Història d'Etiòpia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història d'Etiòpia és la del país independent més antic d'Àfrica i una de les històries més llargues del món.

Imperi d'Abissínia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi d'Etiòpia

Enderrocament de la dinastia axumita[modifica | modifica el codi]

Poc abans de l'any 1000 (potser vers 960) un príncep no cristià de nom Yodit ("Gudit") va conspirar per matar a tots els membres de la família reial axumita i establir-se com a sobirà. Segons la llegenda un dels membres de la família reial, un infant fill del rei, es va lliurar de la mort i fou portat al Sultanat de Shoa) pels seus fidels, i allí fou reconegut com a rei mentre Yodit va regnar uns 40 anys a la resta del regne i va transmetre la corona als seus descendents.

Dinastia zagwe[modifica | modifica el codi]

Això va durar fins que durant el segle XI la finastia fou deposada per un senyor d'etnia Agaw anomenat Mara Takla Haymanot, que va fundar la dinastia Zagwe i que es va casar amb una princesa descendent dels reis axumites. Un dels líders més destacats d'aquesta dinastia fou Gebre Mesqel Lalibela, a qui històricament s'atribueix la construcció de les esglésies de pedra de Lalibela.

Dinastia salomònida[modifica | modifica el codi]

Vers 1270 una nova dinastia es va establir a les terres altes d'Abissínia, encapçalada per Yekuno Amlak, que va deposar el darrer sobirà Zagwe i es va casar amb una de les princeses de la nissaga (una filla del darrer rei); segons la llegenda aquesta dinastia era descendent en línia masculina dels reis axumites i per tant es restaurava la dinastia salomònica. Sota aquesta nova dinastia les províncies principals eren Tigré, Semien, Wagara, Lasta, Dambeya, Begemder, Angot, Gojjam, Amhara, Manz, Shoa, Gafat, Damot, Waj i Fatagar. L'estat no tenia una capital fixa sinó campaments itinerants anomenats ketema. El sobirà portava el títol de negus (nəgusä nägäst) que vol dir rei de reis o emperador, i recaptava tribut a aquestes províncies i altres on podia.

Guerres amb el sultanat d'Adal[modifica | modifica el codi]

Durant els segles XIV, XV i XVI, el control per les rutes comercials i l'expansió dels estats tributaris, portà a nombroses enfrontaments entre l'estat cristià dels salomònids i el sultanat d'Adal, a la costa de Dankàlia i nord de Somàlia, hereu de l'estat d'Ifat del que abans fou part. Adal (amb Ifat) abraçava la part sud-est de la plana de Xoa i les pendents de la vall d'Awash. Els sobirans d'Adal es titulaven amirs o imams (a les cròniques abissinies se'ls esmenta com a negus). El 1332 el rei Amda Sion (1314-1344) va atacar Zeila i el sobirà adalita li va fer front i fou derrotat i mort.

Altres estats musulmans eren Harar, una ciutat-estat i centre comercial i de propaganda musulmana. A l'oest d'Adal (Ifat), el regne de Dawaro que dominava gran part de l'Etiòpia del sud, especialment la moderna regió d'Arussi, i limitava amb el sultanat de Bale o Bali i els principats menors de Sharkha i Arababni, situats entre Dawaro i l'estat musulmà d'Hayda, situat a l'extrem oest format pel territori de Sidama i Gurage. Entre tots els estats musulmans dominaven un territori major que l'emperador cristià però aquest tenia un domini més homogeni. Amda Sion va derrotar a Ifat (Adal) i a Hayda i va conquerir aquestos estats i després la plana fina a l'Awash. Aquestes victòries van portar molts conversos al cristianisme i es van construir nombroses esglésies. Amda Sion va ser considerat sant i el seu nom inscrit al senkessar (llista de sants o Sinaxari). Tot i les seves victòries els musulmans van poder recuperar bona part dels territoris perduts.

