Història d'Europa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Partenó de l'Acròpoli d'Atenes és un símbol universal de l'antiga Grècia i un dels principals testimoniatges de la civilització occidental.

La història d'Europa es refereix al conjunt de successos relatius al continent europeu, des que va ser poblat pels primers éssers humans fins a l'actualitat.

L'Homo sapiens hauria aparegut fa uns 130.000 anys a Àfrica, segons l'opinió científica majoritària. L'arribada de l'Homo sapiens a Europa podria haver-se donat des del Pròxim Orient a Europa, on es van assentar entre 40.000 i 25.000 a.C. (Paleolític Superior).[1]

L'Antiguitat clàssica està dominada per l'influx de la civilització greco-llatina sobre la resta d'Europa. La fragmentació política d'Europa i els successius intents forçats d'unificació van sumir al continent en nombrosos conflictes i guerres durant l'Edat mitjana, com la Guerra dels Cent Anys (que va durar més d'un segle).

L'Edat moderna marca per a Europa l'inici de processos que molt després donaran lloc a la globalització, i és el temps en el qual els conflictes bèl·lics es van fer cada vegada més desastrosos, com l'anomenada guerra dels Trenta Anys. Els processos econòmics i el desenvolupament científic i tecnològic es van accelerar en comparació d'altres continents de manera molt més notòria durant l'Edat contemporània, produint tensions per competències que van desencadenar més guerres (com les guerres Napoleòniques i les guerres mundials). Avui els processos tendents a la unificació es procuren pacíficament, tal és el cas de la formació de la Unió Europea, si bé no eximeix d'avanços i reculades.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Article principal: Prehistòria d'Europa

La primera aparició de l'home anatòmicament modern a Europa data del 35000 aC i es pot considerar l'inici de la prehistòria a Europa. L'evidència d'assentaments permanents data del 7è mil·lenni aC a les regions de Bulgària, Romania i Grècia. No hi ha, però, cap cultura prehistòrica que hagués cobert tota la regió d'Europa. Una de les més esteses va ser la de Magdalena. La revolució neolítica va començar a Tessàlia (Grècia) i va anar expandint-se lentament pel continent. Molts pobles, però, van continuar amb les tècniques antigues durant segles, ja que Europa es va desenvolupar a diverses velocitats. Els protoindoeuropeus van ser una cultura tribal de la qual van néixer la majoria d'idiomes parlats a Europa.

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Grècia durant la guerra peloponesa

La primera civilització coneguda a Europa que va utilitzar sistemes d'escriptura va ser la civilització minoica, a l'illa de Creta, i poc després la civilització micènica i les altres regions de Grècia. La cultura grega es va estendre fins a la península Ibèrica. Els etruscos es van establir a la Itàlia central i a Llombardia, lloc del qual van ser desplaçats pels celtes, els quals també van migrar cap a Ibèria, produint una cultura celtibera única amb els residents ibèrics. Atès que els celtes no utilitzaven cap sistema d'escriptura, en tenim poc coneixement de les seves civilitzacions antigues. Els romans van escriure molt sobre ells; aquests registres en llatí, i l'evidència arqueològica són el fonament primari del coneixement i enteniment que tenim de la seva influent cultura.

Antiga Grècia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Antiga Grècia

A la fi de l'Edat del Bronze, els regnes grecs antics es van col·lapsar, i una nova civilització va sorgir: la civilització hel·lènica, composta per diverses ciutats-estats (les més importants, Atenes i Esparta), les quals tenien diferents formes de govern i cultura. La civilització hel·lènica va desenvolupar el coneixement de la filosofia, ciència, política, esports, teatre i música. Les ciutats-estats van fundar nombroses colònies a la vora de la Mar Negra, la Mar Mediterrània, Àsia Menor, Sicília, el sud d'Itàlia i altres regions de Grècia. Les guerres internes del segle IV aC van fer que Felip II de Macedònia prengués el control d'elles. Les campanyes del seu fill Alexandre el Gran, van estendre la cultura grega a Pèrsia, Egipte i fins i tot Índia, però també va afavorir el contacte amb altres formes de coneixement d'aquests països, obrint un nou període de desenvolupament per la cultura hel·lènica, conegut com a "Hel·lenisme", "Període hel·lenístic" o "Període alexandrí".

