. Jaume d'Engordany (Escaldes-Engordany), l'Antuix, és un petit poblat a l'aire lliure d'ocupació permanent.

• En segon lloc, es té constància, per l'escriptor grec Polibi, de lluites entre Anníbal i tribus dels Ilergets, Bargusis i Andosins (antecessors dels andorrans) en la seva expedició cap a Roma cap al 220 aC. Els historiadors creuen que el poble d'Andorra formava part d'un subgrup ceretà que poc a poc es va fragmentar creant, així, petites comunitats individuals de pagesos. El dret, els orígens de la llengua, les monedes i alguns topònims en donen constància de la influència romana.

• En tercer lloc, el Cedre i el Roc d'Enclar cobren importància. Tots dos veuen com s'hi construeixen fortificacions com la del Roc de l'Obac. Andorra té realment una bona posició geogràfica. Els romans en són ben conscients i no dubtaran en crear torres de defensa a tort i a dret.

Crisi de l'Imperi Romà

Al 395 dC l'Imperi Romà s'enfonsa i es divideix en dos meitats (l'Occident i l'Orient). És assetjat per pobles invasors (visigots, vàndals, francs, musulmans, bizantins,...) dits Bàrbars provinents del Nord. Al 409 dC a, vista la situació de Roma, es construeix a Andorra una segona torre al Roc de l'Obac, però l'Imperi ja no sobreviu i els francs ocupen el nord de la Gàl·lia i els musulmans el sud d'Espanya.

Edat Mitjana

Alta Edat Mitjana

al 476 dC finalment cau l'Imperi romà d'Occident. Això comportarà la fi d'una civilització i el naixement d'una altra. Al segle V, segons recull el Manual Digest, Andorra va dependre dels visigots que havien arribat fins a la península ibèrica des de Narbona (414). Al 527 dC els visigots decideixen instal·lar una seu episcopal a la Seu d'Urgell, (Catalunya). Aquest fet serà important per Andorra ja que posteriorment justificarà la presència d'un copríncep Bisbe. Al 572 dC es crea el Regne Visigot d'Hispània. Sent els Francs els qui aconseguiran dominar l'Occident durant tota l'Edat mitjana, aquest Regne cobra la seva importància ja que seran ells qui imposaran la religió catòlica.

Al 711 dC els musulmans arriben a la península Ibèrica i envaeixen el Regne Visigot. Aquests van ser expulsats pel musulmans al segle VIII en el seu procés d'expansió cap al nord, si bé no van deixar restes culturals a les valls i només les feien servir com a pas des del Segre cap a Tolosa, Narbona i Carcassona. Tres anys més tard, els musulmans conquistaran Catalunya, però a la batalla de Tours (Poitiers) el 732, Carles Martell frena aquesta expansió i s'acaben les incursions a les valls andorranes. Uns anys més tard, al 768, els Francs cedeixen el seu territori als Carolingis i amb aquest acte es dóna el tret de sortida al Regne de Carlemany. Al 789 dC finalitza l'ocupació dels musulmans a l'àrea pirinenca però no per estona.

Ràtzia musulmana a la Seu d'Urgell

al 793 els musulmans contraataquen de nou amb una ràtzia (atac espontani amb l'objectiu de saquejar) a la Seu d'Urgell. Gràcies a aquest atac sabem que en aquest època Andorra es delimita ja en 6 parròquies ja que trobem una acta a la Seu d'Urgell que així ho testimonia. Cada parròquia porta el nom d'un Sant i s'organitzen en l'ordre següent (que correspon a l'ordre de creació de cadascuna):

• St. Canillo
• St. Encamp
• St. Ordino
• St. la Massana
• St. Julià de Lòria
• St. Andorra la Vella

Llegenda de Carlemany

El 795 es crea novament la Marca Hispànica. Aquest cop són els Francs qui la creen. Per gestionar millor el territori decideixen dividir-lo en comptats i crear, paral·lelament, zones militars. A cada Comtat s'hi fica al capdavant un Comte. Andorra esdevé territori sota la sobirania Carolíngia junt amb l'Urgell i la Cerdanya.

Al 801 els Francs conquereixen la Catalunya Vella (adquisició d'Andorra) i al 801 Carlemany és coronat pel Papa com a Emperador d'Occident. Al 805 dC neix la Llegenda de Carlemany sobre Andorra. Segons aquesta, Carlemany deslliura els andorrans dels musulmans. Evidentment, es tracta d'una llegenda, ningú pot certificar que així hagi sigut.

