Història d'Europa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La història d'Europa tracta del conjunt de fets relatius al continent europeu i de les cultures i civilitzacions que s'hi van establir, fins a l'actualitat.

Segons l'historiador anglès Eric Hobsbawm, la història d'Europa com entitat començaria amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i amb la ruptura permanent entre les dues ribes de la Mediterrània, després de la conquesta musulmana del nord d'Àfrica.[1] Els antics grecs estaven situats en una civilització tri-continental (Orient Mitjà, Egipte i una petita àrea de l'Europa del Mediterrani Oriental) i l'Imperi Romà va ser una imperi pan-mediterrani, més que europeu. Des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fins a almenys durant deu segles, Europa va romandre desfeta i constantment presa d'invasors. Aquesta època no s'acaba totalment fins al 1683, quan els turcs van ser derrotats a les portes de Viena. A partir del 1942, Europa torna a situar-se lentament al centre de la història de món. En primer lloc tímidament, per la seva conquesta de l'hemisferi occidental del planeta i, ja definitivament, a partir de 1750, per la seva superioritat militar marítima econòmica i tecnològica. Aquesta supremacia s'estén des de les conquestes del segle XVIII fins a l'apogeu del colonialisme europeu, entre 1918 i 1945. El "moment" europeu en la història del món va acabar amb la Segona Guerra Mundial, encara que continua gaudint de la supremacia perduda, una rica herència econòmica i, en menor mesura, intel·lectual i cultural.[1]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Article principal: prehistòria d'Europa

La primera aparició de l'home anatòmicament modern a Europa data del 35000 aC i es pot considerar l'inici de la prehistòria a Europa. L'evidència d'assentaments permanents data del 7è mil·lenni aC a les regions de Bulgària, Romania i Grècia. No hi ha, però, cap cultura prehistòrica que hagués cobert tota la regió d'Europa. Una de les més esteses va ser la de Magdalena. La revolució neolítica va començar a Tessàlia (Grècia) i va anar expandint-se lentament pel continent. Molts pobles, però, van continuar amb les tècniques antigues durant segles, ja que Europa es va desenvolupar a diverses velocitats. Els protoindoeuropeus van ser una cultura tribal de la qual van néixer la majoria d'idiomes parlats a Europa.

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Evolució de la república i l'imperi romà entre els segles III aC i V dC

La primera civilització coneguda a Europa que va utilitzar sistemes d'escriptura va ser la civilització minoica, a l'illa de Creta, i poc després la civilització micènica i les altres regions de Grècia. La cultura grega es va estendre fins a la península Ibèrica. Els etruscos es van establir a la Itàlia central i a Llombardia, lloc del qual van ser desplaçats pels celtes, els quals també van migrar cap a Ibèria, produint una cultura celtibera única amb els residents ibèrics. Atès que els celtes no utilitzaven cap sistema d'escriptura, en tenim poc coneixement de les seves civilitzacions antigues. Els romans van escriure molt sobre ells; aquests registres en llatí, i l'evidència arqueològica són el fonament primari del coneixement i enteniment que tenim de la seva influent cultura.

Els grecs[modifica | modifica el codi]

Article principal: Antiga Grècia

A la fi de l'Edat del Bronze, els regnes grecs antics es van col·lapsar, i una nova civilització va sorgir: la civilització hel·lènica, composta per diverses ciutats-estats (les més importants, Atenes i Esparta), les quals tenien diferents formes de govern i cultura. La civilització hel·lènica va desenvolupar el coneixement de la filosofia, ciència, política, esports, teatre i música. Les ciutats-estats van fundar nombroses colònies a la vora de la Mar Negra, la Mar Mediterrània, Àsia Menor, Sicília, el sud d'Itàlia i altres regions de Grècia. Les guerres internes del segle IV aC van fer que Felip II de Macedònia prengués el control d'elles. Les campanyes del seu fill Alexandre el Gran, van estendre la cultura grega a Pèrsia, Egipte i fins i tot Índia, però també va afavorir el contacte amb altres formes de coneixement d'aquests països, obrint un nou període de desenvolupament per la cultura hel·lènica, conegut com a "Hel·lenisme", "Període hel·lenístic" o "Període alexandrí".