Antiga Roma[modifica | modifica el codi]

Article principal: Antiga Roma
Evolució de la república i l'imperi romà entre els segles III aC i V dC

El coneixement grec va ser assimilat pel naixent estat romà en la seva expansió fora d'Itàlia, el qual va aprofitar la inhabilitat dels grecs per a unificar-se: l'única amenaça forta pels romans va ser la colònia fenícia de Cartago, però, la seva derrota a la fi del segle III aC (Guerres púniques) va marcar l'inici de l'hegemonia romana. Van ser governats per reis al començament, després es van conformar com a república senatorial (la República Romana), i finalment es va convertir en un imperi a finals del segle I aC, sota el govern d'August, i els seus successors autoritaris. Roma va ser un imperi pan-mediterrani, més que europeu i mai va aconseguir establir-se fermament més enllà del Rin i el Danubi. El centre de l'imperi Romà va ser la Mar Mediterrània, la frontera nord van ser els rius Roine i el Danubi; el segle II va arribar a la seva màxima expansió, la qual incloïa les actuals Gran Bretanya, Romania i algunes regions de Mesopotàmia. L'imperi va produir pau, civilització un govern eficient centralitzat als territoris subjugats, però el segle III, una sèrie de guerres civils van danyar la seva força econòmica i social. El segle IV els emperadors Dioclecià i Constantí van dividir l'imperi, en un intent per a prevenir la decadència. Dioclecià va perseguir severament al cristianisme; per contra, Constantí li va atorgar poder fins a ser declarada, després de la seva mort, religió oficial de l'imperi, donant fi a la persecució d'estat el 313 amb l'Edicte de Milà. L'Imperi es va convertir oficialment en un imperi cristià el 380 (la qual cosa convertiria a l'església en una institució política de gran importància).

Segons l'historiador anglès Eric Hobsbawm, a partir de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident la història d'Europa és totalment diferent de la de les altres civilitzacions del Vell Món. Fins a finals del segle XIX, la resta del continent eurasiàtic, incloent-hi el Magrib, s'organitzà fonamentalment en imperis multiètnics. En canvi, a Occident després de la caiguda de Roma, res substitueix l'Imperi Romà, encara que l'Església conserva la llengua i l'estructura administrativa.

Col·lapse grecoromà i regnes germanoromans[modifica | modifica el codi]

Ròmul August es lliura als germànics en el 476.
Constantí I i Justinià I oferint la seva fidelitat a la Mare de Déu (Església de Santa Sofia).

L'any 235, l'Imperi romà va entrar en un període de caos i confusió, del com va sortir mig segle després, però fortament afeblit, i amb una economia i polítiques marcadament més totalitàries; aquest nou règim es denomina el Dominat. Durant aquesta crisi, els bàrbars germànics van començar a pressionar amb major força a l'Imperi romà, i fins i tot van colonitzar (o van ser cridats com a colons) a diverses terres romanes frontereres.

En aquesta època, dins de l'Imperi romà, va prosperar la religió del cristianisme. El 313, Constantí va decretar la tolerància religiosa cap als cristians en l'anomenat "Edicte de Milà", mentre que el 395, Teodosi el Gran va proclamar al cristianisme com a religió oficial de l'Imperi. En aquest període, i en particular des del Concili de Nicea d'ara endavant, el cristianisme va desenvolupar fortes estructures jeràrquiques, a més de desenvolupar fortament la doctrina i els dogmes de fe. En aquest sentit, el cristianisme va començar a desenvolupar la fisonomia que presentaria l'Església Catòlica durant l'Edat Mitjana.