El fill i successor d'Amda Sion, Saifa Arad (1344-1372) va prendre revenja de les persecucions dels cristians a Egipte (on fins i tot el patriarca copte fou empresonat) perseguint als comerciants egipcis a Abissínia. El seu fill David I (1382-1411) es va reconciliar amb Egipte i va intercanviar regals amb el sultà; va rebre una delegació de l'església copte; però sota el seu fill Yeshak (1414-1429) altre cop va esclatar el conflicte, i el negus va buscar l'ajuda dels "francs" (en aquest cas dels catalans) a favor dels coptes d'Egipte[1] i va amenaçar de desviar el curs del Nil.

Intervenció portuguesa i guerra contra Grañ d'Adal[modifica | modifica el codi]

Durant el segle XVI es donà l'establiment de relacions diplomàtiques entre Portugal i l'Etiòpia cristiana. La primera missió diplomàtica important, encapçalada pel fidalgo Rodrigo da Lima va arribar al Mar Roig el 1520. Quan l'ambaixada va deixar el país, el 1526, al sultanat d'Adal la dinastia Walasma va ser enderrocada (el sultà es va refugiar a Harar) i el poder va passar a un cap militar somali, Ahmad Grañ que va agafar el títol d'imam.[2] Instigant a la guerra santa, unint a àfars i somalis en una força militar considerable, i aprofitant els instints de saqueig de la seva gent, va fer la guerra a Abissínia. El 1529 Grañ va obtenir una gran victòria sobre el negus Lebna Dengel, però no va poder aprofitar la situació, ja que les seves tropes es van desbandar. Finalment el 1531, reorganitzades les seves forces, Grañ va envair Abissínia cremant centenars d'esglésies i monestirs i obligant a milers de cristians a convertir-se a l'islam. Així el 1531 va dominar Dawaro i Xoa, i el 1533 Amhara i Lasta; Bale (Bali) i Hayda amb Gurage i Sidama van quedar també per aquest temps en mans de Grañ.

Claudius o Galawdewos (1540-1559) va viure el moment més complicat de la monarquia, però se'n va sortir mercès a l'ajut portuguès que van enviar a 400 homes dirigits per Cristovão de Gama que va desembarcar a Massawa el 1541 i van ser acollits pel governador provincial que resistia a Debaroa. Els portuguesos van avançar de la costa cap al interior. Per dues vegades es van enfrontar els portuguesos i les forces de Grañ però sense resultats decisius.

Ahmad va demanar ajut al paixà otomà de Zabid a l'Iemen, que va enviar al general Ozdemir i un grup de mosqueters, amb ajut del qual va poder derrotar els portuguesos (agost del 1542) morint Cristovão de Gama, però després de la victòria, els mosqueters otomans van sortir del país. El negus Galawdewos, unit a les restes dels mosqueters portuguesos (uns 200), va iniciar un atac i va obtenir una decisiva victòria a Zantera (batalla de Wayna Daga, prop del llac Tana, febrer del 1543) i Ahmad va morir en aquest combat i el seu exèrcit de nòmades es va dispersar.

Un nebot de Grañ va atacar un altre cop Abissínia però fou derrotat per Galawdewos que va avançar cap a Adal que va assolar. El 1559 Galawdewos va atacar Harar, la principal plaça forta musulmana a la regió, però fou rebutjat i mort en el atac.

La missió jesuïta i la fundació de l'estat de Gondar[modifica | modifica el codi]

Abans de la mort de Galawdewos l'Etiòpia cristiana visqué un esdeveniment amb importants conseqüències: l'arribada de sis missioners jesuïtes el 1557. En una primera època, els jesuïtes, majoritàriament d'origen portuguès, romangueren aïllats al nord del país, a la residència de Fremona, Tigré. El 1597 moria el darrer dels sis missioners.