Roma[modifica | modifica el codi]

Article principal: Antiga Roma

El coneixement grec va ser assimilat pel naixent estat romà en la seva expansió fora d'Itàlia, el qual va aprofitar la inhabilitat dels grecs per a unificar-se: l'única amenaça forta pels romans va ser la colònia fenícia de Cartago, però, la seva derrota a la fi del segle III aC (Guerres púniques) va marcar l'inici de l'hegemonia romana. Van ser governats per reis al començament, després es van conformar com a república senatorial (la República Romana), i finalment es va convertir en un imperi a finals del segle I aC, sota el govern d'August, i els seus successors autoritaris. Roma va ser un imperi pan-mediterrani, més que europeu i mai va aconseguir establir-se fermament més enllà del Rin i el Danubi.[1] El centre de l'imperi Romà va ser la Mar Mediterrània, la frontera nord van ser els rius Roine i el Danubi; el segle II va arribar a la seva màxima expansió, la qual incloïa les actuals Gran Bretanya, Romania i algunes regions de Mesopotàmia. L'imperi va produir pau, civilització un govern eficient centralitzat als territoris subjugats, però el segle III, una sèrie de guerres civils van danyar la seva força econòmica i social. El segle IV els emperadors Dioclecià i Constantí van dividir l'imperi, en un intent per a prevenir la decadència. Dioclecià va perseguir severament al cristianisme; per contra, Constantí li va atorgar poder fins a ser declarada, després de la seva mort, religió oficial de l'imperi, donant fi a la persecució d'estat el 313 amb l'Edicte de Milà. L'Imperi es va convertir oficialment en un imperi cristià ca. 380 (la qual cosa convertiria a l'església en una institució política de gran importància).

Segons l'historiador anglès Eric Hobsbawm, a partir de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident la història d'Europa és totalment diferent de la de les altres civilitzacions del Vell Món. Fins a finals del segle XIX, la resta del continent eurasiàtic, incloent-hi el Magrib, s'organitzà fonamentalment en imperis multiètnics. En canvi, a Occident després de la caiguda de Roma, res substitueix l'Imperi Romà, encara que l'Església conserva la llengua i l'estructura administrativa.[1]

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Europa l'any 814.

L'Imperi Romà d'Occident va caure el segle V per causa de les invasions barbàriques, separant-lo de l'Imperi Romà d'Orient, que va ser conegut com a Imperi Bizantí, el qual sobreviuria un mil·lenni més. A Europa Occidental es van formar nous regnes, la major part per les tribus germàniques que s'hi van establir. El segle VII l'expansió àrab va dur la cultura islàmica a les zones del sud d'Europa (Turquia, Sicília i Espanya), separant les civilitzacions mediterrànies de les regnes del nord. El mateix segle els búlgars van crear el primer estat eslau d'Europa, Bulgària.

El feudalisme va reemplaçar l'administració centralitzada de Roma. L'única institució que va sobreviure al col·lapse de l'Imperi Romà d'Occident va ser l'Església Catòlica Romana, la qual va preservar part de l'herència cultural romana, i la qual es convertiria en la primera fons d'ensenyament fins al segle XIII. El bisbe de Roma, un dels cinc bisbes de l'església cristiana, que després va ser conegut com a papa, es va convertir en el líder de l'església occidental.

El Sacre Imperi Romà va sorgir ca. 800, quan Carlemany, rei dels francs, va subjugar l'Alemanya occidental, diverses seccions d'Itàlia, i altres països propers. Va rebre suport per mitjà de la seva aliança amb el papa, el qual volia trencar els enllaços amb l'Imperi bizantí, convertint els dominis papals en un estat independent.