L'any 378, en la batalla d'Adrianòpolis, els germànics van infligir una dura derrota als romans. A partir de llavors la pressió dels germànics va augmentar encara més. El 406 van creuar el Rin, i davant la impotència dels romans, es van instal·lar a diverses terres de l'Imperi. El 410, els visigots van saquejar Roma (per primera vegada en set segles la ciutat imperial és saquejada), i els vàndals repeteixen això el 455. Encara que encara nominalment en peus, l'Imperi romà es disgrega. El 476, Odoacre (cap de la tribu dels hèruls) pren el poder, però en comptes de proclamar-se Emperador, envia les ensenyes imperials a Bizanci, acabant així de iure l'Imperi romà d'Occident.

Els cabdills germànics es van llançar llavors, durant els segles V i VI, a diverses guerres que els van afeblir políticament. Cap a l'any 600 sobrevivien només els regnes dels visigots, els llombards, els francs i els anglosaxons. Aquestes monarquies eren veritables aristocràcies militars, en les quals el rei era més un "primus inter pares" que un veritable monarca absolut.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Edat mitjana i Feudalisme
Mapa d'Europa l'any 814.
El Papa Adrià I demana ajuda a Carlemany contra la invasió el 772.

L'Imperi Romà d'Occident va caure el segle V per causa de les invasions barbàriques, separant-lo de l'Imperi Romà d'Orient, que va ser conegut com a Imperi Bizantí, el qual sobreviuria un mil·lenni més. A Europa Occidental es van formar nous regnes, la major part per les tribus germàniques que s'hi van establir. El segle VII l'expansió de l'Islam va dur la cultura islàmica a les zones del sud d'Europa (Turquia, Sicília i Espanya), separant les civilitzacions mediterrànies dels regnes del nord. El mateix segle els búlgars van crear el primer estat eslau d'Europa, Bulgària.

El feudalisme va reemplaçar l'administració centralitzada de Roma. L'única institució que va sobreviure al col·lapse de l'Imperi Romà d'Occident va ser l'Església Catòlica Romana, la qual va preservar part de l'herència cultural romana, i la qual es convertiria en la primera fons d'ensenyament fins al segle XIII. El bisbe de Roma, un dels cinc bisbes de l'església cristiana, que després va ser conegut com a papa, es va convertir en el líder de l'església occidental.

El Sacre Imperi Romanogermànic va sorgir el 800, quan Carlemany, rei dels francs, va subjugar l'Alemanya occidental, diverses seccions d'Itàlia, i altres països propers. Va rebre suport per mitjà de la seva aliança amb el papa, el qual volia trencar els enllaços amb l'Imperi Bizantí, convertint els dominis papals en un estat independent.

A finals del segle IX i segle X, el nord i l'oest d'Europa van ser influenciats pels víkings que van conquistar moltes regions. Al centre i sud el feudalisme continuava creixent, la qual cosa va debilitar el Sacre Imperi Romanogermànic.

Els senyals primers del renaixement de la cultura i arts va començar el segle XI, quan el comerç va recomençar a Itàlia, la qual cosa va promoure el desenvolupament econòmic i cultural de les ciutats-estats independents com ara Venècia i Florència. Al mateix temps es van començar a formar nacions-estats en diverses regions de França, Espanya i Portugal, encara que el procés de la seva formació, acompanyada de rivalitat monàrquica i l'església, va ser llarg. Per altra banda, el Sacre Imperi Romanogermànic es va fragmentar en una miríada de principats feudals o petites ciutats-estats.

Una de les catàstrofes més grans d'Europa va ser la plaga bubònica o pesta negra, coneguda també com la Mort Negra, que va matar entre el 30% i el 60% de tota la població europea. Atès que els jueus treballaven com a prestadors (prohibit pels cristians), i eren més immunes (per les seves lleis alimentàries relacionades amb la higiene), se'ls va culpar de l'epidèmia, duent a un increment en la persecució. Milers de jueus van fugir a Polònia, regió que, irònicament, no va ser afectada per la plaga.

Al començament del segle XIV, la Mar Bàltica es va convertir en una de les rutes comercials més importants, integrant Polònia, Lituània i altres països bàltics a l'economia europea.

