Història d'Escòcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Els 120 quilòmetres de la Muralla d'Adrià delimitaven la frontera entre Escòcia, al nord, i l'Imperi Romà, al sud, amb petits forts i portes separats entre si a una distància d'una milla Romana. El domini Romà va arribar més al nord però va durar poc temps.

La història d'Escòcia comença al voltant de fa 10.000 anys, quan els éssers humans actuals van començar a habitar Escòcia després de la fi de la glaciació de Würm, l'última era del gel. De les civilitzacions de l'Edat de Pedra, Edat del Bronze i Edat del Ferro que van existir, en queden molts artefactes, però pocs registres escrits.

La història escrita d'Escòcia comença amb l'arribada de l' Imperi Romà a la Gran Bretanya, quan els romans van ocupar el que és actualment Anglaterra i Gal·les, administrant-ho com la província romana de Britannia. Cap al nord era territori no governat pels romans, Caledònia. El seu poble eren els pictes. Des d'un punt de vista històric clàssic, Escòcia semblava un país perifèric, lent per a aconseguir avenços que es filtraven de la font de la civilització mediterrània, però com que el nostre coneixement del passat creix, sembla que alguns desenvolupaments eren més primitius o més avançats del que es creia anteriorment i que els mars van ser molt importants per a la història escocesa. Des del començament del segle VIII fins al segle XIII van ser els celtes els qui estaven a càrrec de la corona escocesa; el primer rei escocès va ser Kenneth MacAlpin,que començà el 840, i l'últim va ser Alexandre III, que va finalitzar el seu regnat el 1249. Després de la colonització normanda, van ser ells qui van dominar el país (1286-constitució del vot). A causa de l'orientació geogràfica d'Escòcia i la seva forta confiança en les rutes comercials marítimes, aquesta tenia vincles propers al sud i aquest amb els països bàltics, i amb França a través d'Irlanda i el continent europeu. Després de l'Acta d'Unió i la subseqüent Revolució Industrial i Il·luminació escoceses, Escòcia es va convertir en una de les potències comercials, intel·lectuals i industrials d'Europa. El seu declivi industrial seguit de la Segona Guerra Mundial va ser particularment agut, però en dècades recents el país ha gaudit d'una mica de renaixement cultural i econòmic, alimentat en part per un ressorgiment dels serveis financers, els ingressos del petroli i gas de el Mar del Nord i més recentment, un parlament retornat.

Taula de continguts

Història antiga [modifica]

Restes d'un assentament neolític a Skara Brae, a les illes Orcades

S'ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d'assentaments humans anteriors al període Mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors-recol·lectors van arribar fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord.[1][2][3] Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D'aquest període data per exemple l'assentament de Skara Brae, a la més gran de les illes Orcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d'habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps pot haver-se degut a l'absència d'arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la pròpia roca local.[4]

Romanització d'Escòcia [modifica]

La història escrita d'Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de la Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia ("Terra de Caledonis") a Escòcia, per l'immens bosc de pins caledonis que s'estenia de nord a sud i d'est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d'origen irlandès, que es va establir a l'oest d'Escòcia. Durant aquest període existien per tant dos regnes diferenciats: el de l'oest d'Escòcia, Scotland, i el regne picte de l'est, Alba.

La romanització d'Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d'interrupcions: a l'any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis a la batalla del mont Graupius, el que va permetre la construcció d'una cadena de fortificacions coneguda com Gask Ridge, a prop de la Falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands ("Planes del Sud"),[5] és a dir, al terç més meridional d'Escòcia, i van començar la construcció del Mur d'Adrià per a controlar les tribus de la zona.[6] Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d'ocupació romana el límit septentrional de l'Imperi Romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del Mur d'Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes de temps, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l'emperador Septimi Sever.[7] En general, l'ocupació d'aquestes zones d'Escòcia per part dels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina en la part més meridional, sobretot entre les tribus d'origen bretó, va ser més duradora.

Història medieval [modifica]

El regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al segle VI) va experimentar un important desenvolupament durant l'edat mitjana, potser com resposta al propi imperialisme romà.[8] Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l'ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar a les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671-693). El regnat de Óengus I (732-761) va ser igualment un període de consolidació per al regne picte.[9] El regne dels pictes ocupava en aquesta època, segons la descripció de Beda el Venerable, una extensió similar a la qual després ocuparia el regne dels escots durant el regnat d'Alexandre I (1107-1124). No obstant això, ja en el segle X, el regne picte va ser dominat per una cultura d'origen gaèlic, establint el mite de l'ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín (Kenneth MacAlpin o Kenneth I).[10][11][12]

En els segles següents, partint des del seu territori original a l'est d'Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud. Cap a finals del segle XII, els reis d'Alba havien afegit al seu territori l'àrea angloparlant del sud-est d'Escòcia i dominaven també les zones de Galloway i Caithness; al final del segle XIII, aquest regne s'havia estès fins a aconseguir l'extensió aproximada de l'Escòcia actual.