A finals del segle IX i segle X, el nord i l'oest d'Europa van ser influenciats pels víkings que van conquistar moltes regions. Al centre i sud el feudalisme continuava creixent, la qual cosa va debilitar el Sacre Imperi Romà.

Els senyals primers del renaixement de la cultura i arts va començar el segle XI, quan el comerç va recomençar a Itàlia, la qual cosa va promoure el desenvolupament econòmic i cultural de les ciutats-estats independents com ara Venècia i Florència. Al mateix temps es van començar a formar nacions-estats en diverses regions de França, Espanya i Portugal, encara que el procés de la seva formació, acompanyada de rivalitat monàrquica i l'església, va ser llarg. Per altra banda, el Sacre Imperi Romà es va fragmentar en una miríada de principats feudals o petites ciutats-estats.

Una de les catàstrofes més grans d'Europa va ser la plaga bubònica, coneguda també com la Mort Negra, que va matar un terç de tota la població europea. Atès que els jueus treballaven com a prestadors (prohibit pels cristians), i eren més immunes (per les seves lleis alimentàries relacionades amb la higiene), se'ls va culpar de l'epidèmia, duent a un increment en la persecució. Milers de jueus van fugir a Polònia, regió que, irònicament, no va ser afectada per la plaga.

Al començament del segle XIV, la Mar Bàltica es va convertir en una de les rutes comercials més importants, integrant Polònia, Lituània i altres països bàltics a l'economia europea.

La data convencional per a la fi de l'edat mitjana és la data de la caiguda de la ciutat de Constantinoble i de l'imperi Bizantí el 1453. Els turcs van convertir la ciutat en la capital de l'imperi Otomà, el qual va existir fins a 1919, i incloïa Egipte, Síria i els Balcans.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Renaixement i Reforma[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Renaixement i Reforma protestant
Europa, després de la firma de la Pau de Westfalia.

El segle XV van sorgir nous estats molt poderosos, construïts per la unió de monarquies, i centralitzant el poder, com ara França, Anglaterra i Espanya. Per altra banda, l'Església Catòlica estava perdent poder per causa de la corrupció, els conflictes interns i l'expansió de la cultura que duia a milloraments de l'art, de la filosofia, de la ciència i de la tecnologia. Aquest període del descobriment i expansió en les ciències i les arts és conegut com a Renaixement.

Les noves nacions-estats estaven en guerra constant. Particularment, després de l'inici de la Reforma Protestant el 1517, les guerres de política i religió van sorgir arreu del continent: la fragmentació de l'Església cristiana va tenir implicacions molt importants políticament, socialment i culturalment a Europa. A diferència d'Europa Occidental, els països d'Europa Central, Hongria, Polònia i Lituània van resoldre les qüestions religioses promovent la tolerància.

Expansió colonial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Colonialisme

Els nou estats van tenir els recursos per a començar l'exploració, i després, la conquesta de diverses regions arreu del món, particularment a l'Àsia i el nou continent americà. El segle XV, Portugal va ser el pioner de l'exploració geogràfica, seguit d'Espanya el segle XVI, i van ser els primers països a establir colònies a Amèrica, Àfrica i Àsia. Poc després França, Anglaterra i els Països Baixos ho farien també.

L'expansió i el control colonial va continuar per tres segles. Espanya va dominar gairebé tota Sud-amèrica, el Carib i les Filipines; Gran Bretanya va establir colònies a Austràlia, Nova Zelanda, Nord-amèrica, Índia, i Àfrica; França va tenir control de diverses regions del Canadà i Nord-amèrica i Índia (territoris que va perdre en la guerra amb Anglaterra el1763), Indoxina i diverses regions d'Àfrica; els Països Baixos van establir colònies a Indonèsia, Sud-amèrica i el Carib; Portugal va colonitzar el Brasil i diversos territoris de l'Àfrica i de l'Àsia; i molt de temps després, altres nacions, com ara Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Rússia van començar el procés de colonització principalment a l'Àfrica i a l'Àsia.