Mort de Carlemany

Al 814 Carlemany mort i el seu fill, Lluís el Piadós, decideix repartir el territori entre els seus tres fills, però el Regne es desmembra i van apareixent diverses unitats territorials independents com ara els Comtats Catalans (la Catalunya actual). El feudalisme entra amb força. L'església hi pren una importància màxima.

Després de la desarticulació de l'Imperi Carolingi, i durant el regnat de Carles el Calb, aquest va cedir les terres andorranes a Sunifred I, comte de Cerdanya i Urgell (843), agraint-li el seu suport en les batalles contra els normands. Ara bé, el primer document amb referència clara a la història d'Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral de la Seu d'Urgell, feta al 839 pel bisbe Sisebut en presència del comte Sunifred I d'Urgell. Al document s'hi citen les sis parròquies andorranes com a dependents d'aquella diòcesi:

"Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." (Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de Lòria i d'Andorra amb la de Santa Coloma, de la Massana i d'Ordino, d'Encamp i de Canillo, amb totes les seves esglésies i llurs possessions, grans o petites).

Amb l'expansió del Comtat d'Urgell cap al sud (Mur, Àger, Ponts, Balaguer, Guissona, Agramunt, etc.), on hi havia els terrenys més fèrtils, les zones muntanyoses del nord van deixar de tenir interès per al Comte. Al 988, Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix terres de Lòria, Santa Coloma i Ordino a l'Església d'Urgell a canvi de possessions dins el Comtat de Cerdanya i Berga. El bisbe d'Urgell esdevé així sobirà temporal de les valls.

Comença un període de desenvolupament del romànic al Principat, i augment dels dominis episcopals a Andorra, gràcies a diverses concessions de particulars i dels comtes d'Urgell, sempre reconegudes pels Papes.

Però s'haurà d'esperar al segle XII perquè es vegi confirmada la sobirania de l'Església d'Urgell sobre Andorra. Al 1133, el comte Ermengol VI d'Urgell cedeix al bisbe Pere Berenguer i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien a les valls de la Valira des del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles en amunt, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous. El domini territorial dels bisbes d'Urgell es transforma llavors en una senyoria jurisdiccional, i les seves relacions amb Andorra seran d'índole estrictament feudal. Aquesta donació està també garantida pels sis delegats andorrans, Arnau comte de Pallars, Pere de Castellbò vescomte d'Urgell i de la Cerdanya i, Miró Guitard senyor de les Valls de Cabó i de Sant Joan. El 1162, essent bisbe Bernat Sanç, es va signar una concòrdia sobre la designació de batlles a canvi del compromís a un tribut anual: "quatre pernils, quaranta pans i una mica de vi".

El 1176 una nova concòrdia amb el bisbe Arnau de Preixens completa i aclareix l'anterior, els andorrans es comprometien a lliurar al bisbe "cent diners cada dos anys" el dia de Nadal i a posar al seu servei un home de cada casa, en cas de conflicte armat. Aquesta concòrdia la signen 838 'caps de casa' andorrans, cosa que permet avaluar la població existent a les Valls al 1176 en 2.298 habitants aproximadament. Aquestes obligacions d'ordre judicial i militar, així com la prestació de tots els altres drets, han estat confirmades als bisbes successius.

Les Cases de Caboet i Castellbò

No tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte, en particular els dels comtes d'Urgell que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit.

El bisbe encarrega a la Casa de Caboet la defensa d'Andorra mitjançant un tractat. A un primer jurament de fidelitat d'en Guitard Isarn de Caboet l'any 1095, el seguiran Guillem Guitard al 1110 i Arnau de Caboet al 1159. Aquest tractat recorda la sobirania de l'Església d'Urgell sobre Andorra, així com la donació en feu de les valls d'Andorra a la Casa de Caboet i la seva posició de feudatari, és a dir que estava clarament estipulat que la Casa de Caboet no posseïa més drets sobre Andorra que els polítics, militars i judicials, quedant exclosos els drets de sobirania.

En el seu testament, datat del 14 de gener de 1170, Arnau de Caboet transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda. A la fi del segle XII, aquesta es va casar amb Arnau de Castellbò (hereu del vescomtat de Castellbò). El bisbe d'Urgell, es preocupa en veure participar la Casa de Castellbò en els drets sobre Andorra a través d'aquesta unió. Efectivament, aprofitant el clima d'enfrontament entre l'església catòlicoromana oficial i el catarisme, molt arrelat a les dues vessants del Pirineu, les tropes del vescomte de Castellbò i del comte de Foix roben i devasten la catedral de l'Urgell i moltes altres esglésies, ja que tant Arnau com la seva filla i única hereva Ermessenda professen el catarisme. Finalment, el 1201 el bisbe Bernat de Vilamur i Arnau de Castellbò arriben a un acord, i el bisbe concedeix al vescomte i la seva filla la investidura de la Vall d'Andorra a canvi del jurament de fidelitat d'aquests.