La data convencional per a la fi de l'edat mitjana és la data de la caiguda de la ciutat de Constantinoble i de l'imperi Bizantí el 1453. Els turcs van convertir la ciutat en la capital de l'imperi Otomà, el qual va existir fins al 1919, i incloïa Egipte, Síria i els Balcans.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Renaixement i Reforma[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Renaixement i Reforma protestant
Europa, després de la firma de la Pau de Westfalia.

El segle XV van sorgir nous estats molt poderosos, construïts per la unió de monarquies, i centralitzant el poder, com ara França, Anglaterra i Espanya. Per altra banda, l'Església Catòlica estava perdent poder per causa de la corrupció, els conflictes interns i l'expansió de la cultura que duia a milloraments de l'art, de la filosofia, de la ciència i de la tecnologia. Aquest període del descobriment i expansió en les ciències i les arts és conegut com a Renaixement.

Les noves nacions-estats estaven en guerra constant. Particularment, després de l'inici de la Reforma Protestant el 1517, les guerres de política i religió van sorgir arreu del continent: la fragmentació de l'Església cristiana va tenir implicacions molt importants políticament, socialment i culturalment a Europa. A diferència d'Europa Occidental, els països d'Europa Central, Hongria, Polònia i Lituània van resoldre les qüestions religioses promovent la tolerància.

Expansió colonial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Colonialisme

Els nou estats van tenir els recursos per a començar l'exploració, i després, la conquesta de diverses regions arreu del món, particularment a l'Àsia i el nou continent americà. El segle XV, Portugal va ser el pioner de l'exploració geogràfica, seguit d'Espanya el segle XVI, i van ser els primers països a establir colònies a Amèrica, Àfrica i Àsia. Poc després França, Anglaterra i els Països Baixos ho farien també.

L'expansió i el control colonial va continuar per tres segles. Espanya va dominar gairebé tota Sud-amèrica, el Carib i les Filipines; Gran Bretanya va establir colònies a Austràlia, Nova Zelanda, Nord-amèrica, Índia, i Àfrica; França va tenir control de diverses regions del Canadà i Nord-amèrica i Índia (territoris que va perdre en la guerra amb Anglaterra el1763), Indoxina i diverses regions d'Àfrica; els Països Baixos van establir colònies a Indonèsia, Sud-amèrica i el Carib; Portugal va colonitzar el Brasil i diversos territoris de l'Àfrica i de l'Àsia; i molt de temps després, altres nacions, com ara Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Rússia van començar el procés de colonització principalment a l'Àfrica i a l'Àsia.

Època moderna[modifica | modifica el codi]

Article principal: Il·lustració

La Reforma Protestant va afectar la unitat d'Europa. Les nacions no només estaven dividides una de l'altre per la seva orientació religiosa; alguns estats estaven dividits internament per les lluites religioses, sovint amb el suport d'altres nacions estrangeres. Les Guerres Religioses de França, i la persecució dels hugonots, són un exemple d'això. Aquestes guerres terminarien amb el triomf i establiment de la dinastia catòlica dels Borbons. Anglaterra també va experimentar conflictes religiosos interns que van motivar l'emigració a Amèrica de diverses confessions del cristianisme. Alemanya, estava dividida en nombrosos estats petits, també es va dividir religiosament.

En aquest període, el capitalisme va reemplaçar el feudalisme com a forma d'organització econòmica. L'expansió colonial va tenir com a resultat la Revolució Comercial. Aquest període va estar acompanyat del creixement del coneixement científic i la seva aplicació a la tecnologia, la qual cosa seria el motor de la Revolució Industrial. Noves formes de comerç van desenvolupar una necessària llei internacional.

No obstant això, l'absolutisme es va convertir en la forma de govern de la majoria dels estats del continent, encara que altres van començar amb la publicació de lleis i constitucions nacionals. Al nord-oest d'Europa, la Il·lustració va donar un nou impuls a la filosofia, el qual va estar acompanyat de l'increment de l'alfabetisme.

