Història d'Andorra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història d'Andorra està marcada per la llegenda què atribueix a l'emperador Carlemany la seva fundació. Segons aquesta tradició, cinc mil andorrans, a les ordres de Marc Almugàver, van ajudar els exèrcits de l'Emperador, situats al Pimorent i Campcardós per lluitar contra els àrabs. Carlemany en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà (805).

Si bé existeixen suficients proves de la presència de tribus a la zona des del paleolític, en realitat va ser lloc de pas per a romans i musulmans fins a l'estabilització dels Francs a l'edat mitjana, punt d'inflexió on s'ubica la llegenda de Carlemany. A partir d'aquell moment, l'estabilització d'un règim feudal en el context de la Marca Hispànica comporta la creació d'estructures socials, culturals i econòmiques permanents.

Taula de continguts

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

Edat de Pedra[modifica | modifica el codi]

Paleolític Superior[modifica | modifica el codi]

L'origen de la població d'Andorra es remunta ben lluny. Com pràcticament tots els països del món, el primer rastre de població data de la prehistòria. El gènere Homo ja ha evolucionat i patit tantes transformacions que ara el darrer descendent, l'Homo Sapiens, ja viu a tots els continents. Tanmateix, només gosarà trepitjar sòl andorrà al final del Paleolític Superior just quan s'acaba el període glacial Würm; vist que abans del Paleolític Superior, Andorra estava coberta per una glaciació important que impedia la vida d'éssers humans.[1][2]

Així, entrada aquesta època Andorra ja gaudia d'un clima temperat, amb vegetació, rius... i animals que ja treien cap. En aquest entorn apareix un grup de caçadors-recol·lectors provinents de l'Arieja i del Segre que aprofiten l'abric rocós de la Balma de la Margineda per establir-s'hi només durant l'estiu, cosa que fa de l'indret un campament estacional. L'Andorra del 10000 aC era difícilment habitable durant les altres estacions. Les tempestes, neus i el mal temps els va allunyar durant l'hivern... Ara bé, a la Balma hi van trobar un bon camí per passar la frontera. Així, tot i que temporalment, l'indret es presentava com una bona connexió entre els dos vessants dels Pirineus, fet que va transformar la Balma en pas obligatori, però no només. L'indret també era ideal per caçar, ja que a Andorra el que no faltava eren isards (símbol d'Andorra), truites o cabres salvatges.[3][4][5]

La Balma de la Margineda se situa a Sant Julià de Lòria (una de les 7 divisions territorials d'Andorra) a 970 metres d'altitud per sobre del riu Valira (el riu més gran del país que recupera les aigües del Valira d'Orient i Valira del Nord). Les restes que s'hi han trobat d'aquests caçadors-recol·lectors són principalment arpons azilians utilitzats per a pescar truites i anguiles, puntes de dors microlaminars utilitzades per la caça amb llança, còndls gravats amb figures abstractes, que és una mostra artística d'estil azilià i micròlits triangulars utilitzats per a la caça amb arc.[4][2]

Aquests objectes encara no són visibles per a cap turista, i és que el Govern andorrà encara té en fase d'esborrany el Museu de la Pau, que, a causa de la crisi del 2008, ha posposat el projecte.[6][7]

Neolític[modifica | modifica el codi]

Amb l'arribada del Neolític, la Balma de la Margineda es deixa endur pels canvis exteriors que arriben, en aquest cas, gràcies als corrents fluvials del Segre i de l'Arieja. Per entendre aquests canvis cal recordar l'expressió utilitzada per l'arqueòleg marxista Vere Gordon Childe el 1930, "Revolució Neolítica", que no fa altra cosa que donar nom a una sèrie de nous descobriments que revolucionaran realment la vida d'Homo Sapiens. Sapiens descobreix, en efecte, l'agricultura, cosa que li permet abandonar la caça i sedentaritzar-se, domesticar animals, per tant, baixar els índexs de mortalitat. Amb aquesta revolució segueix la construcció de petits pobles insípids a base de fang i una societat que comença a jerarquitzar-se, per tant, a desenvolupar creences. Les tombes amb pedres, a vegades colossals, com ara els megalítics en són una prova.[8][2]

Així, en aquest context, s'ha trobat a la Balma formes arrodonides i simples de ceràmica, típiques de la Revolució Neolítica; és a dir, la Balma passa d'una vida nòmada a una de sedentària. S'hi ha constatat un augment de la població cap al VI mil·lenni a.C. (6000 aC fins a 5000 aC) i la utilització de l'indret com a pleta per al ramat. No obstant això, la Balma serà abandonada cap al 6640 aC i el desenvolupament humà continuarà a la Vall del Madriu –avui parc natural declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO– i altres indrets d'Andorra.[8][2]

Al Madriu, concretament, hi neix una Explotació Humana. Es tracta d'un campament permanent on l'agricultura encara és incipient i on es combina la caça i la recol·lecció amb l'explotació del medi. Els grups d'humans que hi vivien eren poc estructurats i la presència d'utillatge i ornaments exògens al medi reforcen la hipòtesi que s'intercanviaven amb grups del Segre i d'Occitània. La cabra, l'ovella i el bou hi són domesticats i les truites, les anguiles, els vegetals i el blat i ordi són l'aliment amb el qual viuen.[8][2]

A Ordino (una altra de les 7 divisions territorials del país) i Sant Julià, cap al Neolític Mitjà i Final, tenim restes de possibles societats més complexes. Les tombes de Segudet (Ordino) i de la Feixa del Moro (Juberri, St. Julià) en són la prova. A l'enterrament amb aixovar de Segudet s'hi ha trobat una dona enterrada als 30-35 anys amb braçalets, polseres i tot un conjunt d'ornaments fets, en part, de ceràmica. La Feixa del Moro s'hi ha trobat enterraments en cista (caixes de pedra) de pobladors estacionals que ja coneixien l'agricultura, la ceràmica i que eren capaços de viure en cabanes. Segons les datacions de carboni fetes a ambdós llocs, la Tomba de Segudet dataria d'uns 4300 aC aproximadament i la Feixa del Moro d'uns 4930 aC.[8][2]

Edat del Bronze[modifica | modifica el codi]

Gravats rupestres de Parts, Canillo (Andorra). Els seus descobridors interpreten la zona com un santuari funerari de l'Edat del Bronze. Els gravats són més coneguts sota el nom "Roc de les Bruixes".[9]

S'ha d'entendre que el descobriment de l'agricultura, ceràmica o ferro foren progressius i res va resultar ser descobert d'un dia per l'altre. Així, es pot entendre que mentre el Pròxim Orient experimentava canvis gegantins durant el Bronze, com ara l'aparició de la civilització Sumèria, l'antic Egipte,... Andorra encara vivia com al Neolític. En aquest context, mentre al 10000 aC el Pròxim Orient ja cultivava, Andorra entrava al Paleolític Superior. Això es deu en part a l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus i explica per què els primers pobladors d'Andorra s'anaven adaptant molt lentament a la resta de territoris.[10][2]

Per la qual cosa, el bronze a Andorra segueix amb una economia mixta i un predomini de la ramaderia sobre l'agricultura, però sempre combinant-t'ho amb caça i recol·lecció. El model d'hàbitat de petits poblats comença a evolucionar cap a un urbanisme incipient i tot i les troballes metal·lúrgiques, la vida segueix un model similar a l'anterior. En aquest entorn els primers pobladors sedentaris del Neolític s'instal·len en 7 estacions diferents, empesos per la cerca de terrenys més aptes. Dites estacions s'assenten just per sobre del fons de la vall, al llarg de més de mig quilòmetre, entre Santa Coloma i Andorra la Vella (capital d'Andorra) i reben el nom d'Estacions del Cedre. Es troben en el cantó més assolellat de la vall, a la vora de les aigües estancades que hi havia al centre de la planta d'Andorra la Vella. Es tractava d'una de les zones demogràficament més poblades d'Andorra, però no n'era pas l'única. De l'Edat del Bronze també tenim la Fossa de Prats, el Conjunt de Gravats del Roc de les Bruixes i el jaciment del Roc d'Enclar, però són troballes difícils de datar vist que els pobladors varen continuar amb les formes de vida pròpies del Neolític, fet que no permet individualitzar cada jaciment amb claredat.[10][2]

El jaciment de Parts és una fossa quadrangular, coronada per una estructura empedrada, situada a Prats, Canillo (una altra de les 7 divisions del país). Dins s'hi ha trobat recipients fets de ceràmica que contenien productes lactis, cereals i estramoni. Les anàlisis realitzades porten a considerar que pugui tractar-se bé d'un aixovar d'un enterrament o bé d'una fossa amb caràcter votiu. A Prats mateix també s'ha descobert un conjunt de gravats anomenat Gravats del Roc de les Bruixes, que els seus descobridors interpreten com un santuari de l'Edat del Bronze, cosa que suposa també algun possible poblat a les vores, però sobretot, indica ja les primeres traces d'escriptura, encara que rupestres, a Andorra (element característic del Bronze, veure'n més a escriptura cuneïforme).[11][2]

Edat del Ferro[modifica | modifica el codi]

Zona d'Influència Grega

Cap al 750 aC al bell mig de l'Edat del Ferro grecs i els fenicis instal·len colònies a la península Ibèrica (nom que designa Espanya, Portugal i Andorra). El sud té presència marcadament fenícia mentre que la part corresponent a Catalunya té presència marcadament grega. Un exemple clar és la presa d'Empúries i Marsella com a colònies gregues. Aquesta nova ocupació vindrà per quedar-se i els autòctons hauran d'aprendre a conviure amb els colons. A poc a poc els autòctons s'aculturen als nouvinguts i d'aquest procés sorgeix el poble Iber, creant l'anomenada cultura Ibèrica. El món Ibèric s'estenia en el litoral mediterrani des d'Andalusia fins al Llenguadoc (Andorra inclosa). Per tant, els habitants d'Andorra també passen a ser ibers.[12][2]

La prova més evident d'això és l'existència del terme Andosins per referir-se a Andorra. Els Ibers no eren un grup homogeni i existien diferents tribus. Cadascuna tenia el seu propi nom (o això ens ha arribat dels escrits romans) i els andorrans van passar a dir-se Andosins. A les vores conviuran ceretans, castel·lans, bargusis, autesans, indigets, sordons,... Una altra evidència d'aquesta cultura ibèrica a Andorra és la llengua ibèrica: l'iber, inclosa dins la família lingüística paleohispànica. Abans de la colonització romana, la península Ibèrica era un nínxol de llengües.[13][14][2] S'hi parlava llengües indoeuropees (el celtibèric, el lusità,...), cèltiques (com el gàl·lic) i les anomenades “llengües aïllades”; ja que no se'n sap l'origen (és el cas del basc). Si ens fixem en la zona corresponent a Andorra, veiem que lingüísticament el país estava molt influenciat per l'iber i l'aquità. Es pensa que l'aquità donà el basc actual i els topònims andorrans vénen d'aquest idioma: Ransol, Erts, Arans, Llorts, Canillo, Bixessarri, Aixovall, Certers, Nagol, Aixirivall, Juberri, etc.[15]

Catalunya Comarcas.png

D'altra banda, i deixant de costat topònims i llengua, hi ha restes de ferro, bronze i ceràmica pròpies de l'Edat del Ferro a Andorra. Dites restes s'han trobat a quatre llocs precisos:

D'entre tots, destaca sobretot el jaciment del Cedre, ja que s'ha trobat d'un forn domèstic i alguns fragments de ceràmica feta de torn (característica del Ferro) i el sot del Grau de l'Antuix s'hi ha trobat una tomba. El forn té una base circular d'un metre i una alçada de 88 centímetres. L'Antuix és un poblat a l'aire lliure, trobat l'any 1985, on s'ha descobert molt material iber. Ara bé, la manca de restes i el fet que els habitants del país encara vivien com a l'edat anterior dificulta, un cop més, la datació del Ferro a Andorra i s'hauria de parlar d'una arribada del ferro molt tardana. És el cas d'una peça interpretada com a exvot o amulet que data del segle II aC. La peça és única a Andorra i es tracta d'un peuet fet de bronze trobat al Roc de l'Oral (a Encamp). Finalment, i sense cap mena de context arqueològic, s'han trobat unes 17 monedes de bronze i argent que podrien associar-se, tot i que no se n'està segur, a la cultura ibèrica; dues de les quals són del Roc d'Enclar (a Andorra la Vella).[2]

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

A Andorra a causa de l'aïllament geogràfic que produeix la serralada dels Pirineus la població que hi habitava s'anava adaptant als canvis exteriors de manera lenta, com ja s'ha explicat en l'Edat del Bronze (vegeu més amunt). Per aquesta raó es tenen molt poques restes de l'Imperi Romà i de la Cultura Ibèrica a Andorra. Tanmateix, el país també va ser objecte de la invasió romana amb els efectes que això comporta.[2]

Les fonts de l'època romana esmenten la zona pirinenca com un espai únic i global que comprèn les actuals comarques de la Cerdanya, l'Alt Urgell i Andorra. Pels romans, els Pirineus tenien un interès estratègic militar i comercial. Andorra s'ha de situar en aquest domini com una marca de defensa.[17][2] L'existència d'una xarxa viària (en la qual trobem la Strata Ceretana, situada a Llívia) que travessa els Pirineus de nord a sud va fer que el país no quedés al marge de Roma. Andorra, dins d'aquesta xarxa, estaria comunicada directament amb la plana de l'Urgellet –seguint el Valira– a través d'una via natural que permetria l'arribada de mercaderies i persones.[2]

Ruta d'Anníbal (en vermell) en direcció Itàlia i pobles ibèrics (en verd) que s'hi van oposar en batalla

La "submissió" d'Anníbal i Roma sobre els andorrans (Guerres Púniques)[modifica | modifica el codi]

L'enfrontament entre Roma i els cartaginesos d'Anníbal per la disputa del domini de la Mediterrània occidental fa evident la importància del Pirineu com a zona de pas i estratègia militar i comercial. L'any 218 aC, a fi d'evitar les zones d'influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, pel camí d'Itàlia. Al mateix any, el general Corneli Escipió, al capdavant de l'exèrcit romà, desembarcava a Empúries amb l'objectiu de tallar el proveïment de l'exèrcit d'Anníbal i controlar els passos pirinencs. En aquest context, l'historiador grec Polibi, en relatar el pas d'Anníbal pels Pirineus, esmenta els andosins, arenosins, ilergets i bargusis com a part de pobles sotmesos durant la travessa.[2]

« Després d'haver dut a terme els esmentats preparatius durant l'hivern i d'haver garantit així la seguretat de l'Àfrica i d'Espanya, en ser el dia ficat, avançà amb noranta mil soldats d'infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergets, bargusis, aerenosis i andosins fins als Pririneus. »
Polibi, segle I aC

Ara bé, això no va ser probablement del tot així, ja que el poble iber va ser un gran resistent a aquestes invasions, segons poden explicar els diferents historiadors que s'han documentat. És a dir, en el decurs dels enfrontaments entre romans i cartaginesos, els ibers van tenir una importància, si més no, rellevant vist que van oposar resistència a l'exèrcit romà i cartaginès. Una prova d'això la tenim en el guerrer lusità Viriat que va lluitar contra Roma, d'igual manera que els andosins ho van fer contra Anníbal (és una hipòtesi). Però, van acabar per sotmetre's a Roma arran de diverses revoltes. Amb la submissió dels pobles ibers es va donar per iniciat el conegut procés de romanització, que comporta, entra altres, la incorporació del llatí en la vida quotidiana. Avui en dia el llatí figura encara en l'escut d'Andorra “Virtus, Vnita, Fortior” (l'acció o la força unida és més forta, en català).[18][2]

Restes arqueològiques[modifica | modifica el codi]

Sense entrar massa en el detall dels estris, ornaments i altres materials d'època romana trobats a Andorra, les excavacions arqueològiques mostren la presència de romans al país ja a partir dels s. II i I a.C. fins al s. V dC en diversos jaciments. Els andosins dels segles II i I a.C., en el procés de romanització, comencen a produir vi a la manera romana al Roc d'Enclar d'Andorra la Vella. Les restes demostren que hi havia una granja de vins que formaria part, probablement, d'un mosaic de propietats d'una vil·la situada a la plana de l'Urgellet on es traslladava el vi per a la seva comercialització. Els romans, en voler alguns productes de muntanya, van haver d'administrar el territori dels andosins. En aquest intent, Andorra va ser incorporada a l'Strata Ceretana com a camí secundari. De fet es pot dir que va ser una de les primeres conseqüències de la dominació romana. Roma va millorar immediatament l'Strata Ceretana (també anomenada Strata Confluetana) i això va permetre la circulació de gent fins a Andorra, i el Camp Vermell de St. Julià de Lòria n'és una prova. Al Camp Vermell (situat en mig del nucli urbà de St. Julià) les excavacions han desvetllat la primera tomba romana d'Andorra, que data del s. III dC, i les restes d'un recinte habitacional força malmès, també romà. L'esquelet correspon a una dona de 30 a 40 anys el dia de la seva mort. Finalment, es té documentada l'existència d'una altra tomba o cupa romana a l'església de St. Marc i Sta. Maria d'Encamp (situada actualment dins el cementiri comunal d'Encamp), en què es pot observar restes de vi i forats per a les ofrenes. També es té documentats dos forns d'època romana a la Vall del Madriu, a prop del refugi d'Orris de Setut.[19][2]

Ocupació dels "bàrbars"[modifica | modifica el codi]

L'arribada migratòria dels pobles germànics va fer perillar l'Imperi Romà. En un intent per evitar que avancessin més del que ja ho havien fet, del 260 fins al 409, Andorra entrarà en l'anomenada Marca Hispànica. Es tractava d'utilitzar els Pirineus com una barrera natural acompanyada de castells que poguessin fer front a l'ocupació. És en aquest context que es construeix al Roc d'Enclar, a Santa Coloma (poble que pertany a Andorra la Vella), el Castre d'Enclar (o dit d'una altra manera, el Castell d'Enclar). Aquest s'emmarcava en una primera línia de torres al peu de passos de muntanya que s'ajuntava a una segona línia de pobles fortificats situats entre Llívia i la Seu d'Urgell. Les restes trobades al Castre d'Enclar deixen en evidència la construcció d'unes 3 torres endinsades en un habitacle de 5600 m2 de mitjans del segle IV i V, però que va començar a ser abandonat cap al segle VI. Avui en dia aquest castell ja no existeix i només es poden trobar les bases de les torres que s'hi varen construir. Arran del segon pariatge, el copríncep episcopal va haver d'enderrocar-lo com a part de l'acord que establia que cap dels dos coprínceps podia edificar una fortalesa a Andorra.[19][2]

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Caiguda de Roma (l'Andorra visigoda)[modifica | modifica el codi]

Andorra esdevé visigoda un cop instal·lats francs i visigots.

L'inici de l'Edat Medieval comença amb la Caiguda de Roma. Els diferents pobles germànics, anomenats “bàrbars” pels romans, que es varen instal·lar al nord i est d'Europa durant el Ferro baixen cap a la mediterrània fugint dels huns, provinents de les estepes del nord d'Europa. Les tensions entre ambdós són tals que envaeixen Roma desestabilitzant-la i propiciant la seva caiguda. Vers l'any 395 Roma es va segregar en dos (Imperi d'Orient i Imperi d'Occident), incapaç de fer front als nouvinguts. Tenint Roma dividida, els “bàrbars” maten l'últim emperador, Ròmul, l'any 476. L'Imperi d'Orient es converteix progressivament en Imperi Bizantí, mentre que l'altra banda veu com dos pobles germànics van prenent protagonisme. Estem parlant dels francs i dels visigots, claus en la història d'Andorra.

Els Visigots envaeixen la península Ibèrica creant el Regne Visigot d'Hispània l'any 572, que s'estenia fins a Narbona. A poc a poc van adoptant alguns aspectes de la cultura romana, com ara la llengua i la religió cristiana. A la Seu d'Urgell (Catalunya) hi instal·len una Seu Episcopal. Segons el Manual Digest Andorra va estar sota el domini visigot durant uns 200 anys. És en aquest moment en què es produeix la cristianització d'Andorra. L'emperador bizantí Justinià I, preocupat per recuperar l'esplendor del que fou Roma, avança i recupera el sud-est d'Hispània als visigots. Ara bé, la caiguda dels visigots és responsabilitat en un primer temps dels francs i després de l'Imperi musulmà que al 711 s'apodera d'Hispània creant l'Al-Àndalus. Andorra quedarà exempta d'aquestes invasions gràcies als francs.[17]

Els Francs varen ocupar la Gàl·lia romana (avui França, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, Mònaco, part de Suïssa i d'Alemanya). Venien del Rin i volien un reialment europeu equiparable a la grandiositat de l'Imperi Romà. Per arribar-hi, en un principi varen aliar-se amb Roma en contra dels visigots i dels huns. Ràpidament, però, s'hi varen girar en contra. Clovis I, el primer rei important dels francs, va ser el responsable d'aquest gir. Sotmet Roma a la batalla de Soissons i després s'uneix a les tribus germàniques dels voltants casant-s'hi o barallant-s'hi; tot això en contra dels visigots. És el cas de Clotilde de Borgonya (de confessió cristiana), neta del rei burgundi, amb qui es casa l'any 493. Després del casament combat contra els Visigots a Vouillé, i contra els alamans a Tolbiac. A Tolbiac promet que si aconsegueix la victòria es converteix al cristianisme. Les dues batalles són un èxit i compleix la promesa. Andorra deixa de dependre dels visigots i es queda sota domini franc. El Papa de Roma decideix batejar Clovis a Reims per honorar aquest acte. Així, es dóna per inaugurada la nova capital cristiana, París, que compartirà títol amb Constantinoble i Roma. Tot plegat dins la dinastia Merovíngia, nom que prové de l'avi de Clovis, Meroveu.[20]

La llegenda de Carlemany (l'Andorra franca)[modifica | modifica el codi]

Homenatge a Carlemany, estàtua situada a la parròquia de Canillo, lloc on suposadament va passar l'emperador per alliberar els andorrans dels sarraïns

A la mort de Clovis, el regne es reparteix entre els 4 fills d'aquests tal com l'imposa la tradició franca. No caldrà esperar gaire temps perquè els fills comencin a barallar-se sobre qui té més o menys dret o no a dominar tal o tal territori. S'entrarà doncs en un període de conflicte entre els successors d'aquests 4 fills fins a arribar a Carles Martell, fill de Pipí II, de la dinastia Carolíngia. Andorra va seguir dins del territori franc malgrat aquestes disputes. Però els musulmans estaven a prop i l'any 714 s'ataquen a Catalunya. Carles Martell decideix intervenir i al 732 els atura a Poitiers. Els musulmans es retiren i neix la Llegenda de Carlemany. Diu aquesta que Carlemany, net de Carles Martell, va fundar Andorra en reconeixement a l'ajuda prestada pels seus habitants contra els musulmans sarraïns l'any 800, moment on el Papa de Roma corona Carlemany com a Emperador d'Occident. La llegenda també diu que Carlemany va entrar per Canillo a cavall i va expulsar els àrabs que es concentraven a Andorra. Això explica que a l'himne andorrà es faci referència a Carlemany com l'alliberador de la nació andorrana.[20]

«
El gran Carlemany, mon pare
dels àrabs em deslliurà,
i del cel vida em donà,
de Meritxell la gran Mare.
Princesa nasquí i Pubilla,
entre dues nacions, neutral;
sols resto l'única filla,
de l'Imperi Carlemany.
»
Joan Benlloch i Vivó, Himne d'Andorra

Ara bé, aquest relat no és altra cosa que una llegenda i no es pot provar que Carlemany alliberés Andorra dels sarraïns. Tanmateix, llegenda o no, el que sí que és cert és que Carlemany accepta el tron l'any 768 en un moment on l'amenaça musulmana es feia cada vegada més seriosa. L'avançament ràpid de les trobes musulmanes cap a l'interior d'Europa va fer que els francs iniciessin la conquesta de les terres del sud dels Pirineus creant novament la Marca Hispànica. Si bé Andorra feia part de l'imperi franc, la presència musulmana als Pirineus feia que el país declinés més cap al costat àrab, que no pas franc. Quan Carlemany pren possessió del seient, divideix l'imperi franc en comtats, on fica al capdavant els comtes, i crea marques militars de defensa com ara la Marca Hispànica. Andorra serà per tant, un cop més, dins d'aquesta línia de defensa militar però també dins del comtat d'Urgell. Això permeté al rei franc controlar molt millor l'imperi, sense necessitat de patir per les invasions. Els primers signes d'aquesta estabilitat va ser l'entrada en el “Renaixement carolingi”.[20] Amb el temps, la figura de Carlemany ha anat prenent cada vegada més força a Andorra. D'uns fets no certificats en va néixer una llegenda, d'una llegenda un himne i avui encara el nom de Carlemany és ben present al país. L'any 2009 s'inaugurava el Centre Comercial Illa Carlemany, situat a l'Avinguda Carlemany i l'any 1953 s'inaugurava l'Hotel Carlemany (un hotel balneari construït amb granit i maó amb façana noucentista). Elements, que si bé no són rellevants, il·lustren la importància que aquest rei Carolingi té per Andorra.

Mort de Carlemany (l'Andorra catalana)[modifica | modifica el codi]

Panorama de l'Imperi franc després d'haver-se signat el Tractat de Verdum

L'any 814 quan mor Carlemany el seu fill, Lluís el Pietós, perd autoritat i es deixa dirigir pels bisbes. El regne està fragmentat, neixen principats, comtats independents i regnes. Per tal de girar la situació, dilapida el domini reial distribuint terres (feus) als comtes. Però, en lloc d'aconseguir allò que pretén, els comtes van prenent cada cop més força. Tolosa, per exemple, s'independitza. No és l'única, els comtats de la Marca Hispànica corresponents a l'anomenada Catalunya Vella (Rosselló, Empúries, Girona, Barcelona, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça) també ho fan. Es tracta de comtes no originaris de les terres que governen, però a la llarga passen de comtes forans a comtes naturals. Guifré el Pelós serà un d'aquests primers i amb la seva aparició neix Catalunya; motiu pel qual se'l considera com el “fundador de Catalunya”. Els comtats catalans en un principi reconeixen l'autoritat franca i, per tant, el rei franc. Això vol dir que Andorra entra dins dels comtats catalans, que alhora són dins de l'Imperi Franc. Però l'any 985 els comtats catalans decideixen trencar el vincle de vassallatge que els lligava al rei i s'independitzen. El motiu es deu a l'expedició musulmana d'Almansor contra Barcelona. Els Comtes Catalans demanen ajuda al rei, però aquest no acut a ajudar-los (massa preocupat a fer la guerra contra els anglesos) i trenquen llaços: creen Catalunya. Andorra, integrada en el Comtat d'Urgell, quedarà doncs dins de Catalunya.[20]

D'altra banda, la situació de la cort reial francesa no millora a unir el que en un futur esdevindrà França. Lluís el Pietós, reparteix les terres entre els seus fills: Lotari I, Lluís el Germànic i Pepí el Breu. Però, el fill de Lluís el Germànic, Carles el Calb, i ell mateix signen un acord –el Jurament d'Estrasburg– amb el qual decideixen jubilar en Lluís el Pietós tancant-lo dins d'un convent i imposar-se a Lotari I. Al 843 la baralla acaba amb l'Acord de Verdun (843) mitjançant el qual s'estableix el repartiment de l'imperi franc en tres zones:

Amb aquest acord França se separa de Germània i aquesta es transforma en el Sacre Imperi.

Andorra dins del comtat d'Urgell[modifica | modifica el codi]

Localització d'Andorra dins del Comtat d'Urgell, vassall del rei català

És en aquest context que dos senyors feudals van adquirint importància a Andorra. Es tracta del Comte d'Urgell i de Cerdanya, Sunifred I, i del senyor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles (situat a Anserall). Ambdós van absorbint progressivament les possessions dels pagesos d'Urgell a través de pactes de vassallatge i compravenda de feus fins a exercir un verdader domini. Mentre el senyor de Sant Serni de Tavèrnoles va perdent terreny davant del Comte d'Urgell, aquest rep per part del rei Carles el Calb l'any 843 el territori que avui es coneix com a Principat d'Andorra en sentit d'agraïment per l'ajuda lliurada en les batalles contra els normands. Durant els segles IX-X els comtes d'Urgell van consolidant el seu poder econòmic i polític dins de la corona catalana, cosa que vol dir que Andorra quedarà sota el seu domini durant uns 300 anys. No varen ser més anys perquè la presència musulmana al sud i la voluntat de dedicar-se a terres més fèrtils van fer que els comtes d'Urgell es despreocupessin de les seves possessions als Pirineus. Així, a patir de la fi del segle X fins al segle XII, els comtes d'Urgell van traspassant les seves possessions d'Andorra a favor dels bisbes d'Urgell. Per exemple, al 988 Borrell II, comte de Barcelona i d'Urgell, cedeix Sant Julià de Lòria, Santa Coloma i Ordino a L'Església d'Urgell a canvi de possessions dins del Comtat de Cerdanya i Berga. L'any 1133 el darrer comte d'Urgell, Ermengol VI, cedeix al bisbe Pere Berenguer i a la catedral d'Urgell tots els drets alodials i senyorials que li pertanyien,[21] des del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles en amunt, mitjançant una indemnització de mil dos-cents sous; és a dir, li cedeix Andorra i les seves possessions als Pirineus. El domini territorial del bisbe d'Urgell es transforma llavors en una senyoria jurisdiccional, i les seves relacions amb Andorra seran d'índole estrictament feudal. Per exemple, rep tributs dels andorrans i dels altres territoris que posseeix, té control espiritual i judicials sobre Andorra i els andorrans han de prestar-li homenatge i jurament de fidelitat. A canvi, els andorrans reben la protecció del bisbe i l'empriu, que és el dret d'utilitzar les terres per cultivar-hi.[22][20]

Malgrat aquest acord, el primer document que fa referència a Andorra és l'Acta de Consagració i Dotació de la Catedral de la Seu d'Urgell del 839, moment en què es va reconstruir dita catedral després de ser arrasada anys abans. La importància d'aquest document recau en el fet que per primer cop s'hi veuen les sis parròquies dependents de la diòcesi d'Urgell, és a dir, les 6 parròquies que configuren els límits territorials d'Andorra:[20]

Les sis parròquies que consten en l'acta de consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell

Actualment, però, existeixen 7 parròquies després que Escaldes-Engordany obtingués la seva independència envers la parròquia d'Andorra la Vella l'any 1978. A més, les nomenclatures han evolucionat i avui no es parla de la parròquia de St. Serni de Canillo, ni de la parròquia de Sta. Eulàlia d'Encamp, però sí de la parròquia de Canillo, Encamp, Ordino, La Massana, Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Sant Julià de Lòria seria l'única excepció que encara manté la nomenclatura inicial.[23][24]

El text original diu així: Tradimus namque ipsas parroquias de Valle Handorrensis id est ipsa parroquia de Lauredia atque Andorra cum Sancta Columba sive illa Maciana atque Hordinaui uel Hencamp sive Kanillaue cum omnibus ecclesiis atque villulis uel uilarunculis earum." => Lliurem igualment les parròquies de les Valls d'Andorra, és a dir la parròquia de Lòria i d'Andorra amb la de Santa Coloma, de la Massana i d'Ordino, d'Encamp i de Canillo, amb totes les seves esglésies i llurs possessions, grans o petites.

Baixa Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Les Cases de Caboet i Castellbò[modifica | modifica el codi]

Estàtua d'Arnalda de Caboet al Prat del Roure, Escaldes-Engordany

En renunciar als seus drets sobre Andorra, el comte Ermengol VI completa els esforços de la catedral d'Urgell de situar-se al capdamunt de les jerarquies feudals i amb una senyoria amb poders eclesiàstics, jurisdiccionals i territorials. Un poder, però, amb conseqüències, ja que fou mal acceptat pels andorrans i cobejat pels senyors de Caboet i Castellbò. I és que hi havia ja conflictes amb els andorrans per una qüestió d'impostos o polítics i conflictes entre senyors veïns (en particular els comtes d'Urgell que van provar, reiterades vegades, de recuperar de l'Església el que els seus antecessors els havien cedit) que volien constantment guanyar més territori; i les possessions del bisbe eren les més grans. Així s'opta per dues solucions,[20]

  • L'any 1162 es va signar una Concòrdia amb el bisbe Bernat Sanç perquè els andorrans poguessin escollir uns batlles a canvi de “4 pernils, 40 pans i una mica de vi”. La primera Concòrdia no va resultar i se'n va signar una segona l'any 1176 amb el bisbe Arnau de Preixens que ampliava el pagament a “cent diners per cada dos anys”. Aquest nou conveni és important perquè el van signar els 838 caps de casa andorrans, fet que ha permès saber quanta gent viva a Andorra: 2300 persones.[20]
  • A mitjan segle XI, no tenint cap altra força armada que aquella que provenia dels andorrans, els bisbes d'Urgell es van veure obligats a demanar ajuda i protecció als senyorius més pròxims a fi de defensar-se dels atacs dels quals eren objecte i va infeudar Andorra a la família dels Caboet, és a dir, el bisbe va cedir una part de l'administració dels seus béns andorrans a canvi de protecció militar. Els Caboet tenien com a missió recordar l'autoritat de la catedral d'Urgell sobre Andorra.[20]

El bisbe encarrega doncs la defensa amb un primer jurament de fidelitat d'en Guitard Isarn de Caboet l'any 1095, el seguiran Guillem Guitard el 1110 i Arnau de Caboet el 1159. A la mort d'Arnau de Caboet el seu testament, datat del 14 de gener de 1170, transmet els seus drets sobre les valls d'Andorra, en feu de l'Església, a la seva filla Arnalda de Caboet. Així, la situació es gira en contra del bisbe l'any 1185 quan l'única filla i hereva dels Caboet, Arnalda, es casa amb l'hereu del vescomtat de Castellbò, Arnau de Castellbò. El bisbe d'Urgell es preocupa per aquest traspàs, i és que els Castellbò no s'entenien amb el Bisbe, primerament, per motius religiosos. El bisbe era catòlic i els Castellbò càtars i el catarisme era un moviment religiós dualista considerat heretgia per l'Església Catòlica. En segon lloc, perquè els Castellbò ostentaven el domini territorial del bisbe. Ben aviat, els Castellbò intenten ignorar el vassallatge que deuen al bisbe i inicien un llarg període d'enemistats.[20]

Un exemple d'aquestes enemistats ja comença amb la falsa Carta Pobla de Carlemany de l'any 805 que es va fer amb l'acord dels andorrans, i que hauria beneficiats els adversaris principals del bisbe, per tant, havia beneficiat els Castellbò.[20]

Les Croades Càtars i la Corona d'Aragó[modifica | modifica el codi]

Bandera occitana i símbol càtar.
Aquesta és la cara que presentava la corona catalanoaragonesa després de les successives conquestes.

Però la cosa no es queda aquí, l'Església catòlica promogué una croada contra els càtars a Occitània (la Croada Albigesa) en la qual va animar el rei de França i la noblesa francesa a prendre-hi part. Aquestes croades van tenir repercussions a Andorra, abans però és necessari fer un repàs pel conflicte.[20]

El rei francès ja té la intenció d'annexionar-se el Llenguadoc, per tant, la croada albigesa li venia com l'anell al dit. Al capdavant de l'exèrcit catòlic hi trobarem Simó de Montfort que el 1209, i amb gran brutalitat, va conquerir Besiers i Carcassona (tots dos territoris del Llenguadoc). L'any 1213 Pere el Catòlic d'Aragó patí una gran desfeta contra els catòlics. Pere és catòlic, però intervé per protegir la Catalunya del Nord perquè a la llarga vol annexionar-la (un pla que va en contra del rei francès). Ramon de Tolosa és un rei tolerant, encara que ell hagi estat l'iniciador d'aquestes croades. Va enviar una carta al papa Innocenci III fent-li part de la preocupació que tenia sobre l'avançament de la religió càtar a Tolosa. Tanmateix, no farà gaire cosa perquè caiguin els càtars. Així, tant ell com Roger Bernat de Foix varen acudir a ajudar el rei d'Aragó. Però, malgrat aquests reforços, el catarisme va anar apagant-se, ja que entre els segles XIII i XIV la Inquisició va sumar-se al cavall de batalla. El Papa va decidir ficar-la en marxa per eradicar les heretgies, i el catarisme n'era una. Molts occitans càtars varen fugir cap a zona catalana per protegir-se d'aquesta massacre. Castellbò fou un lloc d'acolliment.

Per entendre l'aparició de Pere d'Aragó cal traslladar-se a la història de Catalunya. L'any 1065 el comte d'Urgell jura fidelitat al comte de Barcelona. Aquest jurament és cabdal, ja que aconsegueix que la resta de nobles catalans reconeguin el comte de Barcelona com a monarca, el que vol dir que esdevé rei de Catalunya. Amb el temps Catalunya es confedera amb Aragó creant la Corona catalanoaragonesa, o dit altrament, la Corona d'Aragó que vindria a ser el Regne Català. Cap al segle XIII aquesta corona porta a terme una expansió militar contra els musulmans. Aquest episodi és dels més recordats, ja que en sortirà Jaume I el Conqueridor que annexionà Mallorca i València, i així fins a Pere el Gran i Jaume II. El resultat final és un reialme que ocupa els territoris que avui rebem com a nom Països Catalans. Andorra, com a integrant de la Catalunya Vella, també hi feia part. En aquest territori la llengua catalana gaudirà d'una promoció excepcional, serà de fet l'edat d'or del català.

Els Comtes de Foix[modifica | modifica el codi]

Les baralles entre el bisbe d'Urgell i els Castellbò es varen intensificar amb l'arribada del Comte de Foix, també càtar. Per explicar la irrupció dels comtes de Foix a l'escena andorrana és necessari tenir en compte les estratègies matrimonials dels grans llinatges feudals catalans. Els Foix eren posseïdors d'un dels més grans dominis d'Occitània, l'estratègia era baixar els Pirineus fins a la corona catalana. Així, en plenes croades els Castellbò i els Foix s'alien contra els croats i protagonitzen 3 campanyes militars (el 1198, el 1202 i el 1205) en contra del bisbe d'Urgell i el comte de Barcelona, devastant pobles i esglésies com ara la Catedral de la Seu d'Urgell (residència del bisbe). Això els va valdre la reputació i condemna d'heretges el 1237 per part del bisbe d'Urgell. Però les campanyes varen seguir amb saquejos per part dels comtes Ramon Roger de Foix i d'Arnau de Castellbò fins al 1239.[25][20]

L'única filla que varen tenir Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolica encara més el conflicte. Ermessenda es casa amb Roger Bernat II de Foix l'any 1202. Si fins ara parlàvem de tensions, amb el casament estem davant d'una guerra oberta. El bisbe es va negar a autoritzar l'enllaç, però el comte d'Urgell aconsegueix que els dos homes renunciïn a una aliança matrimonial, el que dóna peu a continuar amb les cerimònies de vassallatge amb el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. En morir Ermessenda, aquesta deixa al testament (1229) que traspassa les seves possessions al fill, Roger IV. Així, Andorra i la resta de possessions dels Caboet i Castellbò, així com les aliances amb el bisbe passen directament sota els Foix. Roger IV de Foix decideix tenir 6 fills més, però en destaca un, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d'Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d'anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa amb Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la cerimònia.[25][20]

El Pariatge de 1278[modifica | modifica el codi]

Monument commemoratiu del 7è aniversari de la signatura dels pariatges. Obra de Luigi Terruggi, 1978; situat a la Plaça de la Vall, Andorra la Vella.

Amb tot aquest poder, decideix no renovar el vassallatge que li deu al bisbe. L'any 1277 el comte de Foix ocupa la Seu d'Urgell i encapçala la Lliga dels Barons en revolta contra el rei d'Aragó, ja que aquest entra a defensar el bisbe: és la guerra total![20]

El 1278 el rei d'Aragó, Pere II, cansat del conflicte decideix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d'Urgell i rei del Comte de Foix (a causa de les terres de Castellbò que estaven sota corona catalana) asseu Pere d'Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signin la pau. El 8 de setembre del 1278 és la signatura del primer pareatge (o pariatge) davant d'una vintena de testimonis, entre els quals personatges importants de l'època i un notari de Lleida, Arnau de Vall-Llebrera.[20]

Un pariatge era un document que concedia la propietat d'un territori a dos senyors de maners igualitària. El del 1278 va ser escrit en un pergamí, en llatí, i pel mètode de carta partida, és a dir, es va escriure dos cops el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una línia havien de ser tallats pel mig, de forma que no es pogués falsificar. Cada part del document anava als dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariatge, a més, havia de ser aprovat pel Papa de Roma, i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l'època (aprovació papal i reial). El document esdevé clau per la història d'Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d'aquí, com un país de facto. Això explica que els mapes europeus indiquin ja Andorra com a tal a partir d'aquesta data. I és que com que el territori se'l repartien dos prínceps (el bisbe d'Urgell i el comte de Foix) amb els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins a l'època contemporània.[20]

El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la reialesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servei militar. Així, el primer Pariatge precisa, entre altres, que:[26][26][20]

  • “la fi del litigi” que ha portat “molts i greus danys a les dues parts” i “gairebé indescriptibles mals”
  • el consenyoriu o propietat indivisa entre els dos senyors, és a dir, la figura de copríncep (dos prínceps) i el règim de coprincipat
  • lliurement de la quèstia, un tribut que els andorrans pagarien alternativament al bisbe (anys parells) i al comte de Foix (anys imparells). La quantitat del bisbe era fixa (4000 sous) mentre que el comte cobrava una quantitat fixada segons la seva voluntat, sense límit
  • la justícia la portarien uns representants dels coprínceps de manera conjunta, però si en l'exercici de la llei s'ha de posar multes, el bisbe se n'emporta 1/4 part i el comte 3/4 parts. El pariatge parla de l'establiment d'un Veguer, nomenat pel comte de Foix, i d'un Batlle, nomenat en nom del senyor feudal, el que queda molt incert
  • en el servei militar, tots dos tenien dret d'Host (exèrcit regular) i de cavalcada (atacs ràpids a territoris veïns) i els andorrans havien d'acudir. El pacte exclou els enfrontaments entre els prínceps mateixos
  • i finalment es confirma l'alliberament de tres mals usos medievals sobre els andorrans: la intestia (si un súbdit no feia testament, el senyor es quedava amb part dels seus béns), l'eixorquia (es penalitzava els que no tenien descendència) i la cugucia (multa per adulteri)[26][20]

El Pariatge de 1288[modifica | modifica el codi]

Conjunt Medieval de les Bons, anomenat comunament Torre dels Moros on suposadament la reina favorita del rei sarraí s'hi banyava donant peu a que es parli "del bany de la reina mora".[27]

Però deu anys més tard, la pau encara no s'havia aconseguit entre el bisbe d'Urgell i el comte de Foix, entre altres motius, perquè en el pariatge el comte de Foix queda àmpliament afavorit quan resulta que precisament el que es pretén és un repartiment igualitari del que s'hi exposa. A aquest motiu, s'hi va afegir la reconstrucció i l'ampliació del castell del Roc d'Enclar (al costat de l'Església de Sant Vienç d'Enclar que també va donar nom el castell) que havia ordenat el comte de Foix. El bisbe considerava que l'existència del castell atemptava contra els seus drets. L'any 1280 el comte de Foix encapçala un altre cop una Lliga de Barons contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó. Vençut i capturat, haurà de renunciar al vescomtat de Castellbò. Però poc després s'uneix a la campanya portada pel rei de França contra Pere II d'Aragó, el que crea noves diferències amb el bisbe d'Urgell.[20]

El segon Pariatge va ser signat, un altre cop en llatí, amb notari, l'escrivà Jaume Orig de Puigcerdà, i el 1288. En aquest es ratifiquen els punts de l'anterior i se n'hi afegeixen dos més:[26][20]

  • L'edificació de fortaleses queden prohibides, el Castell del Roc d'Enclar s'ha d'enderrocar i per edificar una altra fortalesa caldrà l'acord dels dos coprínceps sense excepció.
  • Cada senyor nomena un notari o notaris que actuaran en nom i per autoritat dels dos senyors.