Casa de Foix i els Pareatges de 1278 i 1288

El 1208, Ermessenda de Castellbò, filla única d'Arnau de Castellbò i d'Arnalda de Caboet, es casa amb Roger Bernat II de Foix. Els estats i drets de Caboet, Castellbò i Foix s'uneixen.

D'aquesta unió nasqué Roger IV de Foix i el fill d'aquest, Roger Bernat III, es va casar al 1257 amb Margarida de Bearn, unint així la Casa de Bearn a les Cases de Foix, de Caboet i de Castellbò.

El poder aconseguit per Roger Bernat III el va fer considerar-se deslligat de la submissió al Bisbat i comença una època de conflictes. La intervenció de Pere III el Gran d'Aragó donant suport als drets del bisbe, i del seu germà Jaume II de Mallorca, Rosselló i Cerdanya, casat amb amb Esclarmonda (germana de Roger Bernat III), a favor del comte de Foix, acaben involucrant ambdues bandes dels Pirineus.

Finalment, Pere II de Catalunya obliga Pere d'Urtx, bisbe d'Urgell i Roger Bernat III, comte de Foix a arribar a un acord arbitral en què tots dos quedaven com a co-sobirans d'Andorra. La signatura del conegut com "Primer Pareatge" es va fer a Lleida el 8 de setembre de 1278. Els tractats de pareatge són habituals a la França medieval : gairebé sempre signats entre una part laica i una altra eclesiàstica representaven, al sud de França, el mecanisme d'introducció de la Dinastia Capet dins els àmbits pertanyents a l'Església.

El Pareatge de 1278

Signatura del Segon pareatge

La signatura del primer Pareatge inicia una etapa fonamental de la història d'Andorra. Té un doble sentit, ja que en el pla jurídic, fixa l'acord entre els dos senyors feudals pel que fa a les seves pretensions respectives sobre les valls d'Andorra i, en el pla polític, és una transacció segons la qual d'una banda, la part episcopal ha d'admetre el comte com a participant i associat en l'exercici actiu del senyoriu d'Andorra i, d'altra banda, el comte havia de renunciar a exercir sol el poder que havia obtingut per la força, amb menyspreu dels juraments que disposaven que només era el feudatari de la Mitra.

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pareatge precisa, entre altres, que :

• El tribut, la Qüèstia, serà pagat alternativament un any a la Mitra i un any al comte (per al bisbe, l'import és fixat en 4.000 sous, i el Comte pot fixar lliurement l'import que se li ha de lliurar).
• La justícia és exercitada conjuntament pels dos senyors.
• Els andorrans tenen obligacions militars envers els dos senyors, llevat que el conflicte oposi el comte i el bisbe d'Urgell.

L'any 1282, a petició del bisbe d'Urgell, el papa Martí IV reconeixia la conformitat del Pareatge.

El Pareatge de 1288

Poc després de la signatura del primer Pareatge, el comte de Foix, a l'empara d'algunes llacunes del text, fa construir un castell al Puig de Sant Vicenç, lloc que li permet vigilar les activitats del bisbe… i per tant, lloc d'oposició entre els dos senyors.

A fi d'evitar nous conflictes, un segon Pareatge és signat, el 6 de desembre de 1288, entre Pere d'Urtx i Roger Bernat III. El segon Pareatge disposa entre altres que cap dels dos senyors no pot construir un castell o una fortalesa sense un consentiment mutu, i atorga als dos senyors el dret de nomenar respectivament un notari.

Andorra als segles XV i XVI

L'any 1419 es crea el Consell de la Terra, origen del Consell General de les Valls a instàncies d'Andreu d'Alàs (Andreu Ortodó), emissari dels ciutadans de les Valls d'Andorra. S'atorga la facultat per a que els homes d'Andorra (només els 'caps' de les cases més importants) elegissin els seus representants en aquest Consell que es pot considerar com un dels Parlaments més antics d'Europa. En el segle XV, canvien força les possessions de la Casa de Foix, fruit d'aliances, herències i llegats.

Joan I de Grally i Foix, fill d'Isabel de Foix i Arquimbald de Grailly, afegeix a les possessions de la Casa el Comtat de Bigorra al 1415.

Gaston IV, fill de Joan, i vescomte de Narbona, es casa al 1436 amb Elionor I de Navarra, filla de Joan II el Gran rei d'Aragó i de Navarra, i futura reina de Navarra.