Edat Contemporània[modifica | modifica el codi]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

El Ludisme, moviment obrer les accions del qual es basaven en la revolta espontània i desorganitzada.
La llibertat guiant al poble, idealització de les revolucions liberals.

Revolució Industrial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució Industrial

En la segona meitat del segle XVIII s'inicia a Anglaterra una transformació de les estructures econòmiques i socials que va servir de base per al posterior desenvolupament, la revolució industrial del segle XIX.[2] L'expansió colonial va comportar un augment en la demanda de productes que no podia cobrir-se amb la indústria tradicional. La creació de fàbriques, amb el consegüent augment significatiu de la producció i les conseqüències socials que aquestes van portar; el canvi en el comerç tèxtil, passant de la llana al cotó, amb el desenvolupament de noves tecnologies aplicades a tot el procés de producció tèxtil; així com la invenció de la màquina de vapor i la seva aplicació pràctica en el ferrocarril; tot això va suposar una revolució econòmica que va comportar una autèntica ruptura amb el model econòmic medieval. Quan es va crear la màquina de vapor gran part de les empreses la van adquirir i la seva producció es va tornar més ràpida i sofisticada.

Revolució Política[modifica | modifica el codi]

Al final del segle XVIII, la negativa del rei francès Lluís XVI (recolzada per la noblesa i el clergat) de compartir el poder polític amb l'anomenat Tercer Estat va originar la Revolució francesa el 1789, com un intent de crear una nova forma de govern basada en els principis de Liberté, Égalité, Fraternité (Llibertat, Igualtat i Fraternitat). El rei va ser executat, França va ser proclamada una república i una espècie de govern democràtic va ser establert. En el subsegüent conflicte (relacionat amb la coalició de la majoria de les monarquies europees que li van declarar la guerra a la França republicana) el general Napoleó Bonaparte va prendre el poder.

En els anys de l'era Napoleònica, França va vèncer repetidament a Àustria (el monarca de la qual va ser forçat a abdicar al títol d'Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic), Rússia, Prússia i a altres potències aliades principalment a Anglaterra. També va organitzar la Confederació del Rin. Després de ser proclamat emperador francès el 1804, Napoleó va ser derrotat finalment en la Batalla de Waterloo el 1815.[3]

Després de la derrota de la França revolucionària, les altres potències majors van tractar de restaurar la situació que existia abans de 1789. De qualsevol forma, els seus esforços no van ser suficients com per detenir la proliferació dels moviments revolucionaris: les classes mitjanes estaven fortament influïdes pels ideals de democràcia emanats de la Revolució Francesa, la Revolució Industrial va portar altres canvis socials i econòmics, les classes baixes van començar a ser influenciades per idees socialistes, comunistes i anarquistes (especialment les resumides per Karl Marx en el Manifest del Partit Comunista, i la preferència dels nous capitalistes pel Liberalisme).

Enfortiment dels nacionalismes[modifica | modifica el codi]

Major inestabilitat va venir de la formació de diversos moviments nacionalistes (a Alemanya, Itàlia, Polònia, etc), que buscaven la unificació nacional o el seu alliberament del govern estranger. Com a resultat, el període entre 1815 i 1871 va veure un gran nombre d'intents revolucionaris i guerres d'independència. Encara que els revolucionaris eren comunament derrotats, la majoria dels estats europeus s'havien convertit en monarquies constitucionals (deixant de ser absolutistes). Cap a l'any 1871, Alemanya (victoriosa en la Guerra Franco-prussiana) s'havia desenvolupat com un estat nacional unificat, duent-se a terme la unitat alemanya, sota la figura de l'Imperi Alemany,[5] l'arquitecte del qual va ser Otto von Bismarck. Itàlia, els estats del qual també havien estat dividits, va aconseguir la unificació sota el lideratge de Camillo Benso di Cavour i Giuseppe Garibaldi.