I amb aquesta signatura s'aconsegueix la pau definitiva que portarà aquest sistema de coprincipat fins als nostres dies. El document restarà un dels més solemnes d'Europa, ja que tindrà aprovació i ratificació papal i reial. De llavors ençà cap dels dos coprínceps ha volgut reconstruir cap castell, raó per la qual avui en dia Andorra no pot presumir de castell com sí que ho poden fer els territoris veïns (ex.: Castell de Foix a l'Arieja). Tanmateix, sí que queden restes dels intents de construcció de castells abans dels pariatges. És el cas, per exemple, de la Torre dels Moros situada al poble de Les Bons (Encamp). Diu la llegenda que fou construït ja en temps d'invasió àrab i que l'esposa favorita del rei sarraí s'hi banyava, raó per la qual avui es parla del "bany de la reina mora". Ara bé, deixant la llegenda a part, sí que es pot apreciar una torre a Encamp que fou un principi de castell construït probablement per Arnau de Castellbò.[27][20]

L'Edat Baixa Mitjana es converteix de sobte amb els pariatges en la consolidació del coprincipat, però també, en l'ostentació de la Corona d'Aragó sobre Andorra. En un moment de crisi financera i patrimonial, el rei català reclama i exigeix l'annexió d'Andorra (1334, 1365 i 1369), la percepció de la quèstia (1396 i 1397) i la prestació de serveis militars a la Guerra Civil Catalana (1462-1472). Malgrat aquests intents, els coprínceps varen aconseguir mantenir separada Andorra de Catalunya i França. Amb el temps altres amenaces a la independència ha anat sorgint, concretament vingudes d'Espanya.[28][20]

El Consell de la Terra[modifica | modifica el codi]

Al Consell General pel 7è centenari del 2n pariatge (Meritxell, 1988)

Mentrestant l'actuació i l'exercici del poder dels consenyors sobre Andorra comencen a manifestar-se. Els representants dels dos coprínceps, veguers i batlles, aprofiten cada dia més del seu poder per abusar, usurpar drets i privilegis i corrompre. Els andorrans, del seu costat, aniran organitzant-se en col·lectiu ja sigui per protestar en contra d'aquesta situació o per debatre dels afers comuns de cada dia (d'aquí el nom de Comú en lloc d'Ajuntament).[29][17]

L'any 1433 els coprínceps, tot desenvolupant el pariatge, creen Les Corts de Justícia i l'any 1364 els andorrans, mitjançant 3 síndics i representants comunals, adrecen una queixa a la Cort per protestar contra els abusos comesos pels veguers. És doncs d'aquesta manera que neixen els primers Comuns i Quarts (administracions locals). Les reunions entre andorrans donen com a resultat la creació del Consell de la Terra, és a dir, el segon parlament més antic d'Europa; la millor manera de defensar els interessos comuns davant dels consenyors. Fou proposat el 1419 per Andreu d'Alàs, encarregat d'anar a demanar permís al bisbe. Aquest, Francesc Tovià, acceptà i el comte de Foix, Joan I, el ratificà. El Consell de la Terra és un fet il·lustratiu de com se les empescaran els andorrans per autogestionar-se amb independència dels coprínceps, construint-se a poc a poc com a nació. Dit altrament, els coprínceps van cedint a les reclamacions dels andorrans donant-los privilegis, i no de qualsevol mena, com ara la creació d'aquest parlament. Els segles XIV i XV estaran marcats així per reclamacions, pactes o exigències per part dels andorrans als representants o als coprínceps mateixos, però també per la cessió de privilegis de caràcter “econòmic” (privilegis en taxes), “administratius” (creació d'administracions locals) i “institucionals” (creació d'un parlament).[29][17]

El Quart representava un poble de cada parròquia i n'administrava els béns. Hi havia parròquies que posseïen, a parts dels quarts, veïnats (3 en concret). El Comú reunia els Quarts i n'administrava també els béns comunals, podent exigir impostos com ara el “foc i lloc” (impost sobre habitació encara vigent al país). El Consell de la Terra reunia els dos altres òrgans. Tant al Consell de Comú com el Consell de la Terra només hi podien participar els “prohoms”, és a dir, els caps de les cases principals i més riques de cada parròquia. En aquella època estem parlant d'uns 25 a 30 homes. En canvi, al Consell del Quart, s'hi asseient tots els caps de casa. Abans, però, la població es reunia en el Consell de les Valls, que consistia en l'agrupament de totes les parròquies. Va ser així fins a la proposició del Consell de la Terra. Aquesta va ser necessària, ja que les multitudinàries reunions del Consell de les Valls portaven a abandonar els treballs agrícoles a causa de les distàncies i males comunicacions.[30][17]

La vida a Andorra durant l'Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Es pot dir que la vida a Andorra a l'Alta Edat Mitjana era molt dura. La població patia desnutrició general a causa d'una alimentació deficient. El clima dels Pirineus dificultava, i molt, la cerca de terreny cultivable. La majoria dels andorrans eren analfabets, un element que no permet donar amb exactitud la quantitat de gent que hi vivia. Tanmateix, amb la signatura de la “Concòrdia” del 1176 s'ha pogut establir una població que oscil·lava entre 1700 i 2300 habitants.[17][31]

La població és distribuïda en nuclis situats seguint les zones a prop de l'aigua i aptes per l'agricultura. Malgrat les dificultats climàtiques, bona part del terreny andorrà estava constituït per pastura i boscs, i l'agricultura era una de les activitats econòmiques més importants juntament amb la ramaderia. Es produïa cereals i vinya, raó per la qual trobem encara avui dia molins d'aigua a Andorra (la Serra i Mola de cal Pal, Ordino; el Molí fariner del mas d'en Soler a la Cortinada; el Molí de Casa Guillem d'Encamp). La parròquia que posseïa més molins era St. Julià, seguida d'Andorra la Vella. En tots els rius i rierols es van construir durant els segles XI i X nombrosos molins d'aigua per moldre i convertir el gra en faria per fer el pa, que era l'aliment bàsic de la població.[17][31]

A banda de l'agricultura i la ramaderia, les professions artesanals (teixidors o pelleters) i la metal·lúrgia van prenent cada cop més importància dins de l'economia andorrana cap al principi del Baix Medieval. Les fargues es van instal·lant progressivament fins a imposar-se com una indústria primordial per al Principat, contribuint a incrementar la població i reduir la pobresa. Així, trobem a Andorra 5 meners de ferro, principalment a Ordino, 2 ferrers, una primera farga i els primers ponts de comunicació (ex.: Pont de St. Antoni). Aquesta indústria va evolucionant fins a incorporar el sistema de farga catalana. Les fargues i molins pertanyien als senyors feudals i els camperols estaven obligats a moldre el blat, pagar per fer-ho i col·laborar en la construcció dels molins. A mesura que va acabant el Baix Medieval, i que la població va en augment, els serfs deixen de pagar imposts (se'ls concedeixen “franquícies”) ja que els seus senyors els en dispensen pel fet de contribuir al repoblament (en surten les “carta pobla”). A més, gràcies al progrés econòmic que aporta la metal·lúrgia, molts serfs "compren" la seva llibertat. Cap al final del Medieval, aquesta actitud ha contribuït a fer que desapareguin els serfs i s'hagin instal·lat una societat que regnarà durant l'Edat Moderna constituïda de burgesos, clergats i nobles. A Andorra en concret aquest fenomen es tradueix en la cessió de privilegis administratius, econòmics i institucionals (vegeu-ne més a Consell de la Terra) als andorrans (amb els quals creen un parlament i comuns).[17][31]

Quant a mentalitats i manera de veure la vida, la població andorrana estava altament marcada per la concepció catòlica del món. Com a Europa, l'Església tenia una importància cabdal dins de l'estructura social de les poblacions. La prova més evident d'això és la divisió del territori en parròquies, així com la construcció d'esglésies romàniques. La dona tenia un paper secundari, tal com s'exigia l'Església mateixa. La societat era masclista i poc igualitària. De fet, al Consell de la Terra només hi podien participar homes rics.[17][31]

Primeres talles de Marededéu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mare de Déu de Meritxell

El creixement econòmic del principi del Baix Medieval, però, decau a causa d'un lleuger augment de la temperatura. Això provoca crisi als camps, però sobretot a les ciutats medievals. Endemés, les rutes comercials han portat la pesta negra, i la psicologia de la gent se'n veu afectada. A tots aquests elements socioeconòmics, se n'afegeix un de polític que explica la talla de la marededéu del Remei de Pal cap a mitjan segle XIII. Durant Baixa Edat Medieval el cristianisme pateix un segon cisma. Estem parlant dels Papes d'Avinyó que varen afeblir l'autoritat espiritual que tenia l'Església Catòlica sobre els fidels. La gent, desconcertada, cerca suport en les confraries, multiplicant els exercicis de pietat. La gent deixa de llegir els llibres religiosos en llatí i es passa a llengües vernacles, com ara el català. Com que la gent no entén ni sap fer front a aquesta crisi econòmica i política, busca les respostes en la bíblia. Això farà que el fervor religiós vagi a més i a poc a poc es va rendint culte a les Verges. A Andorra en particular, aquest culte s'arrelarà força bé. Avui hi ha un total de sis marededéus al país.[17][32]

  • Marededéu de Canòlich
  • Marededéu d'Ordino
  • Marededéu del Remei de Sant Julià de Lòria
  • Marededéu de Santa Coloma
  • Marededéu de Pal

i la més important,

  • la Verge de Nostra Senyora de Meritxell

Neix el Romànic a Andorra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Art romànic andorrà

L'art romànic es considera com el primer estil artístic d'Europa durant el Medieval i apareix gràcies a un context favorable a mitjan segle X en què es deixa enrere la inestabilitat per començar un procés de recuperació que es reflecteix en la demogràfica, economia i expansió religiosa. El papa Gregori VI contribueix en aquest procés mitjançant el desplegament de monestirs i temples. El terme romànic va ser adoptat pels erudits del segle XIX que van considerar les manifestacions artístiques d'aquesta època com deutores de l'art de l'Antiga Roma, ja que imiten elements romans. L'art romànic utilitza pintures murals sobretot a les naus, als absis i a les criptes.[23][33]

Dins la península Ibèrica el romànic només s'implanta a la meitat nord, mentre que al sud s'imposa l'art islàmic. A Andorra les edificacions preromàniques són un reflex de la cristianització duta a terme pel bisbe d'Urgell i pel monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. La primera església preromànica construïda a Andorra fou l'Església de Sant Vicenç d'Enclar i data del s. IX moment en què Carles el Calb dóna al comte d'Urgell Sunifred I les terres d'Andorra. També és preromànica l'Església de Santa Coloma on, a més, hi destaquen les pintures murals que varen sortir del país el 1930 i recuperades pel govern d'Andorra el 2007. Aquestes caldria situar-les en el moment on Arnalda de Caboet es casa amb Arnau de Castellbò. Vers el segle on se signa la donació de les possessions del Comte d'Urgell, Ermengol VI, al bisbe d'Urgell, es construeixen també ponts romànics com ara el Pont de la Margineda o el Pont dels Escalls.[34][33][23]

Aparició del català en terres andorranes[modifica | modifica el codi]

Gravat de Ramon Llull del segle XVIII

Es considera l'Edat Medieval com el bressol i desenvolupament de la llengua catalana. El canvi del llatí cap al català va ser lent i gradual, gairebé imperceptible, com qualsevol altra llengua que pren origen en una altra. Les generacions que s'anaven succeint mai van tenir la sensació de parlar una llengua diferent de la dels seus antecessors. Tanmateix, hi ha haver un tall però, com és el cas d'altres llengües romàniques (com ara el gallec, portuguès, castellà, francès, occità, italià, romanx o romanès), és difícil de dir quan va ser, sobretot si tenim en compte que malgrat la utilització de llengües vernacles a l'oral, el llatí va predominar en els texts durant molt de temps i només es comença a trobar texts escrits íntegrament en català cap al segle XII. Els historiadors i lingüistes parlen del període que va del segle VII fins al segle VIII com de canvis radicals, moment on ja s'aconsegueix fer una clara diferenciació entre el català i el llatí. A poc a poc va sorgint un català preliterari que viurà del segle IX fins al segle XII. A partir d'aquest moment i coincidint amb l'expansió de la Corona d'Aragó, on de fet 85% de la població ja parla català, la llengua catalana s'implanta (a banda de Catalunya i Andorra) a València, la Franja d'Aragó, les Illes Balears, la Sardenya i finalment al Rosselló. Neixen el que coneixem avui amb el nom de Països Catalans. De fet, Andorra en tant que territori del Comtat d'Urgell és l'un dels llocs embrionaris del català. El país en tant que territori català -atès que s'integrava dins la Catalunya Vella- comença a donar senyals escrits en llengua catalana fins i tot abans del començament de l'expansió duta a terme per Jaume I. L'Acta de Consagració de la Seu d'Urgell és una prova evident d'això, ja que resulta ser el primer document en el qual ja es comença a notar, a través dels topònims, paraules amb fonètica catalana. Així, a Andorra el català ja es parlava i de fet avui dia es pot trobar encara, sigui en documents de l'època, sigui en les esglésies preromàniques, paraules, inscripcions, mots... en aquest català preliterari. Més endavant, el català es normalitza a través de normes gramaticals que devem a Ramon Llull. Aquesta normativització portarà ja una presència definitiva del català als escrits.[35][36]

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

La vida a Andorra durant l'Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

La Pesta a Andorra[modifica | modifica el codi]

L'arribada de la pesta negra va ser la causadora de la mort prop de la meitat de la població europea. Fou una epidèmia característica del medieval, però també de l'edat Moderna. Els bizantins en van patir una, però, la segona que es va donar cap al final del medieval va ser devastadora.[37] Andorra, però, només va donar signes de contagi just al principi de l'edat Moderna. La malaltia va arribar a la frontera catalana l'any 1348 i a partir d'aquí es va estendre per Andorra. El 1652, per exemple, es va formar una reunió d'urgència, la Junta del Morbo, al Consell de la Terra per prendre mesures contra la pesta. L'any 1721 el Bisbe de Guinda dóna instruccions per tancar la frontera a fi d'evitar que l'epidèmia passés de Marsella a Andorra, i d'Andorra la resta de la península Ibèrica. Però no es té constància que la pesta d'aquest any trepitgés sol andorrà. Les epidèmies van ser les causadores d'una natalitat i mortalitat altíssimes al país. La situació era molt greu. L'any 1678 una carta del Consell de la Terra al governador del comtat de Foix sol·licita cereals a causa de la “misèria” que pateixen moltes famílies.[38][39]

L'economia andorrana[modifica | modifica el codi]

Tot i la pesta, l'economia andorrana reprèn el creixement dels segles XII-XIV. Es combina agricultura, ramaderia, indústria artesanal, metal·lúrgica i dos nouvinguts: el tabac i el comerç. La mortalitat i natalitat segueixen sent altes, encara que la població hagi augmentat a conseqüència de l'activitat econòmica. Les exploracions i posteriors colonitzacions no van influir en cap aspecte de l'economia andorrana, llevat de l'arribada del tabac. La fisiocràcia i mercantilisme, característics de l'Edat Moderna, tampoc van tenir cap incidència sobre Andorra, llevat del comerç i la introducció de companyies comercials i mercantils modernes.[40][41] Tots els sectors en van tenir i aquestes aprofitaven les taxes dels estats veïns per comerciar. Es va crear, fins i tot, una Societat de Mercaders andorrana.[41]

L'agricultura[modifica | modifica el codi]

En línies generals l'agricultura dels segles XVI i XVII era de tipus tradicional i no va aconseguir acabar amb les èpoques d'escassesa alimentària. Els períodes de fam van continuar i la producció era insuficient per cobrir les necessitats de la població. Tot i la collita de cereals i la producció de vi, les tècniques de conreu no van variar. A Andorra les tècniques es limitaven al guaret, l'adob orgànic i la rotació de conreus. El cultiu va eixamplar, això sí, el territori dedicat a l'agricultura.[41][42][43]

El tabac i contraban[modifica | modifica el codi]
Terreny de cultiu de les fulles del tabac.
Article principal: Museu del Tabac

La popularitat del tabac, descobert per Cristòfol Colom, de què va gaudir a Europa el va portar a Andorra. A partir del segle XVII els governs veïns van començar a controlar-ne l'entrada, sortida, cultiu i venda, ja que representava una font d'ingressos públics important. Un fet que fa portar al monopoli estatal a Espanya i França. Serien probablement aquests motius els que van empènyer els andorrans a comerciar amb tabac. La manca de fiscalització sobre Andorra deguda al procés de cessió de privilegis encetat durant l'Edat Mitjana va possibilitar el contraban. La primera notícia escrita sobre tabac a Andorra data de l'any 1692 en què el Consell de la Terra va prohibir els seus membres de fumar durant les reunions. No obstant això, diferents autors situen el cultiu de tabac a Andorra cap al s. XVII, i d'altres cap al principi del s. XVIII. Aquest nou element aportà noves fonts de riquesa a una àmplia capa de la població. Les pressions successives del govern espanyol van portar el Consell de la Terra a prohibir-ne el cultiu en diverses ocasions durant el segle XVIII. Tot i així els andorrans no van deixar de cultivar-lo. Això va comportar una sèrie de decrets i ordres per part del Consell de la Terra en què es reclutava gent armada per arrencar les mates, capturar i condemnar els contrabandistes; especialment estrangers, molts dels quals desertors de l'exèrcit espanyol. La frontera va ser de fet controlada per guàrdies espanyols. Les fires i mercats van esdevenir per als andorrans un bon element per la pràctica del contraban.[44][45][46]

La ramaderia[modifica | modifica el codi]

La ramaderia andorrana es caracteritzava per l'explotació ovina que comporta la transhumància. Els ovins havien de ser traslladats al fons de la vall durant l'hivern i després cap al cim durant l'estiu. És aquest trasllat que rep el nom de transhumància; i per al país va ser de vital importància. Entre els segles XVI i XVII es van signar diversos convenis entre algunes parròquies i comunitats veïnes sobre el dret d'explotació de les terres frontereres entre Andorra, Catalunya i França. A vegades van acabar en disputes com va ser el cas de la Solana del Pas de la Casa. El litigi va enfrontar els pobles francesos de Merens i Ospitalet amb les parròquies andorranes de Canillo i Encamp. Les parts implicades han anat firmant al llarg dels segles diverses concòrdies fruit de baralles mil·lenàries que durant molt de temps ha donat la sensació de no tenir fi. Finalment el 1835 se'n va signar una darrera en la qual els pobles francesos reconeixen el territori com a propietat exclusiva de Canillo i Encamp.[47][48][49][50][51]

Els drets d'explotació de pastures situats entre dues parròquies també van ser objecte d'altercacions entre comuns. Encamp i Canillo es van disputar l'ús de les muntanyes situades prop d'Envalira. L'any 1672 els dos comuns acordaren explotar-se conjuntament la zona que posteriorment es coneixerà com a Terreny de la Concòrdia. Després d'anys, també mil·lenaris, de disputes s'ha acabat cedint el territori al Comú d'Encamp.[52][53][50][51]

La indústria artesanal i metal·lúrgica[modifica | modifica el codi]
Article principal: Farga Rossell
Entrada del Museu Farga Rosell situat a La Massana

La indústria artesanal i la metal·lúrgia van viure moments d'apogeu al territori nacional durant el segle XVII. A Andorra es té documentada l'existència d'un únic gremi. Es tracta del de paraires i teixidors que es va constituir com a gremi el 1604. El bisbe d'Urgell, Andreu Capella, va concedir i confirmar els punts sobre els quals s'havia de regir la Confraria dels Paraires de Sant Pere de Màrtir i Sant Ivó d'Escaldes. L'any 1606 el Consell de la Terra va passar a controlar la germandat administrativament. Esclades va ser el nucli del gremi vist que posseeix aigües termals, element bàsic per poder desenvolupar una indústria d'aquesta mena. La seva existència va comportar algunes obligacions religioses, fet que fa del gremi més que una associació professional: era de fet un grup social i cultural.[54][55][56][57]

Al llarg dels segles XVII i XVIII les fargues van assolir la seva màxima producció de ferro a Andorra. El territori nacional es va convertir en el centre de producció de lingots de ferro. Les fargues andorranes van adoptar el sistema de “farga a la catalana”. Es venien lingots de ferro destinats a mercats catalans. A Andorra se'n van construir 6, però amb el temps aquest nombre anirà pujant fins a una desena. Les fargues es van repartir entre les set parròquies. Les més importants són la Farga d'Areny i la Farga d'Ordino, propietat de la família Areny. Van ser les darreres en tancar les portes, però també cal destacar la Farga Rosell (avui un museu) i la Farga de Moles (un altre museu en l'actualitat). Com a conseqüència d'aquesta activitat van aparèixer meners a Ransol, Encamp i a la Vall del Madriu.[58][59][60][57]

El comerç[modifica | modifica el codi]

El clima d'Andorra no permet conrear una gran quantitat de productes, i com que no tenia tampoc aliments de primera necessitat en abundància, els andorrans van dedicar-se naturalment al comerç. El comerç va esdevenir en poc temps de vital importància i això va portar al Consell de la Terra, i avui dia els governs actuals, a defensar sempre els privilegis fiscals cedits pels dos coprínceps perquè possibiliten la venda de productes més varats. La pràctica inexistència de guerres a Catalunya, Espanya i França, però també la desaparició de la pesta al segle XVII va afavorir el comerç a Andorra. Els mitjans de transport habituals eren les mules i els cavalls, ja que el terreny no permetia el passatge de carruatges. Els camins rals i ports es van transformar en les vies principals de circulació, i el comerç amb França es veia tot sovint blocat a causa del clima que tallava la comunicació durant 8 mesos l'any. Les fires i mercats es van desenvolupar ràpidament i els coprínceps no van trigar a voler-los controlar. Lluís XV el Ben Amat, copríncep d'Andorra i rei de França, va promulgar un decret l'any 1767 en què s'especificava el tipus i quantitat de mercaderies que els andorrans podien importar. En un principi, però, les fires estaven prohibides al país. Es va necessitar la insistència dels habitants d'Andorra perquè finalment el bisbe d'Urgell cedís el 1371 i atorgués el permís per construir una fira anual a Andorra la Vella. Aquest dret va ser ampliat pel comte de Foix, Gastó IV, i el bisbe, Roger de Pallars, l'any 1448.[61][62] La Fira d'Andorra la Vella ha esdevingut de llavors ençà un esdeveniment nacional en què cada any s'hi aplega tota la població i gent vinguda de fora que aprofita el seu temps lliure per comprar o informar-se de les novetats del mercat. La fira és de fet per al sector de l'automòbil un certamen obligatori. Tant el govern com el comú de la capital ajunten esforços tots els anys perquè la venta d'automòbils sigui millor que la de l'any anterior. La fira s'ha transformat també en un espai multicultural on les diferents immigrants del país acostumen a presentar-hi les seves especialitats gastronòmiques o culturals. A banda d'aquesta cita, també destaca la Fira del Bestiar d'Andorra la Vella, dedicada a l'agricultura i ramaderia.[63][64][65][46]

L'estructura social d'Andorra[modifica | modifica el codi]

Proclamació d'una pubilla en l'actualitat

L'organització social andorrana de l'Edat Moderna va triar l'estil de vida tradicional català basat en la casa pairal. Es va triar, en aquest sentit, un tipus d'heretament similar a l'existent a Catalunya. És a dir, segons aquest sistema, hi havia un “cap de casa”, amo absolut del patrimoni familiar, que, en morir-se, passava a un únic hereter universal: l'hereu o la pubilla. En succeir el seu pare, esdevenia el nou “cap de casa”, i li corresponia, per tant, mantenir el patrimoni familiar i casar-se per assegurar una descendència. Els altres germans o germanes es veien obligats a abandonar el sostre familiar. Podien emigrar a l'estranger o llogar-se com a mossos en una casa on necessitaven treballadors. Per als més afortunats quedava el casament amb l'hereu o la pubilla d'una altra casa, generalment pactat pels pares respectius que veien en el matrimoni l'acumulació del patrimoni d'ambdues cases.[66][67]

Així, la societat andorrana d'aquesta època es pot dividir en dues categories. D'un costat estan els focs, és a dir, les cases pairals tradicionals riques. Com que els seus mitjans econòmics eren molt superiors als de la resta de la població, pagaven més quantitat de tribus al Consell de la Terra i al Consell Parroquial (o Comunal). Eren els únics en poder optar a seure al Consell del Comú o al Consell de la Terra. Els que tenien més prestigi, anomenats prohoms o capgrossos, ocupaven càrrecs més importants com ara el de cònsol (alcalde a Catalunya).[66][67]

La segona categoria comprèn la resta del poble, és a dir, el poble menut o casalers. El nivell econòmic d'aquestes famílies era abastament inferior als focs. Aquestes famílies estaven vetades del Consell de la Terra o Consell de Comú. Dit altrament, no podien participar en la vida política del país. Eren ben sovint cases de creació recent i els casalers (o cabalers) no podien fundar-ne una de nova. Treballaven també com a mossos per algun propietari o exercien de contrabandistes, pastors,...[66][68] Aquest sistema de pubilles i hereus es veu encara reflectit avui en dia a l'himne d'Andorra. A més, Escaldes-Engordany segueix escollint cada any una pubilla, per molt que l'acte ja només representi un record de la tradició del país que Andorra comparteix amb els catalans.[69]

D'altra banda, del punt de vista dels coprínceps, els andorrans eren súbdits integrats dins la tercera classes social característica de l'Edat Moderna: el tercer estat. Com a tal, els andorrans havien de pagar la quèstia derivada dels pariatges als coprínceps corresponents. Per molt que el títol anés passant d'una família a una altra al llarg de l'Edat Moderna, els andorrans no van faltar mai al pagament de la quèstia. A més, el bisbe d'Urgell exigia censos, delmes, primícies,... que són els corresponents d'un estat catòlic.[66][68]

Manteniment de la llengua malgrat tot[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Decadència i Vergonha
"Parleu francès, no us embruteu", inscripció en una escola nord-catalana, a Aiguatèbia i Talau. Des del segle XVIII i encara ara França ha volgut uniformitzar la llengua de tots els seus territoris per mitjà de la prohibició, la humiliació, la desaparició de topònims, gentilicis i noms de les llengües diferentes al francès (tot són patuès) a més d'altres mètodes propis de tots els genocidis lingüístics.

Durant els segles s. XVI i XVII el català ha substituït completament el llatí i continua essent la llengua d'ús popular a tots els nivells: relació familiar, a l'església, a l'administració,... sigui a Andorra, com a la resta de territoris catalanoparlants.[36] La prova més evident d'això a Andorra és la redacció del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis. Tots van ser redactats en llengua catalana.[70] No obstant això, a Andorra hi devia haver gent que sabia parlar francès, ja que el Consell d'Estat del rei francès redactava els decrets concernents a Andorra en francès; i lògicament calia algú per entendre'ls.[71]

Francesc I, rei de França i copríncep d'Andorra, va publicar l'Edicte de Villers-Cotterêts a través del qual tot text administratiu del Regne de França ha de ser redactat obligatòriament en francès, per molt que la població, com era el cas al Rosselló parlés català.[36][72] És doncs aquest edicte el que explica per què el rei francès s'adreçava als andorrans en aquesta llengua.[71] A Andorra, però, s'utilitzava el català com en deixa constància l'estudi sobre delinqüència, Perquè ara –gràcies a Déu– hi ha justícia, realitzat pels mateixos andorrans.[73] La prohibició del català al Rosselló es va donar amb el Tractat dels Pirineus.[36][72] Lluís XIV va ser el responsable de fer del francès la llengua de l'aristocràcia, cosa que va tenir repercussions per tota Europa. No és d'estranyar doncs que els phylosophes de la Il·lustració es fessin entendre al continent.[74] L'any 1700 Lluís XIV, per exemple, va deixar per escrit que “l'ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa”. Unes paraules de plena Guerra de Successió on els anglesos van venir a ajudar els catalans en contra de Castella i França. La Convenció del 1794 de la revolució francesa no ajudarà a la diversitat lingüística francesa, ja que decreta l'obligatorietat del francès per “anihilar el patuès i universalitzar l'ús del francès” quan només 10% de la població francesa el parla. Comença a França l'anomenat el genocidi lingüístic conegut com “La Vergonha”.[36]

Del costat espanyol el casament entre Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic va ser el punt d'inici de la castellanització de la cort i aristocràcia catalana. Alguns escriptors catalans, enlluernats per la renaixença de la literatura castellana derivada d'aquest casament, canviaran el català pel castellà. S'inicia així un procés de retrocés durant el segle XVIII conegut com a “Decadència”. La població catalana no es va castellanitzar,[36] cosa que es va entendre des d'Andorra.[75] L'evidència d'això és el Decret de Nova Planta. El Consell de la Terra hi reacciona sol·licitant la publicació del Manual Digest, Politar Andorrà i Llibres de Privilegis, tots escrits en llengua catalana.[71][75] Per a les autoritats andorranes, a més, la Introducció del Tribunal de la Inquisició espanyol a Andorra es va veure com un intent de castellanització, i per tant, van provar d'eliminar-lo.[76] Del punt de vista evolutiu, els documents andorrans deixen constància d'una presència marcada del català antic a Andorra. La “o” àtona és força present, la utilització marcada del demostratiu “lo” també. S'emmudeixen les “r”, “nt” i “t” finals i les “eix” s'escriuen: “segueÿx”. Pel que fa al gènere, aquest ja se substitueix a poc a poc per les formes actuals: “as”/“es”. També apareix una presència important de possessius rossellonesos: “mon”, “ton”,... o altres “mia”, “tua”, “sua”.[77]

Art discret durant l'Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Article principal: Museu Casa Cristo
Retaule de l'Església de Sta. Coloma (parròquia d'Andorra la Vella).

Els diferents corrents artístics i polítics de l'època moderna a Andorra arriben de manera desigual. És per aquest motiu que l'art a país fou molt discret, amb poquíssims canvis. Políticament parlant, les idees de la Il·lustració franceses es veuen reflectides en la necessitat de recopilar la història, la geografia,... del país. Mostra d'això és la redacció del Manual Digest i el Politar Andorrà. Els andorrans van utilitzar doncs la tècnica de l'Enciclopèdia dels phylosophes per protegir-se de les conseqüències derivades de la Guerra de Successió. Ara bé, hi ha una diferència entre els il·lustrats i els andorrans, que utilitzen un to conservador i religiós en aquests compendis.[78][79]

Pel que fa a la vessant artística, el territori nacional no va gaudir ben bé ni del renaixement, ni del barroc. L'aïllament de la societat andorrana envers la resta de països va fer que se seguís construint i imitant el romànic. Tot i així, l'enriquiment econòmic del final de l'època moderna va portar el país la construcció de retaules (com ara el retaule barroc de l'Alatar Major de St. Serni de Canillo) per decorar les esglésies romàniques d'Andorra. També l'ampliació d'esglésies ja construïdes amb capelles laterals, canvis en els abissos semicirculars que es transformen en quadrats i on se'ls canvia l'orientació. Les esglésies parroquials d'Ordino, Canillo i la Massa en són bones proves. Gràcies a la indústria del ferro, a més, s'incorporen a les esglésies reixes, com ara a St. Climent de Pal i a St. Joan de Caselles. Els retaules andorrans són de fusta, de petites dimensions i d'estructura d'un sol pla a causa de les mides modestes de les esglésies. El segle XVI els retaules presenten dues tendències: la gòtica (com el retaule de St. Maria d'Encamp), i la renaixentista (com ara a St. Joan de Caselles). El segle XVII algunes esglésies comencen a embellir l'altar major i les capelles laterals amb retaules d'estil barroc (com el retaule de St. Joan Baptista de l'església de St. Esteve de la capital). Els temes més representats són el martiri i purgatori, la Passió de Crist, els arcàngels Miquel i Gabriel o Mare de Déu.[78][80][81]

Pel que fa l'arquitectura civil, el territori nacional veu com es construeixen les primeres grans cases de famílies benestants en pedra, de les quals han perdurat alguns exemples rellevants: la Casa de la Vall i la casa dels Areny-Plandolit, una família noble andorrana. Les cases tradicionals andorranes són cases senzilles, adaptades al terreny i a l'economia muntanyenca. Les parets són de pedra, les façanes pobres, amb fusta per construir-hi escales, portes, finestres,... El segle XVI i XVII es caracteritza per cases d'un o dos pisis, i més cap al final del s. XVIII apareixen cases de tres pisos. Cada nivell tenia una funció. La borda, per la seva banda, s'ha d'entendre com un edifici complementari a l'activitat econòmica de la casa. Per això se situava normalment a mitja muntanya.[78][82]

Segles XVI i XVII[modifica | modifica el codi]

Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França[modifica | modifica el codi]

Article principal: Comtat de Foix
Possessions del Comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra

El títol de copríncep que comparteixen el comte de Foix i el bisbe d'Urgell passarà per diverses mans al llarg de l'Edat Moderna del costat francès. El final d'aquest traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'aquest moment, el títol de copríncep seguirà mantenint-se a París sota monarquia, monarquia parlamentària, dictadura o república. Tanmateix, és interessant veure la línia evolutiva dels successors fins al rei francès. La filla de Gastó III, Isabel de Foix, es casa amb Arquimbald de Grilly (comtat de Bigorra). La unió afegeix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra (Guerra Civil Catalana) per la successió del tron. Un cop Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa amb Elionor I de Navarra, filla del rei d'Aragó Joan II el Gran. Caterina I de Navarra es casa amb Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L'última Albert, Joana III, es casa amb la família Borbó, concretament amb Antoni de Borbó. El 1562 esclaten les guerres de religió entre catòlics i protestants a França. França està governada per la dinastia dels Valois que és catòlica, però Navarra està governada per protestants. La monarquia espanyola, per la seva banda, ha unit les corones d'Aragó i Castella. Castella i Aragó són precisament catòlics, contràriament a Navarra. S'inicia així també la guerra de religió a Les Espanyes. Quan Francesc II de Valois puja al tron només té 15 anys i tres famílies nobles comencen a esbatussar-se pel tron prenent com a excusa la religió. Així, es forma a França la Lliga Catòlica. Arribats a Enric III de França i Valoisla corona francesa i catòlica té un problema: no hi ha descendència. La Lliga Catòlica busca llavors suports en la monarquia espanyola, cosa que es tradueix pel reconeixement del cardinal de Borbó com a hereu de la corona dels Valois. El problema amb aquest reconeixement és que el regne navarrès és protestant. S'inicia doncs la guerra entre Enric III de Navarra i Enric III de Valois. L'any 1589 finalment Enric III de Valois i Enric III de Navarra passen una aliança mitjançant la qual el navarrès esdevé hereu dels Valois i, per tant, rei de França. Poc després Enric III de Valois i de França és assassinat. La noblesa francesa es baralla doncs per la coronació perquè l'hereu legítim és protestant. El 1593 s'ha de convocar els Estats-Generals alhora que Enric III de Navarra decideix convertir-se al catolicisme. La conversió fa que la noblesa francesa l'esculli com a rei, heretant d'aquesta manera el títol de copríncep d'Andorra vist que el seu pare, Antoni de Borbó, havia heretat el títol a través de la seva dona, Joana III dels Albert. Finalment l'any 1594 el rei navarrès pren el títol de rei de França sota el nom d'“Enric IV de França”. Els andorrans van cobrar protagonisme en aquests estats-generals, ja que es van negar que el governador de Foix intervingués en els afers andorrans, per molt que fos en nom del rei, considerant que el rei era l'únic senyor a qui tenien. L'any 1618 el Consell francès, és a dir, els assessors del rei Lluís XIII, van resoldre el conflicte sorgit dels estats-generals dictaminant que el governador de Foix podia intervenir sobre els afers andorrans, sempre que respectés les particularitats (privilegis) andorranes. Vist que els bisbes no es poden casar, del costat episcopal, el títol de copríncep seguirà estant en mans del Bisbe d'Urgell. Tanmateix, serà el rei o reina d'Espanya qui els nomenaran perquè així li ho va demanar la monarquia espanyola al Papa Adrià VI l'any 1521.[83][84][85][86][87]

La Casa de la Vall[modifica | modifica el codi]

Article principal: Casa de la Vall
Els 7 poetes, inaugurats l'any 2014. Situats davant del Consell General, per sobre del Comú d'Andorra la Vella. Són obra de Jaume Plensa.

Les reunions del Consell de la Terra es feien tot sovint després de la missa als porxos de les esglésies, tal com s'ha vist a l'edat Mitjana. Les reunions van seguir fent-se als porxos. Però, les tempestes i mal temps, propis d'un paisatge muntanyenc com és l'andorrà va forçar el Consell de la Terra a comprar l'any 1702 la casa de la família Busquests, avui coneguda amb el nom de “Casa de la Vall”. L'edifici es transforma doncs en la seu del parlament andorrà pels segles venidors.[88][89]

L'any 1580 Antoni Busquests va fer construir l'edifici per a casa particular. La família Busquets hi va viure fins que al principi del s. XVII va morir l'últim membre de la família, que era capellà. És una casa de planta, gairebé quadrada, de 17 m d'amplada per 22 de llargada, amb dues parets metres gruixudes, que arriben fins al sostre. A la dovella central de la porta hi ha l'escut de la família Busquets, i a sobre l'escut d'Andorra amb la inscripció Domus Conilii Justitiae Sades, que vol dir “Casa del Consell i la Seu de la Justícia”. Efectivament, la casa va servir tant de parlament, com de justícia vist que les bruixes se les cremava a la “curia” de la mateixa casa.[90][88][91]

L'edifici consta de tres pisos. Al primer pis hi trobem la Sala dels passos perduts, que servia de menjadors pells consellers i d'avantsala a la sala del Parlament. És per aquest motiu que se l'anomena així, perquè tot allò que s'hi parlava era perdut, vist que era a la sala del Consell de la Terra on es prenia finalment les decisions.[88][92] A la sala del Parlament també hi ha un altar, perquè antigament abans de procedir a les sessions parlamentàries, els consellers resaven a Déu. D'ençà de l'aprovació de la constitució no s'ha tornat a pregar abans de les sessions. No obstant això, sí que es fa sonar una campana situada a la part del darrere de l'hemicicle, que és la que dóna per començada la sessió.[93][91] S'hi pot trobar, igualment, una sala de sindicatura i una cuina. El mal temps feia que els consellers haguessin de quedar-se diversos dies a la Casa de la Vall perquè la neu els aïllava de la resta del país i no podien marxar cap a casa seva.[94][91]

Finalment, el parlament andorrà té diversos elements arquitectònics destinats a la seva defensa. Un fet que s'explica perquè en el moment de construcció de l'edifici es vivia en època de guerra, bandolerisme,... Així s'hi poden trobar torres, talaies o una petita torre circular, i set matacans.[88] Endemés, a dins de la casa, just a dins del parlament hi ha un armari, “l'armari de les set claus” on els consellers guardaven les lleis sota set claus, d'aquí el nom. Ara bé, al principi era l'armari de les 6 claus, ja que cadascuna representa una parròquia i Escaldes-Engordany es va independitzar molt més tard. Aquest armari va guardar durant molt de temps la constitució del país.[95]

L'edifici, però, ha sigut abandonat i actualment el Consell General, que és el nom que va adoptar el Consell de la Terra a partir del moment en què compra la casa, es reuneix a la nova seu, situada just davant de l'antiga casa. Va ser el 2011 quan es va fer la mudança, tot i que encara se segueixen celebrant reunions a l'antic edifici. Aquests, però, ja només són reunions d'inici de curs parlamentari quan s'acaba d'elegir el nou parlament després d'eleccions. En sortir de la sessió es va, normalment, la foto de “família” de tots els consellers amb les vestimentes típiques de l'època moderna i tot seguit s'inaugura la legislatura a la nova seu.[96] L'antic edifici serveix de museu per a la resta del temps. Es pot visitar gratuïtament i és considerat com a patrimoni nacional pel Govern d'Andorra.[97] D'altra banda, sigui en l'antic com al nou edifici, a cada extremitat de l'hemicicle els parlamentaris hi col·loquen la fotografia dels dos coprínceps corresponents a la legislatura en decurs.

Per últim, l'any 2014 es va inaugurar la col·locació de "els 7 poetes", una obra de Jaume Plensa, davant del parlament mateix. L'obra són 7 escultures en forma de 7 homes que en realitat són 7 torxes que decoren el parlament andorrà. Fou cedida al Consell General pel mecenes Ramon Cierco i actualment l'obra hauria de quedar-se exposada durant uns sis anys. Si al final d'aquest període es renova el temps d'exposició, és molt probable que esdevingui un símbol més, i element indissociable del parlament del país. Les escultures, a més, han estat col·locades sobre la Plaça Llídia Armengol, la dona que va lluitar per l'educació andorrana, fent de la plaça un homenatge a la dona. En aquest sentit, s'ha de remarcar que durant la legislatura del 2011-2015, el parlament aconseguí la paritat de manera espontània. Així el parlament andorrà és l'únic parlament del món que ha aconseguit la paritat dins l'hemicicle de manera espontània i sense cap llei.[98][99]

Les repercussions de la Reforma i Contra-reforma sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Una de les conseqüències de les guerres de religió franceses sobre Andorra va ser el canvi de copríncep. Enric IV esdevé, en efecte, com s'ha vist més amunt en la successió dels Foix, rei de França. Gràcies a aquest fet, Andorra no només passa a tenir un copríncep cap d'un altre estat, sinó que a més s'aturen momentàniament les guerres de religió a França mitjançant de l'Edicte de Nantes que el mateix rei i copríncep va redactar.[100][101][102] Tot i així, el territori nacional va estar sacsejat pel conflicte in situ.[103] Recordem, però, en què van consistir aquestes guerres abans d'endinsar-nos sobre les conseqüències per Andorra.

El Tribunal de Corts d'Andorra fou introduït pel copríncep francès i la seva sala fou construïda a la Casa de la Vall.

L'any 1517 Martí Luter penja a la porta del palau de Wittenberg a Alemanya 95 tesis que critiquen l'Església Catòlica. Anys abans, aquest senyor va quedar en estat de xoc quan durant el seu viatge a Roma va veure com el Papa Lleó X venia indulgències per tal de finançar la construcció de la basílica de St. Pere. Descontent, va decidir protestar amb aquestes 95 tesis creant el tercer cisma cristià: el protestantisme. Aquest fet va provocar l'inici de guerres de religió entre els monarques europeus, el Papa i el poble mateix. A França els protestants es van deixar endur per Jean Calvin, també protestant, creant el moviment calvinista.[100]

Així s'afrontaren calvinistes (o hugonots) contra catòlics en vuit guerres que els andorrans van viure de prop. Primerament perquè del costat urgellenc el copríncep és catòlic, segon perquè mentre va canviant de mans el títol de copríncep a França, Bearn i el Llenguadoc reben influència calvinista. Navarra, que també serà copríncep, es proclama màxima impulsora del protestantisme. Andorra és doncs considerada com un feu calvinista i les tropes hugonots entren al país per saquejar esglésies. El Consell de la Terra va haver de demanar als comtes de Foix el cessament de les incursions hugonots. Les esglésies St. Serni de Canillo i St. Esteve d'Andorra la Vella en van sortir greument afectades. Per als andorrans els hugonots eren gent indesitjable que qualificaven de “plaga”. La primera resposta del catolicisme fou el Concili de Trento (on es va gestar la contra-reforma) que va establir l'any 1611 l'obligatorietat de les visites pastorals a les parròquies andorranes per part dels bisbes, així com l'obligació per als rectors de cada parròquia de portar llibres de registre de batejos, matrimonis i defuncions.[103]

La segona resposta fou el Tribunal de la Inquisició. Va ser restablert durant els reis catòlics sota el nom de Tribunal del Sant Ofici. Arribats a Felip II, la cancelleria episcopal rep acusacions que apuntaven que els andorrans venien cavalls “luterans”. Amb el pretext que hi havia massa presència d'hugonots a Occitània i alta proliferació d'afers de bruixeria a Andorra, el bisbe d'Urgell introdueix el Tribunal de la Inquisició de les Valls. Hi ha andorrans que van celebrar aquesta decisió perquè permetia eliminar hugonots, tal com en deixa constància al Manual Digest. Però el Consell General en particular va veure en la Inquisició una forma de castellanitzar el país i una intromissió en els afers andorrans.[76] En va demanar fins i tot la reducció dels membres al bisbe, o de no apel·lar mai els sometents a canvi de tributs o privilegis. Els oficials calvinistes del rei francès el van advertir del perill per a França de l'actuació d'aquest tribunal. L'any 1601, finalment, Enric IV de França i copríncep d'Andorra, en va prohibir l'actuació per dos motius: vulnera la independència del país i la decisió fou presa unilateralment. Efectivament, el pariatge estableix que tota mena de decisió sobre Andorra s'ha de prendre de manera conjunta entre coprínceps i mai unilateralment. Llavors França, a part d'acusar els andorrans de no haver evitat la introducció del tribunal, va autoritzar els veguers i batlles a tractar els delictes de religió mitjançant el Tribunal de Corts. Andorra es dotava així d'una altra institució: la justícia; poc justa perquè era una espècie de tribunal inquisitiu andorrà camuflat sota un altre nom. El tribunal fou responsable de la caça de bruixes. Com que es creia que les zones de muntanya eren el refugi natural i lloc de trobada de les bruixes, a Andorra la denúncia per casos de bruixeria tampoc va faltar.[103][104][76]

Al Manual Digest s'hi explica com s'utilitzava la bruixeria per eliminar gent contrària a la “moralitat catòlica”. Canillo i Ordino són les parròquies on més bruixes s'han registrat. Es torturaven i després es cremaven a la “curia” de la Casa de la Vall. El roc de les Bruixes, és a dir, les restes arqueològiques d'escrits prehistòrics de l'Edat del Bronze, si va prendre aquest nom, és precisament perquè es pensava que era allà on es reunien. Un altre possible lloc de reunió fou el Barranc dels Dimonis a St. Julià de Lòria. Els andorrans creien que la vigília de St. Joan era el moment de màxima bruixeria. Pensaven que a l'estany d'Engolasters s'hi concentraven reunions importants de bruixes on proliferaven rituals de dansa “desenfrenats” a cos nu donant-se “cops ben forts darreres amb darreres”. Pensaven que si algú s'hi apropava i elles descobrien l'intrús, eren capaces de convertir-los en “gatassos negres”. També es creia que per ser bruixa a Andorra “t'havien de canviar el cor del costat dret” o no haver fet “la migdiada”. A la nit de St. Joan, segons la llegenda, es matava sempre una dona a Andorra per verificar si tenia el cor del costat dret o esquerra.[103]

A aquesta persecució s'hi va afegir el fenomen del bandolerisme. Les guerres van provocar fam i misèria entre la població més desafavorida, majoritàriament rural, i Andorra era una societat ruralitzada. La gent va dedicar-se doncs al bandolerisme per sobreviure. La Inquisició fins i tot va acusar protestants de ser bandolers vist que aquests no sempre gaudien de bona fama; es consideraven delinqüents. L'any 1617, per exemple, un andorrà, Bernat Gastó de Fontaneda, va ser acusat de bandoler. És molt probable que els bandolers d'Andorra fossin protestants que fugien de la inquisició espanyola o francesa. Els andorrans van organitzar-se per combatre aquest fenomen. Van crear el “sometent”, un exèrcit d'homes que havien de protegir el bestiar i les collites (encara segueix en vigor i se'l considera com “l'exèrcit andorrà”, però mai més ha estat utilitzat). Si els sometents trobaven algú, el sotmetien al Tribunal de Corts. L'any 1583, per exemple, l'andorrà Jaume Guitar va ser detingut amb una trentena de bandolers més, i després condemnat a mort pel Tribunal de Corts tot i haver declarat que “volia tenir una vida més interessant”.[103][105]

Segles XVII i XVIII[modifica | modifica el codi]

Les repercussions de la Guerra de Successió Espanyola sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Born Centre Cultural, ubicat a l'antic Mercat del Born, mostra la Barcelona del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió.