Època moderna[modifica | modifica el codi]

Article principal: Il·lustració

La Reforma Protestant va afectar la unitat d'Europa. Les nacions no només estaven dividides una de l'altre per la seva orientació religiosa; alguns estats estaven dividits internament per les lluites religioses, sovint amb el suport d'altres nacions estrangeres. Les Guerres Religioses de França, i la persecució dels hugonots, són un exemple d'això. Aquestes guerres terminarien amb el triomf i establiment de la dinastia catòlica dels Borbons. Anglaterra també va experimentar conflictes religiosos interns que van motivar l'emigració a Amèrica de diverses confessions del cristianisme. Alemanya, estava dividida en nombrosos estats petits, també es va dividir religiosament.

En aquest període, el capitalisme va reemplaçar el feudalisme com a forma d'organització econòmica. L'expansió colonial va tenir com a resultat la Revolució Comercial. Aquest període va estar acompanyat del creixement del coneixement científic i la seva aplicació a la tecnologia, la qual cosa seria el motor de la Revolució Industrial. Noves formes de comerç van desenvolupar una necessària llei internacional.

No obstant això, l'absolutisme es va convertir en la forma de govern de la majoria dels estats del continent, encara que altres van començar amb la publicació de lleis i constitucions nacionals. Al nord-oest d'Europa, la Il·lustració va donar un nou impuls a la filosofia, el qual va estar acompanyat de l'increment de l'alfabetisme.

Edat Contemporània[modifica | modifica el codi]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Posteriorment a la derrota de la França revolucionària, les monarquies europees volien restablir l'ordre contra qualsevol amenaça liberal mitjançant la Santa Aliança. Tot i així, cada cop tenien més dificultats per aturar les amenaces revolucionàries, en què les classes mitjanes estaven influenciades pels ideals de democràcia escampats gràcies a la Revolució Francesa.

Amb la Revolució Industrial, iniciada a Anglaterra a finals de segle, la societat va canviar radicalment:

  • Es va passar d'una economia rendista feudal a una economia de mercat (capitalisme).
  • La societat estamental on l'aristocràcia tenia privilegis va passar a ser una societat de classes regida pel nivell econòmic de cadascú. La classe baixa obrera es va arrelar als moviments socialistes (Karl Marx i Friedrich Engels), anarquistes (Bakunin) i socialistes utòpics (R.Owen).
  • Aquest segle també va estar marcat pel naixement dels moviments nacionalistes a Espanya, Itàlia, Alemanya, Polònia, que volien fer coincidir estat amb nació. Del 1815 al 1875 va haver-hi un gran nombre de guerres d'independència.

Tot i que els revolucionaris van ser gairebé sempre reprimits, les monarquies van passar de ser absolutistes a ser constitucionals.

El 1871, alemanya va sortir vencedora en la guerra franco-prussiana i es va portar a terme l'adhesió de Prússia, formant-se el II Reich, amb Guillem I com a monarca i Otto von Bismarck com a canceller. Els Regnes d'Itàlia van ser unificats, un dels artífexs del qual va ser Giuseppe Garibaldi.

Esdeveniments molt importants d'aquest segle van ser el Congrés de Viena, on es volia repartir el Primer imperi francès després de la batalla de Waterloo, així com la guerra de Crimea, que esclataria amb el declivi de l'Imperi Otomà el 1854. Totes aquestes causes varen ser antecedents de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Europa a l'inici de la Primera Guerra Mundial l'any 1914.

Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera Guerra Mundial

La rivalitat entre les potències europees va esclatar el 1914, data en què la Primera Guerra Mundial va començar. D'un costat es trobaven Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia (les Potències Centrals o la Triple Aliança (1914)), i de l'altre costat es trobaven Sèrbia i la Triple Entesa, la coalició de França, el Regne Unit i Rússia; Itàlia s'hi uniria el 1915 i els Estats Units el 1917. Malgrat la derrota de Rússia el 1917 (la guerra seria una de les múltiples causes de la Revolució Russa de la qual sortiria la Unió Soviètica comunista, l'Entesa va prevaler i va derrotar la Triple Aliança la tardor de 1918.