La dinàmica política d'Europa va canviar en dues ocasions durant el segle XIX. La primera, després del Congrés de Viena, i la segona, després de la Guerra de Crimea. El 1815, durant el Congrés de Viena, les principals potències d'Europa les hi van arreglar per produir un balanç pacífic del poder entre els imperis després de les guerres Napoleòniques (a pesar que ocorreguessin moviments revolucionaris interns). Però la pau només duraria fins que l'Imperi otomà hagués declinat prou com per convertir-se en blanc dels altres. Això va provocar la Guerra de Crimea el 1854 i es va iniciar així un tibant període de xocs menors dins dels imperis d'Europa que van preparar l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

Des de 1870, l'hegemonia que Bismarck va exercir al llarg d'Europa va posar a França en una situació crítica, obligant al país gal a reconstruir les seves relacions internacionals, buscant aliances amb Rússia i Anglaterra per controlar el creixent poder d'Alemanya. D'aquesta manera, Europa es va dividir en dues.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Europa a l'inici de la Primera Guerra Mundial l'any 1914.

Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primera Guerra Mundial

La rivalitat entre les potències europees va esclatar el 1914, data en què la Primera Guerra Mundial va començar. D'un costat es trobaven Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia (les Potències Centrals o la Triple Aliança), i de l'altre costat es trobaven Sèrbia i la Triple Entesa, la coalició de França, el Regne Unit i Rússia; Itàlia s'hi uniria el 1915 i els Estats Units el 1917. Malgrat la derrota de Rússia el 1917 (la guerra seria una de les múltiples causes de la Revolució Russa de la qual sortiria la Unió Soviètica comunista, l'Entesa va prevaler i va derrotar la Triple Aliança la tardor de 1918.

Període d'entreguerres[modifica | modifica el codi]

En el Tractat de Versalles de 1919[6] els vencedors van imposar condicions molt severes sobre Alemanya, i van reconèixer nous estats (com Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Àustria, Iugoslàvia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània) creats a l'Europa central i oriental a partir dels imperis alemany, austrohongarès i rus, suposadament sota el dret de l'autodeterminació. La majoria d'aquests països van entrar en guerra (com ara la Guerra entre Polònia i la Unió Soviètica de 1919-1921). Durant les dècades següents, la por al comunisme i la depressió econòmica de 1929-1933, van fomentar l'aixecament dels governs nacionalistes o feixistes a Itàlia (1922), Alemanya (1933), Espanya (1923-1930 i després d'una guerra civil el 1939) i en altres països.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Article principal: Segona Guerra Mundial
Evolució territorial d'Europa durant la Segona Guerra Mundial.

Després de signar el Pacte d'Acer amb Itàlia i el Pacte de No-agressió amb la Unió Soviètica, el dictador alemany Adolf Hitler i el dictador soviètic Ióssif Stalin van començar la Segona Guerra Mundial l'1 i el 17 de setembre, 1939, atacant Polònia (Pacte Molotov-Ribbentrop) després d'un període armamentista durant la dècada de 1930. Després de les victòries militars (la conquesta de Polònia, la major part d'Escandinàvia, França i els Balcans abans de 1941) els poders de l'Eix es van estendre. Els enemics ideològics de Hitler eren els comunistes a Rússia, però, a causa de les derrotes alemanyes al Regne Unit i les derrotes italianes al Nord d'Àfrica i la mar Mediterrània, les forces de l'Eix van quedar dividides entre l'enfortiment de les guarnicions a l'Europa occidental i Escandinàvia i els atacs a l'Àfrica. L'atac a la Unió Soviètica, per tant, no va tenir prou força. Malgrat les victòries inicials, Alemanya va ser derrotada prop de Moscou el desembre de 1941. Durant aquest període Alemanya va començar el genocidi sistemàtic d'11 milions de persones, la majoria jueus en allò que s'ha anomenat l'Holocaust.