Estàtua de Robert the Bruce a l'entrada del Castell de Stirling

No obstant això, certs processos culturals i econòmics iniciats al segle XII van fer que durant la baixa edat mitjana Escòcia es transformés. El principal impuls a aquesta transformació es va produir durant el regnat de David I d'Escòcia, que va iniciar el que es coneix com la revolució davidiana. Aquesta és l'època en la qual s'introdueix el feudalisme a Escòcia, es reorganitzen les formes de govern i es funden les primeres ciutats i pobles amb furs propis (els anomenats burghs). Aquestes institucions, així com la immigració de cavallers i de clergat francesos i anglo-francesos, van facilitar un procés d'"osmosi cultural", durant el qual els territoris meridionals i costaners del regne d'Alba es van convertir en angloparlants, com ja ho eren moltes de les terres tot just conquerides al sud; la resta del regne, en canvi, va seguir conservant la llengua gaèlica.[13][14][15]

La mort d'Alexandre III el 1286, seguida per la de la seva néta Margarida I, va trencar la línia successòria de la dinastia regnant. Això va portar a la intervenció d'Eduard I d'Anglaterra, que va posar al tron al seu protegit Joan de Balliol. Quan la seva relació es va deteriorar, es va produir un intent de conquesta per part d'Anglaterra, que va ser rebutjat per William Wallace (Braveheart) a les Guerres d'independència d'Escòcia. Per la seva banda, Robert the Bruce, comte de Carrick, es va proclamar Rei d'Escòcia amb el nom de Robert I d'Escòcia. La guerra amb Anglaterra va durar diverses dècades, i la guerra civil entre els partidaris de la dinastia de Robert the Bruce (qui assegurava ser descendent de David I) i els partidaris dels Balliol, recolzats per Anglaterra, va durar fins a inicis del segle XIV. Malgrat que la dinastia Bruce va ser la vencedora, l'absència de descendents de David II va permetre al seu nebot, Robert II, ascendir al tron i situar en ell a la dinastia Estuard.[14][16]

Història moderna [modifica]

Retrat de la Reina Anna d'Anglaterra, que es convertiria en Anna de la Gran Bretanya després de la signatura de l'Acta d'unió.

L'edat moderna es va obrir a la història escocesa amb el Rough Wooing o "seguici violent" (1544 - 1551), una sèrie d'ofensives militars intermitents mitjançant les quals Anglaterra pretenia forçar un casament entre Maria I Estuard i Eduard VI d'Anglaterra, objectiu que finalment no va aconseguir. A més, el segle XVI és el segle de la reforma protestant, encapçalada a Escòcia per figures com John Knox i recolzada des d'Anglaterra.

El 1603, Jaume VI d'Escòcia va heretar el tron d'Anglaterra i es va convertir en Jaume I d'Anglaterra. No obstant això, amb l'excepció d'un breu període conegut com "el Protectorat", Escòcia va continuar sent un estat independent, encara que sacsejat per constants enfrontaments entre la corona i els Covenanters, sobre la forma de govern de l'església. Després de la revolució gloriosa i el derrocament del catòlic Jaume VII d'Escòcia per Guillem III d'Anglaterra i la seva esposa Maria II (1688), Escòcia va amenaçar amb triar a un rei protestant diferent al d'Anglaterra.[17] El 1707, no obstant això, després de les amenaces angleses de tancar el comerç amb Escòcia, es va signar l'Acta d'Unió, que certificava la creació del Regne de la Gran Bretanya.[18]

Malgrat aquesta unificació dels dos regnes, els defensors de la Casa d'Estuard, coneguts com jacobites, seguien tenint influència a les Highlands i a la zona nord-est del país, especialment entre els no presbiterians. No obstant això, els aixecaments jacobites produïts el 1715 i 1745 no van aconseguir apartar del tron britànic a la Casa de Hannover. Aquests aixecaments van servir a més com excusa per al desplaçament massiu dels habitants de les Highlands, en el que es coneix com Highland Clearances.[18]

Després de la Il·lustració i la Revolució Industrial, Escòcia es va transformar en un dels centres comercials, intel·lectuals i culturals d'Europa. Glasgow i Edimburg, sobretot, es van desenvolupar ràpidament a finals del segle XVIII, i durant el segle XIX el sorgimient de la indústria pesant a les riberes del riu Clyde va transformar a Glasgow en la "Segona ciutat de l'Imperi Britànic" després de Londres.