Si econòmicament les exploracions i la colonització no van tenir cap mena de repercussió sobre Andorra, políticament van ser l'element de consolidació de les institucions andorranes. Per entendre el perquè d'això cal passar per la casella guerra franco-espanyola del 1635-1659, Guerra de Successió Espanyola i Guerra dels Segadors, a més del casament entre el rei catalanoaragonès i la reina castellana. La successió de tots aquests conflictes porten a un perill gens menyspreable per als andorrans: la pèrdua de la seva sobirania, o el que és el mateix, la seva independència envers els estats veïns. Una situació que farà que els andorrans vulguin consolidar les seves pròpies institucions de por de perdre el coprincipat.[106][107]

Les exploracions van ajudar a enriquir monarquies, com el Regne de França i el Regne de Castella, de tal manera que allò que va començar per descobertes es va transformar ràpidament en el desig de crear estats hegemònics amb poder internacional. Així, sigui França o Castella, iniciaran un procés de colonització per atènyer aquest objectiu. L'any 1469 la reina de Castella, Isabel la Catòlica, i el rei d'Aragó, Ferran el Catòlic, s'uneixen en matrimoni materialitzant d'aquesta manera l'ambició hegemònica de Castella. Fou un casament de caràcter importantíssim, ja que a partir d'aquest moment el regne catalanoaragonès va perdent cada cop més força davant de Castella que esdevé una potència econòmica i política a Europa gràcies a les seves possessions llatinoamericanes, així com l'herència d'imperis europeus. Per molt que Catalunya hagués guardat les seves institucions, moneda i llengua, i que de fet es parlés de Les Espanyes, el cert és que Catalunya està perdent la seva independència. La mort d'Isabel la Catòlica inicia un procés complex de successió que acaba amb el domini d'Holanda o el Sacre Imperi Germànic. El Regne d'Espanya esdevé llavors una efectiva potència hegemònica que no trigarà a rivalitzar amb França.[108][109][110]

L'any 1635 esclata així la guerra entre els dos regnes tenint els Pirineus com a escenari. Els catalans es neguen a col·laborar amb el rei espanyol en resposta a la pèrdua de la seva sobirania. Una revolta que dóna pas a la Guerra dels Segadors. Els andorrans van donar suport als catalans. L'any 1641 les autoritats catalanes, presidides pel canonge de la Seu d'Urgell, Pau Claris, proclamen rei de Catalunya a Lluís XIII, rei de França i copríncep d'Andorra. Aquesta situació obliga Pau Duran, bisbe d'Urgell i defensor de Castella, a deixar el bisbat i refugiar-se a Castella. La fugida es tradueix automàticament en la pèrdua de sobirania andorrana, ja que l'any 1642 Lluís XIII usurpa dels drets de Pau Duran. Durant 10 anys el copríncep episcopal no participarà en la política andorrana fent que el país quedés sota ordre d'un sol senyor. En conseqüència, Andorra ha de pagar tributs, allotjar i mantenir tropes franceses. El Consell de la Terra va iniciar negociacions per suprimir aquestes disposicions, sense èxit. La presència d'aquestes tropes fomenta la inestabilitat social al país generant un augment de la delinqüència. També va comportar que França i Catalunya demanessin homes andorrans per reforçar les tropes catalanes i franceses. Tot i així el Consell de la Terra va sol·licitar a Carles d'Àustria la renovació dels privilegis duaners i passaports per poder fer transhumància entre Catalunya i Andorra. Les guerres van afectar severament l'economia del país. El rei va atorgar-ho provocant confrontació franco-espanyola. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Però la situació va continuar així fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) on els dos regnes fan la pau, però Catalunya perd la Catalunya Nord que passa a mans franceses. Com a represàlia França no va dubtar en imposar fortes sancions econòmiques als andorrans sota pretext que havien deixat passat guerrillers catalans per territori andorrà en direcció a Catalunya Nord. Les sancions van augmentar fins que el Consell de la Terra va veure's obligat a demanar crèdit als focs més adinerats. Mentrestant, el Principat de Catalunya retorna l'autoritat al rei castellà, Felip IV, i Joan Manel d'Espinosa, bisbe de la Seu d'Urgell, recupera el seient restablint el coprincipat. Però l'any 1691 esclata novament la guerra entre França i Espanya que torna a tenir els Pirineus com a escenari posant de nou en perill la sobirania andorrana. En aquest esclat les autoritats del país són obligades a lliurar queviures per al manteniment de les tropes franceses; tot i que els privilegis cedits no ho permeten. A més, entren tropes espanyoles a St. Julià per foragitar soldats francesos.[106][111][112]

Portada del Decret de Nova Planta.

L'any 1700 mor Carles II, rei de Castella i Aragó, sense descendència. Aquesta situació significa l'extinció de la casa d'Àustria a Les Espanyes i motiva la proclamació de Felip d'Anjou (nét de Lluís XIV, el rei Sol), de la dinastia francesa dels Borbons, com a Felip V de Castella i Aragó. Aquest canvi dinàstic no està ben vist a Catalunya perquè és un pas més per eliminar la sobirania catalana. L'any 1705 el Principat de Catalunya i els regnes d'Aragó, València i Mallorca es revolten, ajudats per les tropes angleses, contra Felip V de Borbó i proclamen rei a l'arxiduc Carles d'Àustria. S'inicia una nova guerra, la Guerra de Successió, que enfronta castellans i francesos contra catalanoaragonesos i anglesos.[113][114]

Andorra simpatitza amb l'arxiduc Carles d'Àustria o Carles III. Oficialment, en canvi, simpatitza amb França pel fet de l'associació del rei al coprincipat. Però l'any 1714 l'arxiduc és proclamat emperador de l'imperi austrohongarès i es veu obligat a renunciar al tron de la corona caralanoaragonesa. Anglaterra retira el suport i Barcelona és assetjada i ocupada per les tropes de Felip V de Borbó, fet que posa fi a la guerra; l'11 de setembre Barcelona capitula. Avui la data ha esdevingut el dia nacional de Catalunya, és a dir, la Diada de Catalunya. L'any 1716 Felip V promulga el Decret de Nova Planta als territoris catalans pel qual s'aboleixen les institucions i sobirania del Principat de Catalunya. A més, el decret elimina el dret a parlar, escriure o llegir en català i imposa el castellà com a única llengua. Andorra viu aquesta situació amb recel, ja que els andorrans simpatitzaven amb Catalunya. És en aquest context polític que sorgeixen el Manual Digest, el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis.[106]

Andorra ha vist com Catalunya perdia la seva sobirania i com l'imposen un rei, unes institucions i una llengua que no li són pròpies.[113][106][115] De por de perdre la sobirania, institucions i llengua, tal com l'ha perduda Catalunya, el país reacciona perquè de fet el rei castellà és nét del rei francès, copríncep alhora d'Andorra. El problema és que la reacció comportarà declarar-se neutre. El motiu va donar-se l'any 1728 quan el rei espanyol va ordenar l'anul·lació de concessions duaneres a Catalunya. Això vol dir que tot producte que entrés a Catalunya, sigui andorrà o estranger, havia de pagar una taxa del 10% sobre seu valor i això era un perill pels productes andorrans que se suposa que havien de ser més barats. El Consell de la Terra va iniciar doncs negociacions que van finalitzar amb la Sentència de Manutenció que anul·lava aquest 10% exclusivament sobre els productes andorrans. A canvi, Andorra es mantenia neutra. De fet, durant el procés de negociació Andorra va jugar aquesta carta. D'un altre costat, al 1748 el Consell de la Terra demana la redacció a Antoni Fiter i Rosell del Manual Digest que és un memoràndum sobre l'origen històric d'Andorra i de la seva situació jurisdiccional, per tal de dotar de coneixements als representants polítics dels andorrans per si en algun moment, el país hagués de fer front a la ingerència espanyola. El memoràndum es compon de 6 llibres en què es descriu la geografia, història, institucions d'Andorra, càrrecs polítics, justícia,... Hi apunta els usos, costums i privilegis i conclou amb una sèrie de màximes. La màxima és una sentència que conté un precepte moral, proposada com a regla de conducta. Les màximes del Manual Digest expressen justament la inquietud dels andorrans pel manteniment de la neutralitat d'Andorra envers els conflictes sorgits als estats veïns, però també la inquietud sobre l'actitud centralitzadora de Castella i França. El Manual Digest, a vegades, fa prova de servilisme de cara a Lluís XIV, probablement per evitar la intrusió de la corona espanyola sobre Andorra: "el major, el més magnífic, el més poderós, el dels millors consellers, el de més gran cor, que s'ha conegut al món, després del rei Salomó, i ho dic com ho sento, sense cap mena d'hipèrbole".[110][106] En aquesta mateixa línia es va redactar un altre memoràndum, més aviat un costumari en 6 llibres, on es torna a abordar les institucions, privilegis, geografia o consenyoria d'Andorra. Es tracta del Politar andorrà, publicat el 1763, en el qual l'autor, Antoni Puig, que va ser rector d'Escaldes, reflecteix la preocupació per dotar de coneixements els “homes públics d'Andorra”. Les dues obres han estat d'importància capital, ja que no només reflecteixen la preocupació andorrana pel Decret de Nova Planta, sinó que a més van servir de referència a les autoritats del país durant molt de temps. Una altra obra, datada del 1674, complia els principals privilegis concedits a Andorra. Es tracta de Llibres de Privilegis que són dos llibres en què al primer s'hi recull els privilegis andorrans atorgats pels reis catalanoaragonesos, i l'altre és el recull dels drets concedits pels comtes de Foix. Un cop més la intenció és posar per escrit tot allò que fa d'Andorra el que avui denominem amb el nom de nació. L'acció més decisiva per evitar que Espanya s'annexionés Andorra vingué del bisbe d'Urgell que intentà a partir del Decret de Nova Planta l'annexió. L'any 1728, per exemple, adreça una carta a les autoritats borbòniques on s'hi explica que "l'abolició dels privilegis de Catalunya no tenen cap mena de connexió amb els concedits a les valls" vist que Andorra té dos coprínceps. L'absència de les guerres i revoltes, fins l'esclat de la revolució francesa, aporten un període d'estabilitat i tranquil·litat al país afavorint el creixement econòmic i social. És aquesta estabilitat que evitarà la pèrdua del coprincipat.[106][116][75]

La consolidació de les institucions andorranes[modifica | modifica el codi]

Al segle XVI el Consell de la Terra es defineix i s'estructura quant a la seva composició, organització i competències. El sistema de coprincipat, per la seva banda, adquireix una altra dimensió, ja que el país esdevé possessió directa del bisbe d'Urgell i rei de França de forma indivisa i independent. Aquest trencament amb el sistema feudal, permet el desenvolupament de les institucions andorranes que, endemés, provaran de reforçar-se després de la capitulació catalana. Així, el Consell de la Terra esdevé l'eix vertebrador d'Andorra.[117]

Es va decidir doncs que el Consell de la Terra havia d'estructurar-se amb 24 membres. Cada parròquia estava representada per dos cònsols i dos consellers, pel Consell de Comú al final d'any amb una durada del càrrec d'un any. Quan deixen el càrrec són nomenats consellers per un any més en la sessió del Consell de Sancogesma (maig o juny de l'any següent).[117][118][119]

Competències del Consell de la Terra
Àmbit polític pot participar en l'elecció dels càrrecs de la justícia, arbitrar en els conflictes territorials entre parròquies i particulars
Àmbit econòmic pot regular el preu i la qualitat dels productes de primera necessitat. El Consell de l'Afor, que se celebrava als voltants de la diada de Meritxell, per exemple, establia el preu del bat. També pot controlar els pesos i les mesures, centralitzar els diners i fer efectiu el pagament de tributs i rendes, participar en l'establiment del preu i la qualitat dels productes de la Confraria de paraires i teixidors
Àmbit social pot regular la pràctica de la caça i pesca, vetllar pel bon estat dels camins, vetllar per la sanitat pública contractat metges, per exemple o pot vetllar per l'ordre públic

El Consell de la Terra també gestiona i defensa els interessos d'Andorra a l'exterior del país. La resolució de litigis territorials, comercials i sobre el pagament de drets de pas amb els territoris limítrofs obligava el Consell a nomenar un nombre indeterminat de síndics (segons les qüestions) per un temps indefinit (segons la durada del problema). Els síndics representen la voluntat del Consell de la Terra. La poca disponibilitat de la majoria dels membres del Consell per realitzar viatges a l'exterior, sigui per tasques agrícoles o comercials, obliga l'any 1667 a nomenar un mínim de dos síndics que s'han d'ocupar permanentment dels afers d'Andorra. A partir d'aquest moment el càrrec de síndic adquireix una importància política que s'enforteix al llarg dels segles XVIII i XIX.[117][118][119]

Competències del Síndic i Subsíndic
Internes al país té competències per a politiques econòmiques i socials
Externes al país té competències per resoldre litigis territorials, comercials i de drets de pas

Pel que fa la justícia, a través de la instauració del Tribunal de les Corts, els andorrans poden participar per primera vegada en l'àmbit judicial mitjançant veguers, batlles, jutges d'apel·lació i raonadors del Tribunal de Corts. El veguer episcopal i francès actuen com a representants dels coprínceps i presideixen el Tribunal de Corts. A partir del 1599 el bisbe d'Urgell concedeix als andorrans el privilegi de presentar sis persones (la sisena), un prohom de cada parròquia, de la qual el bisbe escull qui ha d'ocupar el càrrec de batlle episcopal durant un període de tres anys. Pocs anys després el mateix sistema és aplicat del cantó francès. Els batlles actuen com a jutges en primera instància en causes civils o econòmiques i la seva sentència pot ser apel·lada davant del jutge d'apel·lacions, que dictamina la sentència definitiva. El càrrec de jutge d'apel·lacions és vitalici i nomenat de forma alternativa pels coprínceps. Cada any el Consell de la Terra nomenava dos consellers perquè exerceixin el càrrec de raonador del Tribunal de Corts. Aquests aplicaven la justícia i portaven els comptes del Tribunal de Corts. El Consell de la Terra, per la seva banda, podia presentar una llista de dos candidats (la doena) per a l'elecció del notari. Aquest era l'encarregat de donar fe a les actes de compravenda o de testaments.[117][118][120]

Pel que fa l'administració local, també s'assisteix a una definició de les seves competències. Així, el Consell de Comú era presidit per dos cònsols i dos consellers, renovats anualment. A la sessió del Consell Parroquial es comptava amb la presència dels propietaris de les cases amb estatut de foc. Els Consells Parroquials de les parròquies s'asseien després al Consell de la Terra actuant com a portaveu de les parròquies.[117][118][119] Eren competents en:

  • L'administració de pastures i boscos comunals,
  • Explotació dels hostals, fleques, tavernes, carnisseries o bladeries,
  • Recaptaven el pagament de tributs
  • Vetllaven per la higiene i salut públiques
  • Asseguraven el bon estat de les vies de comunicació
  • Sufragaven les despeses de culte i la instrucció dels infants.

El Consell del Quart, per la seva banda, administrava només els béns del poble i depenia del Consell de Comú.[117][119]

Les repercussions de la Revolució Francesa sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució Francesa

La primera repercussió de la revolució francesa sobre Andorra és, sens dubte, la decapitació del rei i copríncep l'any 1793. La segona va ser el canvi de règim per als francesos. Passaven d'una monarquia absolutista al règim de república amb una constitució que a més reconeix la Declaració de Drets Humans. Així, arran de la revolució el copríncep d'Andorra passà a ser un president elegit per la població francesa amb el temps.[121] Tots aquests canvis inicialment només van afectar molt de lluny Andorra, però a mesura que s'avança cap al segle XIX són cada cop més palpables. Els andorrans del segle XVIII viuen en un país absolutament amagat entre muntanyes, poc obert, de fet molt aïllat, amb una societat estamental fortament arrelada i amb poques ganes d'obrir-se a l'exterior. Els canvis exteriors inevitablement havien d'arribar tard o d'hora al país.[122][123][124]

L'any 1793 es produeix el primer efecte. El prefecte de l'Arieja es va negar a cobrar la quèstia que li portaven els andorrans perquè la considerava un impost feudal i França era una república. Tot seguit, les autoritats revolucionàries van renunciar al títol de copríncep, estripant (simbòlicament però efectivament) d'aquesta manera per primer cop, després de cinc segles, el pariatge. Això implicava per al país que quedava exclusivament sota el poder del bisbe d'Urgell i perdia no tan sols els seus privilegis econòmics i fiscals, sinó també la independència, ja que el bisbe depenia de l'elecció monàrquica espanyola que podia, per tant, decretar que Andorra era territori espanyol. Un exemple d'aquesta pèrdua de sobirania es va donar l'any 1794 quan un destacament francès va entrar a la frontera franco-andorrana, sense permís i perquè li venia de gust, sota pretext que un parell de joves espanyols els havien robat unes vaques a la Solana del Pas de la Casa (un territori ja disputat de per ell mateix). Una delegació andorrana va haver d'anar fins a Puigcerdà per tal d'aturar l'avançada. Les tropes es van quedar a Andorra uns 13 anys fins que finalment la delegació andorrana va convèncer el prefecte de l'Arieja qui finalment va retirar les tropes. Les revoltes a França no van deixar, en un primer moment, les autoritats andorranes cap marge d'actuació i van haver-se d'esperar. La població es va preocupar així per sobreviure aïlladament. Només va ser a partir del 1801 quan es van iniciar els passos escaients per recuperar el coprincipat. La delegació andorrana que es va formar va preparar una sèrie d'arguments per presentar-los al copríncep francès. L'objectiu era de convèncer-lo de la necessitat de retornar a la situació anterior a la revolució.[122][125][126][127][124][128] Els arguments principals foren:

  • que els andorrans veien amb disgust la situació creada l'any 1793 amb l'abolició de França amb el cobrament de la quèstia;
  • que aquesta mesura deixava Andorra en mans urgellenques únicament;
  • que a pesar del domini tàcit del bisbe, els andorrans sempre han mantingut neutralitat amb els conflictes franco-espanyols;
  • que Andorra lamentava haver trencat el vincle amb França a causa d'una administració subalterna.

Si les paraules foren convincents o no, serà una cosa que quedarà per sempre més en la incògnita de la història perquè la raó real per la qual possiblement el copríncep acceptà enganxar novament els trossos del pariatge atén més aviat a altres motius.[122] L'any 1799 la burgesia moderada francesa va lliurar el càrrec de cònsol a un jove i prestigiós general, Napoleó Bonaparte, que aviat serà proclamat emperador. D'entrada la situació no fou gens bona ni per França, ni per Europa, ja que manté Europa en guerra i poc després aquest general inicia una guerra expansionista a la resta del continent on saqueja, mata, roba, viola,...[129] Però pels andorrans la situació va ser una solució. Napoleó volia efectivament ampliar l'imperi francès, així que rebre la notícia que hi havia gent disposada a sotmetre's a ell amb un simple decret, era més aviat bona. Així va ser. L'any 1806 Napoleó signa el decret mitjançant el qual restableix el coprincipat.[122][130][124]

La Bandera d'Andorra[modifica | modifica el codi]

Article principal: Escuts i banderes d'Andorra
Bandera d'Andorra amb els colors medievals.
Escut medieval d'Andorra situat a la Casa de la Vall.

Amb Napoleó, d'un altre costat, entrem ja en el darrer episodi de la història d'Andorra en l'època moderna. L'historiador Gaston Henry Aufrère esmenta que els colors de la bandera andorrana prenen finalment caràcter definitiu. Napoleó hi va afegir el color blau per simbolitzar la pertinença d'Andorra al costat francès. Un fet que va perfectament en la línia del desig napoleonista. Aprofitant doncs l'avinentesa, repassem a continuació la creació de la bandera d'Andorra.[131]

Fins a l'any 1866 el país no tenia bandera i utilitzava una ensenya basada en els colors medievals catalans, verticalment o horitzontalment. Diuen els rumors populars que Napoleó hi va afegir el blau l'any 1806 quan va dotar Andorra d'una constitució. Però el país mai ha tingut constitució fins al 1993 (la del 1934 és considerada com anecdòtica). La hipòtesi més assenyada doncs la proposa l'historiador Gaston Henry Aufrère que afirma que la bandera va acollir el blau perquè Napoleó així ho va voler per tal de simbolitzar la pertinença del país al copríncep francès. Del 1866 al 1931, es va establir com a bandera oficial una barreja dels colors de la bandera francesa (blau) amb els colors catalans (vermell i groc). La versió vertical es presentava ocasionalment amb l'escut. Aquest també presentava variacions segons el fabricant: català o francès. L'escut, a més, variava molt d'aquell que es pot observar a la casa de la vall. Del 1931 al 1939, la versió horitzontal es va utilitzar durant la República Espanyola perquè per als andorrans simbolitzava el sistema republicà (a Espanya la bandera republicana és horitzontal). Finalment fins a 1993 la bandera va ser utilitzada indistintament en els dos sentits sense o amb escut. Però amb l'arribada de la segona constitució (1994), el país va decidir mantenir els colors, sempre en vertical i introduir-hi un escut estandarditzat. Andorra va haver d'introduir-hi l'escut perquè els colors de la bandera eren exactament els mateixos que el Txad, Romania i Moldàvia.[131]

Pel que fa al significat de l'escut. La part de dalt són els quarters del comte de Foix i bisbe d'Urgell, coprínceps d'Andorra. A la part de baix, els quarters representen la bandera catalana i el vescomtat de Bearn. En detall, el quarter de l'esquerra de la part de dalt representa el bisbat d'Urgell i el quarter de la dreta representa la bandera del comtat de Foix. La part de baix, pel seu costat, representa la bandera catalana pel que fa al quarter esquerre i el vescomtat de Bearn pel que fa al quarter dretà. L'aparició de la bandera catalana i el vescomtat de Bearn representen, tots dos, el poder patrimonial dels dos coprínceps. Per últim, el lema escrit en llatí (la unió fa la força) representa el principi de trilateralitalt, és a dir, dos coprínceps i una nació. Al llarg de la història d'Andorra aquests tres poders, dos coprínceps i una nació, han permès al país garantir la seva independència, ja que tots tres sempre s'han hagut de posar d'acord perquè una decisió fos presa. Si hi ha discrepància, no hi ha acord. D'un altre punt de vista, la història del país també ha demostrat que la voluntat d'unir esforços ha permès els andorrans encarar els coprínceps quan ha estat necessari. És per això que es va triar per aquest lema, ja que al cap i a la fi, la unió fa la força.[132]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra[modifica | modifica el codi]

Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).
Departament del Segre (Département du Sègre)

Les guerres napoleòniques es van traduir a la península Ibèrica del 1808 fins al 1814. Els francesos l'anomenen Campanya Francesa, els espanyols Guerra de la Independència Espanyola, els catalans Guerra del Francès i els portuguesos Guerra Peninsular. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perquè va tenir repercussions a tots indrets, a Andorra inclosa. Bonaparte va annexionar-se Catalunya i Andorra.[133] Formava part del “projecte d'annexió de nous territoris a l'imperi napoleònic”.[134][135] L'Europa que va caure sota les seves mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d'Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seva família (Castella) i les possessions aliades.[136] Com que França va quedar dividida en departaments arran de la revolució francesa, les annexions anaven acompanyades d'un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que alhora formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l'Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de Puigcerdà.[137] El país va perdre així la seva independència mentre durà la guerra, cosa que comportà problemes amb els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan Ferran VII d'Espanya retorna al tron, els andorrans s'adrecen a la monarquia espanyola perquè li confirmi els privilegis. L'any 1817, mitjançant un reial ordre, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.[138][139][140]

Repercussions del confrontament espanyol entre absolutistes i liberals[modifica | modifica el codi]

A partir de l'any 1820 la monarquia espanyola va veure's sacsejada per guerres entre absolutistes i liberals. L'any 1823 el veguer francès, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “De l'Andorre” que Espanya s'havia de mantenir ben lluny de la sobirania andorrana.[141][142][143] I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tenir-ne el permís, creient-se sobirana d'Andorra. Les guerres carlines no van millorar la situació. Per explicar aquesta intromissió cal remuntar-se al 1521 quan la monarquia espanyola demana al Papa d'escollir el bisbe que seurà a la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, doncs, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seves ordres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ja que l'Església quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny.[142][144]

Les guerres carlines són tres guerres civils que es van donar a Espanya a principis del segle XIX i que van tenir com a objecte dos models: el liberalisme i l'absolutisme. S'afrontaven els partidaris de la filla de Ferran VII, Isabel II, que volia el liberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defensaven l'absolutisme. Era l'expressió d'un germen ja estès arreu d'Europa. El Regne Unit va mostrar l'exemple a seguir, i tot seguit a la Revolució Francesa, les classes baixes europees reclamaven monarquies constitucionals, cosa que es va traduir en el liberalisme.[142]

A Catalunya la majoria de les ciutats van col·locar-se del cantó liberal, mentre que la població rural, influenciada pel clergat, se situava de l'altra banda. Les comarques frontereres amb Andorra, l'Alt d'Urgell i el Berguedà, van ser un nucli carlista i escenari de nombrosos enfrontaments. El conflicte va ser doncs traslladat a la porta. El país va transformar-se en lloc d'exili per a refugiats, quadrilles, desertors i familiars combatents de tots els bàndols. Es pot afirmar amb claredat que el Bisbe d'Urgell, i copríncep d'Andorra, es va posicionar del costat carlista, però no es pot dir amb certesa de quin costat es col·locà el poble andorrà. Molts carlistes van utilitzar Andorra com a amagatall, però l'actuació del Consell General va estar marcada sobretot per la salvaguarda dels privilegis econòmics del país.[142][145][144][144]

La primera guerra carlina (guerra dels set anys) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlins a Andorra va fer que el govern de Madrid enviés un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i sobirania andorrana, a més d'enviar tropes a la recerca de refugiats. L'any 1834 el Consell General va ser obligat a signar un conveni amb un representant del govern espanyol en el qual s'estableix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” sigui de quin bàndol sigui. Fer-ho obligava el bisbe a multar i la corona castellana a confiscar els béns dels qui es prestessin. Tot i així, i en la línia del veguer P. R. Roussillou, França va intentar mantenir la corona castellana allunyada del país, però sense gaire èxit. El bisbe d'Urgell, Simó de Guardiola, va ser desterrat durant molts anys. Els andorrans van aprofitar-ho per abolir els delmes que pagaven al bisbat d'Urgell.[142][146][147][148]

La segona guerra carlina (guerra dels matiners) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sud de França. El govern de Madrid va ordenar el bloqueig de la frontera i va imposar al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d'aquesta intromissió va dimitir. Aquesta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el segle.[141][142][146][148][144]

Finalment la darrera guerra carlina el bisbe Josep Caixal va ser l'un dels qui va donar suport al darrer aixecament carlista. L'aixecament acabà per empresonar-lo i exiliar-lo. A més, una de les cases més importants d'Andorra, la casa d'Areny-Plandolit, va participar-hi. L'exili va comportar un buit de poder difícilment gestionable vist que Madrid continuava la intromissió importuna sobre Andorra.[142][146][148][144]

La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana[modifica | modifica el codi]

Andorra la Vella l'any 1920

Si pel Regne Unit, Bèlgica, França, Suïssa o Alemanya la revolució industrial va representar un desenvolupament espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va suposar la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'època moderna. L'Andorra del principi del segle XIX va mantenir-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s'industrialitzava, Andorra gaudia de temps pròspers. Però a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l'Estat espanyol, Andorra s'arruïna per la manca d'adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de bestiar al país. El bestiar es redueix a la meitat. L'any 1767 com a conseqüència de la revolució tèxtil la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del tèxtil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les fargues van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L'any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L'alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l'esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L'únic sector que encara es mantenia mig dret era el contraban. Però el govern de Madrid i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que després destinava al copríncep. El decret del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, però no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Però l'aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la còlera i a la febre groga. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l'aïllament, es va transformar en el verí de l'economia del país. Incapaç d'adaptar-se als nous temps, l'Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora.[149][150][151][152][153]

La còlera i febre groga: èxode migratori[modifica | modifica el codi]

El nombre d'habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de segle, es constata un augment significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Però cap al 1875 la població es redueix. La relació població/recursos és molt important per entendre el perquè els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Avui el país viu una situació molt contrastada, Andorra la Vella tota sola allotja el 60% de la població. Aquells que van arribar en massa aviat van optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Fins i tot les cases més benestants, com l'Areny-Plandolit, van patir mortalitat infantil. La còlera, per la seva banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris a les fronteres del país per evitar que entrés l'epidèmia. Però, ni els metges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que la còlera es transmet per l'aigua. Els andorrans van adreçar-se a la Nostra Senyora de Meritxell perquè resguardés el país de la còlera i de la febre groga. Es feien misses especials per veure si l'epidèmia marxava. El 1820 el prefecte de l'Arieja va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir la importació de mercaderies, immigrar o emigrar, i mantenir contactes amb barcelonesos, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins al 1930. Els andorrans van emigrar principalment cap al sud de França (es calcula unes 14000 persones als voltants de Besiers) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15% d'andorrans). Va ser aquest 15% que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana a l'estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del segle XX.[154][155][156]

Reforma des de dalt[modifica | modifica el codi]

Article principal: Museu Casa d'Areny-Plandolit

La crisi econòmica en què va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Però el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar amb la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d'igual manera que ho va fer l'economia, amb l'estructura de l'època moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L'estructura social andorrana era doncs estamental. D'un costat estaven les cases riques, els focs. De l'altra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al parlament, segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.[157][158][159][160][161]

Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX

Paral·lelament, hi havia molts casalers que s'havien fet rics en poc temps gràcies al comerç, el contraban i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al país no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d'aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.[157][158][162][163][160][161]

Davant la reiterada negativa del Consell General a reaccionar, un grup de ciutadans andorrans que es van autoproclamar “reformistes” o “progressistes” van convocar reunions populars per tal d'aprovar una llista de canvis polítics en vista que els coprínceps els ratifiquessin atès que per sobre dels consellers (parlamentaris) hi havia els coprínceps. A aquestes reunions hi va participar Guillem d'Areny-Plandolit, un foc riquíssim, propietari de fargues i amb gran influència política al país. Avui en dia encara se'l recorda, és dels noms que més han perdurat en la memòria andorrana i el seu museu és, sens dubte, una veritable mostra del luxe en el qual podien viure les famílies benestants andorranes. La biblioteca personal d'aquest senyor està considerada com la biblioteca privada més gran dels Pirineus. Fou ell que encapçalà la Nova Reforma, és a dir, el document resultant d'aquestes reunions i és per això que es parla d'una reforma des de dalt. El 22 d'abril del 1866 el bisbe, Josep Caixal i Estardé hi va decretar a favor a través del decret “Pla de Reforma” en el qual es recollien totes les peticions dels reformistes:[164][158][165][163][166][161][161]

  • dret a vot a tots els caps de casa sense diferències
  • creació del càrrec de comissionat de poble amb la finalitat de controlar l'administració i els comptes comunals
  • renovació de la meitat del parlament comunal i general cada dos anys
  • incompatibilitat entre el càrrec de conseller general i el de cònsol o conseller de comú
  • limitació del nombre de consellers de comú de cada parròquia
  • durada màxima d'un càrrec a 4 anys[165][166]

Tres anys més tard el copríncep francès Napoleó III va ratificar la reforma.[167] Els dos canvis més importants són el dret a vot, ja que elimina el sistema estamental que segregava focs i casalers, i el comissari de poble, ja que podia controlar les despeses públiques i posar fi als abusos. Per molt que la iniciativa fos positiva, no va canviar en res la situació econòmica del país.[164][165][163] La solució va venir de l'experiència que els andorrans van treure del sector “hoteler”. Els comuns acostumaven a arrendar a particulars hostals. Als hostals s'hi venia vi i s'hi allotjava gent vinguda de fora. Durant els darrers anys del segle XIX, quan la crisi es va fer més forta, Escaldes va començar a transformar els hostals en centres “turístics” aprofitant les aigües termals.[168][161] Si alguna cosa va aportar la revolució industrial a Europa va ser el negoci de l'entreteniment. Uns pocs andorrans van veure en aquest nou sector, desconegut encara per al país, una oportunitat per sortir de la crisi. Així, naturalment la població andorrana es va decantar cap a la terciarització de l'economia que es va traduir en la voluntat de crear balnearis, casinos i negocis d'esbarjo.[169][158][170]

El Mònaco andorrà[modifica | modifica el codi]

El Principat de Mònaco, un petit país governat per un príncep que gaudia d'independència envers França, però que com Andorra tenia lligams històrics directament relacionats amb la seva sobirania, es va presentar com l'exemple a seguir. França va prohibir l'obertura de casinos al país i Mònaco va aprofitar aquesta prohibició per fer venir fortunes europees i així fer-les gastar els diners al país. Andorra va voler imitar Mònaco. El problema, però, era que el Consell General no tenia suficients recursos per finançar la construcció de cap balneari ni cap casino, ni tampoc per crear carreteres que permetin l'accés a un país fins ara únicament accessible amb mula o cavall. L'octubre del 1866 el Consell General va optar per signar un contracte de concessió. Es va assignar com a síndic el reformador Guillem d'Areny-Plandolit que havia d'exercir de mediador amb la companyia constructora estrangera. Concretament era la banca Duvivier de París qui, a través del contracte, podia construir balnearis, cases de joc, teatres, cafès... per 90 anys. A canvi, la companyia es comprometia a fer una carretera d'Escaldes fins a la frontera, així com millorar tots els camins escaients. El Consell General va voler que la companyia diposités un dipòsit de 30.000 francs de l'època com a garantia.[171][172][158][170][173][174][161][175]

Però el projecte va fracassar. Primerament perquè les infraestructures que havia de portar la terciarització d'Andorra eren molt elevades, més del que es preveia. Per tant, i en segon lloc, la companyia va començar a especular amb la concessió del joc i va decidir construir el casino a la Solana del Pas de la Casa, una zona que, a més, patia litigis entre Canillo, Encamp i els pobles francesos veïns. El Consell General va voler, de seguida, explicacions del síndic i de la banca Duvivier. Explicacions que no van servir de res perquè els coprínceps van intervenir tan bon punt es van assabentar de la iniciativa i van prohibir la construcció de casino, excepte els balnearis. La classe política andorrana no va poder oposar-se, ja que temia perdre els privilegis duaners. Molta gent havia posat les seves esperances en el canvi que produiria el casino i el balneari. El projecte no era només un capritx de la classe dirigent, però una realitat volguda per tota la població. La nació andorrana no va acabar d'acceptar aquesta decisió perquè implicava l'emigració cap a l'exterior. Per la qual cosa, si els coprínceps no volien el joc i les autoritats no reaccionaven, algú els ho havia de fer entendre: l'únic camí, la revolució.[176][172][158][170][173][174][161][175]

Reforma des de baix[modifica | modifica el codi]

Pintura i portada del llibre Revolució de 1881 de l'Editorial Andorrana

El 8 de desembre del 1880 va esclatar una revolució (dita la Revolució de 1881) a Andorra que va durar fins al mes de juny del mateix any. Una part del poble, la que patia més la crisi, jornalers, petits propietaris, cabalers,... es va armar i amb el suport de les companyies de joc va organitzar un moviment revolucionari que va fer caure el Consell General vigent substituint-lo per un altre: el Consell Revolucionari Provisional. Assalten la casa del síndic general i l'obliguen a lliurar les claus i els segells de la Casa de la Vall. Tant el síndic com la seva família són detinguts. Van elegir un nou síndic, Joan Pla i Calvo i subsíndic, Pere Baró i Mas, metge de Sant Julià de Lòria. La primera actuació del Consell Revolucionari va ser concedir casinos i balnearis a una companyia estrangera. Els coprínceps van respondre a la revolta popular amb el bloqueig de les fronteres, afectant les mercaderies, el bestiar i la circulació de persones. El 7 de juny del mateix any, mes en què acaba la revolta, uns quants lleials als coprínceps de Canillo i Encamp, les parròquies menys favorables a la revolució, i van pujar fins a Ordino i La Massana per detenir els membres del Consell Revolucionari. A Escaldes els revolucionaris es van fer forts, però finalment van ser reprimits. El dia 10 a la nit, després de diverses reunions entre representants dels revolucionaris i dels contrarevolucionaris, es va arribar a un acord conegut com el Tractat del Pont dels Escalls. L'acord va establir una amnistia general per als andorrans dels dos bàndols i la celebració de noves eleccions generals. Els coprínceps no van acceptar l'amnistia i van ordenar el Tribunal de Corts a jutjar i condemnar els revolucionaris. Un gran nombre va acabar entre reixes, desterrat i una forta multa. Finalment al mes de juliol es van celebrar les eleccions estipulades en el Tractat del Pont dels Escalls, d'una banda, i els coprínceps van prohibir formalment el joc a Andorra. Prohibició que va durar fins al 1993. De seguida que Andorra es va independitzar de França i del bisbe l'any 1993 amb la constitució que va permetre l'autodeterminació del país, el govern d'Andorra va intentar novament introduir un casino al país. Entre els empresaris que es van interessar en aquest nou casino hi ha estar l'empresa britànica Ladbrok's i l'empresari de Las Vegas, Sheldon Adelson, un dels homes més rics d'Amèrica i, segons el Forbes, la setzena fortuna del món. Tanmateix, el projecte no va prosperar, aquest cop no perquè el copríncep hi estigués en contra, ja que després de la constitució els coprínceps ja només són un símbol històric, sinó perquè la població no va donar suport al projecte del Cap de Govern (president) Marc Forné, per por que es veiés el projecte des de la Unió Europa com una mena de "rentadora" de diner negre, impossibilitant la sortida del país de la llista negra de paradisos fiscals. En canvi, sí que es va legalitzar la loteria i les apostes. Però com que el projecte no va prosperar a Andorra, Sheldon Adelson es va adreçar al govern català l'any 2012 per construir a Catalunya una espècia de Las Vegas. La pressió entre el govern català i madrileny va fer que Sheldon Adelson apostés finalment per Madrid.[177][158][178][179][180][181][182]

La Qüestió d'Andorra[modifica | modifica el codi]

El fracàs d'aquesta revolta va ser encara més difícil de pair. Sobretot sabent que Madrid tornava a taxar l'entrada de mercaderies vingudes d'Andorra (1887). El govern de París, del seu costat, veient que el contraban proliferava, tampoc va esperar a endurir el control fins al punt de negar-se a millorar les carreteres franceses que portaven al país. La situació econòmica a Andorra era per perdre l'esperança. L'única nota positiva que es pot donar és la construcció del rec del Solà d'Andorra la Vella per a ús agrícola i la creació de la primera fàbrica tabaquera del país: Tabacalera Andorrana, SA (1899). Per entendre la pobresa que es vivia, només cal fixar-se en l'evolució dels naixements i matrimonis d'ençà del començament de la revolució industrial a Catalunya. Si el 1850 es va comptar 300 naixements, el 1920 ja només se'n comptava uns 90/80. De la mateixa manera, si el 1850 es van casar 60 parelles, el 1920 ja només 10.[183][184][185][186][187]

Caricatura de "La Qüestió d'Andorra" del 24 de juny de 1881 per Enric Palmitjavila

Tanmateix, si d'alguna cosa va servir la revolta del 1881 va ser per estirar les orelles al copríncep francès. D'ençà de la revolució francesa el copríncep s'havia descuidat completament del seu càrrec de copríncep. Però no només ell, la població francesa també es va anestesiar i feia un cert temps que preguntar què era Andorra a un francès era estar segur de rebre per resposta: “andor- què?” La prova més evident d'això fou l'estrena de l'obra de teatre “Le Val d'Andorre” a París el 1848 on l'autor era lluny de descriure la realitat: les cases eren com les del País Basc, les vestimentes dels suposats andorrans no tenien res a veure amb la realitat,... Així, amb la revolució del 1881, finalment França va interessar-se més pel país amb una política clarament intervencionista i colonialista que pretenia contrarestar el poder del bisbe, tractant els andorrans com si fossin un protectorat. Conscients de la situació social i econòmica per la qual passava el país, els francesos van proposar als andorrans tot allò que els permetria de sortir de la crisi (carreteres, teatres,...) a canvi de perdre la independència. Un tracte que no va interessar als andorrans ni al bisbe.[183][184][188][189][190][187]

L'enfrontament entre els dos coprínceps va provocar una veritable fractura en la societat andorrana. Per una banda, hi havia els pro-francesos, de l'altra els pro-bisbe. El confrontament va desembocar en una petita guerra civil després de les eleccions comunals de l'hivern del 1885 a Canillo. El triomf dels partidaris de França a les eleccions, que van acabar per dominar el Consell General, va portar el bisbe a demanar ajuda al govern madrileny. En una carta del març 1886 el bisbe Casañas deia: “els meus lleials andorrans han hagut de cedir després de vint-i-quatre hores de lluita per falta de municions, davant de l'actitud imponent dels afrancesats” i acabava demanant provisions, remarcant “estem vençuts i humiliats”. L'esclat de la guerra es va conèixer amb el nom de “La Qüestió d'Andorra” que s'ha d'emmarcar dins de l'anomenada Qüestió d'Orient. De sobte, es van iniciar nombrosos estudis sobre l'origen i la història del país que van anar en la línia de legitimar la postura dels tres camps: colonialisme francès, dominació eclesiàstica o independència de l'estat-nació andorrà. El Consell General va redactar un llibret que portar precisament aquest nom i que va contribuir a tals estudis. Els pro-francesos i pro-bisbe també van fer el mateix. Els coprínceps per la seva banda van entrar en una cursa per oferir al país alguns serveis que permetessin desbloquejar la situació econòmica: els francesos van obrir escoles laiques, el bisbe va contraatacar amb escoles concertades,... Per als andorrans, mentre això no suposés perdre la independència, van deixar els coprínceps barallar-se, al cap i a la fi només va portar beneficis. És precisament d'aquesta actitud que va néixer l'expressió catalana, però ben andorrana de: fer-se l'andorrà.[183][184][188][189][187]

Com que França volia influenciar l'opinió andorrana no va dubtar a instal·lar un telègraf el 1882 entre l'Ospitalet (França) i Canillo (Andorra), a pesar que el síndic Francesc Duran Guillemó advertís que Andorra no acceptaria aquesta mena d'ingerències estrangeres. I de fet, un grup de partidaris del bisbe van aprofitar la foscor de la nit per desmantellar-lo. El veguer francès va informar de la situació al copríncep mitjançant una carta qualificant l'acte “infame i inaudit a Europa”. Va haver d'arribar una Sindicatura de partidaris francesos i una suavització de les pretensions del veguer francès perquè finalment s'instal·lés el primer telègraf l'any 1892 a Andorra. Aviat es va estendre fins a Sant Julià de Lòria i ja el 1990 a La Massana i Ordino. Però, lògicament, el bisbe va contrarestar demanant al govern de Madrid la instal·lació d'un telègraf l'any 1903.[183][184][191][192][193][187]

El rastre de les reformes[modifica | modifica el codi]

Les primeres escoles[modifica | modifica el codi]

Arran de la revolució del 1881 i de la “Qüestió d'Andorra” que en va derivar, si hi ha un element a destacar és l'arribada de les primeres escoles al país, raó per la qual cal redactar un apartat especial. L'obertura d'escoles es va fer a càrrec dels comuns durant molt de temps fins que els esdeveniments que van derivar del 1881 van empènyer els coprínceps a interessar-se per l'educació del país. Els comuns contractaven un mestre que de manera general acostumava a ser capellà. A la segona meitat del segle XIX els comuns van començar a contractar alguns metres laics, tot i la negativa del copríncep episcopal. El bisbe Casañas, per no perdre el control sobre l'ensenyament dels nens i nenes andorranes, que s'havien d'adoctrinar segons l'ètica de l'Església, va voler obrir ràpidament les seves pròpies escoles a partir del moment en què el copríncep francès instal·là la primera escola laica al país. L'any 1882 es va establir a Canillo l'escola religiosa de la Sagrada Família, encara dempeus en l'actualitat, seguida de la d'Andorra la Vella (1883) i Sant Julià de Lòria (1887).[194][195][196] Amb la fi de contrarestar aquest avenç progressiu França va proposar les primeres beques estudiantils a noies andorranes que volguessin estudiar magisteri. Tot seguit, l'any 1900 el copríncep francès va instal·lar a Sant Julià de Lòria i a Andorra la Vella dos centres escolars més.[194] La implantació d'escoles per part dels corpínceps podria emmarcar-se dins del nacionalisme romàntic que viva França al segle XIX, però també i sobretot en la Qüestió d'Andorra ja que es presenta com una eina per afrancesar els andorrans i fer-los renunciar així a la seva autodeterminació, cosa que transforma l'iniciativa en una cosa negativa.[197]

Aquest volia incorporar necessàriament el francès i el laicicisme a les escoles. Per tant, els infants eren castigats si s'atrevien a parlar català, occità o una altra llengua que no fos la francesa. París justifica aquesta política pel fet que la França d'aquella època patia greument d'analfabetisme i els únics professors que podien ensenyar eren parisencs, zona francòfona.[198][199][200][201] Però per a molts historiadors i lingüistes això no justificava la repressió viscuda a França. I efectivament no ho justifica. Jules Ferry el ministre que es va encarregar de les escoles del país era partidari del colonialisme i cada cop que evocava la la qüestió enunciava tot seguit arguments del tot racistes. Les escoles andorranes del sistema francès van haver d'adaptar-se també a aquestes exigències.[197] El rastre més evident que el francès va ser imposat és que es troba encara avui dia padrins a França que parlen un francès amb "r" catalana.[201] Del costat episcopal, però, és ben probable que s'ensenyés llatí, català i castellà, això sí, amb una forta preponderància pel castellà. A Espanya la política lingüística era semblant a la francesa. En l'actualitat, i d'ençà de la transició vers la constitució del 1993 que ha permès l'autodeterminació del país, conviuen tres sistemes educatius perquè el govern andorrà considera aquesta cohexistència com la garantia "de cohesió" per la "societat andorrana". Considera així la convivència de diversos sistemes educatius com una porta oberta al resta del món.[202][36][203]

Durant el Pla d'Andorranització la societat andorrana mateixa va voler crear una escola andorrana pròpia del país. Els pares d'alumnes van lluitar perquè la política es concienciés de la voluntat popular de tenir una escola pròpia ja que les escoles espanyoles i franceses ensenyaven llengua, història i cultura de dits països sense tenir en consideració la cultura, història, llengua i idiosincràsia del país. L'escola andorrana ha anat evolucionant amb els canvis europeus i actualment el país posseeix la seva pròpia universitat[203][204] i a les classes els alumnes ja estudien amb tauletes.[205][206] El propi Ban Ki-Moon, secretari general de l'ONU, va proposar al país que el sistema andorrà (tres sistemes educatius) fos estudiat i realçat com un exemple a seguir, cosa que denota d'un cert grau d'èxit de la política educativa dels governs andorrans.[203] D'altra banda, el govern andorrà ha volgut preservar voluntàriament els altres sistemes educatius, el francès, l'espanyol i el congregacional ja sigui per motius econòmics com per motius de cohesió. Dit altrament, amb el temps Madrid aprofitarà la presència del copríncep episcopal per instaurar el seu propi sistema (1930) que conviurà amb l'eclesiàstic, que al mateix temps compartia seient amb el francès laic. No obstant això, perquè aquest manteniment fos possible el govern d'Andorra va voler que tant al sistema educatiu francès, espanyol o eclesiàstic s'ensenyés el català com a matèria obligatòria a les classes i la història, geografia i institucions del país. Així, el sistema educatiu espanyol a Andorra és gestionat per Madrid però incorpora el català, la història, geografia i institucions d'Andorra pagades pel govern d'Andorra amb professors andorrans. El mateix passa amb el sistema francès. Es podria parlar com d'un acord, el govern andorrà gestiona l'entorn de l'estudiant, els governs espanyols i francesos el curricular.[203][207][206] Cal dir, però, que a l'escola andorrana la llengua vehicular és el català i que endemés s'hi ha ensenyat o s'hi ensenya l'anglès, italià, francès, castellà, portuguès, entre altres. El gallec també ha estat incorporat en l'ensenyament espanyol.[207][206][208]

La casa d'Areny-Plandolit[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat el responsable de la Nova Reforma ha esdevingut un dels andorrans més cèlebres del país i que evoca en l'imaginari andorrà luxe i poder. La casa on va viure, avui transformada en museu i situada a Ordino, és sens dubte l'exemple més clar del que era viure en una família acomodada del segle XIX a Andorra. Dit altrament, és el clar exemple de com vivien els focs. Ara bé, quan es parla d'aquesta família se sol utilitzar la fórmula “casa Plandolit” o “d'Areny-Plandolit” en referència a aquest senyor, don Guillem, perquè participà d'una manera més que important en l'economia del país. Per fer-se'n una idea, s'estima que era el responsable de pagar el 40% dels impostos que els focs devien als comuns i Consell General.[170][209]

Retrat de Guillem d'Areny-Plandolit, impulsor de la Nova Reforma.