Mentrestant, el Japó, membre de l'Eix des de setembre de 1940, va atacar als britànics al sud-est d'Àsia i als Estats Units a Hawaii el 7 de desembre, 1941 (Atac a Pearl Harbor). Alemanya, llavors, va declarar la guerra als Estats Units. Els Aliats (el Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica juntament amb la resistència francesa) van guanyar l'Eix al Nord d'Àfrica, van envair Itàlia el 1943 i França el 1944. La primavera de 1945 Alemanya va ser envaïda a l'est per Rússia i a l'oest pels aliats, Hitler es va suïcidar i Alemanya es va rendir el maig de 1945, amb la qual cosa, la guerra acabaria a Europa.

Guerra Freda[modifica | modifica el codi]

Article principal: Guerra Freda
Influència militar a l'Europa de la Guerra Freda. L'OTAN en blau i el Pacte de Varsòvia en vermell.

La Segona Guerra Mundial va acabar amb la posició preeminent d'Europa occidental. El mapa d'Europa es va redibuixar durant la Conferència de Ialta i es va dividir, convertint-se en l'àrea principal de contenció durant la Guerra Freda entre dos blocs: els països occidentals i el bloc oriental. Els Estats Units i Europa occidental van signar l'aliança OTAN com a protecció d'una possible invasió soviètica. La Unió Soviètica i els països orientals van establir el Pacte de Varsòvia.

El mapa d'Europa va ser redibuixat en la Conferència de Yalta i va ser dividit com la principal zona de contenció en la Guerra Freda entre les dues noves potències emergents, la capitalista Estats Units i la comunista Unió Soviètica. Els Estats Units van posar a Europa Occidental (Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya Occidental, Espanya, etc.) dins de la seva esfera d'influència, establint l'OTAN com una mesura precautoria en contra d'una possible invasió soviètica; la Unió Soviètica va fer el mateix amb Europa Central (Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària, Alemanya Oriental) formant el Pacte de Varsòvia. Europa va ser dividida, coneixent-se a aquesta situació amb la metàfora de "Teló d'acer". Aquesta situació va durar fins al 1989, quan el debilitament de la Unió Soviètica va originar la Glásnost i la fi de la divisió d'Europa - els governs satèl·lits soviètics es van veure lliures per dissoldre els règims comunistes (i les dues Alemanyes van poder reunificar-se). El 1991 la mateixa Unió Soviètica es va col·lapsar, dividint-se en diversos estats (el principal va quedar com la Federació Russa) i es van dissoldre la majoria dels governs comunistes.[7]

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, l'Europa Occidental va iniciar lentament un procés d'integració política i econòmica, amb el desig d'unir a Europa i així prevenir una altra guerra. Aquest procés va donar com a resultat el desenvolupament eventual d'organitzacions com l'Eurozona i la Unió Europea. Al final de la Guerra Freda, els països d'Europa Central van començar a ser inclosos en aquestes organitzacions.

Reunificació a Europa i ressorgiment de Rússia[modifica | modifica el codi]

Caiguda del mur de Berlín i fi de l'etapa comunista a l'Est europeu.

El 9 de maig de 1950, Robert Schuman pronuncia el cèlebre discurs en el qual tal com ho reconeix oficialment la Unió Europea (UE) es va donar el primer pas per a la formació d'aquesta organització.[8]

La UE s'iniciava com una vaga aliança econòmica entre nacions europees, però es requeria un major esforç per integrar estretament als estats membres i convertir a la UE en una organització supranacional. El procés d'integració d'Europa va ser lent a causa de la negativa de la majoria dels estats membres a cedir la seva sobirania.

De qualsevol forma, el procés va començar a accelerar-se a principis dels anys 1990. Les nacions dins de la Unió Europea van crear una zona de lliure comerç i van eliminar la majoria de les barreres duaneres al llarg de les seves fronteres. La nova moneda per a Europa, l'Euro, va ser establerta electrònicament el 1999, unint oficialment a les monedes de cada estat participant. L'Euro va ser posat en circulació el 2002 i les velles monedes es van tornar obsoletes.