Període d'entreguerres[modifica | modifica el codi]

En el Tractat de Versalles de 1919[2] els vencedors van imposar condicions molt severes sobre Alemanya, i van reconéixer nous estats (com Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Àustria, Iugoslàvia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània) creats a l'Europa central i oriental a partir dels imperis alemany, austrohongarès i rus, suposadament sota el dret de l'autodeterminació. La majoria d'aquests països van entrar en guerra (com ara la Guerra entre Polònia i la Unió Soviètica de 1919-1921). Durant les dècades següents, la por al comunisme i la depressió econòmica de 1929-1933, van fomentar l'aixecament dels governs nacionalistes o feixistes a Itàlia (1922), Alemanya (1933), Espanya (1923-1930 i després d'una guerra civil el 1939) i en altres països.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segona Guerra Mundial
Evolució territorial d'Europa durant la Segona Guerra Mundial.

Després de signar el Pacte d'Acer amb Itàlia i el Pacte de No-agressió amb la Unió Soviètica, el dictador alemany Adolf Hitler i el dictador soviètic Ióssif Stalin van començar la Segona Guerra Mundial l'1 i el 17 de setembre, 1939, atacant Polònia (Pacte Molotov-Ribbentrop) després d'un període armamentista durant la dècada de 1930. Després de les victòries militars (la conquesta de Polònia, la major part d'Escandinàvia, França i els Balcans abans de 1941) els poders de l'Eix es van estendre. Els enemics ideològics de Hitler eren els comunistes a Rússia, però, a causa de les derrotes alemanyes al Regne Unit i les derrotes italianes al Nord d'Àfrica i la mar Mediterrània, les forces de l'Eix van quedar dividides entre l'enfortiment de les guarnicions a l'Europa occidental i Escandinàvia i els atacs a l'Àfrica. L'atac a la Unió Soviètica, per tant, no va tenir prou força. Malgrat les victòries inicials, Alemanya va ser derrotada prop de Moscou el desembre de 1941. Durant aquest període Alemanya va començar el genocidi sistemàtic d'11 milions de persones, la majoria jueus en allò que s'ha anomenat l'Holocaust.

Mentrestant, el Japó, membre de l'Eix des de setembre de 1940, va atacar als britànics al sud-est d'Àsia i als Estats Units a Hawaii el 7 de desembre, 1941 (Atac a Pearl Harbor). Alemanya, llavors, va declarar la guerra als Estats Units. Els Aliats (el Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica juntament amb la resistència francesa) van guanyar l'Eix al Nord d'Àfrica, van envair Itàlia el 1943 i França el 1944. La primavera de 1945 Alemanya va ser envaïda a l'est per Rússia i a l'oest pels aliats, Hitler es va suïcidar i Alemanya es va rendir el maig de 1945, amb la qual cosa, la guerra acabaria a Europa.

Guerra Freda i actualitat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Freda

La Segona Guerra Mundial va acabar amb la posició preeminent d'Europa occidental. El mapa d'Europa es va redibuixar durant la Conferència de Ialta i es va dividir, convertint-se en l'àrea principal de contenció durant la Guerra Freda entre dos blocs: els països occidentals i el bloc oriental. Els Estats Units i Europa occidental van signar l'aliança OTAN com a protecció d'una possible invasió soviètica. La Unió Soviètica i els països orientals van establir el Pacte de Varsòvia.

Europa occidental va començar un procés d'integració política econòmica amb la intenció d'unir Europa i evitar una altra guerra. Aquest procés va tenir com a resultat el desenvolupament de la Unió Europea i el Consell d'Europa.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Europa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Hobsbawm, E. L'Europe: mythe, histoire, réalité. Le Monde 24.09.2008 (consultat 10-11-2013)
  2. Dill, Marshall. Germany: A Modern History (en anglès). University of Michigan Press, 1970, p. 270. ISBN 0472071017.