Es coneix ben poca cosa sobre la família dels Areny però se sap que van estar a Andorra del 1600 fins al 1900. El primer hereu ben documentat és Guillem Areny Vidal, fill de Peiroma Vida de Segudet i de Guillem Areny. Pel que fa als orígens del seu pare tampoc es té molta informació i es pensa que potser va ser un cabaler que havia aconseguit emancipar-se. També sobrevola la teoria que era un estranger casat amb la filla d'una casa d'Ordino. Sigui com sigui, abans que prengui protagonisme al país, la família es va acostar a la noblesa gràcies a aliances matrimonials que li van permetre un estatus destacat i reconegut fora del país. Al segle XIX el bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra era designat pel rei d'Espanya, cosa que va empènyer la família a tenir bones relacions amb ell de manera a apropar-se als llinatges reials espanyols. Durant el segle XVIII la família acostumava a ser anomenada com a “pagès”, “negociant” o “notari”. A mesura però que es va apropant als llinatges catalans (Senaller, Jordana, Plandolit, etc) i espanyols la designació també va canviar. L'any 1719 Guillem passà a ser “cavaller”, títol que va aconseguir gràcies a l'avituallament de les tropes espanyoles que volien foragitar les franceses que van entrar a Catalunya el 1719. El bisbe Simeó de Guinda va demanar l'ajuda dels andorrans, i Guillem Areny Torres va acudir voluntàriament.[170][209][210]

La casa de la família Areny-Plandolit era aficionada a la lectura, la caça i l'esquaix. Els llibres de la seva biblioteca personal són avui dia el segon fons patrimonial més important i conservat a l'Arxiu Nacional d'Andorra, després del de la casa Rossell. A dins s'hi ha trobat uns 22.3000 documents, 121 pergamins i 139 llibres. Això sense comptar amb el fons fotogràfic de 4000 plaques que converteix el fons en el més important dels pirineus catalans. Es pot parlar d'un autèntic tresor bibliogràfic, ja que no només conté material propi del país, sinó que també material estranger procedent, per exemple, del Japó. Un element que denota de la riquesa d'aquesta família que podia, per tant, viatjar.[170][210]

La família Areny-Plandolit va ser la primera a fundar companyies ovines i siderúrgiques. Es van associar amb la casa Rossell d'Ordino per fundar la farga del Serrat i del Puntal. L'alçament dels Segadors (1640) va provocar el tancament d'aquestes dues primeres fargues, però no van trigar a obrir-ne d'altres fins poder edificar la seva pròpia l'any 1753. S'explica doncs fàcilment per què Guillem d'Areny-Plandolit va voler encapçalar la reforma dels “progressistes” o també anomenats “reformadors” del segle XIX. La família també fou responsable d'una botiga a Tàrrega i de xarxes de traginers a Andorra, així com el primer museu andorrà. Es tractava d'un museu naturalista, ja que membres de la família sabien dissecar animals. Sent, a més, amants de la caça Guillem d'Areny-Plandolit va voler aportar diverses espècies a la població andorrana. El museu, però, es va enderrocar quan la família va abandonar el país i per sobre s'ha construït l'Auditori Nacional d'Ordino.[170][210]

Per entendre els motius que van portar a Guillem d'Areny-Plandolit a involucrar-se a la reforma feta des de dalt s'ha de matisar la situació. Guillem va utilitzar la confrontació que tenia amb el camp opositor per adherir-se a aquesta reforma. I gràcies a aquesta va ser nomenat síndic. El càrrec de síndic s'ha d'entendre actualment, i en comparació a les altres democràcies europees, com el president del parlament. Ara bé, en aquell moment exercia sobretot de “ministre d'afers exteriors”. Per tant, va ser ell qui posà tot en pràctica perquè la Nova Reforma fos ratificada per Napoleó III. També va ser ell qui, amb el suport del subsíndic Anton Maestre, va aconseguir que el Consell General aprovés la concessió a la banca Duvivier de París per crear casinos a Andorra. Però la passivitat amb què es va comportar quan Duvivier va voler construir el casino a la solana del Pas de la Casa el va portar a ser arrestat pels revolucionaris del 1881. Maestre es va oposar aferrissadament a aquesta retallada de contracte i va organitzar precisament el sollevament del 1881. Si en un principi els Guillem d'Areny-Plandolit van gaudir de popularitat, ben aviat la situació es va girar en contra d'ells.[170][210]

El despertar de la consciència nacional[modifica | modifica el codi]

Articles principals: romanticisme i nacionalisme

De mentre que la revolució industrial guanyava terreny a Europa, a Alemanya i Itàlia el romanticisme va permetre la unió dels dos països. Anomenat també nacionalisme cultural, el romanticisme va ser clau per al despertar de la consciència nacional andorrana, gallega, romanesa, grega o sèrbia. Tot i la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra al segle XIX, el país es va veure endinsat en l'excursionisme, una altra de les característiques del segle. Aquest excursionime va fer dels Pirineus l'indret de moda. Els andorrans van impregnar-se d'aquests nous viatgers que portaven amb ells, precisament, aquest romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a altres territoris europeus en ple nacionalisme romàntic (ex.: Catalunya que vivia en plena Reneixença catalana), es pot dir que el país va prendre consciència que és una nació. La Qüestió d'Andorra va acabar per visibilitzar aquest sentiment.[211][212][123][213]

De fet, utilitzar la paraula "qüestió" per definir el conflicte entre coprínceps i andorrans no és ingenu. En aquells anys a Europa els nacionalismes romanès, serbi eslovac o txec reclamaven el seu dret a l'autodeterminació. Aquesta crisi va rebre el nom de Qüestió d'Orient, d'aquí la transcendència de la Qüestió d'Andorra. Quillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país del qual ell mateix en forma part: "participar més o menys directament en el govern i administració del país"... "s'ha regit aquesta República"... "res més distant de l'anima del nou govern"... "a excepció dels ramats de la República"... i finalment "aquest país es troba incomunicat". Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Ell mateix va representar Andorra durant l'Exposició Universal de parís del 1867 i va voler encunyar moneda pròpia pel país. Un altre exemple el tenim amb l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular al seu treball sobre senderisme "La República d'Andorra: guia itinerària". Usa la paraula "república" no és ingenu. Diuen que "som com som, però acabem sent una mica com ens veuen que som". Doncs bé, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ja qualificaven Andorra com una nació i reaccionaven envers aquesta com a tal: encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, molts cops, annexionar Andorra o fins i tot fer-la renunciar a la seva pròpia sobirania intervenint directament per la força. El polític català Valentí Almirall va deixar per escrit "els andorrans estan orgullosos de llur independència i estimen amb passió llur pàtria". Mossèn Cinto Verdaguer, un cèlebre excursionista català, va ser el primer romanticista en ajudar a fer conèixer Andorra a l'exterior en tant que país. La premsa regional francesa expressava ja paraules com "nació" en referir-se a Andorra.[211][212][123][213]

I és que els excursionistes van ajudar i molt a aquesta presa de consciència. Venien del Regne Unit, de Catalunya, Espanya o Amèrica. Andorra els era atractiva per la seva natura, "bella" i a vegades fins i tot "exòtica". Hi buscaven "el caràcter andorrà". Pels andorrans aquell moviment va ser del tot beneficiós ja que van adonar-se que podien viure del turisme, d'aquí la proposta de casinos-balnerais. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry va ser el primer a animar excursionistes britànics a viatjar fins Andorra (A Summer In The Pyrenees, 1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també van trepitjar el país. És el cas d'Albert Laporte (Aux Pyrénées, le sac au dos; 1876). És en aquest context que es va estrenat l'obra "Le Val d'Andorre" a París. Era una òpera en què, per ser realistes, la descripció que es feia del país era molt lluny de ser real. Es barrejava cultura basca i francesa però tant era ja que amb l'èxit que va tenir l'obra, es va internacionalitzar el país. Per fer-se'n una idea, l'Opéra Comique de París, lloc on es va estrenar, va haver-la de reproduir unes 165 vegades més, un rècord per la institució. L'obra es va traduir a l'alemany, espanyol i anglès. La reina Victòria i d'Anglaterra la va veure a Londres. Sens dubte va contribuir a fer venir més excursionistes i fer entendre a la resta del món que els andorrans se sentien un nació independent. L'obra deixa anar paraules com "república" o "orgull" de ser andorrà i fins i tot "estat lliure i independent". L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori nacional que fins llavors mai s'havia realitzat. Els exploradors, a més, van acabar per deixar anar un sentiment d"'admiració" pel paisatge i els propis habitants. Poc a poc els andorrans van aprendre a delimitar el seu propi país. El nacionalisme va contribuir, i molt, de manera general durant el segle XIX a divulgar la cartografia. S'usava a fins propagandístics o de guerra. És probablement per aquesta raó que la CAF va cartografia el país, però no és poden donar afirmacions sobre aquest aspecte en concret. Atès que es vivia en plena Qüestió d'Andorra es podria entendre que França volia cartografia el territori nacional per després annexionar-se'l.[211][212][123][213][214]

La Renaixença[modifica | modifica el codi]

Article principal: Renaixença
La capçalera de la Renaixensa, un diari català il·lustratiu del moviment de recuperació cultural i lingüístic de Catalunya.

L'etapa de foscor viscuda arreu dels Països Catalans durant l'Edat Moderna va acabar finalment gràcies a l'arribada del romanticisme. La llengua d'Andorra, compartida amb la resta de Països Catalans, va reprendre amb força. Sota l'impuls del moviment romàntic, Catalunya també va viure un despertar nacional com aquell que es va donà a Andorra. Aquest despertar es va traduir en la recuperació de la llengua a través de la literatura, la política (catalanisme),.... i la història. Un procés conegut amb el nom de Renaixença. La societat alta i baixa va enfortir la llengua catalana, així com la cultura catalana. Apareixen els Jocs Florals, l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau,... però també nombrosos estudis sobre la llengua catalana. Estudis que portaran a reformes ortogràfiques i a una primera premsa escrita en català.[36] A Andorra el català ja era parlat des de l'edat medieval i malgrat la decadència de l'època moderna, la llengua del país mai va defallir.[36][77] L'arribada d'aquest moviment renaixentista català va enfortir considerablement l'ús del català a Andorra. Tant és així que el mateix veguer francès, que en principi es devia de parlar francès perquè així li ho exigia l'administració del seu país, escrivia informes en català.[215] Tots els escrits fets per andorrans que trobem en aquest segle estan en català, i s'allunyen del català "acadèmic" que molts cops es va voler implantar durant la Renaixença.[147][36][216] El Consell General redactava bona part dels seus decrets, i altres documents administratius en llengua catalana. El romanticisme va ser també per al país la clau perquè els andorrans incorporin el català com a element indissociable de la nació andorrana.[164][217] A l'escola, però, es molt probable que s'hi ensenyés el francès si s'escollia el sistema francès. A França les lleis de Jules Ferry van anar en la mateixa direcció iniciada per la Convenció Nacional. Per tant, el francès era l'única llengua permesa i la implantació d'una escola francesa a Andorra havia de seguir aquestes normes.[218][219][220] El bisbe de la Seu d'Urgell, i copríncep d'Andorra, per la seva banda, s'adreçava a Madrid en castellà, cosa que ens explica que molt probablement tant ell com l'església seguiren el paper històric que sempre han seguit: suport al govern central espanyol. Tanmateix, es podria assegurar amb certesa que el bisbe sabia parlar català.[221][36]

L'art d'Andorra durant el segle XIX[modifica | modifica el codi]

El modernisme, neoclassicisme, realisme o historicisme són estils que no van penetrar al Principat d'Andorra. Durant el segle XIX el país no va experimentar cap d'aquests estils artístics. L'art del país seguia amb un estil barroc traduït en retaules que es construïen expressament per a les esglésies. Tant la pintura com l'arquitectura restaven en un estil romànic i altament religiós. A Andorra pràcticament des de la seva creació la religió catòlica sempre ha sigut la base de la vida dels seus habitants. Idees com laïcisme, protestantisme o altres mai van arrelar realment. Només serà amb l'obertura econòmica iniciada als anys 90, 80 i segle XXI que el país s'obrirà a altres idees. Així, al segle XIX només destaca un personatge, el Sr. Josep Oromí. Era un pintor català que vivia a la Seu d'Urgell i que es dedicava a pintar murals a les eslgésies del país. De les seves obres destaca els murals de l'església de St. Miquel de Meritxell, St. Joan de Sispony, St. Miquel de la Mosquera,... També fou l'autor dels murals de la capella de la Casa de la Vall, el parlament andorrà. Aquesta és una mostra ben visible de la religiositat del país, abans d'iniciar les sessions parlamentàries els consellers (diputats) pregaven a la capella construïda expressament just davant de l'hemicicle.[222][223]

El poble desaparegut del Fener[modifica | modifica el codi]

A Andorra com als altres indrets del món les inundacions, desplaçaments de terreny o activitats sismològiques no són noves. Per exemple, van haver inundacions al 1586, 1726, 1772 o al 1837. Totes dramàtiques. Però n'hi ha una que ha suscitat especialment l'interès de la premsa andorrana del segle XXI. Es tracta de la inundació i desprendiment de terreny del 1865. L'interès es deu a que el poble del Fener (Escaldes-Engordany) va enfonsar-se amb els seus habitants, muntanya avall, desapareixent per complet. Els escrits sobre l'època i que documenten precisament d'aquesta desaparició apunta la causa a l'activitat sismològica detectada a Itàlia. Del poble es tenen referències des del 1176 on se'n documenta per primera vegada a la Consòrcia del bisbe Arnau de Pereixens. El Manual Digest també en parla, com també els escrits de diverses visites pastorals a les esglésies d'Andorra l'any 1760. Hi ha igualment escrits del segle XIX amb referències a aquest poble. Però n'hi ha tres que destaquen més. El primer data del 1841-1848 quan la reina Isabel II d'Espanya envia a Andorra un comissariat especial, Don Bonofació Ulrich per a fer uns "apunts sobre les valls neutrals d'Andorra". El segon i tercer són els, potser, més importants ja que esmenten la catàstrofe de l'englutiment del poble amb pèls i senyals. Va ser el geòleg convidat pel Consell General l'any 1883 qui va relatar per primera vegada l'ocorregut. L'any 1892 un viatger català, Josen Aladen, va fer el mateix.[224][225][197]

Segle XX[modifica | modifica el codi]

El protectorat francès[modifica | modifica el codi]

Exemple d'un passaport "republicà" andorrà, mostra del clar desig dels andorrans d'autodeterminar-se.

Ja durant la Qüestió d'Andorra, tal com l'esmenta l'historiador Jordi Guillamet Anton, França es va comportar envers Andorra com si aquesta fos un protectorat. El protectorat és l'un dels dos sistemes de control triats per França durant la colonització. La nació colonitzada o bé era gestionada com un protectorat o bé depenia directament del Departament del Ministeri de les Colònies. El protectorat admetia la sobirania local, però l'obligava a tenir un governador local francès i a acceptar el dirigisme del Ministeri d'Afers Exteriors. Dit altrament, el país no era gens sobirà i França feia i desfeia com li convenia. L'altra opció era acceptar directament la intervenció francesa. Per Andorra el protectorat es va traduir amb el veguer, representant del copríncep, i el copríncep mateix. Els andorrans del segle XX s'havien de registrar a França i el passaport que se'ls concedia estava tutelat per França. És aquí quan s'han de fer matisos sobre la independència andorrana. Si gràcies als pariatges el país obté la independència, aquesta només és de facto. És a dir, els andorrans es comportaven com a tal, però en els papers Andorra depenia de dos sobirans. La constitució del 1993 atorga la sobirania al poble andorrà, per al qual cosa, a partir d'aquesta data ja es pot dir que Andorra és un país en el fet i en la legalitat. Així els coprínceps ja no interfereixen en la política del país. Tant és així que Andorra forma part de l'ONU com a país independent de França, Espanya i el bisbe. O sigui, amb la constitució del 1993 Andorra es va autodeterminar.[226][227][228][229][230] Però en aquells anys les coses no anaven d'aquesta manera. Conscients que eren una nació i no uns súbdits de l'estat francès, espanyol o del bisbe, els andorrans dels anys 30 comencen a mobilitzar-se perquè es reconegui la seva particularitat. Així el partit polític Unió Andorrana lluitava perquè es creés l'estatus de nacionalitat andorrana. De fet, en el marc de la Revolució del 1933, el Consell General es va adreçar a la Societat de Nacions perquè aquesta intervingués davant l'actuació colonialista, intervencionista i de falta de respecte dels coprínceps. França, pel seu costat, actuava mitjançant la utilització de la força cada cop que els andorrans actuaven com un estat-nació independent.[231][226][227][228][229][230] Els andorrans van sol·licitar la seva entrada a la Societat de Nacions l'any 1925 però aquesta els la va rebutjar sota el pretext que Andorra no era un dels estats "susceptibles de ser admesos", ni tenia una conjuntura territorial perquè així fos possible.[232] No cal dir que França hi tenia alguna cosa a veure. Tanmateix, potser el perill més gran per Andorra no era França però Espanya. Aquesta anava més enllà del colonialisme adoptant una actitud clarament expansionista. Dos temes claus permeten evidenciar aquest fet. Des del 1924 al 1930, Espanya i França s'esbatussen pel control postal a Andorra. Espanya s'havia instal·lat al principat "com si estigués a casa". Això formava part del seu "dret a conquesta" que també es va traduir en l'ensenyament. L'estat espanyol va voler prohibir el català a les escoles andorranes perquè considerava Andorra una part del territori i, per tant, se l'havia d'"espanyolitzar". França, que detestava aquest comportament, no dubtava a "estirar les orelles" a l'estat espanyol sempre que calia. De fet, els andorrans mateixos sol·licitaven sempre protecció a França quan Espanya adoptava aquestes actituds. No obstant, això no impedia als andorrans de lluitar perquè se'ls reconegués com un estat-nació independent. Un desig que es veia en l'actuació de tots els dies, com ara editar els seus propis segells (1880), voler manar sobre els mestres de l'escola espanyola, introduir el català a l'escola, adreçar-se a les Nacions Unides, intent de regular o crear l'estatus de nacionalitat andorrana...[233][226][227][228][229][230]

Principis de Segle XX[modifica | modifica el codi]

El principi del segle XX andorrà està marcat per l'obsessió de les carreteres. Andorra s'havia de modernitzar i les comunicacions eren l'element clau perquè això es produís. Mentre el Consell General posava tots els esforços del seu costat perquè així fos possible, la vida a Andorra era monòtona, precària, austera i encara condicionada a l'agricultura. El comerç topava amb les restriccions dels coprínceps que impedien tota mena de modernització del país. Les festes com Nadal, Reis, de sants i aniversaris, així com els rituals que marquen les etapes de la vida (batejos, casaments o funerals) eren els únics elements que trencaven la monotonia diària. L'emigració va continuar marcant les conseqüències d'aquesta economia encara en crisi. Els anys 30 acabaran amb aquesta línia i arribaran les turbulències. És llavors quan el Consell General aprova la concessió definitiva que modernitzarà Andorra i quan, paral·lelament, el país viurà al ritme dels esdeveniments exteriors: Segona República Espanyola, Guerra Civil Espanyola i Segona Guerra Mundial. Gràcies a aquests s'exigirà per primer cop el sufragi universal masculí, es veuran les primeres vagues i manifestacions, els primers partits polítics i la primera premsa andorrana. Tot això acompanyat de les repercussions, gens menyspreables, de les guerres europees.[234]

I hi hagué llum[modifica | modifica el codi]

Davant la situació generada amb l'anomenada “Qüestió d'Andorra” el Consell General va reprendre la iniciativa de terciaritzar l'economia. Però per fer-ho, calien carreteres. El Consell General no tenia diners, la situació econòmica no era favorable per als andorrans, i l'intent de donar concessions a empreses de joc perquè s'encarreguessin de construir carreteres fou un fracàs total. Així l'any 1899 el Consell General va construir la Junta Administrativa de Carreteres en el si del parlament. La intenció era construir-les amb els propis ingressos a pesar de tot. Per fer-ho calia primerament abolir definitivament el delme, ja que els diners que es gastaven els andorrans en la Mitra de la Seu d'Urgell els podia servir, i molt, de cara a la millora de les infraestructures nacionals. Aprofitant aquesta tensió entre coprínceps el 1903 finalment els delmes van quedar abolits per sempre més. A partir de llavors la junta va provar d'implantar dos tipus d'impostos, el directe i l'indirecte.[235][236][191][195][189][237][238]

Però els esforços no van ser fructífers. El parlament andorrà només va aconseguir apariar un camí de tres metres d'amplada entre Soldeu (Canillo) i el Pas de la Casa (Encamp). La junta va haver de tornar a la idea inicial de concessions. Gràcies a la segona revolució industrial la gent per primera vegada va conèixer el que és l'electricitat. Mitjançant bombetes molt primitives a la vista de la varietat que es pot trobar avui, la població va millorar notablement el modus vivendi. Endemés, l'electricitat va facilitar la mecanització de les fàbriques millorant l'engranatge capitalista. L'any 1929 el Consell General va concedir a una empresa de fabricació d'electricitat hidràulicael permís per poder produir electricitat a Andorra a canvi de construir-hi carreteres.[235][236][239][189][238]

Tanmateix, cal dir que aquesta idea no fou nova, ja que el país en gaudia des de la darreria del segle XIX a través de molins fariners i d'algunes serradores que proveïen algunes cases. Al llarg de les dues primeres dècades del segle XX, diferents societats es van interessar per l'explotació elèctrica del país, però els projectes mai van acabar de quallar. Al mateix temps es van instal·lar centrals petites com la de les Anelletes, propietat de la Tabacalera Andorrana, que donava llum a la capital i a Escaldes. També tenim un altre exemple, Nord Andorra, que proveïa a Ordino i La Massana. La concessió de 75 anys a FHASA (Forces Hidroelèctriques d'Andorra) l'any 1929, una empresa dirigida per Boussac i Llorenç Gómez, va representar finalment la sortida de la crisi econòmica. Les clàusules principals foren que es permetia a l'empresa explotar els jaciments miners durant 10 anys i les aigües del país a canvi de pagar un cànon, construir carreteres, vendre l'electricitat a preu baix als andorrans i pagar les despeses de la policia andorrana.[235][236][239][238]

L'any 1933 l'empresa va complir el tracte i va construir una carretera d'Andorra la Vella a la frontera francesa i el 1934 d'Andorra la Vella a Ordino. El país es va obrir a la fi a l'exterior. El govern de Madrid, per la seva banda, va acabar d'enllestir el treball creant una carretera de la Seu d'Urgell a la Plaça d'Andorra la Vella l'any 1913. L'electrificació del país va permetre un salt important per als andorrans del segle XX. Es van crear els primers bancs, Banc Agrícol i Comercial, la primera policia, la primera ràdio,...[235][236][191][238]

La Revolució del 1933[modifica | modifica el codi]

La construcció de la central hidroelèctrica necessitava una massa important de treballadors. L'empresa va contractar més de dos mil obrers. El Consell General, per tal de garantir l'estabilitat econòmica de les cases del país, va voler que l'empresa contractés preferentment andorrans. Però al final, bona part la mà d'obra seria espanyola, francesa, catalana o gallega. La majoria dels càrrecs tècnics, per contra, eren suïssos. Alguns van acabar per quedar-se al país, d'altres van marxar. Aquesta arribada en massa va fer necessària la creació d'un cos de policia l'any 1931, aleshores anomenat Servei d'Ordre. El mateix any de creació del cos policial, el Consell General va promulgar un edicte segons el qual els cònsols de cada parròquia havien d'establir un registre on s'hi havien d'inscriure els estrangers. És el primer intent de regular la immigració que arribava al país.[240][241]

Els obrers de la central pertanyien en la seva majoria a la Confederació Regional del Treball catalana, una filial de la CNT (el sindicat anarquista) i això consistia un perill per als “capgrossos” que seien al Consell General. No acceptaven que un estranger tingués drets laborals i no compartien totalment les idees d'Unió Andorrana, que els obrers sí que compartien com ara el sufragi universal masculí. Unió Andorrana és el partit polític que va sorgir arrel de les tendències noves que sorgien a Europa en aquella època. Parlaven de drets laborals, sobirania nacional i separació de poders. Consignes que arribaven a Andorra gràcies als emigrats de Barcelona des d'on van crear un periòdic en el qual divulgaven informació de caràcter estrictament polític. El diari criticava, i molt, la postura del Consell General en considerar-lo poc representatiu de la població. A més, a mesura que entrava immigració al país, aquesta esdevenia majoritària. El Consell General tenia aquella por infundada a la diferència, al fet que li prenguessin el país. Era lògic que ben aviat tants els joves del país com els immigrants reclamarien drets. I així va ser l'any 1933. Des de fora els emigrats andorrans van anar fent pressió fins que l'any 1933 un grup de joves andorrans van irrompre en el parlament andorrà per reclamar-hi el sufragi universal masculí. La revolta va ser molt sonada perquè van obligar el Consell General a aprovar el sufragi universal masculí a la força. Els coprínceps van reaccionar-hi en contra perquè consideraven que s'havia pres una decisió que havia vulnerat la seva cosobirania. La resposta va ser dura. El copríncep francès va desplaçar fins a Andorra els gendarmes. Això va enutjar el Consell General que va decidir portar l'assumpte a la Societat de Nacions. Aquesta no va respondre a la ingerència francesa perquè va considerar que Andorra not tenia les situacions geogràfiques per dir-se estat-nació independent. Però gràcies a la revolta es va aprovar el sufragi universal masculí.[241]

Rei Borís I, rei d'Andorra[modifica | modifica el codi]

Si s'hagués d'interpretar d'alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans només podien acatar les seves ordres, ja només quedava una única solució: substituir-los per un altre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Així va ser, però no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es deia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va néixer a la ciutat de Vílnius, avui capital de Lituània, en el si d'una petita família de la noblesa russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la Revolució Russa del 1917 va buscar asil polític al Regne Unit amb passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als Països Baixos. En aquest país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I amb el títol de Comte d'Orange, una mentida infumable però que la gent de l'època va empassar-se. Després de casar-se amb Florence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra vivia temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant amb els pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista i fins i tot com a "rei de pandereta". Però va aconseguir el suport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El suport popular va ser tan important que la mateixa bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.[242][243][244][245][246]

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en què es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perquè el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia a alçar la seva figura i construir una imatge favorable perquè després pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mitjans de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.[242][243][244][245]

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar amb 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Però el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent sota el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Després va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc després va ser expulsat a Portugal, per després ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.[245][242][247][243] Al final la monarquia andorrana de Borís primer només va durar uns escassos dies, els suficients perquè la premsa i literatura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.[248][249][250][244][245]

Andorra i les guerres europees[modifica | modifica el codi]

Andorra i la Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera Guerra Mundial

Mentre Andorra construïa carreteres, Europa es veia afectada per la Primera Guerra Mundial. Aquesta va tenir lloc entre el 28 de juliol del 1914 fins a l'11 de novembre del 1918. Va involucrar la triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia) i la triple Entente (França, Regne Unit i Rússia). L'esclat es va donar amb la visita de l'arxiduc austro-hongarès a Bòsnia l'any 1914 cosa que constituïa una provocació pels nacionalistes serbis. Precisament, un dels 6 nacionalistes destinats a assassinar l'arxiduc el va matar amb un tir. La seva dona, Sofia, també va morir per una segona bala. L'assassí, tot i ser arrestat, va aconseguir que esclatés la Gran Guerra. Aquesta podria resumir-se amb l'expressió següent, guerra contra l'imperialisme, atès que els grans imperis, com l'Alemany i Austro-hongarès, es resistien a reconèixer les nacions txeca, grega, sèrbia, romanesa,...[251]

Si se cerquen els mapes europeus d'aquest període es pot veure com els historiadors situen Andorra dins la neutralitat, al costat de països com Espanya, Suècia o Noruega. No obstant això, no es pot afirmar amb contundència si el país s’hi va implicar políticament, tot i que sí es pot afirmar que va tenir repercussions econòmiques. L’escassetat d'aliments a França i a Espanya van provocar un boom econòmic a Catalunya i, de retruc, a Andorra. L’escassetat espanyola es pot explicar per la política proteccionista que va engegar el govern del país. Segons Jordi Guillamet Antoni, responsable de la publicació "Nova Aproximació a la Història d'Andorra", un inspector de mercaderies va ser enviat al Principat per controlar els productes que sortien de la frontera catalano-andorrana. Això sí, el mateix Antoni afirma que Andorra va restar al marge del conflicte. Políticament, però, la qüestió és ambigua. Circula per internet informació que afirma que el país s’hauria unit als aliats declarant la guerra a Alemanya. Concretament, segons el creuament d'informacions entre un article del New York Times i altres fonts consultables a la xarxa, Andorra va declarar la guerra al kàiser Guillem II l'agost del 1914. Però com que ningú es va desplaçar al camp de batalla, Andorra no va ser convidada a signar la pau a la Conferència de París del 1919. Així Andorra hauria estat en guerra amb Alemanya durant 25 anys perquè l’error només va rectificar-se mitjançat un Tractat de Pau el setembre del 1939. Però l’any 2014, amb motiu del centenari de la Gran Guerra, els informatius de Ràdio i Televisió d’Andorra van demanar al periodista Agustí Mas que cerqués el paper d’Andorra en el conflicte. La falta de documentació i l’entrevista que va fer a l’historiador Pere Cavero porten a la conclusió que aquesta declaració de guerra és probablement falsa. Per a Pere Cavero, "m'estranya molt que estant en una guerra mundial, els alemanys tinguessin temps de signar la pau amb un país que l'any 43 ja controlaven, perquè estaven a la frontera, i coneixien mínimament. Una guerra amb Andorra no els traumatitzava. Penso que no és cert". Assegura que no hi ha cap document oficial que ho certifiqui. L'única referència és una carta del cònsol alemany a Marsella que pregunta al síndic de l'època sobre la qüestió: "Li demanen si és cert del que ell té constància -però no diu com- de si estan en guerra. El síndic respon en una carta dient que ha mirat a l'arxiu i no ha trobat res, i que ha parlat amb els vells del país i ningú se'n recorda que estiguessin en guerra". La recerca feta pel periodista en qüestió el va portar a cercar les cartes a diferents arxius, però diu no haver-les trobat. Sí que se sap, en canvi, segons el llibre "Els voluntaris catalans a la Gran Guerra", que tres andorrans van fer de voluntaris al conflicte bèl·lic: Valentí Naudi, Josep Estany i René Huguet. I també que un francès es va exiliar a Ordino i va treballar en la restauració de les campanes de l'església. No obstant això, es pot dir que la guerra en si no és aliena a l’Andorra de l’època políticament parlant. Abans del conflicte i mentre es desenvolupa, el país viu els escenaris tensos de la Qüestió d’Andorra que per ella mateixa forma part dels motius d’aquesta guerra.[252][253][252][254][17][255]

Andorra i la Dictadura de Primo de Rivera[modifica | modifica el codi]

El dictador Miguel Primo de Rivera.

Per Andorra la dictadura de Primo de Rivera va suposar que el país es convertís en l'estratègia de Francesc Macià per convertir Catalunya en un estat lliure, independent i republicà. Un desig que finalment va esvair-se però que ha quedat en la Història. Per preparar l'ocupació de Catalunya, l'Estat Català comptava amb voluntaris que formaven escamots clandestins que s'entrenaven a França. Però el president català també tenia un grup a Andorra, la Seu d'Urgell i Puigcerdà; que actuaven com un grup logístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l'opció d'iniciar l'ocupació des d'Andorra entrant per la Seu d'Urgell, però finalment es va decantar per Prats de Molló a Vallespir. La Seu d'Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l'opció vers Vallespir. El territori nacional va estar doncs a dos dits d'haver participat en l'alliberament català. Els primers homes enviats al Grup d'Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.[256]

En un altre ordre de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonitzador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, però que aquesta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenatge al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrid, requeia sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'època moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet amb contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" amb el qual s'imposava a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver canviat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans amb por de ser suprimit per Madrid.[257] Per exemple, l'any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l'orquestra del batalló d'Alfons XIII de la Seu d'Urgell. Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en aquest catalanisme l'"expansionisme", una aberració que només s'explica per la intolerància que es propagava a França en contra dels catalans. L'actitud espanyola continuarà sent així durant la dictadura franquista.[257][258]

Andorra i la Guerra Civil Espanyola[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segona República Espanyola

El mateix dictador, Primo de Rivera, va haver de demanar la dimissió davant la situació ja insostenible del règim. El fet d'haver donat suport al dictador va alimentar una mala imatge del monarca Alfons XIII que es va traslladar a les eleccions municipals del 31 en un plebiscit republicà. Davant la situació, es va exiliar deixant que es proclamés el mateix any la Segona República Espanyola. El govern republicà va iniciar reformes per tal de recuperar la pèssima situació del país. Va iniciar reformes agràries, separar l'església de l'estat, autoritzar el divorci, els matrimonis civils i eliminar els privilegis militars. Les reformes van ser molt difícils d'aplicar davant d'una Església i dreta, cada cop més propers de l'ambient feixista europeu, que no les acceptaven. L'oposició va desestabilitzar ràpidament el govern republicà i el 1936 esclata la Guerra Civil confrontant feixistes i republicans després de l'assassinat de José del Castillo. Dit altrament, s'enfrontaven els grisos contra els rojos. Del bàndol republicà s'hi trobaven anarquistes, independentistes catalans i bascos, l'esquerra espanyola i els sindicats. Del cantó d'extrema dreta, els falangistes, Hitler, Salazar, Mussolini i els carlins.[259]

Durant la 2a República Espanyola molts simpatitzants andorrans amb la república van utilitzar els colors de la banera andorrana en horitzontal.
Durant la República[modifica | modifica el codi]

Durant la Segona República espanyola, l'estat espanyol qüestiona el paper de copríncep del bisbe de la Seu d'Urgell, Justí Guitrat. Es va repetir la mateixa situació que durant la Revolució Francesa. Espanya no concebia que un ciutadà seu tingués la sobirania d'un altre estat. Així la premsa espanyola, però especialment catalana, van començar a criticar la figura del copríncep exclamant-se que no era possible que el poble andorrà no tingués la sobirania i que hagués d'estar-se subjecte a dos prínceps feudals. Des de Catalunya l'ambient catalanista influenciava enormement els andorrans de manera que aquests també demanaven la independència catalana i andorrana, considerant ells també que això del coprincipat era una mena de vassallatge i que el vassallatge ja no és d'aquesta època. Però tot i que la república espanyola hi estigués en contra, la seva actitud demostrava tot el contrari. És a dir, criticava el copríncep episcopal però en realitat el que volia era tenir la sobirania d'Andorra. Per tant, utilitzava el copríncep com un administratiu a qui li ordenava d'actuar en nom seu. Durant la Segona República el govern de Madrid va, de fet, promulgar a Tarongí el càrrec de delegat de la República Espanyola a Andorra. El seu objectiu era imposar la sobirania espanyola sobre Andorra.[260]

Durant la Guerra Civil[modifica | modifica el codi]

Durant la guerra civil espanyola Andorra dóna suport al camp feixista ajudant-lo a guanyar la guerra. Com s'explica aquesta situació? Doncs bé, al principi de la guerra Andorra va ser objecte d'una allau important de refugiats feixistes. Aquests es van quedar dins del país, i molts van començar a ocupar càrrecs importants. Així, institucionalment parlant el país va donar-hi suport. Entre al població, però, la cosa no va ser tan simple. Al final del conflicte l'allau de republicans va substituir els grisos. Estava clar que guanyarien el feixisme espanyol i, per tant, s'havien de protegir del que posteriorment esdevindrà una de les dictadures més fortes i repressives d'Europa. Això vol dir que a Andorra hi havia gent de tota mena. N'hi havia que van defensar els republicans, d'altres que van decantar-se per la falange espanyola. Els obrers de FHASA eren republicans, mentre que el seu director era franquista. El mateix director, Miquel Mateu, va ajudar des de Suïssa a enviar diners cap al Banc Agrícol Comercial d'Andorra per ajudar els franquistes. Es va negar a subministrar electricitat a Barcelona. El bisbe Justí Guitrat també va ajudar els grisos. Va fugir de Catalunya quan va esclatar la guerra per viure a Itàlia. Des d'allà va estar informant als franquistes sobre tot el que passava dins d'Andorra. Això li va valdre al bàndol feixista la victòria. I és que els seus delegats també treballaven per la causa falangista. La guerra va provocar misèria i per aquesta raó el Consell General va haver d'editar moneda pròpia. Era la primera vegada que una institució andorrana encunyava moneda, encara que es tingui constància que durant el segle XIX els Areny-Plandolit ho hagués intentat ja. El bàndol franquista va encetar una política de seducció cap a Andorra. Els franquistes donaven de menjar als andorrans i aquests en canvi li restaven fidels. És per aquest motiu que Andorra va rebre queviures franquistes. D'altra banda, les demandes d'avituallament dels obrers de FHASA a la república espanyola tampoc van arribar. Finalment el copríncep francès va enviar la gendarmeria per controlar les fronteres. El copríncep es va mostrar, certament, molt silenciós quant a l'ajuda espanyola, però en canvi va respondre a Andorra. La presciència del coronel de la gendarmeria Baulard no va ser acceptada per la població. El Consell General va aprovar la seva intervenció amb majoria absoluta, però des dels comuns es van fer reunions populars i el resultat que se'n va desprendre era que els andorrans no volien pas que els gendarmes vinguessin a Andorra. Així, la seva actuació es va veure com una ingerència més.[261]

Andorra i la Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco a la Guerra Civil i instaurava una dictadura de 40 anys, Europa s'apropava lentament a la Segona Guerra Mundial. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe franquista, un veguer francès pro-nazi, una França mig envaïda, una Espanya franquista, amb andorrans membres de xarxes d'evasió, d'altres que mataven jueus o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, amb un Consell General en pànic i finalment amb espionatges de totes bandes: britànics, francesos, espanyols, alemanys i americans. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular sèrie Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre Televisió de Catalunya i Andorra Televisió. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la sèrie en emfatitzar sobre les xarxes d'evasió.[262]   Els andorrans que residien a França eren objecte de rapte pels alemanys. El Consell General va enviar de seguida que va esclatar la guerra una carta a la delegació del copríncep de Perpinyà per demanar-li que, sisplau, tot al·legant els privilegis del país, cap andorrà marxés a la guerra. Però n'hi ha haver que van ser enviats als camps de concentració i treball nazis. Concretament tretze. Segurament n'hi va haver més, però la falta de documentació i el fet que els noms dels deportats estiguessin barrejats en les llistes espanyoles impedeix saber si n'hi va haver més. Però la lògica fa pensar que sí. Aquells que no aconseguien que l'administració els reglés la paperassa tenien més punts per ser deportats.[262][263] L'any 1944 després d'un discurs extraordinari en què el síndic evoca casos de raptes a Andorra, un destacament de guàrdies civils i gendarmes francesos entren al país. S'hi van quedar fins al 1945 tot i que el Consell General va demanar, molt diplomàticament, que es retiressin. El parlament volia fer front a la situació tot sol. No ho van fer i es van quedar dins al final de la guerra. Controlaven a tothom, tot havia de passar sota vigilància seva. Un cop més aquesta intervenció serà interpretada com una ingerència.[262]

El franquisme i Andorra[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Franquisme a Catalunya i Franquisme
Fotografia del dictador (1969)

L'1 d'abril del 1939 Francisco Franco aconsegueix finalment el seu propòsit de prendre el poder absolut d'Espanya declarant així una dictadura pels 40 anys següents. La idiologia del règim establia que existia una raça castellana, de parla castellana i de religió catòlica. Sota aquests principis es van perpetrar barbaritats com ara robar nens, confiscar totalment o parcialment béns i imposar sancions econòmiques per no pensar igual, afusellaments, raptes anònims, prohibició de qualsevol partit polític que no fos el del govern, llibertat d'expressió censurada, prohibició de parlar català o basc i repressió eclesiàstica. Durant la primera part de la guerra civil Andorra va ser objecte de l'arribada de refugiats més aviat de dretes i propers al règim. En la fase final Andorra acollia refugiats republicans i durant la resta, és a dir, durant el franquisme el petit país muntanyenc es va transformar en el lloc d'acollida de tots els republicans, en majoria catalans.[264][265][266][267]

Del punt de vista econòmic el franquisme va ajudar Andorra a entrar en l'era capitalista. En primer lloc perquè l'economia que es va establir a Espanya era autàrquica i a Andorra es va aprofitar aquesta situació per vendre productes principalment als catalans que es desplaçaven. Buscaven productes que no tenien perquè estaven censurats o perquè eren molt cars a Espanya. La llibertat amb la qual es podia parlar català o parlar d'afers polítics a Andorra ver fer que molts s'encantessin i van quedar-se a viure. Tots aquests van ajudar el país a créixer econòmicament i culturalment. D'altra banda, el país també va ser objecte de lloc de militància antifranquista. Els maquis van penetrar moltes vegades a Andorra fent perillar la independència del país ja que el dictador no era partidari que a Andorra s'hi acollís “gent contrària al règim”.[265][268]

Les relacions amb el dictador[modifica | modifica el codi]

Al final de la dictadura el suport al bàndol franquista entre les autoritats del país va deixar d'amagar-se. Com que havia guanyat el feixisme, totes aquelles autoritats que havien vingut d'Espanya i que eren declaradament feixistes no van amagar la seva feblesa pel règim. Franco va designar el Sr. Martínez García com a delegat del seu govern a Andorra. Era un comandant franquista que, com en altres ocasions, havia d'assegurar-se els plans annexionistes d'Espanya. Ell i el Consell Genera, que estava ja clarament influenciat pel feixisme espanyol, van intentar expulsar el coronel de la gendarmeria, fins i tot amenaçant-lo o xantatjant-lo. Els refugiats republicans que hi havia a Andorra van ser víctimes d'amenaces de mort o d'expulsió cap a Espanya. El franquisme va intentar influenciar a les eleccions del 1939 perquè hi sortís un parlament afí a la seva ideologia. El coronal de la gendarmeria va deixar per escrit que el franquisme volia implantar a Andorra una dictadura en la persona del síndic Cairat. Així, es pot afirmar que durant els primers anys de la dictadura, Andorra va restar fidel al franquisme de manera general. L'exemple més evident és que es va construir una plaça de braus a Andorra la Vella. Però a mesura que el franquisme anava perdent embranzida, el seu suport a Andorra també. L'arribada de republicans va ser força important.[261] Quan el dictador està a punt de morir-se l'ambient que es viu a Catalunya es trasllada també a Andorra. Les crítiques cap a autoritats del país properes al règim és fan cada vegada més sentir i esclaten finalment l'any 1975 amb el decret dels coprínceps sobre la immigració. És llavors quan es posa el punt final a aquesta situació i quan Andorra camina cap a la democràcia.

L'activitat dels maquis a Andorra[modifica | modifica el codi]

Coneixedor de la forta presència republicana a Andorra, el dictador va exigir algun cop l'expulsió d'aquests refugiats imposant restriccions a les mercaderies andorranes. En donar-se aquestes situacions el Consell General intentava mediar però el resultat en general era negatiu. Entre altres raons hi tenia molt a veure el propi bisbe que havia estat col·locat pel règim mateix. Els maquis (l'organització de guerrilles antifranquistes que neix a França a l'acabament de la Guerra Civil i fins al 50) van utilitzar la Val d'Aran com a estratègia per fer caure el règim. Andorra per la seva proximitat amb l'Aran també era objecte de militància maqui. En acabar-se la Segona Guerra Mundial el propi bisbe sol·licita la presència de la guàrdia civil (policia espanyola) a Andorra perquè tots aquells maquis que passessin per la frontera andorrana fossin detinguts. El propi Franco pressionava el Consell General perquè la sol·licitud fos atesa. Com que això suposava una ingerència, el Consell General va actuar controlant la frontera franco-andorrana. Servia de poc ja que aquells que arribaven a passar utilitzaven el país per amagar-hi armament o per refugiar-se. Eren força desconfiats i es refugiaven directament a la muntanya, prop de les poblacions. La negativa del parlament andorrà de deixar entrar policies franquistes al país va valdre el tancament de la frontera catalano-andorrana més d'un cop. La complexitat de la situació va portar el copríncep De Gaulle a enviar gendarmes el 1944. Pensava evitar d'aquesta manera l'entrada de guàrdies civils. Aquest cop va ser el tinent Richard qui es va encarregar d'encapçalar el destacament francès. Però lluny d'apaivagar els ànims falangistes, el bisbe va reclamar que ell també tenia dret a compartir la responsabilitat de “protegir” el país. Franco, atenent aquesta reivindicació, va enviar finalment tot seguit al destacament francès el seu propi (que passa anomenar-se guàrdia episcopal). Era evident que aquesta presència no era ben vista pel Consell General, però com que la sobirania residia en els coprínceps, el parlament no podia fer-hi gaire cosa.[268][269]

Centre d'Art d'Escaldes-Engordany on es poden veure les escultures i bona part de les obres deixades per Josep Viladomat, republicà i responsable d'esculpir el cavall de Franco de Montjuïc

L'activitat dels exiliats a Andorra[modifica | modifica el codi]

L'onada de republicans catalans que va venir a Andorra va ser molt important per al creixement econòmic i cultural d'Andorra. D'aquesta època destaquen molts noms per les seves iniciatives. Venia gent molt ben preparada amb un bagatge cultural i professional rellevant. Va ser el cas de Josep Viladomat. Era escultor i va crear grans obres que van emplenar carrers i places d'Andorra i Barcelona. Entre les quals destaca el “cavall del generalísimo" que va inaugurar el mateix dictador al Castell de Montjuïc. Republicà convençut Josep Viladomat no es va presentar la seva inauguració perquè deia "no sabia parlar bé castellà". Havia aconseguit un cotxe de luxe a bon preu que si l'hagués adquirit a Espanya. A canvi el cotxe havia d'estar-se mig any a Andorra i mig més a Espanya. En no atendre a aquest acord que va acceptar, va demanar l'ajuda de l'alcalde de Barcelona (que coneixia) perquè l'ajudés en el judici. En va sortir ben parat a canvi d'esculpir aquest cavall. Avui bona part de les seves obres es troben en el Centre d'Art d'Escaldes-Engordany, en aquella època un cinema. Juntament amb el seu fill, Francesc Viladomat, han construït un verdader imperi econòmic al país. Apassionat per l'esquí va ser el responsable d'inaugurar la primera estació a Andorra. En un viatge a Núria va apuntar-se a l'equip masculí d'esquí espanyol amb el qual aconseguirà guanyar 11 campionats de Catalunya, 11 més d'Espanya i representar l'estat espanyol en dos Jocs Olímpics d'Hivern durant els anys 50. També destaca Joan Puig i Salarich, corresponsal del Diari de Barcelona i el “Correo Catalán”. Bartomeu Rebés, per la seva banda, va contribuir obrint la primera editorial, Editorial Andorrana. Juntament amb Manuel Anglada van contribuir moltíssim a la cultura i recuperació història del país. Anglada va treballar com a professor i va contribuir a elaborar els primers estudis sobre llengua catalana a Andorra. Esteve Albert i Corp és dels exiliats més recordats. Refugiat a Andorra l'any 1955, escriptor i historiador, va crear el pessebre vivent d'Escaldes-Engordany que va transformar-se en un incentiu important per fer venir turistes al país. Tot no va ser, però, constribucions culturals. Francesc Farràs, per exemple, fou Director General de Banc Reig. Joaquim Trias i Pujol, juntament amb Antoni Vilanova, van contribuir per la seva banda a obrir la primera clínica d'Andorra. Altra gent, en canvi, va utilitzar el país per fer resistència antifranquista. És el cas d'Àlvar Pérez, independentista que va lluitar pel Front Nacional de Catalunya. Andreu Claret i Casadesús, un altre dels noms recordats, s'exilià a Andorra després d'haver col·laborat en la resistència antifranquista a França. Un cop ja a Andorra el partit Esquerra Republicana de Catalunya veu la llum. Jaume Ros i Serrà també va ser un dels polítics actius, militant d'Estat Català (la futura ERC). Col·laborador durnat la guerra en les xarxes d'evasió va exilitar-se a Andorra.[265][214][270]

Exemple d'una plaça de braus.