Dimitri Medvedev i José Manuel Durao Barroso

Malgrat l'enfortiment de la unitat continental, Europa no va saber evitar conflictes com les Guerres iugoslaves i el 2003 alguns països europeus, encapçalats per Alemanya, França i Rússia, es van oposar al nou concepte de "guerra preventiva" i van rebutjar participar en la Invasió de l'Iraq de 2003. Altres països europeus, encapçalats per Itàlia, Espanya i Polònia, van recolzar la Guerra de l'Iraq i van enviar efectius militars.

Des de 2007 la UE està conformada per 27 països europeus i alguns territoris d'ultramar. Aquest mateix any els caps de govern dels països que formen la UE van aprovar el Tractat de Lisboa, que haurà de ser ratificat per cadascun dels estats membres abans de finals del 2008.[9] Actualment la UE es basa en quatre tractats (Tractats de Roma, Maastricht i Amsterdam) que fixen les seves normes d'actuació.

D'altra banda la UE és la primera potència comercial, representant el 20% de les importacions i exportacions mundials,[10] i Rússia ha reafirmat el seu poder després de la fi de l' Era Ieltsin.[11][12]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rougemont, Denis de (2007). Tres milenios de Europa: la conciencia europea a través de los textos. Veintisiete Letras. ISBN 978-84-935969-1-0.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Europa Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. cita web| url = http://www.dw-world.de/dw/article/0,2144,2727720,00.html | títol = Homo sapiens: més influència d'Àsia que d'Àfrica | any = 2007 | obra = Deutsche Welle 14.08.2007 | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = espanyol
  2. cita web| url = http://www.ub.edu/penal/historia/rindustrial.html | títol = La Revolució industrial | any = 1995 | obra = Universitat de Barcelona | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = espanyol
  3. cita web| url = http://www.dw-world.de/dw/article/0,,578870,00.html | títol = 1815: Napoleão perde a batalha de Waterloo | any = 2007 | obra = Deutsche Welle | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = portuguès
  4. cita web| url = http://www.dw-world.de/dw/article/0,2144,3016817,00.html | títol = Bismarck's Legacy of Laziness | any = 2007 | obra = Deutsche Welle 21.12.2007 | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = anglès
  5. cita web| url = http://www.dw-world.de/dw/article/0,2144,2266793,00.html | títol = II Reich: Imperio bismarckiano (1871-1918) | any = 2007 | obra = Deutsche Welle 13.01.2007 | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = espanyol
  6. Dill, Marshall. Germany: A Modern History (en anglès). University of Michigan Press, 1970, p. 270. ISBN 0472071017. 
  7. cita web| url = http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/specials/newsid_1496000/1496749.stm | títol = Tres dies que van canviar al món | any = 2001 | obra = BBC 17.08.2001 | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = espanyol
  8. cita web| url = http://www.dw-world.de/dw/article/0,2144,2397555,00.html | títol = Founding Fathers: Europeans Behind the Union | any = 2007 | obra = Deutsche Welle 23.03.2007 | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = anglès
  9. cita web| url = http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/international/newsid_7053000/7053240.stm | títol = Claus: el Tractat de Lisboa | any = 2007 | obra = BBC 19.10.2007 | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = espanyol
  10. cita web| url = http://europa.eu/pol/comm/index_es.htm | títol = Comercio exterior | any = 2008 | obra = europa.eu | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = espanyol
  11. cita web| url = http://www.elpais.com/articulo/internacional/rusia/recupera/influencia/asia/central/reafirma/posiciones/frente/ee/uu/elpporint/20041118elpepiint_19/tes/ | títol = Rússia recupera influència a Àsia Central i reafirma les seves posicions enfront dels EUA | any = 2004 | obra = Diari El País 18.11.2004 | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = espanyol
  12. cita web| url = http://www.prensalatina.com.mx/article.asp?ANEU=%7B725B34F0-345F-41I7-8273-B17C523CAA2A%7D) | títol = Rússia reafirma posicions amb la intenció de centre financer mundial | any = 2008 | obra = Premsa Llatina 08.06.2008 | dataaccés = 10 de juny de 2008 | idioma = espanyol