Fou a inicis del segle XVII que la missió visqué la seva època més fructífera. Missioners com Pedro Páez, António Fernandes o Luis de Azevedo es guanyaren el favor de la cort salomònida i dels seus principals líders, el negus Susenyos i el seu germà Seela Krestos. El 1625 arribava al país un patriarca catòlic, el teòleg portuguès Alfonso Mendes, per fer-se càrrec de la recent fundada església catòlica etíop. L'éxit de la missió, però fou breu. El 1632 moria el sobirà etíop Susenyos i el seu fill Fasiladas pujava el poder. Amb el nou líder els partidaris de la religió tradicional etíop, l'ortodòxia de caràcter alexandrí, guanyaren el poder. Els missioners foren expulsats i s'inicià un període de persecució dels grups catòlics.[3]

Cap al 1637, Fasiladas (1632-1667) fundà la capital de Gondar, que romangué durant dos segles la capital de l'estat cristià de la dinastia dels Salomònids. Fasil fou succeït pel seu fill, Yohannes I (1667-1682), popularment conegut com a "Tsadiq" Yohannes, Joan "el Just". A ell el succeirà Iyasu I "El Gran" (1682-1706), que intentà una reobertura de la monarquia cap a Europa. Fou l'últim dels grans magnats de l'época gondarina. Amb la seva mort, s'obrirà una etapa d'incertesa, caracteritzada per regnats curts per part de membres del llinatge Salomònid. Aquesta etapa d'afebliment del poder central, donarà lloc, a la segona meitat del segle XVIII, a l'inici del període conegut com a "Zemene Mesafint".

"Zemene Mesafint" o Era dels Prínceps[modifica | modifica el codi]

L'inici oficial del període de Zemene Mesafint o "Era dels Prínceps" s'estableix en la deposició per part de Ras Mikael Sehul del sobirà Iyoas (7 de maig de 1769). El final s'ha establit amb la coronació de Kasa Haylu com Tewodros II d'Etiòpia. Aquest període es caracteritza per ser un temps de desorde, on el poder central de la monarquía es veié eclipsat pel dels senyors de la guerra, principalment de les províncies del Tigré i de Wello.

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tewodros II d'Etiòpia

Després de l'expedició britànica del 1868 amb el seu èxit ràpid, Egipte, sota el khediv Ismail, va planejar conquerir Abissínia. L'atac es va produir el 1875 sota la direcció del suís Werner Muzinger que ja s'havia establert a la regió de Keren (avui Eritrea) i era governador de Massawa. Les seves forces van sortir en tres columnes: la primera va sortir de Tadjoura i fou aniquilada pels àfars; la segona va sortir de Zeila dirigida per Rauf Pasha i va ocupar Harar (que els egipcis van conservar deu anys fins a ser expulsats per Menelik el 1885); i la tercera (la principal) va sortir de Massawa i va baixar cap a la vall del Mareb, sent atacada a Gundet per l'exèrcit tigré de Johannes i gairebé aniquilada.

Això va deixar als egipcis fora de joc temporalment; es va preparar una altra expedició amb 20.000 homes sota comandament del fill del khediv. El negus abissini va organitzar una croada nacional i gent d'arreu van venir al costat de Menelik contra l'enemic musulmà. Els dos exèrcits es van trobar prop de Gura (1876) i altre cop els egipcis foren derrotats i quasi aniquilats. El 1888 una expedició mahdista va entrar a l'Abissínia occidental i va assolar Gondar però els mahdistes es van retirar; un segon atac mahdista fou aturat per l'emperador Johannes a la batalla de Metemma el 1889, però en el combat va morir Johannes i el seu exèrcit es va dispersar; per fortuna pels derrotats els mahdistes no van seguir endavant. El regnat de Johannes havia estat dominat per la intolerància religiosa i per les conversions forçades al cristianisme. El seu successor Menelik II (1889-1913) va retornar a la tradicional política de tolerància. Els musulmans d'Etiòpia foren coneguts com a Djabart o Jeberti, inicialment aplicat als d'Ifat i Zeila però després a tots els musulmans del sud del país i finalment al segle XIX a tots els musulmans de l'imperi.

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Hasan Habashi, tesis doctoral, universitat de Londres
  2. Shihab al-Din, Futuh al-Habasha, ed. R. Basset
  3. Martínez d'Alòs-Moner, Andreu. «La misión jesuita a Etiopía (1557-1632), entre la ambición y la utopía» (en castellà). Anuario del Instituto Ignacio de Loyola, 15, 2008, p. 201–228.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Sir E. A. Wallis Budge, A History of Ethiopia, Londres 1928
  • Luca dei Sabelli, Storia di Abissinia, Roma 1936-1938
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Etiòpia