La Plaça de Braus d'Andorra[modifica | modifica el codi]

La tauromàquia era una manifestació (a ulls d'avui sanguínia) que a l'època gaudia de molta fama a Espanya on el dictador obligava la única televisió existent a emetre obligatòriament els festejos per fer-ne el símbol característic d'Espanya (val a dir que abans del dictador ja es practicava). A Andorra algú va tenir la brillant idea d'explotar aquest mercat i durant el franquisme a Andorra es construirà una plaça de braus per cridar el públic espanyol. El país mai ha tingut tradició tauromàquia, i encara que avui el fet sigui vist com un fet inexplicable, aleshores la qüestió no era plantejar-se si era ètic o no. Si el turista volia sang, se l'havia de concedir sang. La plaça tenia una petita capella on els protagonistes hi resaven abans d'anar a matar el toro. Per al públic francès aquell espectacle era una mostra de la "cultura ibèrica" (avui la percepció és ben diferent) i omplien ells també la plaça. De fet, i per tal d'engalonar encara més el públic francès, la plaça va ser l'escenari de concerts d'artistes francesos de l'època (avui icones a França) com ara Dalida, Gilbert Bécaud o Johnny Hallyday.[271][272][273][274][275] Amb el temps la percepció d'aquestes manifestacions s'han anat diluint i amb l'ajuda de les associacions anti-maltractament animal s'ha aconseguit que la població mateixa vegi "aquesta festa" com una matança cruel. La plaça avui està tancada, s'utilitza actualment com a búnquer i caldria situar-la davant de l'edifici administratiu del Govern d'Andorra.[273] Però, l'existència de festejos d'aquesta mena s'han continuat donant a Andorra molt després del franquisme. L'any 2013, per exemple, el grup responsable d'organitzar la festa major de la parròquia d'Encamp va tenir la idea de celebrar una correguda de braus en una plaça instal·lada per l'ocasió. Tot i la massiva participació, la idea va engendrar al país polèmica ja que legalment està prohibit maltractat animals a Andorra. El govern de l'excap de Govern, Antoni Martí, va autoritzar tot i així la manifestació. Les associacions animalistes d'Andorra, Laika i Apapma, van denunciar la situació i els partits de l'oposició van criticar durament el Comú d'Encamp. El govern, per la seva banda, va enviar el Departament d'Agricultura per controlar que no es vexés cap animal. Malgrat això, les associacions van presentar denúncia perquè segons afirmaven les imatges parlaven per elles mateixes i era, en aquest sentit, evident que s'havia vulnerat la Llei de tinença i protecció d'animals. La polèmica generada per la proposició i autorització posterior de govern va portar el Diari d'Andorra a preguntar als seus lectors si "s'ha de prohibir la celebració de vaquilles a Andorra?". El 65,6% va respondre que sí era partidari a la prohibició en contra d'un 34,4% no favorable.[276][277][278][279] La història, però, no s'acaba aquí. L'any 2011 una associació catalana animalista va presentar una col·lecta de signatures per prohibir l'exhibició d'aquestes manifestacions a Catalunya. Un cop més la proposició va generar polèmica i això va tenir repercussions a Andorra. Un grup d'empresaris andorrans van tenir la idea de tornar a obrir una plaça de toros al 2011, aquest cop a Santa Coloma, aprofitant la prohibició catalana. Deien que el projecte estava avançat i que ja es negociava amb adeptes espanyols. Segons els empresaris la intenció era explotar un negoci que genera molts diners. Tot i la iniciativa, era difícil que la plaça prosperés perquè la llei no ho permet.[280] Encara i així, l'associació animalista AnimaNaturalis denuncia que a llei andorrana de protecció animal és "laxa i ambigua" i que es feia doncs difícil denunciar la "festa taurina" que va donar-se a Encamp. El partit Verds d'Andorra i el partit Socialdemòcrata van criticar el comú d'Encamp considerant que no hi havia control sobre la Comissió de Festes i acusant-los de no atendre als desitjos de la població però a interessos propis. En aquest sentit lamentaven que "és un espectacle que no cal", l'acte "defuig de la tradició", "hi haurà patiment" i ja en les festes d'anys anteriors hi ha hagut bromes homòfobes.[281][282]

L'hotel Mirador, resistència republicana[modifica | modifica el codi]

El pare de Jordi Sasplugas té potser una rellevància cabdal al país sigui per la seva trajectòria, sigui perquè el fill projectava pel·lícules que eren cesurades a Espanya. Nascut a Encamp, va créixer a l'Hotel Mirador que era el lloc de trobada dels militants republicans a Andorra la Vella. Va desenvolupar ràpidament gust pel cinema quan va anar a estudiar a Tolosa. Tornant crea el Cineclub Andorra que projectava pel·lícules a l'Andor Centre, avui Centre Cultural la Llacuna. Les sessions eren un reclam per a molts catalans amants del cine que aprofitaran la llibertat del país per quedar-s'hi o fer-hi militància. Manel Esteve, crític i director de cinema, el va conèixer en dites projeccions. Un cop acabada la dictadura en Jordi va dedicar-se a la còpia i distribució de pel·lícules. Això el va conduir a ser convidat a formar part de l'equip creació de TV3, la televisió nacional pública de Catalunya. És a aquest senyor que els catalans deuen el seu imaginari televisiu. Va treballar al costat de Jaume Ferrús, aleshores director de la televisió pública catalana. En Jordi també va ser responsable de les primeres multisales barcelonines i delegat de Turner a Espanya. Va crear el primer festival de cinema al país, el Festival de Cinema de Muntanya d'Andorra, i el van escollir com un dels primers membres del Consell de l'Audiovisual andorrà.[283]

Persecució a la llengua nacional d'Andorra[modifica | modifica el codi]

"Si ets espanyol parla espanyol", Catalunya, 1940. Retrat del dictador Francisco Franco que va fer de Ràdio Andorra una emissora falangista on el català estava vetat.
Article principal: Persecució del català

La repressió de la dictadura franquista sovint és vista des del vessant més cruel, la dels assassinats impunes, les desaparicions inexplicades o les tortures arbitràries. La repressió i persecució de la dictadura van tenir, però, formes més subtils d'influència política. La censura va entrar en tots els aspectes de la vida diària i, evidentment, en la llengua, en els llibres de text destinats a l'ensenyament, en les publicacions i en la radiodifusió. Tot estava sota el control del censor, de les institucions del règim i afins a la Falange. La llengua catalana, que era l'oficial juntament amb el castellà a Catalunya, va quedar fora del Parlament català, de l'administració, l'escola i la universitat. Se'n va prohibir l'ús públic i va ser consignada a la vida familiar, amb la qual cosa va quedar relegada a una situació de diglòssia, és a dir, en què predominava el castellà per sobre del català. El català va ser ofegat i amagat i el seu ús públic, menyspreat amb escarni. El territori va quedar cobert de cartells i consignes on es podia llegir «Si eres español, habla español», «Si eres español, habla el idioma del imperio» (si ets espanyol, parla espanyol; si ets espanyol, parla l'idioma de l'imperi). Al ciutadà que en un espai públic se'l sentia parlar en català li eren adreçades frases del tipus «Hable usted en cristiano» o «A ver cuándo deja de ladrar» (parli'm en cristià; vejam quan deixa de bordar). També es podien llegir rètols públics amb sentències ofensives com «Prohibido escupir y hablar en catalán» (està prohibit escopir i parlar català).[284][285]

Aquesta situació no es va viure a Andorra però les notícies sobre allò que passava a Catalunya sí que arribaven. Els catalans que venien de Catalunya quedaven més que sorpresos quan veien que a Andorra es retolava en català i que al carrer la llengua era utilitzada sense por. A Andorra el català hi era habitual i el parlava pràcticament tota la població. Un percentatge molt inferior parlava francès. Amb l'arribada de la dictadura la llengua trontolla, no obstant això. Les relacions que el Consell General mantenia amb el bisbe i Madrid havien de ser curosament preparades. El parlament, per exemple, s'adreçava al bisbe en castellà. L'arribada de gent vinguda d'Espanya va provocar que la presència del català als carrers comencés a minvar ja que el rentat que venia d'Espanya era tan gran que la població no tenia ganes d'aprendre la llengua pròpia d'Andorra. El català va començar a conviure-hi amb una posició d'inferioritat. A les escoles espanyols d'Andorra es va canviar tot el personal per garantir que només s'hi ensenyés en castellà. És molt probable que els andorrans canviessin de llengua per vergonya ja que des d'Espanya venia el missatge que parlar català era lleig. D'altra banda, de seguida que Ràdio Andorra va passar a mans franquistes en acabar la Segona Guerra Mundial l'emissora deixa d'emetre en català. Des dels principis de la seva emissió que Ràdio Andorra va tenir problemes per emetre en català, malgrat estar situada en el seu propi país. Les autoritats franquistes es van mostrar preocupades pel fet que Ràdio Andorra emetés en català. Trémoulet va haver d'adreçar-s'hi garantint-los que això no passaria i que s'emetria en castellà. Això mateix va passar fins que el veguer francès va ordenar que també s'havia d'emetre en francès. Sortint de la guerra l'emissora va acomiadar bona part del personal francès per contractar falangistes. Els serveis d'espionatge americans consideraven la ràdio clarament francofalangista i perillosa. Amb el final de la dictadura franquista els andorrans prendran mesures protectores envers el català.[286][262][261][287][17][288]

Si la immigració espanyola no volia fer esforços, la francesa tampoc. França la situació no era gens millor i això afegit al fet que per als francesos Andorra era un protectorat, s'entenia doncs l'animadversió envers la llengua del país. La Primera Guerra Mundial va contribuir a aniquilar finalment totes les llengües del país llevat del francès. La premsa francesa, en l'òptica propagandística d'aquell moment, realçava l'imaginari d'una nació única de parla francesa. L'arribada de la Segona Guerra Mundial va consolidar aquesta situació. Durant els anys següents, l'escola i el carrer es tronaran agressius cap al català i finalment aquesta llengua desapareixerà pràcticament del panorama francès. La prova més evident d'això és Ràdio Andorra. L'emissora andorrana aconseguia rècords d'audiència al sud de França tot i emetre en català, castellà, francès i fins i tot en alguna ocasió en neerlandès. Prova doncs de que França entenia el català. Avui Ràdio Occitània que emet en occità, català i francès, no aconsegueix ni de bon tros les audiències rècord de Ràdio Andorra. L'occità està reduït a l'escola, d'igual manera que el català. Avui dia de fet són llengües catalogades a França com a regionals i a l'escola són optatives. Conviuen amb les llengües que l'estat francès defineix com a "estrangeres vivies" (ex.: l'alemany, el portuguès o l'italià). És l'exemple clar d'una discriminació més subtil. Per entendre-ho caldria preguntar-se sobre si és adequat titlla el català de regional quan no ho és a Andorra o Catalunya. En aquest sentit caldria preguntar-se per què el portuguès no és titllat de regional i el català sí, si Andorra és un país com Portugal. I en la mateixa línia caldria preguntar-se doncs si el francès és un idioma regional al Canadà. Un francès respondria probablement que no.[289][290][291][292][293][288][294][286]

Els 50 i 60, vers l'economia capitalista[modifica | modifica el codi]

El món del final de la Segona Guerra Mundial no té res a veure amb l'anterior. Europa, i de retruc la resta del globus assisteixen progressivament a un escenari bipolar. D'una banda està l'Europa capitalista recolzada pels americans. De l'altra està l'Europa comunista recolzada per la URSS.[295] Andorra per la seva situació geogràfica va quedar dins del bloc capitalista i, per tant, el país va viure les transformacions pròpies d'una societat que camina vers el capitalisme i la posterior globalització. La guerra va engendrar la prohibició de fites democràtiques abans aconseguides com a conseqüència del gir a la dreta a Europa. Així el sufragi universal masculí va ser prohibit obligant a tornar al sistema anterior de la Nova Reforma. Els 50 i els 60 es transformen doncs en els anys de la lluita per recuperar aquests drets, per tenir drets laborals, però també en el segle del "turisme de massa". Si per als Estats Units els anys 50 i 60 són els anys del "somni americà", per Andorra els anys 50 i 60 també són els anys del "somni andorrà". Es podria dir que el país va passar en l'espai de 30 anys a una economia preindustrial a una de postindustrial. Si quan es va reunificar Alemanya es va parlar del "miracle alemany" no és gens exagerat qualificar la situació d'Andorra com a "miracle andorrà". A partir d'aleshores el país ha anat evolucionat al ritme del món, mai en paral·lel o en diferit com sí passava abans. Tant és així que Andorra ha assolit un PIB per càpita i una esperança de vida superior als països més estàndards de l'economia actual.[268][296][17][297][298]

El turisme de masses i el model desfiscalitzat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Edat d'or del capitalisme

L'obertura andorrana a l'economia capitalista es va traduir en dos eixos. En primer lloc el turisme de massa (neu i compres) i en segon lloc en l'anomenat paradís fiscal, és a dir, en la desfiscalització del país. Si en un primer moment la societat civil va ser l'encarregada de portar a terme les iniciatives per dinamitzar l'economia del país, a partir dels 60 és l'administració pública qui pren el relleu encara que de manera maldestre. Aprofitant el boom econòmic francès, conegut en aquest país com a "Trenta Glorioses" ja que foren 30 anys d'or per al capitalisme, el país va viure fenòmens com la immigració massiva, el turisme massiu, el baby boom, la cultura de massa o la idolatració als bens de consum massiu, com ara les rentadores, l'automòbil i poquet a poquet la televisió. En l'espai de 30 anys Andorra va viure una revolució demogràfica, urbana, sanitària, cultural, del transport, migratòria, administrativa i banquera espectacular. Dit d'una altra manera, Andorra va viure el boom capitalista i la revolució industrial al mateix temps. Va ser una autèntica explosió. El país va servir de pont entre un veí del nord dinàmic (boom econòmic degut a l'ajuda americana mitjançant el Pla Marshall que empeny el país a una economia capitalista) i un veí del sud autàrquic (la dictadura franquista es tradueix en un tancament econòmic fent del país un estat altament rural i poc industrialitzat). El turista buscava a Andorra productes que o bé no tenia (en el cas dels catalans o espanyols), o bé tenia però amb preus molt elevats (en el cas dels francesos). Andorra esdevé així doncs el supermercat d'Europa del sud i nord-oest, mentre paral·lelament creix el sector financer que aprofita la desfiscalització per especular i fer venir fortunes.[268][296][17]

La fase transitòria[modifica | modifica el codi]

Els primers passos cap al boom capitalista daten dels anys 30. Durant la guerra el país s'equipa i busca atractius per fer venir gent, independentment de les conseqüències que es deriven dels conflictes exteriors. D'aquesta recerca en surten tres, l'esquí, el paradís fiscal i les compres. Els turistes que s'atansen al país s'anomenen doncs de transició ja que el país està en plena transició vers la "massa de turisme" desitjada. En aquesta primera fase destaquen diversos projectes que aprofiten tres condicions, la manca d'aliment a Espanya, la manca de fiscalitat a Andorra i la contínua proposició de productes nous. Xavier de Plandolit és el responsable del primer projecte. L'any 1933 decideix obrir el primer Museu de Ciències Naturals del país a Ordino muntant un hotel annex per fer venir visitants. L'objectiu era trobar atractius i el museu n'era un. Va fer-ne promoció a la seva revista, Andora Agrícola, però l'esclat de la Guerra Civil Espanyola va estancar el projecte.[268][296][17]

Evolució del boom econòmic d'Andorra vers una economia capitalista des dels anys 50 al principi del segle XX.[299]

Un altre projecte prematur el tenim en l'Avinguda Meritxell que esdevé cap als anys 70 fins als 90 i més enllà en l'eix comercial més important del país (conjuntament amb l'Avinguda Meritxell avui unides). La iniciativa vingué de Cultural Andorrana, un grup de pares benedictins de Montserrat que van començar el projecte urbanístic construint l'Hostal Valira i l'edifici del col·legi Meritxell. Automàticament van florir les propostes i poc a poc es van anar construint al voltant d'aquests dos edificis comerços, teatres, cinemes, cafès,... com ara el Casino Gran Hotel Andorra (1929). El creixement fou tan espectacular que les construccions d'Escaldes es va unir a les d'Andorra la Vella. Com a conseqüència el poble mateix va iniciar un procés que portaria Escaldes-Engordany a separar-se de la parròquia d'Andorra la Vella formant-se com a parròquia individual.[268][296][17]

En paral·lel es va desenvolupar el projecte de paradís fiscal amb l'arribada dels primers bancs. L'any 1930 es va fundar el Banc Agrícol i Comercial d'Andorra (BACA, SA) que havia de servir de font de diners per la construcció de FHASA. Els conflictes, però, la van fer decantar cap a altres usos com ara fer passar diners d'un bàndol a l'altre. S'ha de dir que l'arribada del banc fou molt important ja que fins llavors els andorrans havien de desplaçar-se a la Seu d'Urgell, que era el mercat natural més proper. Tot i així el banc va adonar-se ben aviat que no aconseguiria suportar els costos de FHASA, malgrat haver rebut per part del Consell General l'exclusiva d'explotació a Andorra. És d'aquesta manera que s'instal·len altres bancs com ara Crèdit Andorrà (1949 i encara dempeus) o la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Tots dos havien d'abonar 5% de les operacions al Consell General per garantir la clàusula d'exclusiva de Banc Agrícol Comercial. Gràcies a l'abolició d'aquesta exclusiva l'any 1951 el país es transforma d'un dia per l'altre en seu bancària: obre les portes La Caixa (el primer banc estranger, en aquest cas català), Banca Reig (que es fusiona amb Banc Agrícol i finalment avui ha esdevingut AndBanc), Banca Mora (avui MoraBanc, abans BIBM), Banca Cassany o SOBANCA, etc. Aquesta allau devia haver provocat pànic en els despatxos del copríncep francès i és per això que l'any 1957 els coprínceps prohibeixen l'establiment de noves entitats bancàries. L'any següent els bancs existents s'agrupen en l'Agrupació de Bancs i Banquers. El 1968 SOBANCA fa fallida i la resta de bancs n'assumeixen el dèficit a canvi de tenir l'oligopoli bancari, és a dir, controlar el sector i no deixar establir cap més banc a Andorra. L'acord el van passar amb el Consell General i aquesta situació perdurarà fins al principi del segle XXI. El fet de no haver de pagar impostos (en realitat existien impostos per les persones físiques i jurídiques però el percentatge és pràcticament ridícul) va posar directament Andorra dins de la llista de paradisos fiscals i el país va viure així durant la resta del segle XX.[268][296][17]

L'esquí també fou un projecte precoç. Aquest es transformarà en la base de l'economia andorrana del segle XX i principis del XXI. L'any 1932 es funda per primera vegada l'Esquí Club Andorra però l'activitat es va deixar. Àlvar Menéndez, enginyer de FHASA, fou un dels impulsors de l'esquí al país. Juntament amb Manel Cerquerda i Miuqel Baró van fundar l'Esquí Club Envalira l'any 1945 fent que es reprengués l'activitat a l'Esquí Club Andorra. El ciclisme també va ser utilitzat com a atractiu turístic. L'any 1931 Andorra va ser l'escenari de la Volta a Catalunya donant pas als esdeveniments posteriors com el Tour de França o la Vuelta de España. En conseqüència, el fubtol va començar a trobar els primers adeptes. L'any 1945, per exemple, el pare Enric Graner de Montserrat va crear el Fútbol Club Andorra, una de les primeres entitats esportives del país. Amb tot la construcció d'hotels no va parar.[268][296][17]

Edifici Crèdit Centre, seu social del banc Crèdit Andorrà.

L'arrencada[modifica | modifica el codi]

La següent fase, que correspon als anys 50 i 60, té vuit protagonistes. Són les vuit persones que van contribuir al boom econòmic i totes es mereixen un lloc destacat. Es tracta de Josep Viladomat, pare de Francesc Viladomat. Els dos van ser els principals impulsors de l'esquí a Andorra. Certament les primeres esquiades van tenir lloc durant els anys 30, però és gràcies al prestigi i empeny de Francesc Viladomat que es van inaugurar les primeres estacions d'esquí i situar el país al llarg del temps en la primera destinació d'esquí alpí als Pirineus i de les 5 primeres d'Europa. Josep Fontbernat, per la seva banda, fou el principal impulsor del cor cantó d'Andorra. Esteve Albert fou el creador del Pessebre Vivint d'Escaldes, que es va convertir en un important focus d'atracció turística. Bonaventura Armengol, conseller general, més conegut com a mestre de l'Orelleta, va ser el primer en iniciar el moviment cultural andorrà que acabarà creant la Junta de Cultura del Consell General. Manel Anglada fou el principal estudiós que inicià els primers estudis sobre la llengua del país a Andorra. Bartomeu Rebés, per la seva banda, estigué en la creació de l'Institut d'Estudis Musicals i la primera editorial andorrana del mateix nom. Gil Torres fou el primer en crear una associació d'automobilistes, seguit de Rossend Marsol Sicoris, pioner del periodisme al país.[268][296][17]

L'altra protagonista és el Consell General mateix que inaugura l'any 1951 el Sindicat d'Iniciativa que tenia com a objectiu principal promoure el país a l'exterior i posar totes les condicions necessàries perquè el turisme de massa fos una realitat. D'aquesta iniciativa en va sorgir una altra, Unió Pro-Turisme d'Escaldes-Engordany, també encarregada de la promoció turística del país. Atès la quantitat important de canvis que va viure el país, es llisten a continuació els principals fets marcants:[268][296][17]

  • 1936, creació de la Loteria Nacional d'Andorra
  • 1940, el Consell General posa en funcionament el primer Servei Telefònic
  • 1945, creació del Futbol Club Andorra
  • 1947, creació de l'Agrupació Sardanista Andorrana
  • 1954, creació de l'Automòbil Club d'Andorra per inicitiva de Gil Torres
  • 1955, la primera Societat de Caça i Pesca
  • 1961, creació del Cercle de les Arts i les Lletres
  • 1961, primera Associació Fotogràfica de Cine Amateur
  • 1962, la primera associació hotelera, Unió Hotelera, creada per gestionar l'increment espectacular de tursites
  • 1962, el primer Club de Rugbi d'Andorra (que posteriorment triarà l'isard, símbol d'Andorra)
  • 1968, creació del Moto Club d'Andorra
  • primers cursos Internacionals Superiors d'Extensió Cultural que desenboquen en la creació d'Andorra, la primera revista publicada l'any 1956
  • els primers campaments d'estiu
  • 1961, reorganització per part del parlament del servei de bombers
  • 1961, s'inaugura una Plaça de Braus a Andorra la Vella com a incentiu turístic (principalment espanyols ja que Franco en va fer element obligatori de la nació)
  • 1962, el síndic Francesc Escudé inaugura una nova central de telèfons
  • 1964, s'inaugura l'estació d'esquí de Soldeu (Canillo)
  • 1965, l'esquí és declarat esport nacional d'Andorra
  • 1970, creació del Cine Club d'Andorra gràcies a Jordi Sasplugas
  • 1970, es rebaixa l'edat per a votar a 21 anys

Un creixement descontrolat[modifica | modifica el codi]

Un creixement com aquell que va viure Andorra durant els 50 i 60 implicava obligatòriament una planificació, una projecció i unes previsions de futur. Tant l'administració com la societat civil van posar-ho tot perquè la sortida de la crisi fos un èxit però sense una verdadera planificació. L'auge urbanístic va ser potser massa gros i tot va créixer de manera desproporcionada i, en cert sentit, una mica caòticament. L'impacte mediambiental fou negatiu i importantíssim. Per entendre millor de què estem parlant, cal traslladar-se al 1982. Els aiguats que van tenir lloc s'haguessin pogut gestionar molt millor i haver causat molts menys destrosses si en les dècades anteriors hi hagués hagut una bona planificació.[268][296]

Una de les primeres conseqüències visibles va donar-se en l'àmbit de l'habitatge. La parròquia d'Andorra la Vella es va convertir en el lloc d'establiment de la majoria de les empreses andorranes. L'administració també s'hi va instal·lar i això va fer que una bona part dels llocs de treball quedessin concentrats a la capital donant a les altres parròquies una funció de dormitori. Aquesta situació trencava l'equilibri existent anteriorment i sobretot feia que les altres parròquies s'empobrissin a diferència de la capital que creixia imparablement.[268]

En l'àmbit de la construcció l'impacte mediambiental va ser molt negatiu. La legislació era escassa i bàsicament regulava només l'alçada dels edificis (1956). No hi va haver unificació de criteris a l'hora de construir. La majoria dels edificis d'aquesta època no estan integrats al paisatge. L'administració va estar doncs molt absent. La urbanització es va fer principalment al fons de les valls, on el terreny és més pla. Però també és al fons de les valls on es troben les millors terres per al cultiu. Com a conseqüència el sector primari va caure en decadència i des d'aleshores mai ha recuperat. Avui dia aquest sentor només representa un 14% del PIB i segueix existint perquè existeixen subvencions. L'únic producte que es cultiva és el tabac i només perquè és considerat com a simbologia característica d'Andorra. El paisatge natural n'ha quedat malmès. L'arribada massiva de vehicles també va contribuir a contaminar l'aire, l'aigua i altres recursos del país. Aquesta contaminació venia agreujada per les cues interminables dels cotxes dels turistes que, a falta de tenir una xarxa viària ben planificada, s'acumulava al fons de la vall. Un panorama, d'altra banda, poc atractiu per al turista mateix.[268][300]

En l'àmbit econòmic, Andorra no tenia moneda pròpia i, per tant, el Consell General no podia incidir en la massa monetària del país, element important ja que a partir del 1951 una allau de bancs es van instal·lar al país. A la llarga, però, mai es plantejarà tenir moneda pròpia ja que es considerarà aquest fet com un atractiu més (així els espanyols, catalans o francesos no cal que bescanviïn res abans de marxar de vacances). El sistema escollit, a més, obligava el país a importar productes massivament per després vendre'ls, cosa que provoca un desequilibri en la balança importacions/exportacions. Aquesta qüestió afegida a la monetària fa que Andorra sigui dependent de l'economia dels països veïns. La prova més evident és que el comerç andorrà es dirigeix immediatament als turistes i no al mercat intern.[268]

L'administració va provar d'adaptar-se i mirar d'incentivar encara més el boom econòmic. Amb ulls d'avui la seva actuació era clarament criticable ja que, comptades alguns decrets regulatoris, es pot dir que l'administració va brillar per la seva absència. En l'àmbit de les relacions laborals, per exemple, no va fer pràcticament res. S'ha d'entendre però que l'administració era petita i que a més estava molt estancada en els segles anteriors, mai havia viscut una revolució industrial, s'havia quedat estancada a l'Andorra de la Nova Reforma. Es limitava per tant a protegir la sobirania del país. Però per primer cop va començar a moure fitxa i a involucrar-se en la nova economia del país i això, un cop més, va anar cap a la confrontació amb els coprínceps. A la dècada següent aquesta confrontació arriba al seu final perquè els propis andorrans entenen que necessiten deixar de ser un protectorat per passar a ser un país. És llavors quan l'administració pren un paper molt actiu. Abans, però, repassem les mesures preses durant aquest boom econòmic.[268][296][17]

L'any 1950, per exemple, el Consell General va crear el Patronat Nacional de Turisme amb el qual pretenia ajudar la iniciativa privada perquè el turisme massiu fos una realitat. Estava presidit per Bonaventura Armengol i tan sols un any després es va decidir convertir la iniciativa en Sindicat d'Iniciativa, reprenent d'aquesta manera el nom del sindicat creat l'any 1925. Van ser els responsables de difondre publicitat als països veïns i d'erigir-se com el principal impulsor del turisme. Les autoritats del país van encarregar-se de l'enquitrament de les carreteres existents, de l'ampliació de la xarxa viària i de mantenir el port d'Envalira obert tot l'any en vista d'explotar el turisme d'esquí. L'any 1940 el parlament regula també sobre les societats i el 1952 mitjançant una ordenació es va començar a demanar impostos sobre els productes venuts. La sanitat va venir a càrrec del sector privat. L'any 1941, i a proposta del doctor Nequi avui altament conegut al país, el doctor Joaquim Trias es va traslladar a Andorra i va constituir una petita clínica a la casa Guillemó. En morir el sr. Nequir, el doctor Vilanova, gendre de Joaquim Trias, va prendre el relleu com a metge en cap i va inaugurar la clínica Vilanova l'any 1956. Paral·lelament, el Consell General va reorganitzar el Servei de Bombers i va començar a gestionar el problema de la brossa.[268][296]

La Seguretat Social Andorrana[modifica | modifica el codi]

Deia el filòsof francès Ernest Renan que què és la nació italiana i alemanya sinó una barreja de tots. I certament els països es construeixen amb immigrants. Andorra no defuig a aquesta regla. La mà d'obra va ser la primera demanda del sector privat quan es va donar el boom econòmic i aquesta va respondre. L'allau d'immigrants va ser espectacular, el país va passar de 5000 habitants a més 60 000 en l'espai d'un escassos anys. La població de nacionalitat andorrana va passar de representar el 70% de la població a ser-ne només el 30%. França, per exemple, un país que sempre s'ha qualificat tradicionalment com un país acollidor d'immigració no arriba ni ha arribat mai a aquestes xifres (el percentatge d'immigrants a França és del 15% al 2014). Aquests percentatges només són assolits per petits països com Mònaco, San Marino o Liechtenstein. El Luxemburg per exemple tenia un 45,3% de població immigrant l'any 2014. És evident doncs que Andorra és verdaderament un país d'acollida, però també és evident que algú havia de gestionar aquests nouvinguts. L'administració es va mostrar molt reaccionària en un primer moment davant l'onada immigrant.[268][296][17][301][302][303]

Evolució demogràfica
1950 1960 1970 1980 1990 2005 2010
6.176 8.392 19.545 35.460 54.507 78.549 85.015
Font: Departament d'Estadística d'Andorra[304]

El país mancava de lleis. El personal no tenia condicions de treball. Se'ls feia treballar fins a hores passades de la nit, sense dies de descans i amb un salari ridícul a vista de l'esforç humà que aportaven. Unir-se a un sindicat o protestar estava molt mal vist i els que ho feien quedaven marcats. A Ràdio Andorra, per exemple, es va contractar mà d'obra clandestina per construir l'edifici. Els andorrans excloïen els nou vinguts. Una persona de nacionalitat altra que andorrana que es prestava a protestar podia rebre respostes com "són andorrans i tu espanyol acabat d'arribar". Es podia resumir la situació així, "a callar i a treballar". No hi havia cap mena de cobertura sanitària, només una mísera cobertura de tercers. És d'entendre doncs que durant la Revolució del 1933 els treballadors de FHASA haguessin protagonitzat la revolta. Els primers sindicats del país es van ajudar de l'onada anarquista catalana del segle XX per reclamar drets laborals. A més, l'administració andorrana no va posar gaire de la seva part per integrar i garantir la cohesió social.[268][296][17][288]

Així el Consell General es va apressar a regular l'accés a la nacionalitat andorrana quan va veure l'allau d'immigrants. Per a ell calia evitar una presència "massa gran" d'immigrants. L'any 1941 doncs va crear, mitjançant un decret permanent, la figura de l'"andorrà de primera generació". Dit d'una altra manera, es concedeix la nacionalitat andorrana als nascuts a Andorra de pares estrangers, però no poden gaudir de cap dret polític, ni el de poder ser elegit. A més, per aconseguir la nacionalitat s'havia d'estar casat amb una pubilla, tenir tres anys al país i renunciar a la nacionalitat d'origen. Era clarament una mesura d'exclusió però que responia perfectament a una administració estancada en el passat. D'igual manera que amb l'economia, l'administració també va respondre amb una actitud arcaica davant de la immigració. Una altra mesura representativa d'aquesta mentalitat, la tenim l'any 1953. Mitjançant un acord el Consell General va establir que els estrangers no podien adquirir terrenys. Tampoc se'ls concedia l'autorització de construir edificis si no tenien el consentiment previ del mateix parlament. Quan el copríncep francès De Gaulle va visitar Andorra quasi 700 anys després dels pariatges la primera cosa que va fer va ser advertir als andorrans que el que no podia fer el país era tancar-se en les seves tradicions i utiitzar els immigrants. Apel·lava a oblidar el dret de sang, que només havia causat guerres, per acollir-se al dret de sòl i obrir la porta de la nacionalitat als estrangers. De Gaulle era totalment contrari al parlament establert en aquell moment. És per això que va revocar-lo per tornar a instaurar el sufragi universal masculí. Els dos coprínceps van ser els qui van parlar i molt de la necessitat de tenir una seguretat social andorrana. Per a ells era un error no tenir-la.[268][296][17]

La llengua del país va ser la que en va sortir més mal parada. L'immigrant va passar a viure amb l'immigrant i a no sentir la necessitat de parlar la llengua pròpia del país, conèixer la cultura andorrana, la història del país. Al cap i a la fi les actituds de l'administració no l'encoratjaven a fer-ho. A això s'afegia el fet que molts immigrants eren espanyols i aquests venien d'una dictadura que els negava el dret de parlar català, gallec o basc. La voluntat doncs de parlar la llengua del país era pràcticament o totalment nul·la. Amb tot, la població andorrana va convertir-se en una autèntica poliglota. La majoria (més del 80%) esdevé bilingüe o poliglot (60%).[268][296][17]

No obstant això, el Consell General va començar a operar canvis. Arran de la visita del copríncep el Consell General va aprovar per primer cop el primer codi de relacions laborals. Va seguir la primera mesura per intentar promoure la convivència i integració entre andorrans i residents. L'any 1966 el Consell General va decidir de l'obligatorietat d'utilitzar el català en l'administració i erigir el català i la cultura del país com a elements d'integració. L'any 1968 entra finalment en vigor la Llei de Seguretat Social que crea la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS). La llei va ser adoptada per prestigi, més que per donar cabuda als drets socials de què ha de gaudir qualsevol persona. El patronat va reaccionar-hi en contra perquè, segons explica Càndid Riba, consellera general de l'època, "havien de pagar als treballadors". Hi va haver gent que va voler fer veure que la llei era una manera per al Consell General d'enriquir-se. Es van haver de fer reunions a totes les parròquies per explicar què era la cobertura social. L'objectiu era fer entendre desbancar aquells que acusaven l'administració de voler aprofitar-se mitjançant la Llei de la CASS. La xiulada del patronat va ser molt important, "feien sortir els obrers" a protestar en contra d'una llei que els beneficiava a ells. Els parlamentaris tampoc van donar gaire exemple, cosa que fa ser força negatiu per fer acceptar la nova llei. Un cop entrada la llei hi va haver patrons que van pagar més als seus treballadors si no s'asseguraven, però callaven a canvi. Els immigrants eren totalment exclosos, la llei o en qualsevol cas el patronat és comportava seriosament amb les condicions laborals d'un andorrà. L'immigrant en canvi era molt mal tractat i exclòs. L'administració andorrana es va beneficiar de la col·laboració tècnica francesa per crear la Seguretat Social Andorrana. Aquesta col·laboració s'explica novament per la visita del copríncep Charles De Gaulle a Andorra l'any 1967. L'advertència va ser la que va impulsar la CASS. Concretament el copríncep va advertir que "l'afecte a la tradició no és per si sol suficient per a la vida d'una població, ho sabeu bé" continuava "en primer lloc, pel que fa a la vostra població en ella mateixa, ja no pot estar únicament limitada als andorrans de soca-rel, l'heu d'estendre, de mica en mica, integrant-hi les generacions que neixen i que creixen al vostre sòl" deixant així clar que la política havia d'acollir els nouvinguts integrant-los i donant-los condicions. Així, l'any 1971 es construeix la clínica Verge de Meritxell que és el primer centre sanitari públic del país.[268][296][17][305][306]

En l'actualitat, però, la qüestió de la immigració i dels drets laborals segueix estant en el focus de l'actualitat. El llarg temps per poder gaudir de la nacionalitat andorrana, les poques garanties legals que existeix al país per tal de protegir el treballador de l'abús patronal i la manca d'un sindicat que tingui realment capacitat en el marc legal per moure's fa d'Andorra un dels països més hostils per treballar. Per exemple a Andorra no cal tenir un contracte per escrit per poder treballar i l'any 2014 el dret a vaga encara no estava regulat i l'ONU va haver d'avisar el govern del país en relació a aquest aspecte. Els sindicats argumenten que el codi laboral no dóna garantia al treballador de no tenir represàlies empresarials posteriors al seu dret a vaga. A més, al país el dia del treballador i el dia de la constitució es treballa. Segueix doncs sent un repte per als polítics andorrans del segle XXI millorar aquesta situació. Faltaria, però, que hi hagi també voluntat política. Prova d'això les reiterades demandes de regulació del dret a vaga. I també la retallada en la seguretat social pública que va realitzar el govern al 2014. La ministra de Benestar i Salut es va negar a qualificar les retallades pel que són, retallades. De fet, aquestes retallades i les sumades al sector públic van fer que els sindicats del sector públic haguessin previst manifestar-se de nit. Era un clar signe de protesta, atès que no es pot fer vaga perquè durant el dia s'ha de treballar obligatòriament, doncs es va voler fer-la de nit. El cap de Govern Antoni Martí va advertir que "s'havien de respectar les llibertats" dels que no volguessin fer vaga. Però en un comunicat fet públic pel sindicat de treballadors de justícia es feia saber que s'havia interposat una queixa contra el Govern i el Consell General per haver vulnerat el "dret fonamental a llibertat sindical" en el marc de la "reforma" de les pensions públiques.[307][308][309][310][311][312][313][314][315][316][317][318]

La visita del copríncep De Gaulle (1967)[modifica | modifica el codi]

Fotografia del copríncep, general i president Charles de Gaulle.

A partir del moment en què el títol de copríncep francès passa a mans del rei de França, aquest no tornarà a visitar mai més Andorra. Charles De Gaulle va transformar-se en el primer copríncep francès a fer-ho novament, pràcticament 700 anys després dels pariatges. En la seva visita va pronunciar dos discursos, un primer a la Casa de la Vall i un segon a la Plaça Príncep Benlloch (nom d'un copríncep episcopal), és a dir, l'un adreçat als polítics i l'altre a la nació. Els dos discursos junts són importantíssims per entendre la voluntat d'aquest president. No és ingènua la visita de copríncep De Gaulle al Quebec l'any 1967. Hi va pronunciar quatre paraules que ho signifiquen tot: vive le Québec libre ! (visca el Quebec lluire!).[319][320][321]

De Gaulle va voler posar èmfasi en la fidelitat dels andorrans a tot allò que conforma la seva pròpia identitat. Deia que la nació havia restat fidel "a la vostra llengua, a la vostra religió, a les vostres tradicions". Reconeixia per tant tots aquells elements que conformen la nació andorrana, però advertia. Deia als andorrans que, efectivament són una nació, fidel "a la vostra llengua", "religió" i "institucions", però això no implicava, segons ell, excloure els nouvinguts. De Gaulle feia així menció a la massa d'immigrants que va venir a viure al país. Estava informat del tracte que rebien (veure'n més a Seguretat Social Andorrana). Deia, en aquest sentit, que el turisme seria una eina per als andorrans i que havien d'aprofitar-la, però sobretot, saber-la gestionar correctament. Però calia una obertura de mentalitat al país. Per a De Gaulle calia que els andorrans deixessin enrere el dret de sang, que tantes guerres havia causat a Europa, per acollir-se al dret de sòl i així obrir les seves portes a la integració. Era necessari per a ell que s'aprovessin lleis que protegissin el treballador. En aquesta línia, ell va ser el primer en fer els passos per canviar la situació que es vivia a Andorra. L'autorització del sufragi universal masculí i femení, la revocació del Consell General feta per ell mateix són una prova fervent d'això. També va ser-ho la creació de la Seguretat Social Andorra que la pròpia administració francesa va ajudar a crear.[305][319]

D'altra banda, tampoc va tancar els ulls davant la transformació brutal del país. Era favorable al canvi econòmic, a aquest boom en el qual es vivia. N'era tan favorable que va aconsellar sobre com s'havia de gestionar el boom econòmic. Així doncs insta a preocupar-se per l'ensenyament, per un "túnel" que faciliti l'accés d'Andorra cap a França i per acollir els nouvinguts respectant els drets humans; afegint que sent així "el vostre copríncep", "us hi ajudarà en la mesura dels seus mitjans".[319] Així, com a conclusió, el copríncep donava el seu vist-i-plau al boom econòmic i reivindicacions nacionals. Tanmateix, advertia que aquest havia de fer-se sempre dins del marc dels drets humans i de l'obertura. Reconeixia doncs la nació andorrana però la condicionava a canviar també les mentalitats i adaptar-se als nous temps.[319]

Andorra i la cultura de masses[modifica | modifica el codi]

El canvi radical de què va ser objecte Andorra gràcies a l'arribada del capitalisme també havia, òbviament, de modificar el modus vivendi dels seus habitants. L'anomenada cultura de masses és un producte de la societat de consum i correspon a una etapa avançada en el desenvolupament industrial capitalista. El be esdevé de consum massiu i passa a ser idolatrat. Les cues a les botigues es multipliquen i l'estoc circula com pres per un frenesí imparable. El mercat esdevé comú i la societat s'homogeneïtza, és a dir, adopta els mateixos costums, sigui quin sigui el seu lloc d'origen o d'estada.[322][323] Com que és igual el lloc d'origen o d'estada es pot afirmar que Andorra també va viure el canvi d'una societat rural a l'anomenat "estil de vida americà". No hi ha molta documentació sobre Andorra relativa a aquest tema. No obstant això, el fet que el món capitalista es globalitzi permet afirmar, sense molts documents a la mà, que Andorra també va viure fenòmens com el "baby boom".[321][17]

Així l'"estil de vida americà" es va traduir segurament per als andorrans dels 50 en l'arribada de les primeres cuines modernes. La mostra d'això és el duralex, la marca d'un conjunt de vaixella, que va arrasar literalment a Andorra. Els hàbits alimentaris van variar completament. Des d'ara es podia consumir tota mena de productes i s'havia abandonat aquell passat d'economia de subsistència. En conseqüència, la mida de la gent també va canviar. La població va créixer d'uns quants centímetres. L'esperança de vida també es va incrementar, d'igual manera que els naixements. Andorra també va experimentar el baby boom. Qui parla de "baby boom" també ha de parlar de la "cultura adolescent", és a dir, com a conseqüència de tenir una població en majoria molt més jove i menor d'uns 25 anys, la música, el cine, la moda,... experimenten canvis radicals. El fenomen del rythm and blues va generar automàticament el rock'n'roll. Tot seguit van venir els Beatles donant per començada l'era de la música industrial: o dit d'una altra manera, la música de "compra i llença". La beatlemania va fer néixer el fenoem fans, els primers concerts i va contribuir a l'arribada de la música pop. A Andorra tenim una mostra evident d'aquesta nova cultura musical. La "chason Française" s'escoltava a Ràdio Andorra i el país va acollir concerts de Jonhy Halliday, Dalida,... De fet, Ràdio Andorra va passar a una graella de programació estandarditzada. Si als EUA els Top Llistes acaparaven l'atenció dels primers televisors, a Andorra "la cançó dedicada" triomfava a Ràdio Andorra, i de retruc a Europa. L'emissora era líder a França i bona part dels països europeus..[324][321][17][325][288][326]

D'altra banda, la construcció vivia els seus millors meoments. Els edificis apareixien com bolets. El creixement del sector de la construcció va ser tan fort que el resultat final va ser força caòtic, fruït d'una manca de planificació. El sector del tabac també va créixer. Mentre apareixien els primers estudis sobre el greuge per a la salut, el tabac va esdevenir un producte més de consum. Els reclams es van disparar en aquells cartells gegants pintats a mà i que tant caracteritzen l'època. Era un producte que el cinema, que també arribava a Andorra, associava a la rebel·lia. Al país, aquest sector va ser explotat com un verdader oligopoli. Les petites fàbriques artesanals dels anys anteriors van transofrmar-se, principalment Tabacs Reig de Sant Julià de Lòria, en verdaderes productores de tabac prefabricat. A aquest sector cal afegir-hi el del cafè, que gaudia ara de les noves cafeteres que arribaven al país. L'empresa Cafè Conseller va construir un imperi al país. Paral·lelament, els automòbils envaïen les recent-asfaltades carreteres. El niló esdevenia el símbol dels 50, mentre que l'esport patia una verdadera revolució. El futbol feia explotar les audiències de Cadena SER, mentre que a Andorra s'anaven formant els primers clubs esportius. El rugbi, l'esquí i el futbol són esports que aconsegueixen desprendre verdaderes passions a Andorra. Tot i això, el que no havia canviat, en canvi, eren els valors de la societat. Mentre la publicitat es desenvolupava, el masclisme encara arrelava a les llars. La dona havia de quedar-se a casa i dependre econòmicament de l'home. Són molt característics d'aquesta època els cartells publicitaris on s'intentava convèncer a la dona de la grandiositat de tenir una rentadora a casa. En aquest sentit, a Andorra i gràcies a Júlia Bonet s'obrien les primeres botiues de perfum, fet que denota un canvi important en el comportament de la població. Avui Júlia ha alçat tot un imperi al país. Exerceix amb Gala un oligopoli força lucratiu, al límit dels principis establers per l'OMC. Als EUA, pel seu costat, el racisme era molt palpable. Els negres eren exclosos i havien de viure en suburbis. Se'ls segregava al metro, als autobusos,... A Andorra, tot i que no es tenen dades sobre si es feia diferència amb el color de pell, sí que es pot afirmar que hi havia certa xenofòbia envers l'estranger. Els immigrants que arribaven al país eren exclosos i maltractats pel patronat. Mentrestant, els 70 s'apropaven i l'"estiu de l'amor" del 1966 batejava aquell any com l'apogeu del moviment hippie. A Andorra aquest moviment també es va fer sentir. Les dones reclamaven per la primera vegada drets i Andorra també va ser objecte del "Women's Lib" (o Moviment per l'Alliberació de la Dona). El twiggy anunciava l'arribada de l'estil unisex. La "nouvelle vague" devia envair també els cinemes del Principat d'Andorra.[324][321][17][325][214][326][306]

Les sufragistes andorranes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sufragi femení a Andorra

L'Europa de l'oest dels 50 i 60 era segurament molt capitalista i liberal però en qualsevol cas gens justa. Les minories ètniques eren excloses de la societat, d'igual manera que la dona o els homosexuals. Aconseguir que les dones poguessin votar va ser una tasca dura. Van haver de lluitar molts anys juntament amb les persones de color perquè se'ls reconegués que també són persones i, per tant, que també tenen dret no només al vot, sinó a ser tractades com a tal. És per aquesta raó que les fites aconseguides al principi del segle XX (Finlàndia permet el dret a vot a les dones el 1906 i Noruega al 1913) són considerades com a importantíssimes. El dret a vot va seguir del dret a ser tractades amb igualtat en l'àmbit de la societat als anys 70. L'ONU només va despenalitzar la discriminació racial l'any 1969 i va caldre a Martin Luther King una lluita aferrissada perquè l'apartheid fos abolit. Els anys 50 es van transformar al Regne Unit en el debat de les "sufragistes". És amb aquest nom que es coneix totes aquelles dones que van manifestar-se massivament al carrer pel seu dret a vot. Algunes fins i tot van entrar dins del Parlament o van cremar institucions que consideraven bastions masculins com ara els camps de golf.[327][328][329]

Andorra tampoc va quedar al marge d'aquests moviments. El mes de maig del 1967 tot un grup de dones van fer una crida a la signatura d'una súplica que després havia de ser entregada al Consell General perquè el parlament els cedís el dret a vot, així com el dret a ser elegides. Van aconseguir un total de 378 signatures de dones majors de 25 anys, és a dir, amb dret a signar. El Consell General només va respondre a la iniciativa el 4 de juliol del 1969, és a dir, dos anys després de la presentació de la sol·licitud. El decret del Consell General informava de dos punts. Primerament, reconeixia el dret a les dones de poder votar en igualtat de condicions que els homes (10 vots a favor, 8 en contra i 1 abstenció) però, en segon lloc, vetava el dret que tenien de poder ser elegides (12 vots a favor, 6 en contra i 1 abstenció). Si bé van aconseguir una part d'allò que pretenien, caldrà esperar-se al 14 d'abril del 1970, coincidint amb l'inici dels moviments feministes d'arreu dels països europeus capitalistes, perquè els delegats dels coprínceps decretessin que "totes les dones en possessió de la ciutadania andorrana plena tindran dret a vot, en igualtat de condicions que els homes". A França es va aprovar el dret femení a vot uns quants anys enrere (1944), mentre que Andorra es prohibia l'any 1941 el sufragi universal masculí. Aquest no va estar exempt de polèmiques ja que l'any 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial, el nou president de França i, per tant, també copríncep d'Andorra va revocar el Consell General que va sortir de les eleccions del mateix any. La revocació va ser deguda a que De Gaulle considerava que el nou parlament no era representatiu de la població ja que es va emparar en la Nova Reforma i, mitjançant decret, va restablir també el sufragi universal masculí. Finalment el 24 de maig del 1973 el Consell General va acordar el reconeixement del dret a elegibilitat a les dones andorranes, això sí, després d'un llarg procés reivindicatiu.[214][330][331][332][333]

El projecte fallit de l'aeroport andorrà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Aeroport de la Seu d'Urgell

De la mateixa manera que ho és el casino, l'aeroport també ha suscitat i suscita encara avui molt en l'imaginari dels andorrans. I d'igual manera que el casino, aquest imaginari es deu al projecte fallit del Consell General de construir un aeròdrom perquè el turisme de massa vingués a comprar al país. La demostració de que era suposadament possible es va donar el 6 d'agost al camp de Santa Coloma (Andorra la Vella) el 1956. Aprofitant el creixement econòmic en què es va veure immers el país, la companyia francesa Max Holste fundada el 1942 en plena Segona Guerra Mundial va proposar-se de demostrar al Consell General que un aeròdrom era viable i que, per tant, es podria fer venir encara més turistes al país. La Primera Guerra Mundial fou l'escenari dels primers avions. Els alemanys van ser dels primers en utilitzar els bombardejos per guanyar terreny i debilitar l'enemic. Durant la Segona Guerra Mundial el desenvolupament d'avions va ser obligatori. Els alemanys nazis van utilitzar-los per bombardejar Londres. Però hi havia gent que veia en l'aviació una altra utilitat. Aquest va ser el cas molt probablement d'aquesta companyia que es va fundar a Reims (França).[214][334][335][336]

L'encarregat de la demostració va ser el pilot Adonis Moulène, nascut el 1917 a França. Va lluitar durant el primer conflicte com a pilot monoplaça i va caure presoner dels alemanys durant el segon. Va lluitar al costat del futur copríncep d'Andorra, De Gaulle, en la resistència al Regne Unit. Tot i així va sobreviure i el 6 d'agost del 1956 es va preparar a demostrar a tot el reguitzell d'autoritats andorranes que un aeròdrom a Andorra era possible. Però la sort no el va acompanyar. El Broussard MH1521 que pilotava va fallar degut a les pluges dels dies anteriors. Va córrer 300 mètres però l'humitat del camp va fer que la roda esquerra de l'aparell topés amb els pollancres precipitant-se contra el terra. El fort impacte va trencar-li l'espinada i va haver de ser traslladat a França d'urgències. No se'n va sortir i el mes de setembre del mateix any mor. El conseller general lauredià, Julià Reig, i el representant del copríncep francès, Yves Michel, no van tenir cap dubte que allò no es podia tirar cap endavant i van preferir desfer-se del projecte. S'ha de dir que malgrat l'accident l'enlairament del primer avió al país va suscitar curiositat en la població que va rebre la notícia com tot un espectacle.[214]

Fotografia des de dalt. Aeroport de la Seu d'Urgell-Andorra.