El succeeix el seu net Francesc Febus l'any 1479, i en morir, hereta la seva germana Caterina, esdevenint reina de Navarra, comtessa de Foix i Bigorra, vescomtessa de Bearn i Castellbó. El 1484 Caterina de Foix es casà amb Joan d'Albret, i així la Casa dels Albret foren també coprínceps d'Andorra.

Al 1512 Ferran II el Catòlic conquereix la part sud de Navarra i, després, s'apodera del vescomtat de Castellbò i de les Valls d'Andorra. Malgrat la donació que l'any següent féu el rei a la seva segona muller, Germana de Foix, en dot vitalici transformat en perpetu per Carles V (1519 i 1523), els andorrans continuen essent fidels i pagant regularment la qüèstia als reis de Navarra, comtes de Foix, segons es va establir en els pariatges.

Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França

Enric de Navarra, fill de Joana d'Albret i d'Antoni de Borbó, descendent de sant Lluís per branca paterna és reconegut per Enric III de Navarra i els estats-generals de Tours en virtut de la llei sàlica com a hereu legítim de la corona de França. L'any 1589, Enric de Navarra va esdevenir Enric IV, rei de França i de Navarra. Però no va ésser consagrat fins després de la seva abjuració l'any 1593. L'any 1607, Enric IV uneix a la corona els drets de consenyoria dels comtes de Foix.

Els segles XVIII i XIX

Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).
Departament del Segre (Département du Sègre)

A començament del segle XVIII, Andorra aconsegueix mantenir-se neutral en la Guerra de Successió Espanyola. El 1715, el bisbe d'Urgell, Simeó de Guinda, dicta diverses normes en què s'indicava als cònsols de les Valls d'Andorra no obeir cap ordre que no fos expedida pel rei de França o ell mateix, co-sobirans de les Valls d'Andorra, fets que asseguren aquesta actitud.

El 1748, Antoni Fiter i Rossell, doctor en dret i natural d'Ordino, recull els usos i costums d'Andorra en el Manual Digest. En aquest llibre hi ha transcrit tot allò que guardaven els arxius andorrans, començant pels documents de Carlemany i Lluís el Piadós.

El 1789 l'esclat de la Revolució Francesa col·loca Andorra entre dues potències, França i Espanya, contínuament enfrontades. Els revolucionaris francesos es van negar a mantenir el pariatge a causa del seu origen feudal i va quedar interromput, suspenent també les relacions amb els andorrans i la percepció dels seus tributs. Fou Napoleó qui, l'any 1806, restableix la tradició feudal i els drets de consenyoria de França sobre el Principat d'Andorra.

Andorra ha pogut mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el Departament del Segre.

L'any 1866, Guillem de Plandolit i d'Areny, noble i ric propietari, encapçala la "Nova Reforma", que fou acceptada pel bisbe Josep Caixal i Estradé el 14 d'abril del 1866. Aquesta reforma profunda de les institucions concedeix una participació més activa del poble en el govern del país. El "Consell General" es composarà de 24 consellers que elegeixen els síndics. Tres anys després el copríncep francés Napoleó III va ratificar la reforma.

Història contemporània

Andorra la Vella, Parlament

Discreta modernitat

Fins al segle XX, Andorra ha estat un territori força aïllat, rural, amb condicions de vida molt dures i nul·la atenció per part dels seus coprinceps que mantenien un règim feudal amb institucions i lleis mes pròpies de l'Edat Mitjana. El primer coprincep francès que va trepitjar el territori va ser Charles de Gaulle al 1967 (una espera de sis segles). Es per això que alguns dels fets del primer terç del segle XX que destaquem, tenen una especial rellevancia.

• 1914, construcció de la primera carretera que comunica Andorra amb la Seu d'Urgell. El 1933 es completà el traçat fins al Pas de la Casa, a la frontera amb França
• 1928 el govern espanyol crea un servei postal amb Andorra. França ho farà tres anys després.
• 1929 es creen les primeres instal·lacions elèctriques.
• 1935 el Consell General acorda la concessió d'una emissora de ràdio: 'Ràdio Andorra'

Ocupació francesa

El 17 de juny de 1933, el Consell General, pressionat per unes manifestacions populars, acorda el sufragi universal pels andorrans, que fins aleshores estava limitat als caps de casa. El dret de vot s'establia als 25 anys. Les dones no varen tenir vot fins 1970.

El Tribunal de les Corts va considerar aquesta decisió una desobediència als Coprinceps i va destituir el Consell General. No obstant això, els seus membres es neguen a abandonar el càrrec i continuen els aldarulls.