La situació va empitjorar després de la Primera Guerra Mundial, en la qual van morir un gran nombre d'escocesos, provinents sobretot de les Highlands, però especialment després de la Segona Guerra Mundial, després de la qual la situació econòmica d'Escòcia va empitjorar ràpidament,[19] amb la desaparició d'un gran nombre d'indústries que ja no eren competitives en el mercat internacional. Només en les últimes dècades del segle XX el país va aconseguir una petita recuperació econòmica i cultural, gràcies al sorgiment de nous serveis financers i del sector electrònic (en el que es coneix com Silicon Glen),[20] així com als beneficis del petroli i del gas del mar del Nord.[21] El 1998 el Govern del Regne Unit va concedir més nivells de sobirania a Escòcia, restablint el Parlament Escocès i retornant a Edimburg, simbòlicament, la Pedra de Scone.[22]

Vegeu també [modifica]

Referències [modifica]

  1. ↑ Moffat, Alistair (2005). Before Scotland: The Story of Scotland Before History. Londres. Thames & Hudson, pàg. 42.
  2. ↑ "The Megalithic Portal and Megalith Map: Rubbish dump reveals time-capsule of Scotland's earliest settlements" megalithic.co.uk. Consultat el 10 de febrer de 2008.
  3. ↑ Edwards, Kevin J., Whittington, Graeme. "Vegetation Change", a Edwards, Kevin J. & Ralston, Ian B.M. (Eds) (2003). Scotland After the Ice Age: Environment, Archaeology and History, 8000 BC–AD 1000. Edinburgh. Edinburgh University Press, pàg. 70.
  4. ↑ Pryor, Francis. Britain BC. London: HarperPerennial, 2003, p. 98–104 & 246–250. ISBN 978-0007126934. 
  5. ↑ Hanson, William S. The Roman Presence: Brief Interludes, in Edwards, Kevin J. & Ralston, Ian B.M. (Eds) (2003) Scotland After the Ice Age: Environment, Archeology and History, 8000 BC — AD 1000. Edinburgh. Edinburgh University Press
  6. ↑ Snyder, Christopher A. (2003), The Britons, Blackwell Publishing, ISBN 0-631-22260-X
  7. ↑ Robertson, Anne S. (1960). The Antonine Wall. Glasgow Archaeological Society.
  8. ↑ Peter Heather. "State Formation in Europe in the First Millennium A.D.", a Barbara Crawford (ed.), Scotland in Dark Ages Europe, (Aberdeen, 1994), pàg. 47–63
  9. ↑ Alex Woolf. "The Verturian Hegemony: a mirror in the North", a M.P. Brown & C.A. Farr, (editors). Mercia: an Anglo-Saxon Kingdom in Europe, (Leicester, 2001), pàg. 106–11.
  10. ↑ Brown, Dauvit. «Kenneth mac Alpin». A: M. Lynch. The Oxford Companion to Scottish History. Oxford: Oxford University Press, 2001, p. 359. ISBN 978-0192116963. 
  11. ↑ Brown, Dauvit. «Dunkeld and the origin of Scottish identity». Innes Review. Scottish Catholic Historical Association [Glasgow], 48, 1997, p. 112–124. reprinted in Dauvit Broun and Thomas Owen Clancy (editors), (1999)Spes Scotorum: Hope of Scots, Edinburgh: T.& T.Clark, pàg. 95–111. ISBN 978-0567086822
  12. ↑ Foster, Sally. Picts, Gaels and Scots (Historic Scotland). London: Batsford, 1996. ISBN 978-0713474855. 
  13. ↑ Withers, Charles, W.J.. Gaelic in Scotland, 1698–1981. Edinburgh: John Donald, 1984, p. 16–41;. ISBN 9780859760973. 
  14. ↑ 14,0 14,1 Barrow, Geoffrey, W.S.. Robert Bruce & the Community of the Realm of Scotland. 4th Edition. Edinburgh University Press, 1965. ISBN 0748620222. 
  15. ↑ Thomas Owen Clancy. «Gaelic Scotland: a brief history». Bòrd na Gàidhlig. [Consulta: 21-09-2007].
  16. ↑ Grant, Alexander [1984]. Independence and Nationhood: Scotland, 1306–1469. New Ed edition. Edinburgh University Press, 1991-06-06, p. 3–57. ISBN 978-0748602735. 
  17. ↑ T.M. Devine (1999) op cit
  18. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Mackie
  19. ↑ Harvie, Christopher (1981). No Gods and Precious Few Heroes: Scotland 1914–80. Londres. Edward Arnold.
  20. ↑ See Stewart, Heather. "Celtic Tiger Burns Brighter at Holyrood, The Guardian, 6 de maig de 2007.
  21. ↑ Celtic Tiger Burns Brighter at Holyrood
  22. ↑ "The Scotland Act 1998" Office of Public Sector Information. Consultat el 22 d'abril de 2008.

Enllaços externs [modifica]

Esborrany sobre història ViquiCat.svg 
 Açò és un esborrany sobre història. Amplieu-lo! (citant les fonts)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Escòcia


Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Història_d%27Escòcia&oldid=11570512»