El fet, però, és que per accedir a Andorra és força complicat i això és un greu impediment per fer venir turistes. Durant l'hivern l'accés a la frontera franco-andorrana està tallada tot sovint degut a les fortes nevades. Dins del país només les carreteres possibiliten el passatge a condició d'estar ben asfaltades i cuidades. Així el projecte d'un aeròdrom mai ha estat abandonat, ni pel Consell General ni pels posteriors Governs. Per tant, el 1978 un grup d'empresaris andorrans, empesos per Josep Betriu i Tàpies, un empresari industrial que triomfava al país, van començar a tenir contacte amb una empresa constructora anglesa perquè es pogués crear un aeroport a la Seu d'Urgell que geogràficament i territorialment té més condicions per construir-lo. La construcció va acabar finalment el 1980 però va ser tancat per a ús comercial l'any 1984 i el 2007 definitivament. És a partir d'aquestes dates que els governs del país es capfiquen en l'assumpte, protagonitzant desacords entre el govern català, l'espanyol i l'andorrà. El contingent finalment ha estat resolt i el 2009 es van iniciar les obres de millora de l'aeroport per finalment obrir-lo el 2010. Mentrestant, han anat sorgint altres projectes com el de l'Heliport al roc del Patapou (Andorra la Vella) al 2011-2012. La proposta feta per l'excap de govern Antoni Martí, del partit Demòcrates per Andorra, no va agradar al Comú de la Capital així com a ciutadans de la mateixa que van iniciar una forta campanya sota l'eslògan “No a l'Heliport del Patapou” considerant que era una perill per a la seguretat pública.[337][338][339][340][341][334][342]

El comú d'Andorra la Vella a més va afegir que tocava competències pròpies de la capital i que la concessió es va fer sense consultar. Rosa Ferrer, excònsol de la parròquia, i la plataforma que va aplegar més de 200 persones en les reunions, es van mostrar decidits a "anirem a totes". La recollida de signatura va acabar als tribunals i finalment aquests van estimar que el projecte era inviable perquè els informes que se'n van derivar alertaven de riscs naturals. La plataforma anti-heliport es va felicitar de la feina feta. Amb tot, l'oposició (PS) va exigir al govern la publicació del cost de la ubicació d'una infraestructura que considera "se sabia que hi havia alternatives molt millors» acusant el govern de "mala planificació o la mala gestió" i afegint que el poble havia de saber quant havia costat aquesta història que finalment no havia portat a res, sinó a despeses.[337][338][339][340][341][334] Les tensions pels tancaments de la frontera franco-andorrana sempre han estat un element més que motiva a la construcció d'aquest aeroport. L'any 2013, per exemple, els empresaris del Pas de la Casa, el poble andorrà fronterer amb França, va queixar-se pel tancament de les carreteres argumentant que calia trobar definitivament una solució al problema, cosa que denota ja una certa repetició de l'assumpte. El comú d'Encamp i el propi govern d'Andorra van utilitzar la visita del copríncep francès, François Holande, a Andorra al 2014 per parlar-ne. Aquest es va comprometre a millorar les carreteres que permeten l'accés a Andorra per via francesa.[343][344]

Però aquest no és pas l'únic intent de construir aeroports a Andorra. L'excap de govern Marc Forné i Molné, del partit Liberals d'Andorra i en el càrrec de president del 1994 al 2004, va intentar construir un aeroport Andorra-Pirineus, així com un sistema de transport públic elevat per tot el territori nacional al 2006. Assegurava que ho tindria enllestit en l'espai de dos anys i que les negociacions que el seu govern mantenia amb l'estat espanyol apuntaven el govern central espanyol en pagaria el 50%. Volia que el nou aeroport, que situaria cap a Ballestà i Montferrer, prop de la Seu d'Urgell (Catalunya), acollís uns 70 a 80 passatges per vol. Tenia per objectiu incrementar les visites a finals de les diades de Pasqua, sobretot aquelles relacionades amb el visitant de negocis. En aquest sentit, l'excap de Govern proposava acollir cimeres, reunions de negocis,... Tanmateix, tot això mai va tenir lloc i les promeses de Marc Forné es van quedar en promeses. L'aeroport finalment que sí es va inaugurar va ser el de la Seu d'Urgell però degut a un llarg procés de negociacions entre diferents governs catalans i andorrans. En aquest sentit, es feia difícil imagina un transport públic aeri i, de fet, mai s'ha portat al terme dit projecte. Tot i així, les diferents propostes del govern andorrà o del Consell General de crear un aeroport han aconseguit que el país creés un imaginari que sempre s'ha quedat en això, en un imaginari.[345]

La guerra de les ràdios[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ràdio Andorra
Antena emissora de Sud Ràdio a Andorra. L'emissora encara existeix a França però la joventut del país ja no sap el per què de la seva creació.

Després de la Guerra Civil Espanyola la radiodifusió, i així durant tot el franquisme, va passar a ser utilitzada pel règim per fer propaganda. El Ministeri de Propaganda va deixar que existissin ràdios privades i públiques però en la realitat totes havien de fer propaganda a favor del règim. Les ràdios catalanes, per exemple, van desaparèixer o ser substituïda per fórmules pro-franquisme. Neixen la COPE, la SER i REM (Red de Emisoras del Movimient, del castellà Xarxa d’Emissores del Moviment). Les úniques ràdios que no estaven controlades pel dictador i que emetien sense consentiment era Ràdio Pirenaica, una ràdio anti-franquista i que emetia informació lliure que el règim censurava, i Ràdio Liberty, mantinguda financerament per la CIA que enviava propaganda anti-comunista cap a la URSS. El règim franquista va provar més d’una vegada boicotejar les emissions de Ràdio Pirenaica. Del costat francès, el govern post-guerra mundial es va trobar també amb una radiodifusió francesa mig destrossada. El govern francès volia monopolitzar a tot preu les ràdios del país i això va fer després del conflicte. A través de l’ORTF (Oficina de Radiodifusió-televisió Francesa) el govern va crear una ràdio generalista, France Inter, i dues temàtiques, France Culture (de continguts culturals) i France Musique (amb contingut musical). Però l’afany de control no va donar fruits a França ja que des del petits països fronterers (Luxemburg, Mònaco i Andorra) que els francesos anomenaven “perifèriques”.[288]

Fins i tot l'Espanya franquista es preocupava de tenir controlada Andorra. Les primeres emissions es van fer en castellà ja que els franquistes temien que Ràdio Andorra emetés en català. Trémoulet va ser l'encarregat d'anar a veure les autoritats franquistes per dir-los que estiguessin tranquils ja que des d'Andorra s'emetria en castellà. Va ser efectivament així però el veguer francès va intervenir advertint que aquesta situació havia de ser temporal ja que el francès s'havia de sentir a Ràdio Andorra. També va ser així, l'acció del veguer va fer que el francès tornés a escoltar-se. L'afany del govern francès, d'altra banda, per tancar Ràdio Andorra després de la Segona Guerra Mundial en vista de monopolitzar la radiodifusió va traduir-se en una verdadera guerra, raó per la qual es va passar anomenar "la guerra de ràdios" el període post-guerra. El govern francès va instal·lar una ràdio alternativa a Andorra sota control governamental. El seu objectiu era fer-li la competència a Ràdio Andorra. el Consell General es va revoltar i el copríncep francès va reaccionar-hi un cop més per la força. Això va fer que la població hi reaccionés un cop més creant una Assemblea Magna en què es va decidir regular la radiodifusió. Però els problemes continuaven. La nova ràdio francesa, Sud Ràdio, seguia la seva línia d'ofensiva privant d'electricitat a Ràdio Andorra. Sud Ràdio i Ràdio Andorra van entrar en una guerra d'audiències.[288]

Els 70 i 80, transició nacional[modifica | modifica el codi]

Banderes dels estats membres de l'ONU.

El món dels 70 vivia en plena mutació. A partir dels anys 50 les colònies van començar a prendre consciència que eren nacions i que, per tant, no només tenien dret a l'autodeterminació, sinó que a més tenien dret a ser tractats d'igual a igual amb els colons. El nou president francès posterior a la Segona Guerra Mundial ja anunciava el procés de descolinització amb el cèlebre "vive le Québec libre !" en la seva visita al Canadà l'any 1967. A Espanya, en concret, també es vivien temps convulsos. L'any 1975 el dictador Francisco Franco mor. Les nacions catalana, basca i gallega van prendre llavors principal protagonisme en l'Espanya post-franquista. Conscients que són una nació inicien un procés de federació de l'estat que va tenir com a principal punt "l'estatut d'autonomia de Catalunya". Aquest, però, va derivar en manifestacions massives principalment a Andalusia. Es procedeix a l'anomenat "cafè per a tothom", és a dir, es crea l'estat de les autonomies, un eufemisme per no parlar d'"estats federals". Catalunya esdevenia una comunitat històrica, és a dir, un altre eufemisme per reconèixer que és una nació. Portugal també sortia d'una dura dictadura gràcies a la revolució dels clavells. Tot i que potser no era tan evident, la caiguda del mur del Berlín també caminava perquè fos una realitat. Amb tot, es pot dir que el món vivia una etapa de transició. Andorra, per la seva banda, també va sentir la necessitat de transitar, de canviar, de mutar. Andorra era un estat-nació independent des de la signatura del primer i segon pariatge. Però aquesta independència era de facto (o sigui, en el fet o en la pràctica) ja que la sobirania se la repartien el bisbe de la Seu d'Urgell i el president de la República Francesa. Tan és així que França tractava Andorra com si fos un protectorat. L'any 1957, per exemple, el veguer francès adverteix sota amenaça que la presència d'Andorra en l'Exposició Internacional de Brussel·les ha de ser oficiosa. El Consell General, que assumia el rol legislatiu i executiu alhora, cada cop que intentava regular algun aspecte de la vida dels seus ciutadans que legítimament l'havien escollit en eleccions a sufragi universal directe, es trobaven amb l'impediment dels coprínceps que tot seguit desregulaven. En un moment de creixement com aquell que estava vivint el país, era important que la sobirania passés al poble perquè pregués les regnes del seu futur. A més, el coprincipat d'aquella època era una pura monarquia. Les competències estaven molt mal delimitades. En teoria les havien de tenir tots els coprínceps, però el Consell General no ho veia així. La situació generava sempre conflictes. El Consell General aprovava una llei, els coprínceps la desaprovaven. Els coprínceps decretaven, el Consell General desobeïa. Dos qüestions van fer que el Consell General digués prou. La primera va ser Ràdio Andorra. El Consell General estava fart d'una ràdio il·legal, que només li aportava problemes amb Espanya i França. Els andorrans també estaven farts d'ella i a més, responent a les aspiracions nacionals de l'època, en volia una de Nacional i en català. L'altre punt va ser la immigració. Era el punt més sensible. Ningú feia res per regular-la. El Consell General va intentar-ho, però els coprínceps van desaprovar les decisions preses. Quan Espanya decideix bloquejar la frontera andorrano-catalana perquè a Andorra s'hi ha celebrat un recital de la Nova Cançó on, a més, s'ha cremat una bandera franquista, els coprínceps decideixen decretat l'any 1975 sobre l'entrada i sortida d'immigrants. Els andorrans van dir prou. La situació dels drets humans a Andorra era insostenible. Els representants dels coprínceps tant els feia com s'hi visqués sempre i quan tinguessin autoritat sobre els andorrans. Els andorrans, per la seva banda, volien controlar el país i no estaven disposats a perdre la seva identitat que, si no es feia res per regular la immigració podia perdre's. Per què? Doncs perquè a les escoles els coprínceps controlaven les classes. No s'ensenyava la identitat del país. Els andorrans eren menystinguts. Però els immigrants tampoc vivien millor. A més de patir discriminació per part coprincipal, la patien també per part andorrana. Així que els andorrans van decidir que allò era el punt final. A partir de llavors comença un llarg procés de Recuperació Nacional i de Reforma que acaba amb la independència del país l'any 1993 amb l'aprovació de la Constitució.[346][347][348][17][288][306]

Procés de recuperació nacional[modifica | modifica el codi]

Article principal: Museus d'Andorra

Arribats als 1970 els andorrans ja tenen tots els elements que conformen la nació andorrana (llengua, història, cultura, símbols i religió). Així els andorrans dels anys 70 i 80 comencen un procés dit de "recuperació nacional", que es va traduir en dos eixos: el cultural i el polític. De la vessant cultural, l'objectiu era divulgar la cultura, llengua i història del país. Amb aquesta finalitat, es van crear organismes públics (Arxiu Nacional, Biblioteca Nacional, Patrimoni Artístic Nacional) que havien de recuperar rastres del passat i divulgar-los. Del costat polític, més que recuperació caldria parlar més aviat de "reforma". L'objectiu era nacionalitzar tots aquells sectors que el Consell General considerés "de sobirania nacional" (l'escola, la ràdio o l'electricitat) i crear estructures d'estat (creació de l'Institut d'Estudis Andorrans per dotar-se de gent preparada). En aquest sentit, la paraula més utilitzada a l'època era "andorranització". El que calia era andorranitzar tot allò que en un principi havia de ser naturalment andorrà (l'escola, per exemple). L'altre objectiu era passar la sobirania al poble (veure'n més a De la Reformeta al Procés Constituent). Però en aquest apartat parlarem sobretot de la recuperació cultural.[349][17]

La recuperació cultural es va ajudar de la recuperació catalana. Després del franquisme Catalunya, València i les Balears inicien també un procés de recuperació de la llengua, cultura, història i identitat pròpia. Els lligams comercials i culturals entre Andorra i Catalunya van fer que les dues nacions s'ajudessin mútuament alhora de difondre la cultura i la llengua. Per exemple, gràcies als catalans, es van poder veure les primeres pel·lícules en català a Andorra. També gràcies a Catalunya van arribar els primers manuals d'aprenentatge de llengua catalana (ex.: Digui, Digui). Així, durant els anys 1970 Andorra esdevé un important centre difusor de la cultura catalana. El català recupera prestigi i es prenen les primeres mesures per protegir-lo (a Catalunya, València, Balears i Andorra). Es donen les primeres classes en català, després de segles de repressió. Dues editorials andorranes (Casal i Vall; i Editorial Andorrana) van contribuir a difondre la llengua i història del país. El Consell General va decretar de l'obligatorietat del català en l'administració, així com la història, institucions i llengua del país com elements per la integració. També va demanar a l'església que el registre civil es redactés en llengua catalana. L'any 1976 el Consell General crea l'Institut d'Estudis Andorrans, i poc després la Biblioteca Nacional i el Centre Nacional d'Informàtica. La necessitat creixent de saber-ne més sobre la història del país va portar a la creació del Patrimoni Artístic Nacional. Havia d'encarregar-se de la recuperació del patrimoni i la divulgació del mateix, fet que es va traduir en els primers museus. Les primeres generacions d'andorrans universitaris van ser les que van encapçalar aquest projecte. Així, es va crear la primera exposició temporal sobre història d'Andorra. Tractava sobre la història dels correus al país. La bona acollida que va tenir l'exposició va fer que poc després es decidís de la seva transformació en Museu Postal (1982). En la mateixa línia, l'any 1972 el Consell General compra la casa dels Areny-Plandolit per fer-ne un museu. Cap als anys 1980 i 1990 es procedeix a la museïtzació de més espais. S'assisteix així a l'obertura del Museu Nacional de l'Automòbil (1987) a Encamp, la restauració de les fargues... i a la recuperació del romànic del país. Li segueixen iniciatives privades com l'obertura del Museu del Perfum (l'Andorra dels 1950 i 1960) i del Museu del Tabac (fàbrica Reig). L'adoració a la Verge de Meritxell fa que es construeixin després de l'incendi del 1972 l'exposició "Meritxell, memòria" i una nova església avantguardista com a mostra de la voluntat del país a conservar la seva identitat. S'inicia també l'esbós del Museu Nacional (encara no construït). L'any 1986 es crea el Consell Internacional dels Museus (ICOM) i Andorra hi adhereix. Finalment s'estrena l'exposició en memòria dels 700 anys de la signatura dels pariatges. Es van les primeres enquestes sobre museïtzació en les quals el primer govern del país va tenir una col·laboració ben estreta per part del govern català. Per últim, s'inaugura el primer Festival Internacional de Jazz d'Escaldes-Engordany com a mostra de voluntat de divulgació cultural (a més d'un incentiu turístic). Són les primeres visites de celebritats (Miles Davis i Joe "Foley" McCrear, 1989).[17][350]

"Digui Digui" va ser un curs interactiu del govern català per aprendre català. A Andorra va ser molt útil per als nouvinguts.

De la recuperació política, destaca el Pla d'Andorranització de l'Ensenyament que té per objectiu "nacionalitzar" l'escola. En aquesta mateixa línia, cal esmentar el procés de nacionalització de Ràdio Andorra i de FHASA. La creació de la primera Televisió del país (Andorra Televisió) i del primer Govern. La reforma del sistema permet per primer cop donar el país d'una constitució amb la qual la sobirania passa a mans del poble, estableix una democràcia amb separació de poders i dóna instruments per internacionalitzar el país. L'any 1961 una nova Sindicatura, comandada per Julià Reig i Josep Baró, proposava que els síndics siguin elegits "per dos mandats consecutius", trencant així amb la llarga Sindicatura de Francasc Cairat. L'any 1962 el Consell General acordar construir i finançar edificis escolars a totes les parròquies i fixa l'obligatorietat de l'escolaritat als 16 anys. L'any 1975 s'intenta regular novament la nacionalitat andorrana amb el Codi de la Nacionalitat aprovat el 1975. En els apartats següents, s'explica més detalladament la continuïtat del "procés de recuperació polític".[349][17][268]

L'escola andorrana[modifica | modifica el codi]

L'escola ha estat utilitzada durant el segle XIX per nacionalitzar el poble. Era precisament aquest l'objectiu quan el copríncep francès quan va obrir la primera escola francesa a Andorra. Va ser així fins que els pares d'alumnes van dir prou. En ple procés de transició cap a la Constitució, els andorrans van voler ocupar-se per ells mateixos de les seves pròpies escoles. És doncs a través de la iniciativa popular que es va mirar de fer-li prendre consciència als dirigents de la necessitat de tenir escoles andorranes. Amb aquesta premisa es comencen a donar els primers passos.[321] Les escoles espanyoles i franceses, si bé van ser molt positives ja que van formar els andorrans, ensenyaven dins del marc nacional francès o espanyol. És a dir, la identitat nacional andorrana no era contemplada en els programes escolars. El problema per Andorra era que el país estava en ple boom econòmic. Acabava d'obrir-se després de segles reclusa i no volia que aquesta obertura comportés la pèrdua d'allò que la fa única. Els nouvinguts, com és lògic, no sabien que Andorra remunta els seus orígens des de l'edat medieval. Tampoc sabien que el català li és la llengua pròpia, que aquest nou país té unes tradicions i una cultura, com la d'ells. En molt poc temps la població espanyola va superar l'andorrana. Poc després l'espanyola es va veure superada per la portuguesa que venia també amb una cultura i llengua fins aquell moment absents en el país. Aquestes dues allaus d'immigrants, seguides de la filipina, argentina, xilena i marroquina, no sabien parlar català i encara menys sabien quin és el passat del país. És per aquestes raons que es va voler crear l'escola andorrana.[321]

Per tant, el Consell General va decidir l'any 1972 a través d'una nota d'informe instaurar la Formació Andorrana per dotar els currículums dels dos sistemes educatius (espanyol i francès) de classes de català, història, geografia i institucions d'Andorra. És dóna el tret de sortida al Pla d'Andorranització de l'Ensenyament. L'any 1974 el parlament aprova un dossier intitulat "Andorranització-Planificacions" amb el qual crea una Comissió de Formació Andorrana, un Comitè Tècnic i dels professorat de Formació Andorrana, és a dir, les primeres estructures per crear les primeres escoles andorranes. Finalment l'any 1982 aconsegueix obrir la primera escola andorrana del país. Els professors passen a dependre de la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern d'Andorra (el primer govern). El discurs del primer cap de Govern d'Andorra es prou significatiu sobre el model andorrà d'escola: "s'ha de dotar d'una ideologia que naixent de les úniques i autèntiques arrels andorranes, no sigui exclusiva ni particularista. El nostre país té històricament una vocació universal. Andorranitzar significa per a mi i per al meu Govern recolzar absolutament tot allò que és andorrà però no vol dir negar possibilitats de millorament, de riquesa cultura que poden oferir altres cultures pròximes a la nostra".[321] Avui el govern és l'encarregat de tot el sistema educatiu andorrà. El Ministeri d'Educació, Joventut i Esports és el que fixa el calendari escolar per als tres sistemes educatius, cobreix també el transport escolar,... i l'esquí escolar. D'ençà que l'esquí es va promulgar com l'esport nacional del país, aquest ha esdevingut una disciplina obligatòria dins del currículum escolar. Aquest es fa a càrrec del mateix govern. A més, el govern ha creat una xarxa educativa que comprèn els tres sistemes. Tot i així, el pla d'Andorranització segueix vigent en el sentit que tant a l'escola francesa com espanyola s'hi ha d'ensenyar obligatòriament català, història, geografia i institucions d'Andorra. És precisament el govern andorrà qui facilita els professors per aquestes disciplines. L'ensenyament andorrà, a canvi, acull el francès, espanyol, l'anglès i altres llengües dins del seu currículum. Tota aquesta xarxa educativa ha estat possible gràcies al marc legal que neix després de la constitució (1993-1994) basat en convenis en matèria d'educació entre Andorra, Espanya i França.[321][203]

Paral·lament, el Consell General va crear la Formació d'Adults. Un cop més, la intenció és garantir que els nouvinguts aprenguin la llengua, història, geografia i institucions del país. Aquestes són les que reben els immigrants del país. Els immigrants que arriben actualment a Andorra poden utilitzar aquest servei per aprendre la llengua del país i la història, geografia i institucions. L'alumne és acompanyat per tal que pugui passar els diferents nivells de llengua catalana. A més, s'ha creat un servei de voluntariat entre andorrans i residents per tal d'afavorir la integració i aprenentatge de la llengua del país.[321][351] En aquest apartat també entren en joc les campanyes realitzades pels governs posteriors per animar els immigrants a parlar català i als andorrans a parlar-los en català. Aquestes campanyes es van veure reforçades per aquelles engegades des del govern català. L'objectiu de tots dos governs va ser d'integrar els nouvinguts i normalitzar l'ús d'una llengua maltractada per l'estat espanyol, entre altres. Destaquen campanyes com "Estira'm la llengua i parlaré català", "No et marginis, parla català", "Corre la llengua", ":Parla català :)",... Des de Catalunya destaquen "el català, cosa de tots", "Depèn de vostè", "Tu ets mestre" o la més recent "Encomana el català" o "Dóna corda al català". Tot i així la llengua catalana segueix vivint en posició d'inferioritat. Certament s'ha aconseguit que el 80% dels catalans parli la llengua, però a Andorra el percentatge és del 50%. A més, altres factors han fet que els immigrants no se sentin integrats a Andorra i un cop més la llengua ha sigut qui n'ha pagat el preu més alt.[352][353][354][355]

El tancament de Ràdio Andorra i Sud Ràdio[modifica | modifica el codi]
Article principal: Ràdio Andorra
Antic logotip de Ràdio i Televisió d'Andorra.

La situació de Ràdio Andorra i Sud Ràdio va ser molt tensa als anys 70 i 80. Els andorrans ja estaven farts de sentir a parlar de dues ràdios que no eren andorranes, que no parlaven català, que incomplien la legalitat, que França no desitjava i que van servir per als francesos i espanyols per tensar la situació entre Consell General i coprínceps. Així, tal com es va fer amb l'escola, el poble va voler que Ràdio Andorra i Sud Ràdio tanquessin definitivament les portes. El nacionalisme era molt palpable i aquest ja desitjava i reclamava "ràdios andorranes". Els andorrans havien pres consciència que s'havia acabat el "vassallatge" i, per tant, com a país normal, havien de tenir ràdios andorranes, sigui privades o públiques. L'Assemblea Magna va néixer com a resposta popular al monopoli estatal veí. Doncs seran precisament les clàusules que l'Assemblea va votar en el Reglament de Radiodifusió les que s'utilitzaran per resoldre la situació. Lluny d'aconseguir-ho, el Consell General es va veure enganyat i és a partir d'aquest moment en què la població reclama el tancament. L'any 1977 el Consell General anuncia a les dues ràdios que han de tancar les portes. Del procés de negociació posterior neix una nova ràdio, es tracta d'RTVA (Ràdio i Televisió d'Andorra). Es tracta de la ràdio i televisió públiques d'Andorra. Des d'ara les ràdios i televisions que s'instal·lin a Andorra han de parlar català si s'emet des de territori andorrà. Poden emetre programes en altres llengües, però hi ha d'haver programació en català.[288]

Nacionalització de FHASA[modifica | modifica el codi]

La nacionalització de FHASA es va encetar cap a finals dels 1980 quan el país va disposar finalment de govern propi. La intenció de nacionalitzar l'electricitat era un tema que ja venia debatint-se des dels anys 1960 i 1970. L'Elisi de fet va fer una proposta de compra al Consell General durant els 1970, però aquest va desestimar finalment l'oferta. Si es va aconseguir finalment la nacionalització va ser per una situació ja força greu que s'anava acumulant. FHASA era una empresa privada que s'havia obert per atendre a unes necessitats precises de principis de segle. Però ara, a finals de segle l'empresa havia quedat caduca. No invertia pas i tampoc treballava per al país. El boom econòmic va generar una demanda d'electricitat molt forta. En l'espai d'uns 20 anys Andorra demanava electricitat a més de la meitat del que la centra podia produir. L'empresa no invertia i exportava el 90% de l'electricitat a l'exterior. Ho feia atenent als criteris dels accionistes que, en aquest sentit, volien beneficis encara que això comportés deixar el país sense llum. Els casos de falta de llm es van multiplicat i sobretot, Sant Julià va estar-se a dos dits de quedar-se a les fosques. L'empresa no proporcionava electricitat i, a més, posava en risc el país. El material era ja massa antic i, acumulat a la demanda, hi va haver perills d'incendis de les línies. La nacionalització va ser engegada pel govern de Josep Pintat al 1988. L'empresa passa a dir-se FEDA (Forces Elèctriques d'Andorra) i a modernitzar el material. Avui l'electricitat que produeix per al país és d'un 15%, però a canvi importa electricitat. El gran repte era assumir aquesta importació. Conscients que no es podia pas produir més perquè el país no ho permet, es va haver d'operar canvis importants en el material perquè la importació fos possible. La nacionalització no es va fer sense polèmiques. Molts sectors del país criticaven la privatització d'una empresa que al cap i a la fi va ser creada per obrir el país a la resta del món. Jaume Bartumeu, socialdemòcrata, criticava especialment l'oposició considerant que volien la privatització per fer-hi diners com a accionistes.[356]

L'Institut d'Estudis Andorrans[modifica | modifica el codi]

L'Institut d'Estudis Andorrans es va crear en vista de formar els propers andorrans encarregats de dotar el país d'estructures d'estat. Es va arribar a acords amb els coprínceps perquè Andorra pogués obrir una seu a França i una altra a Catalunya. Es va demanar l'acord perquè França no autoritzava que Andorra es representés a ella mateixa a l'exterior. Actitud que té a veure clarament amb el colonialisme. Però es va aconseguir. Es va obrir una seu a Perpinyà i un altre a Barcelona. Els dos centres van tenir l'estreta col·laboració de la Universitat de Perpinyà i de les tres principals universitats catalanes de l'època. Era necessari que es comencessin a formar nous andorrans, preparats per encarar els reptes d'un país independent, però també era necessari que es fessin estudis sobre Andorra, cosa que el coló francès mai es va preocupar de fer. L'Institut d'Estudis Andorrans va ser obert cap als anys 1970 i ja cap als 1990 es va reconvertir en el centre oficial de recerca d'Andorra amb les seves respectives seus a Sant Julià de Lòria. És a aquest projecte que es deu les primeres classes d'escoles andorranes.[17]

De la Reformeta al Procés Constituent[modifica | modifica el codi]

El procés cap a la independència d'Andorra va ser llarg i dur. L'emergència d'un estat independent va sorgir de sobte quan Espanya va entrar en Transició Democràtica. L'ambient autonomista català i les crítiques cap al franquisme van ser prou fortes com per apassionar el poble andorrà que també va viure el moment, a més d'actuar en mimetisme amb allò que passava a Catalunya. L'any en què tot va canviar va ser el 1975. Aquell any es va celebrar un recital de la Nova Cançó a Andorra la Vella. Un clar exemple doncs que el moment polític i social que es vivia a Catalunya entrava i sortida per les fronteres andorranes. En el recital es va cremar una bandera franquista. El dictador espanyol, Francisco Franco, se'n va assabentar i no ho va acceptat. Per què? Doncs perquè se suposava que Andorra era la seva aliada i ara es dedicava a cremar banderes del règim. Una situació que explica molt sobre el rol no neutral d'Andorra durant l'època franquista i la Guerra Civil Espanyola (vegeu-ne més a Andorra durant la Guerra Civil Espanyola). Com a càstig el dictador va decidir bloquejar la frontera andorrano-catalana i limitar els productes que es podien comprar dins d'Andorra. Els coprínceps per tal d'apaivagar el dictador van decidir decretar l'any 1975 sobre l'entrada i sortida d'immigrants i turistes. És l'anomenat decret de la discòrdia. Era una ingerència que va fer que el poble andorrà digués prou! Llavors es va seguir tot un període de Recuperació Nacional que va anar seguit d'una acció política ferma que pretenia traslladar la sobirania al poble. Ara bé, què explica que els andorrans diguessin prou? Doncs bé, la situació dels drets humans a Andorra ja feia un quant de temps que causava problemes (vegeu-ne més a Drets laborals, un assumpte encara pendent). A Andorra no es respectava el treballador. El Consell General havia intentat regular la situació més d'una vegada, però els representants dels coprínceps mai havien atès a les sol·licituds. Per als representants dels coprínceps els andorrans eren uns simples vassalls sobre qui es podia manar. Això indica una altra de les raons: la conflictiva relació entre Consell General i coprínceps que ja no datava d'avui. Resumidament, els andorrans eren tractats com a vassalls pels coprínceps i ja n'estaven fins al capdamunt. Això provocava greus incidents durant el dia a dia, i el de la immigració era el més urgent. No es respectaven els drets humans i els immigrants eren els que més patien la situació. No havent lleis suficients més que els pariatges, els decrets dels coprínceps i les decisions del Consell General, era evident que la situació no podia continuar. Els andorrans volien tenir controlada la immigració, a més de delimitar les competències dels coprínceps. Els coprínceps no ho volien. Així que quan es va donar el "decret de la discòrdia" els andorrans van dir que prou!{{Cal citació}}

L'any 1975 va ser any d'eleccions al Consell General. Van ser unes eleccions que van prendre caràcter de plebiscitàries atès que hi van guanyar amb majoria aclaparadora consellers favorables a un canvi d'estatut d'Andorra. Això va fer que es comencessin a crear els primers partits polítics, que per motius evident de falta de lleis no podien anomenar-se així sinó "agrupaments d'opinió". És el cas d'ADA (Agrupament Democràtic d'Andorra), Nova Democràcia (AD) Iniciativa Democràtica Nacional (IDN),... i així fins a uns 5 partits que van anar creant-se al llarg de la dècada. El nou parlament va crear una Comissió que es va encarregar de presentar la protesta i la negociació als coprínceps. La premsa andorrana va començar a florir d'un dia per l'altre. Autoalimentant-se de l'ambient català que aprofitava la transició democràtica per fer florir premsa nova, no controlada i de parla catalana, des d'Andorra van començar a crear-se diaris. Van ser importantíssims per a la Transició Nacional Andorrana atès que creaven opinió i informaven sobre el procés cap a la sobirania plena. Destaquen Presència, Claror, Tribuna i sobretot Poble Andorrà. Els coprínceps es van adonar ràpidament de l'ambient escalfat que es vivia en la població. El nacionalisme andorrà va començar a organitzar assemblees magnes per resoldre problemes relacionats amb els coprínceps, com ara pel cas de Ràdio Andorra. Era una bomba que havia d'explotar tard o d'hora però els coprínceps van intentar retardar-la amb la proposta d'una nova parròquia als anys 1980.{{Cal citació}}[357]

Escaldes-Engordany era un quart d'Andorra la Vella que havia crescut espectacularment durant la dècada dels 1950 i 1960. És per aquesta raó que el quart sentia que calia una representació més important de la població al parlament. I en efecte, la representació d'Escaldes-Engordany era molt minoritària davant de la d'Andorra la Vella. Així que al llarg dels 1960 es decideix entre Andorra la Vella i Escaldes-Engordany donar més representativitat o, i per conclusions del copríncep francès, crear una nova parròquia. Però el Consell General de l'època no hi estava d'acord. Arribats als 1980, als coprínceps els anava perfectament bé la qüestió escaldenca perquè així evitaven donar la sobirania al poble.[358] Era doncs una espècie d'entreteniment. No va servir de res, la població estava decidida. L'any 1977 es procedeix a l'anomenada Reformeta. Els coprínceps van accedir a reformar el sistema i van posar com a condició que el Parlament andorrà presentés un projecte conjunt i únic que hagués estat refrendat per la població.{{Cal citació}}

El debat sobre la Reformeta va estar sobretot focalitzat en la representació parlamentària. En l'òptica de delimitar les funcions de cada poder el projecte 6 (n'hi havia 6 en total) va ser el que més debat va generar. El projecte plantejava una representació nacional a la cambra parlamentària, però les parròquies volien estar-hi representades. El problema és que si es procedia a això, el parlament es veuria boquejat tot sovint. És per aquesta raó que es va triar un model bicameral (meitat nacional i meitat parroquial). La proposta va ser sotmesa a votació. El resultat va ser catastròfic. Ningú podia llegir correctament el resultat donada la disparitat d'opinions. Es va haver de passar novament per les urnes amb un projecte únic i consensuat on, a més, es preveia la creació d'una setena parròquia. El resultat ja va ser força millor. Però els coprínceps van reprendre el projecte de dalt a baix sense atendre a allò que havia expressat la població en referèndum.{{Cal citació}}

L'any 1981 presenten el text final que passarà anomenar-se oficialment "Reforma", però popularment "Reformeta". Va ser així perquè la gent va començar a mofar-se d'aquesta reforma. Els motius eren del tot lògics. Els coprínceps seguien mantenint el poder, és a dir, la sobirania i havien creat un govern "marioneta", amb una justícia "marioneta" i un Consell General "marioneta". És a dir, era tot un engany i, per aquesta raó, la Reforma va passar a dir-se Reformeta. De fet, és força significativa la visita del copríncep Giscard d'Estaing. Va elogiar la identitat nacional andorrana, va parlar que s'havia acabat el vassallatge i que calia treballar per una reforma profunda, però en realitat les paraules només demostraven una actitud del tot enrocada. Prova d'això la Reformeta. El poble no es va resignar i el primer govern del país president per Òscar Ribas Reig (cap de govern) en va ser la prova més fervent.{{Cal citació}}

Les eleccions del 1981 li van donar una majoria minsa a través de la qual l'oposició va bloquejar tots els intents del govern d'avançar. L'objectiu era evidenciar que la Reformeta no servia de res i que calia una reforma verdadera i profunda. Poc temps després es va haver de procedir a noves eleccions en què va sortir guanyant Josep Pintat. Llavors en plena crisi governamental, es va donar un fet inesperat que va canviar definitivament el rumb d'Andorra. Espanya i Portugal presentaven la seva sol·licitud d'adhesió a la CEE (Comunitat Econòmica Europea), és a dir, al que vindrà a ser la Unió Europea. És un fet inesperat i definitivament marcant perquè l'entrada d'Espanya a la CEE era tot un problema per l'economia andorrana, espanyola i francesa. Andorra havia aprofitat la seva situació d'entre estats grans per desfiscalitzar-se i així poder viure del comerç. La prova evident que això funcionava i que era l'essència del país fou el boom econòmic dels 1960. Ara bé, si Espanya entrava a la CEE les regles del joc canviaven i això era un problema, també per França i Espanya. Ni França ni Espanya estarien d'acord de tenir una espècie de "rentadora" entre els dos. És per aquest motiu que el segon govern del país va decidir unir-se a les negociacions d'adhesió d'Espanya a la CEE.{{Cal citació}}

En un principi França i Espanya no van convidar Andorra, ni tan sols li van autoritzar a entrar a la taula de negociacions. La Comunitat Econòmica Europa no va ni objectar. Com s'explica? Doncs bé, França està acostumada a tractar els petits estats europeus com a satèl·lits seus. És a dir, representa Mònaco a l'exterior amb el consentiment de la seva població (consentiment que ha aconseguit a base de xantatges) i, per tant, decideix sobre la sobirania popular, sense tenir-ne el dret. Es produeix la mateixa situació amb Alemanya i Liechenstein. I amb Itàlia i San Marino. Resultat, que la CEE estava acostumada que França i Itàlia decidissin pels altres (també s'ha de remarcar que per França, Bèlgica, Luxemburg i Suïssa són considerats molts cops com estats satèl·lics; però a diferència de Mònaco tenen més autonomia, és el que se'n diu neocolonialisme). Però els andorrans van dir que no. Res de cedir, res de ser tractats com a "vassalls". Per aquesta raó el discurs del cap de govern va ser molt important. Va criticar profundament França i el seu paternalisme, Espanya per la seva actitud colona a l'estil rus i el Vaticà per ficar-se en assumptes que no li pertoquen. I és que el nou president francès havia decidit reunir-se a esquenes de la població amb el bisbe i el monarca d'Espanya. El copríncep episcopal va fer exactament el mateix amb el president català, amb el Vaticà i amb el rei d'Espanya. És en aquesta ocasió en què el rei espanyol li proposa al copríncep de substituir-lo en el càrrec, és a dir, transferir el càrrec. El copríncep li va dir que no. El discurs va tenir les seves repercussions a les més altes instàncies europees i gràcies a això Andorra va seure a la taula de negociació.{{Cal citació}}

A partir d'aquí apareix una fase del tot opaca, que encara ningú ha explicat perquè tot es va fer a esquenes de la població andorrana i del parlament mateix. La comissió del govern andorrà que va anar a Brussel·les a negociar va mantenir un secret absolut i que frega per la falta de transparència. Aquest apartat de la història d'Andorra encara falta que algú l'expliqui. Tanmateix, la comissió andorrana va aconseguir un tracte únic. Va aconseguir que es regulessin les relacions amb Espanya, França i Andorra, fent desaparèixer tot tipus de pressió vinguda per part espanyola o francesa. Va aconseguir a més regular el tracte que Andorra havia de mantenir amb tots els altres estats del món, és a dir, va aconseguir poder gestionar-se sobiranament, mantenint els tractes que el govern trobés oportuns amb els altres estats del món. Per tot plegat, el govern i el Consell General ja podien engegar el Procés Constituent cap a la sobirania plena.{{Cal citació}}

Llavors és quan Espanya planteja el problema dels drets humans al Consell d'Europa (vegeu-ne més a Drets humans, un assumpte pendent). Era una forma de xantatge, però el govern andorrà li va traslladar la pilota als coprínceps acusant-los de no fer-hi res, tot i estar informats de la situació. Com que això comprometia la imatge de França, Espanya i el Vaticà els coprínceps van haver de cedir i es va crear la primera taula negociadora a tres parts. És a dir, l'anomenada Tripartida. Es tractava d'una taula de negociació que acabés redactant una Constitució on el govern d'Andorra demanaria el traspàs de la sobirania al poble. La Tripartida estava composta per Andorra, el copríncep episcopal (que en realitat representa els interessos del Vaticà i que a més està condicionat per Espanya que el pressiona mitjançant el fet que és un administratiu de l'estat espanyol) i França. Les negociacions van ser molt dures. Tant que la situació no es va desencallar fins al 1993. El problema? Doncs que el copríncep episcopal exigia un paper preponderant. Va iniciar una estratègia fundada en els arguments de la por. Per a ell era un perill per l'equilibri de la sobirania popular i per la democràcia que el bisbe tingués un paper irrellevant davant d'un estat francès gran i formant part de les potències mundials. Per a ell calia equilibrar la bàscula. Si efectivament tenia raó, aquest només era un argument que amagava les verdaderes intencions: poder bloquejar qualsevol llei que no simpatitzi amb l'ètica i ideologia de l'església catòlica. I en aquell moment allò que centrava més els debats europeus era el dret de divorci que l'església Catòlica qualificava de pecat.{{Cal citació}}

El procés Constituent va estar-se doncs un temps estancant. Llavors el Consell d'Europa va haver de pressionar perquè avancés. Estava en joc l'aplicació dels Drets Humans a Andorra. Es va aconseguir desbloquejar la situació proposant una constitució que parteix del principi de trilateralitat. És a dir, el legislatiu està representat pel Consell General que és escollit en sufragi universal directe, l'executiu és escollit per resultat al parlament en eleccions i el judicial és distribueix de la manera següent: primera i segona instància a càrrec de juristes andorrans, última instància (Tribunal Constitucional) a càrrec d'elecció per part dels coprínceps (escullen dos membres) i del Consell General (n'escull dos més). La Constitució, a més, atorga el càrrec de cap d'Estat als dos coprínceps que l'han d'exercir de manera igual. Amb el càrrec de cap d'Estat el copríncep episcopal quedava satisfet. Els andorrans també. La Constitució atorgava (així consta en l'apartat primer) la sobirania al poble i feia dels caps d'Estats uns simples símbols de la tradició història del país. És a dir, no tenen cap mena de poder d'influència sobre Andorra atès que la població és la sobirana i que s'han establer tres poders separats els uns dels altres. Ara bé, com a caps d'Estat tenen obligacions i drets. Un cop més, no poden exercir aquests drets i obligacions de manera unilateral, però conjunta, i abusant del poder atès que dits drets i obligacions estan regulats per la Constitució i aquesta deixa la darrera paraula al poble. Tanmateix, el sistema garanteix que no hi hagi tampoc abús de poder per part del govern vist que els coprínceps poden diluir el govern o el parlament. Un cop dissolts és al poble a qui li pertoca la darrera decisió i, per tant, és el poble qui ha de decidir si el govern que havia estat destituït té legitimitat o no per continuar. Aquesta Constitució a més garantia el compliment dels Drets Humans. Tenint totes les parts de la Tripartida contentes es va procedir al referèndum.{{Cal citació}}

La pregunta va ser la seqüent: "Voteu a favor del Projecte de Constitució del Principat d'Andorra, elaborat en concertació amb els serveis dels Coprínceps i adoptat pel Consell General en sessió extraordinària celebrada el 2 de febrer del 1993?". El resultat va ser el seqüent:[359][360][263][361]

Sí (%) No (%) Nuls/Blancs (%) Abstenció (%)
70,95 24,68 4,35 24,25

Havent aprovat la Constitució el país esdevenia sobirà, modern i democràtic. Ara era l'hora de centrar-se en construir el país i la primera acció del nou govern post-primeres eleccions constitucionals, presidint per Òscar Ribas Reig, va ser la del reconeixement internacional d'Andorra com a estat-nació independent. És a dir, l'ingrés al Consell d'Europa, a l'ONU, a l'OCDE, a la UER,... Precisament, Espanya va aprofitar els últims mecanismes disponibles per negar-li l'entrada a Andorra a la IUT i UER.{{Cal citació}}

Discurs d'Òscar Ribas a l'ONU[modifica | modifica el codi]
Escut de la bandera de l'ONU, Assembla de l'ONU.