El president de la República Francesa, com a copríncep d'Andorra, a demanda del bisbe, va enviar el 8 d'agost, un destacament de la gendarmeria per tal de restablir l'ordre, acabar amb la resistència del Consell destituït i assegurar el normal desenvolupament de les eleccions.

El destacament, comandat pel coronel René Baulard, es retirava el dia 9 d'octubre de 1933.

Rei Borís I d'Andorra

El 6 de juliol de 1934, el rus Boris Skossyreff, amb la promessa de diners i millores a una Andorra rural i endarrerida, i amb el suport del membre del Consell General Sr. Pere Torres Riba, aconsegueix el suport de la resta de la cambra per a ser nomenat Rei d'Andorra. El 8 de juliol de 1934 es vota al Consell General i només un Conseller, Sr. Cinto, hi vota en contra. Aquest es trasllada al palau del Bisbe de la Seu, Copríncep d'Andorra, per comunicar la situació. França, per la seva banda, renuncia a qualsevol intervenció deixant com a vàlida la decisió del Consell General.

El 9 de juliol de 1934 es constitueix el Govern Provisional: el Consell General es converteix en parlament i s'anuncia la redacció d'una constitució. També es decreta l'absoluta llibertat política, religiosa i d'impremta.

El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola entra a Andorra i s'enduu Boris Skossyreff a Barcelona. El dia 23 de juliol, va arribar sempre detingut a Madrid , des d'on va ser expulsat a Portugal.

Andorra i les guerres Europea i Espanyola

Durant la Guerra Civil, de juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de Franco (el juny de 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). Les tropes de Franco, poc després d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de 1939. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte. Durant aquesta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Durant la Segona Guerra Mundial, Andorra va romandre neutral. El 1944 un destacament de gendarmes alemanys sense acord amb el bisbe de la Seu i una agrupació de la guàrdia civil es van establir a Andorra, però no es produí cap enfrontament destacable entre les dues forces, que van restar al Principat fins el 1945.

El 1958, Andorra va signar un tractat de pau amb Alemanya. Andorra havia estat oblidada al Tractat de Versalles, per la qual cosa els dos països havien estat legalment en guerra fins aleshores.

El 18 d'octubre de 1943 es produeix l'execució per afusellament d'en Gastó, l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del cerimonial Andorrà aplicat en cas de pena de mort, original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital.

Evolució actual

En la dècada dels 60 del segle XX, es produeix un fort salt a la vida dels andorrans de la ma del comerç i el turisme. Es desenvolupen instal·lacions esportives per a la pràctica de l’esquí; es crea la Caixa Andorrana de Seguretat (1968); s'inaugura el servei telefònic automàtic; es rebaixa l'edat per a votar als 21 anys per homes i dones (1970); es crea l'Institut d'Estudis Andorrans (1976).

El 1973 es produeix la primera trobada dels dos coprínceps des del segle XIII, Georges Pompidou i el bisbe Joan Martí i Alanis. Des de les hores les trobades entre coprinceps ha estat freqüent.

A partir de 1980, és quan arriba la gran evolució política, legislativa i de presència internacional d'Andorra.

• Separació del poder legislatiu i executiu
• Entrada a l'Organització Mundial de Turisme
• 14 de gener de 1982, constitució del primer Govern d'Andorra, presidit per Oscar Ribas.
• 1990, signatura d'un conveni amb la Comunitat Econòmica Europea
• 1992, aprovació del codi penal.
• 14 de març de 1993, aprovació de la Constitució que atorga la sobirania al poble andorrà.
• 28 de juliol de 1993, entrada a l'Organització de les Nacions Unides amb el primer discurs en català per part del cap de govern Òscar Ribas i Reig
• 1993, creació de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d'Andorra
• 24 d'octubre de 1995, segon discurs en català a la 50ª Assemblea General de l'ONU a càrrec de Marc Forné
• 1995, creació d'Andorra Televisió (ATV)
• 1997, creació de la Universitat d'Andorra (UdA)
• 25 de juny de 1999, aprovació de la Llei d'Ordenació Lingüística
• 13 d'abril de 2000, creació del Tribunal de Comptes
• 1 de gener de 2002, incorporació a l'euro

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Andorra

• Armengol Aleix, Ester. Andorra: un profund i llarg viatge. Govern d'Andorra, 2009. ISBN 978-99920-0-549-1. 
• Guillamet Anton, Jordi. Andorra: Nova aproximació a la història d'Andorra. Revista Altaïr, 2009. ISBN 978-84-936220-4-6. 

Vegeu també

• Eleccions al Consell General d'Andorra (2009)