Finalment Andorra s'havia homologat i sobretot, amb l'entrada a l'ONU, esdevenia un estat-nació independent i reconegut per les altres nacions del món. L'any 1993 el primer cap de Govern d'Andorra, Òscar Ribas, pronunciava el seu primer discurs a l'ONU. És la primera vegada a la història que se sent parlar algú en català a l'ONU. Era una victòria per part d'una llengua que havia estat maltractada durant molt de temps. El discurs va crear expectació entre la premsa catalana. El cap de govern va voler fer esment, primerament, dels esforços fets pels andorrans en un procés que va qualificar de "serè i tenaç". Va parlar de les aspiracions nacionals afirmant que "Andorra ja no és un vestigi del dret feudal i medieval". Va agrair tots els que van fer possible que Andorra aprovés finalment la Constitució. Va tenir un especial record per aquells ciutadans andorrans que van voler adherir-se al seu moment a la Societat de Nacions en un moment en què els coprínceps tornaven a fer exemple d'actitud colonialista i absolutista. D'altra banda, l'esment permetia recordar a la mateixa ONU la seva negativa d'integrar Andorra en aquell moment. Tanmateix, va agrair el Secretari d'Estat de l'ONU (Javier Pérez de Cuéllar) i al Consell de Seguretat el suport en la tramitació de l'adhesió. Per tant, també tocava agrair els coprínceps i al rei d'Espanya. Un cop fets els elogis va voler destacar la positivitat d'integrar dins del cercle a un petit país: "la dimensió reduïda pot significar una aportació positiva d'equilibri i convivència. Quina hauria de ser la talla ideal d'un Estat? Evidentment ni l'economia ni la ciència política poden donar l'adequada resposta. Aristòtil nota, en la seva Política, que el volum de la polis ha de permetre que tothom conegui el caràcter dels altres", "altres micro-Estats del món, temem més el gegantisme polític om més lligats estem a la noció de mesura i a l'accessibilitat del fet polític, una de les característiques dels costums que s'ha de salvaguardar; perquè encara creiem en d'actualitat la fórmula de Protàgores: l'home és la mesura de totes les coses". Finalment va acabar el seu discurs realçant, revaloritzant i col·locant el català en un lloc més que destacat: "Som una vall..." que "com les grans valls del Ganges o del Nil ha estat bressol de grans civilitzacions, la nostra petita..." té una "identitat nacional que no s'ha fet contra res ni contra ningú", "és... des de la nostra identitat que volem" aportar "pau i llibertat", "tenim ben clar que per fer coses i per comunicar-les cal ser cosmopolities i poligots, però també que per se cal aprofundir en les pròpies arrels", "i les nostres són les de la cultura catalana. el català és el nostre idioma oficial. És un la llengua de Ramon Llull, Ausies March i Salvador Espriu, la qual es parla des de la Franja -a l'Aragó- fins a Maó -a l'illa balear de Menorca- i des de Salses -al Rosselló francès- fins a Guardamar -a les terres meridionals del País Valencià. és en aquesta llenuga, la catalana, que he vingut davant aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat". I va acabar el seu discurs "permetin que acabi citant la llegenda que figura en el nostre Escut nacional -Virtus, unita, Fortio (l'acció o la força unida és més més forta)-, que s'adiu amb els objectius que s'han fixat a les Nacions Unides.[362]

Drets laborals i drets humans, una signatura encara pendent[modifica | modifica el codi]

Als anys 30 els treballadors de FHASA ja faltaven de drets laborals i molts es van afiliar a la CGT o sindicats anarquistes catalans.

Si als anys 60 i 50 el país mancava de lleis que protegissin els treballadors, als anys 70 i 80 la situació no era millor. Certament, ja s'havia aprovat la Llei de la CASS (Caixa de Seguretat Social Andorrana), però el país mancava i molt de drets laborals. El patronat seguia recusant-se a tenir en consideració el seu personal. Se seguien fent diferències entre andorrans i no andorrans. L'immigrant seguia considerant-se com un ciutadà de segona. Era habitual sentir de la boca d'un immigrant que "les lleis eren a favor dels andorrans com si els de fora fóssim menys". Els andorrans seguien rebent un tracte de favor. El patronat era capaç de pagar més als seus treballadors si aquests no s'asseguraven. La llei de la CASS es va implantar amb una forta polèmica al país, doncs el decret dels delegats permanents dels coprínceps no va defugir d'histèria i polèmiques. Es feia treballar encara gent als 71 anys. "Aquest reglament era llei i evitava que hi hagués abusos, que t’acomiadessin sense motiu, fixava indemnitzacions i donava dret a vacances. Era un bon text que satisfeia els treballadors", assegura Simó Duró, conseller general de l'època, i continua "els que no estaven contents eren els amos, perquè posava més obligacions a la patronal que al treba­llador".[306]

Com als anys 60 i 50 el dret sindical encara era vist com el diable amb banyes. Els treballadors no podien exigir augments de salari, no es podien defensar legalment de l'abús patronal i encara menys afiliar-se a un sindicat. La situació era tan dramàtica que existien fins i tot sindicats encoberts. A principi dels anys setanta residents que havien arribat al país com a exiliats de la guerra civil espanyola es van començar a mobilitzar. La majoria tenien vincles amb moviments i partits espa­nyols d’esquerres, com el PSUC, i van impulsar la creació de dues entitats: l’Associació de Residents i el Centre Cultural. “No es volia molestar els andorrans, aquí es funcionava per usos i costums, i per tant és cert que hi havia certa por a ser expulsats”, recorda el secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), Guillem Fornieles, que hi afegeix que arran d’aquests moviments, es va començar a plantejar “que a més d’immigrants, eren treballadors i que aquí les condicions no eren les més idònies”. Així, l’Associació de Residents es va erigir com un interlocutor amb les autoritats espanyoles, a qui, a partir del 1975, “es demanava que cuidessin dels immigrants i els defensessin dels abusos”. El procés per arribar a constituir el sindicat va ser llarg. A principi dels vuitanta va entrar a les entitats una fornada de joves, com Antoni Roig, que van agafar el relleu dels seus predecessors. I a final d’aquesta dècada és quan va començar a agafar forma el sindicat. El 1987 es van fer a la Seu d’Urgell unes jornades de treballadors estrangers a Andorra i l’any següent, en el segon congrés, “es va començar a parlar de la necessitat d’un sindicat”. I així també es van iniciar “reunions clandestines” al país. El 1989 es va celebrar el primer 1 de maig en un restaurant. “No sabíem quina seria la reacció dels andorrans perquè els sindicats eren il·legals.” El veguer hi va fer anar policia per evitar incidents, però la jornada va transcór­rer amb normalitat. El 8 de març del 1990 es va fer el congrés constituent del SAT.[306] Gràcies a la constitució del 1993 es va poder finalment començar a operar canvis quant a drets laborals atès que el primer Consell General post-constitucional va poder aprovar el Codi de Relacions Laborals. El text encara té mancances i avui són força preocupants per l'escenari socio-polític de l'entorn, però per aquella època van fer un gran avanç.

Els aiguats del 1982[modifica | modifica el codi]

Article principal: Aiguats del 1982

Els aiguats del Valira del 1982 foren una inundació que tingué lloc entre el 7 i 8 de novembre del 1982, arran de la pluja que caigué aquella nit i que va culminar amb el desbordament del riu Segre (Catalunya) i el riu Valira. Va afectar totes les parròquies del país. El riu Valira, d'Orient i del Nord van créixer durant tota la nit empassant-se cotxes, autocars, ponts, fanals, edificis i persones. Es van comptar uns 12 desapareguts i 7 morts. Els turistes que havien vingut a visitar el país van quedar atrapats als hotels, mentre que la centraleta del Servei de Bombers d'Andorra quedava col·lapsada per les trucades. Aquell cap de setmana el Papa havia anat a Barcelona. La pluja també el va sorprendre. Catalunya va quedat també molt tocada pels aiguats. Van ser notícia a tota la premsa internacional. La gent es va enfilar als teulats de supermercats i el país va trigar setmanes a recuperar-se. Va ser la primera prova de foc per al primer govern d'Andorra. Òscar Ribas Reig, cap de govern, va haver de demostrar que Andorra pot disposar d'ella mateixa.[363][17]

Els 1990, generació constitució[modifica | modifica el codi]

L’Andorra de la dècada dels 1990 creix econòmicament i s’introdueix en un món cada cop més globalitzat. El model econòmic es construeix sota la base d’una economia liberal, que afavoreixi el paradís fiscal. La tendència migratòria continua a l’alça i la societat de l’anomenada “generació constitució” ara viu en un entorn totalment cosmopolita. És els temes centrals de l’Andorra moderna i independent. El país viu amb un escenari polític molt conservador i tancat, que no s’adequa amb la realitat del país que és molt més diversa i plural. Aviat les veus crítiques comencen a fer-se sentir. L’aprovació de la Llei de matrimonis és un exemple clar dels canvis a què ha d’afrontar la nova societat. La diversitat provoca problemes d’integració, en un moment en què la religió està perdent peu dins de les mentalitats.[364][365]

L'Andorra dels Liberals[modifica | modifica el codi]

Aquest títol es refereix al Partit Liberal d’Andorra que després de l’aprovació de la Constitució segueix guanyant terreny en la plana política. Però també es refereix a la política de caràcter liberal empresa per Marc Forné i Molné. Així el títol té doncs doble sentit: l’Andorra dels Liberals, com a partit, i dels Liberals, com a ideologia i saga pensant. És l’Andorra que al cap i a la fi va regnar durant la dècada dels 1990. És una Andorra en què l’electoral i la mateixa classe política treballa per a l’empresariat. Oficialment és una època en què els polítics escollits eren liberals, és a dir, la filosofia dels quals pensa que existeix una mà invisible que guia l’economia i, per tant, tota trava pot resultar ser dolenta. Seguint aquest principi l’estat no ha d’intervenir. Si econòmicament la filosofia pot tenir cert èxit, aplicat en el camp social és un autèntic desastre. La prova d’això és el debat sobre la nacionalitat, o del model de sanitat públic, que va ocupar la plana dels diaris.[366][367]

El sistema andorrà de partits[modifica | modifica el codi]

El panorama polític d’Andorra després de l’aprovació de la Constitució és heterogeni. És a dir, durant la dècada dels 1990 el Consell General està compost essencialment per dues tendències: dreta i esquerra. Però existeixen diversos partits de dreta i d’esquerra, d’aquí l’heterogeneïtat. La no existència de partits socialistes o anarquistes demostra la presència d’un electorat conservador i poc obert al canvi. Això afegit a l’heterogeneïtat del partits existents, és pot afirmar que el panorama polític andorrà de començament de dècada no té res a veure amb aquell que es viu als països veïns on regna el bipartidisme. Els socialdemòcrates andorrans miren d’acotar-se als democristians europeus al Consell d’Europa. La dreta fa exactament el mateix però apropant-se als liberals europeus. Tenim així un escenari del tot conservador a Andorra. Però que lluny de les aparences té profundes divergències. A Andorra és habitual que la dreta, per exemple, acostumi a esquerdar-se en partits més petits que després concorren a les eleccions formant coalicions amb altres partits petits, que són fruit d’una trencadissa sorgida durant la legislatura. En campanya electoral tots defensen la seva independència envers el partit del qual han trencat. Però les propostes i la ideologia a la qual adhereixen deixen en evidència la proximitat que existeix entre tots, siguin de dreta o d’esquerra. Les coalicions a vegades es fan al límit de la ideologia. És a dir, no seria estrany que algun membre socialdemòcrata marxés del partit i s’unís a la dreta. Ni tampoc seria estrany que dos partits petits parroquials d’ideologia diferent pactin una aliança per les eleccions. Per tot plegat és pot dir que el panorama post-constitucional és força complex d’entendre. En una línia general es poden dibuixar dues línies ideològiques però que estan confrontades totes dues amb elles mateixes.[368][369][370][371][372][373][374]

Dos governs en tan sols un any[modifica | modifica el codi]
Nova seu del Consell General.

La primera legislatura post-constitució està marcada per la inestabilitat política. Si el 1993 va ser l’any de l’ingrés a l’ONU i de les primeres eleccions post-constitucionals, el 1994 va ser el de l’ingrés al Consell d’Europa i de la formació del primer govern constitucional. Però el 1994 també va ser l’any en què es va posar en relleu que el procés de conversió d’Andorra en un Estat homologable tenia importants repercussions d’ordre financer que obligaven a repensar el sistema fiscal i les estratègies econòmiques andorranes. El debat sobre el finançament del sector públic va provocar una crisi de govern i va fer que, el primer any després de la Constitució, Andorra visqués el relleu del cap de govern.[375]

A les eleccions els partits Agrupament Nacional Democràtic (AND), Nova Democràcia (AD i Iniciativa Democràtica Nacional (IDN) van arribar a un acord de coalició perquè sortís guanyant Òscar Ribas Reig un altre cop com a cap de govern. L’oposició estava formada pel bloc liberal, configurat per Unió Liberal (UL), Coalició Nacional Andorrana (CNA), Unitat i Renovació (UiR) i Grup d’Opinió Liberal (GOL), que més endavant es canvia el nom per Grup dels Tretze (G13). La legislatura debutava doncs amb un govern minoritari que havia pactat puntualment per governar. I com era d’esperar l’acord va trencar-se fàcilment. Dos mesos després de la investidura, Ribas anuncia que el ministre de Presidència, Daniel Bastida, dimiteix. A primers de maig, la votació de les emenes sobre el pla d’accés al primer habitatge va provocar la primera gran desavinença entre AND i ND. El 7 de setembre el pressupost presentat per Òscar Ribas crea el principi de la ruptura. En no haver-hi acord a l’octubre, AND amenaçava de trencar i passar-se a l’oposició.[376]

Davant d’aquesta situació, Òscar Ribas presenta el 7 de novembre del 1994 una moció de confiança al Consell General. El 24 de novembre, el cap de govern fa el discurs de la moció de confiança en el qual denuncia una persecució constant contra la seva persona, i fa un repàs exhaustiu de la política exterior, les inversions dutes a terme per ell i les lleis que s’havien tramitat. Però la moció de confiança no va tirar endavant. El cap de govern va haver de dimitir. El bloc de partits liberals es va unir sota el paraigües de Marc Forné que va presentar oficialment la seva candidatura el 2 de desembre del 1994. Va aconseguir la confiança necessària a les eleccions i dins del parlament com per poder ser nomenat el 21 de desembre com a cap de Govern.[377]

La consolidació del model de paradís fiscal[modifica | modifica el codi]

Marc Forné ha estat cap de govern del 1994 al 1997 i del 1997 al 2004. En la seva segona legislatura es va presentar ja com a cap de llista del partit Liberals d’Andorra (PLA). Però en la primera legislatura va governar gràcies a les coalicions mantingudes a les eleccions. Això va fer que el primer mandat fos inestable. El govern de Marc Forné va haver d’afrontar un greu problema de dèficit econòmic públic que arribava als 21.000 milions de pessetes. A més, havia de fer front al repte de dotar Andorra d’un cos diplomàtic preparat per representar el país a fora, fet que comportava encara més despeses. Va voler introduir impostos directes per tal que es pogués pagar el dèficit i les despeses públiques. Però tant l’electorat com la classe política es negaven a aplicar taxes. Va voler implementar un impost sobre els bingos i despenalitzar, ara que es podia, el joc i construir un casino. Tots temes van marcar l’agenda mediàtica del 1995. Malgrat els seus esforços, finalment va haver de recórrer al sector bancari amb qui va pactar un acord que permetrà consolidar el model de paradís fiscal. Els bancs s’encarregarien del finançament del deute públic, però a canvi el govern tancaria la porta a futurs bancs estrangers que volguessin instal·lar-se a Andorra, a més d’aprovar lleis favorables als bancs. És el cas, per exemple, de la llei de blanqueig o les mesures preses perquè Andorra pugui ser un centre especulador i opac, garant d’un sistema financer desfiscalitzat. D’aquesta manera el govern va poder dedicar-se al cos diplomàtic. La primera ambaixada va ser la del Vaticà que va oferir a Andorra més que un consolat.[378][379]

Representació d'Andorra a la plana internacional[modifica | modifica el codi]

Andorra va formalitzar relacions diplomàtiques amb els EUA l’any 1996, escollint a Juli Minoves (també representant d’Andorra a l’ONU). Va ser nomenat vice-president de la 51Assembla General de l’ONU, un fet molt important de cara a la normalització a què aspirava el país. Marc Forné va intervenir en català a l’Assemblea General per defensar la reforma de l’organisme, i al cap de tres dies Forné va intervenir a l’assembla parlamentària del Consell d’Europa per defensar els drets lingüístics d’Andorra. La projecció exterior d’Andorra també va tenir la seva expressió esportiva el 3 de juliol del 1996 quan la FIFA va admetre Andorra com a membre de ple dret. Això li permetia ser present en les competicions europees a partir de la temporada del 1997 i del 1998. Les collites d’aquesta adhesió no es van deixar esperar. L’any 1995 es van inaugurar a Andorra els Jocs d’Hivern de la Joventut Europea. També cal destacar les quinze medalles obtingudes als sisens Jocs dels Petits Estats o la 16a posició per Vicky Grau als Mundials de Sierra Nevada de l’any 1996. La participació d’Andorra en les competicions europees va despertar d’un dia per l’altre l’interès dels mitjans estranger. Titulava el Diari d’Andorra: “El dia que els mitjans de comunicació veïns van descobrir Andorra”. El títol deixava doncs en evidència la necessitat de que Andorra tingués finalment sobirania plena. En la mateixa línia, destaca el jove andorrà Nani Duró que va aconseguir pujar el Makalu (Himalàia), col·locant Andorra un cop més en la plana esportiva. Per tot plegat, des dels diaris del país es va començar a parlar sobre si Andorra havia de tenir o no vergonya dels seus esportistes ja que, a diferència del que passa a països molt grans (ex.: Espanya, França o Alemanya), els esportistes andorrans semblen esportistes aficionats. De fet, tot sovint la població andorrana mateixa celebra les victòries d’esportistes estrangers. És la doble cara d’un molt globalitzat (vegeu-ne més a Grans i Petits). En aquest context s’ha de destacar l’esportista andorrà més cèlebre d’Andorra al món: l’Albert Llovera. Als Jocs Olímpics de Sarajevo del 1985 es va quedar paraplègic degut a un accident que va patir en plena competició. L’esforç lloable i admirable per tirar endavant malgrat l’accident ha portat molts mitjans de comunicació estrangers a interessar-se’n. De fet, va ser contractat pels EUA que volien experimentar amb ell tot una sèrie de proves per tal de trobar una solució a les persones paraplègiques. Però tot i aquesta consolidació internacional, el govern de Marc Forné va tenir problemes per continuar governant atès que el pacte de coalició ara se li girava en contra i l’op osició va aconseguir que marqués data per unes eleccions anticipades que serien per al febrer del 1997 i que va guanyar amb majoria aclaparadora. Canviava així el panorama polític que caminava lentament cap al bipartidisme, donant estabilitat al govern dels Liberals d’Andorra.[380][381][382]

L'evolució de l'Institut d'Estudis Andorrans[modifica | modifica el codi]

És dintre de la necessitat de tenir un cos diplomàtic que s’ha d’entendre l’evolució que va patir l’IEA. En els primers anys del seu govern decideix transformar l’IEA en ambaixada a Madrid i Catalunya. Es reuneix llavors amb el president espanyol Maria Aznar i el president català Jordi Pujol. Però l’any 1998 Marc Forné emprèn una altra transformació profunda de l’IEA.[383] Havent ja complert la seva tasca se l’intenta reconvertir en un centre de recerca oficial per al país que pugui estudiar amb més profunditat tots els camps científics i sociopolítics. Així es trasllada el centre de Perpinyà a Tolosa des d’on es manté una tasca purament informativa pels nous estudiants. El centre de Barcelona es transforma en el centre de recerca oficial a l’estranger i col·labora amb dos centres més ubicats i creats a Andorra. El canvi cap a Tolosa té sobretot per objectiu apropar-se als estudiants andorrans atès que és a Tolosa on més estudiants hi ha. A més, la ciutat ofereix millors recursos universitaris. El centre tolosí va aconseguir ser reconegut per França com a entitat cultural pública andorrana i, pel govern andorrà, com a delegació cultural. El mateix any 1998 es va crear el CNMA (Centre d’Estudis de la Neu i la Muntanya d’Andorra) en l’òptica buscada. L’any 2000 es crea el CRES (Centre de Recerca Sociològica) i l’any 1998 el CBD (Centre de Biodiversitat). L’any 2001 es crea el CRECIT (Centre de Recerca en Ciències de la Terra). Tots centres tenen per objectiu avançar en la recerca i canviar l’IEA transformant-lo en eina per a l’administració alhora que centre de recerca oficial del país.[17]

L'exposició de Lisboa del 1998[modifica | modifica el codi]
Article principal: Expo '98
Mascota de l'Expo del 1998.

I un cop més, és en la necessitat de tenir un cos diplomàtic a l’exterior que s’ha d’entendre la presència d’Andorra a l’Exposició de Lisboa. L’any 1998 va ser un any particularment especial per a Portugal i per a Andorra. Per a Portugal perquè Lisboa va rebre l’Exposició Internacional, més coneguda com a Expo ’98. Era important perquè Portugal havia sortit feia poc temps d’una dictadura militar, el salazarime, de més de 40 anys de durada. El país tenia l’oportunitat de demostrar a la resta del món que s’havia avançat i que Lisboa, la capital de Portugal, s’obria al món amb tolerància i democràcia. Va ser una cita importantíssima per al país. Avui la data és explicada a les escoles i universitats portugueses. La cita és en definitiva explicada com un orgull nacional. De fet, el tema de l’exposició pretenia homenatjar les descobertes portugueses fetes durant l’època moderna per tal que la comunitat internacional prengués consciència que Portugal no era només la dictadura militar, però també un país que ha fet avançar la humanitat en la història. Vasco da Gama va tenir la seva pròpia torre, situada al Parc de les Nacions, que pel seu nom ja indica i molt la voluntat de visibilitzar el canvi que experimentava la societat portuguesa. Andorra també va contribuir en aquest orgull nacional obrint-t’hi un pavelló. Si la cita per als portuguesos va ser cabdal, per als andorrans també. De fet, també va ser una cita d’orgull nacional com els portuguesos. Era la primera vegada que Andorra s’afirmava com a país sobirà, sense que ningú l’amenacés com si havia passat en exposicions anteriors. Era la manera de mostrar-se al món, d’ensenyar que el país havia canviat com ara Portugal i que ara els andorrans eren sobirans. També va ser l’oportunitat de fer venir turisme i d’ensenyar un país fins a les hores desconegut. La premsa del país s’hi va bolcar completament. S’hi va traslladar corresponsals de tots els periòdics, ràdios i televisió. Durant el temps que va durar l’exposició el paisatge mediàtic andorrà va estar col·lapsat per l’Expo 98.[384][385]

L'època de les vaques grosses[modifica | modifica el codi]

Després de la victòria aclaparadora a les eleccions del 1997 i amb un any només perquè el termini de vigència sobre l’acord bancari amb govern acabés, el cap de govern, Marc Forné, va redefinir les polítiques de l’executiu: “hem de transformar-nos en un país de serveis, començant per la propera aplicació d’una llei que permeti instal·lar empreses amb el 100% de capital estranger, trencant amb la nostra tradició d’empreses mixtes en les que els estrangers només poden participar en un 33%”. El panorama dissenyat per Forné incloïa, a més, la possibilitat d’obrir Andorra a alguns bancs estrangers i la voluntat d’atraure les matrius d’empreses multinacionals, apostant per la qualitat i el desenvolupament de les telecomunicacions, més que no pas per la opacitat fiscal com s’havia pactat l’any 1995 amb els bancs. Estàvem clarament davant d’un govern d’ideologia liberal. Un model que treballava per les empreses del país, no sempre per als immigrants, ni per als andorrans vista la manca de polítiques socials, encara que va anunciar que canviaria la llei d’immigració. És força significatiu que el SAAS fos privatitzat i que el govern de Marc Forné hagués procedit a privatitzar parcialment també FEDA (encara que el TC va prohibir-ne la privatització). També es força significatiu que el govern alliberés els horaris comercials o que el Sindicat ara ja legalitzat reclamés en ple 1995 una cobertura social per als aturats. Tot plegat amb una situació econòmica extraordinàriament positiva. Segons un estudi fet públic el 12 de maig per la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), Andorra era un dels 20 països del món amb major renda per càpita, superant la mitjana espanyola i europea. Els països que avantatjaven Andorra eren el Japó, Suïssa, Luxemburg, Noruega, Dinamarca, EUA o Finlàndia. L’estudi destacava també que Andorra sobrepassava la mitjana europea en comunicacions telefòniques i en vehicles per habitant (un per persona). L’estudi el que fa en definitiva és visibilitzar un segon boom econòmic semblant a dels anys 1960. Advertia, però, sobres les mancances sanitàries (només 2,2 llits per mil habitants). La recta final del llarg govern de Marc Forné es va focalitzar en la precarietat de les infrastructures andorranes. Un problema que havia de resoldre’s davant de l’arribada constant de turistes i el creixement econòmic. Va quedar demostrat l’any 1999 pels embussos de més de 35 quilòmetres a les carreteres d’accés a Andorra el 6 de desembre, festa de la Immaculada. L’endemà, el cap de govern, va insistir en la necessitat d’agilitar tres grans projectes d’infrastructures: el túnel d’Envalira, que ja s’estava construint; l’anomenat metro aeri, un telecabina que uniria tota la vall d’Andorra i les seves estacions d’esquí; i l’aeroport, que després d’anys de negociacions semblava que portaria a la reobertura. El túnel d’Envalira va ser un tema central per a la premsa. Ja des de la visita de Charles de Gaulle que es ve parlant de la necessitat de millorar les carreteres que accedeixen a França. De no fer-ho, es bloquejava el país del costat franco-andorra, com ja s’havia viscut en més d’una ocasió a principi de segle XX. El túnel d’Envalira és el que uneix més fàcilment, sense passar pel port, el poble andorrà fronterer amb França, Pas de la Casa, i el primer poble canillenc, Soldeu.[386][387][388]

El projecte termo-lúdic de Caldea[modifica | modifica el codi]
Article principal: Centre Termolúdic Caldea

És en aquest context que es construeix Caldea. Caldea és un balneari que va ser creat a iniciativa del Comú d'Escaldes-Engordany quan es va dotar dels mecanismes propis d'una parròquia. L'objectiu era trobar algun atractiu que fes créixer l'economia escaldenca, i de retruc andorrana. És a dir, trobar una alternativa i un complement a l'oferta turística d'Andorra, aprofitant l'existència de les aigües termals d'Escaldes. El nom té clares connotacions religioses atès que Caldea (a Mesopotàmia) és el lloc d'on probablement va marxar Abraham a la recerca de la terra promesa per Iavé. Se l'esmenta ja que el balneari fou construït com a forma de gran catedral enmig d'Escaldes-Engordany donant una vista privilegiada al centre termolúdic des de l'aire. Les aigües termals de 68’ extretes del pou especial, s' utilitzen, després de ser tractades, en les piscines interiors i exteriors. El Comú es va assegurar la col·laboració de l’arquitecte francès Jean-Michel Ruols per concebre aquesta catedral de vidre. Creador del parc d'atraccions Astèrix, especialista en arquitectura aquàtica i gran mestre de l'art paradoxal de construir elements sòlids a partir d'un element fluid com l' aigua, Jean-Michel Ruols confirma amb Caldea que es un autèntic escenògraf de l'aigua. Des dels ciments fins a la punta de la torre, aquesta obra de 31.000m2, amb 80 m d'altura i 65m d'ample va requerir tècniques de construcció d'avantguarda. L'interior està concebut doncs per donar una sensació de futurisme. Actualment Caldea, a més de ser un referent turístic per al país, també és el símbol de l'edat d'or del capitalisme a Andorra. La construcció es va fer de la mà d'una societat d’economia mixta amb un capital de 4.250 milions de pessetes (SEMTEE, SA o Societat d’Economia Mixta Termolúdic Escaldes-Engordany). La presideix el cònsol d'Escaldes-Engordany i el comú en deté la majoria de les accions (que es reparteixen entre les altres 6 parròquies i més de 1800 accionistes persones físiques i morals entre els quals hi ha tres bancs i Andorra Telecom). L’obertura del capital a inversors estrangers està limitada pels estatuts de la societat a 10% del capital.[389]

L'Andorra conservadora[modifica | modifica el codi]

Integració i Nacionalitat[modifica | modifica el codi]
Un passaport andorrà

Durant els anys 1990 Andorra va continuar acollint immigració fent que el panorama sociològic canviï completament. El 84,5% del creixement total de l’economia i situació sociopolítica de l’Andorra del final de segle XX va ser conseqüència directa dels moviments migratoris. Així el país es va transformar en una societat cosmopolita. Les dades del Departament d’Estadística del govern de l’any 2002 permeten evidenciar-ho. La població del país es componia primerament d’espanyols (41,22%), després d’andorrans (34,65%), seguida dels portuguesos (10,69%), de francesos (6,83%) i d’altres nacionalitats que comprenen filipins, marroquins, indis i llatinoamericans, entre altres. El país va arribar a acollir (amb un territori d’uns 460 km2) fins a 74 nacionalitats diferents. El fet migratori fa que la piràmide d’edats d’Andorra sigui molt diferent d’aquella que es pot observar en països com Portugal, Espanya, França, Regne Unit o Itàlia. La franja d’edat entre els 20 i 50 anys és la que més persones registra, mentre que la franja de jubilació (70 a 100 anys) és la que registra un percentatge més baix quan a Espanya és la més elevada, per exemple. La presència d’una comunitat estrangera majoritària, que representa el 65% del total de població, va plantejar tota una sèrie de problemàtiques relacionades amb la integració. El país havia d’aprendre a conservar la seva pròpia identitat, alhora que havia d’integrar els nouvinguts. Però aquesta no semblava ser la tasca del govern. L’any 1995 va néixer una plataforma ciutadana que va iniciar una recollida de signatures per sol·licitar la celebració d’un referèndum sobre l’obertura de la nacionalitat. Entre els signants figurava el cònsol d’Ordino, Josep Duró, i els cònsols de Canillo, Assumpció Rossel, i d’Andorra la Vella, Agustí Marfany.[390][391][301][302][392]

Els immigrants es queixaven que hi hagués discriminació envers l’estranger i que el país no volgués nacionalitzar estrangers, fet que donava als estrangers la sensació de ser considerats com a ciutadania de segona classe. Estudis realitzats indiquen que de fet la millor manera d’integrar i garantir cohesió social és donar més facilitats d’accés a la nacionalitat. Això va fer que el copríncep francès es negués a ratificar l’adhesió d’Andorra al Conveni dels Drets Humans del Consell d’Europa, perquè el text de l’adhesió feia una reserva a l’article 7.2, en el qual es deia que ningú pot ser condemnat per crims que, en el seu moment, no constituïen delictes segons les lleis nacionals, redactat que deixaria en la impunitat els crims de guerra (com per exemple, aquells comesos pels andorrans franquistes). La negativa donava veracitat a les queixes. El partit de Marc Forné finalment va haver de proposar una nova Llei qualificada de nacionalitat, sense que prosperés les esmenes de l’oposició que volien reduir la proposta de 25 anys a 20 anys. També va haver de retirar l’esmena de l’article 7.2.[393][394][395]

Però que la política desintegrés, no vol dir que passava exactament el mateix amb la població en general. La “Festa de la Multicultura” n’és una prova. És l’ocasió per totes les nacionalitats del país de trobar-se i gaudir d’una nit “plural” atès que s’hi pot menjar català, andorrà, hindú, francès, espanyol,... i gaudir al mateix temps de sevillanes o de sardanes, mentre s’entra en contacte amb anglesos o portuguesos. N’és una prova perquè neix més aviat d’una iniciativa no tan lligada al poder polític. La Fira d’Andorra la Vella també s’ha transformat en un altre punt de reunió multicultural. Cada any la secció culinària aplega més i més participants. Per tot plegat, l’element més visible de la identitat andorrana, que és la llengua catalana, es va veure afectat. L’any 1999, per tal de resoldre la situació, es va aprovar la primera Llei de protecció envers la llengua del país. A més, Marc Forné va ser el responsable d’haver signat un conveni amb el govern català perquè es poguessin veure pel·lícules en català. Es va llançar la primera campanya a favor de la utilització del català. Però, és evident que si paral·lelament a aquestes polítiques (necessàries) de normalització lingüística, no hi havia una política també d’integració, fomentada per lleis més obertes (com la rebaixa de la nacionalitat a 5 o 10 anys com a màxim), no s’aconseguiria un panorama cohesionat. Tot i així, la llengua ha aconseguit mantenir-se en 60% de la població, però perd terreny progressivament davant del castellà.[396][397][398][399][354][400][401][402]

Llei de matrimoni civil[modifica | modifica el codi]

La llei de matrimoni civil que permetia el divorci civil ja va ser objecte de problemes quan Andorra va voler dotar-se d’una Constitució l’any 1993. S’havia desencallat la situació en aquell moment fent concessions que han quedat plasmades en la Carta Magna. No es podia fer pas d’una altra manera vist que era l’única sortida en aquell moment davant el xantatge de copríncep episcopal. Però contràriament a allò que pretenia, el bisbe d’Urgell només retardava una bomba que tard o d’hora havia d’explotar. I ho va fer durant la legislatura de Marc Forné. A Europa de manera general el debat sobre si una dona podia o no divorciar-se del seu marit s’estava superant. Progressivament el divorci i el casament civil es van imposar a tot el continent, tot i la posició de l’Església catòlica que considera que el matrimoni és etern i que no es pot trencat. Que la dona ha d’acceptar el marit perquè s’havia casat davant de Déu o amb Déu i això l’obligava a conviure-hi eternament. Aquest discurs segueix sent vigent, cosa que ens mostra d’una part, la instrumentalització de l’Església, i d’altra banda, el diàleg tancat i enrocat –alguns afegirien, poc ètic de l’Església. Però la societat dels 1990 estava en plena mutació. Les mentalitats s’obrien cada cop més i això feia que l’Església fos qüestionada. És en aquest context que a Andorra es va voler aprovar el dret al divorci. No aprovar la Llei de matrimoni civil, que l’Església no volia ni sentir a parlar, obligava a qui no volia passar per la religió a casar-se a l’estranger, a ser discriminada administrativament i impedia el normal desenvolupament de casaments. La llei va fer doncs polèmica i va marcar els debats i les planes nacionals dels periòdics del país. Tant que per tal que el bisbe no es queixés més del que ja havia fet, l’article 13 de la Llei del matrimoni civil impedia contraure matrimoni a les vídues que no haguessin esperat més de 300 dies de la mort del marit. Una situació que actualment es veu com a xocant, però que a l’època entrava perfectament en el debat generalitzat a Europa. La iniciativa per fer avançar les coses va venir dels partits d’esquerra, com ara Agrupament Nacional Democràtic, que va ser assessorat per un grup d’experts internacional en dret. Encara després de l’aprovació de la llei els coprínceps mantenien els seus dubtes sobre la constitucionalitat d’alguns aspectes de la norma. L’episcopal perquè simplement no volia la llei, el francès perquè no s’havia avançat prou amb la laïcització de l’Estat. Així que van demanar un dictamen previ del Tribunal Constitucional. La llei no va ser sancionada per l’episcopal, per obvietat, però finalment va aconseguir tirar endavant. Tanmateix, el marc constitucional posava en evidència la manca de separació de poders a Andorra.[403]

La religió a debat[modifica | modifica el codi]

L’escenari d’obertura europeu topava, de cop i volta amb el conservadorisme del govern liberal. L’any 1998 l’executiu va arribar a un acord amb el Vaticà que permetia que a les escoles andorranes s’hi donés religió catòlica com a matèria curricular. Un acord que va crear polèmica. L’Associació de Pares d’Alumnes va mostrar-se a favor que les classes es donessin fora de l’horari lectiu, mentre que l’Església brandejava que l’article 20.3 de la Constitució estableix que “els pares tenen dret a una educació moral o religiosa per als fills d’acord amb les seves conviccions pròpies”. El copríncep episcopal, Joan Martí Alanís, va arribar fins i tot a enviar una carta al govern en què es referia al moment “delicat pel qual travessen les relacions entre l’Estat i l’Església”, opinant que el govern i el Consell General no haurien d’actuar d’esquena al Bisbat en els aspectes que afectin la institució religiosa. Tot plegat posava de manifest vàries coses. Primerament, la intolerància de l’Església catòlica envers altres religions. En garantir únicament l’ensenyança del catolicisme s’estava discriminant altres religions. En obligar l’estudiant a aprendre religió catòlica també se’l discriminava perquè, podia ser el cas de ser ateu, i té el dret a no rebre classes de religió. En segon lloc, l’actitud del govern i de l’Església és força preocupant perquè s’evidenciava una relació Església-Estat no gaire democràtica. El principi de l’Estat de dret, que la mateixa Constitució andorrana aplica, és la separació d’Església i Estat. Però amb l’acord s’evidenciava que això no s’estava fent. En tercer lloc s’evidenciava un problema que ja s’havia plantejat quan es va redactar la Constitució: la voluntat del copríncep episcopal de voler controlar l'estat i adoctrinar els ciutadans. Controlar perquè diferents articles de la Constitució donen un paper més important a la Institució Catòlica, fregant els límits que ha de tenir tot estat democràtic, és a dir, la separació d’Església-Estat. Adoctrinar, perquè l’Església volia controlar el pensament de l’alumnat donant- li classes de religió. D’altra banda, en països com França, proposicions com aquestes haurien estat titllades d’escandalosos. A Andorra l’escenari era ben diferent. En ple debat, es van multiplicar les conferències sobre religió, el paper que havia de tenir aquesta en la vida dels ciutadans,... Era evident que l’Església perdia terreny i volia aferrissar-se al més mínim mecanisme que permetés “evangelitzar” la població. Però contràriament a allò que pretenia, el resultat va ser catastròfic. L’estira i arronsa entre l’APA i el govern va fer que les classes fossin simplement optatives i el 77% dels alumnes no van optar per la religió. De fet, la ciutadania va muntar una “Plataforma per una Escola Andorrana Laica”.[404]

El revés de la moneda[modifica | modifica el codi]

Com és lògic la representació d’Andorra entre la comunitat internacional té les seves coses positives, però també en té de negatives o menys alegres. La guerra dels Balcans va evidenciar la dificultat per un país nou com era Andorra d’afrontar els reptes i problemes que ciutadans d’arreu del món comparteixen. Globalització, canvi climàtic, noves epidèmies, corrupció política i judicial... Andorra acabava d’aprendre què és això de la SIDA, estava en ple debat sobre el paper que ha de tenir la religió en les vides quotidianes, es debatia també sobre si una dona ha de poder divorciar-se o no, assistia a canvis profunds com és el de viure amb gent d’altres nacionalitats i orígens.... a més d’afrontar el repte de prendre posicions incòmodes.

La guerra de Iugoslàvia[modifica | modifica el codi]
Article principal: Guerra de Iugoslàvia
Bandera del Kosovo.

La guerra de Iugoslàvia o guerra dels Balcans va ser un conflicte violent que es va desencadenar als Balcans (Europa) després de la caiguda del mur de Berlín i arrel de la voluntat de les diferents nacions iugoslaves d’independitzar-se. La guerra és una continuïtat de les guerres balcàniques de principis de segle (1912-1913). El conflicte ètnic va derivar en la formació o fragmentació d’estats-nacions nous. Els escenaris bel·licosos van colpir la població andorrana, tal com ho demostren els diferents els articles de premsa de l’època. L’any 1995 s’explicava, per exemple, que ONG del país –Creu Roja, Càritas, Mans Unides, Dames de Meritxell i Unicef– van llançar una plataforma per ajudar els damnificats de la guerra de Bòsnia. Els jardins de la Casa de la Vall van ser l’escenari de la primera convocatòria popular en solidaritat amb les víctimes del conflicte. Unes dues-centes persones van voler mostrar el seu rebuig cada dilluns de la setmana fins que s’acabés la guerra. Entre pancartes, minuts de silencis i estampats de mans de color blau damunt de llençols blancs, els andorrans van demostrar la seva solidaritat amb les víctimes.[405][406]

No obstant, és pot dir que la guerra dels Balcans va ser un dels primers punts conflictius políticament parlament per al país. Mostra d’això el comunicat que feia el govern de Marc Forné al mes de març del 1995 on s’explicava que tres bancs i tres empresaris del país havien estat extorquits per ETA, la banda/guerrilla basca a l’estil IRA. El govern lamentava en el comunicat la carta rebuda per les entitats on s’hi reclama el que ETA va anomenar l’”impost revolucionari”. El govern central espanyol va de fet oferir protecció al bisbe en tant que cap d’Estat d’un país, fet que volia dir que si acceptés tindria guardaespatlles pagats per Espanya. El bisbe s’hi va negar. Però això no resolia el problema. El conflicte dels Balcans era incòmode pel govern i la classe política andorrana. Catalunya volia legítimament ser independent, d’igual manera que el País Basc, València, Balears i Galícia. Però Espanya els hi negava el dret a ser-ho i posava tots els mecanismes haguts i per haver perquè la independència d’aquestes nacions no es donés; encara que això hagués de comportar ficar-se la comunitat internacional a esquenes. És a dir, Kosovo havia entrat en guerra en contra de Sèrbia que, com Espanya, en negava el dret a autodeterminació.[407][408]

Kosovo va decidir celebrar unes eleccions plebiscitàries com a substitució al referèndum que Sèrbia impossibilitava a base d’armes i bombes. El referèndum encobert pretenia arribar a la independència. Un cop celebrat i havent obtingut una majoria absoluta favorable a la independència, els EUA i bona part dels països occidentals van avalar el referèndum i van reconèixer Kosovo com un estat-nació independent. Però no tothom va tenir la mateixa actitud que els EUA. És el cas d’Espanya on, precisament, sabent la legitimitat del debat català, però en la seva òptica negacionista i, en aquest sentit, semblant a Sèrbia (amb diferència que l’estat espanyol reprimeix a base de lleis o altres mecanismes legals encoberts), va decidir que no reconeixia el Kosovo. Andorra va tenir automàticament un problema. França havia reconegut Kosovo, però Espanya no acceptaria que Andorra la hi reconegués. Alhora, França no veuria bé que no ho fes, i Catalunya no veuria tampoc amb bons ulls un no reconeixement de Kosovo; començant pels lligams culturals i històrics que té Andorra i Catalunya. És a dir, que els andorrans tenien l’obligació moral i històrica de donar suport al Kosovo. Però això seria interpretat per Espanya com que els andorrans donaven suport a la independència catalana. Amb tot el govern del PLA va decidir mantenir-se al marge declarant-se neutre. Va ser així fins que el Tribunal de la Haia va dictaminar que tot poble te dret a l’autodeterminació. Llavors el govern socialdemòcrata de Jaume Bartumeu va accedir a reconèixer Kosovo com un estat-nació independent, però si oficialment va sortir així a la premsa, els governs següents dels LdA s’haurien apressat a no ratificar el reconeixement.[409][410][411][412][413]

Sigui com sigui és força significatiu que al mes d’octubre del 1995 uns dos nois i dues noies afectats per l’accident nuclear de Txèrnobil haguessin viatjar fins a Andorra on els esperava una família d’acollida; i que a l’abril del 1999 ONG del país comencessin una campanya per poder enviar refugiats del Kosovo a Andorra. També es força significatiu que l’any 1999 polítics i periodistes juguessin en un matx de futbol especial en solidaritat amb el Kosovo en el qual es van recaptar unes 350.000 pessetes. És a dir, entre la població és molt probable que hi hagués molta gent favorable a reconèixer la independència de les nacions balcàniques que així ho reclamaven.[414]

La SIDA i el cànder[modifica | modifica el codi]

Arribats a la dècada dels 1990 els països industrialitzats han arribat a un nivell de millora de la qualitat de vida que és pot qualificar de pràcticament espectacular. L’OMS va comunicar l’any 1980 que s’havia aconseguit eradicar globalment al món la verola. Un fet que indica clarament l’avanç fet en el camp sanitari. Els anys 1980 van ser anys de la vacunació en massa, però també de l’assoliment del sistema de sanitat i seguretat social públiques com a model d’estat. El modus vivendi se’n va veure beneficiat. Tant que l’esperança de vida ja és de 80 o 90 anys. Una diferència abismal en comparació amb anys de primera o segona guerra mundial. Tanmateix, varen venir noves pandèmies i malalties que han marcat la dècada dels 1990 i el començament de segle XXI. Malalties encara sense cura: la SIDA i el càncer. El primer cas de SIDA que es va donar al món data de l’any 1981 a Los Angeles (EUA). El degoteig de morts continuat entre la població va fer que es desencadenés l’alarma social. El col·lectiu més afectat va ser l’homosexual, que van patir discriminació. La població feia circular rumors que afirmaven que la SIDA era un càstig diví per haver practicat “sodomia”. Una reacció clarament homòfoba que s’explica pel desconeixement. La gent -ni els científics- sabia d’on venia, com s’atrapava i perquè s’atrapava. Tenir el VIH era com tenir la pesta. Estudis de l’època demostren que el 30% de la població considerava que calia separar-los de la vida pública perquè no contagiessin a ningú. Avui se sap que una encaixada de mans no contagia. L’any 2007 un estudi demostrava que el col·lectiu heterosexual és el més afectat per la SIDA, fent caure així totes les acusacions adreçades als homosexuals. A Andorra aquesta situació de discriminació segurament també es va donar, perquè la premsa deixa constància que el país també va ser objecte de campanyes d’informació. Es van organitzar col·loquis, campanyes informatives,... Tot per tal que la població es protegís. Però la protecció passava per utilitzar preservatius i això topava amb les consignes de l’Església catòlica que considerava el preservatiu, i segueix sent així, com un pecat. També es van organitzar campanyes informatives sobre el càncer, a més de dispositius de detecció de càncer. Sobre aquestes malalties i, seguint el fil de l’apartat següent relatiu a la Integració i la Nacionalitat, cal esmentar un altre aspecte més del govern Liberal. Diferents associacions denuncien la normativa que va aprovar el govern que obliga els immigrants que volen treballar al país de fer un test mèdic en què se’ls exclou si pateixen alcoholisme, hepatitis, sida, sordesa o incapacitat física... Raons totalment absurdes per excloure algú d’un país, però que eren vigents a Andorra encara al 2008. Són al cap i a la fi a través de mesures com aquestes, segons critiquen associacions, que s'exclou a immigrants segons el seu origen. Les persones contaminades amb el SIDA a Andorra no sobrepassen els 100 habitants ja que un cop la persona està contaminada, si és immigrant, passat uns mesos la CASS la convida a abandonar el país i a fer-se tractat a un altre país, a canvi de rebre una pensió mísera. Situació que diverses ONG, associacions espanyoles i catalanes denuncien.[415][416][417][418][419][420][421]

La crisi del tabac[modifica | modifica el codi]
Els primers estudis sobre l'efecte nociu del tabac per a la salut daten dels 1950.

Des de principis de 1998 els problemes plantejats pel contraban de tabac procedent d’Andorra, o que legalment passava per Andorra, van marcar la vida política d’Andorra i les seves relacions amb la Unió Europea i els estats veïns. La relació d’Andorra amb l’UE era especialment important perquè el procés d’unificació monetària a dins dels països membres de l’UE obligava a Andorra a abandonar la seva vella política de treballar amb dues divises: la pesseta i el franc francès. Ara hauria de treballar amb una única moneda, l’euro. Però per aconseguir-ho calia una bona relació amb les autoritats europees i aquestes, pressionades per Madrid i París, exigien que es resolgués el problema del contraban de tabac. El país es va estar preparant durant els anys previs a la circulació d’euros a l’arribada de la nova moneda. Es van multiplicar conferències, es va proposar ensenyar l’euro a les escoles i es van elaborar llibres didàctics que expliquessin les conseqüències de l’arribada de la nova moneda.[422][423]

Tradicionalment, el contraban havia constituït a Andorra una activitat tolerada, però en els 4 anys anterior les vendes s’havien duplicat i les autoritats espanyoles van decidir des de principis d’any desplegar Grups d’Acció Rural (GAR) de la guàrdia civil per les pistes forestals de les comarques catalanes frontereres amb Andorra. Els guàrdies mataven i ferien contrabandistes. El govern andorrà va atendre les reclamacions fetes per la Unió Europea i el 5 de maig va entrar en vigor a Andorra la llei antifrau duaner que va arribar acompanyada d’una pujada del 30% de les taxes de tabac, cosa que va fer disminuir sensiblement les diferències de preus del tabac andorrà amb Espanya i França, fent que el tabac fos menys rendible. La llei antifrau es va mostrar insuficient des d’un primer moment, ja que només castigava administrativament –amb sancions a les persones que feien el transport il·legal i el decomís de vehicles i mercaderies– el transport de tabac a una distància d’un quilòmetre i mig del passos fronterers amb Espanya i França i no permetia perseguir els instigadors del contraban. No es podia limitar la importació de cigarretes, accedir a la comptabilitat dels fabricants de tabac, requisits que la UE reclamava. El mes de juny del 1998 un informe de la Unitat de Coordinació de la Lluita Antifrau de la UE va denunciar que el contraban de tabac era en mans de les xarxes internacionals del crim organitzat, mentre, la policia andorrana reconeixia la seva impotència per actuar davant d’aquests grups per la manca de tipificació penal del contraban.[424][425][426]

Al mes d’octubre, i davant les pressions d’Espanya i la UE, el ministre de Relacions Exteriors, Albert Pintat, futur cap de govern, va anunciar que el govern andorrà aprovaria abans del juny del 1999 la tipificació del contraban com a delicte però es va resistir a incrementar els preus. I és que el tabac constituïa un reclam turístic per gairebé 8 milions de visitants que cada any rebia Andorra. El propi cap de govern reconeixia que “acabar amb el contraban ens suposa un dèficit als ingressos de l’Estat de gairebé 3000 milions de pessetes”. Però o Andorra havia de cedir: o s’acabava amb el contraban o es quedava sense monedes. Es va endurir la llei i la lluita contra el contraban. A partir de llavors, és pot fer publicitat de tabac a Andorra, sempre que s’indiqui que el tabac perjudica la salut. Però totes les mesures que es van prendre van propiciar la caiguda de Tabacs Reig, que va haver de tancar les portes. La família Reig, responsable de la fàbrica i entre la qual s’hi trobava l’excap de govern Òscar Ribas Rieg, va haver de transformar l’empresa en el Museu del Tabac, situat a Sant Julià de Lòria. D’altra banda, el sector agrícola andorrà, que vivia essencialment del cultiu del tabac, va començar a viure de subvencions de l’estat. Sent un sector de pressió important, el govern va decidir que el subvencionaria, encara que no aportés guanys, perquè el tabac és una tradició a Andorra. La veritat, però, és que s’estava mantenint un sector artificialment. En aquest sentit s’ha de parlar del conveni signat l’any 1974 amb el qual els fabricants de tabac andorrans poden importar un percentatge de tabac en relació al tabac comprat al país, però a canvi el fabricat a Andorra s’ha de cremar. El comerç, en canvi, aprofitant les multes dels països veïns per incentivar a abandonar el tabac, va continuar vivint de la diferència de preus. Per exemple, l’any 2014 en plena crisi de les subprimes el govern francès va augmentar l’IVA sobre el tabac. El comerç fronterer andorrà se’n va veure molt beneficiat. Tant que l’apujada de preus va ser notícia als periòdics del país. Gràcies a la lluita antifrau i anticontraban empresa pel govern andorrà, el ministre d’Afers Exteriors espanyol, Abel Matutes, va anunciar la retirada de la guàrdia civil. El ministre es va mostrar confiat en què Andorra “fos cada cop menys un paradís fiscal i doni més importància al turisme”. Però tot i així és habitual trobar en la premsa andorrana detencions relacionades amb el tabac. L’any 2013, per exemple, s’estimava que l’11,4% del tabac d’Espanya provenia del contraban. De fet, diferents mitjans de comunicació estrangers han fet més d’una vegada reportatges sobre la venda de tabac i contraban a Andorra. L’un dels més cèlebres i polèmics és el un del canal de televisió francès (M6) que alertava de la manca de taxes.[427][428][429]

Cap al bipartidisme[modifica | modifica el codi]

L’etapa final de Marc Forné i Molné com a cap de Govern va estar marcada per un escenari polític que tendia a un fenomen nou per als andorrans, però no tan nou per a Europa: el bipartidisme. Les eleccions comunals del 1999 van produir grans canvis a les parròquies. Amb una participació de quasi el 78% –d’altra banda lògic vist que només el 30% de la població pot votar– de l’electorat, les urnes van confirmar la tendència cap a una unió de petits partits de dretes i petits partits d’esquerres formant dos grans partits: Liberals d’Andorra (dreta) i Partit Socialdemòcrata (esquerra). El final de segle s’apropava doncs a un escenari més en consonància amb l’escenari europeu. A Espanya, per exemple, dues grans tendències: Partit Popular (dreta) i PSOE (esquerra). Al Regne Unit, per exemple, hi havia el Partit Conservador i el Partit Liberal. L’única nació en què encara es mostrava una diversitat parlamentària era Catalunya.[430]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Guillamet Antoni, 2009, p. 18 a 31.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 Armengol Aleix, 2009, p. 44 a 92.
  3. «Informació sobre la Balma de la Margineda, el Castell de Sant Vicenç i el Jaciment de la Roureda de la Margineda».
  4. 4,0 4,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 30, 31.
  5. Armengol Aleix, 2009, p. 44 a 93.
  6. «Fragment de l'Informatiu d'Andorra Televisió sobre el projecte del Museu de la Pau».
  7. «El frustrat projecte de Museu Nacional d'Andorra de Frank Gehry s'exposa a París», (Ara Andorra, 06-10-14).
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Guillamet Antoni, 2009, p. 32, 33.
  9. Guillamet Antoni, 2009, p. 38, 39.
  10. 10,0 10,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 34, 35.
  11. Guillamet Antoni, 2009, p. 34, 35, 38, 39.
  12. Guillamet Antoni, 2009, p. 36, 37.
  13. «Mapes digitals del lloc web de Casa de les Llengües de la Generalitat de Catalunya».
  14. Guillamet Antoni, 2009, p. 43.
  15. http://www.editorialandorra.com/component/virtuemart/guies/nova-descripcion-del-principal-i-valls-d-andorra-detail?Itemid=0
  16. Guillamet Antoni, 2009, p. 37, 36.
  17. 17,00 17,01 17,02 17,03 17,04 17,05 17,06 17,07 17,08 17,09 17,10 17,11 17,12 17,13 17,14 17,15 17,16 17,17 17,18 17,19 17,20 17,21 17,22 17,23 17,24 17,25 17,26 17,27 17,28 17,29 17,30 17,31 17,32 17,33 17,34 17,35 Armengol Aleix2009,.
  18. Guillamet Antoni, 2009, p. 52, 53.
  19. 19,0 19,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 44, 45, 46, 47.
  20. 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 20,10 20,11 20,12 20,13 20,14 20,15 20,16 20,17 20,18 20,19 20,20 20,21 20,22 Armengol Aleix, 2009, p. 96 a 146.
  21. «Article de premsa trobat a l'hemeroteca del periòdic ABC, datat del 24-03-1974».
  22. Guillamet Antoni, 2009, p. 56, 57,.
  23. 23,0 23,1 23,2 Armengol Aleix, 2009, p. 150 a 194.
  24. «Pàgina web del Comú d'Escaldes-Engordany dedicada a la independència de la seva parròquia».
  25. 25,0 25,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 58, 59.
  26. 26,0 26,1 26,2 26,3 Guillamet Antoni, 2009, p. 60, 61.
  27. 27,0 27,1 «"Història de les Bons", per Sofia Fabiola Masegosa a La Finestra Oberta» (en català), 17-07-14 (Periòdic d'Andorra).
  28. Guillamet Anton, 2009, p. 92, 93.
  29. 29,0 29,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 78, 79, 80, 81, 88, 89.
  30. Guillamet Antoni, 2009, p. 78, 79, 80, 81, 82, 83.
  31. 31,0 31,1 31,2 31,3 Anne Doustaly-Dunyach, 2011.
  32. Aide-Mémoire, tout le programe du collège, Histoire et Géographie, Larrousse
  33. 33,0 33,1 Garcia, 2011.
  34. Guillamet Antoni, 2009, p. 48, 49,.
  35. «Història de la Llengua Catalana».
  36. 36,00 36,01 36,02 36,03 36,04 36,05 36,06 36,07 36,08 36,09 36,10 «Història de la Llengua Catalana».
  37. Anne Doustaly-Dunyach, 2011, p. 218.
  38. Llop Rovira, 1998, p. 8, 9.
  39. Guillamet Anton, 2009, p. 114, 132.
  40. Guillamet Anton, 2009, p. 116, 117.
  41. 41,0 41,1 41,2 Llop Rovira, 1998, p. 14.
  42. Guillamet Anton, 2009, p. 104.
  43. Armengol Aleix, 2009, p. 257, 258, 259.
  44. Llop Rovira, 1998, p. 15.
  45. Guillamet Anton, 2009, p. 134.
  46. 46,0 46,1 Armengol Aleix, 2009, p. 270 a 275.
  47. Llop Rovira, 1998, p. 16, 17, 18, 19, 20.
  48. Jacinto Bonales Cortés, 2003, p. 107.
  49. Guillamet Anton, 2009, p. 83, 86, 87, 136, 137.
  50. 50,0 50,1 Armengol Aleix, 2009, p. 259 a 262.
  51. 51,0 51,1 Guillamet Antoni, 2009, p. 83.
  52. Llop Rovira, 1998, p. 16, 20.
  53. Guillamet Anton, 2009, p. 83.
  54. Llop Rovira, 1998, p. 20, 21.
  55. Guillamet Antoni, 2009, p. 106, 107.
  56. Guillamet Anton, 2009, p. 105, 106, 107, 140, 141.
  57. 57,0 57,1 Armengol Aleix, 2009, p. 263 a 270.
  58. Llop Rovira, 1998, p. 20, 21, 22, 24, 37.
  59. Guillamet Antoni, 2009, p. 104, 105.
  60. Guillamet Anton, 2009, p. 105, 106, 107, 135, 140, 141.
  61. Llop Rovira, 1998, p. 25, 26, 27.
  62. Guillamet Anton, 2009, p. 138, 139.
  63. «La Fira d'Andorra la Vella supera amb escreix els 60.000 visitants (El Periòdic d'Andorra, 28-10-13)».
  64. «Una Fira d'Andorra la Vella més participativa i menys institucional (El Periòdic d'Andorra, 22-10-11)».
  65. «La Fira d'Andorra la Vella oferirà demostracions gastronòmiques (El Periòdic d'Andorra, 11-09-11)».
  66. 66,0 66,1 66,2 66,3 Llop Rovira, 1998, p. 43.
  67. 67,0 67,1 Guillamet Anton, 2009, p. 110, 111, 142, 143.
  68. 68,0 68,1 Guillamet Anton, 2009, p. 110, 111.
  69. «La pubilla i l'hereu d'Escaldes-Engordany surten al carrer per obsequiar els turistes (Fòrum.ad, 25-07-2014)».
  70. Llop Rovira, 1998, p. 59, 57, 56, 48, 47.
  71. 71,0 71,1 71,2 Llop Rovira, 1998, p. 26.
  72. 72,0 72,1 «Edicte de Villers-Cotterrêts (text integral)».
  73. Xavier Rull, 2007, p. 9.
  74. «La Ilustración de Gonçal Mayol, Universitat de Barcelona».
  75. 75,0 75,1 75,2 Armengol Aleix, 2009, p. 249.
  76. 76,0 76,1 76,2 Armengol Aleix, 2009, p. 238, 239.
  77. 77,0 77,1 Xavier Rull, 2007, p. 25, 13, 48.
  78. 78,0 78,1 78,2 Llop Rovira, 1998, p. 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 65,.
  79. Jordi Planellas, 2013, p. 43.
  80. Guillamet Anton, 2009, p. 118, 119, 122, 123, 124, 125, 150 a 165.
  81. Armengol Aleix, 2009, p. 284 a 315.
  82. Guillamet Anton, 2009, p. 142, 143, 144, 145.
  83. «Història dels Comtes de Foix, lloc web de l'enciclopèdia www.universalis.fr» (en francès). Encyclopædia Universalis France.
  84. Llop Rovira, 1998, p. 50.
  85. Guillamet Anton, 2009, p. 90, 91, 100, 101.
  86. Jordi Planellas, 2013, p. 40, 41.
  87. Armengol Aleix, 2009, p. 231, 235, 236, 237.
  88. 88,0 88,1 88,2 88,3 Llop Rovira, 1998, p. 60.
  89. Guillamet Antoni, 2009, p. 82.
  90. «Informació sobre la història de la Casa de la Vall».
  91. 91,0 91,1 91,2 Guillamet Anton, 2009, p. 148, 149.
  92. Guillamet Anton, 2009, p. 148.
  93. «Article sobre l'ús d'una campana al Parlament d'Andorra, lloc web del Consell General».
  94. «Informacions sobre l'interior de la Casa de la Vall».
  95. «Informació sobre l'arquitectura de la Casa de la Vall».
  96. «Detalls sobre la nova seu del Consell General d'Andorra».
  97. «Lloc web del Museu de la Casa de la Vall».
  98. «Els estilites ja 'plensen' a la capital, Periòdic d'Andorra (16-01-14)».
  99. «Les dones i el Consell General d'Andorra».
  100. 100,0 100,1 «La reforma i la contra reforma, lloc web xtec.cat».
  101. Guillamet Anton, 2009, p. 109.
  102. Armengol Aleix, 2009, p. 237.
  103. 103,0 103,1 103,2 103,3 103,4 Llop Rovira, 1998, p. 44, 45, 47, 48, 50.
  104. Guillamet Anton, 2009, p. 108, 109.
  105. Jordi Planellas, 2013, p. 42.
  106. 106,0 106,1 106,2 106,3 106,4 106,5 Llop Rovira, 1998, p. 49 a 52, i 57, 58.
  107. Armengol Aleix, 2009, p. 228.
  108. «Ferran el Catòlic, lloc web de la revista Sàpiens».
  109. «Reis catòlics, lloc web de la revista Sàpiens».
  110. 110,0 110,1 Armengol Aleix, 2009, p. 229.
  111. Guillamet Anton, 2009, p. 112, 113, 130, 131.
  112. Armengol Aleix, 2009, p. 231, 239, 240, 243.
  113. 113,0 113,1 «Commemoració del Tricentenari, lloc web xtec.cat».
  114. Armengol Aleix, 2009, p. 231, 233, 234.
  115. Armengol Aleix, 2009, p. 235, 234, 249.
  116. Guillamet Anton, 2009, p. 133.
  117. 117,0 117,1 117,2 117,3 117,4 117,5 Llop Rovira, 1998, p. 53, 54, 56.
  118. 118,0 118,1 118,2 118,3 Guillamet Anton, 2009, p. 102, 103.
  119. 119,0 119,1 119,2 119,3 Armengol Aleix, 2009, p. 246, 245.
  120. Armengol Aleix, 2009, p. 245.
  121. «Revolució Francesa, Encopèdia Catalana».
  122. 122,0 122,1 122,2 122,3 Peruga Guerrero, 1998, p. 10, 11, 7, 12.
  123. 123,0 123,1 123,2 123,3 Armengol Aleix, 2009, p. 354, 355, 356, 357.
  124. 124,0 124,1 124,2 Armengol Aleix, 2009, p. 341.
  125. Jordi Planellas, 2013, p. 44, 45.
  126. Guillamet Anton, 2009, p. 170, 171.
  127. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 8, 9.
  128. Segalàs, 2012, p. 43, 42, 41.
  129. «Biografia de Napoleó Bonaparte, Enciclopèdia Catalana».
  130. Guillamet Anton, 2009, p. 171.
  131. 131,0 131,1 «Portal web andorraantiga.ad, especialitzat en la història d'Andorra».
  132. Jordi Planellas, 2013, p. 39.
  133. «Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)».
  134. Peruga Guerrero, 1998, p. 17.
  135. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 14.
  136. «Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)».
  137. «Guerra del francès: la Catalunya napoleònica, revista Sàpiens(.cat)».
  138. Armengol Aleix, 2009, p. 172.
  139. Guillamet Anton, 2009, p. 172.
  140. Armengol Aleix, 2009, p. 342, 343.
  141. 141,0 141,1 Armengol Aleix, 2009, p. 173.
  142. 142,0 142,1 142,2 142,3 142,4 142,5 142,6 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 5, 6, 8, 10, 11.
  143. Guillamet Anton, 2009, p. 173.
  144. 144,0 144,1 144,2 144,3 144,4 Armengol Aleix, 2009, p. 343, 344.
  145. Guillamet Anton, 2009, p. 173, 180, 181.
  146. 146,0 146,1 146,2 Armengol Aleix, 2009, p. 180, 181.
  147. 147,0 147,1 Peruga Guerrero, 1998.
  148. 148,0 148,1 148,2 Guillamet Anton, 2009, p. 180, 181.
  149. Peruga Guerrero, 1998, p. 35.
  150. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38.
  151. Armengol Aleix, 2009, p. 174, 175, 196, 197.
  152. Peruga Guerrero, 1998, p. 174, 175, 177, 196, 197.
  153. Armengol Aleix, 2009, p. 344.
  154. Peruga Guerrero, 1998, p. 20 a 32.
  155. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 16, 17, 18, 19, 20, 21.
  156. Armengol Aleix, 2009, p. 174, 175.
  157. 157,0 157,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 54, 55, 56.
  158. 158,0 158,1 158,2 158,3 158,4 158,5 158,6 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65.
  159. Armengol Aleix, 2009, p. 178, 179, 177, 176.
  160. 160,0 160,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 176, 177.
  161. 161,0 161,1 161,2 161,3 161,4 161,5 161,6 Armengol Aleix, 2009, p. 345 a 347.
  162. Jordi Planellas, 2013, p. 46.
  163. 163,0 163,1 163,2 Armengol Aleix, 2009, p. 178, 179.
  164. 164,0 164,1 164,2 Peruga Guerrero, 1998, p. 57.
  165. 165,0 165,1 165,2 Jordi Planellas, 2013, p. 46, 47.
  166. 166,0 166,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 178, 179.
  167. «Andorra en l'entorn històric». (Diari d'Andorra, 30-04-2010).
  168. Peruga Guerrero, 1998, p. 42.
  169. «Segona Revolució Industrial, revista Sàpiens(.cat)».
  170. 170,0 170,1 170,2 170,3 170,4 170,5 170,6 170,7 Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra, 2006.
  171. Peruga Guerrero, 1998, p. 58.
  172. 172,0 172,1 «"Els casinos a Andorra", article del lloc web especialitzat en història d'Andorra www.andorraantiga.com».
  173. 173,0 173,1 Armengol Aleix, 2009, p. 192, 193.
  174. 174,0 174,1 Guillamet Anton, 2009, p. 191, 192, 193.
  175. 175,0 175,1 Segalàs, 2012, p. 93 a 95.
  176. Peruga Guerrero, 1998, p. 58, 59.
  177. Peruga Guerrero, 1998, p. 59, 60, 63.
  178. Armengol Aleix, 2009, p. 194, 195.
  179. Guillamet Anton, 2009, p. 194, 195.
  180. Armengol Aleix, 2009, p. 348 a 350.
  181. Segalàs, 2012, p. 95.
  182. «La Generalitat es reuneix a Las Vegas amb Sheldon Adelson per convèncer-lo que inverteixi a Catalunya», (31-03-12, Canal 324).
  183. 183,0 183,1 183,2 183,3 Peruga Guerrero, 1998, p. 64, 65, 66, 67, 68.
  184. 184,0 184,1 184,2 184,3 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 67 a 70.
  185. Armengol Aleix, 2009, p. 198, 199, 203.
  186. Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199, 202, 203.
  187. 187,0 187,1 187,2 187,3 Armengol Aleix, 2009, p. 352, 353.
  188. 188,0 188,1 Armengol Aleix, 2009, p. 198, 199.
  189. 189,0 189,1 189,2 189,3 Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199.
  190. Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199, 203.
  191. 191,0 191,1 191,2 Jordi Planellas, 2013, p. 48.
  192. Armengol Aleix, 2009, p. 198, 199, 201.
  193. Guillamet Anton, 2009, p. 198, 199, 200, 201.
  194. 194,0 194,1 Peruga Guerrero, 1998, p. 78, 77.
  195. 195,0 195,1 Armengol Aleix, 2009, p. 202.
  196. Guillamet Antoni, 2009, p. 202.
  197. 197,0 197,1 197,2 Segalàs, 2013.
  198. SANABRE, José. La Resistència del Rossellò a incorporar-se a França. Trabucaire, 1985, p. 177. ISBN 2905828013. 
  199. «France : politique liguistique sur le Français».
  200. Labouysse, Georges. Histoire de France: l'imposture, mensonges et manipulations de l'hisotire officille. IEO Edicions, p. 90-92. 
  201. 201,0 201,1 «300, capítol primer: La Identitat» (en català). [Consulta: 2014].
  202. «Història de la llengua catalana».
  203. 203,0 203,1 203,2 203,3 203,4 «El (tri)sistema és una gran eina de cohesió social», (suplement Ara Andorra, 28-10-14).
  204. «Lloc web oficial de la Universitat d'Andorra».
  205. «L'iPad serà material obligatori a segona ensenyança», (Diari d'Andorra, 01-06-13).
  206. 206,0 206,1 206,2 «40 anys de formació andorrana, Judith Pérez i Roser Calvo», (IEC.cat).
  207. 207,0 207,1 «Lloc web que agrupa les diferents escoles, instituts i universitats d'arreu del país amb tots els sistemes educatius inclosos.».
  208. «El BNG confia que el galleo es podrá impartir aviar a Andorra», (vilaweb.cat, 18-03-2002).
  209. 209,0 209,1 Armengol Aleix, 2009, p. 182, 183.
  210. 210,0 210,1 210,2 210,3 Guillamet Anton, 2009, p. 182, 183.
  211. 211,0 211,1 211,2 Peruga Guerrero, 1998, p. 78, 79, 80, 81.
  212. 212,0 212,1 212,2 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 74.
  213. 213,0 213,1 213,2 Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra, 2006, p. 33.
  214. 214,0 214,1 214,2 214,3 214,4 214,5 Segalàs, 2012.
  215. Peruga Guerrero, 1998, p. 67.
  216. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 27, 31, 74.
  217. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 27.
  218. «El govern francès considera que l'ensenyament del català no és un prioritat (Llibertat.cat, 05-09-14)».
  219. «El català s'obre pas a l'escola pública de la Catalunya Nord (directe.cat, 07-02-14)».
  220. Peruga Guerrero, 1998, p. 77, 78.
  221. Peruga Guerrero, 1998, p. 66.
  222. Peruga Guerrero, 1998, p. 85, 84, 83, 82.
  223. Guillamet Antoni, 2009, p. 186, 187, 208, 209.
  224. http://www.andorraantiga.com/el-poble-del-fener..html
  225. http://www.andorradifusio.ad/emissions/zona-incognita-cap-5
  226. 226,0 226,1 226,2 Guillamet Anton, 2009, p. 199.
  227. 227,0 227,1 227,2 http://www.andorraantiga.com/passaports-d-andorra.html
  228. 228,0 228,1 228,2 http://www.un.org/en/members/
  229. 229,0 229,1 229,2 Armengol Aleix, 2009, p. 352.
  230. 230,0 230,1 230,2 Soriano, 2005, p. 29.
  231. Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998, p. 10 a 21.
  232. Soriano, 2005, p. 28.
  233. Soriano, 2005, p. 20, 19, 29.
  234. Guillamet Anton, 2009, p. 215, 216, 217.
  235. 235,0 235,1 235,2 235,3 Peruga Guerrero, 1998, p. 69, 70.
  236. 236,0 236,1 236,2 236,3 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1996, p. 70, 71, 72, 73, 74, 75.
  237. Guillamet Anton, 2009, p. 202, 201, 200.
  238. 238,0 238,1 238,2 238,3 Armengol Aleix, 2009, p. 357 a 360.
  239. 239,0 239,1 Armengol Aleix, 2009, p. 200, 201.
  240. Guillamet Anton, 2009, p. 222, 223.
  241. 241,0 241,1 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998, p. 10, 11, 12, 13.
  242. 242,0 242,1 242,2 Segalàs, 2012, p. 59, 60, 61.
  243. 243,0 243,1 243,2 «Borís I, rei d'Andorra», (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en la història d'Andorra).
  244. 244,0 244,1 244,2 Jordi Planellas, 2013, p. 51, 52.
  245. 245,0 245,1 245,2 245,3 Guillamet Anton, 2009, p. 228, 229.
  246. «La bandera i l'escut d'Andorra», (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en la història d'Andorra).
  247. La Vanguardia. El pretendiente al trono de Andorra, Boris I (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012]
  248. «L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra», (Bondia, 08-01-14).
  249. «Borís I, rei de Andorra por una semana», (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla).
  250. «Borís I: de la Creu de Ferro al gulag», (Periòdic d'Andorra, 03-02-14).
  251. «Cent anys de la Primera Guerra Mundial (sàpiens.cat, 2014)».
  252. 252,0 252,1 «Andorra va declarar la guerra a Alemanya el 1914?». (RTVA, 04-02-14).
  253. «Andorra permaneció durante 25 años en estado de guerra contra Alemania». historiadelahistoria.com, 25-02-12.
  254. «La postal, element de propaganda durant la Primera Guerra Mundial», (Bondia, 11-11-2014).
  255. Guillamet Anton, 2009, p. 216.
  256. http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia
  257. 257,0 257,1 Soriano, 2005, p. 28, 29, 30, 32, 33.
  258. «Informe sobre la necessitat i mitjans per anihilar el patuès i universalitzar l'ús del francès».
  259. «Guerra Civil Espanyola», (Enciclopèdia Catalana).
  260. Soriano, 2005, p. 32 a 42.
  261. 261,0 261,1 261,2 Soriano, 2005.
  262. 262,0 262,1 262,2 262,3 Porta, 2009.
  263. 263,0 263,1 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998, p. 84 a 95.
  264. «El franquisme», (Julià Buxadera, buxaweb.com).
  265. 265,0 265,1 265,2 «Cadí-pedraforca, dossier Franquisme i Repressió».
  266. http://listas.20minutos.es/lista/los-paises-mas-racistas-del-mundo-336846/
  267. http://www.academia.edu/6775944/Estrategias_ideológicas_del_nacional-catolicismo_en_Raza_compensación_utópica_y_reificación_barroca
  268. 268,00 268,01 268,02 268,03 268,04 268,05 268,06 268,07 268,08 268,09 268,10 268,11 268,12 268,13 268,14 268,15 268,16 268,17 268,18 268,19 268,20 268,21 Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, 1998.
  269. http://books.google.cat/books/about/Les_Valls_d_Andorra_i_el_maquis_antifran.html?id=g_c1MwEACAAJ&redir_esc=y
  270. http://www.bondia.ad/cultura/alvar-valls-reivindica-que-es-conegui-la-veritat-de-la-lluita-armada-catalana
  271. Guillamet Anton, 2009.
  272. «Tarda de toros», (Diari d'Andorra, 22-12-2009).
  273. 273,0 273,1 «De toros i toreros», (Diari d'Andorra, 21-08-10).
  274. «No-Do», (Enciclopèdia Catalana, definició).
  275. «No-Do», (rtve.es, imatges del No-Do).
  276. «Èxit de participació en el controvertit espectacle de les vaquilles a Encamp», (fòrum.ad, 26-02-2008).
  277. «Laika i Apapma presenten denúncia contra les vaquilles d'Encamp», (Periòdic d'Andorra, 26-06-2013).
  278. «S'ha de prohibir la celebració de "vaquilles" a Andorra?», (Diari d'Andorra, juny-juliol 2013).
  279. «"Vaquilles" de la discòrdia», (Diari d'Andorra, 07-06-2013).
  280. «Un grup d'empresaris projecte una plaça de toros a Santa Coloma», (Periòdic d'Andorra, 26-09-2011).
  281. «Brutalidad y acoso a las vaquillas de Encamp», (animanaturalis.com).
  282. «L'oposició d'Encamp retreu a la comissió de festes que sols faci actes per als amics», (Diari d'Andorra, 08-06-2013).
  283. «El Mirador d'Andorra», (Qucut.com).
  284. «L'intent de lingüicidi de la dictadura franquista», (lloc web del govern català).
  285. «Franquisme i catalanisme cultural», (Sàpiens.cat, 16-05-11).
  286. 286,0 286,1 Martí García-Ripoll Duran. Ràdio en català a l'estranger. 
  287. «Franquisme i repressió». Cal-Pedraforca.
  288. 288,0 288,1 288,2 288,3 288,4 288,5 288,6 288,7 Osorio, 2013.
  289. «http://suite101.fr/article/presse-et-propagande-durant-la-premiere-guerre-mondiale-a23912#.VFVhRIcbSRs», (suite101, 01-08-13).
  290. Antoni Tortajada. 300, la història continua. Rosa dels Vents. 
  291. Joan Esculies. Els catalans a la primera guerra mundial. Ara. 
  292. «L'estelada a Verdun», (documental TVC, 09-09-14).
  293. «Presentació Ràdio Occitània».
  294. «Lloc web de la UOC».
  295. «La guerra freda i la política de blocs». [Consulta: (Julià Buxadera i Vilà, www.buxaweb.cat)].
  296. 296,00 296,01 296,02 296,03 296,04 296,05 296,06 296,07 296,08 296,09 296,10 296,11 296,12 296,13 296,14 296,15 Guillamet Andon, 2009.
  297. «Guerra Freda», (revista sàpiens.cat).
  298. «Trente Glorieuses», (enciclopèdia Larousse).
  299. «[www.estadistica.ad Pàgina web del Departament d'Estadística del Govern d'Andorra]».
  300. http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/36840-el-govern-preveu-mantenir-la-subvenci-en-dos-milions-deuros
  301. 301,0 301,1 «Dades de la immigració al Luxemburg», (statistiques.public.lu).
  302. 302,0 302,1 «Dades de les estadístiques d'immigrants de França», (insee.fr).
  303. Qu'est-ce qu'une nation
  304. «Població total». Departament d'Estadística d'Andorra. [Consulta: 12 d'agost de 2011].
  305. 305,0 305,1 http://www.elperiodicdandorra.ad/politica/34480-el-boom-econmic-apropa-lelisi-a-andorra.html
  306. 306,0 306,1 306,2 306,3 306,4 http://diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=37428&view=item&Itemid=541
  307. «Expulsados del paraíso andorrano», (20minutos.es, 14-05-2007).
  308. «Els sindicats estrangers, disposats a lluitar per la "falta" de drets laborals», (Diari d'Andorra, 14-06-2014).
  309. http://www.ara.ad/societat/Maig-reivindicatius-lespera-canvis-legislatius_0_1129687322.html
  310. http://www.ara.ad/societat/comercos-podran-obrir-dia-Constitucio_0_1247275553.html
  311. http://elperiodic.ad/politica/36449-bonet-demana-a-mart-si-t-la-intenci-de-regular-el-dret-a-vaga.html
  312. http://www.bondia.ad/politica/sindicats-i-cea-exposen-al-govern-que-cal-una-reforma-laboral-global
  313. http://www.vilaweb.cat/noticia/4101057/20130402/cap-govern-dandorra-compromet-ban-ki-moon-regular-dret-vaga.html
  314. «Martí demana als sindicats que "respectin les llibertats dels ciutadans" en el cas de convocar una vaga», (Cadena SER Catalunya, 02-10-2014).
  315. «El PS valora una convocatòria a altes hores de la matinada», (Ara, 02-10-2014).
  316. «Els funcionaris acorden convocar una vaga general», (Ara, 02-10-2014).
  317. treball.ad, Codi de Relacions Laborals
  318. «Els treballadors de la Justícia demanden el Govern i el Consell General per la llei de pensions», (Ara, 18-11-2014).
  319. 319,0 319,1 319,2 319,3 «Visites dels coprínceps a Andorra», (Ambaixada Francesa a Andorra).
  320. http://www.thecanadianencyclopedia.ca/en/article/de-gaulle-and-vive-le-quebec-libre-feature/
  321. 321,0 321,1 321,2 321,3 321,4 321,5 321,6 321,7 321,8 Guillamet Antoni, 2009.
  322. Enciclopèdia Larousse
  323. Enciclopèdia Catalana
  324. 324,0 324,1 http://www.julia.ad/cat/index.php?sc=140
  325. 325,0 325,1 http://www.uha.ad/wp-content/uploads/2012/05/PUBLICITAT-HOTELERA-ANYS-20-300001.pdf
  326. 326,0 326,1 Adam Hart-Davis, "Historia"
  327. «Sufragisme», (Enciclopèdia Catalana, Moviment feminista per a la consecució del vot).
  328. «Apartheid», (Enciclopèdia Catalana, Sistema de segregació de les poblacions no blanques instituït oficialment a la República de Sud-àfrica).
  329. «El sufragi femení a Occident», (donantdades.cat 03-abr-14).
  330. «El Principat d'Andorra, l'únic parlament paritari 2011-2015», (fòrum.ad, 30-08).
  331. «El parlament andorrà és el segon del món amb més dones», (Periòdic d'Andorra, 03-03-12).
  332. «El Consell General celebrarà el 40è aniversari del sufragi femení», (Diari d'Andorra, 21-11-11).
  333. Guillemet Anton, 2009.
  334. 334,0 334,1 334,2 «Aeroports i heliports, els miratges del país», (Periòdic d'Andorra, 01-oct-14).
  335. «Primera Guerra Mundial cambió la historia de la aviación», (El Nacional i BBC, 20-10-14).
  336. «La Seconde Guerre Mondiale», (Larrousse.fr, enciclopèdia).
  337. 337,0 337,1 «La Seu torna a volar», (La Vanguarida, 27-08-2007).
  338. 338,0 338,1 «Comú i Plataforma aniran totes perquè l'heliport no es faci al patapou», (Bondia, 20-06-2012).
  339. 339,0 339,1 «L'adjudicació de l'heliport reconeix que l'emplaçament al roc del Patapou és el més afectat», (Bondia, 20-06-12).
  340. 340,0 340,1 «El Comú i la Plaforma es mostren satisfets per la revocació de l'heliport al roc del Patapou», (Periòdic d'Andorra, 04-12-12).
  341. 341,0 341,1 «El PS vol saber quants diners ha costat la mala gestió de l'heliport», (Periòdic d'Andorra, 07-12-2012).
  342. http://www.bondia.ad/entrevistes/jordi-alcobe-hi-posarem-els-mitjans-suficients-perque-laeroport-de-la-seu-funcioni
  343. «Mas es mostra satisfet del compromís adquirit pel copríncep en relació a l'accés a França», (Bondia, 13-06-2014).
  344. «Queixes dels comerciants del pas pel tall de l'accés a França», (Bondia, 17-01-13).
  345. «Andorra vol un aeroport, transport públic i una oferta turística única abans de dos anys», (3-24, 09-11-2006).
  346. «Arxiu de la categoria ‘17. La descolonització i el descobriment del Tercer Món'», (revista sàpiens.cat).
  347. «Imatges del president francès Charles De Gaulle al Quebec reclamant l'autodeterminació d'aquesta nació».
  348. «Transició cap a la democràcia», (revista sàpiens.cat).
  349. 349,0 349,1 Guillemet Antoni, 2009.
  350. http://www.cultura.ad/per-visitar/museus/informacio-d-interes-sobre-els-museus
  351. www.catala.ad
  352. http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.7146237d0006f0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=327027a2ff89c110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=327027a2ff89c110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
  353. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=10134#
  354. 354,0 354,1 Govern d'Andorra, 1995-2009.
  355. http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.1ab5a94fef60a1e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=c230f9465ff61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c230f9465ff61110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
  356. Marta Tor, 2008.
  357. http://grp.upf.edu/ca/historia-de-la-premsa-andorrana-1917-2005
  358. http://www.e-e.ad/parroquia/?page_id=54
  359. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta anuaris
  360. http://www.consellgeneral.ad/diari_consell.nsf/201326f9891568d7412566c10043c2d5/7b9d5e8b406f60e74125670f0035a11b/$FILE/ac10cg91.pdf
  361. http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000094%5C00000030.pdf
  362. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=24170
  363. Toni Solanelles, 2012.
  364. «[www.anuaris.cat Anuaris.cat]».
  365. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  366. «[www.anuaris.cat Anuaris.cat]».
  367. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  368. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  369. «[www.eleccions.ad Web Oficial Eleccions Andorra]».
  370. «[www.anuaris.cat Anuaris.cat]».
  371. «[www.ara.ad ARA Andorra]».
  372. «[www.diariandorra.ad Diari d'Andorra]».
  373. «[www.bondia.ad BonDia]».
  374. «[www.periodicdandorra.ad Periòdic d'Andorra]».
  375. «Andorra: dos governs el primer any», (Anuaris.cat, 1994).
  376. «Andorra: dos governs el primer any», (Anuaris.cat, 1994).
  377. «Andorra: dos governs el primer any», (Anuaris.cat, 1994).
  378. http://www.anuaris.cat/article/andorra_els_nous_equilibris/354/
  379. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  380. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  381. http://www.anuaris.cat/article/andorra_cap_a_unes_noves_eleccions/57/
  382. http://elpais.com/diario/2002/02/02/deportes/1012604410_850215.html
  383. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  384. «Anuari 1998, Diari d'Andorra».
  385. http://www.expomuseum.com/1998/
  386. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  387. http://www.anuaris.cat/article/andorra_victoria_aclaparadora_de_marc_forne/858/
  388. http://www.anuaris.cat/article/andorra_cap_al_bipartidisme/1186/
  389. http://www.hola-andorra.com/caldea/caltecc.html
  390. Myriam Alarcha París. «Andorra del segle XX, una societat cosmopolita», 2002.
  391. http://www.estadistica.ad
  392. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  393. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  394. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=25082
  395. http://www.observatorioemigracao.secomunidades.pt/np4/301.html
  396. http://www.youtube.com/watch?v=9CIoPiyHm44
  397. http://www.elperiodicdandorra.ad/societat/19454-mes-de-500-persones-participen-en-la-12a-festa-de-la-multiculturalitat.html
  398. http://www.bondia.ad/economia/la-fira-dandorra-la-vella-tindra-137-expositors-i-presentara-com-novetat-un-espai
  399. http://www.cultura.ad/images/stories/llengua/escenari_sociolinguistic.pdf
  400. Un 4% de la població no entén el català i un 20% no el parla, Bondia (19-12-2012)
  401. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  402. http://www.anuaris.cat/article/andorra_cap_al_bipartidisme/1186/
  403. «Anuari 1995, Diari d'Andorra».
  404. «Anuari 1998, Diari d'Andorra».
  405. http://www.amazon.fr/VIE-ET-MORT-DE-YOUGOSLAVIE/dp/2213605599
  406. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  407. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/639551-rajoy-avisa-que-espanya-no-reconeix-kosovo-perque-no-creu-en-les-declaracions-unilaterals-dindependencia.html
  408. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  409. http://www.amazon.fr/VIE-ET-MORT-DE-YOUGOSLAVIE/dp/2213605599
  410. http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/639551-rajoy-avisa-que-espanya-no-reconeix-kosovo-perque-no-creu-en-les-declaracions-unilaterals-dindependencia.html
  411. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=6871
  412. http://www.kosovothanksyou.com
  413. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  414. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  415. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  416. http://www.20minutos.es/noticia/1080019/0/sida/30/claves/
  417. http://www.ultimahora.com/epidemia-sida-afecta-cada-vez-mas-heterosexuales-n628652.html
  418. http://www.nacion.com/ocio/revista-dominical/Sorprendidos-VIH_0_1381661839.html
  419. http://www.20minutos.es/noticia/233584/0/Expulsados/paraiso/andorrano/
  420. http://www.elmundo.es/elmundosalud/2009/03/17/hepatitissida/1237297524.html
  421. http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&view=item&id=21208
  422. http://www.anuaris.cat/article/andorra_la_crisi_del_tabac/1055/
  423. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  424. http://www.anuaris.cat/article/andorra_la_crisi_del_tabac/1055/
  425. http://www.museudeltabac.com/pdf/prev_prof_12-13.pdf
  426. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  427. http://www.anuaris.cat/article/andorra_la_crisi_del_tabac/1055/
  428. http://www.museudeltabac.com/pdf/prev_prof_12-13.pdf
  429. «Anuaris del 1995 al 1999, Diari d'Andorra».
  430. http://www.anuaris.cat/article/andorra_cap_al_bipartidisme/1186/

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Andorra Modifica l'enllaç a Wikidata

General[modifica | modifica el codi]

Prehistòria i Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

  • Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra. Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança). 
  • Albert Villaró. Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra. Andorra. 

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

  • Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Col·lecció Història, Geografia i Institucions d'Andorra: L'Edat Antiga i Mitjana a Andorra. Editorial Andorra. 1996 (llibres escolars de 2a Ensenyança). 
  • Guia turística Andorra de l'Agència Andorra Turisme, propietat del Govern d'Andorra
  • Guia Llocs Emblemàtics d'Escaldes-Engordany d'Andorra Turisme, iniciativa del Comú d'Escaldes-Engordany
  • Villaró, Albert. Nova Descripció del Principat i Valls d'Andorra. Editorial Andorrana, 2011. 
  • Garcia, Mireia. El Romànic a Andorra. Editorial Andorrana, 2011. 
  • Anne Doustaly-Dunyach. Le Moyen Âge, dix siècles d'ombre et de lumière. Milan Jeunesse, 2011, p. 218. ISBN 978-2-7459-4870-0. 

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

  • Llop Rovira, Marta. Govern d'Andorra. L'Edat Moderna a Andorra (S. XVII al XVIII). Editorial Andorrana, 1998, p. 8, 9 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 99920-0-185-2. 
  • Jacinto Bonales Cortés. Comú d'Encamp. La Solana d'Andorra: un conflicte mil·lenari pel control dels recursos naturals. Editorial Andorrana, 2003, p. 1, 2. ISBN 99920-1-501-2. 
  • Xavier Rull. El parlar d'Andorra dels segles XVII i XVIII. Premsa Andorrana, SA, 2007, p. 120. ISBN 978-99920-0-584-2. 

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

  • Peruga Guerrero, Joan. Govern d'Andorra. La crisi de la societat tradicional (S. XIX). Editorial Andorrana, 1998, p. 95 (Història, Geografia i Institucions d'Andorra). ISBN 9920-0-186-0. 
  • Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra. Crèdit Andorrà. La casa d'Areny-Plandolit: de casa pairal a casa noble. Encamp (Andorra): Impremta Envalira, 2006, p. 52. ISBN 99920-0-430-4. 
  • Ministeri d'Educació, Joventut i Esports. Govern d'Andorra. La crisi de la societat tradicional del segle XIX, 1996, p. 4. 

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]